ARA ÉS L'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

No cal parlar més de l’èxit de la Via Catalana, ja han passat dies i no descobrirem res nou. I ara que?.

El govern espanyol no pot mirar a un altre costat, no poden ignorar el clam popular. Se’ls gira feina i no saben com fer content a tothom.

Igual ho tenen els governants catalans, que s’han deixat endur, en alguns casos a contracor, i ara han de donar sortida a promeses que no saben com complir.

Cartes i notetes per munt i per avall, bla, bla, i qui bones paraules passa, temps empeny.

Els polítics ens fan por, però el temor més gran som nosaltres mateixos, acostumats a la submissió i a ajupir-nos, com ho hem fet històricament, incapaços de fer passar la nostra.

Fa segles que cantem a una Catalunya triomfant, que algun dia tornarà a ser rica i plena, però aquest dia no arriba, i que donem cops de falç però només per cultivar la terra.

Fa més de 300 anys que la única cosa que hem fet ha estat plànyer-nos, llepar-nos les ferides i convertir en una festa la data d’una desfeta, insòlit. Això si, molt ufana i molt superba.

Tot això de les senyeres al balcó esta molt be, els fets dels darrers 11 de setembre ens han obert al món, però el que cal ara es posar-nos la pell de l’os i, amb seny i pau, -que d’això ens en sobra- i dir-los que es deixin de bajanades, que si al 2014 o al 2016, que si eleccions, que si referèndum, plebiscit o consulta. Que en facin una pregunta clara i no triguin.

Hem d’aprofitar el moment més favorable dels darrers segles, i posar-hi pebrots. Ara si és l’hora, segadors.

Es cert que no tots els que ens vàrem donar la ma som independentistes i que molta gent no hi va voler participar, tant se val, en unes eleccions també hi ha un gran percentatge de gent que no va a votar i no es parla de “absentisme silenciós”. Ningú de dretes o d’esquerres, independentista o espanyolista, ha de tenir por a una pregunta i encara menys d’acceptar el resultar de la resposta.

La vida ens obliga a prendre camins i en el nostre cas, hem pres una via groga que demana a crits el dret a decidir i no es farà res que no vulgui la majoria, és la democràcia i com diu el títol d’aquesta columna “Això ho sap tothom”, mal que a alguns els pesi.

Ara no maregem la perdiu, ni deixem passar el temps per trobar-nos d’aquí a uns anys llegint el “Victus II” pel que podria haver estat i no va ser.

Ara és l’hora d’estar alerta i amb les eines ben esmolades, abans que vingui un altre Juny, que ja no trenquem cadenes, ara quan convé, les fem.