PUJAR EL TELÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que el teatre representa una part important de la reflexió emocional de la nostra societat i que per mesurar les inquietuds culturals d’una cuitat cal observar varietat de la seva programació en els àmbits de teatre, dansa i música.

No només en obres o concerts puntuals, de festa major, o organitzats per entitats privades, que també compten, sinó aquells que, amb ajuda pública, ofereixen espectables de forma estable, gairebé tot l’any

I el nivell dels seus habitants rau en la resposta que donen amb la seva assistència als actes, en les vegades que cal penjar el cartell de “complert”.

Però per aconseguir això, el primer pas és que la programació estigui a la alçada de les expectatives.

“Figueres a Escena” ja fa temps que se’n surt i aconsegueix que els diferents espais gaudeixin de bona salut, amb programacions equilibrades i òptimes pel públic empordanès, que respon molt positivament.

La recuperació dels Caputxins com auditori i la resurrecció de “La Cate” han sigut valors fonamentals per a la diversificació i per a la programació d’actes més íntims, que no menys interesants, i així deixar el teatre Jardí per als grans esdeveniments.

Un recinte que, a més a més, aquest any està d’aniversari rodó, arrossegant un segle de vivències, que han quedat impregnades a les seves parets.

Històries amargues i glorioses, de pau i de por, de riures i de plors, fins als nostres dies quan, possiblement, estigui passant per un dels seus millors moments.

A molts figuerencs ens agrada anar al teatre, principalment per gaudir de la obra, però també, no ho hem de negar, per la litúrgia de l’esdeveniment, per les cares amigues, per la tafaneria, per l’afany de notorietat d’alguns i sovint per les relacions socials, tot plegar res dolent.

Aquest cap de setmana he viscut la situació dues vegades, amb dos espectacles magnífics que venen a resumir la grandesa de tot plegat.

Per un costat l’actor més sagrat de les escenes catalanes, en Joan Pera i una companyia d’actors professionals i cares conegudes de les longeves sèries televisives del país, amb la obra “L’Avar” i un dia després, la “La gàbia de les Locas” amb en Joan Tomàs i en Ricard Sedó, acompanyats de tota una colla d’actors amateurs que ens varen demostrar que no calen grans pressupostos, n’hi prou amb ganes i il·lusió per fer-nos vibrar.

I mentre els polítics segueixen fent teatre del dolent, aquí aixequem el teló tot l’any i omplim platees, llotges i galliners, per gaudir de bons artistes sense filtres ni pantalles, per deixar-nos de penúries i carregar-nos d’emocions.