LLIBRES ELECTRÒNICS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa un temps que a casa hi ha un “e-book” que conviu amb nosaltres.

Per als neòfits, com ho era jo fins fa poc, es tracta d’una andròmina més gran que un telèfon mòbil i més petita que una tauleta, on podem descarregar llibres sencers gairebé sense límit i que ens permet llegir-los molt fàcilment.

És una evidència més que la tecnologia es va apoderant de les nostres vides, posant-nos a l’abast, còmoda i ràpidament, tot allò que vulguem.

Abans que surtin els puristes que diguin que és un pas enrere i que estem matant la literatura, hem d’avaluar els aspectes bons i dolents que aquesta modernitat ens aporta.

Si posem en una balança l’impacte laboral, en nombre de persones, que ara poden viure del negoci possiblement no canviï gaire, però a nivell local ens perjudica, ja que aquestes webs de venda de llibres tenen les seus deslocalitzades, i el comerç de proximitat en surt perdent.

Així les coses, ha afectat de ple les llibreries de tota la vida, aquelles que ens aconsellaven i que, a més de llibres, també ens venien el diari, l’estoig de llapis de colors i el paper d’embolicar.

Com va passar amb les botigues de música, que, amb l’èxit de Spotify, van haver de reinventar-se o, directament, abaixar la persiana.

D’altra banda, no hi ha cap dubte que la comoditat de llegir en un aparell que et permet augmentar la mida de la lletra si la presbícia es manifesta, que et recorda on ho vas deixar, que pot llegir en veu alta si tens greus dificultats de visió, i la seva facilitat d’emmagatzematge i transport són punts a favor.

Però, què voleu que us digui, el tacte del paper, la flaire d’impremta, que ens transporta al record dels primers dies de classe, la portada, sospesar, segons el gruix, quan em manca per acabar, el punt de llibre personalitzat i els prestatges plens de lloms lluint els títols, són magnifiques sensacions que perdem.

Però, si això ha de servir perquè les noves generacions llegeixin més i s’interessin per les novetats, endavant amb els llibres digitals.

Tant de bo tingui l’efecte que ha tingut en la música, que ha acabat consumint-se majoritàriament en línia i que, amb el pas del temps, ens permet afirmar que ara hi ha més persones que abans que, connectades a uns diminuts auriculars, viuen envoltades de compassos i corxeres.

Però, voldria acabar reflexionant sobre el fet negatiu més important d’aquests llibres electrònics, i no és altre que, si tots es compressin en línia, perillarien jornades tan maques com la que vam viure el dijous per Sant Jordi, quan els escriptors, novells o consolidats, professionals o amateurs, lluïen orgullosos les seves creacions, signaven dedicatòries amb el cor i copsaven de primera mà les sensacions de qui els llegeix.

APARCAR A FIGUERES, VERSIÓ 2.0

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes vaig escriure un esborrany d’article que després va quedar descartat i no vaig publicar.

Estava inspirat en una conversa amb un amic, que m’explicava que un dimecres qualsevol, havia d’anar a fer uns encàrrecs a Figueres.

Feia molt de temps que no anava al centre i el va sorprendre que durant gairebé una hora no trobés aparcament, per la manca d’oferta en uns carrers amb voreres massa amples per on no passa ningú, fins que va descobrir un petit aparcament vora la plaça Tarradellas, ample i ben situat.

Va anar a veure el seu perruquer, amb qui va lamentar la situació de la Unió Esportiva Figueres; va anar a fer un tallat amb un amic retrobat i va “ramblejar”, com quan era jove.

Es va reconciliar amb la ciutat que el va veure néixer i la va trobar maca, viva, lluminosa, neta i amb un batec que l’allunyava de les crítiques que havia sentit darrerament.

Però, l’idil·li es va acabar quan li van carregar 6 euros a la targeta en anar a retirar el cotxe. Més car que el tallat, una tercera part del que li havia cobrat el barber, i es va prometre que trigaria a tornar a trepitjar la ciutat.

Si vaig congelar l’article va ser perquè en aquell moment n’hi havia d’altres que, també en aquest mateix setmanari, anaven en el mateix sentit, fins i tot cartes al director, i em va semblar que no calia seguir posant el dit a la nafra.

Però, si he canviat d’opinió i ara en publico la versió modificada és perquè fa pocs dissabtes vaig anar a un dinar de celebració amb amics vinguts de fora, en un restaurant històric del centre de Figueres.

