NECESSITEM MOURE’NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D’un temps ençà, estem vivint molts casos de dificultats en la mobilitat de les persones.

Pagesos emprenyats que tallen autopistes, aiguats que deixen vies negades i malmeses, desgraciats accidents de tren que interrompen trajectes, àdhuc vagues de maquinistes, despreniments i avaries recurrents a Rodalies, etc.

I qui no diu que no en vindran més: potser aviat els pescadors tallaran carreteres, nevarà al febrer o passaran altres coses que encara no imaginem, i que, d’una manera o altra, faran que molta gent tingui problemes per arribar a la feina o per tornar a casa.

Però, en cap cas estem parlant de fets que, en major o menor mesura, no passessin anys enrere, i més tenint en compte que els vehicles, els trens i les carreteres no tenien els avenços d’avui i que les comunicacions eren molt més precàries.

Ens preguntem què és el que fa que avui tinguem coneixement que tanta gent, també del nostre entorn, es vegi afectada per aquests fets? Doncs la necessitat que hem creat de moure’ns.

En primer lloc, la descentralització de les ciutats, d’on la gent ha fugit del centre, fa que ara s’hagi de desplaçar si la feina és urbana.

I també el cas contrari: moltes empreses s’han instal·lat en polígons allunyats, en terrenys més assequibles, cosa que implica haver-se de moure cada matí per anar a fitxar.

I les oportunitats, aquelles que tothom somia: la feina ideal, aquella que ens fa pensar que ens forrarem sense fotre gaire brot, però que és a uns quants quilòmetres.

A tot això, s’afegeix la dificultat actual de trobar un habitatge assequible, fet que obliga molta gent a emigrar als extraradis.

No és que, dècades enrere els trens no s’espatllessin, anessin sempre a l’hora, o que les carreteres no es malmetessin; és que abans la gent no tenia tanta necessitat d’utilitzar els mitjans de transport diàriament per guanyar-se la vida.

Tot plegat és el preu dels nous temps, d’allò que ha creat aquest mal anomenat progrés, que no només afecta la manca de mobilitat, sinó que també ataca directament el medi ambient, ja que no hi ha cap mitjà de transport que no contamini, fins i tot, l’elèctric.

És cert que, actualment, el canvi climàtic és una realitat i que, per la inoperància de polítics i gestors, la xarxa viària i ferroviària està mal mantinguda, però el motiu de que la situació sigui tant viral és que avui hi ha molta més gent que necessita moure’s.

BLUE MONDAY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si cada dia de la setmana té un fet associat -que s’expressa en anglès- però, es veu que, a part del “Black Friday”, que ja coneix tothom, també existeix el “Blue Monday”, que justament va ser ahir.

Aquesta expressió, traduïda a la nostra inclusiva llengua, ve a dir que és un dilluns trist, molt pesarós i que està catalogat com “el dia més trist de l’any”.

Es veu que ho va determinar un psicòleg gal·lès, que segurament no tenia gaire feina, fa uns vint anys.

La fórmula que va utilitzar, però, no va gaire desencaminada. Si ens hi fixem bé, estem en un moment de l’any que no promou gaire l’alegria.

Climàticament, no convida a la vida a l’aire lliure, a les terrasses ni a les xefles que als llatins mediterranis tant ens agraden.

Ni tampoc ens hi podem prodigar, ja que les despeses de les festes i dels Reis —cada cop més generosos— han deixat la targeta de crèdit fosa, amb uns terminis que cauran properament i que, a molts, els fan perdre el son.

Som, justament, en allò que, en català mal traduït, s’anomena “la pujada de gener”, o, en català més normatiu, “el gener costerut”.

I finalment, que després de tres setmanes, ens adonem que els propòsits dels dotze raïms i el brindis de la nit de Cap d’Any difícilment els complirem, fet que ens desmotiva i ens retorna a la vella coneguda rutina.

Però, em plantejo si realment aquests sentiments depressius es donen només el tercer dilluns de gener, ja que també es poden fer palesos altres dies, fins i tot en èpoques més càlides, atès que la situació personal de molta gent és complicada durant tot l’any.

L’accés a l’habitatge, la inseguretat, la inestabilitat econòmica i laboral —tant a nivell de treballador com d’empresa—, la manca de líders polítics creïbles, les pandèmies, les guerres o els desplaçaments migratoris no desitjats fan difícil, per a molts, mantenir l’optimisme.

És fàcil de dir, però cal cercar la part positiva de les situacions i, amb una gran dosi de resiliència, ens hem d’adaptar als temps que vivim.

La reclusió de l’hivern, rere els vidres entelats, amb menges fumejants i senzilles, la lectura d’un bon llibre, una sèrie interessant, una bona pel·lícula clàssica, una partida, una conversa i l’amor són antídots agradables i barats per als dies que vivim, i que no tenen, que jo sàpiga, ni els cal, cap anglicisme.

ELS NOUS TORRONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passen els Reis i això vol dir que han acabat les festes i ara ens toca cremar els torrons, aquests postres tradicionals nadalencs, rics en calories, que solen dipositar-se en llocs estratègics del cos, sobretot a la part central davantera i la part baixa del darrera.

És dels pocs dolços que encara conserven la temporalitat, ja que, per regla general, es consumeixen només durant aquestes dues setmanes llargues, i potser per això, la gent els espera amb més fal·lera.

Fa més de mil anys que se’n fa, amb mel i ametlles, seguint receptes tradicionals que els àrabs varen introduir a casa nostra fa cinc segles.

Però —suposo que tots ho heu notat— fa temps que una sèrie de cuiners reconeguts i gurus dels postres li han fet una reforma integral, convertint-lo en un autèntic reguitzell de sabors i colors.

I no parlem dels ja coneguts de massapà, rovell d’ou, coco o xocolata, que fa anys que es comercialitzen. El catàleg de tendències augmenta exponencialment cada any, i aquest Nadal hem tingut la possibilitat de tastar sabors com pistatxo, maduixa, crema catalana, cítrics, mojito, cafè amb llet, pastís de pastanaga, coca de llardons, tòfona, plàncton, arròs, crispetes, rom Barceló, poma de fira... i encara podria continuar.

El debat que plantejo és si, posats a ser curosos amb els noms, aquests postres han de ser batejats amb el nom de “Torró”.

Els caves, vins, així com altres tipus d’aliments, per pertànyer a una denominació, han de complir uns requisits força estrictes, tant d’ingredients com de manipulació.

Fins on he pogut saber, per ser considerat “torró” ha de tenir uns percentatges d’ametlla que van del 30 al 60 %, i també uns altres de mel, àdhuc de textura i presentació; i, a més, per pertànyer a la Denominació d’Origen Protegida de Xixona, els requisits encara són més exigents.

I, pel que sembla, la molts d’aquests nous torrons tot això no ho compleixen, i, a més, alguns d’aquests sabors i aromes s’aconsegueixen artificialment.

Posats a ser creatius, també els podrien buscar una denominació nova que formés part dels anomenats postres de Nadal, que és el que realment són, com els tortells, les neules o els polvorons, perquè aquests no són els torrons que diu la cançó del Tió que ens han de cagar

Ara bé, com sigui que s’anomenin, benvingudes les menges que ens fan més dolça la vida.

No sé vosaltres, però jo ja friso per veure si l’any vinent en fan un de ceba tendra o de pebrots del Padrón.

POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És un fet que cada dia és més trist obrir la bústia de casa: hem perdut aquella sensació de misteri, curiositat o esperança que es produïa en rebre una carta de paper.

En els temps actuals, si mai rebem un sobre, ens en malfiem, ja que no sol ser res positiu i, a dins, el més probable és que contingui una factura, una multa o quelcom pitjor.

En el darrer llibre de Care Santos, “L’amor que passa”, l’autora ha novel·lat amb delicadesa la història del festeig dels seus pares, que es van enamorar a través de cartes gairebé diàries, malgrat la distància.

Aquelles cartes que, afinant la prosa, afegint-hi algun mos de poesia i fins i tot perfum, despertaven l’atenció del receptor que, en tenir el sobre a les mans, s’afanyava a obrir-lo, amb nervis i expectatives.

Però ja fa temps que això esta entrant a formar part del passat, i el primer pas l’ha fet Dinamarca, que ha anunciat que tancarà el servei públic de correus la setmana vinent, el 31 de desembre, després de quatre-cents anys.

Allà, com ben segur passarà tard o d’hora també aquí, ja no es veuran les bústies rodones i vistoses on els il·lusionats remitents dipositaven aquelles missives personals i intransferibles, plenes d’esperança, notícies, fotografies i secrets.

Tampoc no veurem més aquell senyor amb gorra de plat —avui ja transformats en homes i dones de groc— que, amb plena coneixença del barri i dels seus veïns, transportaven en grans bosses els sobres ben ordenats.

I faig aquesta reflexió justament ara, en el moment de l’any en què, amb les demandes al Pare Noel, que ens visitarà demà al vespre, i als nostrats Reis d’Orient, hauria d’haver-hi més afluència de correspondència física que mai.

Però fins i tot això està canviant, i ja es veuen missatges amb les il·lusionades llistes de desitjos gravades en plataformes digitals.

Perdem màgia i potser un punt de romanticisme, però suposa un bon estalvi de paper i es guanya en immediatesa i, al cap i a la fi, a través de la xarxa, també podem fer que el contingut sigui tan ampli i maco com abans.

Això sí, damunt la xemeneia o sota l’arbre de boles il·luminades, a ben segur que avui no hi teniu gaires postals de Nadal, aquelles que formaven part del decorat nadalenc i alegraven l’entorn: que abans es feien a mà i que, plenes de colors, ens enviaven bons desitjos.

El mitjà ha canviat, però el missatge és el mateix: que tots passem unes bones festes i que el proper any vingui net de crisis, pandèmies i guerres, i ple de salut i pau.

AMB LA MÚSICA AL DAMUNT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que amb una errada d'autor)

M’ha sorprès la notícia que ja fa vint anys que funciona Spotify, una aplicació magnífica que ens permet dur la música que volem al damunt, a tot arreu, sense haver d’arrossegar cap aparell més enllà del nostre telèfon intel·ligent i un parell de petits auriculars sense fils.

Vist així, podria semblar el paradigma dels melòmans, dels qui estimen la música i en gaudeixen arreu i a tota hora.

I tot i que potser no és realment així, el que és indubtable és que ha obert un món que abans era impensable.

Segurament, quan la música s’havia d’adquirir en format físic, molta gent jove, per mandra, desconeixement o limitació econòmica, no anava a comprar discos o cassets amb gaire assiduïtat.

Reconec haver estat un adolescent peculiar per la meva fal·lera d’esperar la “paga” setmanal per córrer a Can Caussa o a Disc Albert i més tard a Discos Quim i sentir la il·lusió de mirar, preguntar per aquella cançó que havia escoltat a la ràdio, per aquella portada que havia vist en alguna revista o que m’havia comentat un amic.

Avui dia, amb poques botigues malvivint o directament tancades, trobo a faltar el tracte personal i, sobretot, la sensació de tenir entre els dits aquella funda de cartró de poc més de 30 × 30 cm: examinar-ne la portada, llegir les lletres que sovint venien al darrere i deixar sortir el vinil, rodó, negre i delicat, que —intentant no posar-hi els dits al damunt— col·locàvem suaument a l’aparell perquè l’agulla ens enviés la melodia.

Aquest exercici ens obligava a escoltar, a casa i amb calma, totes les cançons del disc, fins i tot les cares B o les menys conegudes.

Diuen, però, que el vinil no ha mort, que els grans noms encara l’editen per complaure els nostàlgics i col·leccionistes, però la veritat és que el gran gruix del negoci és a les descàrregues i a les plataformes.

De fet, amb l’aparició, als anys vuitanta, del Walkman, que ens permetia passejar amb un aparell a piles i uns auriculars connectats amb cables, i després dels MP3, la música gravada va començar a sortir de les llars.

Ara, a més, la podem seleccionar, compartir i escoltar sense límits, fet que, al meu parer, li ha fet perdre la màgia dels vinils i el missatge que amagaven. Però, malgrat això, benvinguda sigui la modernitat.

Ara que es compleixen 45 anys de l’assassinat de John Lennon, hem de celebrar que la música continuï viva i que aplicacions com Spotify i d’altres posin a l’abast del jovent una experiència tan cultural, bonica i inclusiva, i que, a més, ens la puguem endur allà on vulguem.

FA CINQUANTA ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els americans tenen un costum que sovint m’aplico a mi mateix, i que consisteix a pensar on érem o què fèiem en una data assenyalada.

Dijous passat va fer cinquanta anys de la mort de Francisco Franco.

