EL DARRER FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La nit de Sant Joan, ja se sap, és una festa d'origen pagà que, en realitat, celebrava el solstici d'estiu. Es feien fogueres per “donar força al sol”, ja que, a partir d'aquell dia, anava perdent hores de llum.

Com ha passat amb altres celebracions, el cristianisme se la va fer seva i la va associar amb el naixement de Sant Joan Baptista, tot i que no és una dada demostrada.

Com el Nadal, que s'associa al naixement de Crist, tot i que tampoc no és clar que fos aquell dia en concret.

En els temps actuals, ni tan sols podem afirmar que aquesta nit sigui la més curta de l'any, ja que, segons els experts, això va ocórrer dissabte passat.

La revetlla dels temps moderns és, en realitat, la celebració d'un canvi de cicle que podria ser perfectament un canvi d'any, perquè al juny acaben i comencen més coses que al desembre.

Acaben els cursos escolars i els polítics, els projectes de moltes empreses; comencen les vacances per a una gran majoria i les feines d'estiu per a moltes persones de la nostra comarca.

És com si tot es ralentís. És el tret de sortida de les terrasses de vespre, dels xiringuitos —o guinguetes—, de les begudes refrescants, dels gelats, la platja i de les calces curtes.

Aquest vespre abocarem a la foguera moltes neures, malpensaments i desenganys i, com passarà d'aquí a sis mesos, farem promeses i propòsits d'esmena per fer millor la nostra vida i la dels qui ens envolten.

Temps d'estimar i de gaudir vora el foc que tot ho purifica. O que tot ho crema.

És per això que, mirant les flames, no hem d'oblidar el malson de cada estiu, en forma de foc arrasador.

Recordem els estius de 1986, 2000 o 2012; el soroll dels espurnes, de les sirenes, dels avions i dels helicòpters, la flaire de fusta cremada i la negror del fum.

I les vides segades: de natura i de persones, de projectes i d'habitatges, de paisatge i de vida animal.

És per tot plegat que el nostre desig d'aquesta nit, en alçar les copes, també ha de ser que el foc d'aquesta nit sigui el darrer foc de l'estiu.

I això, en realitat, depèn de nosaltres.

EL “POLI” D’INSTITUT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Encara cuegen les vagues, reivindicacions i negociacions dels docents i no ens hauria d’estranyar, ja que és un col·lectiu que, en les darreres dècades, ha sofert un canvi substancial en la seva manera de treballar.

La població creix i, sobretot, és cada cop més diversa, cosa que, sens dubte, dificulta la feina a l’hora de tenir grups cohesionats que aprenguin de forma lineal i així obtenir els resultats que tots voldríem.

Cada cop hi ha més mainada amb dificultats, que necessita atenció especial, i nouvinguts que s’han de poder integrar de manera ràpida i eficient.

Tot això requereix recursos, no només econòmics, que és la legítima reivindicació, de fa molt de temps, del món de l’ensenyament.

Però, tal com s’ha escrit altres vegades en aquesta mateixa columna, l’opinió d’un servidor és que una de les passes enrere més importants que ha fet el món educatiu és la pèrdua d’autoritat del mestre, també per part d’alguns pares, que cada cop es desentenen més de l’educació dels seus fills, deixant tota la responsabilitat en mans dels docents, que, malgrat tot, són criticats.

M’expliquen històries de nois i noies, bàsicament de l’etapa d’educació secundària, que amenacen professors, roben els companys, contesten sense educació, fan assetjament i que, fins i tot, trafiquen amb substàncies prohibides.

No és cap secret que la delinqüència entre els menors ha crescut exponencialment en els darrers anys.

És per tot plegat que, per una vegada, no entenc la reacció contrària d’alguns instituts catalans davant la presència de policies que, vestits de carrer i sense armes, facin acte de presència als centres.

Fins i tot penso que fora bo que hi anessin d’uniforme i amb potestat per castigar els mals alumnes i advertir formalment o, fins i tot, denunciar els pares que ho mereixin.

Si tots plegats hem fet que els mestres hagin passat a un segon pla en termes d’autoritat, que algú assumeixi la responsabilitat de ser “el poli dolent”.

Això m’ha fet recordar la mediocre però distreta pel·lícula dels anys 90 “Poli de guarderia” (llavors no es va fer la versió en català), on Arnold Schwarzenegger interpretava un policia infiltrat en una escola bressol.

