PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
Fa molts anys, davant d’un incendi
semblant, servidor va abocar en un paper un sentiment. Quatre ratlles que varen
caure en les mans generoses d’un editor que va decidir donar-li més importància
de la que tenia i buscava, convertint-se en la primera col·laboració en aquest
setmanari.
Durant aquests anys s’ha intentat
variar en continguts i no repetir temes, però la situació gira volta, amb fets
idèntics, amb gravetat semblant, la impotència torna a escalfar la sang i
malgrat que els anys et fan la pell més gruixuda i malgrat que posen distancia
davant les gravetats, els sentiments no canvien i donen per tornar a omplir
quartilles, ara ja pagines de text, pel fet de sentir-te babau de veure com et
traeix qui tant estimes.
El vent tant nostre, que ens
esperona, ens caracteritza, ens omple l’esperit, ens avoca als actes més
gallards, que a molts ens dona plaer i ens reconforta, és el mateix vent que
ara mateix ens dona l’esquena, que no calla quan ho hauria de fer, que s’alia
amb les guspires i que torna negre el verd país que el dur com abanderat.
Sense oblidar l’angoixa per la
seguretat de les persones, els danys materials a les cases, la feina dels
professionals i voluntaris, el caos en mobilitat i la cendra que, fina ella,
filtra per les finestres i arrebossa els carrers.
Els avis diuen que abans la
Tramuntana no bufava a l’estiu, que les ventades eren cosa de la fred i que
duraven quinze dies quan les fulles corrien per terra.
Amb la calenta terra seca, el vent brau
i, qui sap si amb l’ajut d’algun eixelebrat, els elements no ens tornen l’amor
que els hi processem fent que la pudor de fum ens ompli els narius i el sol
s’amagui quan hauria de lluir, com si ell també preferís no veure el desastre.
Els sentiments de ràbia i l’angoixa
es barallen amb un vent estimat i maleit a parts iguals, que bufa quan no toca
i que ens fa plorar els ulls pel fum i el cor per la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada