FA TEMPS, ANAR A GARBET

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diumenge al mati, sona el telèfon que sento entre mandra i suors. La mare, ràpida, baixa a agafar-lo; mig minut i s’obre la porta de la cambra.

-Nen, és en Miquel, que t’hi posis.

Fa sol i vent en calma, la xafogor és important. No hi ha mòbils, ni missatges, cal aixecar-se per posar-se a l’orella el telèfon “gòndola”, aferrat amb cable a la paret.

-Va, vinga, anem a la platja, que crec que elles vindran, ens trobem tots a l’estació. El tren surt a un quart d’onze, ens hem d’afanyar.

En Carlos arriba amb el “Vespino”, altres corrents, en Ramón amb bici, anem tard.

Per sort, el tren no arriba a l’hora, fa més de 35 anys ja era com ara, fins i tot era costum.

Una tovallola, quatre monedes, treure el bitllet i amunt del tren, no calen cremes, para-sols, neveres, ni estores.

Mitja horeta de salts rítmics en seients incomodes, parades a “Perlada”, Vilajuïga i Llança; els vagons, sense aire condicionat ni pantalles, van plens; mirades i tafaneries amb altres colles. Xerrem i fem broma.

Baixem a Garbet, sense andana, travessem la carretera, sense pas marcat ni semàfors, baixem pel camí costerut, sense baranes ni seguretat; les xancletes no ajuden.

A la platja no hi ha socorrista, ni bandera verda, l’aigua es clara i molt freda, les pedres molesten, però tant se val, estirem les tovalloles per res, ja que ja no les tornarem a trepitjar el tot el matí.

Elles, les que havien de venir, no hi són, potser els pares no les han deixat, o potser s’hi han repensat, que hi farem, no ho sabrem fins a la tarda, ningú les pot avisar.

Tant se val, som uns gamarussos adolescents i la vida ens és planera

Banys sense matalassos, patins, ni pàdels surf, només esquitxos, corredisses, pedres que volen i molts de riures.

Toca la una i correm cap a dalt, no fos cas que perdem el tren. Mirar a cada costat per travessar les vies que no tenen senyalització i el túnel davant nostre fa respecte, hem de córrer, no fos cas.

Cinc minuts d’espera que aviven la set; un venedor ambulant, potser sense llicència, ni permís de Sanitat, treu del seu cove ple de gel una beguda de taronja a canvi d’un parell de duros.

Arriba el tren i saludem el revisor, que ens clicarà el bitllet.

Passen els túnels i els budells fan fressa, son les dues i casa ens espera l’ “ensaladilla”, un cop de cap, la peli de la 1, una dutxa i a fer un vol, a veure si les veiem, que diumenge és aviat passat.

No és nostàlgia, temps preterits no tenen perquè ser millors, la diferencia és la facilitat d’abans per gaudir, de forma autònoma i potser inconscient, de llocs tant idíl·lics com Garbet.