FLAONES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En aquest país sempre hem sigut molt de fer postres, ja diuen que un bon àpat ha d’acabar amb un tast dolç, abans del cafè.

Tot i que la imatge del senyor amb barret, portant el tortellet penjat del cordill sortint de la pastisseria, amb el diari sota el braç anant cap a casa on l’esperava la senyora, que s’havia passat el mati preparant el dinar, ja estigui desfasada, difícilment deixarem, a casa nostre, de fer postres en els dies festius.

Malgrat el pas del temps, no hem perdut la il·lusió d’obrir el paquet ben embolicat, amb aquella tira de cartró en forma d’arc que impedeix que el pes aixafi el xuixo, el braç de gitano, el “palo”, la Sara o el tortell.

A Figueres sempre hem tingut, històricament, grans professionals del gremi i, malgrat que les jubilacions ens han privat de continuar gaudint de la nata insuperable del “Iris”, dels tortells de “Can Palau”, o els xuixos de “La Cubana” entre d’altres, noves generacions i reputats empresaris rebosters, segueixen posant el seus esforços cada matinada per mantenir el nivell i que Figueres segueixi al capdavant de les ciutats “dolces”

I és que això no coneix de grans ni petits, ni de races, ni religions.

En aquests dies, a més, la tradició ens porta les “Flaones”, una pasta que s’elabora a les terres empordaneses des de l’edat mitjana, que té forma de mitja lluna i que, malgrat l’espai buit a l’interior, la seva base de crema espessa fa que, més que uns postres que facin pair, en realitat acaben d’atipar al més ganut i fan que la migdiada es perllongui un pel més del que fora normal

Una pasta que també anomenem de “Santa Pau”, i que va de la mà del tradicional aplec de l’ermita de Sant Pau de la Calçada, que es va celebrar aquest passat diumenge.

A voltes, la tradició ens porta fusions meravelloses, com aquesta de sardanes i flaones, música i dolç, oïda i gust, sentits i sentiments.

Esperem que aquesta mena de dolces tradicional resisteixin les envestides de la modernitat, les fusions i nous sabors, de colors indefinits i presentacions minimalistes o les prefabricades de les grans superfícies.

Que també convisquin enmig de les costums portades d’arreu que, malgrat que ens enriqueixen, mai han de fer-nos oblidar els orígens.

Tot i que la imatge actual ja no sigui la del senyor amb el tortellet i el diari i malgrat que les jubilacions arribin inexorablement, esperem que la tradició pastissera de Figueres i comarca segueixi al nivell que gaudeix de fa segles i que mai hem valorat ni agraït públicament, com es mereixeria.