ESPERIT NADALENC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Ja hi tornem a ser, per molt que repetim que això no va amb nosaltres, arriba la nit de Nadal i tornem als mateixos tòpics de sempre.

Un cop a l’any molts ens fem creients de pega, ens afegim als que de veritat tenen el sentiment catòlic arrapat al cor i tots plegats ens assentem vora una taula, endrapem torró, cantem nadales i caguem el Tió.

Com si d’una abducció es tractés, sembla com si, per uns dies, tot s’entendrís, com si realment aquell esperit nadalenc que els americans ens volen fer creure a les seves pel·lícules roses existís de veritat i ens intentés fer millor persones, però ja se sap que aquests bons propòsit, com diu la dita, duren fins a Sant Esteve.

I ben mirat tampoc ens hem d’atabalar, no és res dolen, al cap i a la fi, el que ens intercanviem son bons sentiments i això no pot fer cap mal.

Tot ajuda, els llums al carrer, l’ambient, les felicitacions –ara convertides en missatges-, la mainada -sempre protagonistes-, la il·lusió, la tendresa, la calor de la llar, el somriure d’un nen.

Més aviat penso que tot plegat ve perquè l’any s’acaba i com tot exercici, ni que sigui econòmic o esportiu, quan toca a la fi cal fer balanç, com deia la cançó, veure el bo i el dolen, girar la ment i mirar cap endins. Llavors recordem les persones perdudes, no nomes les traspassades, sinó també aquelles que, estant ben vives, les hem perdut per manca d’atenció, aquell amic no trucat, aquell sopar pendent, aquell t’estimo estalviat, aquella mala acció evitable, aquell comentari malcarat que sobrava i llavors se’ns omple el cor de melangia.

Radiografiar l’any que es mor, desitjar que hagi estat el pitjor de les nostres vides i creure que el millor està per arribar. Ves quin remei.

Però sobre tot agrair, com ho intento fer jo aquí, als que ens envolten: als companys de feina, als seguidors, als amics de lletres, veïns de cabòries posades sobre blanc i sobre tot a la família, el més preuat que hom pot tenir.

I demanar a l’any que neix que ens allunyi de malalties, ens desveli misteris, ens identifiqui i ens posi al nostre lloc, ja sigui com a persones, aconseguint millorar-nos; econòmicament, saben el que ens espera i com a país, deixant-nos anar pel camí que escollim.

Potser si que hi ha esperit de Nadal, aprofitem-lo i gaudim-lo, que es molt efímer.

COMPRAR A CASA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

És difícil fer la carta als Reis per als altres, escollir quelcom que sorprengui, que no ho tingui, sigui útil, i que, a més no suposi una despesa massa exagerada als tres Mags.

La mainada ho tenen clar a l’hora de fer la missiva, l’omplen d’aparells electrònics, són els nous temps.

Avui sembla que la diversió passa per l’endoll, sense corrent, pantalla, memòria i targeta gràfica, la joguina no és vàlida.

Mòbil i tauletes per marrecs que no aixequen un pam de terra i uns Reis que cada any tenen la bossa més buida.

Els grans tampoc ho posem fàcil, la majoria ens queixem, però tenim de tot, tampoc es fàcil triar per nosaltres.

Recordo temps pretèrits que, malgrat la limitació de productes, en una tarda de passeig a Figueres sortia amb la llista feta. Triar i remenar, veure aparadors, preguntar, entrar a tocar allò em feia el pes.

Avui dia internet ens ha posat el món als peus, mirem de refrescar idees amb llargues navegacions per la xarxa a fi de cercar allò que, fabricat a ultramar, pugui ser diferent, com si només a través de l’ordinador poguéssim ser més originals.

El diner de plàstic i la banda ampla fan la resta.

I estem perden els orígens, estem donant de menjar als de fora i els impostos volen.

Mentre, les nostres botigues les passen magres, ara ja no tenen ni Nadal que els equilibri el mal any, ens manca clarament una educació de país, d’escombrar, el poc que queda, cap a casa.

Fixeu-vos a l’estiu en els cotxes dels turistes que ens venen a visitar i veureu que els francesos i els alemanys porten majoritàriament marques originaries dels seus països. Fins i tot propietaris de cases, parcel·les i embarcacions, opten per dur-se materials de casa seva.

Els americans, japonesos i xinesos, amos del màrqueting i de internet, en lloc de comprar fora, han aconseguit un posicionament òptim per vendre’ns a distància.

Per festes és un bon moment per plantejar-nos la situació.

Ningú dubta que navegar per tafanejar i ajudar-nos a saber el que volem està be, fins i tot per trobar preus i localitzacions, però a l’hora d’encarregar-ho és millor aixecar el cul, posar-nos la trenca i baixar al carrer, on segur que, a quatre passes trobarem aquella botiga que ens ho vendrà amb tota garantia, on el personal ens mirarà als ulls, ens donarà les gràcies amb un somriure i evitarem que aquest veí hagi de tancar el negoci per culpa d’una globalització que afavoreix sempre els mateixos.

Com a casa no hi ha res.

 

DALÍ NOSTRE DE CADA DIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fer d’amfitrió a la nostra terra és buscar i escollir quelcom que sorprengui el visitant, que li doni una visió, si cal exagerada, de les bonances, però, a voltes, pot ser complicat per la visió distorsionada que alguna gent porta pre-enregistrada.

No obstant això, a l’Empordà juguem amb l’avantatge de que mostrar la casa sempre és agradable si està neta i ben endreçada, però tot, si és original i el nouvingut no ho espera.

Un lloc on la plana uneix el mar amb la muntanya, l’aire és pur, el mar net i el menjar exquisit, facilita molt coses.

De totes maneres, tot i que fa temps que insistim amb el paisatge com a eina d’atractiu turístic, la oferta daliniana, per la seva universalitat, és un dels millors recursos.

La mirada viva i pertorbadora del mestre, els bigotis empinats i les seves declaracions polèmiques han creat una imatge, potser irreal, al visitant que es mou més per la curiositat que per l’art en si mateix.

