TOCA ENTENDRE'NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hem viscut el dia més esperat, el que, dècades o fins i tot segles enrere, no haguéssim ni somniat.

Paperetes en sobres plens d’anhels i un resultat global massa ajustat que, a molts, ens deixa el sentiment agredolç que dona la feina mal feta.

I per varis motius, començant per una campanya electoral pèssima, on –tal com dèiem setmanes enrere-, els “qui” no han acabat d’explicar el “com” farien el “què”.

Els partidaris polítics del SI han volgut vendre una il·lusió ensucrada i poc argumentada i els del NO, lluny de donar alternatives, han volgut espantar-nos com en el conte del llop i tots plegats amagant veritats i desprestigiant més que aportant, recolzats per uns mitjans de comunicació partidistes i patètics que s’han posicionat barroerament, saltant-se els codis ètics més bàsics del periodisme.

La ceguera d’uns, barrejada amb la poca mà esquerra dels altres, ha fet que, en no saber cercar un punt d’acord, ens hagin traspassat a nosaltres la responsabilitat d’haver d’escollir entre dos bàndols, cosa que mai ens ha portat bons resultats, com ara fa gairebé vuitanta anys, quan també dos bàndols van escriure una de les pagines més dramàtiques de la nostre història recent.

Sembla mentida que no haguem après, amb el cicles de la historia, que els radicalismes, en tots els aspectes de la vida, són dolents, perquè poden fer que situacions tant senzilles com la nostra, es compliquin.

Els catalans som gent de pau, poc donada a enfrontaments, d’objectius casolans i planers, fàcils d’acontentar.

Som descendents dels Indiketes, terra d’acollida des dels inicis dels temps, fets de moltes sangs, sabem entendre que els sentiments són de cadascú i que el respecte és essencial perquè l’odi és un mal company de viatge.

Aquestes premisses ens han fet perdurar com a poble durant segles, malgrat els esculls.

Només volíem coses tant bàsiques com administrar els nostres recursos i ser solidaris amb qui vulguem, que els nostres fills rebin la educació adient, que la nostre llengua sigui usada i reconeguda, que els nostres representants siguin escoltats arreu, ser nosaltres mateixos dins d’un món global, que sabem de primera mà que les fronteres son ratlles mal traçades als mapes, imposades per interessos.

I, amb tot això, que cadascú resi al seu Déu amb la llibertat que només saben donar els països cultes i desenvolupats.

No ens han entès, però nosaltres hem parlat clar, l’índex de participació així ho demostra i aquest resultat tant ajustat ens obliga a entendre’ns, tot i que el baix nivell polític demostrat no augura una sortida digne a un atzucac evitable.

No és gaire complicat, fins i tot ja ho cantaven a la llar d’infants quan la meva filla era petita: “Tots els nens del meu carrer, volen jocs, volen somriures. Tots els nens del meu carrer, volen créixer i viure be”.