EL DIA DE LA SALUT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Demà passat es sorteja el “Gordo” de Nadal, la loteria més participativa, no tant pels premis, sinó pel tot el que mou tot darrera.

La història ve de fa una mica més de dos-cents anys i sobre tot, es mitifica en l’època fosca de dictadura on el joc estava prohibit i aquest sorteig, juntament amb el del “Niño” de Reis i l’ajuda dels “cupons del cecs” era la única manera de somniar en una millora econòmica de forma ràpida o, si més no, una ajuda per passar les festes.

La màgia d’aquest sorteig ve envoltada també per la cantarella repetitiva i un pèl repel·lent dels nens uniformats, la llarga durada i la llista interminable de números premiats, altrament anomenats “pedrea”, que omplen històricament un parell de pàgines dels diaris, al dia següent.

I les imatges dels agraciats, bevent cava calent de bon mati en gots de plàstic o directament de la ampolla, desbordants d’alegria com si haguessin rebut la solució econòmica de les seves vides, quan sovint no és així, ni de bon tros.

Avui dia proliferen les loteries, com a nostra “Grossa”, les europees, setmanals o diàries, els “rasca-rasca” i un munt, que ara mateix son incapaç de relacionar i que aporten, segons sembla, premis molt més importants que la que es celebra aquest dijous.

Però ja sigui pel sentit participatiu, per la tradició heretada o per la proximitat de les dates nadalenques, el “Gordo” segueix essent el Rei.

Com a regal, per compartir amb la colla d’amics, els del gimnàs, la feina, els clients, o la família i, sobre tot, pel que suposa en les entitats que emeten participacions.

Els que no som gaire avesats al joc i en prou feines coneixem els sortejos, quan arriba Nadal, ens omplim les butxaques de butlletes, tot i que sigui de petites quantitats, per ajudar les entitats.

A aquestes associacions i clubs, els suposa una fons d’ingressos, sovint directes per la petita part que es guarden de cada participació, però sobre tot, el que desitgen és que els tornin els cèntims o que el premi sigui tan minso que els que hi hem jugat no gosem anar a recollir-lo per la poca quantitat que ens correspondria i que, d’aquesta manera, l’import íntegre del premi quedi a les seves arques.

Així que aquest any, com els anteriors, el meu desig és que em toqui la loteria, però, a ser possible, un premi menor.

No obstant això, per molt llarga que sigui la llista de números agraciats i per molt que hi juguem, difícilment sortirem de pobres i en acabat el sorteig entonarem la frase més repetida històricament els dies 22 de desembre i que no és altra que “el més important és tenir salut”. Ben cert.

RAMBLEJAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em sorprèn que al escriure el verb “ramblejar” en aquest document, no quedi subratllat en vermell advertint-me que estic escrivint un barbarisme i que l’acció que descriu no existeix.

Per això, obro l’antiga Enciclopèdia Catalana, que dorm tranquil·la, des de fa anys, en un prestatge de casa i entre la pols de les seves pàgines groguenques veig que efectivament, fa referencia a “passejar per la Rambla”, aquesta acció tant nostrada i que els figuerencs vàrem conjugar en la primera persona del plural del present de l’indicatiu fins que el nou segle i sobre tot les noves costums, ens ha fet canviar el temps verbal pel pretèrit que, com passa de vegades, sol ser imperfecte.

Als més joves i als nous vinguts explicaré, -tot i que dubto que cap dels dos col·lectius llegeixin massa aquestes lletres-, que ramblejar a Figueres, no consistia només en l’acció que descriu la vella enciclopèdia i que pot donar a entendre que el passeig era efímer i esporàdic, sinó que era una activitat massiva i en bucle, que podria durar hores i tant absurda com anar pujant i baixant sense fi, amb l’objectiu bàsic d’observar i deixar-se veure, de tafanejar.

Uns feien la volta, en arribar al final, sobre si mateixos, altres amb volta llarga com si fos un circuit i els més mandrosos, preferien llogar una cadira i veure’ls passar.

Res diferent a les actuals xarxes socials, criticar en veu baixa, acostar-nos a aquella noia tant bufona, saber qui és aquell noi que no havíem vist mai, assabentar-se que aquells han començat a festejar, i preguntar-nos com s’ho ha fet aquella per comprar-se un abric tant car.

Llavors no es publicaven les fotos, sinó que es mostraven al natural, no es posaven “likes” però les cares ho deien tot.

En poques paraules i com diu la meva mare: “Veure qui fa el cap més gros”.

Però, fos pels nous temps o pel nou paviment, el rambleig autòcton gairebé s’ha acabat i s’ha convertit en el que expressa el diccionari, un passeig esporàdic o qui hi passa per força.

Aquest proper diumenge dia 11, un grup de nostàlgics ha convocat per internet, a les 12 del migdia, la tercera “Ramblejada” general.

Volen recordar, ni que sigui durant una hora i escaig, aquella passejada surrealista i tramuntanada, per acabar fent el típic vermut en algun cafè de la mateixa Rambla.

No obstant això, val a dir que justament ara, vora Nadal, amb el mercat instal·lat, les casetes de fusta, els productes exposats, les llums, els guarniments i el bon ambient, la Rambla recupera patxoca i protagonisme, tornant-se a exhibir com la reina de ciutat que, en realitat, mai ha deixat de ser.

PUJAR EL TELÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que el teatre representa una part important de la reflexió emocional de la nostra societat i que per mesurar les inquietuds culturals d’una cuitat cal observar varietat de la seva programació en els àmbits de teatre, dansa i música.

No només en obres o concerts puntuals, de festa major, o organitzats per entitats privades, que també compten, sinó aquells que, amb ajuda pública, ofereixen espectables de forma estable, gairebé tot l’any

I el nivell dels seus habitants rau en la resposta que donen amb la seva assistència als actes, en les vegades que cal penjar el cartell de “complert”.

Però per aconseguir això, el primer pas és que la programació estigui a la alçada de les expectatives.

“Figueres a Escena” ja fa temps que se’n surt i aconsegueix que els diferents espais gaudeixin de bona salut, amb programacions equilibrades i òptimes pel públic empordanès, que respon molt positivament.

La recuperació dels Caputxins com auditori i la resurrecció de “La Cate” han sigut valors fonamentals per a la diversificació i per a la programació d’actes més íntims, que no menys interesants, i així deixar el teatre Jardí per als grans esdeveniments.

Un recinte que, a més a més, aquest any està d’aniversari rodó, arrossegant un segle de vivències, que han quedat impregnades a les seves parets.

Històries amargues i glorioses, de pau i de por, de riures i de plors, fins als nostres dies quan, possiblement, estigui passant per un dels seus millors moments.

A molts figuerencs ens agrada anar al teatre, principalment per gaudir de la obra, però també, no ho hem de negar, per la litúrgia de l’esdeveniment, per les cares amigues, per la tafaneria, per l’afany de notorietat d’alguns i sovint per les relacions socials, tot plegar res dolent.

Aquest cap de setmana he viscut la situació dues vegades, amb dos espectacles magnífics que venen a resumir la grandesa de tot plegat.

Per un costat l’actor més sagrat de les escenes catalanes, en Joan Pera i una companyia d’actors professionals i cares conegudes de les longeves sèries televisives del país, amb la obra “L’Avar” i un dia després, la “La gàbia de les Locas” amb en Joan Tomàs i en Ricard Sedó, acompanyats de tota una colla d’actors amateurs que ens varen demostrar que no calen grans pressupostos, n’hi prou amb ganes i il·lusió per fer-nos vibrar.

I mentre els polítics segueixen fent teatre del dolent, aquí aixequem el teló tot l’any i omplim platees, llotges i galliners, per gaudir de bons artistes sense filtres ni pantalles, per deixar-nos de penúries i carregar-nos d’emocions.

BALL A FIGUERES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La ciutat ha recuperat l’Erato i entenc que un dels seus usos serà obrir la sala de ball els diumenges tarda i festes de guardar.

No voldria semblar un nostàlgic, però crec que molta gent, fins i tot més joves que jo, estaran d’acord que el centre de Figueres ha anat a pitjor amb els pas del anys, especialment l’ambient dels diumenges.

No obstant això, els festius al matí actuals, malgrat que el ramblejar hagi desaparegut, encara podem copsat un cert batec, si el sol acompanya, omplint-se els cafès cèntrics de “vermuteros” que comparteixen escopinyes i olives, amb tertúlia amistosa i familiar.

Però a la tarda la ciutat es tanca, els carrers es buiden i només queden en el record aquells diumenges de fa 3 o 4 dècades, quan, amb varis cinemes oferint sessió continua, el centre s’omplia de gent, els bars i frankfurts feien caixa a la sortida, mentre el Sr. Poloni ens venia el “Marcador”.

I si el setè art no era de la nostra preferència, sempre ens quedaven els recreatius o les discoteques del centre on els pares, més tranquils que ara, sabien que la mainada més jove no havia d’exposar-se als perills del transit per anar a remenar l’esquelet.

I els més grans, els que volien ballar ben agafats melodies de tota la vida, tenien un parell de locals, que, amb música en directe, competien per la clientela.

Avui, els cinemes són a les afores, les discoteques a la costa, els bars tancats i la gent gran han d’agafar el cotxe, amb el patiment ara dels fills, per anar als pocs pobles que encara organitzen ballaruga amb orquestra i mitja part amb berenar i copa de cava.

La re-inauguració del Erato, més enllà del tema econòmic, sembla una bona decisió, tot i que, com sol passar sovint, ve amb retard.

Veurem si compleix les expectatives, que són altes, i aconsegueixen fidelitzar els balladors i balladores jubilats que, com una segona joventut, esperen amb candeletes la tarda del diumenge per fer quelcom tant bo per la salut i per les relacions personals com és compartir tangos, valsos i passos dobles amb alegria, omplint la soledat que, sovint, pateixen durant la setmana.

I em pregunto si, quan aquesta generació, per llei de vida, deixi d’anar-hi i els que anem tot darrera no tinguem aquestes preferències musicals, han previst tornar a convertir l’Erato en el “Quixot’s”, com fa 30 anys, per al·legar-nos la nostra jubilació amb una bola de miralls al centre i a ritme de Donna Summer

NO SÉ QUÈ POSAR-ME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem immersos en aquella època de l’any en que, tan aviat fa caloreta quan surt el sol, com fredor, quan s’amaga.

Quan sortim de casa no sabem que posar-nos i no és estrany sentir esternuts al voltant, mentre els virus volen per l’ambient, empaitant els més dèbils.

Hi ha una tendència, clarament contrastada, de que quan arriba la tardor, malgrat que encara faci calor, si les temperatures baixen una mica, ens ve de gust sentir el toc de la màniga llarga i posar-nos peces d’abric, tot i que potser encara no caldria.

El mateix passa a la primavera que, amb els primers raigs de sol, tot i que refresqui, afloren les mànigues curtes i els vestits escotats, malgrat que, tant en un cas com en l’altre, segurament, la sensació tèrmica és la mateixa.

Com si tinguéssim pressa pels canvis.

Aquest dies, veure les diferents i variades formes de vestir de la gent pel carrer, és tot un espectacle.

Fàcilment podem distingir qui ja ha fet el “canvi d’armari”, per accedir més fàcilment a la roba de la temporada, i qui no, ja que tant aviat ens creuem amb fredelucs tapats amb bufandes i jerseis, com amb valents acalorats que conserven els polos i les sandàlies.

Tots barrejats amb els turistes, bàsicament despistats, que, malgrat la Tramuntana o la pluja, segueixen amb les seves bermudes i les xancles amb mitjons.

I és que aquest passat diumenge, sense anar més lluny, s’ha alternat l’ambient gris i plujos, amb l’escalfor del sol de migdia, amb una diferencia tèrmica de més de 10 graus.

No obstant això, la propera setmana el canvi d’hora ens posarà a lloc i farà que la nit ens abraci ben aviat, per pena d’aquells que busquen l’aire lliure, els passejos cap al tard i les terrasses de bar i per joia d’aquells que prefereixen les mengues fumejant, la manta al sofà i la calmada lectura de llibres gruixuts.

Però sabem que en pocs mesos tornarem a tenir la mateixa conversa a l’inrevés, perquè afortunadament vivim en una zona on la climatologia és cíclica, i ens aparta de la monotonia d’altres països.

I mentre no arribin les gebrades, els vidres glaçats i ens surti fum per la boca, toca vestir-nos amb el primer que ens digui la intuïció al mirar per la finestra, tot i que, al cap d’una estona, a ben segur, ens n’estarem penedim.

Per això, en aquests dies, una de les frases més repetides a les llars és “Amb aquest  temps, no sé què posar-me”.

ENDOLLATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En la darrera edició d’aquest setmanari podíem llegir, en portada, la magnífica notícia de que l’ajuntament de Figueres volia fomentar l’ús dels vehicles elèctrics posant dos punts públics de recàrrega.

També es feia esment de la possibilitat d’adquirir dos vehicles elèctrics per a la brigada municipal que vindrien a acompanyar les dues motocicletes que ja disposen els tècnics i als autobusos, també elèctrics, que ja circulen.

La notícia venia associada, com no podia ser d’una altra manera, d’una reflexió de la alcaldessa ventant-se de la decisió i d’un article d’en Francesc Cruanyes, brillant com sempre, exaltant les magnificències i l’estalvi que això significa, no només en carburant sinó, sobre tot, en contaminació, tant atmosfèrica com acústica.

Algunes veus malintencionades l’han criticat, com sempre sol passar, catalogant aquesta mesura de populista i de que només busca l’acostament del vot verd.

A mi, la veritat, m’és igual si és així, crec que es tracta d’una bona decisió, que milloraria la qualitat de vida i que, de portes en fora, es veu com un gran avantatge per al medi ambient.

No voldria, però, ser un esgarriacries, ni xafar la guitarra a cap conseller ben intencionat, però aquesta practica necessita un recolzament al darrera que depèn del govern central i aquest, com sol passar, no està per la feina.

La explicació és que l’energia elèctrica que aquests vehicles necessiten per funcionar ve donada per unes companyies que no escolten el clam popular i que segueixen fabricant-la, majoritàriament, amb processos contaminants i fins i tot perillosos.

Amb l’ajuda dels ecologistes radicals, que no volen parcs eòlics al país del vent, ni hortes solar per no espatllar el paisatge, el govern d’un dels països amb més sol d’Europa no facilita que ens fabriquem la nostra pròpia energia mitjançant plaques.

Així les coses, les empreses o, en aquest cas els ajuntaments, que voldrien invertir en energies del Sol es troben en que no la poden acumular, cosa que es pot entendre per la gran carrega contaminant de les bateries –que, tot sigui dit, també porten els vehicles elèctrics-,  però el pitjor de tot és que tampoc els deixen fer un “cap mas” a final de mes i pagar el diferencial entre el sobrant de la energia auto generada i la energia consumida.

Per tot plegat és absurd que algú inverteixi quadre quartos en posar una placa solar, fins i tot a casa seva, si al vespre, quan necessita corrent, el sol ja s’ha amagat.

I, a més a més, sembla que estan estudiant seriosament la possibilitat de que les empreses subministradores, puguin gravar un impost pel Sol, no fos cas que el compte de beneficis els sortís malparat.

La senzilla explicació és que, tal com es pot comprovar fàcilment, els consells d’administració d’aquestes empreses estan plens de ex governants que, aquests sí, son els únics que estan, realment “endollats”.

COMPARTIR UBICACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poc, el meu mòbil va actualitzar el seu sistema operatiu, incorporant novetats que calia descobrir.

Efectivament, vaig veure que hi havia una nova icona que deia “cotxe” i que si la clicava em deia on el tenia aparcat i em marcava la ruta per trobar-lo, molt útil per si mai em perdo per la cuitat. També n’hi havia una altra que deia “casa” que si la premia em deia per on passar per arribar al meu domicili, cosa que potser seria de profit si mai el meu estat etílic em desorientés, cosa, per altre banda, poc probable.

En acabar de dinar m’indicà per on havia de passar per tornar a treballar; sortint de la feina, em va recordar la ruta per tornar a casa, no fos que me’n oblidés i el dissabte, de bon matí, no sé com, però sabia que havia de canviar la ruta, com sempre, per anar a esmorzar amb un amic.

Arribat el cap de setmana, em va voler guiar per anar a dinar, com fem sovint, a casa de la sogra, cosa que tampoc calia, perquè difícilment deixo passar la oportunitat de gaudir de les seves extraordinàries menges.

I així, vaig anar descobrint que, per exemple, en obrir una fotografia d’un excel·lent arròs, que un amic m’havia enviat des de l’estranger, venia acompanyada de la seva ubicació, de manera que vaig poder comprovar que no l’havia fet en un restaurant, sinó que realment estava a casa seva i em mostrava la ubicació en el mapa, per si mai el vull anar a visitar.

És indubtable que les noves tecnologies ens ajuden en el dia a dia, que difícilment podríem tornar enrere i viure sense elles, però potser hi ha aspectes que s’estan exagerant.

Segurament molts trobaran interessant saber quantes passes fem al dia, els kilòmetres caminats, els pisos pujats, que ens avisi que ens hem d’aixecar de la cadira o respirar i també és cert que els cossos policials o els jutges ho poden aprofitar per investigacions, desaparicions, robaments o terrorisme.

Però els que normalment sabem on tenim el cotxe, on vivim i on treballem no ens fa gaire gracia que un cervell, que diuen que esta en un núvol i desconeixem qui el gestiona, sàpiga com organitzem les nostres vides o quines son els nostres costums i hàbits.

És incongruent que inspeccionin i sancionin en nom d’una Llei de Protecció de Dades pensada per emparar la nostra intimitat i, pel contrari  que la majoria d’aplicacions ens obliguin a  “compartir ubicació” i conseqüentment obrir la nostre vida a un món virtual, ple de “hackers” i pirates carregats de males intencions.

Més enllà de la mala sensació de sentir-nos controlats, ens preguntem si tantes facilitats no ens van restant capacitat de decisió i, sobre tot, si no ens acabaran limitant quelcom tant enriquidor en la vida, com és la incertesa i la improvisació.

TOTS AL COLE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir va ser el primer dia de classe per milers de nens i nenes de la nostra comarca,  un dia amb unes connotacions emocionals que sempre recordaran.

L’olor dels llibres, motxilles i estoigs nous, les característiques de la nova tableta electrònica i l’esperit tafaner que porta a fer càbales amb la procedència dels nous alumnes o professors.

Obrir els llibres per darrera per veure com de difícils seran les matèries a assolir a final de curs, la distribució dels pupitres, les millores, si és que n’hi ha, del centre, tot i que en molt casos, malauradament, l’exercici consistirà en avaluar l’estat dels barracons.

Els petits ploren per fora, els grans ploren per dins, i tots celebren retrobar-se amb amics nous i vells.

Les activitats extraescolars, els horaris dels busos, el preu del menjador, les tutories en hores de feina; els pares tornaran al debat de cada any, sobre la qualitat de l’ensenyament, sobre el paper del mestres i, els més busca-raons sobre la eficàcia de la immersió lingüística i les lleis que ens vol imposar el no-govern que mana.

