20-N

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si avui fa 43 anys haguéssim fet una enquesta, probablement els percentatges entre els que sentien por o satisfacció hagués estat equilibrat.

Una part sentia una alegria, en el fons continguda, de veure com marxava el dictador que durant gairebé 4 dècades havia gestionat, amb mà de ferro, un país que havia après a viure amb por.

Precisament per això, l’altre part sentia temor al que podia passar a partir d’aquell moment, si el futur que els deparava podria ser encara pitjor.

Certament,  els seus hereus podrien haver aprofitat la ocasió i perllongar el règim, si el moviment social i les negociacions politiques no haguessin estat a l’alçada

Però el que va ser considerada una transició exemplar, amb els anys s’ha transformat en un malson.

Un cop transcorregut gairebé el mateix període temps que el general va campar ample per la península, ens trobem amb un país que no desperta cap enveja internacional.

La classe política que llavors, tot i la manca d’experiència, va tenir prou sentit comú i capacitat de negociació per dur el país lluny de la dictadura, no ha tingut relleu.

Malgrat la preparació acadèmica i els màsters –alguns d’ells reals-, es detecta una preocupant manca d’alçada i sentit de servei públic

El principal problema és la cobdícia, tant política com econòmica que ha portat a gestionar els partits politics com a empreses, amb l’únic objectiu d’ assolir el poder per sobre  de qualsevol cosa, obtenir notorietat i uns ingressos econòmics que difícilment obtindrien exercint la seva professió.

No cal anar tant lluny, els empordanesos estem vivint un lamentable espectable en el consistori figuerenc, fins i tot quan el que volen és marxar.

La deplorable situació en que es troba Figueres és culpa tant dels governants com dels opositors que, lluny de buscar el be comú, el recolzament a les bones propostes i pensar en el ciutadà, es dediquen al descrèdit aliè i als propis interessos de partit.

És com si tot s’hi valgués per un vot, ni que sigui mentir a les masses, exagerar les situacions o passar per sobre dels pensaments, fins i tot els propis.

Sembla que anem enrere i que hem tornat a l’anquilosament d’idees, el tancament de mires i fins i tot a la repressió i a l’empresonar gent per idees o comentaris.

I es pensen que amb la exhumació d’aquell cos que tal dia com avui va traspassar, fan un pas endavant.

En realitat, com vaig llegir l’altre dia, el que cal no és treure a Franco del Valle de los Caidos, sinó treure la seva essència dels parlaments i ajuntaments.