IMPOSTOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem en el període de fer la Declaració de la Renda, els gestors van de bòlid i la seu de la Agencia Tributaria s’omple de cites.

Preparant la paperassa fem el pitjor dels exercicis i ens adonem que, malgrat que alguns tinguin la falsa satisdació de que l’estat els ha de pagar, la realitat que, sigui ara o abans, tots plegats, empreses o treballadors, rics o pobres, tots hem de passar per l’espremedora implacable de la Hisenda pública i que no es limita a aquest acte, sinó que es fa extensible a cada una de les compres i operacions que fem en la vida quotidiana.

I entre sumes i multiplicacions fem les nostres càbales i ens preguntem on van a parar aquestes quantitats tant desorbitades.

Un plantejament lògic seria que, un cop descomptades les despeses generals de funcionament, que haurien de ser les mínimes necessàries, hi ha quatre apartats on haurien d’anar la majoria del gruix dels emoluments recaptats: infraestructures, sanitat, seguretat i educació.

Si fem un repàs a tot plegat, veiem que potser caldria una millora de carreteres, que falten autovies, que els ferrocarrils de rodalies són desastrosos i que encara queden alguns passos a nivell que tallen ciutats pel mig.

Les llistes d’espera d’hospitals són massa llargues, el material és millorable i que les urgències es col·lapsen sovint per manca de personal i espai.

La delinqüència i el tràfic de substàncies i persones són una pandèmia contra la que cal lluitar amb més agents i mitjans.

I la educació, la base del futur de la societat, cada cop més necessària fins i tot per feines menors i que sovint exigeix esforços als pares, deixa les aules obsoletes i escoles en barracons des de fa anys, com passa, a casa nostra, a la escola Carme Guasch, al Institut de Vilafant i en aules suplementàries de molts altres centres educatius.

I així les coses, hom arriba a la conclusió que si totes aquestes àrees funcionen és gràcies als equips humans, als funcionaris, als metges, als policies i als mestres, que es multipliquen en condicions sovint difícils, per donar el millor de cadascú i tirar endavant.

Estem en temps electorals, els uns tot just estan prenent possessió, els altres els triarem aquest diumenge.

A tots els hem de dir que, per davant de les lluites nacionalistes i de banderes, totes lícites, cal posar la prioritat en allò que ens ha de facilitar la vida i fent-nos sentir que tota aquesta quantitat indecent de cèntims que paguem, serveixen per alguna cosa.

CELEBRAR ELS NÚMEROS RODONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Encara amb la fortor de pólvora del final d’unes Fires tacades de dol, ràbia i tristor, però que han complert amb un programa que comença a ser l’habitual.

Auster però variat i que, lluny de tirar la casa per la finestra, opta per un equilibri que sembla que acontenta la majoria, sobre tot si la meteorologia, sempre amb ganes de protagonisme, hi ajuda.

I és que les ànsies d’innovació, molt presents actualment en algunes empreses, la restauració o els partits polítics, sovint fa perdre l’essència i porta, al cap o a la fi, al fracàs final; és sabut que si una cosa funciona, només cal ajustar-la i millorarà.

De la mateixa manera que si quelcom comença a punxar, cal arremangar-nos les mànigues, com esta passant en la ciutat que, en mig d’un declivi que veu tothom menys els il·lusos que pensen que les coses s’arreglen amb enardiment moral, ha començat a posar, sortosament, remei, tot i que costarà.

Si alguna cosa puc atrevir-me, modestament, a criticar sobre les Fires finalitzades és que s’hauria d’haver fet més esment al número rodó que es celebrava.

Sis-cents anys són molts i malgrat que vivim sempre el dia a dia i el temps ens passa volant, sis segles són motiu suficient com per esbombar-ho als quatre vents.

M’agradaria viatjar en el temps per reviure com va ser aquella festa de 1419, que Alfons el Magnànim va concedir, amb clar caire mercantil i religiós.

Un any de transició de president de la Generalitat, del 14é al 15é, mentre França i Anglaterra lluitaven en la guerra dels 100 anys, tot i que, de ben segur, en cap dels prop de 100 focs o nuclis familiars que tenia llavors la ciutat, amb vora 400 habitants, no en tenien ni idea.

Com tampoc dels episodis lamentables que els deparava el futur, amb guerres cruels que varen estar a punt de destruir-la varies vegades.

I malgrat tot segueix dempeus i viva, sis segles més tard i per això penso que havia motius per fer-ne més rebombori.

Dubto que, malgrat els avenços que ens esperen, cap dels presents visquem un nou número rodó de dues xifres.

Com la Unió Esportiva, que n’ha fet 100 també amb molta discreció i que ha estat merescuda pregonera, amb un discurs amable, participatiu i ple d’efectes.

La jove celebració alternativa també és fa gran i l’Embarraca’t n’ha fet ja 30, un altre número rodó que, sumat als anteriors, feia d’aquestes Festes les més importants de les darreres dècades.

L’any vinent la Fira del Dibuix i la Pintura, una de les més importants del país, en fa 60, un altre número rodó. Ens queda un any per preparar una bona celebració.

VOTEM CULTURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Puc afirmar que la major part de la gent més culta que conec no té estudis universitaris, de fet, alguns d’ells, en prou feines tenen acabada la fase d’ensenyament secundari.

Perquè no és quelcom que s’estudiï, sinó que més aviat que s’adquireix voluntàriament amb una gran dosi de sentit comú i molta inquietud.

Entenc que la paraula cultura té alguna cosa a veure amb cultiu, de la mateixa manera que els camps en conreen per poder obtenir d’ells els millors fruits, el pensament cal cultivar-lo per donar-li el màxim rendiment i capacitat.

Així com un culturista (paraula que també te “cult” a l’arrel), cultiva el cos, el cervell és un muscle que cal exercitar.

L’esser humà, tafaner per naturalesa, té la necessitat innata de saber; el secret rau en dirigir l’acció cap a assumptes que l’omplin en totes les seves vessants, li permeti formar una opinió i comprendre la dels altres.

No ens excusem en que la vida no ens ha donat oportunitats, que ens costava estudiar o que la família no ens va poder ajudar.

Només cal estar atent al que passa el nostre voltant, escoltar els que més en saben, els que ens poden aportar coses.

Veure la televisió constructiva, l’internet que val la pena, que també n’hi ha.

Cultura no és dominar un tema, és estar ben informat de molts.

Llegir les opinions, diaris i llibres, tant se val el format, en paper o en pantalla, visitar pagines de coneixements diversos, no només aquelles que ens son afins.

Una societat culturitzada és una societat crítica i rica, amb valors positius i obertura mires, on és més fàcil entendre’ns, on es pot viure en pau.

I d’això anem mancats darrerament, de cultura i de ments obertes, de polítics que enlloc de prometre prohibicions, prometin convivència.

Avui és, per a mi, el dia mundial de la cultura, el millor dia de l’any, el dia en que la gent de bé, al nostre país, passeja pels estants on hi ha les lletres que ens faran lliures, on hi ha les flors que ens faran estimar.

El dia que demostra que la comunió de cultura i amor, ens fa millors persones.

Obrim els llibres, obrim les ments i els cors, tanquem les diferències

És Sant Jordi, la nostra Festa, el dia que hauria de ser cada dia.

Votem massivament, fem-nos sentir, això si, ben informats i sobre tot, votem cultura, és la única manera de sortir d’aquest atzucac.

L'EFECTE "PITU"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Per segona vegada en la seva historia, la Unió Esportiva Figueres ha triat democràticament un president, just en l’any del centenari.

Dues opcions molt catalanes; el seny i la rauxa, que barrejades amb la tramuntana empordanesa es multipliquen exponencialment.

De totes maneres, malgrat tenir dues fulles de ruta molt diferenciades, l’objectiu final era mateix: tornar la Unió el lloc que li correspon, però cap de les dues candidatures ens ha sabut dir on creuen que és aquest lloc.

Particularment, crec que la UEF ha d’estar al capdavant dels clubs empordanesos, per entitat i per població, però també entendre, amb un glop de realisme, que no hi ha prou habitants com per tornar a alguns llocs on havia estat.

El nostre club ha de recuperar la trempera, ha de poder fabricar l’efecte “crida” als aficionats que, com un servidor, tenen el cor unionista, per haver-hi format part, per tradició o per influència familiar, però que els fa mandra anar a l’estadi.

Feina feixuga, perquè la circumstàncies viscudes fa dècades no es tornaran a donar.

Llavors les televisions influenciaven menys i els clubs es gestionaven diferent.

Un president com Emili Bach, amb solvència empresarial i fama de seriositat era una garantia pels nous fitxatges, que el veien com una assegurança.

I pel camí es trobaren amb jugadors que la vida els va fer aterrar a la nostra comarca, per signar un epíleg de carrera meravellós, com en Paco Martínez.

Així les coses, els entrenadors mediàtics i amb ganes de superar-se, varen encendre la metxa d’aquell equip que va fer petit el camp del Far.

Però cal tenir en compte que tot plegat va tenir un origen i un final, protagonitzat per una figura poc recordada avui: en Pitu Duran.

Un jugador de la casa untat d’un talen innat, però també carregat de valors, compromès, amable, discret i treballador.

Tal vegada no tenia la genialitat de l’altre protagonista, en Pere Vilarrodà, però el seu tarannà ha de ser el que ha d’inspirar la nova junta i als joves d’avui, abrigats per entrenadors i educadors, impensables fa anys.

Que ningú esperi miracles, les condicions no es repetiran, cal trobar-ne de noves.

Club i ciutat de la mà: nou president, nou alcalde, dos reptes diferents però ambdós complicats i amb un mateix objectiu: recuperar glòries passades.