La casa de Port Lligat, tant enlluernadora com tètrica, mística i original, banyada per la llum inspiradora de la cala mes bucòlica de cap de Creus, refugi de pescadors i de idees, fa conservar al visitant encara la idea de que era un boig, però sorprenent, comença a notar les espurnes de les genialitats.

Si la visita normal al Teatre-Museu ja sorprèn, encara ho fa més si és guiada i ens expliquen, sense magnificar el mite, sense posar mes pa que formatge, el desordre organitzat que recorre les sales i la cúpula, el perquè d’allò inexplicable, el motiu d’una bogeria potser fingida, la seva visió de la pintura, l’art i el món.

El feedback del convidat és un canvi d’opinió, ara ja pensa que esta vivint un moment inoblidable, capta el missatge que durà de tornada, potser era un boig, però el geni guanya.

I així, americans, europeus, japonesos i gent d’arreu seguiran fent hores d’espera, per descobrir la transformació, la màgia i el contrapunt ben calculat.

I també s’enduran la resta, el paisatge, el menjar, el vent, la llum i l’encant d’una terra que sembla feta a mida.

A tots aquells que els molesten les cues, sobre tot d’estiu, els recomano que entrin més sovint al Teatre-Museu, s’infiltrin en un grup foraster i segueixin les seves reaccions.

Un pintor genial i una Fundació que endevinem molt ben gestionada, ens han fet als empordanesos el favor més gran.

I com el pa nostre, que Dalí no ens falti mai en el dia a dia.

PODAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

A Figueres hem guanyat una estació de tren, però vista la climatologia dels darrers anys, hem perdut dues estacions meteorològiques, les més agradables, les més suaus, la primavera que fa brullar els brots, i la tardor que els fa caure.

La il·lusió i la nostàlgia separades pels extrems més durs, el clima ideal

Al novembre estant i encara amb poca màniga i tot d’un cop un fred que pela, i d’això la floresta se’n ressent. Encara hi ha fagedes verdes i ja fem la poda.

Les fulles tot just comencen a fer catifes que la tramuntana amb prou feines ha fet ballar i els ajuntaments, gratant-se la butxaca, han de mobilitzar treballadors i empreses per tallar les branques sobrants i deixar el paisatge net, sense color, ple de melangia, les clavegueres netes de riscos d’embussos, ocells sense lloc on abrigar-se.

Es el preludi de nits llargues, gebrades, persianes avall, begudes calentes, a casa a cap hora, calius, caldos i manta al sofà.

I tot a fi de be, passar els mesos magres i esperar que tot revifi amb més força.

Un pas enrere per agafar embranzida.

I això seria aplicable als temps que estem vivint des de fa anys, podes i retallades, tant econòmiques, com culturals i socials.

Com la poda del govern valencià al seu mitja de comunicació públic, tallant d’arrel un dels poc vehicles de transmissió de la llengua o la poda que estem fent a la dignitat del col·lectiu dels Mossos d’Esquadra, un cos que, malgrat tot, no oblidem que vetlla per la nostra seguretat i es juga la pell davant de lladres i traficants, que omplirien la presó nova si no fos per lleis absurdes i jutges incompetents o la poda d’imatge que estan donant els governants catalans al no posar-se d’acord ni amb la formulació d’una simple pregunta, tallant des dels baixos el desig de milions de persones que ens vàrem donar la mà per un somni o la situació a la ciutat després d’uns fets lamentables que deixen al descobert la brutícia sota la catifa i un mirar cap un altre costat davant un problema que calia podar abans de brotar o la desnaturalització del centre de la vila, que s’omple de por quan la nit es tanca.

Vist tot això es fa difícil aplicar la metàfora fàcil i desitjable que diria que després de tota poda i d’un període d’espera, el verd esperança torna a revifar i les coses tornen al seu lloc.

Però el mon gira i, malgrat que potser tampoc tindrem primavera, segur que el sol tornarà, els arbres es vestiran i ho veurem tot diferent.

NO VULL COMPRAR RES, GRÀCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

I si em cal alguna cosa, ja em cuidaré prou de demanar-ho, no cal que insisteixin.

Ara ja no n’hi ha prou amb la enfadosa publicitat a la bústia o aquell que ens toca el timbre, interrompent la nostra intimitat, per intentar encaixar-nos allò tant bo i exclusiu que no trobarem enlloc; ara també són les trucades a deshores de companyies telefòniques prometent-nos descomptes i tarifes planeres, correus electrònics a dojo, fins i tot personalitzats –a saber d’on treuen els noms i les adreces-, o missatges emergents al mòbil.

L’agressivitat publicitària a les que estem sotmesos ha de tenir un aturador.

Cert és que en temps difícils surten les millors idees, que la gana fa espavilar el magí, que la necessitat fa moure i que qui no s’espavila no empaita.

Però tot plegat s’ha convertit en un bombardeig informatiu no desitjat, que ens destorba de coses més importants.

Suposo que a un llicenciat en màrqueting, il·luminat, i segurament amb un parell de màsters va pensar que la publicitat agressiva era la solució a les pobres vendes.

No va entendre que el problema no es la falta d’informació, es la manca de cèntims.

I el pitjor de tot plegat l’he pogut viure la setmana passada visitant tres ciutats diferents, tot passejant per davant de les terrasses dels restaurants.

Ara es veu que la darrera moda es posar un pobre cambrer, ajudant o camàlic a la porta per oferir al passejador taula i àpat, arribant fins i tot a mostrar-li la carta tot passejant al seu costat.

El pobre noi/noia s’esforça per mostrar les bondats dels local, lo econòmic del seu menú i la frescor dels aliments, quan la nostra única intenció era fer una volta amb tranquil·litat.

Fins i tot vaig poder observar com tres restaurant veïns, amb tres captadors, em varen venir a escometre un darrera l’altre.

Suposo que hi havia una mena de competició entre ells i potser pensaven que amb la insistència aconseguirien endur-se el client.

D’opinions n’hi ha de tots colors, però la meva és que per molt que em persegueixi un venedor, ja sigui per entrar a un restaurant o vendre’m un lilaina, que m’enviïn trenta e-mails de grans ofertes, es presentin a casa per fer-me una assegurança o em truquin per canviar de companyia de gas, no ho faré, perquè em sento molestat i coaccionat en el meu espai íntim.

I aquell que va tenir la pensada, que s’ho faci mirar, que la publicitat subliminar potser és més efectiva o, si més no, més agradable.

No insisteixin, que si vull comprar i el seu producte és bo, bonic i barat, ja el trobaré.

LLUIS LLACH, MEMÒRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Lluis Llach rebrà, demà dimecres, a Figueres, el premi Maria Àngels Anglada per la seva novel·la “Memòria d’uns ulls pintats”, un magnífic relat d’amor ambientat en el període pre i post guerra civil, vist des de la perspectiva del temps.

Una lectura molt recomanable, parida per un autor avesat al relats curts com són les lletres de cançons, que ens ha sorprès amb una novel·la nascuda del temps que proporciona una retirada meditada.

Fa pensar el fet que una persona que ens ha posat al mapa amb la seva música durant prop de quaranta anys, que ha sigut l’artista en solitari que ha fet el concert més multitudinari i recordat, que ha venut més discs que ningú, sempre en la nostra llengua i que ha escrit les lletres més commovedores i compromeses de la nostra història, l’haguem de reconèixer abans per una novel·la primerenca.

Sempre m’ha semblat que els empordanesos no hem fet prou per distingir la seva aportació a la nostra terra.

Em fa l’efecte que no és persona que li agradin els coneixements, ni els actes públics, que la discreció està en el seu ADN, però com qui no espera una trucada el dia de l’aniversari, una felicitació sempre és ben rebuda.

En Lluís Llach és tal com el veiem, gent normal, de casa, proper, no té carcassa, és planer, no és un personatge.

Aquí no hi ha mites, està quan i allà on cal, la seva fama no l’ha fer levitar i “no li sap cap greu dur la boca tancada”.

Ell ens va estimar amb un “amor particular”, únic i poc entès. I “serenament, com la onada” que ell també cantava, se’n va anar dels escenaris, sense fresses.

Compromès com ho ha estat sempre amb els moviments ecologistes, amb la defensa de la terra i embarcat en una Fundació a la que no li donem el recolzament econòmic que hauríem.

Tot plegat fer les coses amb coherència, al servei d’un país i unes idees fins al final, sense influències partidistes.

La meva percepció personal és que aquesta terra li deu molt, i un dels pocs reconeixements que li donem ho serà per una obra literària incipient i no per una trajectòria musical i personal impressionant.

És una de les persones més universals de l’Empordà i la seva ombra sempre passa per la nostra memòria com un fantasma transparent.

Demà, com sempre, segur que no canviarà la indumentària, ni la imatge, abaixarà el cap, somriurà i donarà la gràcies amb el posat d’humilitat que porta impregnat, com tantes vegades va fer damunt dels escenaris, creient-se que no ho mereix.

Demà, si més no, el tindrem a la memòria, ni que sigui gràcies alls ulls pintats d’en Germinal, protagonista de la novel.la.

Però no es això, companys, no és només això.

CRÈDITS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Si parlem del mot “crèdit”, molts pensareu que és allò que molts voldrien i que uns quants no ens volen donar.

Als que ens agrada, de tant en tant, lligar quatre paraules per formar una frase i que aquesta tingui un mínim d’originalitat, xalem de valent amb les que, com aquesta, ens donen molt de joc.

Possiblement hi vaig pensar mentre veia o escoltava en Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu amb cara de restret, que deia que això del crèdit és el que li manca a la economia per poder sortir definitivament de la crisi i tornar a fer girar la roda al revés.

Els que realment ja no tenen crèdit (de credibilitat) són els mateixos economistes, que porten sis anys intentant reconduir la situació i no se’n surten, ni els polítics, que estan perdent el poc crèdit que els quedava amb debats, com el d’aquesta setmana al Parlament, enquistats, amb el guió escrit, sense que ningú es mogui del pensament inicial.

I potser es pensen que ens empassem les seves emprenyades mútues, els retrets i les indignacions de plastilina, mentre miren l’hora d’anar a fer un glop plegats i riure’s de tots nosaltres.

Una interpretació de tercera i no com la dels actors Bosch i Boixaderas que representen “Crèdit” al teatre amb èxit de critica, però que, com tots, segur que els costarà omplir la platea per culpa d’un IVA desmesurat.

Tot d’un plegat recordo que a la universitat de la meva filla, com a totes, no es mouen tant per assignatures com abans, sinó per “crèdits”, com uns valors donats a l’aprenentatge i que, com passa en economia, quan més te’n donen és que més en saps.

I és precisament en l’ensenyament on els polítics no haurien de tenir ni un duro de crèdit, l’educació és tan sagrada que no hauria de sotmetre’s a ideologies, ni ser manipulada per Ministres i Conselleres.

El pensament se’l fa cadascú, però l’ensenyança ha de ser universal i en cap cas ningú pot re-escriure la historia a la seva manera i encara menys al servei d’uns interessos (de partit) que, com en tot crèdit, ens volen cobrar.

Haurien de deixar que els mestres, un col·lectiu involucrat, vocacional i amb esperit de servei fossin neutres com els arbitres o els jutges i no rendir-se a les imposicions d’uns polítics, que l’única cosa que haurien de procurar és de que disposessin de tot el crèdit possible per poder donar un ensenyament de qualitat i que ningú hi quedés fora.

Ja veieu, amb una paraula repetida 9 cops repassem la situació actual, el proper cop en triaré un altre més optimista.

ARA ÉS L'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

No cal parlar més de l’èxit de la Via Catalana, ja han passat dies i no descobrirem res nou. I ara que?.

El govern espanyol no pot mirar a un altre costat, no poden ignorar el clam popular. Se’ls gira feina i no saben com fer content a tothom.

Igual ho tenen els governants catalans, que s’han deixat endur, en alguns casos a contracor, i ara han de donar sortida a promeses que no saben com complir.

Cartes i notetes per munt i per avall, bla, bla, i qui bones paraules passa, temps empeny.

Els polítics ens fan por, però el temor més gran som nosaltres mateixos, acostumats a la submissió i a ajupir-nos, com ho hem fet històricament, incapaços de fer passar la nostra.

Fa segles que cantem a una Catalunya triomfant, que algun dia tornarà a ser rica i plena, però aquest dia no arriba, i que donem cops de falç però només per cultivar la terra.

Fa més de 300 anys que la única cosa que hem fet ha estat plànyer-nos, llepar-nos les ferides i convertir en una festa la data d’una desfeta, insòlit. Això si, molt ufana i molt superba.

Tot això de les senyeres al balcó esta molt be, els fets dels darrers 11 de setembre ens han obert al món, però el que cal ara es posar-nos la pell de l’os i, amb seny i pau, -que d’això ens en sobra- i dir-los que es deixin de bajanades, que si al 2014 o al 2016, que si eleccions, que si referèndum, plebiscit o consulta. Que en facin una pregunta clara i no triguin.

Hem d’aprofitar el moment més favorable dels darrers segles, i posar-hi pebrots. Ara si és l’hora, segadors.

Es cert que no tots els que ens vàrem donar la ma som independentistes i que molta gent no hi va voler participar, tant se val, en unes eleccions també hi ha un gran percentatge de gent que no va a votar i no es parla de “absentisme silenciós”. Ningú de dretes o d’esquerres, independentista o espanyolista, ha de tenir por a una pregunta i encara menys d’acceptar el resultar de la resposta.

La vida ens obliga a prendre camins i en el nostre cas, hem pres una via groga que demana a crits el dret a decidir i no es farà res que no vulgui la majoria, és la democràcia i com diu el títol d’aquesta columna “Això ho sap tothom”, mal que a alguns els pesi.

Ara no maregem la perdiu, ni deixem passar el temps per trobar-nos d’aquí a uns anys llegint el “Victus II” pel que podria haver estat i no va ser.

Ara és l’hora d’estar alerta i amb les eines ben esmolades, abans que vingui un altre Juny, que ja no trenquem cadenes, ara quan convé, les fem.

RETROBAR-NOS A L'ACÚSTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Dissabte al vespre era impossible fer dues passes sense ensopegar amb algú, creuar la plaça de l’Ajuntament tota una aventura, arribar al carrer Peralada missió complicada, estretor, algunes fortors que feien arronsar el nas, ull amb la cartera i el mòbil que sempre hi han aprofitats, cotxets de mainada que no s’entenia que hi feien enmig de la maror a aquelles hores, rius de gent envaïen la ciutat, estirar el coll per veure on serà la resta de la colla, tant se val, ja ens trobarem al cap del carrer.

Semblava com si tothom fos allà, gent gran amb les seves millor gales, mainada que aprofita aquest vespre de calor per fer la seva primera sortida nocturna sota la mirada amagada d’uns pares angoixats i a tal hora a lloc... no val !!, una mica més, que ens ho estem passant molt be!!. Divina adolescència.

I els demés gaudint, badant i encallats, els Catarres suposem que eren allà però de cap angle es podien albirar, les nenes col·lapsaven la capdavantera del escenari, els Brams només els veiem de lluny, el chill-out de la Rambla potser mal aprofitat, les terrasses dels bars a petar, cap cadira lliure i el que en tenia una, dubtaba si demanar-ne traspàs.

Els tastets de la Plaça Catalunya es menjaven a terminis, quan havies fet la cua pel segon, ja havies paït el primer.

Quin goig d’ambient, quin bategar de ciutat, aquest cap de setmana que ningú digui que Figueres era morta. Vivia i sonava com mai.

Un amic em deia que es podria guardar alguna cosa per la resta de l’any, també es veritat.

Era com si tothom tingués una cita, fins i tot els emigrants, aquells que han marxat fora, els que fa anys que no veus.

Un fenomen curiós, que no sé si em passa només a mi, és que, tant a la Acústica com al primer de Maig, en mig del bullici sempre trobo gent que durant l’any no veig, fins i tot gent que fa temps que penso: Que deu ser d’ells?, que no coincideixo des que, de nens, érem nosaltres el que també anàvem a les nostres primeres festes, com les del carrer Peralada i ens divertíem descobrint la nit. Es com si les nostres vides, que han agafat camins dispars, només acabin convergent en aquests dies i, com per art d’acústica, creuem la mirada, posem cara de sorpresos, pensem com ha canviat, dibuixem un somriure, un pujat de ceies, un cop de cap enrere i fins l’any vinent, que el destí ens tornarà a fer-nos reviure records d’infantesa, amb musica de fons.

CORTINA DE FUTBOL

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Torna a començar la temporada futbolera, o potser és que no s’havia acabat del tot. Torna la Lliga, la Copa i la Champions acompanyades de tota mena de trofeus i competicions internacionals.

La cosa no es limita al cap de setmana, posar la televisió de dijous a dimecres es trobar sempre alguna pantalla verda amb vint-i-dos tipus corrent en calzes curtes amb l’únic objectiu de ficar una pilota entre tres pals.

Això, inexplicablement, es capaç d’aturar i embadalir un país, generant més debat i polèmica que les decisions polítiques.

Que si la bola va entrar o no, que si aquell entrenador és un passerell, que si allò va ser fora de joc, que si son uns ganduls o aquell àrbitre malparit.

Adolescents multimilionaris de futur incert enfrontats a competidors de segona que problemes tindran per sobreviure quan el cos els digui prou. Aquí també hi han diferències socials.

Fins i tot els noticiaris hi reserven un lloc privilegiat, programes especials i debats al voltant de declaracions sense fonament de jugadors i entrenadors escudats amb el que “el futbol és així” o que “sortirem al camp a guanyar” (només faltaria.!!!).

Mentrestant al camp de Vilatenim, allà on hauríem d’anar tots els figuerencs, no més de 600 persones i una junta que ha de fer mans i mànigues per tancar un pressupost modest. Això si, passió pels de primera, la mateixa història de sempre, el peix gran es menja el petit.

Els apassionats, que n’hi han i molts, (això explica el magne entorn econòmic del tema), tornaran a tenir tema de conversa al bar o a la feina, mentre els que s’ho miren de lluny pensaran que es podrien gastar energies i cèntims en quelcom millor.

