NO PARLEM DE LES ELECCIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Semblaria que l’article d’avui hauria de parlar sobre les eleccions de diumenge, analitzar les dades, lloar uns i despotricar dels altres, parlar del futur que ens espera, del avantatges i inconvenients del programa que s’aplicarà, de la personalitat dels escollits, de plorar o riure si els guanyadors combreguen o no amb els meus pensaments.

Però no ho penso fer i no és que em vulgui fer el descregut, ni que el meu catalanisme sigui tant cec que em faci creure que Madrid és massa lluny, precisament és allà on malauradament es couen els nostres destins.

Però és que he perdut l’interès pel que diuen els candidats, m’ha passat el temps en que seguia les campanyes electorals, en que sospesava la meva intenció de vot segons com anaven els debats.

Deuen ser els anys i les desil·lusions que m’han fet veure que no haig de perdre més temps del que és mínimament necessari, que el meu vot no servirà pel que jo pensava, perquè un cop emès es perdrà entre les voluntats d’una colla de mediocres, que sovint incompliran el que han promès, no veuran més enllà dels nassos o es buscaran estranys companys de llit per aferrar-se al càrrec, malgrat que això fastiguegi a milions de votants.

Quan més analitzo la situació, més me’n adono que la política que m’interessa acaba al llindar de casa i que mentre segueixin desfent somnis, oprimint els dèbils, armant els terroristes, deixant els lladres al carrer, retallant en recursos sanitaris, imposant educacions mal dissenyades, endollant amics, malversant els nostres cèntims, permetent que es malmeni el medi ambient o que hi hagi gent que passi gana, el meu vot serà paper mullat.

L’escepticisme és una opció, la desconfiança s’alimenta de les males experiències i és per tot plegat que avui, dos dies després de les eleccions no tinc ni fred, ni calor, perquè sé que totes aquelles expectatives que m’hagi pogut fer, tard o aviat seran fum.

És per això que és millor que l’article d’avui miri endavant i parli de no perdre mai la esperança de que algun dia arribaran noves generacions, amb altres tarannàs.

També ha de parlar de que hem de continuar insistint, de no fallar mai a la cita, que les urnes siguin sempre plenes, de tenir paciència i no fer-nos mala sang, de que si volem fer alguna cosa de profit, col·laborem amb entitats d’aquestes que de veritat ajuden la gent i, malgrat que molts lluïm un agnosticisme de vegades contradictori, celebrem el Nadal i esperem que el 2016 porti dins la panxa, apart de tots els bons desitjos habituals, nous aires polítics.

Passeu bones festes i quan compartiu taula, millor que parleu d’una altra cosa.

EL TRESOR DE LA JOVENTUT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La visita d’en Lluis Llach, fa unes setmanes, a l’Institut Ramon Muntaner, em va permetre conèixer des de dins el seu Club de Lectura i veure com una trentena d’alumnes, sota l’eficient tutela del professorat, porten el pes de l’esdeveniment amb una maduresa admirable.

Poden semblar pocs, son menys d’un 10% de l’alumnat total, però vist fredament és un gran mèrit que trenta adolescents trobin temps, fora d’horari lectiu, per llegit un llibre, treballar-lo i finalment comentar-lo amb el seu autor, cara a cara.

Em consta que no és l’únic Institut de les nostres comarques que fa una activitat semblant, però tampoc no seria just que ara centréssim la nostra atenció només en aquests nois, per molt que la seva actitud ens meravelli.

Al costat d’aquests lletraferits hi ha altres alumnes que també deixen de costat hores d’oci i sortides nocturnes per aprofundit en experiments, en plànols o complexos sistemes informàtics que el dia de demà ens faran la vida més fàcil i segura.

Potser són minoria, segurament els “frikis” de la classe, o els rars de la colla, però son els que ens garanteixen una esperança de futur i ens porten a pensar que res està perdut.

Em sembla adient, aprofitant el tema, per encabir aquí que avui és el trenta-cinquè aniversari de l’assassinat de John Lennon, l’exemple d’un jove amb una infància complicada que l’hi va generar un caràcter difícil i que no era bo en totes les matèries, n’hi calia que ho fos, perquè va saber canalitzar la seva vida en allò per al que estava dotat i que, amb dedicació, va arribar a liderar un canvi important en el tarannà social de la època.

I també, aquest cap de setmana he assistit a Navata al la 3ª Trobada Solidaria, on artistes amateurs del poble i rodalies oferien un espectable tan digne com entranyable i allà vaig poder veure i escoltar a un grup de marrecs tocant rock dels setanta, unes adolescents cantant com àngels o un nen de curta edat rascant cordes a dalt l’escenari, entre d’altres.

Aquest joves han trobat temps entre escola i activitats, entre futbol i play station, deures i Facebook, per preparar una actuació per a un benefici social, sense res a canvi.

Tot plegats nois i noies que, com ho varen fer el mateix Llach o Lennon, cultiven el seu potencial, tenen inquietud per millorar-lo i esperit solidari, cosa que els farà, a ben segur, ser el pal de paller del pensament i del desenvolupament de la societat del futur tot i que, a hores d’ara, ells no ho sàpiguen.

Farts de la parlar de la generació “ni-ni”, tot plegat ens fa veure que encara queden escletxes on entra la llum.

Joventut compromesa, beneït tresor.

 

EN QUARENTENA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Molta gent té el costum, importat dels americans, de recordar el que estava fent el dia en que va succeir un fet important, prou transcendent com per ser recordat a la posteritat.

La majoria dels de la meva generació crec que recordaran clarament el dia que va morir Franco, ara ha fet quaranta anys.

Possiblement vam ser els únics que vàrem manifestar obertament la nostra alegria, no per ser conscients del que passava, sinó perquè teníem tres dies de festa a l’escola, però érem totalment aliens de la satisfacció -o la tristor-, continguda, poruga i íntima que vivien molts dels nostres grans.

S’ha parlat i escrit molt sobre la gran feina política dels anys posteriors, de l’anomenada “Transición Nacional”, que quatre dècades més tard encara sembla embastada.

Ja no podem parlar d’una jove democràcia, no podem dir que el procés estigui a mitges, ha transcorregut prou temps com per a que la normalitat hagi d’estar assumida.

Però, actes com la missa en memòria del dictador, que finalment es va suspendre per pressió social però que, no oblidem, portava 39 anys celebrant-se a Figueres, ens demostra que encara no estem nets dels fantasmes del passat. Mentre a cada data es segueixin organitzant actes públics dels dos bàndols, vol dir que segueix havent un cuc al nostre interior.

Només el dia en que cadascú visqui el seu record de portes endins, quan ningú pensi que temps passats foren millors, podrem dir que la transició s’ha acabat.

El temps suavitza els conflictes quotidians entre socis, amics o parelles i fins i tot fa recuperar la normalitat, però no es tanca el conflicte fins que no se’n parla, s’aboquen els pensaments i s’acosten les postures.

Cal posar mitjans per calmar a un munt de famílies amb morts des ubicats, cal que tots s’aixequin de l’escó i en parlin obertament, hem d’esborrar rancúnies.

I per tot plegat cal regeneració política, jubilar els hereus del procés, noves costums, cal obrir finestres i ventilar.

Les coses de quaranta anys es fan velles i la Constitució del 78 no és l’excepció, es va votar amb por i cal renovar-la, cal donar-li forma arrodonida, cal substituir el blanc i negre de la època, pels colors dels nous temps, cal ser receptius i escoltar la gent.

Encara hi ha masses tics d’altres temps, masses pensaments amb olor a naftalina, encara hi ha qui es creu que el carrer és seu.

Fa 40 anys vàrem expulsar el virus i, com és preceptiu després d’una malaltia infecciosa, hem passat la quarantena, però encara ens manca el darrer tractament que ens guareixi del tot.

EL GREUGE DEL SÍNDIC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vagi per endavant que amb prou feines conec en Francesc Canet, que mai ha estat professor meu i que la nostra relació es pot anomenat literalment de “saludats”, que es exactament el que hem fet el parell de cop que hem coincidit.

Malgrat això, sempre he tingut excel·lents referencies d’ell, tant com a professor, com a gestor, polític i, sobre tot, com a persona.

Comentaris positius que m’han arribat de col·lectius que solen ser d’alt risc, com els companys de feina i els ex-alumnes. Fins i tot recordo, en la meva edat adolescent, que era dels pocs professors que rebia bones critiques dels meus amics.

Quan vaig saber que era candidat a ser el nou Síndic de Greuges de Figueres vaig pensar que era una bona elecció, ja que sempre he sentit anomenar la seva facilitat de diàleg, discreció i bon criteri.

Però, com a hores d’ara tots deuen saber, ha passat que tres regidors han votat en contra del seu nomenament i tot s’ha anat en orris

Malgrat que hagués pogut accedir igualment al càrrec, el Sr. Canet ha demostrat, un cop més, el seu bon criteri al refusar-lo, perquè no es pot ser Síndic de tothom, si tothom no hi ha està d’acord.

I el pitjor de tot plegat és l’evidencia, com no podria ser d’una altra manera, de que el vot contrari d’aquestes persones no obeeix a criteris objectius, sinó al fet que de el proposat havia estat diputat amb un sigles antagòniques.

Com deia un bon amic ja traspassat, “sempre que passa igual succeeix el mateix” i les ordres dels partits, que no dormen ni en les ciutats petites, han fet saltar, un cop més, la regla bàsica per la que varen escollir aquestes persones, que no és altra que la defensa dels nostres interessos.

La gestió municipal, com s’ha dit un munt de vegades, no hauria de servir-se de colors, de sigles o de directrius forasteres.

La política de poble la fem entre tots, entre tota la bona gent que vol ajudar, afegint el sentit comú a les ganes de treballar i ajuntant colzes per objectius comuns.

No és qüestió ara d’assenyalar personalment aquests tres regidors, perquè vist com funcionen les coses, estic convençut que hagués passat el mateix si la situació hagués portat un candidat d’un altre color polític.

El problema és l’ordre establert, el poder a qualsevol preu, la política com a negoci i veure l’oposició com enemiga, refusant per sistema tot el que de bo els podrien aportar. Cosa que va en detriment de tots els ciutadans.

Malauradament alguns encara no ho han entès i, aquest cop, la seva actitud, barroera, hipòcrita i antisocial, ha privat, a tots els figuerencs del que, a ben segur, hagués estat un magnífic gestor dels problemes quotidians de la ciutat.

Un greuge per tots, i, ara, sense Síndic a qui recórrer.

 

ON POSEM EL NOU PAVELLÓ?

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que el govern local de Figueres té dubtes i no es posa d’acord d’on encabir un tercer pavelló esportiu.

Sembla ser que, per resoldre la situació, no han tingut millor idea que voler organitzar una consulta popular, cosa que ha provocat cert rebombori entre la ciutadania i els comentaris que corren per les xarxes es mostren majoritàriament contraris.

Ves per on que tenim la meitat del país indignat perquè no ens varen deixar votar i ara s’ofenen perquè la bona de la nostra alcaldessa ens vol fer passar per les urnes.

Evidentment la transcendència d’una cosa i l’altre no té res a veure i si analitzem la situació es pot entendre que la gent cregui que aquesta mena de consultes són per a temes més cabdals que no pas decidir on anirà una instal·lació esportiva i que aquest atac sobtat d’esperit democràtic s’hauria de guardar per ocasions futures, que tal com estan les coses, no seria estrany que es produïssin.

Entenem que les persones escollides durant la campanya electoral, que es venien com a competents per prendre decisions, tenen capacitat de diàleg suficient per poder arribar a acords tots solets i no traspassar a la població un problema de manca d’entesa política.

La participació ciutadana no és una mala opció, però semblaria que el tema no és prou engrescador i que la participació seria minsa, cosa que tampoc legitimaria gaire el resultat final.

No se si ja està inventat, però no seria cap bestiesa que les cuidats importants tinguessin una mena de consell permanent, una sèrie de veïns amb un mínim de requisits, totalment apolítics que, escollits a l’atzar com els participants a les taules electorals, acceptessin que, de tant en tant, fossin sotmesos a votacions en qüestions que poden afectar al conjunt de la població en els anys a venir, com ara aquesta.

Com hem comentat moltes vegades, la política municipal la fem tots i si ens haguessin consultat abans, algunes de les normatives absurdes que actualment regeixen, serien d’una altra manera.

Si serveix d’alguna cosa, com a figuerenc en l’exili i sense dret a vot, opino que la millor opció és fer-lo a la actual zona esportiva, per evitar la dispersió, això si, sempre que s’arreglin els accessos i es pensi en un espai per la munió d’empordanesos que tenen la sana i nostrada costum de fer la volta al Castell i que, ara com ara, no tenen un aparcament com cal, ni un lloc on poder deixar les coses o refrescar-se.