VILAFANTENCS DE LLUNY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" - Edició Especial VILAFANT

A Vilafant som vora 5.500 habitants segons una Wikipedia que encara el bateja com “Vilafan” en la seva edició espanyola.

Tot i això, malgrat aquest nombre important de veïns, en Quim Masferrer es podria confondre i presentar-se un dia a fer “El Foraster”, ja que, el nucli antic en prou feines supera els 1.000 habitants.

Això vol dir que els barris de perifèria són els que han fet gran el municipi, gràcies a la seva extensió de terreny i a la facilitat que, ens anys passats, es va poder construir en terrenys no edificats.

Tot i això,  malgrat l’augment de població en la segona meitat del segle passat, el criteri urbanístic seguit no ha pertorbat ni la imatge ni la tranquil·litat de d’indret, com ha passat en altres llocs.

Això si, malgrat el que posi el DNI dels habitants de les urbanitzacions, molts d’ells es senten poc vilatans i rarament visiten el nucli antic, més enllà del dia de la Fira de Conill o algun altre esdeveniment puntual, com la compra de pa o fruita, ja que la assistència sanitària esta descentralitzada i no hi ha al poble alguns serveis basics, com una entitat bancària.

Cada barri te el seu local social, sovint poc aprofitat, i potser mancaria un gran local social aglutinador al nucli vell, com passa en altres pobles, on s’organitzin activitats i poder-hi fer un mos, fent-la petar amb els veïns.

Així les coses, la majoria dels habitants del Camp del Enginyes, l’Arengada o les Forques, ja subdividits en zones com les Closes d’en Clara, els Camps d’en Mario, La Solana o els Aspres, estan empadronats a Vilafant però segueixen sent habitants de la ciutat gran, que s’han fet la casa en un lloc a prop –més a prop que el mateix poble- i més assequible.

Malgrat tot, sempre surt aquell punt d’orgull vilatà quan, lluny de casa, han d’explicar de on són originaris i descriuen un poble de l’Alt Empordà, maco, net i que fins i tot té una estació de l’AVE, pavelló d’esports i piscina, donant una imatge rural inexistent, cosa que darrerament vesteix molt.

Feina feixuga pels governant i pels soferts voluntaris, la d’aconseguir que aquests “urbanites” vinguts girin el cap i mirin al poble, es creguin vilafanencs de debò, participin de les festes, coneguin la seva història, el seu patrimoni cultural, i el seu meravellós entorn natural que és, realment, un orgull per tots els que som de qualsevol lloc de Vilafant.

PATRIMONI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem de pas en un món que ja hi era molt abans de la nostra arribada, trepitgem una terra que ja havia estat poblada per altres persones i animals.

I tot darrera nostre, d’altres faran seu aquest espai, tot i que ara pensem que ens pertany.

Malgrat tot, en moltes cultures, inclosa la nostra, hi ha fal·lera per comprar, ni que sigui un tros de terreny on fer-nos la caseta o simplement un lloc penjat a l’aire en la verticalitat d’un edifici.

Sovint, aquest esforç en fa renunciar a d’altres coses i ens condiciona l’existència mitjançant hipoteques a terminis, que duren mitja vida.

Tot i això, aquest sentit de la propietat ens dona seguretat i prenem aquesta opció per la creença de que un lloguer representa una despesa sense retorn.

Aquest pensament no es comparteix en molts altres països, alguns dels quals molt avançats en drets, punters econòmicament i d’alt nivell cultural.

Allà valoren més el be comú i l’espai públic, i opinen que, un cop a l’altre barri, de poc ens servirà allò material que tant ens ha costat obtenir.

No sabria definir-me de quina opció és la bona, i és en aquest punt quan aquesta columna pren sentit, per ajudar a remoure el pensament i l’opinió del lector.

Però, segur que estarem d’acord en la importància del patrimoni públic, el que és de tots, malgrat que el veiem com quelcom que no ens pertany, perquè en podem gaudir, però no disposar, el podem utilitzar, però no especular.

Sovint, tot mirant les liquidacions d’impostos, joves i grans, rics o pobres, tenim la percepció de que els nostres cèntims els malbaratem i que, de no pagar-ne tants, viuríem millor.

Potser si que, a voltes, algun governant deshonest ens dona arguments i és segur que amb menys càrrega impositiva tindríem més possibles per comprar allò que, a la fi dels nostres dies, tampoc ens enduríem.

Però ens mancaria aquell espai verd, no gaire ben cuidat, però a l’abast de tots o aquella plaça, tant criticada i mal acabada, però que ens fa sentir lliures.

Imagineu-vos un Empordà sense parcs naturals, sense camins de ronda o platges on banyar-nos.

La seva conservació farà que els nostres descendents heretin, sense pagar impostos de transmissions, un munt d’espais bonics on conviure.

Podem estar escurats, però amb un bon patrimoni comú, mai serem pobres del tot.

NOVES VOTACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les actuals tendències dels consultors empresarials venen a dir que és molt important conèixer l’opinió de clients, empleats i caps, per poder treure conclusions i millorar.

