PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
Lluis Llach rebrà, demà dimecres, a Figueres, el premi
Maria Àngels Anglada per la seva novel·la “Memòria d’uns ulls pintats”, un magnífic
relat d’amor ambientat en el període pre i post guerra civil, vist des de la
perspectiva del temps.
Una lectura molt recomanable, parida per un autor avesat
al relats curts com són les lletres de cançons, que ens ha sorprès amb una
novel·la nascuda del temps que proporciona una retirada meditada.
Fa pensar el fet que una persona que ens ha posat al
mapa amb la seva música durant prop de quaranta anys, que ha sigut l’artista en
solitari que ha fet el concert més multitudinari i recordat, que ha venut més
discs que ningú, sempre en la nostra llengua i que ha escrit les lletres més
commovedores i compromeses de la nostra història, l’haguem de reconèixer abans per
una novel·la primerenca.
Sempre m’ha semblat que els empordanesos no hem fet prou
per distingir la seva aportació a la nostra terra.
Em fa l’efecte que no és persona que li agradin els
coneixements, ni els actes públics, que la discreció està en el seu ADN, però
com qui no espera una trucada el dia de l’aniversari, una felicitació sempre és
ben rebuda.
En Lluís Llach és tal com el veiem, gent normal, de casa,
proper, no té carcassa, és planer, no és un personatge.
Aquí no hi ha mites, està quan i allà on cal, la seva
fama no l’ha fer levitar i “no li sap cap greu dur la boca tancada”.
Ell ens va estimar amb un “amor particular”, únic i poc
entès. I “serenament, com la onada” que ell també cantava, se’n va anar dels
escenaris, sense fresses.
Compromès com ho ha estat sempre amb els moviments
ecologistes, amb la defensa de la terra i embarcat en una Fundació a la que no
li donem el recolzament econòmic que hauríem.
Tot plegat fer les coses amb coherència, al servei d’un
país i unes idees fins al final, sense influències partidistes.
La meva percepció personal és que aquesta terra li deu
molt, i un dels pocs reconeixements que li donem ho serà per una obra literària
incipient i no per una trajectòria musical i personal impressionant.
És una de les persones més universals de l’Empordà i la
seva ombra sempre passa per la nostra memòria com un fantasma transparent.
Demà, com sempre, segur que no canviarà la indumentària,
ni la imatge, abaixarà el cap, somriurà i donarà la gràcies amb el posat
d’humilitat que porta impregnat, com tantes vegades va fer damunt dels
escenaris, creient-se que no ho mereix.
Demà, si més no, el tindrem a la memòria, ni que sigui
gràcies alls ulls pintats d’en Germinal, protagonista de la novel.la.
Però no es això, companys, no és només això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada