ASSASSINS O MALALTS?

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estarem d’acord que qualsevol persona, de qualsevol país, nacionalitat, religió o raça, dins d’un comportament normal, no contempla en cap cas la possibilitat de matar un igual.

Bé, excepte si ets president d’un país i la teva ambició et porta a declarar guerres en què envies directament a la tomba molta gent, fins i tot els teus propis soldats i ciutadans.

Llavors, quins són els motius que porten una persona a matar?

A part de la cobdícia de poder que esmentava abans, podríem afegir-hi la gelosia, el fanatisme o la necessitat de domini, entre d’altres.

Sense haver de ser un expert en psicologia, és fàcil entendre que aquests comportaments s’escapen de la normalitat, que són propis de persones amb trastorns greus i que, en qualsevol cas, necessiten tractament.

Però el problema és que el nostre sistema judicial, en lloc de posar-los al costat dels malalts, els posa dins del sac dels delinqüents i els aplica les mateixes lleis que als lladres, estafadors o traficants.

I passen els anys, es compleixen condemnes de presó, s’obtenen permisos i aquest malalt-assassí queda en llibertat sense cap més limitació que, en alguns casos, una ordre d’allunyament de paper, virtual, que no li limita la mobilitat ni impedeix que la seva disfunció el porti a reincidir.

Així les coses, ens trobem amb casos com el que va passar dimarts a la plaça Tarradellas de Figueres, quan un assassí, encegat per la gelosia, no va tenir cap impediment per saltar-se la llei i matar —permeteu-me que obviï el terme “presumptament”— a plena llum del dia.

Aquest perfil de delinqüent no pot tenir les mateixes facilitats per sortir al carrer; hauria de passar molts més filtres que qualsevol altre detingut.

Aquí no valen paraules, papers, ordres o segones oportunitats, perquè la noia que va morir ja no en podrà tenir cap altra, d’oportunitat.

Com a societat, ens ho hem de fer mirar, no podem seguir amb lleis tant manifestament mal fetes.

Els assassins no han d’anar simplement a la presó, sinó a centres especialitzats; els maltractadors no han de complir condemnes, sinó tractaments, fins i tot indefinits, si cal.

Mentre això no sigui així, continuarà havent-hi persones innocents que moriran al carrer, davant dels ulls i dels mòbils de la gent, o a casa, indefenses.

I mentrestant, nosaltres, els que tenim el poder per canviar les coses, ens limitarem a lamentar-nos i a guardar un minut de silenci, fins a la propera.

 

EL P.R.U.G. CORRECTE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi de la Cambra de Comerç, la nàutica esportiva a la Costa Brava té un impacte econòmic de més de 500 milions d’euros i dona feina directa a més de 7.000 persones tot l’any.

A l’Alt Empordà podem presumir de drassanes que fabriquen i exporten a tot el món, empreses de reformes de vaixells de les més importants d’Europa, venedors de les millors marques i tècnics d’alt nivell que se situen, bàsicament, a la zona d’Empuriabrava, que esdevé, amb la fira anual del vaixells d’ocasió, un punt nàutic importantíssim.

Aquestes empreses, com totes, intenten sobreviure als impostos i a les normatives amb feina i abnegació i també, com passa en altres sectors, s’han d’enfrontar a elements externs que minen les seves perspectives de futur.

Com, per exemple, el PRUG del Cap de Creus, que ja s’està aplicant i del qual Castelló d’Empúries, amb el nombre més important de vaixells, en queda fora.

Per a qui no sàpiga de què va, és la regulació d’accessos per mar al parc natural, amb normes que limiten dràsticament la navegació per la zona, emparant-se amb l’afirmació de que aquesta activitat afecta l’ecosistema i el creixement de la posidònia.

Com passa sovint, ens trobem davant de dos bàndols situats antagònicament: els dels rics, que es creuen que tot ho poden comprar, i els dels ecologistes, que es pensen que encara hauríem de viure com fa dos segles.

El problema és que les administracions i els governs tenen la tendència a ser el que ells anomenen “políticament correctes”, que no és altra cosa que, sense aprofundir massa en els arguments, fer caure la balança del costat dels més dèbils, que són més vots, perquè els poderosos ja se’n sortiran.

Però, el que no valoren és que, de retruc, tothom hi surt perdent, perquè, si no volem el turista d’entrepà, el que molesta, enterra les burilles a la platja i no gasta gens, hem de saber cuidar els que, sense cap problema, omple els bons restaurants, compra cases i vaixells i vol poder anar a passar el dia a Cala Montjoi, al Canadell, a Jóncols, amb vaixells molt equipats i autosuficients, durant un curt període de l’any que no arriba ni als tres mesos.

És molt clar que no podem deixar que tothom faci el que vulgui, que ancorin on no es pot, que contaminin, que vagin a tota pastilla vora la costa, que malmetin el litoral. Només faltaria, és el nostre patrimoni natural, però tampoc podem ser tant radicals i espantar al bon turista, que ja ha començat a manifestar la seva intenció de canviar d’aires cap a costes italianes o croates, que no ens tenen res a envejar i on no els hi posen tants impediments.

A vegades no cal ser només políticament correcte, sinó prendre decisions correctes, valentes amb sensibilitat, però també amb sentit comú i estratègia.