18 DE JULIOL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Demà recordarem que fa anys l’estiu va esdevenir xafogós i els anys a venir freds i foscos, com tants altres períodes de la nostra història.

Com sol passar en la majoria de les situacions, no sabem que hagués passat “si no...”, tot i que els historiadors i analistes estaran d’acord de que aquella situació tampoc era la idònia i que calia un canvi, però no un enfrontament tan violent i ni tan carregat d’odi.

I ens preguntem per què tantes dècades més tard, un conflicte del que ja casi no queden supervivents, encara genera debats oposats.

Doncs perquè la memòria no caduca i les ferides no es guareixen sense pocions, perquè el temps no ho cura tot i perquè seguim en un país artificial, fet de petits països, dins del qual encara n’hi ha que es creuen superiors i no fan res per això canviï, ans al contrari.

Perquè encara tenim avis vius que recorden una infantesa de pocs jocs i molts horrors, bombes i persecucions, perquè encara hi ha gent, d’ambdós bàndols, que no té respostes i segueix cercant els seus avantpassats, morts i enterrats allà on no se sap, sense honors ni làpides.

Fa 82 anys d’uns fets que varen portar al límit un problema que ja venia d’abans i que segueix obert perquè, en aquest país, per culpa de banderes i pàtries, seguirà havent-hi bàndols mentre no hi hagi predisposició a entendre’ns.

Ferides que no cicatritzen i que, 40 anys desprès de la mort del dictador, lluny de ser un fet tancat, que es silencia com aquells secrets de família, segueix essent un tema que genera debats i articles.

Perquè mai cap polític ha gosat agafar el problema per l’arrel, oblidant idees i conviccions, cercant el punt de trobada i demanant perdó enlloc de exigir-lo.

Una llei de memòria històrica amb un punt final que, lluny d’homenatges, entengui que tots varen perdre una guerra de la que sembla que no hem après res.

I així les coses, cada 18 de juliol seguirà havent qui plori per nostàlgies ben diferents, la majoria sense haver-ho viscut, alimentats per posicionaments ideològics partidistes i periodisme de claveguera.

I seguirem penjant banderes amb més o menys bandes, però amb idèntics colors, el groc de la mala sort i el vermell de la sang que mai s’hauria d’haver vessat.