Un àpat magnífic i que, després del cava i la ratafia, em va venir de gust presumir de figuerenc, i vam passejar pel centre, on van fer compres; els vaig mostrar l’univers surrealista del geni i fins i tot vam passar pel rebedor del Museu del Joguet, on en Joan Tomàs, molt amablement, els va mostrar les seves nines.

Però, com li va passar al primer afectat, quan després d’una tarda magnífica vam anar a recollir els cotxes, el parquímetre de la plaça Catalunya ens va xuclar 19 euros a cadascú. La meitat del preu del dinar, el mateix que la samarreta de rebaixes que van comprar.

Vaig veure de reüll la cara dels meus convidats, que per educació no van comentar res, però que, igual que aquell home, jo i ells mateixos, trigarem a tornar.

Es parla molt del problema del tancament de botigues històriques, de les grans cadenes i dels preus dels lloguers, però cal aixecar la veu i dir que si Figueres vol ser un centre comercial a l’aire lliure ha de començar per fer com els que són tancats: tenir molt aparcament, molt a prop i molt barat.

ENSENYAR I EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que els docents han alçat la veu i han convocat vagues.

I no ho fan, només, per millores econòmiques, que també estarien justificades; ho fan per molts altres motius, però ja us dic ara que, al meu parer, se’n deixen un de pes.

Els professors demanen reduir la ràtio d’alumnes; en cap cas és el mateix atendre 15 adolescents que 25, i aquí encara jo afegiria que caldria tornar al nivell de classes per lletres, és a dir, els bons a l’“A” i els ganduls a la “C”, i ajuda personalitzada a qui l’hi calgui. Res de barrejar, que, per intentar ajudar a uns quants, es frena a tothom.

I si cal atenció als nouvinguts, cada cop més nombrosos, i als que tenen condicions especials, s’ha de tenir més personal i més preparat per a aquestes situacions i, de passada, destinar menys hores en paperassa.

També, cal treballar amb comoditat, com en totes les feines: l’Alt Empordà és una de les comarques amb més barracons, gairebé 70, que no es poden condierar equipaments en condicions, ni per ensenyar, ni per aprendre.

La feina dels educadors, com altres àrees de la funció pública, necessita recursos i atenció, ja que a les seves mans està el futur dels nostres fills, el seu camí a la vida, la seva capacitat crítica i cultural.

Nois i noies han s’han de convertir en els metges, els advocats, els enginyers i, si més no, en les bones persones del futur.

És per això que els pares que aquests dies de vaga s’han vist afectats, més enllà de protestar per no saber què fer amb la mainada, els haurien de recolzar.

I això ve a tomb que una de les reivindicacions que els mestres no han posat al full de ruta i que és la manca de recolzament dels pares envers la seva feina.

Hem oblidat la màxima de fa dècades i que deia que els mestres ensenyen i els pares eduquen.

Segurament, la manca d’estabilitat familiar i els desplaçaments han contribuït al fet que, en els darrers anys, tot recaigui a les espatlles dels docents i que, a més a més, se’ls qüestioni quan, segurament amb raó, suspenguin o recriminin els nostres fills.

Una pandèmia ens va fer veure les precarietats dels sanitaris. Ara mateix, els informes PISA ens haurien de fer veure la importància que els mestres treballin lliures, amb directrius més realistes i amb més recursos.

FER L’AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El jovent del “Flower Power” dels seixanta va batejar aquesta expressió, cansats de la situació bèl·lica que es vivia llavors.

Eren temps en què el món encara feia pudor de la pólvora de la Segona Guerra Mundial i els esbornacs de les bombes a Europa eren ben visibles.

Els “hippies”, que lluny de ser uns arreplegats, venien majoritàriament de famílies acomodades i no compartien les idees americanes, imperialistes i invasores, que lluitaven a Vietnam, com poc abans ho havien fet a Corea.

El món de la música, en plena psicodèlia, els recolzava, i els grans artistes plàstics, cineastes i literaris se’n feien ressò en un món que estava fart de disputes absurdes.

Ells no ho reconeixeran, però bona part de la raó que els americans avortessin la guerra a Àsia la va tenir la pressió popular.

Potser sí que són els amos del món en molts aspectes; ningú els pot negar l’abnegació, la manera d’afrontar les situacions, l’orgull i com saben vendre’s.

Però, també, es creuen amb autoritat moral per moure els fils econòmics del planeta, utilitzant la força si cal, cosa que, al cap i a la fi, sempre acaben pagant els més dèbils.

El problema és que no saben valorar el mal que fan perquè, a part d’atacs puntuals, cap de les grans guerres mundials ha transcorregut en territori americà, i no han patit cap altre enfrontament bèl·lic dins del seu territori des de la fi de la seva pròpia Guerra Civil el 1865.

És fàcil donar ordres quan els nens morts no són els teus, quan el fred i la gana els passen els altres, quan els que dormen al ras perquè les seves quatre parets han desaparegut estan a milers de quilòmetres.

Però, el que més em sobta és que, a hores d’ara, no hi hagi més veus que, des de la societat civil i, particularment, des del món artístic i cultural, es manifestin, no només fora del país, sinó als mateixos carrers ianquis, demanant que s’acabi aquest degoteig de morts.

És cert que la humanitat, i particularment els seus dirigents, no aprenem d’històries recents, i alguns maltracten el seu poble; són avars de la seva riquesa, fanàtics del seu Déu, però no per això hem de condemnar els seus habitants a les penúries i misèries d’una guerra que, com ha quedat demostrat al llarg de la història, mai no guanya ningú.

Avui ja no calen flors als cabells, ni cotxes de colors, ni llargues melenes; només cal que, dempeus, amb la veu alçada i amb el mitjà més poderós del món, que és el vot, la gent, amb amor, digui no a totes les guerres.

RETRATATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi quan afirmo que, quan et toca un cotxe d’autoescola al davant, maleïm la nostra sort.

I és que el pobre alumne, ben assessorat pel seu monitor, compleix fil per randa tot el que està assenyalat, fet que alimenta la nostra desesperació, i anirà a 30 per hora si el senyal rodó així ho diu, s’aturarà a tots els «cediu el pas» per mirar a tots costats i farà les rotondes per fora.

Però, en realitat, és ell qui està complint el que seria perceptiu, i som nosaltres els que, com delinqüents reincidents, ens saltem les normes cada cinc minuts.

És cert que aquest incompliment, en alguns casos, porta conseqüències, fins i tot morts, i que, si tots ho féssim com ells, anar amb cotxe deixaria de ser una de les principals causes de mort i desapareixeria d’aquest fúnebre rànquing.

I com que som així de sapastres, no hi ha altre remei que posar paranys per fer-nos adonar que no ho fem bé i, si cal, castigar-nos, en forma de multes, com alumnes rebels.

Però, els humans som tramposos i, si hi ha quelcom que ens controla, ens les empesquem per buscar com evitar-lo i un dels controls que em semblen més vulnerables són els radars, aquells que estan estàtics en un punt de la via.

Com els que acaben de posar a l’entrada de Figueres per Vilatenim o el que aviat estarà en funcionament a l’accés i sortida de Roses.

Un cop localitzats, ja sigui per coneixement o perquè el navegador del cotxe o la practica aplicació “Waze” ens avisa, els vehicles frenen i es posen a la velocitat demanada només en aquell punt, i, cop hagin evitar que els retratin, l’accelerada farà que la prohibició se’n vagi en orris i el perill, si és que hi era, segueixi ben vigent.

Els radars de tram, pel contrari, obliguen el conductor a no superar el límit durant la distància concreta i són molt més efectius.

Excepte el de Fortià, que la majoria incompleixen, sabedors que el temps aturats al semàfor en vermell corre al seu favor.

De totes maneres, espero que ben aviat la tecnologia o la IA, que tan ràpidament avança, trobi un mètode, potser dins dels mateixos vehicles, per detectar l’alcohol consumit i, sobretot, les drogues, que són els elements que, segons les estadístiques, més influeixen en els accidents mortals a la carretera.

Mentrestant, quan passem per un radar, premerem el fre just al seu pas i prou, ja que, si no, quedarem ben retratats.

Però, un cop passat, oblidarem el motiu pel qual hi era i tornarem a ser els delinqüents habituals.

ESTEM AVISATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com que no t’ho esperes, et fots un bon ensurt quan el mòbil, endreçat a la butxaca, emet aquella sirena tan desagradable, diferent de tots els avisos habituals i que, per la seva sonoritat i volum, ve a manifestar que res de bo no està passant.

Amb l’afegit que, si et trobes en un lloc públic o acompanyat, aquest soroll se suma al dels veïns i adquireix un ressò tridimensional que t’envolta i espanta encara més.

L’atenció queda desviada de qualsevol activitat que estiguis fent i s’aconsegueix l’objectiu del remitent, que no és cap altre que el de fer-te llegir amb celeritat el seu contingut.

