PIRO-DELINQÜENTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan hi ha foc a l'estiu, no només s'encén el bosc; també se'ns encenen l'ànima, la ràbia i la impotència.

És una sensació que, per desgràcia, estem experimentant cada cop més sovint i a la qual atribuïm la culpa al canvi climàtic, a l'escalfament global o a la calor, que ha augmentat de manera molt preocupant.

Però no hi ha foc sense combustible ni guspira, i, sobre això, hi ha molta culpa per repartir.

Pel que fa al material que crema, tot i que és molt difícil arribar al risc zero, la neteja dels boscos i de les finques ha de ser prioritària. La responsabilitat, en aquest apartat, es reparteix entre els propietaris i l'Administració, que destinen pocs recursos a mantenir-los nets i lliures de sotabosc.

Però el més important és la guspira, i aquí és on hauríem de diferenciar entre el babau i el delinqüent.

Poso com a exemple el greu incendi de les Gavarres, a l'Empordà, que, encara que sigui del Baix, també és nostre.

Estem convertint en un monstre un home que, mentre feia la seva feina, va prendre una mala decisió, sense pensar.

Tot i que la negligència o, en aquest cas, una badada greu, s'ha de perseguir, no és el mateix que actuar amb la voluntat de fer mal.

I en aquest punt em pregunto de quina manera les administracions han fet arribar aquesta informació a les empreses, de forma específica, sobre quins treballs concrets no es poden fer.

Els legisladors es protegeixen de qualsevol responsabilitat amb publicacions de textos enrevessats, en diaris oficials o en canals que sovint no arriben a tothom.

Tots sabem, per repetició, que no es poden fer barbacoes a l'aire lliure ni llençar burilles.

En canvi, tinc la sensació que la prohibició d'algunes activitats no s'ha comunicat amb el mateix ressò i detall que altres restriccions.

El que ha de quedar clar és que no podem comptar amb el sentit comú de la gent.

La prova és que encara continuem sentint petards, sobretot al final d'alguns partits mundialistes.

Llavors, potser el problema no és només la norma, sinó també la manera com s'explica.

Comunicació clara i concisa i, sobretot, càstig sever als piro-delinqüents de veritat, els que actuen de manera intencionada.

L’ALEGRIA DELS FRACASSATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara que els equips de la majoria d’esports han acabat les competicions oficials, entenc que, a qualsevol nivell, faran balanç de com els ha anat la temporada i planificaran i prepararan la propera, sempre amb un objectiu clar, que no és altre que l’èxit. I tot el que no sigui això es pot considerar un fracàs.

És per això que no acabo d’entendre les alegries dels clubs, dels jugadors i fins i tot dels seguidors quan, en el darrer moment, se salven d’un descens de categoria, sobretot en clubs que no haurien d’estar en aquestes tessitures.

Si prenem com a exemple el que, per població i per història, hauria de ser el principal equip de la comarca, és a dir, la nostra UE Figueres, en la seva secció masculina sènior (ja que la femenina, lamentablement, ha estat finiquitada), ja el sol fet de jugar a Primera Catalana, que és la setena categoria nacional d’un total de deu, no es pot considerar un èxit institucional.

Però si, a sobre, acaba en la dotzena posició d’entre setze equips i no es veu salvada fins a la darrera jornada, això no justifica l’alegria d’aquell dia.

I això és el que veig any rere any en moltes competicions, de qualsevol nivell: equips que salven la categoria en el darrer minut i que esclaten d’eufòria, com si haguessin quedat campions.

Fixeu-vos en la paradoxa que suposa veure les imatges de tristesa dels equips finalistes de competicions que no han aconseguit el títol, o d’aquells que, en la darrera jornada, no assoleixen l’ascens, comparades amb les dels que, en el darrer sospir, aconsegueixen mantenir la categoria.

Penso que no és comparable i que els subcampions haurien de mostrar satisfacció pel seu èxit, mentre que els altres haurien d’ajupir el cap i fer autocrítica.

I a tot això s’hi ha d’afegir l’alegria pels fracassos dels veïns, perquè ja sabem que, en aquest país, molts donarien un ull sempre que l’enemic perdés els dos.

De fet, això és el que van fer els aficionats del Girona quan, l’any 1993, la nostra UEF va baixar a Segona B.

I ara també ho han fet alguns empordanesos en saber que els de Montilivi han perdut la categoria, tot i que amb menys soroll, ja que molts dels que es van ofendre fa trenta-tres anys han fet de giracamises i s’han canviat de colors en els darrers temps.

El que dèiem abans: un club que hauria d’estar orgullós d’estar molt per sobre d’on li correspondria viu moments de tristor, mentre que un altre, que està molt per sota d’on hauria d’estar, celebra amb alegria no haver perdut la categoria.

Contradiccions del món de l’esport.