PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
La
memòria és selectiva i amb els anys ens porta records antics com si fossin
actuals i ara em ve al cap la gent que, dècades enrere, omplien vells trens desgavellats,
amb seients de fusta, per anar a treballar, en males condicions, a la verema
francesa.
Gent
que, com ara, ho passaven malament i que unes setmanes de feina els hi servia
per mal sobreviure uns mesos.
Eren
temps en que el vi era cosa dels de fora, el poc raïm o el most del Priorat, de
l’Empordà o de l’Alella, marxava en part allà on sabien donar-li vida, el
record de la Fil·loxera encara era present.
Però
gent saberuda de la seva importància i de la qualitat de les nostres vinyes va
donar empenta a les nostres DO i varen recuperar la cultura vinícola, varen aprendre
a jugar amb el clima, el vent, la pendent, la orientació i després a barrejar
aquestes varietats de noms gàl·lics per aconseguir vins de qualitat reconeguda.
La
natura és sabia i ens permet participar en aquest procés de fermentacions i
d’accions metabòliques, en el que la mà de l’home ajuda a convertir en elixir
el suc del raïm, en una metamorfosi màgica on el temps és aliat i on la cura,
la meticulositat i la paciència juguen a favor.
El
sucre és converteix en alcohol, la pell en color i la pau del repòs dona vida a
la beguda dels Deus, la sang de Crist, l’adoració de Bacus, que ens embriaga
lentament, exalta els cors, aixeca l’ànim, ens treu el caràcter més gallard, ens
fa sortir els colors, les rialles i la generositat, allarga les sobretaules,
flueix les converses, ennuvola la vista però ens hi fa veure clar.
Els
presumptes entesos diuen que te color de cirera, olor a fum, gust de marro o
notes de fruits secs, també diuen que son amples, poderosos, parlen de la
longitud i del retrogust. Els ignars, que no menys agraïts, només sabem distingir
la mesura en que ens agrada. Cadascú gaudeix al seu nivell.
La
memòria ens recorda que, malgrat que les coses han canviat, encara hi ha gent
que necessita feinejar a la recollida, que ajup l’esquena per tallar el brot,
que carrega cossis, que tria grans. També gent de lluny.
De l’Empordà
a la Terra Alta s’ha recollit el raïm, acaba la verema, el país fa olor de
fusta de bota. Regal de la natura que la memòria no oblida..
Busquem
bon un motiu, segur que en trobarem i obrim un vi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada