EL NOSTRE TREN DE VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Podríem pensar que Figueres va començar el seu creixement quan va ser anomenada ciutat, l'any 1875.

Potser sí que aquell fet la va posar al mapa, però el creixement real va venir quan, un parell d'anys més tard, per aquestes dates, va arribar la via fèrria: el primer tren que l'enllaçava amb Girona i Barcelona i que, posteriorment, la va connectar amb la frontera francesa.

Aquest mitjà de transport de persones i mercaderies va ser el que va impulsar una ciutat que es convertiria en el nucli urbà més important proper al país francòfon.

És indubtable que el trànsit ferroviari a Figueres ha estat, des de llavors, un dels motors del seu creixement, el centre de connexió dels transports i de les persones, és a dir, el nucli dels negocis i de la vida social.

Pel que fa al modern tren d'alta velocitat, la seqüència va ser inversa: l'any 2010 ens va obrir a França i, uns anys més tard, ens va connectar cap al sud. Però el resultat va ser el mateix: una comarca situada al mapa internacional del transport de qualitat.

Ara sembla, però, que tot això es veu qüestionat i que les comunicacions ferroviàries passen per un mal moment.

Incidències, retards, accidents i vagues estan fent que la gent vegi amb mals ulls la utilització del tren.

El problema, com en altres àmbits, no és cap altre que la mala gestió dels servidors públics que, per manca de previsió a llarg termini i per la necessitat d'obtenir resultats immediats —que són vots—, no planifiquen les inversions en infraestructures, manteniment, modernització o personal qualificat i tot això fa que les coses avancin perillosament cap a l'obsolescència.

Gairebé 150 anys després, Figueres debat sobre el seu futur ferroviari, la viabilitat de l'estació única, la conservació de l'antiga estació —que tampoc no és la primera— i el nus comercial ferroviari de Vilamalla.

Mentrestant, com que ningú no es posa d'acord, el temps passa, les infraestructures es deterioren i no sortim de l'atzucac.

Una llàstima, perquè, en l'era de les energies renovables, la mobilitat elèctrica i l'ecologisme, tots hauríem de promoure el transport ferroviari, tant per la seva condició de mitjà net com per la seva comoditat i seguretat, malgrat les lamentables desgràcies ocorregudes darrerament.

Per tot plegat, reivindiquem que el tren hauria de ser el mitjà de transport habitual en les nostres vides.

LA NOSTRE BROSSA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poques setmanes que s’ha posat en marxa a Figueres un nou sistema de recollida de residus.

Si més no, això és el que està publicitant l’Ajuntament de Jordi Masquef aprofitant la proximitat de les eleccions municipals del mes de maig.

Els titulars parlen d’un gran canvi a la via pública i, pel que sembla, efectivament, hi haurà un modificació considerable, però sobretot a nivell visual, perquè la gran diferència, entre altres coses, serà la instal·lació d’uns nous contenidors amb una nova estètica.

No hi ha cap dubte que tot el que sigui renovar és positiu, però hi ha canvis que no es produiran i que no depenen directament de l’Ajuntament.

Em refereixo a aquells ciutadans que es pensen que l’entorn dels contenidors és una extensió on poden deixar mobles, matalassos, electrodomèstics i altres andròmines que no estan incloses en cap dels dipòsits de residus o que no hi caben.

Redreçar aquest mal costum no és una tasca fàcil, i tot plegat comença per una educació ambiental que encara no està del tot arrelada, tot i que, en les darreres dècades, hem millorat sensiblement.

Haig d’explicar que he conegut el sistema d’un poble del Baix Empordà on han aconseguit un alt nivell de reciclatge i han evitat les imatges dels trastos al voltant dels contenidors, bàsicament perquè no en tenen cap.

Allà, cada vespre s’ha de baixar la brossa al carrer, un residu diferent cada dia, seguint un calendari, i durant la nit l’empresa contractada la recull.

S’ha de dir que no és que sigui gaire agradable passejar al vespre quan s’acumulen els cubells a les voreres, però allà, qui té algun estri que no correspon a la fracció del dia, no té més remei que trucar a l’Ajuntament o anar a la deixalleria que, tot sigui dit, obre tots dies amb un horari ampli.

Certament, el canvi que proposa el municipi figuerenc és clarament un pas endavant i no es limita a una qüestió estètica. També hi ha una declaració d’intencions àmplia, que inclou la recollida porta a porta dels comerços, la neteja, la proximitat, la modernitat i les facilitats per complir la normativa ecològica.

