Son Fires, sap algú perquè se’n diuen de la Santa Creu?. Si fem un repàs als sants patrons de les festes majors o als dies patris de cada país, poca gent sap a que o a qui evoquen i molts estan basats en fets poc festius.
Mireu sinó els francesos, el 14 Juillet, la presa de la
Bastilla, l’inici de la revolució, un conflicte amb molts morts i els espanyols
el 12 d’octubre, una troballa casual que va desembocar en un dels més gran genocidis.
I que podem de dir dels catalans, els més surrealistes, que commemorem una
desfeta, una frustració, demostrant poc esperit de superació, llepant-nos les
ferides pel que hagués pogut ser i en canvi som incapaços de tornar a ser el
que érem.
Proposaria convertir l’onze de setembre en diada
reivindicativa i traslladar la Diada Nacional a Sant Jordi, un episodi de
llegenda, segurament fals, però bonic, on només es va matar un drac en defensa
pròpia i que evoca quelcom tant important com l’amor i la cultura. Amb aquests
dos valors presents, el mon seria un lloc molt millor.
Un altre dia parlarem dels himnes que tenen lletra, que potser
seria preferible el “Som i serem” de la Santa Espina al “cop del falç” violent
dels Segadors.
I que em de dir de les festes dels pobles?, Gairebé
totes religioses i, per exemple, pocs autòctons saben perquè Sant Cebrià és la
festa de Vilafant o a Vila-sacra és Sant Blai o Sant Vicens a Vilamalla. Dies
de festa que acaben traslladant-se al cap de setmana perquè la gent aquell dia sol
tenir altra feina.
Figueres no és una excepció, la festa de debò és demà,
el primer de maig, el dia que els figuerencs fiquem l’olla gran dins la petita,
la cuitat es posa de llarg, la gent s’arregla, bada per la Rambla, passeja pel centre,
remena les paradetes, admira l’art de la pintura, es sorprèn amb els brocanters,
els segells i els col·leccionistes. Els carrers es pinten de colors, de vida,
tot i que encara trobo a falta la desfilada i la guerra de confetis. Al migdia
àpat en família, potser vinguts de fora, i a la tarda al teatre o una volta pel
recinte firal, soroll, pols i sirenes, olor de cotó fluix de sucre, el cop d’escombra
de la bruixa, la tómbola on mai no hi toca res.
No obstant, tot i que ho volguéssim canviar, els déus
seguiran dient la seva a les fires de Figueres, si més no els mitològics com Èol,
Zèfir, Zeus o Tlaloc, que sempre acaben posant-hi cullerada amb el vent o la pluja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada