PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Ja fa
anys que, quan arriben aquestes dates, torna la confrontació tradicionalista
entre Castanyada i Halloween.
Els acèrrims
defensors dels moniatos i panellets es fan forts en el rebuig a la festa
americana i no és fa estrany escoltar allò de que “De fora vingueren que de
casa en tragueren”
Però,
hem d’acceptar que el món s’ha fet petit, que en el darrer mig segle ha
augmentat exponencialment la capacitat de desplaçament de la gent i que internet
ens ha obert una gran finestra, facilitant una globalització que avui és una
realitat totalment irreversible.
Per
tant, és normal que els nouvinguts portin les seves costums i que els joves es
deixin influenciar amb el que veuen a la pantalla.
No és
només la festa de Tots Sants, darrerament també estem veient bodes a l’aire
lliure amb cadires blanques i un arc de fulles sobre els nuvis, peticions de mà
amb genolls clavats a terra i un anell en una caixeta mig oberta, fal·lera per les
classes de ioga i meditació, balls i musiques de “reggaeton”, festes andaluses
a l’abril, pares Noel passant per davant dels reis d’Orient i, com no podria
ser d’una altra manera, nens terroríficament disfressats, que la setmana
passada ens tocaven el timbre per preguntar-nos si volíem un “trick or treat”,
broma o regal, es a dir, “si no ens dones llaminadures, et farem alguna trapelleria”.
Un
debat encès que, com sol passar amb els pensaments oposats, cap de les parts
saben veure el punt convergent, tot i ser força evident, ja que, si ho
analitzem, totes aquestes celebracions solen tenir una arrel comuna.
La
castanyada no era més que l’àpat funerari de la nit del 31 d’octubre, on només es
podrien servir llegums i fruits secs.
A
moltes cultures sud-americanes els familiars es desplacen als mateixos
cementiris per compartir el sopar amb els seus morts.
El
Halloween, de fet, prové d’una tradició anglosaxona, encara més antiga i que
deriva de la festivitat de Samhaim, deu dels morts.
O el
Magosto al nord de la península, que també mengen castanyes i fan foc perquè
els difunts vinguin aquella nit a escalfar-se.
Així
que, enlloc de lamentar-nos, el que hem de fer en enriquir-nos amb les tradicions
foranes, procurant guardar les pròpies i exportar-les arreu, com han fet ells,
per a que el món també les conegui.
I, de la
forma de sigui, aquests dies homenatjar els nostres estimats absents, i dur-los
al cor, no només ara, sinó tots els dies de l’any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada