VOTANTS DE L'ONZE DE SETEMBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Els americans tenen tendència a preguntar-se on eren el dia que va succeir un fet important, com quan varen matar Kennedy o varen caure les torres bessones. Com si nosaltres volguéssim recordar on érem el dia del gol de Koeman o quan Samaranch va dir allò de “a la ville de Barcelone”. No obstant això, molts de nosaltres sempre recordarem que el passat onze de setembre érem en mig d’una concentració asfixiant i angoixant, però molt emocionant, amb joves que duien la cara pintada amb les quatre barres, canalla que s’estrenava en una “mani”, colles de festa, parelles agafadetes de la mà, cotxets de mainada abanderats, nouvinguts mostrant senyeres independentistes, gent gran recordant temps pretèrits quan corrien davant els grisos, algun turista amb cara de sorpresa.

Tot plegat ambient de festa, rius de gent, càntics i colors, que em recordava els dies viscuts a Figueres amb les celebracions de la Unió per la pujada a segona divisió o els èxits de la copa del Rei, quan s’omplia el centre de la ciutat de gent i banderes, però el diumenge l’estadi era mig buit i només hi anaven els mateixos de sempre.

La reflexió es que trobem a faltar aquests dos milions de persones (més els que no hi varen poder anar i els que hi eren d’ “esperit”), el dia de les eleccions. A qui voten?.

El PP té majoria a Espanya amb 10 milions de vots i CIU va guanyar les catalanes amb poc més d’un milió. Imagineu quina força tindria una formació política catalana amb més de 3 milions de votants?.

El que cal és que sorgeixi una colla de gent diferent, que ens porti allà on creiem que hem d’estar i que puguem anar a les urnes a donar-los suport sabent que defensaran honestament els nostres interessos.

Però els socialistes s’amaguen, els convergents no sé sap exactament a que juguen, els republicans i els peperos son massa radicals i excloents, als verds no els hi va bé res i els demés gairebé no compten. I si a això hi afegim que després venen els pactes, les promeses no complides, les estratègies de partit (que consisteix en criticar tot el que fan els altres) i algun xoriço aprofitat, no ens hem d’estranyar que la gent no sàpiga a qui demanar les coses i aprofiti diades com aquesta per demostrar el seu descontent amb el sistema, amb la política i amb el món en general.

Hi havia un paio que deia que estàvem en situació “pre-bèl·lica”, però el que crec és que ja fa temps que estem en una mena de guerra, “La Guerra de Sensació”, sense bales, sense bombes, però amb víctimes, amb gent que ho passa molt malament, que perd la feina, la seva llar, els impostos que volen, la cultura oprimida, la informació manipulada.

Aquest onze de setembre canviarà moltes coses, però no hauria de ser cap mena de Pearl Harbour, sinó un tractat de pau, que serveixi perquè això s’acabi i triomfi la raó.

I per això no ens cal saber on érem tal dia, si no on volem estar, a qui volem seguir i cap on volem anar, el dia que això passi.