EL GORDO I LA GROSSA

PUBLICAT AL SETMANARI “EMPORDÀ”

Es veu que la Loteria Nacional te uns dos-cents anys i concretament el “Gordo de Navidad” més de cent.

Així les coses, no és estrany que, desprès de sentir-ho tota la vida, cada 22 de desembre esperem la cantarella dels nens de San Ildefonso.

Obro parèntesi per preguntar-me si els pares dels nens cantaires -ara ja no son orfes tots els que canten, com abans- varen inscriure el seu fill o filla en aquest col·legiamb la esperança de que algun dia fos seleccionat per posar la veueta als números i quantitats del sorteig, com aquells que porten la criatura a les probes dels grans equips de futbol.

I els imagino amb els ulls negats observant-lo, mentre el marrec va de bòlid per treure boles i cantar xifres sense errors, amb el cor a cent per si ha de dir allò de “cuatromillones de euroooos”.

Tanco parèntesi per reflexionar que anys enrere aquest tipus de sorteig, que té com a principal objectiu abastir les arques públiques, era una de les poques esperances persortir ràpidament de pobre pel gran gruix de la població, d’aquí la seva popularitat.

Avui dia però, amb la gran quantitat de formules i sortejos,que tant alimenten la ludopatia, el sorteig de Nadal es mou més per tradició i com un gest de bons desitjos, i és una petita font d’ingressos per associacions que esperen que, gairebé tant com el primer premi, els toqui un petit reintegrament que la gent no gosi recollir.

Però ha passat que, amb l’arribada de la “Grossa” de la Generalitat i el moment que vivim, n’hi ha que han buscat el rerefons polític a tot plegat, qüestionant si aquestes recaptacions, que no sabem amb certesa a que es destinenconcretament, han de marxar, o no, més enllà de l’Ebre.

I aquí s’enceta la polèmica, amb els radicals de sempre, que es mostren ferms defensors i/o retractors d’alguna de les dues loteries.

Es veu que n’hi ha que han rebutjat participacions d’alguna d’elles, simplement per titllar-les de “centralistes” o “independentistes” com si l’atzar o la providència entengués d’aquestes postures.

Entenc que el joc s’ha de prendre amb mesura i que, en aquestes dates més mai, hem de deixar-nos de bajanades,que el obesos fan bona parella.

Que per regalar o per ajudar a institucions està be comprar loteria, de totes i de qualsevol.

I digueu-me pessimista però, per índex de probabilitats ja veureu que, ja sigui aquest dissabte quan surti el “Gordo” o el 31 amb la “Grossa”, el més segur és que, tant els uns com els altres estaran d’acord, per un cop, en que la salut és el més important.

TRISTOR DE TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Matí gris a la costa baix empordanesa, on el Ter mor engolit per una mar que avui es mostra especialment ferotge.

La tranquil·litat amara la melangia i les onades, que trenquen allà on la terra s’endinsa, ballen amb anades i vingudes, al ritme del seu propi balanceig, com un vell metrònom de pèndul.

Tardor rima amb tristor, a cap hora es fosc, la nit ens empaita aviat i els dies que el sol fa el mandra rere els núvols, ens guanya l’enyorança dels records i ens fa petits en la immensitat de la vida i la natura.

I entens que aquell verd llit de fulles, aquell tronc clavat a la sorra, aquelles cloves de petxines i aquella mar et sobreviuran, com ho han fet als teus avantpassats.

I et venen al cap els que ja no hi són i que no poden compartir amb tu la blavor del mar ni el gris fosc d’un cel amenaçador.

Primer els més recents, però poc a poc, tal com el vent et ruixa la cara i et porta el gust de la sal, la llista es va fent gran i fas balanç de quantes ànimes viuen als teus records i quants cossos ja no pots abraçar.

Passen per la memòria els avis, els pares, els amics que ja no hi són, els parents traspassats, coneguts, lectors amables, gent famosa que un dia ens varen fer la vida millor i fins i tot, gent anònima.

Fa poques setmanes, semblava que teníem la obligació de homenatjar als nostres morts i d’aquí poques més, pels àpats de Nadal, ens mancarà la seva presència a taula.

Però els sentiments són capriciosos i just ara, quan ningú ens ho demana, és quan el cor s’omple espontàniament de la tristor que aflora a la tardor i que la vida esverada ens amaga, tot portant-nos al costat de qui trobem a faltar.

I mirant al teu voltant, veus els essers estimats i saps que la vida passarà irremediablement i no ens deixarà cap més glòria que la memòria d’aquells que, un dia semblant al d’avui, ens recordin amb els ulls humits, davant un paisatge bucòlic, desitjant compartir-lo amb nosaltres.

I ho faran, tot i que no siguin a la tardor, ni bufi el vent o llueixi el sol, perquè els bons records dels nostres absents els portem sempre dins del cor.

20-N

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si avui fa 43 anys haguéssim fet una enquesta, probablement els percentatges entre els que sentien por o satisfacció hagués estat equilibrat.

Una part sentia una alegria, en el fons continguda, de veure com marxava el dictador que durant gairebé 4 dècades havia gestionat, amb mà de ferro, un país que havia après a viure amb por.

Precisament per això, l’altre part sentia temor al que podia passar a partir d’aquell moment, si el futur que els deparava podria ser encara pitjor.

Certament,  els seus hereus podrien haver aprofitat la ocasió i perllongar el règim, si el moviment social i les negociacions politiques no haguessin estat a l’alçada

Però el que va ser considerada una transició exemplar, amb els anys s’ha transformat en un malson.

Un cop transcorregut gairebé el mateix període temps que el general va campar ample per la península, ens trobem amb un país que no desperta cap enveja internacional.

La classe política que llavors, tot i la manca d’experiència, va tenir prou sentit comú i capacitat de negociació per dur el país lluny de la dictadura, no ha tingut relleu.

Malgrat la preparació acadèmica i els màsters –alguns d’ells reals-, es detecta una preocupant manca d’alçada i sentit de servei públic

El principal problema és la cobdícia, tant política com econòmica que ha portat a gestionar els partits politics com a empreses, amb l’únic objectiu d’ assolir el poder per sobre  de qualsevol cosa, obtenir notorietat i uns ingressos econòmics que difícilment obtindrien exercint la seva professió.

No cal anar tant lluny, els empordanesos estem vivint un lamentable espectable en el consistori figuerenc, fins i tot quan el que volen és marxar.

La deplorable situació en que es troba Figueres és culpa tant dels governants com dels opositors que, lluny de buscar el be comú, el recolzament a les bones propostes i pensar en el ciutadà, es dediquen al descrèdit aliè i als propis interessos de partit.

És com si tot s’hi valgués per un vot, ni que sigui mentir a les masses, exagerar les situacions o passar per sobre dels pensaments, fins i tot els propis.

Sembla que anem enrere i que hem tornat a l’anquilosament d’idees, el tancament de mires i fins i tot a la repressió i a l’empresonar gent per idees o comentaris.

I es pensen que amb la exhumació d’aquell cos que tal dia com avui va traspassar, fan un pas endavant.

En realitat, com vaig llegir l’altre dia, el que cal no és treure a Franco del Valle de los Caidos, sinó treure la seva essència dels parlaments i ajuntaments.

DE FORA VINGUEREN...

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa anys que, quan arriben aquestes dates, torna la confrontació tradicionalista entre Castanyada i Halloween.

Els acèrrims defensors dels moniatos i panellets es fan forts en el rebuig a la festa americana i no és fa estrany escoltar allò de que “De fora vingueren que de casa en tragueren”

Però, hem d’acceptar que el món s’ha fet petit, que en el darrer mig segle ha augmentat exponencialment la capacitat de desplaçament de la gent i que internet ens ha obert una gran finestra, facilitant una globalització que avui és una realitat totalment irreversible.

Per tant, és normal que els nouvinguts portin les seves costums i que els joves es deixin influenciar amb el que veuen a la pantalla.

No és només la festa de Tots Sants, darrerament també estem veient bodes a l’aire lliure amb cadires blanques i un arc de fulles sobre els nuvis, peticions de mà amb genolls clavats a terra i un anell en una caixeta mig oberta, fal·lera per les classes de ioga i meditació, balls i musiques de “reggaeton”, festes andaluses a l’abril, pares Noel passant per davant dels reis d’Orient i, com no podria ser d’una altra manera, nens terroríficament disfressats, que la setmana passada ens tocaven el timbre per preguntar-nos si volíem un “trick or treat”, broma o regal, es a dir, “si no ens dones llaminadures, et farem alguna trapelleria”.

Un debat encès que, com sol passar amb els pensaments oposats, cap de les parts saben veure el punt convergent, tot i ser força evident, ja que, si ho analitzem, totes aquestes celebracions solen tenir una arrel comuna.

La castanyada no era més que l’àpat funerari de la nit del 31 d’octubre, on només es podrien servir llegums i fruits secs.

A moltes cultures sud-americanes els familiars es desplacen als mateixos cementiris per compartir el sopar amb els seus morts.

El Halloween, de fet, prové d’una tradició anglosaxona, encara més antiga i que deriva de la festivitat de Samhaim, deu dels morts.

O el Magosto al nord de la península, que també mengen castanyes i fan foc perquè els difunts vinguin aquella nit a escalfar-se.

Així que, enlloc de lamentar-nos, el que hem de fer en enriquir-nos amb les tradicions foranes, procurant guardar les pròpies i exportar-les arreu, com han fet ells, per a que el món també les conegui.

I, de la forma de sigui, aquests dies homenatjar els nostres estimats absents, i dur-los al cor, no només ara, sinó tots els dies de l’any.

FUTBOL FEMENÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Darrerament es parla molt de les quotes d’ocupació femenina a les administracions i a les grans empreses.

Quan es forma un nou govern (i darrerament n’hem tingut uns quants), sembla que la notícia és saber quin percentatge de fèmines ocupa els ministeris o conselleries, per reivindicar una equiparació que costa d’arribar.

Es penós que en ple segle XXI estiguem pendents d’això, quan hauria de ser un fet consolidat, sense que calguessin aquestes obligacions, ja que haurien de ser les aptituds per a cadascuna de les feines, les que determinessin, de forma natural, qui ha d’ocupar el lloc de treball, més enllà del sexe.

