CAMBRERS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som sis a taula, el cambrer, un home de mitjana edat, trempat i simpàtic és capaç de resoldre tots els nostres dubtes, detallar-nos el ingredients i els punts de cocció d’uns plats que, segurament, no ha tastat mai.

Amb amabilitat, ens pren nota i ens aconsella de mides i barreges

En acabat, amb molta sensibilitat ens ofereix un vi, i recull les cartes amb un somriure lleuger i la típica frase de “Els porto aigua sense gas també?”, malgrat que ningú l’hi ha demanat.

Al nostre costat, continua el ritual amb una taula de quatre comensals i més enllà amb una parella que no para de fer-se carantoines.

Pocs minuts més tard i amb un tempo cronometrat, ens porta els plats sense confondre les posicions, recordant el que havia demanat cadascú, amb un gest correcte i un altre somriure, potser un pel forçat.

Mes enllà n’hi ha que no l’han encertat, que protesten per ves a saber què i ell, tot i no haver cuinat mai, ha de donar la cara per escampar el temporal.

Estem immersors en un món on els “xefs” mediàtics prenen el protagonisme i són els que acaparen les portades de les revistes.

Poc sovint i en segon terme surten els “caps de sala”, -els antics “maîtres”- que no deixen de ser els controladors de l’entorn, amb molt mèrit, certament, però que, com els “xefs” -abans anomenats cuiners -, no serien res sense el seu equip.

Però, ningú parla dels cambrers - dels que ni tant sols els hi han actualitzat el nom - que són la primera imatge, els pals de paller, els que han d’aguantar l’imbècil de torn (que n’hi ha i molts) els que han de posar bona cara sense ganes, els que han de carregar amb les culpes dels ineptes, els que han de quedar-se fins que el darrer pesat ja ha fet prou sobretaula, els que han de preparar i netejar, els que no tenen hores.

No n’he fet mai, però dubto que la meva limitada memòria em permetés recordar tot el que em demanessin, ni que la meva esquena aguantés tantes hores en peus, traginant plats i copes, sense trencar-ne la meitat, ni que la meva paciència m’impedís engegar a fer punyetes a aquell que es pensa superior.

No tothom serveix per fer de cambrer, cosa que podrem comprovar ara que ve l’estiu, quan els bars i terrasses s’omplin d’empleats que fan la temporada, sense esma ni professió, per desgràcia d’hostalers i turistes.

Són aquells que et fan invisible als seus ulls, que et serveixen el que no has demanat fora de temps i que baixen el nivell de la dignitat d’aquest col·lectiu.

Com tot a la vida, per fer-ho bé s’han de tenir aptituds i actitud i per ser un bon cambrer, se n’ha de tenir molt de tot.