L'ESSÈNCIA DEL NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fa quatre dies preníem banys a mar i ja tornem a tenir el Nadal aquí, amb els tòpics característics i l’obligació de ser feliços.

Ja podem dir que no ens van les festes religioses però segur que acabarem posant les boles a l’arbre amb pessebre i caganer; podem proclamar el nostre ateisme però segur que hem enviat felicitacions, ni que siguin digitals; podem vestir-nos d’agnòstics però ens trobarem esperant els Reis.

Fins i tot els nous vinguts de països freds, on dubten de la virginitat de Maria o els procedents de països més càlids que només consideren a Jesús un profeta, acaben compartint festa amb els cristians.

Ara hauríem de comprendre que aquells musulmans que en ple estiu no mengen ni beuen a la llum del sol, només ho fan per celebrar les seves festes particulars, com nosaltres, en la majoria del casos allunyats de fanatismes.

En el nostre cas la cosa s’havia sortit de mare i el que hauria de ser una festivitat religiosa, s’havia convertir en una parafernàlia on només contava el consumisme i els bons sentiments de plastilina.

Però la crisi també fa canviar la fisonomia de l’esdeveniment. Des de la pobre lluminària d’alguns carrers, els pocs sopars d’empresa -les que encara estan obertes-, els escassos aguinaldos, -pels que encara tenen feina-, la revocació de la dita de que “Per Nadal, qui res estrena, res no val”, la loteria que no s’ha venut, fora gambes i ben retrobats els canalons i la carn d’olla, que per culpa d’uns quants “frescos” pararem taula amb més congelats.

Tornem a la essència primitiva del Nadal, que és la celebració i la família

Lamentablement, els que més ho notaran serà la mainada que, allunyats de la realitat com ho estàvem nosaltres a la seva edat, veuran que aquest any el Tió cagarà lilaines de poc import, que els Reis portaran les alforges mig buides, i més d’un pensarà que no s’ha portat tant malament.

Però una cosa se l’hi ha de reconèixer al Nadal i es el esperit que ens posa en la obligació de fer bona cara, de creure’ns millors persones del que realment som i pujar-nos la moral, esperançant-nos de que l’any vinent serà molt millor.

Tant de bo que aquesta essència durés tot l’any.

Així que, ens agradi o no, bon Nadal a tothom i gaudim el que puguem, que sense adonar-nos tornarem a l’estiu.

CÀNCER MARATONIÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

La realitat demana fotre canya, parlar de ministres amb el “cap Wert”, fatxes i retrògrads, de polítics partidistes que es varen posar la pell de xai per poder tenir majoria, d’altres insolidaris que ara no volen entrar al govern per no haver d’assumir responsabilitats, dels corruptes. Tots plegats son el càncer que ens mata econòmicament, però no és el pitjor.

Encara ens ve present el sotrac que ens va tenir el dia que vàrem saber que la malaltia s’havia allotjat en el seu petit cos.

Els que teníem fills que compartien pupitre amb ella, berenars a la sortida de l’escola, tardes de jocs o les festes d’aniversari, ens vàrem posar a la pell d’aquells pares desesperats, no ens podíem treure de cap el seu tràngol i patíem pel futur d’aquella nena de poc més de 3 anys.

Aquells temps viscuts ens varen fer adonar que el seu cas no era únic, que el nombre de gent afectada era molt superior al que haguéssim pensat mai.

Sortosament avui la Sònia és una noia feliç, que fa una vida normal, com qualsevol altre persona de la seva edat i això ens fa feliços, tot i que el record d’aquell patiment ens fa estar alerta, i no oblidar-nos de la espasa de Damocles que en qualsevol moment pot caure als nostres caps.

La Sònia estudia medicina per poder algun dia emular els herois que varen fer fora el mal del seu cos menut, ella va ser més forta, ells varen ser més llestos i ara voldria ser més sàvia, per poder donar a altra gent el que ella va rebre.

Demà, com ahir, no ho podrà fer sola, li caldran noves eines i nous coneixements, que vol dir més investigació. Una despesa que avui les administracions no poden/volen afrontar.

Ella va tenir sort dins la seva desgràcia, la que no varen tenir molts altres que han deixat famílies destrossades, records humils i penes infinites amb el dubte de si es podria haver fet més, amb altres mitjans.

En mig de la situació que vivim arriba La Marató de TV3 amb una bafarada que ens fa veure que la vida és millor que tot això i que per viure-la cal estar-hi, que la salut no entén de misèries ni riqueses, que el patiment no distingeix nacionalitats ni d’idiomes, que la vida és vida, aquí o allà.

El proper diumenge un munt de pobles i associacions empordaneses organitzaran actes per recaptar, d’altres farem aportacions i entre tot ajudarem a posar els mitjans per superar quelcom pitjor que la crisi i procurar que el percentatge de Sònies segueixi creixent.

I això no s’aconsegueix en quatres gambades, es una carrera de fons, és una Marató, en la que no podem caminar mai sols.

ESMOLEM LES EINES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
 

La gent ha guanyat, l’índex de participació ha pujat, la ocasió s’ho valia, les propostes eren cabdals, tot i que la campanya ha estat marcada més pels pals a les rodes, la crítica destructiva, la fal·làcia i el teatre del dolent, que no pas per les propostes.

Seguim sense progressar, no sabem fer política, hi ha massa barruers, però la gent cada cop te més maduresa electoral i això ens fa ser més participatius i millor jutges.

Les urnes han parlat, en Mas es líder però menys de l’esperat, això ens farà mal com a poble, serà un titular fàcil pels retractors tot i duplicar al segon. Èxit de l’Oriol i la seva “gauche” que ha estat “divine” i ens farà forts, l’Alicia es manté, ICV i Ciutadans pugen i els socialistes cauen, es el joc dels vots, els petits han crescut i s’han de fer escoltar.

La majoria està pel dret a decidir, però no serà fàcil posar-se d’acord.

Ara ja hi som pel tros. Els economistes, el mateixos que no saben tallar el cost de la crisi, es veuen amb cor de comptabilitzar el “cost de oportunitats”, el que els mortals anomenem “el que hagués estat si...” i que ara no val la pena ni tenir en compte, el present és el que toca viure. Tot es possible, però tot està per fer.

Que ningú esperi que la propera setmana tot serà diferent, el camí es llarg i mentre la vida continua. Tenim un país per tirar endavant, unes famílies necessitades, una economia enfonsada i un futur incert, però, això si, una il·lusió renovada i un marc diferent.

Queda molt pel que lluitar perquè no s’ha guanyat res, això es l’inici, el primer partir de la lligueta, ens falten moltes tornades.

Els poder fàctics son potes de pop que abracen mortalment, que xuclen i manipulen, això ja ho hem vist durant la campanya, cal estar alerta, els esculls ompliran el rumb de ziga-zagues i ens cal tocar de peus a terra.

Estem escrivint la historia, el mon dels nens i nenes que ara aprenen a caminar i que demà faran seu aquest país. Hem de saber posar les bases. El temps ens pot jugar a favor, o no, la paciència pot ser la nostra millor arma, o el nostre suïcidi, potser no cal córrer o ens hem d’afanyar, la manca d’experiència no ajuda.

Hem de tenir memòria històrica i no cometre errors del passat. No hi ni guanyadors ni vençuts, sinó una aposta constructiva per establir la nostra pròpia identitat.

Que ningú s’atabali, la feina de cada dia, les ganes de sumar, de treballar, de no discriminar, d’estimar, de gaudir, de confiar, són les eines que hem d’esmolar els segadors del segle vint-i-u, si volem que se’ns tingui en compte com a país.

 

VOLEM UNA BONA CAMPANYA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Ja comencem malament la nova campanya electoral, amb els típics cartells i els mateixos somriures congelats. Els tòpics de sempre fan mandra.

Vull pensar que aquesta campanya serà diferent, per la importància del moment, per la repercussió del resultat final, perquè vivim el moment electoral català més important de les darreres dècades o fins i tot segles.

Vull creure que els candidats, els caps de campanya i la patuleia que els envolta son conscients de tot això.

Volem que no menystinguin la nostra intel·ligència creient que els votarem perquè cridin més o perquè es passegin per un mercat que no tornaran a trepitjar mai més.

Volem pensar que no seran tant passerells per disfressar-se de castanyers, de fer de jardiners o de jugar a bitlles davant les càmeres pensant que amb això es guanyaran el nostre vot.

Volem que utilitzin discursos fonamentats, on exposin les seves idees, respectables com totes, sense criticar les dels altres.

Volem que no parlin només del fet cabdal de decidir el nostre futur com a país i que també ens diguin com pensen afrontar el problema de la feina, el futur i la vida en general.

Volem creure que seran prou honestos per no fer volar coloms amb promeses impossibles o amb pors infundades.

Volem que quan guanyin no saltin d’alegria com si haguessin guanyat la Champions i mostrin la seriositat d’algú a que li esperen unes responsabilitats que acollonarien al estadista més fred.

Volem pensar que quan manin es recordaran que cobren per trobar solucions i que el sou els hi paguem entre tots, els haguem votat o no, gent que en la majoria dels casos tenim menys recursos econòmics que ells.

Volem creure que són conscients que fins ara, ni uns ni altres, no estan aconseguint l’objectiu pel que han estat escollits i que si fossin en una empresa privada ja formarien part de les estadístiques d’aturats.

Volem sentir-nos recolzats en les nostres idees, sentir-nos identificats, volem confiar.

Vull que tots els que érem a la manifestació i els que hi estaven en contra vagin a votar i que el resultat sigui un reflex tant gran de la realitat que ningú tingui armes per rebatre’l.

Volem el joc de la democràcia, i per això calen polítics d’alçada. Ara tenen la oportunitat de demostrar-ho. Volem unes bones eleccions i per això ens cal una bona campanya.

VEREMA I VI - MEMÒRIA I NATURA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

La memòria és selectiva i amb els anys ens porta records antics com si fossin actuals i ara em ve al cap la gent que, dècades enrere, omplien vells trens desgavellats, amb seients de fusta, per anar a treballar, en males condicions, a la verema francesa.

Gent que, com ara, ho passaven malament i que unes setmanes de feina els hi servia per mal sobreviure uns mesos.

Eren temps en que el vi era cosa dels de fora, el poc raïm o el most del Priorat, de l’Empordà o de l’Alella, marxava en part allà on sabien donar-li vida, el record de la Fil·loxera encara era present.

Però gent saberuda de la seva importància i de la qualitat de les nostres vinyes va donar empenta a les nostres DO i varen recuperar la cultura vinícola, varen aprendre a jugar amb el clima, el vent, la pendent, la orientació i després a barrejar aquestes varietats de noms gàl·lics per aconseguir vins de qualitat reconeguda.

La natura és sabia i ens permet participar en aquest procés de fermentacions i d’accions metabòliques, en el que la mà de l’home ajuda a convertir en elixir el suc del raïm, en una metamorfosi màgica on el temps és aliat i on la cura, la meticulositat i la paciència juguen a favor.

El sucre és converteix en alcohol, la pell en color i la pau del repòs dona vida a la beguda dels Deus, la sang de Crist, l’adoració de Bacus, que ens embriaga lentament, exalta els cors, aixeca l’ànim, ens treu el caràcter més gallard, ens fa sortir els colors, les rialles i la generositat, allarga les sobretaules, flueix les converses, ennuvola la vista però ens hi fa veure clar.

Els presumptes entesos diuen que te color de cirera, olor a fum, gust de marro o notes de fruits secs, també diuen que son amples, poderosos, parlen de la longitud i del retrogust. Els ignars, que no menys agraïts, només sabem distingir la mesura en que ens agrada. Cadascú gaudeix al seu nivell.

La memòria ens recorda que, malgrat que les coses han canviat, encara hi ha gent que necessita feinejar a la recollida, que ajup l’esquena per tallar el brot, que carrega cossis, que tria grans. També gent de lluny.

De l’Empordà a la Terra Alta s’ha recollit el raïm, acaba la verema, el país fa olor de fusta de bota. Regal de la natura que la memòria no oblida..

Busquem bon un motiu, segur que en trobarem i obrim un vi.

EDUCACIÓ

 

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

No sé si tot això de l’estat propi a Europa, la independència o com es vulgui plantejar, arribarà fins el final, però és cert que estem vivint moments històrics, que haurien d’assentar les bases d’un futur que encara està per aclarir.

Mentrestant els focs creuats dels polítics ens volen engrescar als uns, emprenyar als altres i tenir-nos a tots distrets, mentre la crisi menja terreny, la maleïda prima de risc segueix allà mateix, la borsa en vermell, les vendes aturades i les empreses tancant. Però tot això queda en segona plana, ara el que compte és ser independents o espanyols, caixa o faixa, ser o no ser, blanc o negre.

I com en la guerra, ni que sigui verbal, tot s’hi val, el ministre i el conseller de torn s’afanyen a deixar anar la frase del dia, que revifi el caliu i distregui el personal.

Ara l’hi ha tocat al ministre Wert i la consellera Rigau, que ja fa temps que s’estan dedicant més a collonades que no pas al que han estat designats, quelcom tant important i cabdal com l’educació de la nostra mainada.

A uns i altres els hi hauria de preocupar mínimament si es parla castellà al pati o català a l’aula, i haurien proposar reformes perquè que els nois i noies que acaben l’ESO tinguin més cultura i coneixements.

Malgrat que ens vulguin vendre que superen les probes de competències, una part important no progressa adequadament, de fet, ni progressa.

Esta molt bé això de la convivència i els valors socials, però no aconseguim que la majoria dels alumnes siguin capaços de llegir un llibre voluntàriament. Quantes sortides i excursions i també quanta dificultat en parlar anglès malgrat estudiar-lo durant molts anys. Tècniques innovadores d’aprenentatge i treball d’equip, però costa escriure sense faltes. Canons i ordinadors portàtils a les aules, però no llegeixen un diari, ni que sigui a la xarxa. Relació fraternal amb els mestres i molts no saben parlar de vostè a la gent gran. Interculturalitat, però incapaços de ubicar països al mapa. Sumen experiències, però amb calculadora.

I pobre mestre que els renyi per capsigranys, que els pares tampoc no ajudem gaire.

El que hauríem d’aconseguir tots plegats és que tinguin una educació que els faci anar amb el cap ben alt quan vagin a demanar feina i que desprenguin cultura i coneixements, perquè així tinguin menys problemes per trobar-ne, sigui a Catalunya, a Espanya o arreu.

 

CANVI D'ARMARI

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

L’estiu fot al camp i comença a caure aigua, el sol s’amaga i malgrat que la temperatura és prou suau, la màniga curta ja s’ha quedat massa curta i ens ve de gust sentir-nos el cos arrapat i que l’aire no se’ns coli pel ronyons. És la tardor.

I en aquesta època arriba la litúrgia semestral del mal anomenat canvi d’armari, ja que en realitat el que canviem és el que hi ha a dins, per fer més accessible la roba que utilitzarem properament.

No conec cap humà que gaudeixi amb aquesta feina, ni crec que la roba, si tingués coneixement, estigues massa còmoda amb aquesta situació d’estrès permanent.

El ritual de treure-la al cim del llit i repassar-ne cadascuna de les peces per decidir si la samarreta que vàrem comprar en aquelles vacances, la camisa tant horrible que ens varen regalar o el polo que ens va fer tanta il·lusió, seguiran entre nosaltres o aniran a dins d’un d’aquests contenidor de roba que ara estan sota sospita de frau.

Un comiat de vegades dolorós, per aquella peça que ens porta tants bons records, però que ara ens va petita i no perquè ens haguem engreixat, la culpa es sempre dels detergents i l’aigua calenta que la fan encongir. Hi han estudis americans que ho demostren.

I mentrestant, a l’altre cantonada del quadrilàter, les camises de màniga llarga, els jerseis i les dessuadores supervivents de la darrera tria esperen torn per passar un nou examen, com un estudiant que es juga el curs o com un imputat esperant sentència, sabent que ara les mirarem amb altres ulls, que les modes canvien, que els colors, formes i textures poden haver donat un tomb durant el mig any que han estat dormint.

I quan finalment hem fet l’elecció, les que continuen a casa han de patir el procés de neteja i planxat, les unes per dormir planeres i les altres per estar a to i rebre les noves incorporacions que han d’arribar i amb les compartiran espai i faran coneixença en els propers mesos.