Haureu notat en els últims temps que, tot just recolliu el cotxe del concessionari us truca una veu anònima que pregunta si heu estat ben servits.

També, un cop rebut el paquet comprat per internet, entra un e-mail amb un qüestionari de satisfacció o que, en acabar una consulta a la companyia de telefonia, us demanen romandre en línia per valorar l’atenció rebuda.

Tot i que potser en fan un gra massa i la saturació pot condicionar les nostres respostes, fent-les planeres i falsejant els resultats.

En política però, per una vegada que es decideixen a preguntar-nos per quelcom que és realment important pel nostre futur, resulta que ho consideren delicte. Paradoxes de la vida (política).

Dons potser fora bo que s’apliquessin la norma i copsessin la nostra opinió en alguns aspectes concrets i així no haver de repetir eleccions contínuament a voluntat d’aquells que només busquen poder i notorietat.

Una altra saturació que fa que els índex de participació amb prou feines superin la meitat del cens, fent qüestionar la veracitat dels resultats.

Ara bé, no sempre és així i a mi em ve molt de gust participar en les properes votacions a les que m’han convocat.

No recordo la darrera vegada i ja era hora que puguem dir la nostra després de tant de temps.

Potser algú ja ha encertat que em refereixo a que el proper dia 31, si no hi ha canvis de darrera hora, la Unió Esportiva Figueres escollirà un president i deixarem enrere una colla d’anys en que les juntes han estat d’urgència i només han servit, sortosament, per ressuscitar la entitat i encarrilar-la en el camí del que no hauria d’haver sortit mai.

Ara cal triar, amb criteri, a qui tingui uns anhels que vagin mes enllà de la supervivència i que ens retorni a la actualitat mediàtica, recuperant el protagonisme perdut.

Llàstima que només puguem votar els socis, cal recordar que una bona gestió pot influenciar molt en la ciutat, atraure públic, negoci i visibilitat.

Per cert properament també hi ha noves votacions a l’estat espanyol, a les municipals i les europees i com que ningú ens enviarà una enquesta, malgrat les saturacions, caldrà fer-nos sentir a les urnes.

ESCRIURE A MÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La metodologia per aprendre a escriure a mà sembla que no entengui de temps.

Encara ara, en els primer anys, un cop superades les lletres de pal, es treballen les lligades, amb la intenció d’adquirir un bon nivell cal·ligràfic que permeti, en el futur, fer “bona lletra”.

És un fet que en els primers anys, al menys abans, definia l’escriptura futura de la mainada.

Els uns la farien inclinada cap a la dreta, la més comuna, d’altres, segurament esquerrans, més cap a l’esquerra, altres rodoneta, allargada, etc.

Deien fins i tot, que la cosa anava de sexes i que hi havia lletra de nen i de nena diferenciades.

Paral·lelament, els mestres s’han escarrassat històricament a transmetre els valor de l’ortografia, escriure correctament en el idioma que sigui, posar els accents on toquen, les hacs, i adquirir un vocabulari, tant oral com escrit, ric i variat.

Tot plegat, amb la esperança d’assolir la utopia d’un món idíl·lic on la correcció gramatical fos perfectament transmesa al paper amb lletra entenedora a tothom, cosa cada cop més difícil.

El problema rau en els avanços tecnològics de les darreres dècades, que han fet que tots plegats acabem fent lletra de metge, tot i no haver trepitjat mai la facultat de medecina.

Avui dia, poca cosa s’escriu a mà.

Tot passa per posar-se davant d’un teclat o una pantalla i vomitar les frases, com estic fent jo ara mateix, sense pensar en regles gramaticals, ni tant sols seguint els mètodes de la mecanografia antiga, on cada dit estava adscrit a unes lletres concretes i que no permetia un error sense que quedes plasmat al paper.

Així les coses, un cop hem escrit de qualsevol manera, un petit subratllat vermell ens indicarà que aquella paraula està incorrectament escrita i ens permetrà, tot clicant el botó dret, rectificar-la sense cap possibilitat d’errada.

Si mai una paraula no ens acaba de fer el pes, repetirem la operació i demanarem un sinònim que ens proposarà el mateix programa i, si encara no en fem prou, sempre podem anar a Internet, que allà es troba tot.

I aquesta despreocupació, unida a l’habilitat amb les tecles, fa que la velocitat amb la que escrivim adquireixi, gairebé, la velocitat pel pensament o de la persona que ens dicta i per això, si mai hem de tornar a agafar el bolígraf, la manca de practica i l’ànsia de celeritat farà que plasmem al paper una sèrie de gargots, gairebé inintel·ligibles, que farien esgarrifar al nostre primitiu mestre de cal·ligrafia.

Que lluny queda el tecleig rítmic de les “Hispano Olivetti” o el plaer de l’estil personal que ens donava la lenta escriptura amb estilogràfica.

