SENSACIONS DESPRÉS DEL FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

De totes les desgràcies se’n treu un missatge, un aprenentatge, un descobriment, una sorpresa, una moralina.

Veure com la plana que està vora els serrats i arran del mar deixa de ser riallera fa sortir dels porus de la pell un seguit de sensacions.

Pena: En fer un passeig i veure com el color gris de la cendra guanya al verd estiuenc per allà on la vista arriba.

Preocupació: Pel futur de la gent que ha perdut propietats, camps, collites, ramats i l’esforç d’una vida, gent que mai tornarà a ser la mateixa.

Tristor: Pels mal ferits i els traspassats.

Fortuna: La d’algunes cases i masos gairebé intactes vorejats per les marques del foc

Esperança: En veure les copes verdes de molts arbres, que el foc esperitat va oblidar de cremar i que donen fe que tot reviurà.

Agraïment: A la feina dels bombers, policies, voluntaris, forestals, militars i a tots aquells que jugant-se la vida no es varen arronsar davant les flames.

Sorpresa: Pel comportament de molts polítics, alguns desafortunats, però la majoria en el seu lloc, fent tot el que la desconeixença de la situació els permetia i donant, si més no, la sensació d’actuar de bona fe.

Unió: La que han de tenir els alcaldes dels pobles afectats a l’hora de reclamar i gestionar les ajudes.

Ràbia: Pels delinqüents anònims, que quedaran immunes i sobre els que esperem que els somnis de nit se’ls tornin flames de remordiments.

Solidaritat: Que ens ofereixen els més coneguts i mediàtics, els esportistes, músics, artistes, escriptors, periodistes i xarxes socials, divulgant i multiplicant-se per promoure ajudes

Orgull: De ser empordanesos, de la força de nostre esperit, de l’amor que professem per la nostra terra, de la imatge donada al món sencer, de saber-nos valents.

Seguretat: De que ens en sortirem, que despertarem lentament del malson, de que la Tramuntana, per curar la seva part de culpa, pels aires s’alçarà i pels cors penetrarà per fer realitat literalment allò de ressorgir de les cendres.

Però el que no hem d’oblidar mai es la sensació de mirar a la llunyania, quan les flames devoraven el noble Empordà, amb els punys tancats, les dents ferrades, la barbeta arrugada i tremolosa, els llavis prims i els ulls negats. Es diu impotència i ens ha de quedar gravada fins i tot quan el pas del temps hagi fet que el verd torni a guanyar al gris.