Però la butxaca està tocada i això potser farà que hi hagi reciclatge de costures i més indults, o que estiguin més amples, ja que les substitucions no seran proporcionals. Metàfora de l’actual mercat laboral.

Comencen les nits llargues i fredes amb els dies curts i poc amables, abriguem-nos, que, com deia un senyor que vaig conèixer, aquest hivern “passaran baixos” i no només meteorològicament.

VOTANTS DE L'ONZE DE SETEMBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Els americans tenen tendència a preguntar-se on eren el dia que va succeir un fet important, com quan varen matar Kennedy o varen caure les torres bessones. Com si nosaltres volguéssim recordar on érem el dia del gol de Koeman o quan Samaranch va dir allò de “a la ville de Barcelone”. No obstant això, molts de nosaltres sempre recordarem que el passat onze de setembre érem en mig d’una concentració asfixiant i angoixant, però molt emocionant, amb joves que duien la cara pintada amb les quatre barres, canalla que s’estrenava en una “mani”, colles de festa, parelles agafadetes de la mà, cotxets de mainada abanderats, nouvinguts mostrant senyeres independentistes, gent gran recordant temps pretèrits quan corrien davant els grisos, algun turista amb cara de sorpresa.

Tot plegat ambient de festa, rius de gent, càntics i colors, que em recordava els dies viscuts a Figueres amb les celebracions de la Unió per la pujada a segona divisió o els èxits de la copa del Rei, quan s’omplia el centre de la ciutat de gent i banderes, però el diumenge l’estadi era mig buit i només hi anaven els mateixos de sempre.

La reflexió es que trobem a faltar aquests dos milions de persones (més els que no hi varen poder anar i els que hi eren d’ “esperit”), el dia de les eleccions. A qui voten?.

El PP té majoria a Espanya amb 10 milions de vots i CIU va guanyar les catalanes amb poc més d’un milió. Imagineu quina força tindria una formació política catalana amb més de 3 milions de votants?.

El que cal és que sorgeixi una colla de gent diferent, que ens porti allà on creiem que hem d’estar i que puguem anar a les urnes a donar-los suport sabent que defensaran honestament els nostres interessos.

Però els socialistes s’amaguen, els convergents no sé sap exactament a que juguen, els republicans i els peperos son massa radicals i excloents, als verds no els hi va bé res i els demés gairebé no compten. I si a això hi afegim que després venen els pactes, les promeses no complides, les estratègies de partit (que consisteix en criticar tot el que fan els altres) i algun xoriço aprofitat, no ens hem d’estranyar que la gent no sàpiga a qui demanar les coses i aprofiti diades com aquesta per demostrar el seu descontent amb el sistema, amb la política i amb el món en general.

Hi havia un paio que deia que estàvem en situació “pre-bèl·lica”, però el que crec és que ja fa temps que estem en una mena de guerra, “La Guerra de Sensació”, sense bales, sense bombes, però amb víctimes, amb gent que ho passa molt malament, que perd la feina, la seva llar, els impostos que volen, la cultura oprimida, la informació manipulada.

Aquest onze de setembre canviarà moltes coses, però no hauria de ser cap mena de Pearl Harbour, sinó un tractat de pau, que serveixi perquè això s’acabi i triomfi la raó.

I per això no ens cal saber on érem tal dia, si no on volem estar, a qui volem seguir i cap on volem anar, el dia que això passi.

MUSICA, SI US PLAU

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Aquesta setmana l’Acústica ha perfumat de notes amables l’ambient, omplint d’enveja la Tramuntana, que volia reivindicar que ella també va ser intèrpret musical, a la ment d’en Dalí, en el gran òrgan de Quermançó.

Versos cantats, cançons recitades, ritmes ballables, intèrprets desendollats, musica en estat pur, respirable a cada cantonada.

Un combat, tot i que amb espases de cartró, contra un govern que vol acabar de matar al sector, ja prou castigat per pirates i cànons.

L’Empordà és terra de musics. Aquí han vist la llum mestres tant importants com en Cristau, en Surrell, en Carles Coll o en Pere Puig, altres d’adoptius com en Pep Ventura. Tenim cobles reconegudes arreu con els Montgrins o l’Empordanesa entre d’altres, grans orquestres que animen revetlles estiuenques i balls de tarda de diumenge. També hem estat bressol de molts grups, des de els pioners “Hunos” fins als darrers “Banana Beach”. Hem viscut l’èxit dels “Sangtraït”, la universalitat d’en Lluis Llach, el reconeixement a la Coral del Sant Pau i la llista continuaria.

Fins fa uns anys les escoles de musica de la comarca s’omplien de mainada que, fora d’hores escolars, aprenien a llegir pentagrames, picaven tecles, grataven cordes, pentinaven violins o bufaven saxos, per preparar els concerts del Nadal o Juny davant la família.

Però també la crisi ha fet que els pares hagin de destriar les activitats dels menuts i molts hagin hagut de deixar de banda la solfa.

I en mig de tot plegat arriba l’Acustiqueta i ens torna la fe, ens meravella, amb actuacions com la dels baix-empordanesos “Di-versiones” el dissabte a la tarda a la Rambla, on feia goig veure els més menuts ballant les clàssiques cançons de la època dels seus pares i avis.

I és que posats a reivindicar, s’hauria d’implantar a les escoles l’assignatura de cultura musical, per explicar als adolescents que hi ha quelcom més enllà dels “xumba-xumba” d’algunes emissores o discoteques. Ensenyar-los a gaudir de la musica que han fet els altres, dels clàssics, que no són només Mozart o Beethoven, que també ho son els compositors de les darreres 6 dècades, que han creat cançons increïbles, que ens animen, ens fan estimar, ballar, sentir-nos nostàlgics, optimistes i retrobar records que ens traslladen a estats que ara enyorem, lluny de les penúries actuals.

El govern ens puja l’IVA de la música, de la cultura en general, oblidant, incultes d’ells, que la musica amansa les feres i això els hi convindria.

SENSACIONS DESPRÉS DEL FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

De totes les desgràcies se’n treu un missatge, un aprenentatge, un descobriment, una sorpresa, una moralina.

Veure com la plana que està vora els serrats i arran del mar deixa de ser riallera fa sortir dels porus de la pell un seguit de sensacions.

Pena: En fer un passeig i veure com el color gris de la cendra guanya al verd estiuenc per allà on la vista arriba.

Preocupació: Pel futur de la gent que ha perdut propietats, camps, collites, ramats i l’esforç d’una vida, gent que mai tornarà a ser la mateixa.

Tristor: Pels mal ferits i els traspassats.

Fortuna: La d’algunes cases i masos gairebé intactes vorejats per les marques del foc

Esperança: En veure les copes verdes de molts arbres, que el foc esperitat va oblidar de cremar i que donen fe que tot reviurà.

Agraïment: A la feina dels bombers, policies, voluntaris, forestals, militars i a tots aquells que jugant-se la vida no es varen arronsar davant les flames.

Sorpresa: Pel comportament de molts polítics, alguns desafortunats, però la majoria en el seu lloc, fent tot el que la desconeixença de la situació els permetia i donant, si més no, la sensació d’actuar de bona fe.

Unió: La que han de tenir els alcaldes dels pobles afectats a l’hora de reclamar i gestionar les ajudes.

Ràbia: Pels delinqüents anònims, que quedaran immunes i sobre els que esperem que els somnis de nit se’ls tornin flames de remordiments.

Solidaritat: Que ens ofereixen els més coneguts i mediàtics, els esportistes, músics, artistes, escriptors, periodistes i xarxes socials, divulgant i multiplicant-se per promoure ajudes

Orgull: De ser empordanesos, de la força de nostre esperit, de l’amor que professem per la nostra terra, de la imatge donada al món sencer, de saber-nos valents.

Seguretat: De que ens en sortirem, que despertarem lentament del malson, de que la Tramuntana, per curar la seva part de culpa, pels aires s’alçarà i pels cors penetrarà per fer realitat literalment allò de ressorgir de les cendres.

Però el que no hem d’oblidar mai es la sensació de mirar a la llunyania, quan les flames devoraven el noble Empordà, amb els punys tancats, les dents ferrades, la barbeta arrugada i tremolosa, els llavis prims i els ulls negats. Es diu impotència i ens ha de quedar gravada fins i tot quan el pas del temps hagi fet que el verd torni a guanyar al gris.

INDEPENDÈNCIA ECONÒMICA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els independentistes del canvi de segle, amb la posada en marxa de l’ Europa unida i la entrada de l’euro, varen tenir sentiments contraposats. Per un cantó tenien la il·lusió de veure el mot “Europa” en el seu DNI, però per un altre també la por de que les estrelles sobre fons blau taparien les estimades quatres barres.

Però el temps ha demostrat que res d’això era cert i que aquell projecte de gran país que havia de ser la primera potencia mundial, tenir a ratlla els capritxos americans, fer-nos sentir orgullosos i governar el món, no ha estat capaç ni de governar-se a si mateix.

Un país que alterna la presidència cada sis mesos no pot tenir mai un projecte de futur, i ara, que tots les estem passant magres, no hi ha un cap visible, un president que ens il·lumini el camí. Només manen els cèntims i aquells que financen en marquen les pautes.

El govern espanyol, davant la injecció de calers d’altres més poderosos, ajup el cap i acata normes que només serveixen per garantir que es pugui tornar el préstec, tot i  que vagin en contra de la economia de la gent.

I nosaltres, els catalans, que històricament hem estat el pal de paller de les finances espanyoles, no hem sabut mai treure’n profit com ells i encara hem hagut de patir sempre per la nostra cultura, idioma i ensenyança.

L’independentisme creix, cada dia s’hi afegeixen més municipis, però es diferent al de fa un parell de dècades. Ara no respon només a una qüestió d’història, llengua, cultura i terra, sinó també a una raó econòmica.

Quan hem tingut les oportunitats d’agafar el mànec no ho hem fet i ho volen fer ara, just en el pitjor moment econòmic, que és quan ens posarem a tothom encara més en contra, que argumentaran la nostra poca solidaritat, que sabem que ens acusaran de garrepes i aprofitats, que serà fàcil sentir-nos dir que plorem per esmenar els nostres errors passats, i tot plegat sabent que, vista la situació, no en traurem res.

Temps hem tingut per canviar les coses, per reivindicar, per reclamar el que és nostre, però ara, com deia l’ex-president, “no toca”, tot i que estiguem carregats de raó.

PLORS PEL FUM

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa molts anys, davant d’un incendi semblant, servidor va abocar en un paper un sentiment. Quatre ratlles que varen caure en les mans generoses d’un editor que va decidir donar-li més importància de la que tenia i buscava, convertint-se en la primera col·laboració en aquest setmanari.

Durant aquests anys s’ha intentat variar en continguts i no repetir temes, però la situació gira volta, amb fets idèntics, amb gravetat semblant, la impotència torna a escalfar la sang i malgrat que els anys et fan la pell més gruixuda i malgrat que posen distancia davant les gravetats, els sentiments no canvien i donen per tornar a omplir quartilles, ara ja pagines de text, pel fet de sentir-te babau de veure com et traeix qui tant estimes.

El vent tant nostre, que ens esperona, ens caracteritza, ens omple l’esperit, ens avoca als actes més gallards, que a molts ens dona plaer i ens reconforta, és el mateix vent que ara mateix ens dona l’esquena, que no calla quan ho hauria de fer, que s’alia amb les guspires i que torna negre el verd país que el dur com abanderat.

Sense oblidar l’angoixa per la seguretat de les persones, els danys materials a les cases, la feina dels professionals i voluntaris, el caos en mobilitat i la cendra que, fina ella, filtra per les finestres i arrebossa els carrers.

Els avis diuen que abans la Tramuntana no bufava a l’estiu, que les ventades eren cosa de la fred i que duraven quinze dies quan les fulles corrien per terra.

Amb la calenta terra seca, el vent brau i, qui sap si amb l’ajut d’algun eixelebrat, els elements no ens tornen l’amor que els hi processem fent que la pudor de fum ens ompli els narius i el sol s’amagui quan hauria de lluir, com si ell també preferís no veure el desastre.

Els sentiments de ràbia i l’angoixa es barallen amb un vent estimat i maleit a parts iguals, que bufa quan no toca i que ens fa plorar els ulls pel fum i el cor per la pena.

DIUMENGES OBERT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els que comencem a tenir una edat recordem l’activitat social dels diumenges a Figueres de fa unes dècades, tot i les botigues tancades.

Al migdia s’omplia de gent que, havent comprat el diari, no es resistia a fer uns vols Rambla amunt i avall per veure qui feia al cap més gros, fer el vermut al bars dels voltants i cap a casa falta gent, però abans una parada a comprar el pollastre rostit i les trumfes fregides.

I a la tarda a fer un cinema en alguna de les sales que, ubicades vora el carrer Sant Pau no calia agafar l’auto per anar-hi i en acabat un billar o una copa i pels més grans ballaruga, tertúlia o partida a alguna de les societats culturals també cèntriques per acabar endrapant un frankfurt i ja teníem el diumenge coll avall.

Però el temps i sobre tot la descentralització han fet que Figueres gasti tots els cartutxos els dissabtes i hagi perdut pistonada els diumenges, mostrant una imatge buida i trista, lluny d’aquell bulliment de temps pretèrits.

Ara ens han declarat ciutat turística i això ens dona el dret, o la obligació, de que el comerços obrin els diumenges i, potser, tornar a la ciutat l’activitat perduda amb els anys.

En aquesta situació de crisi amb metàstasi on abunden els “packs”, els 3 per 2 i les ofertes a rebentar, tota possibilitat de fer negoci pot semblar benvinguda.

A primer cop d’ull sembla que, com sempre, les grans cadenes, que tenen flexibilitat de personal i convenis especials, podran ajustar els seus torns d’horaris i festes sense massa problemes, però el petit comerciant, el que amb prou feines pot mantenir un parell d’empleats haurà de fer mans i mànigues i al capdavall acabaran amb els mateixos fent més hores i l’amo sacrificant el dia de festa per muntar guàrdia a la espera de que aquest dia li arregli el compte de resultats.

El temps ens dirà si la mesura és bona, però d’entrada sembla que a la importància internacional dels nostres museus els hi cal una oferta paral·lela perquè Figueres torni a tenir diumenges de festa i els restaurants es vegin amb els menjadors omplerts.

La incògnita ve si s’allarga la norma i a la tardor, quan els turistes hagin tornat a llurs països i els carrers estiguin mullats, si els calaixos tornaran a quedar eixuts.

EL FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Potser en algun moment algú va creure que havia inventat el foc, que els humans, fregant dues pedres o dos pals vàrem fer el descobriment més gran de la humitat, però en realitat ha estat sempre aquí, a dins i a fora de la terra, la única cosa que vàrem fer va ser aprendre a utilitzar-lo, a gaudir-ne, a témer-lo i a provocar-lo

Com quan per accident o per negligència humana, s’alia amb els vents enfurismats de terra nostra, per calcinar paratges de forma implacable que ni l’aigua aconsegueix enxiquir i redueix els nostres boscos a calius negres de llenya fumejant i mortalitat ecològica.

El foc mal anomenat purificador que les religions utilitzaren per abocar-hi heretges, bruixes i enemics mal vistos.

També es el que ens regenera, ens crema la pell i ens escalfa la sang.

El foc de la mirada penetrant, el foc que en casos de indignació ens surt pels queixals, el d’encenalls econòmics que ens varen vendre, del que hem intentat fugir, per caure a les brases.

Els focs artificials, testimonis de fi de festes, celebracions, títols i comiats, que esclaten al cel, quan el Sol dorm, provocant admiració al dibuixar formes i colors impossibles.

El que torra el pa, el que crema dels xuies, el que cuina les botifarres els dies de barbacoes estiuenques.

El que composa el ritme musical en petar les teies a les llars de foc els dies de fred i vidres glaçats.

El que pintat amb ulls i somriure anomenem Astre Rei simbolitza el sentit positiu, el dogma, la llum, la vida, adorat molt abans de que els homes creguessin en els Deus amb formes humanes.

El foc de l’Infern, el cau del diable, on el mal es refugia i a on estarien condemnats eternament els esgarriats d’àmbits tant diversos com assassins, lladres, mals polítics, banquers i delinqüents en general, on potser la vida eterna, si n’hi ha, els cremarà per sempre.