I el motiu de tot plegat és una igualtat en la vida quotidiana que no acaba d’arribar, i que és imprescindible per obtenir una disponibilitat laboral equitativa.

Però lamentablement, encara arrosseguen masses prejudicis, que costen d’espolsar.

No cal anar massa enrere per trobar èpoques en que les dones no podien votar fins i tot en països suposadament democràtics i fa poques dècades encara hi havia convenis col·lectius en aquests país, que tarificaven sous diferenciats entre sexes, per feines idèntiques.

Els esports, potser per les característiques físiques diferenciades, són els que més s’han etiquetat per sexes i el futbol, que és el mes estès, està al capdavant dels mal anomenats “esports d’homes”, i no ha donat mai gaire ressò als equips i competicions de dones.

La cosa ha canviat darrerament i fins i tot aquest any s’ha parlat molt, en la festa “The Best” de la FIFA, del premi a la millor jugadora.

Recordo que a casa nostre, no fa tants anys, només es sentia parlar de l’equip femení del Llers, però actualment, els èxits d’equips com el Sant Pere Pescador o el creixement del Cabanes, entre altres, han portat a primera plana la expansió de la secció femenina d’aquest esport en molts clubs.

Potser el fet de que en les categories inicials es puguin barrejar nens i nenes, fa que moltes d’elles tinguin oportunitats i puguin destacar als ulls dels entradors i seleccionadors, com ha passat darrerament amb alguna jove jugadora local.

Sigui com sigui, la inclusió de la dona en aquest esport, com en tots els altres, és una bona notícia i més encara si s’ha aconseguit per l’esforç d’elles i la predisposició de tots plegats, sense quotes ni obligacions, com hauria de ser en tots els àmbits de la vida.

ORGULL EMPORDANÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una vegada, per aquestes coses que passen amb els vols barats, vam aterrar on no devíem i varem haver de travessar la Toscana italiana.

Malgrat que el paisatge des del vehicle era prou maco, no era la imatge que m’havien venut en la pel·lícula de Andrew Wells, protagonitzada per la magnifica Diane Lane i vaig trobar, modestament, que no tenia ni la llum, ni els boscos, ni les masies, ni els colors dels camps quadriculats del nostre Empordà, que tantes vegades he travessat en la mateixa tessitura i que no deixa mai de sorprendre’m.

Santorini i les seves postes de sol, que atrauen milers de persones diàriament, com altres pobles grecs, blancs i blaus, tan ben retratats a les sagues de “Mamma mia”, potser s’acosten, de lluny, a l’encant real dels nostres pobles de costa, Cadaquès al capdavant.

Suposo que l’amor de fill de la terra és el que em fa escriure tot això, però alguna cosa tenim quan, malgrat que el cinema no s’ha centrat gaire en mostrar bucòlicament el nostre paisatge, cada any milers de turistes ens visiten per quelcom més que platja i paella.

Les conferències sobre el paisatge com atractiu turístic ja fa temps que prediquen que tenim sota els peus la clau de volta del nostre futur, que preservar el paisatge i l’entorn, seguir línies modèliques i sostenibles en la construcció, potenciar els parcs i reserves naturals i mostrar una seriositat –no una exageració- en la metodologia ens portarà, a mitja termini, el benefici de nous visitants, cultes i de nivell, que ompliran, fins i tot fora de la temporada estiuenca, molts dels hotels i restaurants que ara centren els esforços en tres escurats mesos.

En tot això hi tenim molt a veure tots els que hi vivim, amb la preservació i la conservació i sobre tot, en la divulgació.

I per acabar de tancar el cercle, ens caldria tenir una capital que sentíssim tots com a nostra i que no només sigui admirada pel “Geni”, sinó també pel seu ordre, la neteja, la seguretat, la mobilitat i el comerç.

Feina feixuga per al nou alcalde, a qui li caldrà quelcom més que bona sort per aconseguir que Figueres es converteixi en el punt en el mapa on hi vagi a parar el dit del futur visitant, tot associant-la al paradís que l’envolta, que sigui la icona que representi tot plegat i l’orgull d’aquells que tenim el cor empordanès i ens n’omplim la boca quan en parlem.

La formula: Fer el que cal, creure’ns el que som i mostrar-ho tal com és.

TRIA ORGÀNICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa dies que ha acabat la festa de Sant Cebrià a Vilafant que, com moltes festes de barris i pobles en les mateixes dates, segueix vigent per obra i per gaudiment dels mateixos.

És a dir, ha suposat un esforç per a l’Ajuntament i els mateixos voluntaris, colles i associacions de sempre, per al gaudiment de la resta, que també solen ser un altres mateixos, que participen i agraeixen la feina dels primers.

Sigui com sigui, al final tot surt bé, la participació és més que acceptable, les activitats plausibles i l’objectiu final, que és “fer poble”, perfectament assolit.

Si més no, aquesta ha estat la sensació d’un vilafantenc que ho ha viscut guardant la distància de seguretat.

El pregó inicial, oficiat pel director d’aquesta publicació, Santi Coll ja prometia.

El text, ben escrit, ben explicat i molt entretingut, va tenir l’objectiu d’enardir l’orgull de vilatà i un ganxo directe a la mandíbula d’aquells que, potser massa sovint, ens queixem dels defectes i les mancances del poble.

I és que, malgrat que aquestes protestes, sempre constructives, les creiem reals, potser és cert que no sabem apreciar o donar ressò a allò que està bé i que, a ben segur, és majoritari.

Per posar un exemple, una iniciativa de recollida de deixalles orgàniques a nivell particular.

Ignoro si això ha passat a més pobles, però a Vilafant, l’Ajuntament, juntament amb el Consell Comarcal i l’Agència de Residus, ha passat, casa per casa, un tríptic informatiu de com separar les deixalles i, a més, ens han entregat un mini cubell per encabir-hi els residus orgànics, com restes de menjar o de poda casolana i unes bosses reciclables.

Val a dir que, la primera cosa que varem fer a casa, va ser veure on havíem de dipositar-ho i ens varem trobar amb un nou contenidor marró no gaire lluny i la segona va ser veure on podíem aconseguir més bosses especials, també compostables, que semblen de plàstic però que estan fetes de midó de blat de moro i ens varem adonar que al mateix supermercat de sempre, també a prop, en tenien de feia temps i mai n’havíem fet cas.

Aquesta acció entenc que, com ens ha passat a nosaltres, ha obert els ulls a molta gent, critica amb el sistema de reciclatge existent i, sobre tot, amb l’excés de plàstic, generat per uns fabricants i comerciants, als que encara els manca prendre consciència de la gravetat del problema.

Ara, cada vegada que buidem aquest mini cubell d’escombreries, tenim la sensació de que estem complint amb la nostra part d’ajuda a la conservació del planeta.

I per ser justos, aquest cop, cal tirar a la Regidoria corresponen de l’Ajuntament, les floretes que, a ben segur, creixeran de nou amb aquesta iniciativa

DIADA GROGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que em sento atret pel color groc i que ningú busqui segones lectures, perquè qui em coneix sap que això em ve de petit.

Fins i tot al llarg de la meva vida, el groc, juntament amb el blau –del que és complementari i absorbeix la seva llum- són els dos colors que més m’han acompanyat a nivell esportiu i corporatiu, així com de vestimenta preferida.

El considero un color viu i alegre, el color del Sol, del bon temps, de la felicitat.

Potser és per això que quan entro en un dels molt pobles de la nostra comarca que aquests dies vesteixen els carrers d’aquest color primari, em sento a gust.

També n’hi ha que, per culpa de Molière, creuen en la seva malastrugança o d’altres que, d’un temps ençà, l’envesteixen com els toros al vermell, cosa que, tot i la neutralitat que haig de tenir, pel fet d’escriure per a un públic heterogeni, em costa d’entendre.

Més enllà del tarannà polític de cadascú i de les idees personals, totes respectables, només faltaria, crec que és de sentit comú que el fet de que unes persones estiguin empresonades tants mesos sense judici, és injust, i més comparant-t’ho amb la quantitat de lladres confessos i mal tractadors, que surten immediatament dels jutjats amb una “llibertat amb càrrecs” que segurament no compliran.

Tampoc pretenc ser l’amo de la raó i faig l’esforç d’entendre qui no pensa com jo, per la qual cosa no gosaria mai criticar a qui pengés llaços o quelcom de qualsevol forma o color, en favor d’aquesta situació, a casa seva o als espais públics, si la majoria del consistori ho permetés.

Però el que trobo inversemblant és que hi hagi gent que els vulgui treure.

Entenc que l’acció és molt diferent; l’una és la lliure expressió d’un pensament i l’altre és la censura del pensament aliè abans de mostrar el propi i això es diu repressió.

El significat dels llaços grocs, com ja s’ha explicat i a hores d’ara sap tothom, no s’han inventat aquí, només cal adreçar-se a la música i escolar “Tie a yellow ribbon round the old oak tree” o la ensucrada traducció de “Atar una cinta amarilla al viejo roble”.

Suposo –ja que lògicament, aquest article no l’he escrit avui- que la Diada ha tornat a omplir de groc el nostre país.

M’ho miraré com un acte de festa i llibertat, i tornaré a la música per rescatar innocents cançons d’estiu, que pintaven submarins i tractors d’aquest color.

I demà, continuarem patint les conseqüències d’aquells que no escolten, ni són capaços de cercar punts d’acostament i no se n’adonen de la metàfora de que les banderes que creuen representar, amb més o menys franges vermelles, tenen com a fons comú el mateix color groc.

BICICLETES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

"Les bicicletes són per a l’estiu”, titulava una pel·lícula antiga.

Tot i que la temàtica i l’argument no tenien res a veure amb el títol, és cert que, a l’estiu, és quan més activitat ciclista es concentra, cosa que no he entès mai, ja que és justament quan més calor fa.

En aquesta època de l’any es celebren les grans curses internacionals, com el Tour de France, que convoca un gran nombre de seguidors a l’hora de la migdiada que, amb un ull mig obert, veuen per televisió el patiment dels ciclistes pujant al Tourmalet.

La nostra comarca, amb tanta varietat orogràfica és un lloc ideal per la pràctica d’aquest esport, tant per muntanya com per carretera.