Be, ja ho he dit, ara vaig a repassar aquest article, veure els subratllats vermells i blaus i que el programa em digui que cal corregir.

CIUTAT MALALTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A aquestes alçades, per molt que vulguem ser positius, tots tenim assumit que la ciutat de Figueres està molt malalta.

Malgrat tot, sembla que ara estem carregats de bones intencions i que s’intenta buscar un tractament a la pandèmia.

El primer problema és la pèrdua de defenses que suposa el tancament de botigues que podria provocar un descens de visitants en el rovell de l’ou els caps de setmana, un pels pocs actius econòmics que té.

Malgrat que aquest punt no presenta millora, és cert que altres símptomes estan en procés de curació, com son les obres públiques i la intenció de la rehabilitació dels habitacles del centre.

Després d’haver rebutjat el medicament d’alguns museus que s’han perdut, potser ens caldria un pel més de dosi daliniana i de presència mediàtica de la resta dels museus.

També té problemes de circulació, el virus del aparcament és un del més agressius i la medicació no em sembla que sigui habilitar un aparcament a l’antic camp de futbol.

No sóc metge, però opino que ni tant sols és una bona opció, perquè la gent vol aparcar al nucli i la imatge que s’endurà el visitant que hagi de fer el camí fins al centre, dista molt de ser idíl·lica.

Com a visitant, em conformaria amb que els preus dels aparcaments, tant en zona blava com en lloc tancat, fossin raonables o fins i tot, barats.

Que la gent de la ciutat perdés la recança i que el visitant disposés dels aparcaments que ja estan fets, ben situats i que rarament s’omplen.

Però sembla que la malaltia que en els darrers dies s’està emportant la atenció mediàtica és la neteja.

Però no la neteja dels carrers, que també és una patologia greu, però que ja te recepta, sinó la neteja de la delinqüència i sobre tot del tràfic, consum i emmagatzematge de drogues.

Una operació que ha entrat per “urgències” i a la que el Dr. Masquef ha aplicat bisturí i cirurgia, tot començant per una posada en escena que ha estat criticada pels opositors, com sol passar.

Però a voltes, la teràpia de xoc és efectiva, i potser es bo que la gent sàpiga que fins ara Figueres era un “supermercat de la droga” i que s’hi està posant solució i així que els bacteris no es pensin que hi podien campar lliurament.

Figueres ha de passar la fase d’assumir la malaltia i concentrar els esforços en guarir-se.

A veure si, amb l’ajuda de tots els metges i infermers, la capital surt de la UVI

FLAONES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En aquest país sempre hem sigut molt de fer postres, ja diuen que un bon àpat ha d’acabar amb un tast dolç, abans del cafè.

Tot i que la imatge del senyor amb barret, portant el tortellet penjat del cordill sortint de la pastisseria, amb el diari sota el braç anant cap a casa on l’esperava la senyora, que s’havia passat el mati preparant el dinar, ja estigui desfasada, difícilment deixarem, a casa nostre, de fer postres en els dies festius.

Malgrat el pas del temps, no hem perdut la il·lusió d’obrir el paquet ben embolicat, amb aquella tira de cartró en forma d’arc que impedeix que el pes aixafi el xuixo, el braç de gitano, el “palo”, la Sara o el tortell.

A Figueres sempre hem tingut, històricament, grans professionals del gremi i, malgrat que les jubilacions ens han privat de continuar gaudint de la nata insuperable del “Iris”, dels tortells de “Can Palau”, o els xuixos de “La Cubana” entre d’altres, noves generacions i reputats empresaris rebosters, segueixen posant el seus esforços cada matinada per mantenir el nivell i que Figueres segueixi al capdavant de les ciutats “dolces”

I és que això no coneix de grans ni petits, ni de races, ni religions.

En aquests dies, a més, la tradició ens porta les “Flaones”, una pasta que s’elabora a les terres empordaneses des de l’edat mitjana, que té forma de mitja lluna i que, malgrat l’espai buit a l’interior, la seva base de crema espessa fa que, més que uns postres que facin pair, en realitat acaben d’atipar al més ganut i fan que la migdiada es perllongui un pel més del que fora normal

Una pasta que també anomenem de “Santa Pau”, i que va de la mà del tradicional aplec de l’ermita de Sant Pau de la Calçada, que es va celebrar aquest passat diumenge.

A voltes, la tradició ens porta fusions meravelloses, com aquesta de sardanes i flaones, música i dolç, oïda i gust, sentits i sentiments.

Esperem que aquesta mena de dolces tradicional resisteixin les envestides de la modernitat, les fusions i nous sabors, de colors indefinits i presentacions minimalistes o les prefabricades de les grans superfícies.

Que també convisquin enmig de les costums portades d’arreu que, malgrat que ens enriqueixen, mai han de fer-nos oblidar els orígens.

Tot i que la imatge actual ja no sigui la del senyor amb el tortellet i el diari i malgrat que les jubilacions arribin inexorablement, esperem que la tradició pastissera de Figueres i comarca segueixi al nivell que gaudeix de fa segles i que mai hem valorat ni agraït públicament, com es mereixeria.