Sant Joan, el Baptista, va utilitzar l’aigua per lluitar contra el foc interior, el del pecat original, el mateix foc que ara, en el seu nom i en el seu dia en fem celebració amb coca i cava

La màgia de les flames, que ballant al ritme vital creen rotllanes des de temps ancestrals a les tribus mes recòndites, hipnotitzant-nos amb els seus moviments, com un cinema de colors vius i càlids i que ara simbolitzem amb les nostre fogueres de Sant Joan i Sant Pere, on hi aboquem trastos, però també les nostres cabòries, els dies d’exàmens, els amors frustrats, les factures per cobrar, les penes i penúries, que no son poques, i on volem espantar els mals per fer que el foc sigui de veritat purificador i incineri els mals moments per tornar-nos la vida, que ens va venir de l’aigua, transcorre sota el foc i que acabarà irremeiablement en cendra.

HONESTEDAT I CONTINUÏTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Deixant de banda els colors futbolístics de cadascú, s’ha de reconèixer que, més enllà del bon joc o els títols, en Guardiola ha cultivat una actitud clau i poc habitual en els dies de vivim: la honestedat.

La proba que la gent està mancada d’aquest comportament són les mostres de suport després de les derrotes doloroses a la Liga i a la Champions, que en altres circumstàncies potser haguessin suposat un daltabaix.

Però com va dir ell mateix en el seu comiat “la gent ja sap que en quatres anys mai no els hem enganyat”.

L’evidència de que aquesta actitud és la que hom desitja és que, resignats a la seva marxa, la culerada aplaudeix l’anomenament d’en Tito Vilanova com a successor, un empordanès seriós, discret i pencaire, garantia de continuïtat, perquè ell te part de la responsabilitat dels èxits anteriors.

A la Unió Esportiva Figueres passa un cas semblant, però a nivell de presidència. Després d’anys d’èxits de la mà del Pere Aguado, se’n fa càrrec en Jose A. Revilla, un burgalès de l’Empordà, eficaç empresari i gran persona, que va ser un dels responsables a l’ombra, del ressorgiment del club després del fiasco.

Ambdós casos, un canvi amb continuïtat, perquè les bones practiques han de prevaldre, només cal llimar-les i les hem de transmetre a les noves generacions per unir la cultura de l’esforç dels nostres pares i avis amb la cultura de la integritat que aquests personatges ens han demostrat en ple segle del desgavell.

Quina llàstima que en la política d’alt nivell no passi el mateix i es demani amb fervor popular que es quedin 4 anys més, es plorin les seves retirades o es busquin alternatives continuistes.

I es que ens temps de corren el que la gent vol es honestedat i bona voluntat, que amb aquest ingredients, amanits amb una mica de coneixements, un rajolí de sort, i una picada de sentit comú, els èxits no solen trigar a arribar.

POBRES NENS POBRES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Estudis publicats recentment per Organitzacions No Governamentals de prestigi ens confirmen les alarmes que fa mesos sonen en altres col·lectius d’ajuda i és que vora una cinquena part dels nens de casa nostra estan a la pobresa, que van a escola en dejú, que només fan un àpat diari, que no sopen, que no tenen material escolar i que no poden participar de les activitats ni a les sortires.

No s’estan referint a la banya africana, sinó de la plaça del poble, no parlen d’una població sub-saharaui, ho fan del nostre barri, a dues passes, a sota de casa. El tercer món és a tres cantonades.

A més, pugen les taxes universitàries, col·lapsen les aules, volen encabir més on n’hauria d’haver menys, volen estalviar professors i cremen els que hi ha per convertir en calvari el que ha de ser una vocació, la figura més influent pel desenvolupament.

Els governs, amb ulls clucs, no prioritzen i rescaten bancs enlloc d’invertir en mainada, compren armes i no escoles, retallen beques i campi qui pugui.

Tenir mitjans no garanteix intel·ligència, poder pagar uns estudis no garanteix l’èxit de l’aprenentatge. Hi ha aspectes humans que no es compren.

I els altres nens, els pobres nens, que no ploren per un mòbil 3G sinó per un plat a taula, que només tenen la culpa d’haver nascut amb el canvi de segle, han de pagar les bestieses d’un sistema que ara els gira l’esquena.

Nens, pobres nens, que hauran de saltar per un camí minat per assolir una maduresa marcada, però en canvi els hi exigirem que el dia de demà siguin els que facin girar el món, conservin les institucions, governin els països, guareixin les nostres malalties d’avis, ensenyin els nostres nets, paguin les nostres pensions, i decideixin per nosaltres racionalment, quan ara nosaltres no ho sabem fer per ells.

Ens caldria recordar la cançó d’en Xesco Boix, que els nostres fills cantaven de petits i que deia: “Tots els nens del meu carrer volen jocs, volen somriures. Tots els nens del meu carrer volen créixer i viure bé”.

La llàgrima d’un infant ens fa entendrir, la seva situació actual ens ha de fer reflexionar.

LA VIDA SÓN DOS DIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

A voltes, un parell de vivències et fan posar el fre de mà, el ralentí al pensament, analitzar el cicle vital i posar-nos místics.

Hem vist que la vida pot quedar escorçada en el pitjor dels moments, quan no toca, per un evitable accident o per un descuit, quan encara no ha donat els primers tombs. O també que, passats anys de sacrificis, de viure per treballar, de preocupacions per tirar endavant una família i quan arriba el moment en que la vida t’ha de tornar el que l’hi has donat, una malaltia inexplicable et porta al llarg sofriment i la desesperació dels que t’envolten.