Aquí venen a entrenar-se equips professionals internacionals, fan convivències en els hotels de costa en baixa temporada i surten diàriament a pedalar per les nostres carreteres i camins.

Com fan un gran nombre d’aficionats locals de cap de setmana, que, arribat el dissabte o el diumenge al mati, ben d’hora, faci fred o calor, fan pinya en el lloc de trobada, ben equipats i alguns amb bicicletes preuades, amb la finalitat de fer quilòmetres, per no perdre la forma i compartir una estona d’amistat.

Però el que abans era un esport sà i segur, avui dia s’ha convertit en una aventura de risc, jugant-se la vida a cada sortida.

Anys enrere, les carreteres secundaries anaven buides i només de tant en tant sentíem la remor d’un motor, segurament d’un veí de la zona, que s’acostava lentament i a la veu de “cotxe.!!!” ens arramblaven a la cuneta a la espera de que passés.

Avui, aquestes carreteres van plenes de vehicles ràpids i grans, amb elements de distracció, com son els mòbils i els navegadors, menats per conductors esperitats, que aprofiten aquestes dreceres per guanyar temps i evitar radars i controls.

També és just repartir culpes i remarcar que els ciclistes d’avui van en grups més nombrosos i, aprofitant la seva condició de dèbils, alguns es creuen els amos de les carreteres, circulant en paral·lel i provocant situacions realment perilloses.

Així les coses, sovint veiem informacions de ciclistes greument accidentats o morts a les carreteres i, en alguns casos, amb els conductors implicats, fugits.

Llavors, hom arriba a la conclusió de que, en aquest país, la convivència entre cotxes i bicicletes en un mateix espai és impossible i que la situació no millorarà a menys que no hi hagin camins específics o carrils separats de veritat –no com la bestiesa feta als barris de Vilafant -, amb barreres infranquejables per ambdues parts

Perquè, com cantava Freddie Mercury “La única cosa que vull es muntar en bicicleta” però, a més a més, tornar a casa sà i estalvi.

EL CAMP DEL FAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig quedar colpit amb les imatges del l’estat actual de l’antic camp de futbol.

El fet d’haver jugat de jovenet amb la samarreta blanc-i-blava amb l’escut al cor -d’on encara no ha marxat- ha ajudat a que alguna cosa es remogués dins meu en veure que la gespa, tantes vegades trepitjada per futbolistes idolatrats, ara era un bosc de mates i males herbes d’una alçada considerable.

Les porteries, d’aquelles metàl·liques amb els tirants durs al darrera, que varen viure gols inoblidables, eren inexistents, que els vestidors de on s’havien sentit tants cants de celebració i alguns silencis de ràbia, semblaven cases de postguerra i que les grades, menudes i plenes de la vida social figuerenca eren esgraons malgirbats i derruïts.

Om pensa en aquest moment, veien que la modernitat del camp de Vilatenim viu mig buida, jornada rere jornada, si no era la màgia del Far la que ens feia trempar per donar l’aixopluc a l’equip.

Però aquests atacs de nostàlgia nomes serveixen per alimentar falses realitats i fer-nos creure que el passat fou millor, quan segurament no és cert.

Així les coses, vist l’estat i el desús de les instal·lacions, cal donar-hi sortida i  convertir-lo es un espai d’aparcament gratuït pot semblar, a priori i vist de lluny, una bona idea.

Tot i això, la proposta té detractors i alguns grups municipals han mostrat el seu rebuig.

No sé si la decisió respon a la política moderna, que es basa en dur la contrària sistemàticament només pel fet que els que manen no s’apuntin èxits, no fos cas, o és que realment, dispensar 70.000 Euros en adequar un terreny, que serà de lloguer, no és una bona inversió.

Des de la imparcialitat, pot semblar que és una bona proposta però insuficient, ja que el problema rau en que la zona està molt deixada, com tantes altres de Figueres i els vehicles forasters solitaris seran presa fàcil per lladregots, àdhuc de que el turista que vagi caminant fins al centre, des de la plaça de toros, passant per un perillós pas a nivell, el carrer del Progrés, l’estat de l’antic moll de càrrega o la Plaça de la Estació, no s’endurà, precisament, una imatge idíl·lica de la nostre ciutat.

Fa temps que tenim la sensació de que anem enrere i que estem en decadència.

Malauradament,  ja es parla de la Figueres bruta, insegura i amb poca vida, mes enllà d’actes puntuals i l’atractiu turístic i comercial del centre.

Cal marcar molts gols urbanístics per recuperar el temps perduts en tants “fora de jocs” i sortir de la zona de descens en la que estem ancorats.

Però, sembla que sempre estem demanant temps afegir per veure si arriba aquell “penalty” de l’últim minut.

RATAFIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que molta gent hagi descobert la Ratafia arrel del regal que el MH President va fer al president espanyol, quan en realitat aquest licor tan nostre té segles d’història.

No sabria explicar els seus orígens, però sembla que surt reflectit en algun escrit de 1675, tot i que es podria confondre amb altres licors similars, ja que llavors era pràctica habitual que moltes masies o abadies fessin els seus elixirs a partir de les herbes o fruites del seu entorn.

Crec que ni els mateixos especialistes tenen clar si denominar-lo licor, elixir o mistela, i la seva dolçor, que varia segons la intensitat d’alguna de les prop de 100 herbes que el componen, fa que a cada zona tingui un toc especial.

A Catalunya es va generalitzar al segle XIX i va ser Mossèn Cinto Verdaguer en la rondalla “Ratafia”, publicada al 1905 on, a tall de llegenda, explicà que l’origen d’aquest nom, tan rialler i simpàtic, de dicció fàcil i sonora, podria haver sortit de la reunió de 3 monjos en una masia i que, un cop tastat, varen voler batejar-lo sense èxit, fins que un d’ells, en acabar la reunió amb un acord, va dir “rata fia” (en llatí: queda firmat).

Però no va ser fins al 1985 quan la Generalitat va reconèixer la Denominació de Qualitat Ratafia i fa poc s’ha creat la IDG de la Ratafia Catalana, tot i que només agrupa 4 productors dels 15 reconeguts i han quedat fora els alt empordanesos Roicom de Garriguella.

Sigui com sigui, potser per la seva història o per la tradicional producció casolana, poc compartida arreu, converteix la Ratafia en el licor català per excel·lència, tot i ser de consum minoritari, ja que degut a les influències foranies i la publicitat, fa que altres licors i destil·lats siguin més demanats, i preferits per barreges i cocktails.

Fins fa poc, fins i tot en zones de elaboració habitual, com Olot, Besalú, Centelles o Santa Coloma de Farners no era fàcil trobar-ne una ampolla en els bars de moda.

Hem reconec “xinxoller”, que és com es denominen els seguidors d’aquesta beguda i considero un plaer delectar-me amb un xarrup a les acaballes d’un bon àpat de festa, en copa ampla a l’hivern, amb gel a l’estiu o amb got llarg en una trobada nocturna.

El gest del president, ple de simbolisme, ha despertat, de retruc, la curiositat de la gent, sobre tot fora fronteres i ha fet que les demandes de la nostrada Ratafia visquin moments dolços, com el regust que deixa aquest líquid amarronat quan passa per la gola i ens omple, el paladar de sensacions i cor de país

18 DE JULIOL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Demà recordarem que fa anys l’estiu va esdevenir xafogós i els anys a venir freds i foscos, com tants altres períodes de la nostra història.

Com sol passar en la majoria de les situacions, no sabem que hagués passat “si no...”, tot i que els historiadors i analistes estaran d’acord de que aquella situació tampoc era la idònia i que calia un canvi, però no un enfrontament tan violent i ni tan carregat d’odi.

I ens preguntem per què tantes dècades més tard, un conflicte del que ja casi no queden supervivents, encara genera debats oposats.

Doncs perquè la memòria no caduca i les ferides no es guareixen sense pocions, perquè el temps no ho cura tot i perquè seguim en un país artificial, fet de petits països, dins del qual encara n’hi ha que es creuen superiors i no fan res per això canviï, ans al contrari.

Perquè encara tenim avis vius que recorden una infantesa de pocs jocs i molts horrors, bombes i persecucions, perquè encara hi ha gent, d’ambdós bàndols, que no té respostes i segueix cercant els seus avantpassats, morts i enterrats allà on no se sap, sense honors ni làpides.

Fa 82 anys d’uns fets que varen portar al límit un problema que ja venia d’abans i que segueix obert perquè, en aquest país, per culpa de banderes i pàtries, seguirà havent-hi bàndols mentre no hi hagi predisposició a entendre’ns.

Ferides que no cicatritzen i que, 40 anys desprès de la mort del dictador, lluny de ser un fet tancat, que es silencia com aquells secrets de família, segueix essent un tema que genera debats i articles.

Perquè mai cap polític ha gosat agafar el problema per l’arrel, oblidant idees i conviccions, cercant el punt de trobada i demanant perdó enlloc de exigir-lo.

Una llei de memòria històrica amb un punt final que, lluny d’homenatges, entengui que tots varen perdre una guerra de la que sembla que no hem après res.

I així les coses, cada 18 de juliol seguirà havent qui plori per nostàlgies ben diferents, la majoria sense haver-ho viscut, alimentats per posicionaments ideològics partidistes i periodisme de claveguera.

I seguirem penjant banderes amb més o menys bandes, però amb idèntics colors, el groc de la mala sort i el vermell de la sang que mai s’hauria d’haver vessat.

CINC CÈNTIMS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vaig anar al supermercat habitual, on hi solen tenir peix fresc.

M’agrada mirar la brillantor del verat recent pescat, el records de festa d’estiu que em porten les sardines o el bonic color vermellós de les gambes, mentre se’m fa la boca aigua pensant en el sopar que s’acosta.

Vaig triar uns llucets ben eixerits i, un cop nets, me’ls varen posar en una safata de plàstic que varen embolicar dues vegades en film transparent i en acabat van posar-ho tot plegat, en una bossa a la que, desprès de fer-li un nus amb les nanses, l’hi enganxaren la etiqueta del codi barres i, per si no hi havia prou, a fi d’assegurar l’estanquitat del envàs, ho varen tornar encabir en una segona bossa de nanses.

Quan vaig passar per la zona de la fruita i les verdures, vaig haver de auto servir-me cadascuna de les que vaig triar, en bosses de plàstic separades, que vaig haver de tancar, pesar i etiquetar.

De tota la oferta d’aigua que hi havia, només una era amb ampolla de vidre i quan vaig anar a buscar una bombeta que em calia per substituir la que s’havia fos a casa, encara va ser pitjor, ja que el plàstic i el cartró estaven tant units que difícilment podria separar una cosa de l’altre.

Un cop el carro ple, vaig passar per caixa i es va produir l’absurd ritual, que genera aquest article, quan la caixera, complint les ordres dictades, em va dir que, si volia una bossa de nanses havia de pagar cinc cèntims, tot plegat per evitar l’abús en l’ús de plàstic, que contamina el medi ambient.

No em va ser difícil fer el càlcul de que el volum de plàstic d’aquella bossa potser no era ni el 5% de tot el plàstic que duia a dins del carro i que aquells 5 cèntims no em representaven ni el 5% del import que estava a punt de pagar.

I en aquell moment em va venir de gust fer “cinc cèntims” als legisladors per dir-los que aquesta norma és una ofensa a la intel·ligència de la gent i que el cal és tenir “cinc cèntims” de dignitat i més del 5% de vergonya per fer una llei real, que no serveixi només per netejar consciències.

El mar és ple de plàstic i el planeta es queixa però, per protegir els interessos de la indústria i callar la boca als ecologistes, en lloc de prohibir un material nociu i potenciar altres matèries, que ja existeixen, valoren en 5 miserables cèntims el verí que ens mata.

Reconec que hi ha moltes lleis ecològiques absurdes que entorpeixen el desenvolupament econòmic (només cal llegir el projecte del PRUG) però aquesta, en canvi, és tan tova que supera el ridícul.

L’ecologisme no ha d’entendre d’interessos, ni de colors, ni de partits i per això que no podem deixar-lo en mans de gent que no te ni cinc cèntims de sentit comú.

PARLEM DEL TRÀNSIT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Internet i les xarxes socials són espais oberts on és fàcil opinar i generar debat sobre temes que ens afecten i, actualment, Figueres i el seu suposat caos circulatori és  tendència i tot s’hi val.

Tot l’embolic s’ha generat desprès del canvis produïts per la nova, i al meu parer encertada, rotonda de la plaça del Sol, però sobre tot pel canvi de sentit del carrer Lasauca, cosa que provoca, certament, un embús a la pujada del Castell, degut a la poca capacitat d’engolir que té el semàfor del carrer Cinto Verdaguer i el poc sentit que té haver d’anar cap al nord, si en realitat volem anar al sud o simplement cap a la Garrotxa.

N’hi ha que diuen que s’hauria de tancar el centre a la circulació, d’altres que calen més aparcaments públics, però segur que, degut a la nostra idiosincràsia innata, que tendeix a la disconformitat, faci el que es faci, sempre ens semblarà mal fet.

És per això que aquests xats, lluny de ser útils, serveixen bàsicament per criticar, sense aportar solucions.

En resum, Figueres, més que una ciutat petita, és un poble gran i els carrers del centre no estan dissenyats per canalitzar grans quantitats de vehicles.

Abans es podia aparcar a la plaça de l’Ajuntament, a la placeta baixa de la Rambla, també a l’alta i a la majoria dels carrers, però avui dia, que la quantitat de cotxes s’ha triplicat, la possibilitat de aparcar s’ha reduït dràstica i afortunadament .

El que cal és un canvi de mentalitat dels usuaris i que se’n adonin que no es pot anar amb cotxe fins a la porta de l’escola ni aparcar davant la botiga

Els que ni vivim ni treballem a Figueres i només hi anem de tant de tant, ens queixem que es circula lent, que tot és zona de pagament, que els pàrkings del centre son cars i que els altres queden lluny.

Som els mateixos que quan anem a Barcelona, aparquem a la primera “P” blava que veiem i ens no ens queixem ni del preu, ni de la distància, cosa que acabem esmenant prenent un transport públic que ens porti a destí, quan a casa nostre no tenim coneixement de línies ni parades.

Els debats públics haurien de tractar del que realment importa, com la neteja de voreres i parcs, de la seguretat, de la dinamització de la indústria, de la integració dels barris, de les ofertes culturals sense elitismes i obertes al carrer, de la regeneració del centre, més enllà de donar l’exclusiva als vianants al carrer Sant Pau, sense millorar-ne la imatge i, sobre tot, de fer atractiva una cuitat que en les darreres dècades no ha sabut adaptar-se als temps i ha deixat que l’atracció turística fes la feina.

Però, com sol passar en els debats estèrils, el comentari final passa per omplir de culpa als politics escollits que, més enllà de sortir al balcó per Fires i fer-se la fotografia en tots els esdeveniments, són professionals de les solucions i ja sabran el que cal fer i, sinó, ja els jutjarem a les eleccions del 2019.

Com quan s’opina del temps en un silenci incòmode: Parlar per no dir res.

