dimarts, 14 d’abril del 2015

VISCA LA UNIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"


L’any 1978 la Unió Esportiva Figueres militava a Tercera Divisió i va acabar la temporada en un meritori segon lloc, empatat amb el primer.

Tot i que eren temps de noves esperances, la situació econòmica no era pas gaire millor que l’actual i els carnets i les entrades suposaven un esforç, però malgrat això, el camp del Far, on els pocs que seien ho feien sobre el ciment i quan plovia la gent es mullava, s’omplia cada diumenge amb vora 3.000 persones mal comptades.

Servidor va passar aquell any per la categoria infantil i, a voltes, vaig compartir camp d’entrenament amb jugadors com Pagès, Echegoyen, Duran o Vilarrodà, que els veiem com mites gairebé inabastables.

En l’actual temporada la Unió juga també a Tercera divisió, amb alguns clubs idèntics dels de fa 37 anys, i malgrat perdre aquest diumenge, està fent un paper boníssim, situat a la part alta de taula, amb opcions de promocionar, després d’una recuperació en les darreres jornades que hagués fet tremolar el vell camp de les monges.

Però, tot i tenir vora 600 socis, -un nombre correcte, avui dia, per la categoria-, el nou camp de Vilatenim, amb capacitat per 9.000 espectadors, no supera els 500, els dies de màxima afluència, malgrat els preus assequibles i les comoditats d’un camp preciós, cobert i ben abillat.

És un problema comú a tots els club similars, la gent no hi té tirada. Jo mateix entono el “mea culpa” per ser una de les moltes persones que, malgrat dur el carnet de soci a la cartera, sempre troba alguna excusa familiar o meteorològica per passar de llarg de Vilatenim els dies de partit.

El problema ve de les les televisions que, tot i que siguin de pagament, ens ofereixen partits de primera cada dia i a tota hora sense moure’ns del sofà i de la publicitat que mitifica jugadors mediàtics fent empetitir els de casa, que ja no els veiem com a ídols inabastables.

No és que ningú faci les coses mal fetes, tinc la sensació que actualment el club està gestionat per una colla de gent molt valida, trempada, als que tenim molt per agrair, ja que varen tenir el que calia per rescatar-lo del pou on el va llençar en Flix, assumint tots els papers de l’auca i ressuscitar-lo des de la categoria més baixa, amb il·lusió, molta dedicació i esforç econòmic, lluitant, a més, amb una fiscalitat que els posa la camelleta al voler controlar els pocs cèntims que puguin fer.

El futbol de primera viu gràcies a la publicitat, els de poble dels parents i veïns i els que queden al mig, els que no són ni carn ni peix, com la nostra UEF, es mantenen gracies a la il·lusió i els cèntims d’uns pocs aficionats de veritat, cada dia més escassos.

Com a mal consol hem de dir que, malgrat que al camp n’hi vagin pocs, a fora som molts els que reconeixem el mèrit, els seguim per la radio o les xarxes, ens n’alegrem dels èxits i entonem sovint el “Visca la Unió...” de l’himne que el mestre Surrell va estrenar aquell any 1978.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada