BALL A FIGUERES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La ciutat ha recuperat l’Erato i entenc que un dels seus usos serà obrir la sala de ball els diumenges tarda i festes de guardar.

No voldria semblar un nostàlgic, però crec que molta gent, fins i tot més joves que jo, estaran d’acord que el centre de Figueres ha anat a pitjor amb els pas del anys, especialment l’ambient dels diumenges.

No obstant això, els festius al matí actuals, malgrat que el ramblejar hagi desaparegut, encara podem copsat un cert batec, si el sol acompanya, omplint-se els cafès cèntrics de “vermuteros” que comparteixen escopinyes i olives, amb tertúlia amistosa i familiar.

Però a la tarda la ciutat es tanca, els carrers es buiden i només queden en el record aquells diumenges de fa 3 o 4 dècades, quan, amb varis cinemes oferint sessió continua, el centre s’omplia de gent, els bars i frankfurts feien caixa a la sortida, mentre el Sr. Poloni ens venia el “Marcador”.

I si el setè art no era de la nostra preferència, sempre ens quedaven els recreatius o les discoteques del centre on els pares, més tranquils que ara, sabien que la mainada més jove no havia d’exposar-se als perills del transit per anar a remenar l’esquelet.

I els més grans, els que volien ballar ben agafats melodies de tota la vida, tenien un parell de locals, que, amb música en directe, competien per la clientela.

Avui, els cinemes són a les afores, les discoteques a la costa, els bars tancats i la gent gran han d’agafar el cotxe, amb el patiment ara dels fills, per anar als pocs pobles que encara organitzen ballaruga amb orquestra i mitja part amb berenar i copa de cava.

La re-inauguració del Erato, més enllà del tema econòmic, sembla una bona decisió, tot i que, com sol passar sovint, ve amb retard.

Veurem si compleix les expectatives, que són altes, i aconsegueixen fidelitzar els balladors i balladores jubilats que, com una segona joventut, esperen amb candeletes la tarda del diumenge per fer quelcom tant bo per la salut i per les relacions personals com és compartir tangos, valsos i passos dobles amb alegria, omplint la soledat que, sovint, pateixen durant la setmana.

I em pregunto si, quan aquesta generació, per llei de vida, deixi d’anar-hi i els que anem tot darrera no tinguem aquestes preferències musicals, han previst tornar a convertir l’Erato en el “Quixot’s”, com fa 30 anys, per al·legar-nos la nostra jubilació amb una bola de miralls al centre i a ritme de Donna Summer