Però, sobre tot, com a pagadors d’impostos, el que demanem és que, sigui allà on sigui, es compleixin els pressupostos, les qualitats siguin optimes i que es posi el punt de mira a llarg termini perquè no es quedi petit en poc temps, com ha passat amb els altres, i llavors hagin que preguntar-nos on volem posar el quart pavelló.

MADURAR A LA TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En les darreres dècades, sigui pel canvi climàtic o perquè tot tendeix a ser diferent, passem sobtadament del fred a la calor, de l’estiu a l’hivern o a la inversa, i aquestes estacions mitjaneres, les que separen els extrems, com la primavera i la tardor, son cada cop més efímeres i passem, en un tres i no res, de banyar-nos al mar, a mirar la vida darrera els vidres entelats.

Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, encara convidava a dur màniga curta, però en pocs dies ens canviaran el fus horari, als vespres es farà fosc a cap hora i, sense adornar-nos, durem la bufanda al coll.

Estem perden les estacions que més influeixen en el ànim i en el tarannà de la gent, les que afecten directament a com ens sentim, les que aporten la varietat i la neutralitat, les que ens separen de la radicalitat de les estacions extremes, ni fred ni calor, les que ens preparen pels canvis, les que ens aturen i ens fan reflexionar.

La primavera, com diu la dita, la sang altera i encomana la rauxa, aixeca l’ànim i l’al·lèrgia. La il·lusió per la arribada d’un temps ple de color i llum, sortir de la foscor, entrar a un aire nou, la proximitat de les vacances, del lleure, de viure cares a fora, de fer noves relacions socials, de conèixer gent nova.

En canvi, a la tardor, els dies que s’escurcen i s’enfosqueixen, el retorn a la rutina, la feina i l’escola, el retrobament amb la realitat, sovint crua. Temps de refredats i febrades, d’olor a castanyes, el recolliment i els dies de record als absents, fum a l’alè, un temps que invoca a l’enyor, al pensament i a la reflexió, fins i tot a l’enamorament, a sentir el toc de la llana, a estimar sota el pes de les mantes.

La tardor fa olor de camí de ronda, fa soroll de fulles seques a terra, mostra els colors suaus i neutres que ens endinsen a la melangia.

L’altre dia, escoltava un professor de filosofia –ara que la TV els ha posat de moda- que deia que la tardor ajuda a la maduració de l’esperit de la gent i afegia que un clar símptoma de que una persona s’acostava a la maduresa era quan, en sortir de casa, es sentia satisfet nomes del fet de veure el cel blau.

Sovint costa entendre, sobre tot per a gent planera com un servidor, els missatges amagats entre les línies a les frases filosòfiques, però, amb risc d’anar errat, entenc que venia a dir que aquesta tardor, tocaria que aquest país maduri i que les forces que han de menar els nostres destins ho vegin clar i ens portin pel camí adient, que la Tramuntana netegi el cel i que, com a país, veiem el seu color blau, net i brillant i ens sentim il·lusionats i esperançats del que ens depara el nou futur.

Tant de bo que aquesta tardor ens porti, fugaçment, una maduresa duradora.

TOCA ENTENDRE'NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem viscut el dia més esperat, el que, dècades o fins i tot segles enrere, no haguéssim ni somniat.

Paperetes en sobres plens d’anhels i un resultat global massa ajustat que, a molts, ens deixa el sentiment agredolç que dona la feina mal feta.

I per varis motius, començant per una campanya electoral pèssima, on –tal com dèiem setmanes enrere-, els “qui” no han acabat d’explicar el “com” farien el “què”.

Els partidaris polítics del SI han volgut vendre una il·lusió ensucrada i poc argumentada i els del NO, lluny de donar alternatives, han volgut espantar-nos com en el conte del llop i tots plegats amagant veritats i desprestigiant més que aportant, recolzats per uns mitjans de comunicació partidistes i patètics que s’han posicionat barroerament, saltant-se els codis ètics més bàsics del periodisme.

La ceguera d’uns, barrejada amb la poca mà esquerra dels altres, ha fet que, en no saber cercar un punt d’acord, ens hagin traspassat a nosaltres la responsabilitat d’haver d’escollir entre dos bàndols, cosa que mai ens ha portat bons resultats, com ara fa gairebé vuitanta anys, quan també dos bàndols van escriure una de les pagines més dramàtiques de la nostre història recent.

Sembla mentida que no haguem après, amb el cicles de la historia, que els radicalismes, en tots els aspectes de la vida, són dolents, perquè poden fer que situacions tant senzilles com la nostra, es compliquin.

Els catalans som gent de pau, poc donada a enfrontaments, d’objectius casolans i planers, fàcils d’acontentar.

Som descendents dels Indiketes, terra d’acollida des dels inicis dels temps, fets de moltes sangs, sabem entendre que els sentiments són de cadascú i que el respecte és essencial perquè l’odi és un mal company de viatge.

Aquestes premisses ens han fet perdurar com a poble durant segles, malgrat els esculls.

Només volíem coses tant bàsiques com administrar els nostres recursos i ser solidaris amb qui vulguem, que els nostres fills rebin la educació adient, que la nostre llengua sigui usada i reconeguda, que els nostres representants siguin escoltats arreu, ser nosaltres mateixos dins d’un món global, que sabem de primera mà que les fronteres son ratlles mal traçades als mapes, imposades per interessos.

I, amb tot això, que cadascú resi al seu Déu amb la llibertat que només saben donar els països cultes i desenvolupats.

No ens han entès, però nosaltres hem parlat clar, l’índex de participació així ho demostra i aquest resultat tant ajustat ens obliga a entendre’ns, tot i que el baix nivell polític demostrat no augura una sortida digne a un atzucac evitable.

No és gaire complicat, fins i tot ja ho cantaven a la llar d’infants quan la meva filla era petita: “Tots els nens del meu carrer, volen jocs, volen somriures. Tots els nens del meu carrer, volen créixer i viure be”.

PLEGATS FEM FORÇA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Podria haver triat altres títols més escaients com “Junts podem”, “La Unió fa la força” o “Entre tots ho fem realitat”, etc. però haguessin semblat eslògans polítics i la intenció d’aquestes ratlles no té a veure amb la campanya electoral, que ja prou que se’n parla, sinó amb uns fets molts més pròxims.

Tot i que la gran manifestació de divendres també ens ve a dir que, en unes eleccions i sobre tot en aquestes, les idees i els posicionaments s’han de defensar en conjunt i que la unió de la gent és cabdal per fer arribar el missatge.

Els humans hem sabut, des dels inicis dels temps, que sols no anem enlloc i la cooperativitat ha estat fonamental en el desenvolupament.

També la majoria de les espècies animals s’organitzen en manades per a la cacera o en comunitats per a la defensa de les cries.

Les associacions han estat les parets mestres de la convivència, en les ajudes a les desgracies, en lluites demòcrates, en les millores laborals o els avenços cultuals.

Però darrerament sembla que aquesta sana pràctica es vagi diluint, sobre tot en les associacions locals, com poden ser les de veïns o les escoles on la gent, per desgràcia, mira cap un altre costat i no s’hi apunta.

Aquestes col·lectius són l’essència del que haurien de ser les bones pràctiques polítiques: honestedat, altruisme i sacrifici pels demés. Potser és que darrerament anem mancats d’aquests valors.

Hi ha mots casos en el que pocs han de fer feina per a molts i un d’ells el tenim a l’Associació de Veïns del Camps dels Enginyers de Vilafant que ha anat tirant endavant, després d’anys d’inactivitat, gràcies a una colla d’amics, però que ara, amb la dimissió d’algun membre per força major, es troben que no son prou gent i, malgrat la crida feta, corren el perill de tornar a desaparèixer.

I, per un altre costat, com a exemple de bones pràctiques tenim l’AMPA del Col·legi Carme Guasch de Figueres, que amb tossuderia i sabent-se amb la raó, ha fet que el seu crit reivindicatiu s’escolti més enllà de la nostra ciutat i és en el camí d’aconseguir quelcom tant legítim com és la millora i la dignitat en l’educació dels seus fills i, de passada, dels fills de tots els pares que representen.

Porten molts anys en barracons, amb calor i fred quan no toca, sense un mínim digne, per molt que les normatives es compleixin, amb unes instal·lacions tercermundistes just en la època de creixement personal més important per a la mainada, que pot marcar-los el futur acadèmic, que és com dir el futur personal.

A ben segur que la força d’aquests pares units farà canviar, un cop més, les coses i de passada donar-nos una lliçó a tots, ensenyant-nos la importància de fer-nos de les associacions, del voluntariat i el treball col·lectiu, perquè és evident que plegats sempre serem més forts.

TERRASSES DE BARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’Acústica, més enllà de la innegable qualitat de l’oferta musical, mou també un component important de relacions socials.

Només calia veure els grups d’amics, joves i no tant, que, aprofitant l’excusa musical, xerraven pels carrers o s’asseien a les sol·licitades terrasses dels bars que, com suposo que us en heu adonar, han proliferat aquest estiu, en gran mesura.

Desconec si es deu a algun canvi o exempció de normatives que fins ara ho regulaven d’una manera més estricta, però el cert és que, en els darrers mesos molts locals han posat taules i cadires a fora, fins i tot en bars de mala mort, a l’extraradi o allà on en prou feines passa ningú.

No és un fet exclusiu de Figueres, a moltes altres ciutats ha passat el mateix, cosa que ha provocat reaccions a favor i en contra, com sempre sol passar quan hi ha un canvi que afecta a molta gent.

Els detractors es queixen de la manca d’espai a les voreres, de les places d’aparcament que han quedat anul·lades, i fins i tot de problemes de pas per persones amb mobilitat reduïda.

Però, sobre tot de que, en haver de viure amb les finestres obertes per la calor, els molesta el soroll dels usuaris, els riures i les veus, perquè ja se sap que el volum de la parla, en la majoria dels casos, és inversament proporcional al nivell de la copa.

Però com passa en mols altres àmbits, aquestes iniciatives, potser impopulars, poden ser la salvació d’alguns negocis, fomenten la convivència i cassen amb el nostre tarannà mediterrani de nits d’estiu curtes en foscor però llargues d’emocions, de relaxament, de compartir i d’estimar.

Són temps de turistes, de visitants assedegats de sol i aire lliure, inexistent a les seves fredes terres, i amb ganes de conèixer el fet diferencial del caràcter llatí.

El debat està servit, però que ningú es pensi que s’ha inventat res de nou. Recordem la sana costum dels nostres avis o potser rebesavis que, quan la calor afogava, aprofitaven un racó d’ombra o la llum de la lluna per baixar la cadira al carrer, amb el porró, potser amb la radio però sempre amb companyia, per fer-la petar, per posar a parir als veïns, arreglar el país o discutir de futbol.

Soms un país extravertit i dialogant on les relacions socials i també les comercials, són el nostre pal de paller i no hi ha millor lloc que al voltant d’una taula, rere un got i sota les estrelles.

Tot plegat són quatres dies de bonança i aviat la fred i el vent faran que la majoria d’aquests espais tornin al recolliment interior i la polèmica quedi adormida, fins l’any vinent.

"PERLADA"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tal com ha passat amb les fires d’hivern, dedicades a fruites i menges varies, els concerts musicals a la fresca ja formen part de l’escenari estiuenc de molts pobles de la nostra comarca, que darrerament han apostat per una oferta cultural de qualitat que entretingui, per atraure públic que doni vida als negocis locals i, de passada, intentar fer algun caler.

No serè pas jo qui es mulli en opinar de quin és el millor, perquè em consta que el nivell és molt alt i que, cadascú en el seu camp, aporta el bo i millor de cada gènere.

Però és cert que, sigui per l’entorn idíl·lic, per l’anomenada dels participants, pel glamur o la veterania, el festival Castell de Peralada, que l’any vinent ja farà 30 anys, s’ha guanyat una reputació internacional que ha posat al mapa un poble carregat d’història i que té una ànima amagada, desconeguda per a molts empordanesos.

Alguns tenim el record de “Perlada” –com l’anomenem en la nostre particular adaptació lingüística- de quan, fa dècades, hi anàvem de “pre-festa”, per la carretera vella, sortejant ponts i corbes, a fer un pa amb tomàquet, -pintat que no sucat- acompanyat d’un pernil salat cru i elàstic, regat amb un cava, -que llavors anomenàvem  xampany-, que tenia més bombolles que buquet, però que tot plegat ens semblava la glòria, perquè anar a Peralada era sinònim de gresca i alegria, a bon preu.

Actualment, de llocs per endrapar n’és farcit i puc donar fe de que ja no és el que recordava; que la qualitat i la varietat han augmentat exponencialment i que fins i tot el cava s’ha guanyat un estatus en l’entorn enòleg, equiparant-se a les grans bodegues del Penedès.

Però la millor sorpresa ens la podem endur abans del concert si, per por de fer tard, de no tenir aparcament o no trobat lloc per matar el cuc, anem amb temps i aprofitem per fer un vol pel poble i és llavors quan quedem meravellats per un entorn que amaga imatges de postal.

