EL TURISTA ACCIDENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els turistes han començat a tocar el dos, per la qual cosa molts autòctons encetem la vida estiuenca i ens podem acostar a platges i pobles que fa mesos que evitem.

Pel que he pogut copsar, aquest estiu s’ha accentuat la tendència que ja fa uns anys que observem: molts turistes -potser menys, però tot i així molts- i poca caixa. I això és quelcom que ens hem de replantejar seriosament.

El turisme és totalment necessari: d’ell en viuen moltes famílies i és clau per a l’economia local. Però, els negocis estacionals estan veient, cada cop més, com ara que la temporada s’acaba, tot i pencar totes les hores i tots els dies, el calaix està força més eixut del que esperaven.

Es queixen d’estades curtes, de restaurants de certa categoria on la gent hi entra, sense la indumentària adequada, per fer-hi àpats minsos, compartint plats i sense fer massa despesa.

Entrepans a la platja, botellades, taules parades en descampats i gent vivint en autocaravanes als aparcaments.

Tenir masses visitants no és bo: la sobre-població dificulta la circulació viària, els aparcaments són impossibles, el clavegueram es col·lapsa, el senyal telemàtic s’alenteix, els supermercats —els únics que fan negoci, junt amb les cadenes de menjar ràpid, però que s’enduen els beneficis fora de la comarca— estan arrasats i els residus deixen de seleccionar-se correctament.

Deia el meu pare que les vacances les ha de fer qui pot i no qui vol, però avui es prioritza el lleure per damunt de la feina i cada cop ens trobem amb més visitants, però sense gaires possibles.

No crec que sigui fàcil canviar la tendència i aconseguir un turisme de qualitat, en menor nombre, però amb més butxaca.

La regulació —o directament la suspensió— dels pisos turístics podria ser un primer pas.

Hem de cuidar el turista que torna, el que te segona residència, el que vol navegar, el que es vol allotjar en establiments establerts i el que vol gaudir d’una bona gastronomia.

El paisatge i el clima ja el tenim, ara cal promocionar-nos i, sobretot, donar facilitats als negocis i als inversors, i així poder fer la selecció natural que caldria.

Ja hi ha veus que parlen de la qualitat de l’ambient que es viu al Gran Jonquera i de com això està frenant els clients autòctons.

Perquè no ens podem vendre per quatre duros a turistes que, més que accidentals —res a veure amb la novel·la d’Anne Tyler—, són turistes que per nosaltres són un accident.

 

LA BANDA SONORA DE L’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la música ens desperta els sentiments. La jazzista Júlia Valle, en el seu llibre “Cerebro en equipo”, diu que la música eleva la consciència, connecta cervell i cos i lliga les emocions, siguin tristes o alegres i festives.

D’aquestes últimes, les més presents, des de sempre, als balls de les festes majors d’estiu dels nostres pobles i barris.

Però, el pas del temps ens ha portat nous formats i, sobretot, afortunadament, ha fet que els concerts ja no es limitin a un dia concret.

Antigament, la festa major era la data més destacada de l’any, juntament amb Nadal. Aquell dia es deixava la feina al camp, a la fàbrica o a la granja; es tancava la botiga i tothom es posava el vestit de festa, per anar als actes.

Hi havia tres esdeveniments comuns arreu que eren imprescindibles: la missa, l’audició de sardanes i el ball de festa.

Aquest darrer era el que, al vespre, adornava la plaça de llums i banderetes, on parelles, joves i grans, en caure la nit, s’arrambaven al ritme del pasdoble, el bolero o el vals.

I aquest fet no ha canviat gaire. Segur que aquest cap de setmana, a Roses, Darnius, Agullana, Riumors, Garriguella o Vilabertran, no hi ha faltat el ball.

La diferència és que, amb la proliferació dels grups de versions, han canviat el ritme i el format musical, tot i que, al cap i a la fi, com abans, també interpreten cançons antigues que agraden a tothom i fan moure el cos.

Però, el fet destacable actualment de la música estival és que ja no es limita a la Mare de Déu d’Agost o al dia que correspongui a la festa major.

Molts pobles de la nostra comarca organitzen concerts que, lluny dels grans formats com Portalblau, Sons del Món o l’Acústica, ofereixen una alternativa més propera, en un format local, reduït i adaptat al seu pressupost.

A Borrassà fan els Sons de Nit; a Vilafant, els Vespres Musicals; a Maçanet de Cabrenys, els Divendres Musicals; a Darnius, les Vesprades d’Estiu, o a Roses, el Cicle Entre Muralles. I així, fins a gairebé una vintena de pobles de l’Alt Empordà que, buscant la fresca —que aquest any no trobem—, presenten una programació musical estiuenca variada i de qualitat.

Com dèiem a l’inici, són moments que el nostre cervell associa al benestar, que ens emocionen i ens relaxen i que, a més, fan veïnatge i serveixen d’aparador per a grups desconeguts.

Perquè, mentre hi hagi una plaça, ni que sigui modesta, amb un escenari, l’estiu seguirà tenint la seva banda sonora.

QUI ANYS PASSA, VIDES ACOMIADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Naixem amb el disc dur buit, amb el sistema operatiu verge, i les experiències ens van fent persones, com si fossin algoritmes que van modelant la nostra consciència.

I això ens afecta directament en la perspectiva que tenim de la mort.

A la preadolescència és quan prenem coneixement del que és quan vivim el traspàs de persones properes: bàsicament els avis, parents i potser algun amic caigut en desgràcia.

La joventut ens aporta aquella inconsciència que ens acosta a jugar amb ella, a fer bestieses, a posar-nos en risc, a no veure el perill, malgrat els consells, tot pensant que la nostra hora sembla quedar molt lluny en el temps.

Però, tal com la vida ens fa rics en anys, la mort guanya protagonisme en el nostre imaginari i quan els dígits de l'edat passen sobradament de la mitja centena que t'adones se't fa més present.

És quan llegeixes la pàgina de necrològiques d'aquest setmanari i hi trobes gent de la teva edat i noms coneguts.

Quan fas una trobada d'excompanys d'estudis i t'expliquen que alguns dels qui havies compartit exàmens, pupitre i malifetes ja no hi són.

Quan vius el comiat dels pares, amics o de familiars propers, gent que no és gaire més gran que un mateix.

En realitat, no és que es mori més gent, sinó que aquestes morts ens són més properes, perquè hem compartit amb elles una part important del nostre camí vital.

Llavors és quan prens consciència que tots tenim data de caducitat i que cada cop som més a prop del final del joc.

Com més anys passen, més vides acomiadem.

I això ens porta a plantejar-nos molts aspectes: com el que ens ha mancat per fer, el que hauríem pogut fer millor, l’estona que no hem compartit amb la gent estimada, emprenyades absurdes que podíem haver-nos estalviat o tot allò que no hem dit.

Però també és moment de ser agraïts amb el món, amb la vida i amb els qui ens han acompanyat fins aquí.

D'altra banda, també hi ha qui es planteja qüestions teològiques i dubta del seu agnosticisme o de les seves creences per intentar entendre el misteri del que ens passarà quan arribi la foscor.

Naixem i morim despullats. Tot el que ha passat i hem fet entre un moment i un altre és transitori, però construeix el nostre llegat.

La glòria, més enllà del que ens esperi després, no és cap altra que el record que deixem en les persones amb qui hem compartit la vida.

PIRO-DELINQÜENTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan hi ha foc a l'estiu, no només s'encén el bosc; també se'ns encenen l'ànima, la ràbia i la impotència.

És una sensació que, per desgràcia, estem experimentant cada cop més sovint i a la qual atribuïm la culpa al canvi climàtic, a l'escalfament global o a la calor, que ha augmentat de manera molt preocupant.

Però no hi ha foc sense combustible ni guspira, i, sobre això, hi ha molta culpa per repartir.

Pel que fa al material que crema, tot i que és molt difícil arribar al risc zero, la neteja dels boscos i de les finques ha de ser prioritària. La responsabilitat, en aquest apartat, es reparteix entre els propietaris i l'Administració, que destinen pocs recursos a mantenir-los nets i lliures de sotabosc.

Però el més important és la guspira, i aquí és on hauríem de diferenciar entre el babau i el delinqüent.

Poso com a exemple el greu incendi de les Gavarres, a l'Empordà, que, encara que sigui del Baix, també és nostre.

Estem convertint en un monstre un home que, mentre feia la seva feina, va prendre una mala decisió, sense pensar.

Tot i que la negligència o, en aquest cas, una badada greu, s'ha de perseguir, no és el mateix que actuar amb la voluntat de fer mal.

I en aquest punt em pregunto de quina manera les administracions han fet arribar aquesta informació a les empreses, de forma específica, sobre quins treballs concrets no es poden fer.

Els legisladors es protegeixen de qualsevol responsabilitat amb publicacions de textos enrevessats, en diaris oficials o en canals que sovint no arriben a tothom.

Tots sabem, per repetició, que no es poden fer barbacoes a l'aire lliure ni llençar burilles.

En canvi, tinc la sensació que la prohibició d'algunes activitats no s'ha comunicat amb el mateix ressò i detall que altres restriccions.

El que ha de quedar clar és que no podem comptar amb el sentit comú de la gent.

La prova és que encara continuem sentint petards, sobretot al final d'alguns partits mundialistes.

Llavors, potser el problema no és només la norma, sinó també la manera com s'explica.

Comunicació clara i concisa i, sobretot, càstig sever als piro-delinqüents de veritat, els que actuen de manera intencionada.

L’ALEGRIA DELS FRACASSATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara que els equips de la majoria d’esports han acabat les competicions oficials, entenc que, a qualsevol nivell, faran balanç de com els ha anat la temporada i planificaran i prepararan la propera, sempre amb un objectiu clar, que no és altre que l’èxit. I tot el que no sigui això es pot considerar un fracàs.

És per això que no acabo d’entendre les alegries dels clubs, dels jugadors i fins i tot dels seguidors quan, en el darrer moment, se salven d’un descens de categoria, sobretot en clubs que no haurien d’estar en aquestes tessitures.

Si prenem com a exemple el que, per població i per història, hauria de ser el principal equip de la comarca, és a dir, la nostra UE Figueres, en la seva secció masculina sènior (ja que la femenina, lamentablement, ha estat finiquitada), ja el sol fet de jugar a Primera Catalana, que és la setena categoria nacional d’un total de deu, no es pot considerar un èxit institucional.

Però si, a sobre, acaba en la dotzena posició d’entre setze equips i no es veu salvada fins a la darrera jornada, això no justifica l’alegria d’aquell dia.

I això és el que veig any rere any en moltes competicions, de qualsevol nivell: equips que salven la categoria en el darrer minut i que esclaten d’eufòria, com si haguessin quedat campions.

Fixeu-vos en la paradoxa que suposa veure les imatges de tristesa dels equips finalistes de competicions que no han aconseguit el títol, o d’aquells que, en la darrera jornada, no assoleixen l’ascens, comparades amb les dels que, en el darrer sospir, aconsegueixen mantenir la categoria.

Penso que no és comparable i que els subcampions haurien de mostrar satisfacció pel seu èxit, mentre que els altres haurien d’ajupir el cap i fer autocrítica.

I a tot això s’hi ha d’afegir l’alegria pels fracassos dels veïns, perquè ja sabem que, en aquest país, molts donarien un ull sempre que l’enemic perdés els dos.

De fet, això és el que van fer els aficionats del Girona quan, l’any 1993, la nostra UEF va baixar a Segona B.

I ara també ho han fet alguns empordanesos en saber que els de Montilivi han perdut la categoria, tot i que amb menys soroll, ja que molts dels que es van ofendre fa trenta-tres anys han fet de giracamises i s’han canviat de colors en els darrers temps.

El que dèiem abans: un club que hauria d’estar orgullós d’estar molt per sobre d’on li correspondria viu moments de tristor, mentre que un altre, que està molt per sota d’on hauria d’estar, celebra amb alegria no haver perdut la categoria.

Contradiccions del món de l’esport.

EL DARRER FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La nit de Sant Joan, ja se sap, és una festa d'origen pagà que, en realitat, celebrava el solstici d'estiu. Es feien fogueres per “donar força al sol”, ja que, a partir d'aquell dia, anava perdent hores de llum.

Com ha passat amb altres celebracions, el cristianisme se la va fer seva i la va associar amb el naixement de Sant Joan Baptista, tot i que no és una dada demostrada.

Com el Nadal, que s'associa al naixement de Crist, tot i que tampoc no és clar que fos aquell dia en concret.

En els temps actuals, ni tan sols podem afirmar que aquesta nit sigui la més curta de l'any, ja que, segons els experts, això va ocórrer dissabte passat.

La revetlla dels temps moderns és, en realitat, la celebració d'un canvi de cicle que podria ser perfectament un canvi d'any, perquè al juny acaben i comencen més coses que al desembre.

Acaben els cursos escolars i els polítics, els projectes de moltes empreses; comencen les vacances per a una gran majoria i les feines d'estiu per a moltes persones de la nostra comarca.

És com si tot es ralentís. És el tret de sortida de les terrasses de vespre, dels xiringuitos —o guinguetes—, de les begudes refrescants, dels gelats, la platja i de les calces curtes.

Aquest vespre abocarem a la foguera moltes neures, malpensaments i desenganys i, com passarà d'aquí a sis mesos, farem promeses i propòsits d'esmena per fer millor la nostra vida i la dels qui ens envolten.

Temps d'estimar i de gaudir vora el foc que tot ho purifica. O que tot ho crema.

És per això que, mirant les flames, no hem d'oblidar el malson de cada estiu, en forma de foc arrasador.

Recordem els estius de 1986, 2000 o 2012; el soroll dels espurnes, de les sirenes, dels avions i dels helicòpters, la flaire de fusta cremada i la negror del fum.

I les vides segades: de natura i de persones, de projectes i d'habitatges, de paisatge i de vida animal.

És per tot plegat que el nostre desig d'aquesta nit, en alçar les copes, també ha de ser que el foc d'aquesta nit sigui el darrer foc de l'estiu.

I això, en realitat, depèn de nosaltres.

EL “POLI” D’INSTITUT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Encara cuegen les vagues, reivindicacions i negociacions dels docents i no ens hauria d’estranyar, ja que és un col·lectiu que, en les darreres dècades, ha sofert un canvi substancial en la seva manera de treballar.

La població creix i, sobretot, és cada cop més diversa, cosa que, sens dubte, dificulta la feina a l’hora de tenir grups cohesionats que aprenguin de forma lineal i així obtenir els resultats que tots voldríem.

Cada cop hi ha més mainada amb dificultats, que necessita atenció especial, i nouvinguts que s’han de poder integrar de manera ràpida i eficient.

Tot això requereix recursos, no només econòmics, que és la legítima reivindicació, de fa molt de temps, del món de l’ensenyament.

Però, tal com s’ha escrit altres vegades en aquesta mateixa columna, l’opinió d’un servidor és que una de les passes enrere més importants que ha fet el món educatiu és la pèrdua d’autoritat del mestre, també per part d’alguns pares, que cada cop es desentenen més de l’educació dels seus fills, deixant tota la responsabilitat en mans dels docents, que, malgrat tot, són criticats.

M’expliquen històries de nois i noies, bàsicament de l’etapa d’educació secundària, que amenacen professors, roben els companys, contesten sense educació, fan assetjament i que, fins i tot, trafiquen amb substàncies prohibides.

No és cap secret que la delinqüència entre els menors ha crescut exponencialment en els darrers anys.

És per tot plegat que, per una vegada, no entenc la reacció contrària d’alguns instituts catalans davant la presència de policies que, vestits de carrer i sense armes, facin acte de presència als centres.

Fins i tot penso que fora bo que hi anessin d’uniforme i amb potestat per castigar els mals alumnes i advertir formalment o, fins i tot, denunciar els pares que ho mereixin.

Si tots plegats hem fet que els mestres hagin passat a un segon pla en termes d’autoritat, que algú assumeixi la responsabilitat de ser “el poli dolent”.

Això m’ha fet recordar la mediocre però distreta pel·lícula dels anys 90 “Poli de guarderia” (llavors no es va fer la versió en català), on Arnold Schwarzenegger interpretava un policia infiltrat en una escola bressol.

No és el mateix cas, però un “Poli a l’institut” podria ser un bon guió per ajudar a millorar el comportament dels mals alumnes, els que son llast per la resta i de retruc el funcionament d’alguns centres.