En mig de tot, un reconeixement a les transmissions radiofòniques, com les didàctiques d’en Puyal o apassionades d’en Pou i la de tants altres professionals capaços de fer-nos entendre un partit sense veure’l, tot un mèrit.

I és que aquest cap de setmana la bimba ha començat a rodar i segur que avui es parlarà més del partit del Barça i del Madrid, que de l’atur, els impostos, el deute o la revisió del PIB.

Perquè tot plegat no deixa de ser una cortina que juga a favor dels polítics, com en temps llunyans i difícils, que al populatxo li donaven pa i circ per mantenir-lo distret.

Avui ens posen el futbol perquè no veiem els problemes reals, ni en “Pay de view”.

FEINA D'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

És Agost, la majoria de la gent, empreses i organismes oficials fan vacances.

Dona la sensació de que la vida s’alenteix, que tot s’atura.

Sigui per la calor que ens afoga, el sol que ens crema o els mosquits que se’ns mengen, la gent tria aquest període per poder anar a la platja o la piscina, prendre alguna cosa a la fresca, gaudir dels festivals musicals, fer un gelat o només badar escarxofats al sofà sota l’aire condicionat.

Tota cuca viu, però a l’ombra.

I és que, fins i tot, un modest escrit com aquest costa de quadrar quan les gotes et regalimen pel front.

No oblidem de que vivim en zona turística i que el fet de poder gaudir d’aquests avantatges al costat de casa comporta que molta gent no fa vacances quan toca.

No voldria deixar passar un altre estiu sense fer un reconeixement a tants joves que, després de passar l’hivern clavant colzes i patint pels exàmens, ara treballen de sol a sol venent lilaines en les botigues de costa, o servint taules.

A més dels professionals del diferents sectors com els hotelers, els restauradors, els arrendadors, els mariners, els policies vigilant les carteres dels turistes, els botiguers o els bombers a la guaita de focs calats per indesitjables.

Ells són les formigues que fan país quan la canícula clava els ullals, mentre altres juguen a fer de cigala que es torra la panxa al sol.

Potser si que alguns fan l’agost, que arrepleguen el que altres deixen, que a l’hivern ja reposaran quan tothom torni a la feina, que sort en tenen davant d’altres que no tenen treball ni amb calor ni amb fred, però això no els eximeix de ser mereixedors d’aquestes quatre ratlles.

I aprofito per lligar el tema parlant d’altres que, a més a més, ho fan sense ànim de lucre, com les associacions de veïns i organitzadors d’esdeveniments.

Aquest cap de setmana al Camp dels Enginyers hi ha tornat a haver festa, com fa anys.

Un altre cop la gent ha gaudit de la ballaruga, els joves dels jocs i tothom ha fet barri.

Tot plegat mercès a una colla de trempats amanits amb uns ingredients que no solen fallar mai, com el temps, tret d’allà on sigui, les ganes, i la voluntat de servei.

Llàstima que alguns, quan arriben a la política, s’espatllin.

Però no marxem de tema, que a l’estiu fa mandra fins i tot criticar, i la intenció d’aquest article és mostrar agraïment a aquells que, amb la seva feina, ens fan la vida més fàcil i agradable durant l’estiu.

EL TREN DE LA PLATJA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Reconec que em va fer il·lusió veure la noticia de que, al Juliol i l’Agost, posaven un tren especial, a baix preu, entre Figueres i Port-Bou, per promocionar el turisme de la zona nord de la Costa Brava i de passada, poder anar  a la platja.

Això m’ha dut a records d’infantesa, quan els diumenges d’estiu, com tantes famílies, tant punt el sol es feia present, amb els pares primer i amb els amics anys més tard, fèiem cap a l’estació per esperar el tren, travessar un parell de túnels al ritme del màgic metrònom de les travesses i plantar-nos en pocs minuts a Garbet on creuàvem la carretera, baixàvem la costeruda pendent fins a la incomoda i meravellosa platja, on dormen els meu records i allà, entre pedres que feien difícil mantenir l’equilibri, una vora que et colgava en pocs metres i una aigua tant neta com freda, ens trobàvem amb altres famílies i companys de classe. Abans de dinar, de nou pujada, travessar les vies davant el túnel, sense mesures de seguretat, una taronjada pel menuts o una cervesa pels grans, tretes d’un cubell de glaçons i cap a casa on esperava l’ “ensaladilla” i la migdiada.

Potser el fet de ser fill i net de ferroviari m’omple de romanticisme i em torna la melangia d’una vida plena de desenes de milers de kilòmetres sobre els camins de ferro i malgrat que l’alta velocitat és especial i molt còmoda, recordo de bon grat aquells trens que es desplaçaven com cucs mandrosos, amb vagons plens de gent desconeguda, potser amagada o fugint dels temps difícils, de maletes plenes d’il·lusions, paisatges que passaven ràpids, de silencis i mirades vergonyoses.

Però el cotxe i el nous temps ens varen fer perdre la paciència en l’espera pels retards per assumir la de les retencions viaries, cosa que ara algun romàntic dels rails amb bon criteri ara vol recuperar.

No obstant això, m’ha semblat entendre que aquest tren de la platja no s’atura a Garbet, una llàstima, potser l’únic abaixador que et convida a gaudir d’una de les poques platges semi verges de la Costa Brava, però ens queda Llançà, tot i que el poble i la platja cau lluny, Colera, que en Francesc Cruanyes ja va descriure molt be en el seu darrer articlot i Port-Bou, el poble que mai perdrà la seva essència ferroviària i fronterera que el fa especial.

L’altre parany del pla són els horaris, només es pot anar o venir a mig matí tornar a mitja tarda, cosa que ens obliga a passar el dia sencer i sacrificar l’ensaladilla i la migdiada.

Tot és millorable, fins i tot la pobre publicitat de l’esdeveniment, però com qualsevol iniciativa que convidi a minvar la pol·lució, preservar i gaudir de la natura per descobrir pobles i indrets encisadors, s’ha de donar com a benvinguda.