No és el mateix cas, però un “Poli a l’institut” podria ser un bon guió per ajudar a millorar el comportament dels mals alumnes, els que son llast per la resta i de retruc el funcionament d’alguns centres.

ASSASSINS O MALALTS?

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estarem d’acord que qualsevol persona, de qualsevol país, nacionalitat, religió o raça, dins d’un comportament normal, no contempla en cap cas la possibilitat de matar un igual.

Bé, excepte si ets president d’un país i la teva ambició et porta a declarar guerres en què envies directament a la tomba molta gent, fins i tot els teus propis soldats i ciutadans.

Llavors, quins són els motius que porten una persona a matar?

A part de la cobdícia de poder que esmentava abans, podríem afegir-hi la gelosia, el fanatisme o la necessitat de domini, entre d’altres.

Sense haver de ser un expert en psicologia, és fàcil entendre que aquests comportaments s’escapen de la normalitat, que són propis de persones amb trastorns greus i que, en qualsevol cas, necessiten tractament.

Però el problema és que el nostre sistema judicial, en lloc de posar-los al costat dels malalts, els posa dins del sac dels delinqüents i els aplica les mateixes lleis que als lladres, estafadors o traficants.

I passen els anys, es compleixen condemnes de presó, s’obtenen permisos i aquest malalt-assassí queda en llibertat sense cap més limitació que, en alguns casos, una ordre d’allunyament de paper, virtual, que no li limita la mobilitat ni impedeix que la seva disfunció el porti a reincidir.

Així les coses, ens trobem amb casos com el que va passar dimarts a la plaça Tarradellas de Figueres, quan un assassí, encegat per la gelosia, no va tenir cap impediment per saltar-se la llei i matar —permeteu-me que obviï el terme “presumptament”— a plena llum del dia.

Aquest perfil de delinqüent no pot tenir les mateixes facilitats per sortir al carrer; hauria de passar molts més filtres que qualsevol altre detingut.

Aquí no valen paraules, papers, ordres o segones oportunitats, perquè la noia que va morir ja no en podrà tenir cap altra, d’oportunitat.

Com a societat, ens ho hem de fer mirar, no podem seguir amb lleis tant manifestament mal fetes.

Els assassins no han d’anar simplement a la presó, sinó a centres especialitzats; els maltractadors no han de complir condemnes, sinó tractaments, fins i tot indefinits, si cal.

Mentre això no sigui així, continuarà havent-hi persones innocents que moriran al carrer, davant dels ulls i dels mòbils de la gent, o a casa, indefenses.

I mentrestant, nosaltres, els que tenim el poder per canviar les coses, ens limitarem a lamentar-nos i a guardar un minut de silenci, fins a la propera.

 

EL P.R.U.G. CORRECTE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi de la Cambra de Comerç, la nàutica esportiva a la Costa Brava té un impacte econòmic de més de 500 milions d’euros i dona feina directa a més de 7.000 persones tot l’any.

A l’Alt Empordà podem presumir de drassanes que fabriquen i exporten a tot el món, empreses de reformes de vaixells de les més importants d’Europa, venedors de les millors marques i tècnics d’alt nivell que se situen, bàsicament, a la zona d’Empuriabrava, que esdevé, amb la fira anual del vaixells d’ocasió, un punt nàutic importantíssim.

Aquestes empreses, com totes, intenten sobreviure als impostos i a les normatives amb feina i abnegació i també, com passa en altres sectors, s’han d’enfrontar a elements externs que minen les seves perspectives de futur.

Com, per exemple, el PRUG del Cap de Creus, que ja s’està aplicant i del qual Castelló d’Empúries, amb el nombre més important de vaixells, en queda fora.

Per a qui no sàpiga de què va, és la regulació d’accessos per mar al parc natural, amb normes que limiten dràsticament la navegació per la zona, emparant-se amb l’afirmació de que aquesta activitat afecta l’ecosistema i el creixement de la posidònia.

Com passa sovint, ens trobem davant de dos bàndols situats antagònicament: els dels rics, que es creuen que tot ho poden comprar, i els dels ecologistes, que es pensen que encara hauríem de viure com fa dos segles.

El problema és que les administracions i els governs tenen la tendència a ser el que ells anomenen “políticament correctes”, que no és altra cosa que, sense aprofundir massa en els arguments, fer caure la balança del costat dels més dèbils, que són més vots, perquè els poderosos ja se’n sortiran.

Però, el que no valoren és que, de retruc, tothom hi surt perdent, perquè, si no volem el turista d’entrepà, el que molesta, enterra les burilles a la platja i no gasta gens, hem de saber cuidar els que, sense cap problema, omple els bons restaurants, compra cases i vaixells i vol poder anar a passar el dia a Cala Montjoi, al Canadell, a Jóncols, amb vaixells molt equipats i autosuficients, durant un curt període de l’any que no arriba ni als tres mesos.

És molt clar que no podem deixar que tothom faci el que vulgui, que ancorin on no es pot, que contaminin, que vagin a tota pastilla vora la costa, que malmetin el litoral. Només faltaria, és el nostre patrimoni natural, però tampoc podem ser tant radicals i espantar al bon turista, que ja ha començat a manifestar la seva intenció de canviar d’aires cap a costes italianes o croates, que no ens tenen res a envejar i on no els hi posen tants impediments.

A vegades no cal ser només políticament correcte, sinó prendre decisions correctes, valentes amb sensibilitat, però també amb sentit comú i estratègia.

LLIBRES ELECTRÒNICS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa un temps que a casa hi ha un “e-book” que conviu amb nosaltres.

Per als neòfits, com ho era jo fins fa poc, es tracta d’una andròmina més gran que un telèfon mòbil i més petita que una tauleta, on podem descarregar llibres sencers gairebé sense límit i que ens permet llegir-los molt fàcilment.

És una evidència més que la tecnologia es va apoderant de les nostres vides, posant-nos a l’abast, còmoda i ràpidament, tot allò que vulguem.

Abans que surtin els puristes que diguin que és un pas enrere i que estem matant la literatura, hem d’avaluar els aspectes bons i dolents que aquesta modernitat ens aporta.

Si posem en una balança l’impacte laboral, en nombre de persones, que ara poden viure del negoci possiblement no canviï gaire, però a nivell local ens perjudica, ja que aquestes webs de venda de llibres tenen les seus deslocalitzades, i el comerç de proximitat en surt perdent.

Així les coses, ha afectat de ple les llibreries de tota la vida, aquelles que ens aconsellaven i que, a més de llibres, també ens venien el diari, l’estoig de llapis de colors i el paper d’embolicar.

Com va passar amb les botigues de música, que, amb l’èxit de Spotify, van haver de reinventar-se o, directament, abaixar la persiana.

D’altra banda, no hi ha cap dubte que la comoditat de llegir en un aparell que et permet augmentar la mida de la lletra si la presbícia es manifesta, que et recorda on ho vas deixar, que pot llegir en veu alta si tens greus dificultats de visió, i la seva facilitat d’emmagatzematge i transport són punts a favor.

Però, què voleu que us digui, el tacte del paper, la flaire d’impremta, que ens transporta al record dels primers dies de classe, la portada, sospesar, segons el gruix, quan em manca per acabar, el punt de llibre personalitzat i els prestatges plens de lloms lluint els títols, són magnifiques sensacions que perdem.

Però, si això ha de servir perquè les noves generacions llegeixin més i s’interessin per les novetats, endavant amb els llibres digitals.

Tant de bo tingui l’efecte que ha tingut en la música, que ha acabat consumint-se majoritàriament en línia i que, amb el pas del temps, ens permet afirmar que ara hi ha més persones que abans que, connectades a uns diminuts auriculars, viuen envoltades de compassos i corxeres.

Però, voldria acabar reflexionant sobre el fet negatiu més important d’aquests llibres electrònics, i no és altre que, si tots es compressin en línia, perillarien jornades tan maques com la que vam viure el dijous per Sant Jordi, quan els escriptors, novells o consolidats, professionals o amateurs, lluïen orgullosos les seves creacions, signaven dedicatòries amb el cor i copsaven de primera mà les sensacions de qui els llegeix.

APARCAR A FIGUERES, VERSIÓ 2.0

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes vaig escriure un esborrany d’article que després va quedar descartat i no vaig publicar.

Estava inspirat en una conversa amb un amic, que m’explicava que un dimecres qualsevol, havia d’anar a fer uns encàrrecs a Figueres.

Feia molt de temps que no anava al centre i el va sorprendre que durant gairebé una hora no trobés aparcament, per la manca d’oferta en uns carrers amb voreres massa amples per on no passa ningú, fins que va descobrir un petit aparcament vora la plaça Tarradellas, ample i ben situat.

Va anar a veure el seu perruquer, amb qui va lamentar la situació de la Unió Esportiva Figueres; va anar a fer un tallat amb un amic retrobat i va “ramblejar”, com quan era jove.

Es va reconciliar amb la ciutat que el va veure néixer i la va trobar maca, viva, lluminosa, neta i amb un batec que l’allunyava de les crítiques que havia sentit darrerament.

Però, l’idil·li es va acabar quan li van carregar 6 euros a la targeta en anar a retirar el cotxe. Més car que el tallat, una tercera part del que li havia cobrat el barber, i es va prometre que trigaria a tornar a trepitjar la ciutat.

Si vaig congelar l’article va ser perquè en aquell moment n’hi havia d’altres que, també en aquest mateix setmanari, anaven en el mateix sentit, fins i tot cartes al director, i em va semblar que no calia seguir posant el dit a la nafra.

Però, si he canviat d’opinió i ara en publico la versió modificada és perquè fa pocs dissabtes vaig anar a un dinar de celebració amb amics vinguts de fora, en un restaurant històric del centre de Figueres.

Un àpat magnífic i que, després del cava i la ratafia, em va venir de gust presumir de figuerenc, i vam passejar pel centre, on van fer compres; els vaig mostrar l’univers surrealista del geni i fins i tot vam passar pel rebedor del Museu del Joguet, on en Joan Tomàs, molt amablement, els va mostrar les seves nines.

Però, com li va passar al primer afectat, quan després d’una tarda magnífica vam anar a recollir els cotxes, el parquímetre de la plaça Catalunya ens va xuclar 19 euros a cadascú. La meitat del preu del dinar, el mateix que la samarreta de rebaixes que van comprar.

Vaig veure de reüll la cara dels meus convidats, que per educació no van comentar res, però que, igual que aquell home, jo i ells mateixos, trigarem a tornar.

Es parla molt del problema del tancament de botigues històriques, de les grans cadenes i dels preus dels lloguers, però cal aixecar la veu i dir que si Figueres vol ser un centre comercial a l’aire lliure ha de començar per fer com els que són tancats: tenir molt aparcament, molt a prop i molt barat.

ENSENYAR I EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que els docents han alçat la veu i han convocat vagues.

I no ho fan, només, per millores econòmiques, que també estarien justificades; ho fan per molts altres motius, però ja us dic ara que, al meu parer, se’n deixen un de pes.

Els professors demanen reduir la ràtio d’alumnes; en cap cas és el mateix atendre 15 adolescents que 25, i aquí encara jo afegiria que caldria tornar al nivell de classes per lletres, és a dir, els bons a l’“A” i els ganduls a la “C”, i ajuda personalitzada a qui l’hi calgui. Res de barrejar, que, per intentar ajudar a uns quants, es frena a tothom.

I si cal atenció als nouvinguts, cada cop més nombrosos, i als que tenen condicions especials, s’ha de tenir més personal i més preparat per a aquestes situacions i, de passada, destinar menys hores en paperassa.

També, cal treballar amb comoditat, com en totes les feines: l’Alt Empordà és una de les comarques amb més barracons, gairebé 70, que no es poden condierar equipaments en condicions, ni per ensenyar, ni per aprendre.

La feina dels educadors, com altres àrees de la funció pública, necessita recursos i atenció, ja que a les seves mans està el futur dels nostres fills, el seu camí a la vida, la seva capacitat crítica i cultural.

Nois i noies han s’han de convertir en els metges, els advocats, els enginyers i, si més no, en les bones persones del futur.

És per això que els pares que aquests dies de vaga s’han vist afectats, més enllà de protestar per no saber què fer amb la mainada, els haurien de recolzar.

I això ve a tomb que una de les reivindicacions que els mestres no han posat al full de ruta i que és la manca de recolzament dels pares envers la seva feina.

Hem oblidat la màxima de fa dècades i que deia que els mestres ensenyen i els pares eduquen.

Segurament, la manca d’estabilitat familiar i els desplaçaments han contribuït al fet que, en els darrers anys, tot recaigui a les espatlles dels docents i que, a més a més, se’ls qüestioni quan, segurament amb raó, suspenguin o recriminin els nostres fills.

Una pandèmia ens va fer veure les precarietats dels sanitaris. Ara mateix, els informes PISA ens haurien de fer veure la importància que els mestres treballin lliures, amb directrius més realistes i amb més recursos.