Però el que hauríem de tenir en compte tots plegats, és el paper que ha de jugar cadascuna de les parts: pares, mestres i alumnes, en aquesta feina, de vital importància per aquestes personetes, que són el futur.

L’ensenyament actual, vist des de fora, sembla mancat d’eficiència, sobre tot veient els resultats anuals de les diferents proves de competència, on es veu un clar desconeixem de temes bàsics en cultura general i el creixent interès per programes televisius de “realitat” amb dubtosa aportació cultural.

No és que el sistema de ensenyament cooperatiu, participatiu i molt proper no sigui necessari, però el desconeixement mostrat per molta joventut que ha acabat la ESO, és alarmant.

La cultura és un eficient conductor de diàleg, de compressió i de convivència.

La assignatura d’història, per molts inútil, guanya la seva importància quan veiem l’estat de la societat mundial actual.

Un bon coneixement del passat, sense els partidismes i les manipulacions que l’han distorsionat, els faria assabentar-se de les bestieses que els homes hem fet, els motius dels inicis de les guerres, les salvatjades de les dictadures o els crims comesos en nom de les religions i les banderes, cosa que ajudaria a minvar els fets cíclics que es produeixen i prevenir conflictes futurs.

I posats a innovar, no estaria de més que les mateixes escoles impartissin classes regulars als pares, “coaching” amb temes prou importants com la convivència, l’educació, la conversa amb els fills, el respecte o el comportament, perquè els pares han de fer la feina d’ensenyar els valors i l’educació que, juntament amb la cultura proporcionada pels mestres, els faci anar pel dia a dia amb el cap ben alt i se’ls hi obrin les portes del futur.

Ahir va començar el curs per tots, queden molts deures per fer.

FA TEMPS, ANAR A GARBET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diumenge al mati, sona el telèfon que sento entre mandra i suors. La mare, ràpida, baixa a agafar-lo; mig minut i s’obre la porta de la cambra.

-Nen, és en Miquel, que t’hi posis.

Fa sol i vent en calma, la xafogor és important. No hi ha mòbils, ni missatges, cal aixecar-se per posar-se a l’orella el telèfon “gòndola”, aferrat amb cable a la paret.

-Va, vinga, anem a la platja, que crec que elles vindran, ens trobem tots a l’estació. El tren surt a un quart d’onze, ens hem d’afanyar.

En Carlos arriba amb el “Vespino”, altres corrents, en Ramón amb bici, anem tard.

Per sort, el tren no arriba a l’hora, fa més de 35 anys ja era com ara, fins i tot era costum.

Una tovallola, quatre monedes, treure el bitllet i amunt del tren, no calen cremes, para-sols, neveres, ni estores.

Mitja horeta de salts rítmics en seients incomodes, parades a “Perlada”, Vilajuïga i Llança; els vagons, sense aire condicionat ni pantalles, van plens; mirades i tafaneries amb altres colles. Xerrem i fem broma.

Baixem a Garbet, sense andana, travessem la carretera, sense pas marcat ni semàfors, baixem pel camí costerut, sense baranes ni seguretat; les xancletes no ajuden.

A la platja no hi ha socorrista, ni bandera verda, l’aigua es clara i molt freda, les pedres molesten, però tant se val, estirem les tovalloles per res, ja que ja no les tornarem a trepitjar el tot el matí.

Elles, les que havien de venir, no hi són, potser els pares no les han deixat, o potser s’hi han repensat, que hi farem, no ho sabrem fins a la tarda, ningú les pot avisar.

Tant se val, som uns gamarussos adolescents i la vida ens és planera

Banys sense matalassos, patins, ni pàdels surf, només esquitxos, corredisses, pedres que volen i molts de riures.

Toca la una i correm cap a dalt, no fos cas que perdem el tren. Mirar a cada costat per travessar les vies que no tenen senyalització i el túnel davant nostre fa respecte, hem de córrer, no fos cas.

Cinc minuts d’espera que aviven la set; un venedor ambulant, potser sense llicència, ni permís de Sanitat, treu del seu cove ple de gel una beguda de taronja a canvi d’un parell de duros.

Arriba el tren i saludem el revisor, que ens clicarà el bitllet.

Passen els túnels i els budells fan fressa, son les dues i casa ens espera l’ “ensaladilla”, un cop de cap, la peli de la 1, una dutxa i a fer un vol, a veure si les veiem, que diumenge és aviat passat.

No és nostàlgia, temps preterits no tenen perquè ser millors, la diferencia és la facilitat d’abans per gaudir, de forma autònoma i potser inconscient, de llocs tant idíl·lics com Garbet.

CINQUANTA ANYS DE TURISME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest cap de setmana ha estat, a ben segur, el darrer episodi de massificació turística a la nostra zona.

A partir d’avui, la majoria dels visitants enfilaran cap a casa seva per recuperar la normalitat abans de tornar a la feina i molts de nosaltres podrem aprofitar per gaudir de més espai a les platges, carreteres fluides, de restaurants sense reserva.

El que anomenen “les vacances dels rics”.

Una tranquil·litat que molts voldrien sempre, sense parar-se a pensar que sobrevivim gràcies a aquestes aglomeracions.

La nostra comarca, pròspera malgrat que no ens ho acabi de semblar, compta amb indústries, comerços i fàbriques molt importants, però, possiblement, la nostre font d’ingressos més gran provingui del turisme.

No crec que sigui agosarat afirmar que la creació d’Empuria-brava, aviat farà 50 anys, va ser l’inici de tot plegat, si més no, el punt d’inflexió per convertir el visitant exòtic i esporàdic en turista de veritat i crear la línia de negoci més important de les nostres contrades, malgrat la pèrdua d’una part del nostres preuats aiguamolls.

No obstant això, l’augment de visitants d’aquest any, segons diuen les estadístiques, potser vingui donat per la inseguretat dels països del Mediterrani sud, per la crisi grega o per la manca de rodatge dels països de l’est.

És per això que no ens podem adormir, nos fos cas que els altres països s’espavilin i perdéssim quota.

La mateixa Empuria-brava és un exemple. La “Venècia Catalana”, la “Florida Europea”, presenta, cinc dècades més tard, un aspecte força desmillorat: cases que caldria reformar, carrers i aceres sense arreglar, deficiències en claveguerams, edificis allà on no toca que son “guetos”, una zona comercial envellida i una platja on l’única modernitat és una zona blava que encara dificulta més la presència del banyista.

I, a tot plegat, hem d’afegir una Llei de costes aplicada allà on no n’hi ha, plans de protecció ambiental mal redactats i normatives absurdes que ens poden fer molt de mal.

No fem prou amb sol, mar, en Ferran Adrià o en Dalí. Calen infraestructures modernes i molt de sentit comú per mantenir rotllant la nostre industria més fructífera.

“Per la Mare de Deu d’Agost a les 7 es fosc” i en pocs dies els estudiants soferts deixaran les maratonianes jornades d’estiu per tornar a les aules, els negocis de costa començaran a preparar la propera temporada i mentre hivernem, darrera els vidres entelats, haurem de seguir treballar perquè la nostra gallina d’ous d’or no deixi de pondre.

CAÇATS PELS POKÉMONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Suposo que, a hores d’ara, tothom sap, si fa o no fa, que és això del “Pokémon Go”.

Per a qui no estigui posat en el tema, aclarir que és un joc que s’instal·la en el mòbil o tablet, com una aplicació, i que consisteix, bàsicament, en passejar per la ciutat o qualsevol lloc, amb el mòbil a l’alçada dels ulls, mirant per la pantalla el mapa virtual per on trepitgem, més o menys com un navegador de cotxe, i anar trobant, en cantonades, parcs o carrers, aquestes bestioles imaginaries, que, al caçar-les, faran pujar el compte de punts, per no guanyar res.

Evidentment és més complex que això, ja que s’hi afegeixen nius, ous, trampes i no sé quantes coses més.

Així les coses, no és estrany que veiem nois i noies, bàsicament adolescents, que, tot caminant pel poble o la ciutat, no aparten la seva mirada del mòbil, sense parar atenció a la realitat que els envolta, únicament submergits en el món virtual que els hi mostra la pantalla.

Això ja ha provocat algun ensurt per culpa de la distracció i suposo que algun xoc amb faroles no previstes.

Vist de lluny i amb la serenor que ens donen els anys, sembla una bestiesa que no porta enlloc, però que, com moltes altres modernitats que ens envolten, formen part del dietari i les hem d’acceptar, ens agradin o no, tal com venen.

No obstant això, per opinar de les coses cal tenir uns mínims coneixements i servidor, per poder parlar-ne, he decidit fer la proba.

Val a dir que, per una estona, amb colla i ganes de gresca, és fins i tot divertit.

Amb uns amics, tant neòfits com jo, vàrem capturar un parell de “Rattatas” i vam riure de valent, però vàrem tenir clar que amb un cop n’hi havia prou, tot i no descartar tornar-hi algun dia que tinguéssim ganes de gresca i res millor per fer.

El problema ve, com en tots els jocs, en la dependència, en no saber on és el final, on acaba la diversió i comença la obsessió, quan gaudir és converteix en un problema, i no comprendre que les modes son passatgeres i que, d’aquí a quatre dies, hi haurà una altra aplicació, tant addictiva com aquesta.

A falta de gats per pentinar, ara, qui no té res més per fer caça Pokémons

Potser valdria més fer el mateix camí per repartir currículums o, posats a fer, mirar la mateixa pantalla tot llegint un llibre digital.

Com deia un cyber-amic a les xarxes, els que es passen tota l’estona caçant Pokémons, no se’n adonen que, en realitat, són els Pokémons que els han caçat a ells.

MIRAR-NOS EL MELIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem tingut un parell de dies de vent, de núvols i fins i tot de fresqueta i, tal com es comenta en aquestes pàgines, les cues al Museu Dalí han estat enormes.

Potser desenes de milers de persones atretes per l’encanteri del mausoleu del mestre i segur que també pel reconegut Museu del Joguet.

Els més llegits i informats també s’interessaren pel Museu de l’Empordà o el de la Tècnica i tots plegats han gaudit de la gran oferta comercial i gastronòmica de Figueres.

Quan la calor s’ha fet present, els nostres turistes, amb permís dels controls fronterers, han tornat a omplir platges i costes per gaudir d’un Sol que al seu país es fa fonedís.

És cert que la majoria d’ells, de tornada a casa, parlaran de les nostres excel·lències, del clima, el paisatge, les bones menges i no dubtaran a afirmar que no els faria res d’acabar els seus dies aquí, si, com els elefants, haguessin de triar un lloc on morir.

I qui de nosaltres, en algun dels nostres viatges, no ha quedat astorat per les particularitats del lloc visitat? esplaiant-nos mentre mostrem les mil fotos del mòbil.

Viure Londres sota el guspireig de la pluja, la primavera romàntica de Paris, passejar entre la història de Roma, escoltar fados als carrerons de Lisboa, gaudir de les llums de les terres del nord, el “tapeo” andalús, la cultura hel·lènica o la sorra blanca del Carib, entre centenars més.

Això ens ha de fer pensar, en complement als comentaris de les darreres setmanes, on s’enfervoria el sentit patriòtic comarcal, que aquesta terra és tant bona, amb matisos i particularitats, com moltes altres parts del món, i que tenim molts aspectes per millorar.

Si busquem exemples els trobarem a la nit figuerenca, que quan les botigues tanquen deixa de ser “genial”, oferint, sobre tot al centre, una imatge pobre i bruta, en la complicació del accessos i els aparcaments a peu de platja, en la ordenació del litoral, feta a pedaços, en les depriments carreteres i les línies fèrries de rodalies, i en la “estrella” Empúria-brava que celebrarà 50 anys oferint la mateixa imatge de llavors, però cinc dècades més envellida.

Cert és que vivim en una terra meravellosa, que hem tingut molta sort d’obrir els nostres ulls aquí, però tendim a mitificar-la.

No és la millor, és només la nostra i la estima que li tenim ens omple de parcialitat.

Lluny de mirar-nos el melic, el que hem de fer és autocrítica perquè això ens manté amatents i ens obligarà a millorar.

LES NOTÍCIES VOLEN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La tecnologia actual fa que la informació corri a tanta velocitat que tenim coneixement dels fets pràcticament de forma immediata. Els mòbils interactius i les xarxes socials fan que, de vegades, puguem viure la noticia gairebé en directe i amb imatges.

Aparells que, sens dubte, ajuden a facilitar la feina de l’esforçat corresponsal de premsa, que abans havia de córrer a redactar i enviar la crònica o fins i tot, revelar les fotografies, però que ara ho pot enviar tot al seu mitja en pocs segons.

Edicions digitals, pàgines web, ràdios i televisions que, sens dubte, són un escull per a la premsa escrita, ja que la notícia, quan surt al carrer en paper, ja ha passat per totes les llars d’una o una altra manera.

