EL PERILL DE LA I.N.

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No fa gaires anys vaig fer un comentari sobre la intel·ligència dels ordinadors de l’època i un informàtic em va respondre categòricament que no havíem de témer, perquè les màquines es limitaven a executar les instruccions dels programadors humans.

Però, des de fa pocs mesos, aquesta percepció ha canviat i, d’aquella reticència que teníem davant les consultes fetes a internet, amb la sospita que estaven alimentades per gent amb coneixements dubtosos, hem passat a tenir una fe gairebé cega en la I.A., a la qual confiem la majoria dels nostres dubtes.

I és ben cert que és una eina fàcil i que, amb un bon ús, ens pot resoldre dubtes menors i facilitar-nos la vida, també en l’àmbit professional, com un bon suport.

Però, com un virus maligne, s’està introduint amb tanta celeritat i insistència que sembla que ara tot hagi de passar per aquesta eina virtual.

Si fem un missatge o enviem un correu, ens presenta, sense demanar-ho, l’opció de fer-lo per nosaltres, de revisar-lo, polir-lo, resumir-lo o traduir-lo, i fins i tot fica el nas en converses anteriors, cosa que pot fer aixecar sospites d’espionatge.

I no acaba aquí. Ens vol fer de conseller mecànic, electricista o metge, amb el perill que això comporta, fins i tot dificultant la feina dels professionals de veritat.

A les xarxes, aquesta I.A. ens inunda de vídeos falsos, enganyosos i manipuladors, utilitzant personatges reals que, amb una veracitat increïble, segur que influeixen en persones de poc criteri.

Ara, però, ja hi ha veus que s’aixequen per advertir-nos que aquesta suposada intel·ligència no és gens innocent, que se’ns pot girar en contra i fins i tot utilitzar-nos en benefici propi.

La situació fa por, però és que, més enllà d’això, amb la tendència dels darrers temps de moltes persones a prendre’s la vida amb el mínim esforç, la I.A. els hi és la solució ideal.

Qui voldrà estudiar si té un lloc, gratuït i immediat, on li resoldran els dubtes, li faran els resums dels llibres, li diran com fer les coses, li corregiran les faltes ortogràfiques i li explicaran les històries que vulgui escoltar?

Així les coses, no esperem que els pèssims resultats de les proves PISA millorin, ja que no hi haurà esma ni motivació per aprendre, per llegir o per escoltar un professor si darrere d’una pantalla hi troben totes les respostes.

No sé si, com comencen a afirmar alguns entesos, la Intel·ligència Artificial ens tornarà a convertir en primats, però el cert és que, de moment, el que sembla que està en perill immediat és la Intel·ligència Natural.

QUATRE TRISTES BARRES

PUBLICAT SL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si preguntem a la gent què ha fet aquest cap de setmana, escoltarem un munt d’històries.

La majoria, aprofitant que fa bon temps, han fet de turistes a casa, ja que durant l’estiu ho tenim molt difícil, d’altres hauran aprofitat els tres dies de festa per anar a visitar llocs i racons o simplement per badar, descansar i gaudir de la tranquil·litat.

És a dir, tots els tòpics que solem fer quan disposem d’un dia festiu ben quadrat en el calendari.

Un calendari que divendres passat marcava l’11 de setembre i a algú li haurà vingut un buf d’enyorança de temps pretèrits, quan la festa girava al voltant de quatre barres i la història frustrada d’un país.

I, a molts,  ens costa entendre com ha canviat la tendència amb el pas dels anys.

Per un tema d’edat, soc dels que vaig viure, tot i que en època preadolescent, les primeres Diades, com la que va portar la gent a les portes de l’Ajuntament e Figueres a bramar contra l’alcalde Pere Giró i en què vam viure una de les darreres càrregues dels “grisos”.

I hem vist com el pas dels anys ha anat fent la festa més amable i participativa.

Les senyeres als balcons, les manifestacions pacífiques, festives, nombroses i reivindicatives feien d’aquest dia una jornada compartida, agradable i familiar.

La cosa va anar creixent i es va omplir el centre de Barcelona, es van fer cadenes humanes, la gran V i es va aconseguir una visibilitat portentosa arreu de la península i del món.

Però, sense saber trobar una explicació clara, aquesta il·lusió s’ha desinflat i no només s’ha perdut l’efecte reivindicatiu, sinó fins i tot el festiu.

Quatre tristes i comptades senyeres han onejat aquest divendres als balcons de les ciutats i les manifestacions han sigut més aviat una trobada d’amics.

Segur que algú ho ha analitzat i ha arribat a alguna conclusió que desconec, però potser la culpa la té la barreja cultural i ètnica de les darreres dècades, la pandèmia, que tot ho va aturar, que les noves generacions estan més preocupades per altres coses; la creixença de la dreta i la radicalització política, els fets de l’11-S als EUA, amb els quals compartim data, o simplement perquè ara han canviat els protagonistes de la “majoria silenciosa”.

Sigui com sigui, penso que, més enllà de les tendències polítiques de cadascú, el fet de sentir-te de la teva terra a casa teva, és quelcom que no hauríem de deixar de banda, ja que això ens fa perdre les arrels.

I qui perd les arrels, perd la identitat.

EL TURISTA ACCIDENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els turistes han començat a tocar el dos, per la qual cosa molts autòctons encetem la vida estiuenca i ens podem acostar a platges i pobles que fa mesos que evitem.

Pel que he pogut copsar, aquest estiu s’ha accentuat la tendència que ja fa uns anys que observem: molts turistes -potser menys, però tot i així molts- i poca caixa. I això és quelcom que ens hem de replantejar seriosament.

El turisme és totalment necessari: d’ell en viuen moltes famílies i és clau per a l’economia local. Però, els negocis estacionals estan veient, cada cop més, com ara que la temporada s’acaba, tot i pencar totes les hores i tots els dies, el calaix està força més eixut del que esperaven.

Es queixen d’estades curtes, de restaurants de certa categoria on la gent hi entra, sense la indumentària adequada, per fer-hi àpats minsos, compartint plats i sense fer massa despesa.

Entrepans a la platja, botellades, taules parades en descampats i gent vivint en autocaravanes als aparcaments.

Tenir masses visitants no és bo: la sobre-població dificulta la circulació viària, els aparcaments són impossibles, el clavegueram es col·lapsa, el senyal telemàtic s’alenteix, els supermercats —els únics que fan negoci, junt amb les cadenes de menjar ràpid, però que s’enduen els beneficis fora de la comarca— estan arrasats i els residus deixen de seleccionar-se correctament.

Deia el meu pare que les vacances les ha de fer qui pot i no qui vol, però avui es prioritza el lleure per damunt de la feina i cada cop ens trobem amb més visitants, però sense gaires possibles.

No crec que sigui fàcil canviar la tendència i aconseguir un turisme de qualitat, en menor nombre, però amb més butxaca.

La regulació —o directament la suspensió— dels pisos turístics podria ser un primer pas.

Hem de cuidar el turista que torna, el que te segona residència, el que vol navegar, el que es vol allotjar en establiments establerts i el que vol gaudir d’una bona gastronomia.

El paisatge i el clima ja el tenim, ara cal promocionar-nos i, sobretot, donar facilitats als negocis i als inversors, i així poder fer la selecció natural que caldria.

Ja hi ha veus que parlen de la qualitat de l’ambient que es viu al Gran Jonquera i de com això està frenant els clients autòctons.

Perquè no ens podem vendre per quatre duros a turistes que, més que accidentals —res a veure amb la novel·la d’Anne Tyler—, són turistes que per nosaltres són un accident.