Aquell dia jo anava a l’escola primària i esperàvem la notícia, ja que en els darrers dies, quan a l’hora de sopar miràvem l’únic “Telediario” que s’emetia, només sentíem parlar de l’“equipo médico habitual” i de l’estat de salut del “Generalísimo”.

Recordo que es van suspendre les classes uns dies, cosa que em va fer tan feliç com aquells que van obrir el xampany en conèixer la notícia.

Si algú de vosaltres recorda conscientment aquell moment, vol dir que ja té una edat i que és perfectament capaç de fer un cop d’ull enrere per valorar els canvis d’aquestes cinc dècades.

Vist amb la perspectiva que dona el pas del temps, en els mesos següents —o fins i tot en els primers anys— sorprèn com es van barrejar en un mateix hemicicle persones tan distants com aquelles que havien estat perseguides o fins i tot empresonades, amb d’altres que havien promogut o donat suport a aquelles situacions.

Tots plegats discutien lleis que, segurament, per a uns eren insuficients i per a altres impensables i, malgrat tot, es van signar amnisties, van tornar exiliats, es van alliberar presos polítics i es van promulgar noves lleis oberturistes.

I amb la mateixa perspectiva que ens dona el temps, ens adonem que ara, lluny de veure un progrés democràtic consolidat, estem vivint moments penosos, protagonitzats per una raça de polítics que, segurament, no varen viure o no recorden que feien en aquells moments.

La política s’ha convertit en un negoci, s’ha perdut l’esperit d’aquells que, tot i ser antagònics, fa cinquanta anys van saber rebaixar-se pel bé comú, per sentit d’estat.

Avui es rebutgen amnisties, hi ha poc respecte per les llengües, molta burocràcia i més delinqüència

Extrems radicalitzats, capaços de bloquejar, lleis i pressupostos només per posar entrebancs al governant, malgrat perjudicar-nos a tots.

I una extrema dreta emergent que em transporta als temps en què, per la mort del dictador, vaig estar uns dies sense anar a escola.

INVERTIR EN SALUT MENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi del projecte Prosia Y, es veu que l’any 2025 un 32% dels joves catalans han tingut idees suïcides, un 11% ho han intentat i un 26% s’han autolesionat.

Un percentatge que augmenta si ens referim, només, a les noies.

Uns números demolidors que ens han de posar en alerta i fer-nos analitzar què està passant.

Enmig de tot plegat, la majoria dels membres del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya (CSMIJ) han signat un manifest d’advertència que posa sobre la taula les dificultats que tenen per atendre casos cada cop més nombrosos i complexos.

Reclamen al Departament de Salut més diàleg, més mitjans i menys burocràcia, així com l’augment de la plantilla de professionals per alleugerir unes agendes saturades i poder oferir un servei més regular, que permeti atendre els pacients més sovint i no haver d’espaiar tant les visites.

La situació sembla especialment greu, no només pel risc per a la salut que això comporta, sinó també perquè es tracta de nois i noies que es troben en fase de formació mental, amb un caràcter encara mig definit i que un bon tractament en pot determinar, en gran part, l’equilibri mental futur.

I ara sortiran aquells que tenen una certa edat dient que “això, en els meus temps, no passava”.

Potser sí que passava i la manca de flux informatiu feia que els casos quedessin en l’àmbit familiar; o potser no, i aquest mateix flux d’informació, que avui és molt més gran i immediat, fa que els inputs que ara reben els joves, per un internet poc regulat i perillós, causin un augment de casos.

No cal oblidar que, també, hi ha altres motius que potser abans es produïen amb menys assiduïtat, com els desplaçaments migratoris, la manca d’estabilitat familiar o la sobreprotecció, entre d’altres.

Així les coses, no només cal que el Departament de Salut hi posi els mitjans; també cal que la societat entengui que les informacions que avui rep la joventut i les situacions a les quals estan sotmesos han de millorar.

Tenim mala peça al teler: massa interessos i poca voluntat global per posar-hi mesures.

I això ens afecta greument com a societat, ja que aquests joves seran els adults del demà: els qui hauran d’estirar del carro del món, governar, decidir, fer negocis, cançons o llibres.

La salut mental no és només feina de metges i governants; és una inversió de futur que hem de fer tots a casa, posant més amor, disciplina, diàleg i menys pantalles a edats que no toca.