L’any 1978 la Unió Esportiva Figueres militava a Tercera Divisió i va acabar la temporada en un meritori segon lloc, empatat amb el primer.
Tot i que eren temps de
noves esperances, la situació econòmica no era pas gaire millor que l’actual i
els carnets i les entrades suposaven un esforç, però malgrat això, el camp del
Far, on els pocs que seien ho feien sobre el ciment i quan plovia la gent es
mullava, s’omplia cada diumenge amb vora 3.000 persones mal comptades.
Servidor va passar aquell
any per la categoria infantil i, a voltes, vaig compartir camp d’entrenament
amb jugadors com Pagès, Echegoyen, Duran o Vilarrodà, que els veiem com mites
gairebé inabastables.
En l’actual temporada
la Unió juga també a Tercera divisió, amb alguns clubs idèntics dels de fa 37
anys, i malgrat perdre aquest diumenge, està fent un paper boníssim, situat a
la part alta de taula, amb opcions de promocionar, després d’una recuperació en
les darreres jornades que hagués fet tremolar el vell camp de les monges.
Però, tot i tenir vora
600 socis, -un nombre correcte, avui dia, per la categoria-, el nou camp de
Vilatenim, amb capacitat per 9.000 espectadors, no supera els 500, els dies de
màxima afluència, malgrat els preus assequibles i les comoditats d’un camp
preciós, cobert i ben abillat.
És un problema comú a
tots els club similars, la gent no hi té tirada. Jo mateix entono el “mea
culpa” per ser una de les moltes persones que, malgrat dur el carnet de soci a
la cartera, sempre troba alguna excusa familiar o meteorològica per passar de
llarg de Vilatenim els dies de partit.
El problema ve de les
les televisions que, tot i que siguin de pagament, ens ofereixen partits de
primera cada dia i a tota hora sense moure’ns del sofà i de la publicitat que
mitifica jugadors mediàtics fent empetitir els de casa, que ja no els veiem com
a ídols inabastables.
No és que ningú faci
les coses mal fetes, tinc la sensació que actualment el club està gestionat per
una colla de gent molt valida, trempada, als que tenim molt per agrair, ja que
varen tenir el que calia per rescatar-lo del pou on el va llençar en Flix,
assumint tots els papers de l’auca i ressuscitar-lo des de la categoria més
baixa, amb il·lusió, molta dedicació i esforç econòmic, lluitant, a més, amb
una fiscalitat que els posa la camelleta al voler controlar els pocs cèntims
que puguin fer.
El futbol de primera
viu gràcies a la publicitat, els de poble dels parents i veïns i els que queden
al mig, els que no són ni carn ni peix, com la nostra UEF, es mantenen gracies
a la il·lusió i els cèntims d’uns pocs aficionats de veritat, cada dia més
escassos.
Com a mal consol hem de
dir que, malgrat que al camp n’hi vagin pocs, a fora som molts els que reconeixem
el mèrit, els seguim per la radio o les xarxes, ens n’alegrem dels èxits i entonem
sovint el “Visca la Unió...” de l’himne que el mestre Surrell va estrenar
aquell any 1978.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada