PODAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

A Figueres hem guanyat una estació de tren, però vista la climatologia dels darrers anys, hem perdut dues estacions meteorològiques, les més agradables, les més suaus, la primavera que fa brullar els brots, i la tardor que els fa caure.

La il·lusió i la nostàlgia separades pels extrems més durs, el clima ideal

Al novembre estant i encara amb poca màniga i tot d’un cop un fred que pela, i d’això la floresta se’n ressent. Encara hi ha fagedes verdes i ja fem la poda.

Les fulles tot just comencen a fer catifes que la tramuntana amb prou feines ha fet ballar i els ajuntaments, gratant-se la butxaca, han de mobilitzar treballadors i empreses per tallar les branques sobrants i deixar el paisatge net, sense color, ple de melangia, les clavegueres netes de riscos d’embussos, ocells sense lloc on abrigar-se.

Es el preludi de nits llargues, gebrades, persianes avall, begudes calentes, a casa a cap hora, calius, caldos i manta al sofà.

I tot a fi de be, passar els mesos magres i esperar que tot revifi amb més força.

Un pas enrere per agafar embranzida.

I això seria aplicable als temps que estem vivint des de fa anys, podes i retallades, tant econòmiques, com culturals i socials.

Com la poda del govern valencià al seu mitja de comunicació públic, tallant d’arrel un dels poc vehicles de transmissió de la llengua o la poda que estem fent a la dignitat del col·lectiu dels Mossos d’Esquadra, un cos que, malgrat tot, no oblidem que vetlla per la nostra seguretat i es juga la pell davant de lladres i traficants, que omplirien la presó nova si no fos per lleis absurdes i jutges incompetents o la poda d’imatge que estan donant els governants catalans al no posar-se d’acord ni amb la formulació d’una simple pregunta, tallant des dels baixos el desig de milions de persones que ens vàrem donar la mà per un somni o la situació a la ciutat després d’uns fets lamentables que deixen al descobert la brutícia sota la catifa i un mirar cap un altre costat davant un problema que calia podar abans de brotar o la desnaturalització del centre de la vila, que s’omple de por quan la nit es tanca.

Vist tot això es fa difícil aplicar la metàfora fàcil i desitjable que diria que després de tota poda i d’un període d’espera, el verd esperança torna a revifar i les coses tornen al seu lloc.

Però el mon gira i, malgrat que potser tampoc tindrem primavera, segur que el sol tornarà, els arbres es vestiran i ho veurem tot diferent.