FER L’AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El jovent del “Flower Power” dels seixanta va batejar aquesta expressió, cansats de la situació bèl·lica que es vivia llavors.

Eren temps en què el món encara feia pudor de la pólvora de la Segona Guerra Mundial i els esbornacs de les bombes a Europa eren ben visibles.

Els “hippies”, que lluny de ser uns arreplegats, venien majoritàriament de famílies acomodades i no compartien les idees americanes, imperialistes i invasores, que lluitaven a Vietnam, com poc abans ho havien fet a Corea.

El món de la música, en plena psicodèlia, els recolzava, i els grans artistes plàstics, cineastes i literaris se’n feien ressò en un món que estava fart de disputes absurdes.

Ells no ho reconeixeran, però bona part de la raó que els americans avortessin la guerra a Àsia la va tenir la pressió popular.

Potser sí que són els amos del món en molts aspectes; ningú els pot negar l’abnegació, la manera d’afrontar les situacions, l’orgull i com saben vendre’s.

Però, també, es creuen amb autoritat moral per moure els fils econòmics del planeta, utilitzant la força si cal, cosa que, al cap i a la fi, sempre acaben pagant els més dèbils.

El problema és que no saben valorar el mal que fan perquè, a part d’atacs puntuals, cap de les grans guerres mundials ha transcorregut en territori americà, i no han patit cap altre enfrontament bèl·lic dins del seu territori des de la fi de la seva pròpia Guerra Civil el 1865.

És fàcil donar ordres quan els nens morts no són els teus, quan el fred i la gana els passen els altres, quan els que dormen al ras perquè les seves quatre parets han desaparegut estan a milers de quilòmetres.

Però, el que més em sobta és que, a hores d’ara, no hi hagi més veus que, des de la societat civil i, particularment, des del món artístic i cultural, es manifestin, no només fora del país, sinó als mateixos carrers ianquis, demanant que s’acabi aquest degoteig de morts.

És cert que la humanitat, i particularment els seus dirigents, no aprenem d’històries recents, i alguns maltracten el seu poble; són avars de la seva riquesa, fanàtics del seu Déu, però no per això hem de condemnar els seus habitants a les penúries i misèries d’una guerra que, com ha quedat demostrat al llarg de la història, mai no guanya ningú.

Avui ja no calen flors als cabells, ni cotxes de colors, ni llargues melenes; només cal que, dempeus, amb la veu alçada i amb el mitjà més poderós del món, que és el vot, la gent, amb amor, digui no a totes les guerres.

RETRATATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi quan afirmo que, quan et toca un cotxe d’autoescola al davant, maleïm la nostra sort.

I és que el pobre alumne, ben assessorat pel seu monitor, compleix fil per randa tot el que està assenyalat, fet que alimenta la nostra desesperació, i anirà a 30 per hora si el senyal rodó així ho diu, s’aturarà a tots els «cediu el pas» per mirar a tots costats i farà les rotondes per fora.

Però, en realitat, és ell qui està complint el que seria perceptiu, i som nosaltres els que, com delinqüents reincidents, ens saltem les normes cada cinc minuts.

És cert que aquest incompliment, en alguns casos, porta conseqüències, fins i tot morts, i que, si tots ho féssim com ells, anar amb cotxe deixaria de ser una de les principals causes de mort i desapareixeria d’aquest fúnebre rànquing.

I com que som així de sapastres, no hi ha altre remei que posar paranys per fer-nos adonar que no ho fem bé i, si cal, castigar-nos, en forma de multes, com alumnes rebels.

Però, els humans som tramposos i, si hi ha quelcom que ens controla, ens les empesquem per buscar com evitar-lo i un dels controls que em semblen més vulnerables són els radars, aquells que estan estàtics en un punt de la via.

Com els que acaben de posar a l’entrada de Figueres per Vilatenim o el que aviat estarà en funcionament a l’accés i sortida de Roses.

Un cop localitzats, ja sigui per coneixement o perquè el navegador del cotxe o la practica aplicació “Waze” ens avisa, els vehicles frenen i es posen a la velocitat demanada només en aquell punt, i, cop hagin evitar que els retratin, l’accelerada farà que la prohibició se’n vagi en orris i el perill, si és que hi era, segueixi ben vigent.

Els radars de tram, pel contrari, obliguen el conductor a no superar el límit durant la distància concreta i són molt més efectius.