Carrers empedrats, nets i cuidats, placetes, racons, arcades i façanes en comunió de colors i fins i tot una ruta guiada pels llocs imprescindibles.

Un poble de costa terra endins, un entorn de muntana en la plana, just en el punt exacte de proximitat, equilibri i sostenibilitat.

Un lloc preciós, que ha sabut guardar l’essència i aprofitar la tirada de visitants que porta el festival sense malmetre l’entorn, que ha sabut créixer sense perdre l’ànima de poble.

Potser és per això que els empordanesos ens mengem la “a” i l’anomenem “Perlada”, que deu venir de “perla” perquè, com passa amb la gema de nacre que produeix la ostra, el poble de Peralada és una de les joies més discretes de la nostra comarca.

QUÈ, QUI, COM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La disfressa plebiscitària de les properes eleccions, que ahir es varen convocar oficialment, ha fet que tinguem clar el “què” ens hi juguem.

Les opcions estan clarament definides de fa temps, nascudes d’uns moviments socials que ningú, ni tant sols els més escèptics, poden obviar i que ha mogut consciències i posicionaments com mai abans havia passat, avocant-nos a una política de bàndols, que a algú li pot dur mals presagis, però que reflexa la situació real del país.

En les darreres setmanes, la gent influent també s’ha posicionat. Els pro-homes i dones de tots els àmbits han pres part, ni que sigui de forma simbòlica, la qual cosa ha generat una pressió afegida als polítics, que no han tingut altre remei que abandonar la ambigüitat, treure’s les caretes i definir-se, fins i tot contra algunes directives de partit i, potser, en alguns casos, a contracor.

Tot plegat ha fet que, a hores d’ara, sabem bastant clarament “qui” va amb cada “què”, i això ens facilita posar cara a les opcions.

A diferencia d’altres vegades, aquets cop ja tenim pràcticament definits dos dels tres punts imprescindibles per unes eleccions, però, com sempre, ens manca el darrer i probablement més important, que és saber “com” faran allò que ara els omple la boca.

Explicar-nos netament quines són les conseqüències de les decisions, quines són les sortides pensades en cadascun dels escenaris previstos i, no només en temes de sobirania, hem de tenir en compte que la vida continua i que hi ha problemes, com l’atur, la pobresa, l’educació, les pensions o la immigració, que ens seguiran acompanyant allà on estiguem i que demanen solucions immediates.

L’agost és vermell, l’Administració s’atura, els polítics es treuen la corbata, el temps passa ràpid, entre solanes i tempestes, sense que res canviï i, com qui diu, en quatres dies arribarà el Setembre, que porta les votacions a la panxa. El temps s’acaba, el cronòmetre ha engegat el compte enrere.

“Què, qui i com” son tres conceptes vitals en qualsevol eleccions i la trilogia no està complerta.

Val més que escurcin les passejades per la muntanya, els banys a ran de costa, les fotografies amb indumentària informal, i s’afanyin a explicar-nos les propostes i, sobre tot, els inconvenients, sense disfresses, ni dobles lectures, sense demagògies ni realitats virtuals. Això va de debò.

És un situació complicada i cabdal, el repte més important dels darrers temps, que demana una alçada política encara per demostrar i que no deixa temps per al descans.

Esperem propostes en molts àmbits, volem saber com faran per arribar als objectius de la majoria, amb seny i responsabilitat, però sobre tot de com faran que les dues posicions siguin els “yin” i el “yang” (contraposats però complementaris e inseparables) del nou país que, passi el que passi, naixerà.

Els “qui” han d’explicar clarament “com” faran el “què”.

UN SEGON MÉS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Es veu que fa unes setmanes vàrem guanyar un segon de vida degut a que, per un alentiment del moviment de rotació de la Terra, el temps oficial es va avançar aquesta porció de temps.

Sembla ser que això ja ha passat altres vegades, que la propera serà d’aquí a un parell o tres d’anys i que si no ho rectifiquéssim, en sis segles podríem haver perdut una hora i a les 12 del migdia no veurien el sol al zenit.

No m’ho feu explicar millor, perquè no ho entenc, però el que més em va sorprendre és el fet que fos la capçalera de les notícies d’una important emissora de ràdio i que fins i tot s’obrís un debat sobre els desastres que aquest “leap second” podria provocar.

Es parlava de problemes amb els ordinadors, els servidors d’internet i fins i tot en els vols regulars i els controls aeris.

Per un moment vaig pensar que potser dirien que aquest segon ens causaria jet-lat i que el desajust horari trigaríem setmanes a recuperar-lo.

Potser és que l’edat m’ha vençut o que soc d’una altra època, però tal com anava escoltant, anava pensant que es tractava d’una broma.

Sempre he pensat que els rellotges analògics de broques (de fet, els més preuats), no n’hi ha cap que tingui la maneta del segons allà mateix, així que un de més o de menys no m’havia plantejat mai que, en el dia a dia, fos res important i menys que pogués suposar cap daltabaix.

Un cop acabada la noticia vaig apagar la ràdio i vaig seguir conduint en silenci, pensant que potser aquest segon si que tenia importància, però no en aquest sentit.

Un segon es pot fer etern en un moment de patiment, un segon de reacció pot evitar un desastre, un segon és el que, de vegades, decideix un partit o una victòria en una cursa esportiva, un segon és el que ens hauríem d’aturar per pensar el que diem abans de ferir algú, un segon més haurien d’invertir en reflexionar aquells que prenen decisions que ens afecten directament, un segon d’ombra per esbufegar amb la calor que fa, un segon de mandra quan sona el despertador, un segon d’il·luminació pels assassins i delinqüents, un segon de silenci per aturar-nos a veure la vida passar, un segon durarà el darrer sospir que ens durà a la nit més llarga.

I per acabar d’adobar-ho es veu que, per no quins setze-ous d’atraccions planetàries, la terra també es podria accelerar i llavors els segons es restarien i, després del que vaig escoltar, imagino l’estrès que causaria la sensació que la vida es retalla inexorablement.

Però, com era d’esperar, no ha passat absolutament res i el món segueix girant igual (més o menys ràpid) que abans.

Així que el millor que podem fer és deixar aquestes bajanades pels que tenen temps per perdre i escoltar els que volem aprofitar aquest segon, i tots els demés, per omplir l’anima, obrir la ment, eixamplar el cor i, sobre tot, per estimar.