Anem a la platja, amb el “Xucutxu” del tren

EMPURIA-BLAVA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Si alguna cosa ens ha ensenyat la crisi és a estalviar fins i tot en les coses més bàsiques

Molts de nosaltres hem après a buscar les ofertes del supermercat, a entendre la factura de la llum per veure si podíem treure’n un descompte o fins i tot a escoltar les enfadoses ofertes telefòniques per triar la tarifa plana que més ens convé.

Les administracions i els ajuntaments, amb teranyines a la caixa, també s’han de buscar la vida per poder treure cèntims d’allà on mai haurien pensat, amb la diferència que, com en la majoria de les decisions polítiques, no trien racionalment la partida a retallar o el recurs a explotar.

Els Ajuntaments de costa, demostrant una evident manca de sentit comú, creuen que han trobat la figura recaptatòria perfecte, aquell que ens visita ocasionalment, que teòricament arriba a més predisposició a gastar i si no els hi agrada, els seus vots no els afectaran a les properes eleccions: El turista accidental.

Roses està valorant la possibilitat de fer pagar per accedir al Cap de Creus, sota l’empara d’un ecologisme mal entès, posant portes al camp, literalment.

Sembla que la oposició frontal del poble i la pròpia administració farà posposar la idea fins que vinguin temps pitjors.

Empuria-brava es un altre exemple molt clar. Des de fa uns anys els propietaris, bàsicament estrangers, estan alarmats per una llei de costes aplicada allà on no hi ha costa, i que de d’un dia per l’altre els pren allò que varen comprar o de la concessionària dels canals que busca finançament de forma barroera. Tot plegat mentre que la “Marina residencial mes gran d’Europa”,  s’ensorra amb equipaments obsolets, una zona comercial horrorosa, edificis que son “guetos” i racons on es podrien rodar episodis del “Cuéntame” sense cap retoc.

I ara ha perdut el poc de “brava” que li quedava per convertir-se en “Empuria-blava” en posar preu per aparcar a la platja gran, que per les seves dimensions no li cal cap rotació, que és el sentit real d’aquestes zones d’aparcament temporal, i que li farà un mal favor a una platja desangelada per si sola que, a més a més, potser es queda sense bars, ni pizzeria, ni discoteca, fets que afecten directament a centenars d’empreses que veuran com el turista, nòmada per naturalesa i que no és beneit, marxarà allà on pagui per gaudir i no per finançar.

Hem de ser conscients que la competència cada dia és més a prop, els països de l’est, tot i no tenir la nostra hospitalitat o els països àrabs, tot i no tenir les nostres infraestructures, s’estan espavilant per captar turistes cada cop més farts de les nostres bajanades i que correm el perill que se’ns assequi la nostra màxima font d’ingressos, que dona feina a milers de persones.

Com deia la cançó, volem vinyes verdes i no línies blaves vora el mar.

RIVALITATS NO GAIRE ESPORTIVES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Això de les rivalitats en l’esport i més concretament en el món del futbol té molts aspectes que no acabo d’entendre, tot i que potser no sóc la persona més indicada per parlar-ne ja que la meva actitud està molt allunyada del fanatisme i malgrat que m’alegro quan el Barça guanya, no deixo de sopar si perd, es cert que prefereixo que l’equip rival sempre perdi, ja que, al tenir objectius comuns, la seva inestabilitat sempre en beneficiarà, però que si guanya vull suposar que ho ha merescut, bona nit i demà serà un altre dia.

I sobre tot, entenc que cadascú pugui simpatitzar amb l’equip que més li sembli sense tenir la obligació de respectar nacionalitats ni llengües. Conec un noi senegalès, nouvingut, que es merengue fins a la medul·la o un suec que viu i treballa al país nòrdic però que dorm amb el pijama blaugrana, i que ens han d’explicar als unionistes, que el nostre president, fan indiscutible del club, es nascut i criat a Castella-Lleó.

Ja prou es cuiden els periodistes i alguns directius a fer-nos creure la bestiesa de que en ple segle XXI els equips de futbol han de representar exercits i que els partits són batalles polítiques entre pobles, com si el Macià estès a llotja i en Companys a la banqueta del Camp Nou o que en Franco presidís la “casa blanca” amb en Primo de Rivera de director esportiu.

Com he dit, entenc que es vulgui veure el rival tocat si es lluita per una mateixa competició i les forces estan igualades, significarà un problema menys, però això no deixa de demostrar por i manca de seguretat.

El que, en cap cas, en semblen acceptables son uns “tuits” que he llegit aquest cap de setmana de presumptes seguidors de la Unió manifestant la seva alegria per la derrota del Girona i el fet que no hagi pogut pujar a primera divisió.

Deuen ser gent que manifesten la seva ràbia perquè encara no han paït aquella promoció fallida front el Cadis que ens va abocar al pou del que ara tot just estem sortint i ja no se’n recorden de que molts gironins varen pujar a Vilatenim per animar els unionistes a les històriques eliminatòries de la Copa del Rei.

En aquest cas, la competició no era al nostre abast, estan en una altra orbita, no són competència directe.

Es de covards manifestar alegria pel que no han pogut aconseguir els altres, això sol passar quan menja l’enveja i no hi ha res per oferir, però aquest no és el cas, ja que tots podem estar ben contents amb els actuals èxits de la UEF.

Haig de pensar que són una minoria ja que si realment fos el sentit general encara quedaria més desencisat de tot plegat i entendria que això cada cop s’assembla menys a un esport.

OPERACIÓ BANYADOR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fa dies que, quan el sol fa el primer badall, els carrers de les urbanitzacions i vies secundàries de la comarca s’omplen de gent que, a trenc d’alba, salten del llit i es posen a córrer o a pedalar.

Des de que els núvols han començat a trencar-se i la caloreta del migdia es manifesta, els gimnasos van de gom a gom i hi ha cua per la maquineta el·líptica.

Ara que la gent ha començat a olorar que aviat caldrà anar més destapat, als vespres, quan el sol s’amaga rere la carena, les colles de caminants fan camí a bon ritme.

I és que la platja i la piscina pública son l’aparador on tot s’ensenya i els miralls de casa els seus aliats, per això tothom vol afanyar-se a semblar més fort, més prim i més jove. És l’anomenada “Operació banyador o bikini”.

