NO VULL COMPRAR RES, GRÀCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

I si em cal alguna cosa, ja em cuidaré prou de demanar-ho, no cal que insisteixin.

Ara ja no n’hi ha prou amb la enfadosa publicitat a la bústia o aquell que ens toca el timbre, interrompent la nostra intimitat, per intentar encaixar-nos allò tant bo i exclusiu que no trobarem enlloc; ara també són les trucades a deshores de companyies telefòniques prometent-nos descomptes i tarifes planeres, correus electrònics a dojo, fins i tot personalitzats –a saber d’on treuen els noms i les adreces-, o missatges emergents al mòbil.

L’agressivitat publicitària a les que estem sotmesos ha de tenir un aturador.

Cert és que en temps difícils surten les millors idees, que la gana fa espavilar el magí, que la necessitat fa moure i que qui no s’espavila no empaita.

Però tot plegat s’ha convertit en un bombardeig informatiu no desitjat, que ens destorba de coses més importants.

Suposo que a un llicenciat en màrqueting, il·luminat, i segurament amb un parell de màsters va pensar que la publicitat agressiva era la solució a les pobres vendes.

No va entendre que el problema no es la falta d’informació, es la manca de cèntims.

I el pitjor de tot plegat l’he pogut viure la setmana passada visitant tres ciutats diferents, tot passejant per davant de les terrasses dels restaurants.

Ara es veu que la darrera moda es posar un pobre cambrer, ajudant o camàlic a la porta per oferir al passejador taula i àpat, arribant fins i tot a mostrar-li la carta tot passejant al seu costat.

El pobre noi/noia s’esforça per mostrar les bondats dels local, lo econòmic del seu menú i la frescor dels aliments, quan la nostra única intenció era fer una volta amb tranquil·litat.

Fins i tot vaig poder observar com tres restaurant veïns, amb tres captadors, em varen venir a escometre un darrera l’altre.

Suposo que hi havia una mena de competició entre ells i potser pensaven que amb la insistència aconseguirien endur-se el client.

D’opinions n’hi ha de tots colors, però la meva és que per molt que em persegueixi un venedor, ja sigui per entrar a un restaurant o vendre’m un lilaina, que m’enviïn trenta e-mails de grans ofertes, es presentin a casa per fer-me una assegurança o em truquin per canviar de companyia de gas, no ho faré, perquè em sento molestat i coaccionat en el meu espai íntim.

I aquell que va tenir la pensada, que s’ho faci mirar, que la publicitat subliminar potser és més efectiva o, si més no, més agradable.

No insisteixin, que si vull comprar i el seu producte és bo, bonic i barat, ja el trobaré.