Excepte el de Fortià, que la majoria incompleixen, sabedors que el temps aturats al semàfor en vermell corre al seu favor.

De totes maneres, espero que ben aviat la tecnologia o la IA, que tan ràpidament avança, trobi un mètode, potser dins dels mateixos vehicles, per detectar l’alcohol consumit i, sobretot, les drogues, que són els elements que, segons les estadístiques, més influeixen en els accidents mortals a la carretera.

Mentrestant, quan passem per un radar, premerem el fre just al seu pas i prou, ja que, si no, quedarem ben retratats.

Però, un cop passat, oblidarem el motiu pel qual hi era i tornarem a ser els delinqüents habituals.

ESTEM AVISATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com que no t’ho esperes, et fots un bon ensurt quan el mòbil, endreçat a la butxaca, emet aquella sirena tan desagradable, diferent de tots els avisos habituals i que, per la seva sonoritat i volum, ve a manifestar que res de bo no està passant.

Amb l’afegit que, si et trobes en un lloc públic o acompanyat, aquest soroll se suma al dels veïns i adquireix un ressò tridimensional que t’envolta i espanta encara més.

L’atenció queda desviada de qualsevol activitat que estiguis fent i s’aconsegueix l’objectiu del remitent, que no és cap altre que el de fer-te llegir amb celeritat el seu contingut.

Tot plegat, res que no sapiguem: que farà vent, que plou o plourà molt i que no hauríem de travessar rierols; que les onades són perilloses i que no cal anar a passeig vora el mar; que les rieres es poden desbordar, o fets similars.

Missatges lògics i evidents, plens de racionalitat, que entren al cap de qualsevol persona amb dos dits de front.

I, així les coses, la majoria dels receptors pensem que segurament hi ha gent que no té gaire feina i que es dedica a fer aquesta mena d’avisos, com si tothom fos idiota i mancat de sentit comú.

Però quan veus que, en passar pel passeig marítim d’Empuriabrava, hi ha persones caminant per l’espigó mentre el mar les esquitxa; quan llegeixes a les xarxes que un vehicle ha estat arrossegat per l’aigua en voler travessar un pont inundat; i, sobretot, quan hi ha gent que ha tingut la desgràcia de veure’s afectada pels aiguats i que busca responsabilitats més enllà de qui de veritat en té —que som nosaltres mateixos, que durant dècades no hem cuidat el medi ambient—, llavors entens que, en realitat, la finalitat d’aquest odiat missatge no és altra que la d’eximir de responsabilitat gestors i governants, que s’empararan en allò de «Jo ja t’havia avisat».

Tot i que, com la setmana passada, afecta els serveis públics (escoles, hospitals, transports) i no els privats, per la qual cosa es genera un bon desgavell organitzatiu a nivell familiar.

Tinguem per segur que la natura ens tornarà a castigar una vegada i una altra, i que cada cop hi haurà gent que, malgrat estar avisada, per escrit i de manera molt sorollosa, gairebé com una escridassada, farà orelles sordes, posant-se en risc ells mateixos i els del seu entorn.

I també les sacrificades forces de seguretat, voluntaris i sanitaris, que, quan senten un avís, saben que el perill no vindrà només pel que pugui passar a nivell meteorològic, sinó també per les imprudències dels qui ja estaven avisats.

NECESSITEM MOURE’NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D’un temps ençà, estem vivint molts casos de dificultats en la mobilitat de les persones.

Pagesos emprenyats que tallen autopistes, aiguats que deixen vies negades i malmeses, desgraciats accidents de tren que interrompen trajectes, àdhuc vagues de maquinistes, despreniments i avaries recurrents a Rodalies, etc.

I qui no diu que no en vindran més: potser aviat els pescadors tallaran carreteres, nevarà al febrer o passaran altres coses que encara no imaginem, i que, d’una manera o altra, faran que molta gent tingui problemes per arribar a la feina o per tornar a casa.

Però, en cap cas estem parlant de fets que, en major o menor mesura, no passessin anys enrere, i més tenint en compte que els vehicles, els trens i les carreteres no tenien els avenços d’avui i que les comunicacions eren molt més precàries.

Ens preguntem què és el que fa que avui tinguem coneixement que tanta gent, també del nostre entorn, es vegi afectada per aquests fets? Doncs la necessitat que hem creat de moure’ns.

En primer lloc, la descentralització de les ciutats, d’on la gent ha fugit del centre, fa que ara s’hagi de desplaçar si la feina és urbana.

I també el cas contrari: moltes empreses s’han instal·lat en polígons allunyats, en terrenys més assequibles, cosa que implica haver-se de moure cada matí per anar a fitxar.

I les oportunitats, aquelles que tothom somia: la feina ideal, aquella que ens fa pensar que ens forrarem sense fotre gaire brot, però que és a uns quants quilòmetres.

A tot això, s’afegeix la dificultat actual de trobar un habitatge assequible, fet que obliga molta gent a emigrar als extraradis.

No és que, dècades enrere els trens no s’espatllessin, anessin sempre a l’hora, o que les carreteres no es malmetessin; és que abans la gent no tenia tanta necessitat d’utilitzar els mitjans de transport diàriament per guanyar-se la vida.

Tot plegat és el preu dels nous temps, d’allò que ha creat aquest mal anomenat progrés, que no només afecta la manca de mobilitat, sinó que també ataca directament el medi ambient, ja que no hi ha cap mitjà de transport que no contamini, fins i tot, l’elèctric.

És cert que, actualment, el canvi climàtic és una realitat i que, per la inoperància de polítics i gestors, la xarxa viària i ferroviària està mal mantinguda, però el motiu de que la situació sigui tant viral és que avui hi ha molta més gent que necessita moure’s.

BLUE MONDAY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si cada dia de la setmana té un fet associat -que s’expressa en anglès- però, es veu que, a part del “Black Friday”, que ja coneix tothom, també existeix el “Blue Monday”, que justament va ser ahir.

Aquesta expressió, traduïda a la nostra inclusiva llengua, ve a dir que és un dilluns trist, molt pesarós i que està catalogat com “el dia més trist de l’any”.

Es veu que ho va determinar un psicòleg gal·lès, que segurament no tenia gaire feina, fa uns vint anys.

La fórmula que va utilitzar, però, no va gaire desencaminada. Si ens hi fixem bé, estem en un moment de l’any que no promou gaire l’alegria.

Climàticament, no convida a la vida a l’aire lliure, a les terrasses ni a les xefles que als llatins mediterranis tant ens agraden.

Ni tampoc ens hi podem prodigar, ja que les despeses de les festes i dels Reis —cada cop més generosos— han deixat la targeta de crèdit fosa, amb uns terminis que cauran properament i que, a molts, els fan perdre el son.

Som, justament, en allò que, en català mal traduït, s’anomena “la pujada de gener”, o, en català més normatiu, “el gener costerut”.

I finalment, que després de tres setmanes, ens adonem que els propòsits dels dotze raïms i el brindis de la nit de Cap d’Any difícilment els complirem, fet que ens desmotiva i ens retorna a la vella coneguda rutina.

Però, em plantejo si realment aquests sentiments depressius es donen només el tercer dilluns de gener, ja que també es poden fer palesos altres dies, fins i tot en èpoques més càlides, atès que la situació personal de molta gent és complicada durant tot l’any.

L’accés a l’habitatge, la inseguretat, la inestabilitat econòmica i laboral —tant a nivell de treballador com d’empresa—, la manca de líders polítics creïbles, les pandèmies, les guerres o els desplaçaments migratoris no desitjats fan difícil, per a molts, mantenir l’optimisme.

És fàcil de dir, però cal cercar la part positiva de les situacions i, amb una gran dosi de resiliència, ens hem d’adaptar als temps que vivim.

La reclusió de l’hivern, rere els vidres entelats, amb menges fumejants i senzilles, la lectura d’un bon llibre, una sèrie interessant, una bona pel·lícula clàssica, una partida, una conversa i l’amor són antídots agradables i barats per als dies que vivim, i que no tenen, que jo sàpiga, ni els cal, cap anglicisme.

ELS NOUS TORRONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passen els Reis i això vol dir que han acabat les festes i ara ens toca cremar els torrons, aquests postres tradicionals nadalencs, rics en calories, que solen dipositar-se en llocs estratègics del cos, sobretot a la part central davantera i la part baixa del darrera.

És dels pocs dolços que encara conserven la temporalitat, ja que, per regla general, es consumeixen només durant aquestes dues setmanes llargues, i potser per això, la gent els espera amb més fal·lera.

Fa més de mil anys que se’n fa, amb mel i ametlles, seguint receptes tradicionals que els àrabs varen introduir a casa nostra fa cinc segles.

Però —suposo que tots ho heu notat— fa temps que una sèrie de cuiners reconeguts i gurus dels postres li han fet una reforma integral, convertint-lo en un autèntic reguitzell de sabors i colors.

I no parlem dels ja coneguts de massapà, rovell d’ou, coco o xocolata, que fa anys que es comercialitzen. El catàleg de tendències augmenta exponencialment cada any, i aquest Nadal hem tingut la possibilitat de tastar sabors com pistatxo, maduixa, crema catalana, cítrics, mojito, cafè amb llet, pastís de pastanaga, coca de llardons, tòfona, plàncton, arròs, crispetes, rom Barceló, poma de fira... i encara podria continuar.

El debat que plantejo és si, posats a ser curosos amb els noms, aquests postres han de ser batejats amb el nom de “Torró”.

Els caves, vins, així com altres tipus d’aliments, per pertànyer a una denominació, han de complir uns requisits força estrictes, tant d’ingredients com de manipulació.

Fins on he pogut saber, per ser considerat “torró” ha de tenir uns percentatges d’ametlla que van del 30 al 60 %, i també uns altres de mel, àdhuc de textura i presentació; i, a més, per pertànyer a la Denominació d’Origen Protegida de Xixona, els requisits encara són més exigents.

I, pel que sembla, la molts d’aquests nous torrons tot això no ho compleixen, i, a més, alguns d’aquests sabors i aromes s’aconsegueixen artificialment.

Posats a ser creatius, també els podrien buscar una denominació nova que formés part dels anomenats postres de Nadal, que és el que realment són, com els tortells, les neules o els polvorons, perquè aquests no són els torrons que diu la cançó del Tió que ens han de cagar

Ara bé, com sigui que s’anomenin, benvingudes les menges que ens fan més dolça la vida.

No sé vosaltres, però jo ja friso per veure si l’any vinent en fan un de ceba tendra o de pebrots del Padrón.

POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És un fet que cada dia és més trist obrir la bústia de casa: hem perdut aquella sensació de misteri, curiositat o esperança que es produïa en rebre una carta de paper.

En els temps actuals, si mai rebem un sobre, ens en malfiem, ja que no sol ser res positiu i, a dins, el més probable és que contingui una factura, una multa o quelcom pitjor.

En el darrer llibre de Care Santos, “L’amor que passa”, l’autora ha novel·lat amb delicadesa la història del festeig dels seus pares, que es van enamorar a través de cartes gairebé diàries, malgrat la distància.

Aquelles cartes que, afinant la prosa, afegint-hi algun mos de poesia i fins i tot perfum, despertaven l’atenció del receptor que, en tenir el sobre a les mans, s’afanyava a obrir-lo, amb nervis i expectatives.

Però ja fa temps que això esta entrant a formar part del passat, i el primer pas l’ha fet Dinamarca, que ha anunciat que tancarà el servei públic de correus la setmana vinent, el 31 de desembre, després de quatre-cents anys.

Allà, com ben segur passarà tard o d’hora també aquí, ja no es veuran les bústies rodones i vistoses on els il·lusionats remitents dipositaven aquelles missives personals i intransferibles, plenes d’esperança, notícies, fotografies i secrets.

Tampoc no veurem més aquell senyor amb gorra de plat —avui ja transformats en homes i dones de groc— que, amb plena coneixença del barri i dels seus veïns, transportaven en grans bosses els sobres ben ordenats.

I faig aquesta reflexió justament ara, en el moment de l’any en què, amb les demandes al Pare Noel, que ens visitarà demà al vespre, i als nostrats Reis d’Orient, hauria d’haver-hi més afluència de correspondència física que mai.

Però fins i tot això està canviant, i ja es veuen missatges amb les il·lusionades llistes de desitjos gravades en plataformes digitals.

Perdem màgia i potser un punt de romanticisme, però suposa un bon estalvi de paper i es guanya en immediatesa i, al cap i a la fi, a través de la xarxa, també podem fer que el contingut sigui tan ampli i maco com abans.

Això sí, damunt la xemeneia o sota l’arbre de boles il·luminades, a ben segur que avui no hi teniu gaires postals de Nadal, aquelles que formaven part del decorat nadalenc i alegraven l’entorn: que abans es feien a mà i que, plenes de colors, ens enviaven bons desitjos.

El mitjà ha canviat, però el missatge és el mateix: que tots passem unes bones festes i que el proper any vingui net de crisis, pandèmies i guerres, i ple de salut i pau.