PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
Ara que els equips de la majoria d’esports han acabat les competicions oficials, entenc que, a qualsevol nivell, faran balanç de com els ha anat la temporada i planificaran i prepararan la propera, sempre amb un objectiu clar, que no és altre que l’èxit. I tot el que no sigui això es pot considerar un fracàs.
És per això que no acabo d’entendre les alegries dels
clubs, dels jugadors i fins i tot dels seguidors quan, en el darrer moment, se
salven d’un descens de categoria, sobretot en clubs que no haurien d’estar en
aquestes tessitures.
Si prenem com a exemple el que, per població i per
història, hauria de ser el principal equip de la comarca, és a dir, la nostra
UE Figueres, en la seva secció masculina sènior (ja que la femenina,
lamentablement, ha estat finiquitada), ja el sol fet de jugar a Primera
Catalana, que és la setena categoria nacional d’un total de deu, no es pot
considerar un èxit institucional.
Però si, a sobre, acaba en la dotzena posició d’entre
setze equips i no es veu salvada fins a la darrera jornada, això no justifica
l’alegria d’aquell dia.
I això és el que veig any rere any en moltes
competicions, de qualsevol nivell: equips que salven la categoria en el darrer
minut i que esclaten d’eufòria, com si haguessin quedat campions.
Fixeu-vos en la paradoxa que suposa veure les imatges de
tristesa dels equips finalistes de competicions que no han aconseguit el títol,
o d’aquells que, en la darrera jornada, no assoleixen l’ascens, comparades amb
les dels que, en el darrer sospir, aconsegueixen mantenir la categoria.
Penso que no és comparable i que els subcampions haurien
de mostrar satisfacció pel seu èxit, mentre que els altres haurien d’ajupir el
cap i fer autocrítica.
I a tot això s’hi ha d’afegir l’alegria pels fracassos
dels veïns, perquè ja sabem que, en aquest país, molts donarien un ull sempre
que l’enemic perdés els dos.
De fet, això és el que van fer els aficionats del Girona
quan, l’any 1993, la nostra UEF va baixar a Segona B.
I ara també ho han fet alguns empordanesos en saber que
els de Montilivi han perdut la categoria, tot i que amb menys soroll, ja que
molts dels que es van ofendre fa trenta-tres anys han fet de giracamises i
s’han canviat de colors en els darrers temps.
El que dèiem abans: un club que hauria d’estar orgullós d’estar
molt per sobre d’on li correspondria viu moments de tristor, mentre que un
altre, que està molt per sota d’on hauria d’estar, celebra amb alegria no haver
perdut la categoria.
Contradiccions del món de l’esport.