Tot plegat, res que no sapiguem: que farà vent, que plou o plourà molt i que no hauríem de travessar rierols; que les onades són perilloses i que no cal anar a passeig vora el mar; que les rieres es poden desbordar, o fets similars.

Missatges lògics i evidents, plens de racionalitat, que entren al cap de qualsevol persona amb dos dits de front.

I, així les coses, la majoria dels receptors pensem que segurament hi ha gent que no té gaire feina i que es dedica a fer aquesta mena d’avisos, com si tothom fos idiota i mancat de sentit comú.

Però quan veus que, en passar pel passeig marítim d’Empuriabrava, hi ha persones caminant per l’espigó mentre el mar les esquitxa; quan llegeixes a les xarxes que un vehicle ha estat arrossegat per l’aigua en voler travessar un pont inundat; i, sobretot, quan hi ha gent que ha tingut la desgràcia de veure’s afectada pels aiguats i que busca responsabilitats més enllà de qui de veritat en té —que som nosaltres mateixos, que durant dècades no hem cuidat el medi ambient—, llavors entens que, en realitat, la finalitat d’aquest odiat missatge no és altra que la d’eximir de responsabilitat gestors i governants, que s’empararan en allò de «Jo ja t’havia avisat».

Tot i que, com la setmana passada, afecta els serveis públics (escoles, hospitals, transports) i no els privats, per la qual cosa es genera un bon desgavell organitzatiu a nivell familiar.

Tinguem per segur que la natura ens tornarà a castigar una vegada i una altra, i que cada cop hi haurà gent que, malgrat estar avisada, per escrit i de manera molt sorollosa, gairebé com una escridassada, farà orelles sordes, posant-se en risc ells mateixos i els del seu entorn.

I també les sacrificades forces de seguretat, voluntaris i sanitaris, que, quan senten un avís, saben que el perill no vindrà només pel que pugui passar a nivell meteorològic, sinó també per les imprudències dels qui ja estaven avisats.

NECESSITEM MOURE’NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D’un temps ençà, estem vivint molts casos de dificultats en la mobilitat de les persones.

Pagesos emprenyats que tallen autopistes, aiguats que deixen vies negades i malmeses, desgraciats accidents de tren que interrompen trajectes, àdhuc vagues de maquinistes, despreniments i avaries recurrents a Rodalies, etc.

I qui no diu que no en vindran més: potser aviat els pescadors tallaran carreteres, nevarà al febrer o passaran altres coses que encara no imaginem, i que, d’una manera o altra, faran que molta gent tingui problemes per arribar a la feina o per tornar a casa.

Però, en cap cas estem parlant de fets que, en major o menor mesura, no passessin anys enrere, i més tenint en compte que els vehicles, els trens i les carreteres no tenien els avenços d’avui i que les comunicacions eren molt més precàries.

Ens preguntem què és el que fa que avui tinguem coneixement que tanta gent, també del nostre entorn, es vegi afectada per aquests fets? Doncs la necessitat que hem creat de moure’ns.

En primer lloc, la descentralització de les ciutats, d’on la gent ha fugit del centre, fa que ara s’hagi de desplaçar si la feina és urbana.

I també el cas contrari: moltes empreses s’han instal·lat en polígons allunyats, en terrenys més assequibles, cosa que implica haver-se de moure cada matí per anar a fitxar.

I les oportunitats, aquelles que tothom somia: la feina ideal, aquella que ens fa pensar que ens forrarem sense fotre gaire brot, però que és a uns quants quilòmetres.

A tot això, s’afegeix la dificultat actual de trobar un habitatge assequible, fet que obliga molta gent a emigrar als extraradis.

No és que, dècades enrere els trens no s’espatllessin, anessin sempre a l’hora, o que les carreteres no es malmetessin; és que abans la gent no tenia tanta necessitat d’utilitzar els mitjans de transport diàriament per guanyar-se la vida.

Tot plegat és el preu dels nous temps, d’allò que ha creat aquest mal anomenat progrés, que no només afecta la manca de mobilitat, sinó que també ataca directament el medi ambient, ja que no hi ha cap mitjà de transport que no contamini, fins i tot, l’elèctric.

És cert que, actualment, el canvi climàtic és una realitat i que, per la inoperància de polítics i gestors, la xarxa viària i ferroviària està mal mantinguda, però el motiu de que la situació sigui tant viral és que avui hi ha molta més gent que necessita moure’s.