Però, tot aquest esforç econòmic i organitzatiu que suposa per a les arques públiques, hauria d’anar acompanyat de canvis per part dels fabricants perquè facilitessin el reciclatge dels seus productes i, sobretot, d’una conscienciació ciutadana perquè s’entengués que la brossa és responsabilitat de cadascú.

L'HABITATGE DEL FUTUR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

estem en un país on, històricament, molts han viscut del totxo, amb empreses constructores pròsperes, paletes autònoms amb feina i professionals d’altres oficis complementaris, com ara lampistes, guixaires o fusters, que s’han guanyat bé la vida.

També, venim d’un passat en què una família treballadora podia estalviar per comprar un pis, això sí, amb molt d’esforç, superant molts anys d’hipoteca amb tipus d’interès astronòmics.

I, si no es podia, o simplement no es volia, es llogava un pis, sobretot en el cas de les parelles joves, cosa que també suposava un esforç, però era assumible.

I, en canvi, ara tenim un greu problema perquè no es poden pagar els lloguers ni comprar pisos i, a més, els professionals diuen que la construcció ha deixat de ser un negoci.

La reflexió general es limita a dir que els salaris són massa baixos i els habitatges, massa cars. I això és una evidència indiscutible, però potser, per trobar-ne els motius, ens hem d’anar una mica més enllà.

Estem d’acord que hi ha empreses rapinyaires, aprofitades i especuladores que juguen amb la pobra gent, que col·lapsen el mercat i que constitueixen un col·lectiu que cal tenir a ratlla.

Però grans tenidors sempre n’hi ha hagut. A Figueres, sense anar més lluny, fa anys hi havia edificis grans d’un sol propietari que els llogava a preus racionals, i no passava res. El pecat no és ser ric; el delicte és aprofitar-se de la situació de manera desmesurada.

Plantegem-nos que, si els constructors actuals poguessin tenir plantilles qualificades, estables i implicades, menys burocràcia, impostos i normatives, potser podrien pagar millors sous, fer habitatges a preus més ajustats i guanyar-se la vida.

Tampoc podem obviar que, si els llogadors estiguessin protegits de les ocupacions il·legals i dels impagaments, potser no els caldria apujar els preus per seleccionar els llogaters o deixar pisos tancats.

I restringir els pisos de lloguer turístic, que fan molt mal al lloguer estable.

Però, al final, els nostres polítics només s’aprovaran unes subvencions que paguem entre tots i unes normes febles de cares a la galeria, que altres canviaran després de les eleccions i, amb tot plegat, l’agonia continuarà i acabarà desembocant en una crisi que fa temps que s’anuncia.

Les lleis mal aplicades i la manca de planificació és el que fa anys que està matant el futur de l’accés a l’habitatge.

EL PERILL DE LA I.N.

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No fa gaires anys vaig fer un comentari sobre la intel·ligència dels ordinadors de l’època i un informàtic em va respondre categòricament que no havíem de témer, perquè les màquines es limitaven a executar les instruccions dels programadors humans.

Però, des de fa pocs mesos, aquesta percepció ha canviat i, d’aquella reticència que teníem davant les consultes fetes a internet, amb la sospita que estaven alimentades per gent amb coneixements dubtosos, hem passat a tenir una fe gairebé cega en la I.A., a la qual confiem la majoria dels nostres dubtes.

I és ben cert que és una eina fàcil i que, amb un bon ús, ens pot resoldre dubtes menors i facilitar-nos la vida, també en l’àmbit professional, com un bon suport.

Però, com un virus maligne, s’està introduint amb tanta celeritat i insistència que sembla que ara tot hagi de passar per aquesta eina virtual.

Si fem un missatge o enviem un correu, ens presenta, sense demanar-ho, l’opció de fer-lo per nosaltres, de revisar-lo, polir-lo, resumir-lo o traduir-lo, i fins i tot fica el nas en converses anteriors, cosa que pot fer aixecar sospites d’espionatge.

I no acaba aquí. Ens vol fer de conseller mecànic, electricista o metge, amb el perill que això comporta, fins i tot dificultant la feina dels professionals de veritat.

A les xarxes, aquesta I.A. ens inunda de vídeos falsos, enganyosos i manipuladors, utilitzant personatges reals que, amb una veracitat increïble, segur que influeixen en persones de poc criteri.

Ara, però, ja hi ha veus que s’aixequen per advertir-nos que aquesta suposada intel·ligència no és gens innocent, que se’ns pot girar en contra i fins i tot utilitzar-nos en benefici propi.

La situació fa por, però és que, més enllà d’això, amb la tendència dels darrers temps de moltes persones a prendre’s la vida amb el mínim esforç, la I.A. els hi és la solució ideal.

Qui voldrà estudiar si té un lloc, gratuït i immediat, on li resoldran els dubtes, li faran els resums dels llibres, li diran com fer les coses, li corregiran les faltes ortogràfiques i li explicaran les històries que vulgui escoltar?

Així les coses, no esperem que els pèssims resultats de les proves PISA millorin, ja que no hi haurà esma ni motivació per aprendre, per llegir o per escoltar un professor si darrere d’una pantalla hi troben totes les respostes.

No sé si, com comencen a afirmar alguns entesos, la Intel·ligència Artificial ens tornarà a convertir en primats, però el cert és que, de moment, el que sembla que està en perill immediat és la Intel·ligència Natural.

QUATRE TRISTES BARRES

PUBLICAT SL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si preguntem a la gent què ha fet aquest cap de setmana, escoltarem un munt d’històries.

La majoria, aprofitant que fa bon temps, han fet de turistes a casa, ja que durant l’estiu ho tenim molt difícil, d’altres hauran aprofitat els tres dies de festa per anar a visitar llocs i racons o simplement per badar, descansar i gaudir de la tranquil·litat.

És a dir, tots els tòpics que solem fer quan disposem d’un dia festiu ben quadrat en el calendari.

Un calendari que divendres passat marcava l’11 de setembre i a algú li haurà vingut un buf d’enyorança de temps pretèrits, quan la festa girava al voltant de quatre barres i la història frustrada d’un país.

I, a molts,  ens costa entendre com ha canviat la tendència amb el pas dels anys.

Per un tema d’edat, soc dels que vaig viure, tot i que en època preadolescent, les primeres Diades, com la que va portar la gent a les portes de l’Ajuntament e Figueres a bramar contra l’alcalde Pere Giró i en què vam viure una de les darreres càrregues dels “grisos”.

I hem vist com el pas dels anys ha anat fent la festa més amable i participativa.

Les senyeres als balcons, les manifestacions pacífiques, festives, nombroses i reivindicatives feien d’aquest dia una jornada compartida, agradable i familiar.

La cosa va anar creixent i es va omplir el centre de Barcelona, es van fer cadenes humanes, la gran V i es va aconseguir una visibilitat portentosa arreu de la península i del món.

Però, sense saber trobar una explicació clara, aquesta il·lusió s’ha desinflat i no només s’ha perdut l’efecte reivindicatiu, sinó fins i tot el festiu.

Quatre tristes i comptades senyeres han onejat aquest divendres als balcons de les ciutats i les manifestacions han sigut més aviat una trobada d’amics.

Segur que algú ho ha analitzat i ha arribat a alguna conclusió que desconec, però potser la culpa la té la barreja cultural i ètnica de les darreres dècades, la pandèmia, que tot ho va aturar, que les noves generacions estan més preocupades per altres coses; la creixença de la dreta i la radicalització política, els fets de l’11-S als EUA, amb els quals compartim data, o simplement perquè ara han canviat els protagonistes de la “majoria silenciosa”.

Sigui com sigui, penso que, més enllà de les tendències polítiques de cadascú, el fet de sentir-te de la teva terra a casa teva, és quelcom que no hauríem de deixar de banda, ja que això ens fa perdre les arrels.

I qui perd les arrels, perd la identitat.

EL TURISTA ACCIDENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els turistes han començat a tocar el dos, per la qual cosa molts autòctons encetem la vida estiuenca i ens podem acostar a platges i pobles que fa mesos que evitem.

Pel que he pogut copsar, aquest estiu s’ha accentuat la tendència que ja fa uns anys que observem: molts turistes -potser menys, però tot i així molts- i poca caixa. I això és quelcom que ens hem de replantejar seriosament.

El turisme és totalment necessari: d’ell en viuen moltes famílies i és clau per a l’economia local. Però, els negocis estacionals estan veient, cada cop més, com ara que la temporada s’acaba, tot i pencar totes les hores i tots els dies, el calaix està força més eixut del que esperaven.

Es queixen d’estades curtes, de restaurants de certa categoria on la gent hi entra, sense la indumentària adequada, per fer-hi àpats minsos, compartint plats i sense fer massa despesa.

Entrepans a la platja, botellades, taules parades en descampats i gent vivint en autocaravanes als aparcaments.

Tenir masses visitants no és bo: la sobre-població dificulta la circulació viària, els aparcaments són impossibles, el clavegueram es col·lapsa, el senyal telemàtic s’alenteix, els supermercats —els únics que fan negoci, junt amb les cadenes de menjar ràpid, però que s’enduen els beneficis fora de la comarca— estan arrasats i els residus deixen de seleccionar-se correctament.

Deia el meu pare que les vacances les ha de fer qui pot i no qui vol, però avui es prioritza el lleure per damunt de la feina i cada cop ens trobem amb més visitants, però sense gaires possibles.

No crec que sigui fàcil canviar la tendència i aconseguir un turisme de qualitat, en menor nombre, però amb més butxaca.

La regulació —o directament la suspensió— dels pisos turístics podria ser un primer pas.

Hem de cuidar el turista que torna, el que te segona residència, el que vol navegar, el que es vol allotjar en establiments establerts i el que vol gaudir d’una bona gastronomia.

El paisatge i el clima ja el tenim, ara cal promocionar-nos i, sobretot, donar facilitats als negocis i als inversors, i així poder fer la selecció natural que caldria.

Ja hi ha veus que parlen de la qualitat de l’ambient que es viu al Gran Jonquera i de com això està frenant els clients autòctons.

Perquè no ens podem vendre per quatre duros a turistes que, més que accidentals —res a veure amb la novel·la d’Anne Tyler—, són turistes que per nosaltres són un accident.

 

LA BANDA SONORA DE L’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la música ens desperta els sentiments. La jazzista Júlia Valle, en el seu llibre “Cerebro en equipo”, diu que la música eleva la consciència, connecta cervell i cos i lliga les emocions, siguin tristes o alegres i festives.

D’aquestes últimes, les més presents, des de sempre, als balls de les festes majors d’estiu dels nostres pobles i barris.

Però, el pas del temps ens ha portat nous formats i, sobretot, afortunadament, ha fet que els concerts ja no es limitin a un dia concret.

Antigament, la festa major era la data més destacada de l’any, juntament amb Nadal. Aquell dia es deixava la feina al camp, a la fàbrica o a la granja; es tancava la botiga i tothom es posava el vestit de festa, per anar als actes.

Hi havia tres esdeveniments comuns arreu que eren imprescindibles: la missa, l’audició de sardanes i el ball de festa.

Aquest darrer era el que, al vespre, adornava la plaça de llums i banderetes, on parelles, joves i grans, en caure la nit, s’arrambaven al ritme del pasdoble, el bolero o el vals.

I aquest fet no ha canviat gaire. Segur que aquest cap de setmana, a Roses, Darnius, Agullana, Riumors, Garriguella o Vilabertran, no hi ha faltat el ball.

La diferència és que, amb la proliferació dels grups de versions, han canviat el ritme i el format musical, tot i que, al cap i a la fi, com abans, també interpreten cançons antigues que agraden a tothom i fan moure el cos.

Però, el fet destacable actualment de la música estival és que ja no es limita a la Mare de Déu d’Agost o al dia que correspongui a la festa major.

Molts pobles de la nostra comarca organitzen concerts que, lluny dels grans formats com Portalblau, Sons del Món o l’Acústica, ofereixen una alternativa més propera, en un format local, reduït i adaptat al seu pressupost.

A Borrassà fan els Sons de Nit; a Vilafant, els Vespres Musicals; a Maçanet de Cabrenys, els Divendres Musicals; a Darnius, les Vesprades d’Estiu, o a Roses, el Cicle Entre Muralles. I així, fins a gairebé una vintena de pobles de l’Alt Empordà que, buscant la fresca —que aquest any no trobem—, presenten una programació musical estiuenca variada i de qualitat.

Com dèiem a l’inici, són moments que el nostre cervell associa al benestar, que ens emocionen i ens relaxen i que, a més, fan veïnatge i serveixen d’aparador per a grups desconeguts.

Perquè, mentre hi hagi una plaça, ni que sigui modesta, amb un escenari, l’estiu seguirà tenint la seva banda sonora.