EN QUARENTENA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Molta gent té el costum, importat dels americans, de recordar el que estava fent el dia en que va succeir un fet important, prou transcendent com per ser recordat a la posteritat.

La majoria dels de la meva generació crec que recordaran clarament el dia que va morir Franco, ara ha fet quaranta anys.

Possiblement vam ser els únics que vàrem manifestar obertament la nostra alegria, no per ser conscients del que passava, sinó perquè teníem tres dies de festa a l’escola, però érem totalment aliens de la satisfacció -o la tristor-, continguda, poruga i íntima que vivien molts dels nostres grans.

S’ha parlat i escrit molt sobre la gran feina política dels anys posteriors, de l’anomenada “Transición Nacional”, que quatre dècades més tard encara sembla embastada.

Ja no podem parlar d’una jove democràcia, no podem dir que el procés estigui a mitges, ha transcorregut prou temps com per a que la normalitat hagi d’estar assumida.

Però, actes com la missa en memòria del dictador, que finalment es va suspendre per pressió social però que, no oblidem, portava 39 anys celebrant-se a Figueres, ens demostra que encara no estem nets dels fantasmes del passat. Mentre a cada data es segueixin organitzant actes públics dels dos bàndols, vol dir que segueix havent un cuc al nostre interior.

Només el dia en que cadascú visqui el seu record de portes endins, quan ningú pensi que temps passats foren millors, podrem dir que la transició s’ha acabat.

El temps suavitza els conflictes quotidians entre socis, amics o parelles i fins i tot fa recuperar la normalitat, però no es tanca el conflicte fins que no se’n parla, s’aboquen els pensaments i s’acosten les postures.

Cal posar mitjans per calmar a un munt de famílies amb morts des ubicats, cal que tots s’aixequin de l’escó i en parlin obertament, hem d’esborrar rancúnies.

I per tot plegat cal regeneració política, jubilar els hereus del procés, noves costums, cal obrir finestres i ventilar.

Les coses de quaranta anys es fan velles i la Constitució del 78 no és l’excepció, es va votar amb por i cal renovar-la, cal donar-li forma arrodonida, cal substituir el blanc i negre de la època, pels colors dels nous temps, cal ser receptius i escoltar la gent.

Encara hi ha masses tics d’altres temps, masses pensaments amb olor a naftalina, encara hi ha qui es creu que el carrer és seu.

Fa 40 anys vàrem expulsar el virus i, com és preceptiu després d’una malaltia infecciosa, hem passat la quarantena, però encara ens manca el darrer tractament que ens guareixi del tot.