Arribat aquest extrem om pot pensar on és la justícia dels Deus i en què deurien estar ocupats.

Un cop passats el millor anys, fruit de la inconsciència de la plena adolescència, la vida et porta per camis complicats, de vegades delicats, com una gimcana que cal superar dia a dia.

Ara vivim una la crisi que ho fa passar malament a molta gent, però no oblidem que els nostres pares i avis varen patir una guerra i una post-guerra i els nostres fills es trobaran un mon que hem minat entre tots.

I quan arriba el moment de gaudir d’una bona jubilació, ara més retardada que mai, d’un descans merescut, de complir aquells somnis aparcats, de fer allò que no vàrem poder, el nostre cos, i sobre tot el cap, acusen el sobreesforç i es rendeixen, retallant el segon millor moment de la nostra estada terrenal.

Sembla que Lennon, a qui varen matar amb només 40 anys, va ser qui va dir que la vida es allò que passa mentre estem ocupats fent altres coses.

Un parell de sotragades ens estripen la consciencia i ens envien l’input de cercar els petits bons moments, que hi son, i ens fan veure que no s’ha d’estalviar aquell “t’estimo” sentit, aquella visita pendent, aquella trobada endarrerida, aquella trucada promesa, aquella estona compartida.

Que la vida són dos dies i ahir en va passar un.

FESTA DEL TREBALL

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Festa i treball, semblen dos mots antagònics, que algú va voler fusionar per acabar distorsionant la història ocorreguda, fa 126 anys, un mes Maig a Chicago, fins a convertint-lo en una jornada on una minoria de treballadors reivindiquen ja no se sap que, davant governs durs d’orella i que han acabat convertint-lo en quelcom semblant als “dies de...”, que no tenen més significat que un simbolisme de pa sucat amb oli (per cert, diumenge és el dia de mare).

Poca cosa es podia reivindicar a la època del general, quan els sindicats eren a les clavegueres i les decisions eren “digitals” i de poca cosa serveix reivindicar-se ara, mentre els governants de tots els països no entenguin que això només es soluciona amb les mànigues arremangades i acostant espatlles per buscant solucions més enllà d’estratègies de partits.

Llevar-nos ben d’hora al matí per anar a treballar si que és una festa, una festa gran, la major de les festes, la de poder tenir feina, cosa que, per desgràcia, no li passa a un 20 % dels nostres veïns.

Entrem en una setmana en que a Figueres intercalem la festa i el treball, i no és mala formula, com em deia el meu pare en els meus anys adolescents: “Si ets bo per anar de festa, també has de ser-ho per pencar”, i viceversa. Tornar a la cultura de l’esforç sense perdre les ganes de gresca, que no tot ha de ser austeritat i mirar-nos de reüll els de Standard & Poor’s, que hem de fer que la roda torni a girar a l’inrevés, ni que sigui mínimament, i amb tantes retallades no sembla que hàgim de surtin-se’n de l’atzucac si el calers no es mouen.

A l’Empordà durant aquesta setmana podem marinar els dos conceptes: El Dia del Treball i la Festa Major, festa i feina, esbarjo i esforç el resum vital que es desprèn en llegir la historia dels pregoners d’enguany, la Societat Coral Erato, 150 anys de cultura, festes i diversió, sense deixar de fer feina.

Intercanviem els papers: gaudim de la feina i reivindiquem la festa. Són Fires.

ELS GOLFUS D'EMPURIA-BRAVA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els dissabtes d’aquests matins d’hivern quan el mar és planer i el vent capritxós, “hissen” veles una colla d’amics amb ganes d’aventura, de competició, però que no poden amagar el sentit final de tot plegat que no és altre que l’esbarjo i la diversió.

Són els del Club “Golfus d’Empuria-brava”.

La badia és seva, els “draps” blancs botits als “màstils” inclinats, taquen el blau uniforme d’un mar observador, els velers “orsen” i ensenyen la panxa buscant el “nus” que manca per fer el “top”.

Es barregen tripulacions, comparteixen pares i fills, naus grans i petites, noves i d’altres que han viscut temps millors, velers consagrats amb baluernes i mentre uns aprenen dels “llops de mar”, altres ho fan dels propis errors. Juguen a la “Ocean Race” sense sortir del “camp de regata”, passen hores de preparació, d’estratègia, d’observació meteorològica, tot plegat ajuda a la desconnexió de l’entorn i acaben vora una taula parada, on els temps i les compensacions pels “ratis” es converteixen en conversa i debat.

Trofeus trimestrals (ara ha finalitzat el de Pasqua), normes i organització, que per molt que sigui un amistós, la competitivitat es l’ànima de la superació.

Molts dominen les “majors”, els “espis” i les “gènoves” i altres amb prou feines aguanten el rumb, però tant se val, l’objectiu està complert, el mar atrau, el silenci i el frec del vent hipnotitza i la vela transforma l’etern combat de l’home contra els elements en una comunió per aprofitar el vent a la “cenyida” i remuntar allà on els neòfits pensem que no s’hi pot arribar.

Els més agosarats, fora competició, fan proa a les illes i tasten hores de paciència i són, altres comparteixen invitacions d’altres clubs de la comarca i porten la representació institucional a l’alçada de la “veleta”.

Quan arriba la calor es retiren, és temps de família i anar a la cala a fer el bany, que hi ha masses turistes i el mar és per a tothom.

Entre “bordos”, “trabujades” i “virades”, passen els dissabtes al matí d’hivern a Empuria-brava, una vintena de velers que s’anomenen els “golfus” i que per una estona juguen a ser “bribons”.