Aquest és un dels motius que em van fer decidir a escriure articles d’opinió, perquè la màgia del diari de paper no s’hauria de perdre mai i el seu interès actual rau, sobre tot en els de tirada diària nacional, en el rere fons, en la opinió de qui vol generar pensament i debat, degut a que la noticia per ella mateixa, ja ha volat.

No obstant això, que podria semblar un avantatge, em dona la sensació que se’ns està tornant en contra, ja que el nostre enteniment, de capacitat limitada, no pot absorbir un flux d’informació tant consistent i discrimina, sense gaire criteri, les notícies que més ens criden l’atenció i que, sovint, no són les més importants.

Aquí afegim que tothom pot fer de periodista, de missatger, sense criteri ni rigor i donar publicitat a allò que més l’interessa, convertint en viral informacions que, de  vegades, són inconsistents o falses.

Així les coses, hi ha situacions que ens passen, injustament, per davant dels nostres nassos i a les que no donem el ressò que caldria, com filtracions ministerials o casos de corrupció que, anys enrere o en països normals, haguessin provocat dimissions i que, a hora d’ara, ja ningú en parla.

També és significatiu que, després dels atemptats de França i Bèlgica, molts mitjans i perfils mostraven banderetes i espelmes i que ara, poc després dels atemptats d’Estambul, amb prou feines es parla dels 42 morts i encara menys dels que, dia a dia, moren a Síria, als èxodes o de fam.

Les notícies volen de forma literal, ja que el temps que transcorre entre els fets i la publicació sovint és superior a la velocitat del so, però tot i així, el soroll que genera és tant efímer que tal com entra, surt. I d’això en tenim la culpa nosaltres, que donem més importància a esdeveniments esportius, que al drama dels refugiats repudiats per Europa, o al descobriment d’un enzim per abaratir els fàrmacs, per posar exemples.

Com deia aquell avi “el llegir es farà perdre l’escriure” i tanta informació ens confon, cosa que aprofitem, com a humans covards que som, per triar allò que ens fa sentir bé, i descartem el que, per llunyania, creiem que no ens afectarà mai, enterrar el cap sota terra, com els estruços, i creure que allò que passa a fora no va amb nosaltres. Les noticies volen, i les importants, lamentablement, ens passen de llarg.

A LA FOGUERA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dijous al vespre, cremaran branques i papers, mobles vells i teies, acompanyats dels espetecs dels petards, que revifaran la por dels prudents i, sobre tot, la dels pobres gossos.

Tots plegats ens deixarem omplir per la màgia de la nit més curta i intensa de l’any, la que ens obre les portes d’un estiu que meteorològicament no acaba de manifestar-se, de vacances per alguns, possibilitat de negoci de molts altres, de feines efímeres i intenses, de comoditat en el vestir i, per fi, de dies de sol i llum.

El foc de les fogueres, purificador d’ànimes i sentiments es converteix en metàfora aquesta nit, per ajudar-nos a cremar, ni que sigui simbòlicament, allò que volem eliminar de les nostres vides.

Una foguera que, a ben segur, s’allargarà fins diumenge, dia de votacions poc motivades, i que fumarà qualsevol indici de millora, després d’una campanya electoral innòcua i previsible, que no augura els canvis positius que tots necessitaríem, abocant-nos, encara més, a l’atzucac polític que vivim

Mentre esperem que aquesta mateixa nit els britànics es posicionin en el seu “Brexit”, que d’aprovar-se deixaria la UE al mig de les flames, amb l’evidència, clarament demostrada en els darrers anys, de que no està ben estructurada i que compte amb mandataris ineficients, sobre tot a les branques econòmica i social, vista la seva gestió durant la crisi i la seva política vers els refugiats.

Per molts serà abocar al foc un any d’estudi, d’assignatures i professors odiosos, de bones i males notes, d’exàmens i selectivitats que obriran portes noves o que potser, per circumstàncies, els avocaran, amb sort, al món laboral o potser ni això.

Prendre foc a la intolerància, als radicalismes i als violents, a la pobresa i a les malalties no controlades.

D’altres, més superficials, posaran les esperances en el seu equip de futbol, i voldran abocar al foc, simbòlicament, aquell jugador mal carat o aquell entrenador inútil, al temps que els gironins viuen dies amargs, que voldrien enterrar al caliu, mentre alguns “unionistes” amaguen un somriure venjatiu, tot recordant les eufòries mal dissimulades dels blancs i vermells, ara fa 24 anys.

Si per Cap d’Any tenim la sensació d’acabar algunes coses i començar-ne d’altres, ara, just mig any després, cerquem els canvis dins la continuïtat, però en ambos casos, sigui amb raïms o amb fogueres, evoquem desitjos i projectes.

Els més optimistes, aquells que s’omplen d’actitud positiva, gaudiran de la nit més curta com si fos la més llarga i potser rebran el sol ixent al cap de Creus o a la Mare del Deu de Mont amb coca i cava, pensant que de les cendres es pot revifar, com molt be sabem els empordanesos.

EXPERIÈNCIES COMPARTIDES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El paper del avis a la societat ha variat en les darreres dècades.

Abans, si algú ho recorda, els avis ho eren de més edat i solien compartir llar amb fills i néts fins el final dels seus dies.

Avui dia, el avis, més joves i capaços, són el pal de paller de moltes famílies a les que la crisi no els ha tractat massa bé.

Però, tot plegat ha generat un altre col·lectiu d’avis, que ja solen ser besavis, que per edat ja no poden aportar suport i que, per la ocupació dels fills, queden sols i, si mai arriba la viudetat, mancats de companyia, més enllà d’una freda trucada o una visita setmanal, amb sort.

Vàries iniciatives de voluntaris es mouen en molts municipis, disposats a passar a una estona, ajudar-los en moments crítics o acompanyar-los al metge.

Alguns d’aquest avis i àvies prenen la decisió d’ingressar en una residència, a voltes voluntaris, però sovint per necessitat, on busquen cura i calor, malgrat perdre la intimitat de la pròpia llar i els records que l’envolten.

Són una generació que, per l’edat actual, han tingut una vida convulsa i gens fàcil, al temps que interessant, ja que han passat una guerra en la seva infantesa, una pots-guerra famolenca en la seva adolescència i una vida marcada per un regim repressiu, fins a les revoltes socials i els canvis.

Vides intenses, plenes de penúries però, també anècdotes i alegries, que guarden contes a la vora del foc que ningú escolta, histories plenes d’ensenyances que es podrien perdre.

