QUATRE TRISTES BARRES

PUBLICAT SL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si preguntem a la gent què ha fet aquest cap de setmana, escoltarem un munt d’històries.

La majoria, aprofitant que fa bon temps, han fet de turistes a casa, ja que durant l’estiu ho tenim molt difícil, d’altres hauran aprofitat els tres dies de festa per anar a visitar llocs i racons o simplement per badar, descansar i gaudir de la tranquil·litat.

És a dir, tots els tòpics que solem fer quan disposem d’un dia festiu ben quadrat en el calendari.

Un calendari que divendres passat marcava l’11 de setembre i a algú li haurà vingut un buf d’enyorança de temps pretèrits, quan la festa girava al voltant de quatre barres i la història frustrada d’un país.

I, a molts,  ens costa entendre com ha canviat la tendència amb el pas dels anys.

Per un tema d’edat, soc dels que vaig viure, tot i que en època preadolescent, les primeres Diades, com la que va portar la gent a les portes de l’Ajuntament e Figueres a bramar contra l’alcalde Pere Giró i en què vam viure una de les darreres càrregues dels “grisos”.

I hem vist com el pas dels anys ha anat fent la festa més amable i participativa.

Les senyeres als balcons, les manifestacions pacífiques, festives, nombroses i reivindicatives feien d’aquest dia una jornada compartida, agradable i familiar.

La cosa va anar creixent i es va omplir el centre de Barcelona, es van fer cadenes humanes, la gran V i es va aconseguir una visibilitat portentosa arreu de la península i del món.

Però, sense saber trobar una explicació clara, aquesta il·lusió s’ha desinflat i no només s’ha perdut l’efecte reivindicatiu, sinó fins i tot el festiu.

Quatre tristes i comptades senyeres han onejat aquest divendres als balcons de les ciutats i les manifestacions han sigut més aviat una trobada d’amics.

Segur que algú ho ha analitzat i ha arribat a alguna conclusió que desconec, però potser la culpa la té la barreja cultural i ètnica de les darreres dècades, la pandèmia, que tot ho va aturar, que les noves generacions estan més preocupades per altres coses; la creixença de la dreta i la radicalització política, els fets de l’11-S als EUA, amb els quals compartim data, o simplement perquè ara han canviat els protagonistes de la “majoria silenciosa”.

Sigui com sigui, penso que, més enllà de les tendències polítiques de cadascú, el fet de sentir-te de la teva terra a casa teva, és quelcom que no hauríem de deixar de banda, ja que això ens fa perdre les arrels.

I qui perd les arrels, perd la identitat.