MADURAR A LA TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En les darreres dècades, sigui pel canvi climàtic o perquè tot tendeix a ser diferent, passem sobtadament del fred a la calor, de l’estiu a l’hivern o a la inversa, i aquestes estacions mitjaneres, les que separen els extrems, com la primavera i la tardor, son cada cop més efímeres i passem, en un tres i no res, de banyar-nos al mar, a mirar la vida darrera els vidres entelats.

Aquest cap de setmana, sense anar més lluny, encara convidava a dur màniga curta, però en pocs dies ens canviaran el fus horari, als vespres es farà fosc a cap hora i, sense adornar-nos, durem la bufanda al coll.

Estem perden les estacions que més influeixen en el ànim i en el tarannà de la gent, les que afecten directament a com ens sentim, les que aporten la varietat i la neutralitat, les que ens separen de la radicalitat de les estacions extremes, ni fred ni calor, les que ens preparen pels canvis, les que ens aturen i ens fan reflexionar.

La primavera, com diu la dita, la sang altera i encomana la rauxa, aixeca l’ànim i l’al·lèrgia. La il·lusió per la arribada d’un temps ple de color i llum, sortir de la foscor, entrar a un aire nou, la proximitat de les vacances, del lleure, de viure cares a fora, de fer noves relacions socials, de conèixer gent nova.

En canvi, a la tardor, els dies que s’escurcen i s’enfosqueixen, el retorn a la rutina, la feina i l’escola, el retrobament amb la realitat, sovint crua. Temps de refredats i febrades, d’olor a castanyes, el recolliment i els dies de record als absents, fum a l’alè, un temps que invoca a l’enyor, al pensament i a la reflexió, fins i tot a l’enamorament, a sentir el toc de la llana, a estimar sota el pes de les mantes.

La tardor fa olor de camí de ronda, fa soroll de fulles seques a terra, mostra els colors suaus i neutres que ens endinsen a la melangia.

L’altre dia, escoltava un professor de filosofia –ara que la TV els ha posat de moda- que deia que la tardor ajuda a la maduració de l’esperit de la gent i afegia que un clar símptoma de que una persona s’acostava a la maduresa era quan, en sortir de casa, es sentia satisfet nomes del fet de veure el cel blau.

Sovint costa entendre, sobre tot per a gent planera com un servidor, els missatges amagats entre les línies a les frases filosòfiques, però, amb risc d’anar errat, entenc que venia a dir que aquesta tardor, tocaria que aquest país maduri i que les forces que han de menar els nostres destins ho vegin clar i ens portin pel camí adient, que la Tramuntana netegi el cel i que, com a país, veiem el seu color blau, net i brillant i ens sentim il·lusionats i esperançats del que ens depara el nou futur.

Tant de bo que aquesta tardor ens porti, fugaçment, una maduresa duradora.