La setmana passada llegíem sobre el programa “Apadrina un avi” de varies escoles i residències de Figueres i aquesta setmana de que l’IES Ramón Muntaner i l’Asil Vilallonga estan duent a terme un projecte que han anomenat “Fem companyia”.

Trobades esporàdiques, contacte directe sense missatges de mòbils, aprendre a respectar i extreure moralines dels comentaris que, emmagatzemats en el disc dur de la maduresa, es traspassaran sense wi-fi al subconscient de la jovenalla, i que, a ben segur, els servirà per un futur que, a hores d’ara, no s’augura gens fàcil.

Fins ara han sigut els joves que han visitat als avis. Aquest proper dijous són els avis que els tornaran la visita i es desplaçaran a les aules per reviure uns temps que, en molts casos, per les circumstàncies de la època, varen ser efímers i durs.

Cal mostrar el reconeixement al professorat dels centres, engrescats com sempre i al personal de les residències, compromesos amb la gent gran, més enllà dels sous i les quotes.

Però sobre tot, felicitar els alumnes i els avis i àvies, voluntaris tots, que mitjançant un intercanvi de temps i de paraules, d’experiències per companyia, donen sentit a les vides viscudes, i obren els ulls a les vides per viure.

MÚSICA EN VIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som un país de música, no es pot negar, la vivim de molt endins, com a consumidors i com oients, la mainada creix estudiant en alguna de les moltes escoles que tenim; per tant, no és estrany que tinguem a casa mestres, compositors i intèrprets destacats.

Fins i tot, el nostre geni més universal volia que la Tramuntana en fos intèrpret amb un macro orgue de vent al castell de Quermançó

Endevino que una de les nostres activitats preferides és assistir a concerts, de qualsevol tipus de música, per gaudir dels intèrprets més importants del món en les seves categories, ja que sempre que hi assistim ens hi trobem coneguts.

Alguns esculls tenim a l’hora de dur a terme aquestes activitats; la oferta dels festivals és molt interessant però es concentra en la època d’estiu i cal recordar que, en un país enfocat al turisme, no tothom pot fer vacances, els dies feiners cal anar a dormir d’hora i, per acabar d’adobar-ho, els grans noms venen amb grans preus, gairebé impossibles pels mortals, però que, per gracia del poderós estiuejador, les localitats es venen en qüestió d’hores, deixant-nos als autòctons amb un pam de nas.

Anar a la gran ciutat és una opció que dura tot l’any però que també porta l’afegit econòmic del desplaçament o d’una nit d’hotel si no volem assumir el risc de que la fatiga ens jugui una mala passada en el viatge de tornada.

Però de vegades, tots aquests esforços, siguin físics o econòmic valen la pena per poder gaudir d’actuacions de noms mítics que, quan els escoltes en directe, entens perquè es diferencien d’algunes mediocritats, alçades als altars per les modes, donant-los una fama que s’endevina efímera

Així les coses ens queda aprofitar la oferta publica de cada localitat, que no esta gens malament, com aquest cap de setmana a Figueres sense anar més lluny.

Petits bars i restaurants de la zona també aposten per actuacions en viu, intèrprets joves, música de futur, d’aquells que potser, d’aquí uns anys, formaran part de l’elenc d’algun dels exclusius festivals d’estiu o potser omplirà locals a la capital.

El motiu de tanta dèria per la musica en viu em sembla obvi: abans la musica, exempta de tanta tecnologia, era més pura, els vinils i CD ens obligaven a recloure’ns a la cambra on hi hagués l’aparell reproductor per concentrar-nos mentre ullàvem la portada i el llibret amb les lletres.

Avui dia, la informàtica millora les mediocritats i, amb les plataformes d’internet, ens la podem endur a corre, a la feina o a la dutxa, de forma molt més còmoda, però també més impersonal.

D’aquí la necessitat de gaudir de la música en viu, a cau d’orella, sense filtres ni modificacions d’estudi, on brillen els artistes de veritat, es demostren les hores d’assaig i la compenetració dels intèrprets, per emocionar-nos i fer-nos gaudir.

FIRES DE PLUJA I VENT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El decàleg del bon empordanès, si és que existeix o si s’hagués d’inventar, inclouria, en molts dels seus punts, relacions intrínseques amb la meteorològica.

Vivim en una zona on l’orografia i les influencies de mars i vents fan anar de corcoll els predictors del dia a dia de les seqüencies meteorològiques, avocant-los a errades en la previsió com no es donen arreu.

Fins i tot les noves “app” dels mòbils, que presumeixen de precisió infal·lible, han d’estar actualitzant les icones cada dos per tres.

No és d’estranyar, doncs, que siguem pares d’observadors reconeguts i que els famosos homes i dones del temps dels espais mediàtics de la televisió, tinguin verdadera predilecció per l’estudi del fenòmens a casa nostre.

Fins i tot se’ns etiqueta, crec que justament, de que el nostre tarannà, de vegades bohemi, altres melancòlic i sovint expeditiu, vingui donat per la influencia de vents i tempestes que, amb el segles, han modelat el caràcter tramuntat que ens fa passar de la depressió a la rauxa en poc temps.

A molta gent ens encanta veure la vida lenta i pausada rere un vidre mullat, sentir el cop rítmic de les gotes al terra, mentre es manifesta la fúria dels Déus en forma de llamps que ens il·luminen i de trons que ens fan trontollar el cor, sabent que darrera d’ells, en qüestió d’hores, sentirem el frec del vent a la cara, la rauxa de qui vol escombrar la melangia i netejar el paisatge, per donar colors als camps, avivar el blau del cel, enfurismar el mar i, al mateix temps, omplir-nos el cor de força i empenta.

Però tot això, que tant ens enorgulleix i que ens fa estimar aquesta terra, se’ns torna en contra, fent-nos sentir com idiotes quan afecten a la vida diària, com son les dificultats per fer les feines a l’aire lliure, els paletes, els pintors de façanes, pescadors, i policies, entre molts d’altres i, sobre tot quan provoquen o alimenten desgràcies com riuades i focs al bosc o també, com ara, quan ens fastiguegen les festes.

És cert que entre setmana s’ha aguantat prou be, però ja sé sap que Figueres és vila feinera i que, al contrari del que passa en llocs més al sud de la península que quan son festes es paralitza l’activitat, nosaltres aprofitem majoritàriament els cap de setmana.