Ara és l’hora de voler cremar els excessos del Nadal, de la Mona de Pasqua, dels estofats d’hivern, dels calçots i les migdiades vora el foc.

Il·lusos, pensen que amb quatre setmanes d’exercici faran penitencia, com si fossin uns quants parenostres imposats per purgar els pecats confessats.

Fins i tot alguns dels que tenen la sort de treballar i, a més a més, fer vacances a l’estiu manifesten que ho aprofitaran per fer l’esport que no fan la resta de l’any, com si fos un medicament miraculós o una teràpia acumulativa.

Amb això l’únic que netejaran serà la consciència o el sentit de culpabilitat, i s’enganyen si pensen que les tapes que endraparan els vespres a la fresca o que la sangria i la cervesa que refrescarà la seves goles assedegades, entraran i sortiran del cos sense efectes secundaris.

Els que poden anar amb el cap ben alt són els que tot l’hivern, quan la lluna encara vigila la nit i la gebrada és present, surten de l’escalfor de les mantes, es posen mil capes de roba i surten a fer exercici, els que durant tot l’any aprofiten l’hora de dinar per saltar-se la migdiada i anar a fer uns kilòmetres o els que als vespres, quan a cap hora és fosc, es calcen les esportives i suen malgrat les baixes temperatures. A tots ells el meu reconeixement.

Però ben mirat, no és cap mal ser un EPE (Esportista Primaverenc Esporàdic) val més això que res; la seva presència, com la dels mosquits o les sargantanes, ens ve a dir que la calor és a prop, que els dies es fan llargs, que aviat l’aigua ens amararà la pell i el sol la torrarà, com el pa que, a ben segur, no deixarem de menjar, untat d’allioli, quan fem les barbacoes d’estiu, sense pensar que l’endemà potser ens haurem de mostrar públicament en banyador.

 

REVIFAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

A l’estiu tota cuca viu i ens cal que surti el sol.

Potser a alguns els ofega, cansa o atabala, però som de sang calenta i necessitem la seva escalfor per revifar, el volem encara que haguem de buscar l’ombra, però aquest any es fa de pregar.

Els turistes han d’arribar, la nostre economia ho demana, els hotels, les guinguetes, les nàutiques, els restaurants, els llogaters, les immobiliàries o les botiges, de costa o d’interior, tots, directa o indirectament, en vivim.

A La Jonquera saben bé  de que parlem, un poble, potser mancat d’atractius turístics (això és subjectiu, que no s’emprenyi ningú), però que sempre han sabut espavilar-se per atraure els gavatxos i fer caixa.

Va marxar la duana i hom pensava que es convertiria en un poble desert on la Tramuntana faria córrer matolls secs pels carrers com en una pel·lícula d’en Sergio Leone, però llavors varen saber vendre tabac i begudes alcohòliques a millor preu, macro supermercats on els veïns del nord troben el que busquen, oberts diumenges i a tota hora, restaurants per afartar a quatre duros, i ara el nou Outlet que s’ha convertit en “trending tòpic” fins i tot pels que no saben ni que vol dir.

Ja surten els malpensat i els envejosos que mal parlen d’on surten els cèntims, que això durarà dos dies, que és la novetat, què hi feia aquell ex-ministre a la foto, que no n’hi ha per tant... Sempre hi ha els que no els faria res quedar bornis si sabessin que el veí es queda cec.

No sabem que passarà, però de moment ja se’n parla més que les cases de meuques que encara ningú ha pogut tancar, ha servit per crear nous llocs de treball i a molts ens omplirà l’estona aquella tarda que no sabem on anar a badar.

I en el viatge, pel camí, l’agradable sorpresa per la nova verdor que les pluges ens ha regalat.

Que ningú pensi que el problema ha marxat amb el fum, les copes dels arbres son llenya cremada, però la força de la natura ens dóna una nova lliçó i ens ve a dir que res està perdut.

Aquest cap de setmana una colla de Escoltes han fet una acció de neteja a Capmany, joves voluntaris que han fet memòria d’uns fets terribles.

Són dels pocs, molts afectats encara esperen les ajudes promeses, com sempre, gent que han passat del recolzament mediàtic a l’oblit sistemàtic.

Mentre, els arbres i la floresta, s’esforcen per mostrar-nos el color verd, com un semàfor que ens diu als ciutadans i les empreses d’aquest país que hem de tirar endavant i dibuixar un somriure al turista que porta virolles, perquè volem revifar.

 

SPEAK LAPANGLISH

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Els “peperos” aragonesos volen tocar la pera i s’inventen un idioma perquè no sigui dit que ells parlen català i nosaltres posem el crit al cel com a puritans de la nostra llengua però al mateix temps ens contradiem destrossant-la contínuament amb abreviatures, anacronismes, castellanismes i anglicismes que ens omplen el dia a dia sense adonar-nos, com un virus que ens fa una sonora metàstasi.

Sense anar més lluny, l’altre dia em llevo de bon matí escoltant per “FM” en Manel Fuentes i el seu programa matinal que li diu “MCR”, després havia de desplaçar-me lluny i no volia agafar la “N-II” perquè es perillosa, ni la “AP-7”, perquè em cansa conduir si vaig més enllà de “BCN”, així que vaig anar amb “AVE”, pel camí em varen posar un “DVD”, mentre amb la meva “tablet” contestava els “e-mail” i mirava els darrers “twits”; al vespre, en un hotel -que no tenia “spa”-, la “TV”, que era “HD”, però no “3D”, només sintonitzava la “TDT”, per la qual cosa no podia veure el Barça, ja que l’emetien en “Pay per view” llavors vaig voler connectar el meu “PC”, per intentar veure’l per “internet” però el “Windows” no obria el “WIFI”, així que vaig haver d’escoltar-lo en el meu “Smartphone”, amb connexió “3G”. Vaig sintonitzar la transmissió d’en Puyal, que l’anomena la “TDP” i allà, en la narració, va parlar de no se quants “corners”, que en Piqué va fer unes “hands” i que la pilota se’n va anar “fora de kick” quan en Messi estava en “offside” i, en acabat, abans de dormir, vaig rebre un “SMS” de la meva filla, que em preguntava el perquè (“pq”), de no se què (“nsq”) mentre que la meva dona, mitjançant un “WhatsApp” em deia que m’estimava amb un “tm” i un “Emoji” que era un cor que reia.