PARCS NATURALS, EQUILIBRI REAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


Hi ha hagut canvis en la Generalitat, i ara una part del Departament d’Agricultura dependrà de la Conselleria de Territori.

La qüestió és que dins d’aquest Departament s’inclouen els parcs naturals i que el Conseller de Territori és, com tots sabem, el figuerenc Santi Vila

Això vol dir que, de retruc, li tocarà resoldre uns problemes que tenim a casa nostra.

A ningú no se l’hi escapa que el nostre Empordà és una zona amb un valor ecològic i paisatgístic com enlloc arreu i que, per un altra banda, hi ha una massificació de turistes a l’estiu, atrets per aquest element diferencial, que poden malmetre’l, però que també son el generador de riquesa i llocs de treball més important de la zona.

Mala feina serà lidiar amb les dues parts i cercar un punt de trobada.

Pel que no sàpiga d’on baixa, hem d’explicar que a algú se l’hi va acudir redactar, fa anys, un Pla d’Usos (PRUG) del Cap de Creus dins del fonamentalisme ecològic, sense tenir en compte ni tant sols els mateixos responsables del parc amb un text tan exagerat que descrivia una zona devastada per les seqüeles de les embarcacions turístiques, -que al cap i a la fi, entre tramuntanades i marinades, nomes surten un mes a l’estiu- i que els condemnava a unes normes absurdes que mataven el sector.

Fa poc es va publicar, suposem que amb l’esperança de desviar l’atenció d’altres problemes i guanyar vots verds, però va causar un rebuig frontal tant gran que ha quedat, de moment, altre cop adormit. Però l’esverament i el mal publicitari ja estan fets.

Seguim amb les noves normes d’aquest any en els lloguers les boies de la zona de Roses, un canvi sobtat i mal organitzat, aplicat sense tenir en compte els professionals, ja molt castigats per altres canvis recents, com la Llei de Costes –també en vies de canvis per aclamació popular-, les concessionàries del canals –en lluita amb els usuaris-, les zones blaves d’aparcaments vora mar, la mala gestió en la neteja de la bocana de Santa Margarita, el peatge frustrat per accedir als Parc Naturals, els problemes amb el Bulli Foundation, etc. etc.

Tot plegat, nyaps que revolucionen el galliner i que, lluny de preservar el medi ambient, denoten un afany recaptatori que fa pudor.

Decisions preses des de la desconeixença que dóna la distància dels despatxos de Barcelona. Cosa que ara, amb un responsable sobradament coneixedor de la terra, ens pot acostar al cap del carrer.

La nostra terra és la nostra joia i no podem permetre els abusos de fa dècades, però també és el pa de la majoria de les famílies.

Ara és l’hora de demostrar la capacitat de diàleg i negociació de l’Administració.

“S’ha d’analitzar el model amb nous marcs de participació ciutadana perquè l’equilibri és fràgil” ha dit en Vila, una primera confessió que il·lusiona.

En les seves mans encomanem el nostre paisatge i el nostre futur.

Que el sentit comú il·lumini la racionalitat i ens ajudi a trobar aquest equilibri real.

LLEGIR I ESCRIURE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ens ventem de que som un dels pocs països bilingües, que som capaços de expressar-nos en dues llengües d’una forma tan natural que fins i tot no ens n’adonem del canvi.

Però ara que acaba el curs escolar, un informe oficial diu que la mainada actual, tot i demostrar un coneixement mínimament acceptable en moltes matèries, presenten un nivell de lectura i escriptura molt per sota del que seria desitjable, en els dos idiomes.

I no és culpa de la immersió lingüística, ni de la LOMCE, ni dels professors, -sempre defensats i reconeguts en aquestes ratlles-, sinó de les formes aplicades, des de fa anys, pels gurus de l’educació, que prioritzen la convivència, els valors, les visites culturals, les experiències vitals i d’altres coses semblants, que estan molt bé, però que potser xuclen temps per aprofundir en ortografia.

Entenc que hem de repartir les culpes amb les noves tecnologies, que les paraules llargues en els missatges de mòbil fan mandra, que els tuïts tenen un espai limitat, que els correctors del Word ajuden a no pensar, però la realitat és que costa trobar un escrit informal que no estigui ple de faltes ortogràfiques i no d’aquelles puntuals i disculpables, com la “v” punyetera que ha de ser una “b” o aquell accent que s’hauria d’obrir enlloc de tancar o aquell plural mal aplicat, parlem de faltes molt greus o de paraules escrites gairebé com sonen.

En aquest col·lectiu no hem d’incloure a gent amb certa edat que, lamentablement, no varen poder rebre una educació completa o que, per imposició de l’època, la van tenir exclusivament en castellà, tot i que a ells els hi podem envejar el nivell en aquesta llengua.

Fixeu-vos en molts dels nouvinguts de països sud-americans, que segurament no han tingut la oportunitat de cursar estudis superiors, però que tenen una riquesa lingüística en castellà que ja la voldrien la majoria dels nostres diplomats en ESO.

I és que, des del punt de vista d’usuaris de l’educació, veiem que les escoles s’afanyen en proclamar mètodes revolucionaris i ensenyament trilingüe, però que a final de curs, segons aquest informe, resulta que els alumnes que han acabat els estudis no han complert els mínims en cap dels tres.

Els coneixements de matèries com ciències, matemàtiques, música, medi, geogràfica, historia, etc. són molt importants, però tant o més ho és la seva divulgació. I això no és possible si no hi ha un domini de la llengua i l’escriptura; de la mateixa manera que tampoc es pot aprendre si la lectura no és fluida.

I, a més a més, facilita la paraula i l’expressió oral i ja se sap que parlant la gent s’entén i al món actual li cal entesa i diàleg.

No volem que el llegir ens faci perdre l’escriure, sinó que els nostres joves assoleixin un nivell de domini acceptable en les dues matèries, perquè la riquesa en l’expressió és un bon indicador del grau de civilitat d’un poble.

DE TOTA LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vivim temps en que els negocis obren i tanquen ràpidament. Només cal fer una volta pel centre i veure que aquell establiment de tota la vida ja no hi és, que el local ha quedat buit o que ha obert un de nou que, malauradament, canviarà d’activitat en poc temps.

Però en mig de tot plegat, podem trobar un oasi en uns quants restaurants de la nostra comarca, tant a ciutat com als pobles, que fa molt de temps que segueixen oberts.

Només cal mirar les darreres pàgines d’aquesta setmanari per retrobar noms d’aquells que recordem de petits, que ja hi anàvem de joves, i que encara estan en actiu.