EL PITJOR DIA DE L’ANY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El proper dilluns 21 és el tercer del mes de gener cosa que no semblaria res extraordinari si no fos que, segons un estudi universitari gal·lès, es considera el dia més trist de l’any.

Segons aquest informe, el anomenat “Blue Monday”, ho és per motius que son bastant obvis, al marge de ser dilluns, com per exemple que les festes s’han acabat, que l’estiu i les vacances es veuen lluny o que els dies, malgrat que s’allarguin, encara són curts i freds –ja diu la dita que “quan el dia creix, el fred neix”-, entre d’altres.

Però per sobre de tots, tres motius, que venen a resumir el consumisme en que vivim:

Un, que tot el que hem comprat o ens han regalat ja forma part del nostre passat, la il·lusió és efímera i el que volíem fa setmanes, un cop ho tenim, ja no ens interessa tant.

Dos, que hem estirat més el braç que la màniga i ara ens cauen els càrrecs de la targeta de crèdit que varem fondre per comprar unes coses que, tal com deia abans, en prou feines recordem o àpats copiosos que, a hores d’ara, a les úniques part del cos on en queden restes son a les greixines i a la memòria.

I tres, que veiem que els objectius marcats en el moment d’aixecar la copa a la nit de Cap d’Any estan lluny de complir la norma “S.M.A.R.T.”, que, per aclarir, només diré que la “A” vol dir que han de ser Assolibles i la “R”, Realistes.

Així que, a ben segur, n’hi que no s’han tornar a cordar les sabatilles esportives, que han recaigut al paquet de tabac diari o que no han passat del pròleg del llibre que els va cagat el Tió.

Per tot plegat, sembla lògic que el proper dilluns la majoria estiguem a punt de saltar pel balcó.

Però només cal recordar els arguments contraris que ens ensenya un estudi optimista de la universitat de la vida:

Que si és dilluns i hem d’anar a treballar, és senyal de tenir feina i salut, que els dies llargs i foscos conviden al relaxament i a la meditació, que rere els vidres glaçats es pot viure intensament sota les mantes, que les aigües dels rierols baixen juganeres i ens alegren els passejos, que podem gaudir de sopes fumejants i llars de foc que, un cop perduda la funció de “conta contes”, ens delecten amb carns rostides de fora i roges per dins, acompanyades d’aquell vi empordanès, negre, sec i fort, que tan bé s’hi escau i que fa llarga la sobretaula.

Tot esperant, amb esperança i paciència, com l’esquirol al seu cau, que les flors s’obrin i la vida s’acoloreixi.

SENTITS NADALENCS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

S’ha de reconèixer que l’ambient nadalenc ens captiva, potser perquè ens recorda èpoques d’il·lusió, quan ens pensàvem que la vida era així i la innocència ens deia que un món on tothom s’estimés, ni que fos per un dia, era possible.

No cal que ara aprofundim sobre la irrealitat del Nadal i tot aquest “amor”, més efímer que una bombolla de sabó.

Però és cert que té un punt màgic que fa que ens fa sentir diferents, sovint millor i de vegades però, segons la situació personal de cadascú, pitjor.

I tot plegat és perquè el Nadal juga amb els nostres sentits.

Començant per la oïda, amb la cantarella dels nens de la loteria, les campanades i les nadales que sonen a tota hora.

Per cert, potser caldria alguna innovació, que no sortim del “Fum, fum, fum”, la “Santa Nit” i los “Peces en el río”.

La més recent que conec és la de “Quan somrius” de Josep Tió i les més modernes que sonen son les d’en George Michael i la de John Lennon, que ja tenen unes quantes dècades.

El sentit del gust, potser és el més valorat per la fal·lera de les cuineres i cuiners per lluir-se a les trobades familiars i per les menges tradicionals com els torrons, les neules, l’escudella, els nouvinguts canalons o els raïms d’aquesta nit.

El tacte el percebem amb les abraçades i petons que, en altres èpoques de l’any van escassos.

Però la estrella del sentits de Nadal és la vista, amb les llums dels aparadors, les garlandes dels arbres i els carrers ben il·luminats, com a Roses per exemple, on l’avinguda Rhode fa realment patxoca.

Això si, amb Figueres al capdavant, tot i que l’èxit de l’enllumenat dalinià ja ve de lluny.

Els colors, que tot ho envolten i que aquest any fins i també ho polemitzen, com el fet de treure punxa al canvi del color natural del Rei negre a Figueres i la seva condició religiosa, sense preguntar-se sobre l’agnosticisme o el republicanisme dels altres dos o de la gent que segueix la cavalcada.

Fixem-nos amb els bons detalls, com la grada especial per persones amb problemes de mobilitat, la fira a la Rambla fins el dia de Reis o la pista de gel, entre altres.