Esta clar que per definir aquest idioma haurem de demanar consell a la nova “Acadèmia Aragonesa de la Llengua” (crec que en “Lapanès” s’escriu així).

No m’estranya que la meva mare, ja molt gran, no hi entengui res. Tot i que de vegades jo tampoc l’entenc a ella quan diu: “teflic, he anat a comprar lilaines i he trobat una romeguera, l’hem fet petar i he vist que estava molt escotorida”.

Amb tot plegat entenc que estiguem patint pel futur dels català-parlants perquè la llengua se’n va en orris i no només per l’arribada de forasters o l’amenaça de governs centralistes, sinó també davant la invasió de formes noves i paraules adoptades, que ens fem nostres sense preguntar-nos perquè.

Ho tenim malament si fins i tot els més radicals, per promoure el us del català no demanen calma, sinó “Keep calm”.

PRIMER DE MAIG, FESTA MAJOR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"

Son Fires, sap algú perquè se’n diuen de la Santa Creu?. Si fem un repàs als sants patrons de les festes majors o als dies patris de cada país, poca gent sap a que o a qui evoquen i molts estan basats en fets poc festius.

Mireu sinó els francesos, el 14 Juillet, la presa de la Bastilla, l’inici de la revolució, un conflicte amb molts morts i els espanyols el 12 d’octubre, una troballa casual que va desembocar en un dels més gran genocidis. I que podem de dir dels catalans, els més surrealistes, que commemorem una desfeta, una frustració, demostrant poc esperit de superació, llepant-nos les ferides pel que hagués pogut ser i en canvi som incapaços de tornar a ser el que érem.

Proposaria convertir l’onze de setembre en diada reivindicativa i traslladar la Diada Nacional a Sant Jordi, un episodi de llegenda, segurament fals, però bonic, on només es va matar un drac en defensa pròpia i que evoca quelcom tant important com l’amor i la cultura. Amb aquests dos valors presents, el mon seria un lloc molt millor.

Un altre dia parlarem dels himnes que tenen lletra, que potser seria preferible el “Som i serem” de la Santa Espina al “cop del falç” violent dels Segadors.

I que em de dir de les festes dels pobles?, Gairebé totes religioses i, per exemple, pocs autòctons saben perquè Sant Cebrià és la festa de Vilafant o a Vila-sacra és Sant Blai o Sant Vicens a Vilamalla. Dies de festa que acaben traslladant-se al cap de setmana perquè la gent aquell dia sol tenir altra feina.

Figueres no és una excepció, la festa de debò és demà, el primer de maig, el dia que els figuerencs fiquem l’olla gran dins la petita, la cuitat es posa de llarg, la gent s’arregla, bada per la Rambla, passeja pel centre, remena les paradetes, admira l’art de la pintura, es sorprèn amb els brocanters, els segells i els col·leccionistes. Els carrers es pinten de colors, de vida, tot i que encara trobo a falta la desfilada i la guerra de confetis. Al migdia àpat en família, potser vinguts de fora, i a la tarda al teatre o una volta pel recinte firal, soroll, pols i sirenes, olor de cotó fluix de sucre, el cop d’escombra de la bruixa, la tómbola on mai no hi toca res.

No obstant, tot i que ho volguéssim canviar, els déus seguiran dient la seva a les fires de Figueres, si més no els mitològics com Èol, Zèfir, Zeus o Tlaloc, que sempre acaben posant-hi cullerada amb el vent o la pluja.

IMMERSIÓ - INSUBMISSIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Hoy voy a escribir mi artículo en español, para practicar, por si acaso 3 o 4 lectores lo exigen y el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya se pone de su parte.

Es posible que usted haya percibido antes la ironía que no del cambio de lenguaje y eso es debido a que su cerebro asume los dos idiomas de forma indistinta, en una fantástica simbiosis idiomática, al alcance de muy pocos.

El mejor ejemplo para contar este fenómeno a las personas que, a través de la red, lean este artículo más allá del Ebro es explicar la historia de mi generación o anteriores, que recibimos la educación básica entre el franquismo e inicios de transición en un solo idioma: el español.

Conservamos el catalán por ámbitos familiares y éramos analfabetos de nuestro idioma en nuestra propia tierra. Posteriormente algunos tuvimos dificultades para asumir la gramática catalana, otros ya no pudieron.

En cambio nuestros hijos, al educarse en escuelas públicas democráticas, dominan ambos idiomas de forma indistinta, con nivel suficiente como para poder corregir las faltas ortográficas de este artículo.

Esta evidencia, común en millones de personas en Catalunya, es increíblemente obviada y manipulada por gobiernos centrales y jueces títeres, a los que podemos catalogar de doblemente ignorantes a pesar de sus formaciones académicas.

En primer lugar porque las matemáticas son claras y si 27 personas dicen SI son un número superior a las 3 que dicen NO, eso lo afirman incluso eminencias de la lógica como Epi y Blas. En segundo lugar porque ignoran la ley más básica de la democracia, que dice que la voluntad de la minoría nunca puede imponerse a la de la mayoría.

Sentencias como la de la inmersión lingüística le hace a uno perder las formas para dejar de lado la corrección y la disfrazada neutralidad que conlleva opinar en un espacio público como éste.

Soy consciente que los malos economistas abundan, tanto en Catalunya como en España, que políticos deshonestos hay en todas partes, pero puestos a elegir prefiero que me engañen y me roben los de casa que no los fuera y, de paso, me ahorro, como mínimo, tres conflictos: El de la educación, el de la lengua y la monarquía.

El español es una de las lenguas más bellas, la he utilizado para cuentos y relatos y no tengo intención de renunciar a ella, pero dejo claro que dentro de dos semanas volveré a escribir mi artículo en el idioma de esta tierra, a menos que esos 3 o 4 lectores existan de verdad, me denuncien y el TSJC dicte sentencia obligándome a hacerlo en español, cosa que me llevaría, como los maestros, a una lógica insumisión.