Passa el temps i veuen passar de reüll als que han volgut emular les formules del mestre de Cala Montjoi i que han sigut efímers, perquè de genis només en surt un de tant en tant.

I mentre que els que serveixen plats grans i tall petit, fusions estranyes i química van obrint i tancant, les fondes de tota la vida segueixen amb pas ferm, el cap ben alt i el menjador ple.

Ajuda força el fet que vivim en un indret excel·lent per trobar bons productes frescos i de temporada, ideals per fer la cuina que les àvies empordaneses, sàvies elles, varen consolidar molt abans que algú pensés que a una esferificació se l’hi podia dir menjar.

Negocis que sobreviuen malgrat els nous temps, les crisis i la fiscalitat, compartint espai amb noves formules, vingudes de fora, també exitoses, però amb altres sabors, formats i preus.

Contínuament podríem esta anomenant fondes comarcals que compleixen una colla

d’anys rere els fogons, però aquesta setmana ens toca parlar d’un clàssic, de tot un record, perquè ja fa mig segle que l’avi Salvador, va obrir l’Empòrium de Castellò d’Empuries, servint esmorzars i àpats senzills, i ara poden presumir de que, cinquanta anys més tard, estan preparats perquè la quarta generació faci el salt d’un negoci que ha sabut modernitzar els plats sense perdre essència, capaços d’oferir una carta increïble, reconeguda arreu, però conservar el menú dels orígens, de tenir un gran celler plasmat en una carta de vins guardonada i seguir donant un tracte familiar.

I per aconseguir tot això hom sap que només hi ha un secret, que coneixen prou be els del ram i que no és altre que llevar-se d’hora, molta feina, ganes, il·lusió i aposta ferma per un estil de fer les coses.

Un munt de restaurants empordanesos porten tota una vida remenant olles, servint plats, creant il·lusió, despertant els sentits i repartint felicitat.

I això és quelcom que hem de celebrar tots, perquè les empreses familiars de tota la vida són models a seguir, no hi ha millor exemple vital que pares i fills colze a colze, el maridatge de la experiència amb les noves idees, el secret per perdurar i perfeccionar els oficis.

Pals de paller del país, lliçons de vida, de tota la vida.

COMENÇA LA CAMPANYA ELECTORAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No crec que sigui feina d’aquest articulista donar dades ni percentatges de les votacions de diumenge, àmpliament exposades als mitjans. Tampoc crec que sigui hora de fer judicis en calent, just després de conèixer els resultats, que és quan escric això, que poden haver canviat el dimarts, que és quan aquesta columna surt impresa.

S’ha de deixar refredar, el temps posa a tot al seu lloc.

Ara és moment de recolzar els que hem triat. Els que, a partir d’ara, gestionaran els nostres pobles; els que, malgrat l’alegria mostrada, maleiran més d’un cop la seva situació i el seu sou, sobre tot quan siguin el centre de crítiques mal intencionades.

Els debutants veuran que no era tan fàcil com es pensaven i d’altres que els hagués estat millor callar-se a l’hora de fes segons quines promeses impossibles durant la campanya, que la valoro més positivament que les anteriors on els debats ben conduits que s’han dut a terme a molts indrets de la comarca, amb la participació dels candidats i veïns, han estat molt enriquidors.

Però també, criticar la desmesurada presència de fotografies als carrers i a internet, entenc que amb la bona intenció de captar votants joves, però massa excessius.

També m’han sobrat les botifarrades o caminades populars pensant que algú bescanviaria àpat per vot, vull pensar que la nostra maduresa com a poble fa que això no passi.

Sempre he pensat que el bon polític ha tenir un tarannà especial i ha d’estar fet d’una barreja de vocació de servei i d’ego ben entès, d’afany de protagonisme i notorietat que potser els pot servir per obrir futures portes (cosa que no és criticable, si no hi ha enriquiment malintencionat) i si a tot això li afegim una honestedat irreprotxable trobarem el polític ideal, d’aquell que, com diuen que passa amb els capellans, els de poble són els més autèntics.

I que no se’ls pugi el càrrec al cap, ni en les viles més grans, que això no és política de Champions, juguem a regional, en feixucs camps de terra i amb un públic a ran de terreny que vigila.

No s’hi val la desencertada frase de “si no votes no et queixis”. No votar és una opció que no ajuda, però malgrat tot, el que mani ho ha de fer per a tothom, també per als abstencionistes i engrescar-los a la participació que, malgrat que el percentatge ha millorat, no és per ventar-se’n.

Sort i sentit comú per als escollits, siguin batlles o regidors que, com dèiem setmanes enrere, si volen repetir o millorar a la pròxima, han de sumar per la comunitat sense posar entrebancs i demostrar-ho dia a dia, perquè la propera campanya electoral va començar ahir i durarà fins que haguem d’escollir un nou equip de govern.

ENTRE TOTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ha començat el circ de la campanya electoral, si més no, de forma oficial, perquè ja fa dies que els candidats volen destapar les vergonyes alienes, s’afanyen a acabar les coses i a prendre decisions populistes de forma barroera.

Fins i tot les Fires de Figueres, que les imagino avançades per culpa de l’esdeveniment, han servit perquè tots es deixessin caure per un munt d’actes, a tota hora, cada dia, omplint pagines i xarxes de fotografies somrients, com les que ara atapeeixen de forma exagerada els carrers o ens omplen les bústies.

I en aquesta ocasió potser s’exagerarà encara més pel fet que estem a prop d’una cita electoral realment important com és la del setembre, i tots sabem que en l’alta política del país s’acosten canvis, que les posicions estan equilibrades, que hi ha nous partits emergents, uns que es consoliden i d’altres que davallen.

Els mateixos partits, plens d’incertesa, es prendran aquestes municipals com un termòmetre i això és dolent, sobre tot en llocs petits com el nostre Alt Empordà, on un 77% dels pobles tenen menys de 1.500 habitants i això vol dir que governem entre tots, que no s’hi valen colors ni partits, que l’alcalde no és més que la persona escollida per dona la darrera paraula, per posar ordre, fer de col·lector de propostes.

Tant se val si en José milita al partit de la gavina i l’Oriol dorm amb l’estelada, si l’acera de la plaça té un esbornac, entre tots l’han d’arreglar perquè qualsevol hi pot caure, i segurament els seus fills van a la mateixa escola que cal reformar.

Les seves ideologies no han de ser un obstacle per fer el que calgui, pel bé de la comunitat.

Sempre hauria de ser així, però encara més en els ajuntaments petits, que són com la junta de veïns de la escaleta però a l’engròs i qui s’ho prengui d’una altra manera no ajudarà gaire.

Fa mandra tornar a viure tot el que els polítics s’encaparren a fer a cada campanya, els actes organitzats, les visites dels caps de partit, les “greus” acusacions mútues parlant-se de vostè en els mitjans i minuts més tard compartint riures, actes o fins i tot taula. Un teatre que fa temps que no ens empassem.

Vull ser agosarat i pensar que tots els candidats de la comarca llegiran això, ja sigui en paper o en digital, i que deixaran de menysprear la nostre intel·ligència pensant que els votarem només perquè durant uns dies vulguin mostrar-se com a súper homes/dones, visitant mercats, jugant a petanca, organitzant balls o arrossades i fent coses que no han fet abans, ni tornaran a fer mai més.

Les campanyes electorals comencen al dia següent de les votacions i els vots es guanyen amb bona feina i honestedat, que tots ens coneixem.

Les directrius dels partits ja poden dir missa, que la política municipal l’hem de fer colze a colze entre tots els veïns.

 

FOMENTAR LES SARDANES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha hagut anys en que el pregó de Santa Creu han estat més o menys distret, altres original i d’altres un pel difícil de mastegar.

Enguany no hi havia un personatge que donés joc, sinó una associació, no era mediàtic ni prometia polèmica, però finalment s’ha de dir que el pregó que la senyora Mauné ha pronunciat en nom del Foment de la Sardana Pep Ventura, ha estat excel·lent.

Ben estructurat, ben redactat, enriquidor, ben llegit i molt entretingut. Tant, que fins i tot se’ns ha fet curt.

La sardana és un bon tema per fer un article, ja fa temps que tenia al cap utilitzar-lo per omplir aquesta columna i aquest dissabte, mentre escoltava el pregó, era com si algú m’hagués robat les paraules no escrites, però en realitat és que tot el que deia la Montserrat des d’aquell balcó –per cert, rodejada de bustos somrients, a punt per les fotografies pre-electorals-, era tan evident i tan alliçonador que no teníem altra que estar-hi d’acord.

Estem a la ratlla de l’autodeterminació, amb moviments catalanistes i separatistes com mai abans, a les portes d’unes eleccions amb pudor a plebiscit, ens vestim de groc, omplim avingudes, pengem estelades a les rotondes i els balcons, però les sardanes s’han quedat en un racó, hem descuidat un els nostres símbols culturals més importants.

Els nous temps s’endollen, tenen pantalla i van per internet, però la Principal de la Bisbal no surt a Spotify ni Juli Garreta no és “trending tòpic”.

El futbol dels nens encara aguanta per la passió dels pares, la sardana es mor pel motiu contrari.

Quanta raó quan va dir que les escoles haurien d’incorporar-les com a activitat.

Per la seva riquesa de matisos, perquè obliga a comptar, a concentrar-se, a diferenciar compassos, a fer un exercici físic senzill i aeròbic que es pot practicar fins a edats avançades, que no té estridències, i més integradora que cap programa social ja que ens porta a donar-nos les mans sense importar qui tenim al costat, a mirar a qui tenim al davant, a sentir-nos units i forts.

Un sol retret: objectivament la sardana no és la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan, però és la nostra i per a nosaltres el so de la tenora fa festa, el canvi de ritme al salt fort ens omple el cor, ens fa moure els peus, asseca la gola i nega els ulls, provocant un sentiment patri difícilment explicable.

Més que un pregó, una lliçó, un avis a navegants: Un país que no fomenta els seus símbols culturals mai no podrà ser.

VISCA LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’any 1978 la Unió Esportiva Figueres militava a Tercera Divisió i va acabar la temporada en un meritori segon lloc, empatat amb el primer.

Tot i que eren temps de noves esperances, la situació econòmica no era pas gaire millor que l’actual i els carnets i les entrades suposaven un esforç, però malgrat això, el camp del Far, on els pocs que seien ho feien sobre el ciment i quan plovia la gent es mullava, s’omplia cada diumenge amb vora 3.000 persones mal comptades.

Servidor va passar aquell any per la categoria infantil i, a voltes, vaig compartir camp d’entrenament amb jugadors com Pagès, Echegoyen, Duran o Vilarrodà, que els veiem com mites gairebé inabastables.

En l’actual temporada la Unió juga també a Tercera divisió, amb alguns clubs idèntics dels de fa 37 anys, i malgrat perdre aquest diumenge, està fent un paper boníssim, situat a la part alta de taula, amb opcions de promocionar, després d’una recuperació en les darreres jornades que hagués fet tremolar el vell camp de les monges.

Però, tot i tenir vora 600 socis, -un nombre correcte, avui dia, per la categoria-, el nou camp de Vilatenim, amb capacitat per 9.000 espectadors, no supera els 500, els dies de màxima afluència, malgrat els preus assequibles i les comoditats d’un camp preciós, cobert i ben abillat.

És un problema comú a tots els club similars, la gent no hi té tirada. Jo mateix entono el “mea culpa” per ser una de les moltes persones que, malgrat dur el carnet de soci a la cartera, sempre troba alguna excusa familiar o meteorològica per passar de llarg de Vilatenim els dies de partit.

El problema ve de les les televisions que, tot i que siguin de pagament, ens ofereixen partits de primera cada dia i a tota hora sense moure’ns del sofà i de la publicitat que mitifica jugadors mediàtics fent empetitir els de casa, que ja no els veiem com a ídols inabastables.

No és que ningú faci les coses mal fetes, tinc la sensació que actualment el club està gestionat per una colla de gent molt valida, trempada, als que tenim molt per agrair, ja que varen tenir el que calia per rescatar-lo del pou on el va llençar en Flix, assumint tots els papers de l’auca i ressuscitar-lo des de la categoria més baixa, amb il·lusió, molta dedicació i esforç econòmic, lluitant, a més, amb una fiscalitat que els posa la camelleta al voler controlar els pocs cèntims que puguin fer.

El futbol de primera viu gràcies a la publicitat, els de poble dels parents i veïns i els que queden al mig, els que no són ni carn ni peix, com la nostra UEF, es mantenen gracies a la il·lusió i els cèntims d’uns pocs aficionats de veritat, cada dia més escassos.

Com a mal consol hem de dir que, malgrat que al camp n’hi vagin pocs, a fora som molts els que reconeixem el mèrit, els seguim per la radio o les xarxes, ens n’alegrem dels èxits i entonem sovint el “Visca la Unió...” de l’himne que el mestre Surrell va estrenar aquell any 1978.