Sembla que alguna cosa està començant a canviar a la capital.

Esperem que no sigui una sensació efímera, com la bombolla de sabó dels sentits nadalencs.

EL GORDO I LA GROSSA

PUBLICAT AL SETMANARI “EMPORDÀ”

Es veu que la Loteria Nacional te uns dos-cents anys i concretament el “Gordo de Navidad” més de cent.

Així les coses, no és estrany que, desprès de sentir-ho tota la vida, cada 22 de desembre esperem la cantarella dels nens de San Ildefonso.

Obro parèntesi per preguntar-me si els pares dels nens cantaires -ara ja no son orfes tots els que canten, com abans- varen inscriure el seu fill o filla en aquest col·legiamb la esperança de que algun dia fos seleccionat per posar la veueta als números i quantitats del sorteig, com aquells que porten la criatura a les probes dels grans equips de futbol.

I els imagino amb els ulls negats observant-lo, mentre el marrec va de bòlid per treure boles i cantar xifres sense errors, amb el cor a cent per si ha de dir allò de “cuatromillones de euroooos”.

Tanco parèntesi per reflexionar que anys enrere aquest tipus de sorteig, que té com a principal objectiu abastir les arques públiques, era una de les poques esperances persortir ràpidament de pobre pel gran gruix de la població, d’aquí la seva popularitat.

Avui dia però, amb la gran quantitat de formules i sortejos,que tant alimenten la ludopatia, el sorteig de Nadal es mou més per tradició i com un gest de bons desitjos, i és una petita font d’ingressos per associacions que esperen que, gairebé tant com el primer premi, els toqui un petit reintegrament que la gent no gosi recollir.

Però ha passat que, amb l’arribada de la “Grossa” de la Generalitat i el moment que vivim, n’hi ha que han buscat el rerefons polític a tot plegat, qüestionant si aquestes recaptacions, que no sabem amb certesa a que es destinenconcretament, han de marxar, o no, més enllà de l’Ebre.

I aquí s’enceta la polèmica, amb els radicals de sempre, que es mostren ferms defensors i/o retractors d’alguna de les dues loteries.

Es veu que n’hi ha que han rebutjat participacions d’alguna d’elles, simplement per titllar-les de “centralistes” o “independentistes” com si l’atzar o la providència entengués d’aquestes postures.

Entenc que el joc s’ha de prendre amb mesura i que, en aquestes dates més mai, hem de deixar-nos de bajanades,que el obesos fan bona parella.

Que per regalar o per ajudar a institucions està be comprar loteria, de totes i de qualsevol.

I digueu-me pessimista però, per índex de probabilitats ja veureu que, ja sigui aquest dissabte quan surti el “Gordo” o el 31 amb la “Grossa”, el més segur és que, tant els uns com els altres estaran d’acord, per un cop, en que la salut és el més important.

TRISTOR DE TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Matí gris a la costa baix empordanesa, on el Ter mor engolit per una mar que avui es mostra especialment ferotge.

La tranquil·litat amara la melangia i les onades, que trenquen allà on la terra s’endinsa, ballen amb anades i vingudes, al ritme del seu propi balanceig, com un vell metrònom de pèndul.

Tardor rima amb tristor, a cap hora es fosc, la nit ens empaita aviat i els dies que el sol fa el mandra rere els núvols, ens guanya l’enyorança dels records i ens fa petits en la immensitat de la vida i la natura.

I entens que aquell verd llit de fulles, aquell tronc clavat a la sorra, aquelles cloves de petxines i aquella mar et sobreviuran, com ho han fet als teus avantpassats.

I et venen al cap els que ja no hi són i que no poden compartir amb tu la blavor del mar ni el gris fosc d’un cel amenaçador.

Primer els més recents, però poc a poc, tal com el vent et ruixa la cara i et porta el gust de la sal, la llista es va fent gran i fas balanç de quantes ànimes viuen als teus records i quants cossos ja no pots abraçar.

Passen per la memòria els avis, els pares, els amics que ja no hi són, els parents traspassats, coneguts, lectors amables, gent famosa que un dia ens varen fer la vida millor i fins i tot, gent anònima.

Fa poques setmanes, semblava que teníem la obligació de homenatjar als nostres morts i d’aquí poques més, pels àpats de Nadal, ens mancarà la seva presència a taula.

Però els sentiments són capriciosos i just ara, quan ningú ens ho demana, és quan el cor s’omple espontàniament de la tristor que aflora a la tardor i que la vida esverada ens amaga, tot portant-nos al costat de qui trobem a faltar.

I mirant al teu voltant, veus els essers estimats i saps que la vida passarà irremediablement i no ens deixarà cap més glòria que la memòria d’aquells que, un dia semblant al d’avui, ens recordin amb els ulls humits, davant un paisatge bucòlic, desitjant compartir-lo amb nosaltres.

I ho faran, tot i que no siguin a la tardor, ni bufi el vent o llueixi el sol, perquè els bons records dels nostres absents els portem sempre dins del cor.