I aquest any, entre la forta Tramuntana que va deslluir la mostra de pintura i alimentació del dia més maco de les fires fent, fins i tot, tancar les atraccions i la pluja que va fer suspendre la rua infantil, entre altres activitats, del darrer diumenge, ens han fotut enlaire unes Fires que semblaven ben organitzades, ben programades i que s’han salvat mínimament pel bon enclavament de l’envelat, la plaça Catalunya i altres llocs a reparo del mal temps.

Ja sabem que, històricament, cada any tenim un element, fora de programa, que acaba sent el protagonista, però aquest any n’han estat dos: el vent i la pluja.

El millor i el pitjor del nostre decàleg.

LES PETJADES DEL PAS DEL TEMPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El temps és allò que “ens fa rics en records i pobres en el que vindrà”, deia el cançoner de manera molt encertada, ja que tal com anem afegint números a les desenes, ens fa créixer el passat i minvar el futur de manera inescrutable.

Aquesta manifestació del pas del temps ens deixa petjades que no tothom es pren de la mateixa manera.

Tendim a pensar, a voltes amb raó, però sovint equivocats, que temps passats foren millors, que abans les coses eren més plaents i fàcils, quan en realitat era la visió que ens donava la inconsciència de la joventut i ho expliquem de forma repetitiva, sobre tot allò que ens és més llunyà en el temps, oblidant el que ens va passar mesos enrere; estranya disfunció de la memòria selectiva.

La punyetera tecnologia, ràpida en canvis, ens posa a proba cada dia i ens fa adonar-nos de que les noves generacions, joves com érem nosaltres, ens passen pel damunt en molts aspectes i ens recorda que el futur és d’ells i hem de deixar-los pas.

Però amb els anys guanyem una serenor i experiència que ens fan relativitzar els problemes i, sobre tot, estar de volta de coses amb les que no cal atabalar-s’hi.

Però malgrat tot això, el que més ens afecta del pas dels anys, és la decadència física que, inevitablement, pateix el nostre cos.

Corbes que desconeixíem, dolors amb els canvis meteorològics, panxeta que no sabem d’on ha sortit i greixos acumulats que volem eliminar, sovint amb gimnasos i curses com no havíem fet quan érem joves.

Arrugues que es volen dissimular, a vegades amb estiraments barroers, canvis de temperatura corporal d’algunes dones en edat post menstrual i els cabells, que traïdorament ens delaten una edat que potser encara no tenim i que obliga a moltes –i alguns- a tenyir-los de fosc, tot  i que, en el cas dels homes, solen marxar pel forat de la dutxa, deixant-nos clapes i entrades manifestes.

Cada casa és un món, però el que, per a mi, és una de les més clares evidencies del pas de temps és quan, sense haver tingut problemes anteriors, ens sembla que els braços se’ns fan curts per la necessitat de separar els papers dels ulls i comencem a triar els llibres que tinguin les lletres més grans, cosa que, irremeiablement, ens porta a utilitzar unes ulleres que ens estarem posant i traient a cada moment, fins que notarem que cada cop tenim més dificultats en veure la matrícula del cotxe del davant i decidirem, com un servidor tal com es pot veure en el canvi de la foto que acompanya aquest article, a instal·lar aquesta incomoda pròtesi de forma definitiva.

I ara que hi veig clar, em serà més agradable gaudir de les Fires que s’acosten i llegir el munt de llibres que aquest Sant Jordi esplèndid i plujós, ha deixat a casa.

També veure la vida nítida i amb colors brillants; cosa que ajudarà a entendre que el futur no és un objectiu, sinó un premi i que només hem de mirar enrere per sentir-nos cofois d’allò que de bo haguem fet i no caure en errors repetits, acceptant amb il·lusió l’encant amagat de cada etapa de la vida.

EL CARTELL DE FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’altre dia es va presentar el cartell oficial de les Fires i Festes de la Santa Creu d’enguany, amb un disseny innovador, cosa que ha aixecat opinions dispars i polèmiques entre la gent.

Això ha passat gairebé sempre que es fa un cartell d’algun esdeveniment en el que no hi surten dibuixos tradicionals, de festa o símbols de la ciutat. I és que al gènere humà li costa acceptar els canvis i tendeix a la critica gratuïta.

Un home gran i savi sempre em deia que “a la boca i al flabiol se  li fa dir el que es vol” i avui he sabut que els disset músculs de la llengua son els més forts del cos humà. Per alguna cosa serà.

El problema és que, abans, els comentaris sobre qualsevol cosa no passaven de l’entorn familiar, potser a la feina o en alguna tertúlia de bar; però ara, amb les xarxes socials, resulta fàcil seure’s davant de la pantalla i escriure, moltes vegades de forma anònima, allò que pensem amb mala baba o sense massa reflexió i aquest comentari, que abans hagués quedat esvaït en la conversa i en dos minuts ningú recordaria, ara es rebota, es comenta i es replica, arribant a moltes més persones de les que ens podem imaginar.

Això sí, entenc que el cartell dissenyat pel figuerenc Manel Gràvalos de l’estudi Visible, ben mirat resulta, si més no, diferent.

Es pot arribar a veure que representa una creu central, que juga amb els colors de la primavera, que els barreja com a símbol de diversificació ciutadana i és cert que les lletres, per la seva forma, col·locació i mesura, costen de veure. Però, partir d’aquí, que la imaginació de cadascú faci la resta, que no tot té perquè tenir una explicació.

Ja sé sap que, sovint, ens costa acceptar el que és nou i trencador, bàsicament per la por que tenim a allò que no comprenem.

Personalment no entenc tanta polèmica si precisament nosaltres traiem profit i ens ventem de les idees surrealistes d’un geni, tocat i excèntric, que ha creat obres admirades arreu del mon que, en molts casos, pocs arriben a entendre.

Tampoc comparteixo el posicionament dràstic de la gent quan opina que tal cosa és maca o lletja, ja que allò que a algú li pot semblar certament bufó, un altre hi pot veure una colla de defectes, perquè ja se sap que hi ha tants gustos com tonalitats té l’arc de Sant Marti.

“Qui no te feina el gat pentina”, deia la meva mare i a mi em sembla que aquestes converses, com també diu un altre amic meu, son “parlar per no dir res”.

El que realment interessa és el contingut del programa d’actes i d’activitats, que del 29 d’abril al 8 de maig els déus ens guardin de la pluja i la tramuntana i que el sol es reflecteixi en el cercle cromàtic del cartell per fer-nos veure la vida en alegres colors, tot i que ja sabem que no seran mai al gust de tothom.