CAL ARRODONIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de que l’home primitiu admirava embadalit la lluna en les nit clares, que ens hem sentits atrets per les formes arrodonides. I més encara quan varen tenir la evidència de que la terra que trepitjaven també ho era.

Com les rodes, el gran invent de la humanitat o la lletra “o”, que repetida demostra admiració o sorpresa.

El zero, rodó i enigmàtic, el número que no ho és, que no suma, que anul·la les multiplicacions, que no sap dividir, que a la ruleta no es casa amb colors.

I quan tot ens va bé i sovint surten les coses, no tenim dubtes en dir que en va tot rodó o que surten “rodones”.

Casals, Lennon, Grouxo, Jobs o Gandhi, entre molts altres, varen canviar el món mirant-lo a traves de les seves d’ulleres rodones.

Les corbes de l’arquitectura de Gaudí, les pintures d’en Miró.

Les pilotes que aixequen passions, tant a l’olla com sobre un terreny de joc.

El projecte acabat, en la seva darrera fórmula, que serveix per “tancat el cercle”.

Els rellotges analògics (els preuats), com els compte voltes dels autos, veuen les manetes girar per cercles numerats.

Les “esferificacions” dels que volen canviar les maneres de cuinar.

Cúpules rodones, que miren el cel l’Empordà o que guarden les obres del Geni.

Tot sota la presencia del déu Sol, que ens escalfa i ens guia, rodó com les fruites que ens alimenten, com les flors obertes, com els ulls de bou dels vaixells que solquen el mar nostre, que amara la arrodonida badia de Roses.

No hi ha millors àpats que aquells que s’allunyen de taules llargues e impersonals i es presenten de forma circular, on tots es veiem les cares.

A Camelot, els cavallers de la taula rodona i el rei Artur ja tenien clar que els temes importants s’havien de discutir de front i on les paraules fossin sentides per igual. Com haurien de fer els polítics actuals que tenen alguna cosa a dir sobre el destí del nostre país.

Una taula rodona on hi fossin presents tots els pensaments, on els protagonistes estiguessin disposats a perdre, on no hi haguessin cantonades que discriminessin, on ningú es sentis fora de lloc i on tothom es mirés als ulls.

I en el camí per assolir el cercle central de l’acord -també rodo- s’haguessin de deixar anar prejudicis i buidar feixucs i inútils bagatges, prevalent la llibertat d’idees i l’obertura de mires.

I que tothom acabes insatisfet, però content pel bé comú, que és la feina dels bons polítics i que, al voltant d’aquesta amplia taula rodona, acabessin trobant la solució a aquesta quadratura del cercle.

CAMBRERS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som sis a taula, el cambrer, un home de mitjana edat, trempat i simpàtic és capaç de resoldre tots els nostres dubtes, detallar-nos el ingredients i els punts de cocció d’uns plats que, segurament, no ha tastat mai.

Amb amabilitat, ens pren nota i ens aconsella de mides i barreges

En acabat, amb molta sensibilitat ens ofereix un vi, i recull les cartes amb un somriure lleuger i la típica frase de “Els porto aigua sense gas també?”, malgrat que ningú l’hi ha demanat.

Al nostre costat, continua el ritual amb una taula de quatre comensals i més enllà amb una parella que no para de fer-se carantoines.

Pocs minuts més tard i amb un tempo cronometrat, ens porta els plats sense confondre les posicions, recordant el que havia demanat cadascú, amb un gest correcte i un altre somriure, potser un pel forçat.

Mes enllà n’hi ha que no l’han encertat, que protesten per ves a saber què i ell, tot i no haver cuinat mai, ha de donar la cara per escampar el temporal.

Estem immersors en un món on els “xefs” mediàtics prenen el protagonisme i són els que acaparen les portades de les revistes.

Poc sovint i en segon terme surten els “caps de sala”, -els antics “maîtres”- que no deixen de ser els controladors de l’entorn, amb molt mèrit, certament, però que, com els “xefs” -abans anomenats cuiners -, no serien res sense el seu equip.

Però, ningú parla dels cambrers - dels que ni tant sols els hi han actualitzat el nom - que són la primera imatge, els pals de paller, els que han d’aguantar l’imbècil de torn (que n’hi ha i molts) els que han de posar bona cara sense ganes, els que han de carregar amb les culpes dels ineptes, els que han de quedar-se fins que el darrer pesat ja ha fet prou sobretaula, els que han de preparar i netejar, els que no tenen hores.

No n’he fet mai, però dubto que la meva limitada memòria em permetés recordar tot el que em demanessin, ni que la meva esquena aguantés tantes hores en peus, traginant plats i copes, sense trencar-ne la meitat, ni que la meva paciència m’impedís engegar a fer punyetes a aquell que es pensa superior.

No tothom serveix per fer de cambrer, cosa que podrem comprovar ara que ve l’estiu, quan els bars i terrasses s’omplin d’empleats que fan la temporada, sense esma ni professió, per desgràcia d’hostalers i turistes.

Són aquells que et fan invisible als seus ulls, que et serveixen el que no has demanat fora de temps i que baixen el nivell de la dignitat d’aquest col·lectiu.

Com tot a la vida, per fer-ho bé s’han de tenir aptituds i actitud i per ser un bon cambrer, se n’ha de tenir molt de tot.