20-N

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si avui fa 43 anys haguéssim fet una enquesta, probablement els percentatges entre els que sentien por o satisfacció hagués estat equilibrat.

Una part sentia una alegria, en el fons continguda, de veure com marxava el dictador que durant gairebé 4 dècades havia gestionat, amb mà de ferro, un país que havia après a viure amb por.

Precisament per això, l’altre part sentia temor al que podia passar a partir d’aquell moment, si el futur que els deparava podria ser encara pitjor.

Certament,  els seus hereus podrien haver aprofitat la ocasió i perllongar el règim, si el moviment social i les negociacions politiques no haguessin estat a l’alçada

Però el que va ser considerada una transició exemplar, amb els anys s’ha transformat en un malson.

Un cop transcorregut gairebé el mateix període temps que el general va campar ample per la península, ens trobem amb un país que no desperta cap enveja internacional.

La classe política que llavors, tot i la manca d’experiència, va tenir prou sentit comú i capacitat de negociació per dur el país lluny de la dictadura, no ha tingut relleu.

Malgrat la preparació acadèmica i els màsters –alguns d’ells reals-, es detecta una preocupant manca d’alçada i sentit de servei públic

El principal problema és la cobdícia, tant política com econòmica que ha portat a gestionar els partits politics com a empreses, amb l’únic objectiu d’ assolir el poder per sobre  de qualsevol cosa, obtenir notorietat i uns ingressos econòmics que difícilment obtindrien exercint la seva professió.

No cal anar tant lluny, els empordanesos estem vivint un lamentable espectable en el consistori figuerenc, fins i tot quan el que volen és marxar.

La deplorable situació en que es troba Figueres és culpa tant dels governants com dels opositors que, lluny de buscar el be comú, el recolzament a les bones propostes i pensar en el ciutadà, es dediquen al descrèdit aliè i als propis interessos de partit.

És com si tot s’hi valgués per un vot, ni que sigui mentir a les masses, exagerar les situacions o passar per sobre dels pensaments, fins i tot els propis.

Sembla que anem enrere i que hem tornat a l’anquilosament d’idees, el tancament de mires i fins i tot a la repressió i a l’empresonar gent per idees o comentaris.

I es pensen que amb la exhumació d’aquell cos que tal dia com avui va traspassar, fan un pas endavant.

En realitat, com vaig llegir l’altre dia, el que cal no és treure a Franco del Valle de los Caidos, sinó treure la seva essència dels parlaments i ajuntaments.

DE FORA VINGUEREN...

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa anys que, quan arriben aquestes dates, torna la confrontació tradicionalista entre Castanyada i Halloween.

Els acèrrims defensors dels moniatos i panellets es fan forts en el rebuig a la festa americana i no és fa estrany escoltar allò de que “De fora vingueren que de casa en tragueren”

Però, hem d’acceptar que el món s’ha fet petit, que en el darrer mig segle ha augmentat exponencialment la capacitat de desplaçament de la gent i que internet ens ha obert una gran finestra, facilitant una globalització que avui és una realitat totalment irreversible.

Per tant, és normal que els nouvinguts portin les seves costums i que els joves es deixin influenciar amb el que veuen a la pantalla.

No és només la festa de Tots Sants, darrerament també estem veient bodes a l’aire lliure amb cadires blanques i un arc de fulles sobre els nuvis, peticions de mà amb genolls clavats a terra i un anell en una caixeta mig oberta, fal·lera per les classes de ioga i meditació, balls i musiques de “reggaeton”, festes andaluses a l’abril, pares Noel passant per davant dels reis d’Orient i, com no podria ser d’una altra manera, nens terroríficament disfressats, que la setmana passada ens tocaven el timbre per preguntar-nos si volíem un “trick or treat”, broma o regal, es a dir, “si no ens dones llaminadures, et farem alguna trapelleria”.

Un debat encès que, com sol passar amb els pensaments oposats, cap de les parts saben veure el punt convergent, tot i ser força evident, ja que, si ho analitzem, totes aquestes celebracions solen tenir una arrel comuna.

La castanyada no era més que l’àpat funerari de la nit del 31 d’octubre, on només es podrien servir llegums i fruits secs.

A moltes cultures sud-americanes els familiars es desplacen als mateixos cementiris per compartir el sopar amb els seus morts.

El Halloween, de fet, prové d’una tradició anglosaxona, encara més antiga i que deriva de la festivitat de Samhaim, deu dels morts.

O el Magosto al nord de la península, que també mengen castanyes i fan foc perquè els difunts vinguin aquella nit a escalfar-se.

Així que, enlloc de lamentar-nos, el que hem de fer en enriquir-nos amb les tradicions foranes, procurant guardar les pròpies i exportar-les arreu, com han fet ells, per a que el món també les conegui.

I, de la forma de sigui, aquests dies homenatjar els nostres estimats absents, i dur-los al cor, no només ara, sinó tots els dies de l’any.