DIADA GROGA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Reconec que em sento atret pel color groc i que ningú busqui segones lectures, perquè qui em coneix sap que això em ve de petit.

Fins i tot al llarg de la meva vida, el groc, juntament amb el blau –del que és complementari i absorbeix la seva llum- són els dos colors que més m’han acompanyat a nivell esportiu i corporatiu, així com de vestimenta preferida.

El considero un color viu i alegre, el color del Sol, del bon temps, de la felicitat.

Potser és per això que quan entro en un dels molt pobles de la nostra comarca que aquests dies vesteixen els carrers d’aquest color primari, em sento a gust.

També n’hi ha que, per culpa de Molière, creuen en la seva malastrugança o d’altres que, d’un temps ençà, l’envesteixen com els toros al vermell, cosa que, tot i la neutralitat que haig de tenir, pel fet d’escriure per a un públic heterogeni, em costa d’entendre.

Més enllà del tarannà polític de cadascú i de les idees personals, totes respectables, només faltaria, crec que és de sentit comú que el fet de que unes persones estiguin empresonades tants mesos sense judici, és injust, i més comparant-t’ho amb la quantitat de lladres confessos i mal tractadors, que surten immediatament dels jutjats amb una “llibertat amb càrrecs” que segurament no compliran.

Tampoc pretenc ser l’amo de la raó i faig l’esforç d’entendre qui no pensa com jo, per la qual cosa no gosaria mai criticar a qui pengés llaços o quelcom de qualsevol forma o color, en favor d’aquesta situació, a casa seva o als espais públics, si la majoria del consistori ho permetés.

Però el que trobo inversemblant és que hi hagi gent que els vulgui treure.

Entenc que l’acció és molt diferent; l’una és la lliure expressió d’un pensament i l’altre és la censura del pensament aliè abans de mostrar el propi i això es diu repressió.

El significat dels llaços grocs, com ja s’ha explicat i a hores d’ara sap tothom, no s’han inventat aquí, només cal adreçar-se a la música i escolar “Tie a yellow ribbon round the old oak tree” o la ensucrada traducció de “Atar una cinta amarilla al viejo roble”.

Suposo –ja que lògicament, aquest article no l’he escrit avui- que la Diada ha tornat a omplir de groc el nostre país.

M’ho miraré com un acte de festa i llibertat, i tornaré a la música per rescatar innocents cançons d’estiu, que pintaven submarins i tractors d’aquest color.

I demà, continuarem patint les conseqüències d’aquells que no escolten, ni són capaços de cercar punts d’acostament i no se n’adonen de la metàfora de que les banderes que creuen representar, amb més o menys franges vermelles, tenen com a fons comú el mateix color groc.