EL DARRER FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La nit de Sant Joan, ja se sap, és una festa d'origen pagà que, en realitat, celebrava el solstici d'estiu. Es feien fogueres per “donar força al sol”, ja que, a partir d'aquell dia, anava perdent hores de llum.

Com ha passat amb altres celebracions, el cristianisme se la va fer seva i la va associar amb el naixement de Sant Joan Baptista, tot i que no és una dada demostrada.

Com el Nadal, que s'associa al naixement de Crist, tot i que tampoc no és clar que fos aquell dia en concret.

En els temps actuals, ni tan sols podem afirmar que aquesta nit sigui la més curta de l'any, ja que, segons els experts, això va ocórrer dissabte passat.

La revetlla dels temps moderns és, en realitat, la celebració d'un canvi de cicle que podria ser perfectament un canvi d'any, perquè al juny acaben i comencen més coses que al desembre.

Acaben els cursos escolars i els polítics, els projectes de moltes empreses; comencen les vacances per a una gran majoria i les feines d'estiu per a moltes persones de la nostra comarca.

És com si tot es ralentís. És el tret de sortida de les terrasses de vespre, dels xiringuitos —o guinguetes—, de les begudes refrescants, dels gelats, la platja i de les calces curtes.

Aquest vespre abocarem a la foguera moltes neures, malpensaments i desenganys i, com passarà d'aquí a sis mesos, farem promeses i propòsits d'esmena per fer millor la nostra vida i la dels qui ens envolten.

Temps d'estimar i de gaudir vora el foc que tot ho purifica. O que tot ho crema.

És per això que, mirant les flames, no hem d'oblidar el malson de cada estiu, en forma de foc arrasador.

Recordem els estius de 1986, 2000 o 2012; el soroll dels espurnes, de les sirenes, dels avions i dels helicòpters, la flaire de fusta cremada i la negror del fum.

I les vides segades: de natura i de persones, de projectes i d'habitatges, de paisatge i de vida animal.

És per tot plegat que el nostre desig d'aquesta nit, en alçar les copes, també ha de ser que el foc d'aquesta nit sigui el darrer foc de l'estiu.

I això, en realitat, depèn de nosaltres.

EL “POLI” D’INSTITUT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Encara cuegen les vagues, reivindicacions i negociacions dels docents i no ens hauria d’estranyar, ja que és un col·lectiu que, en les darreres dècades, ha sofert un canvi substancial en la seva manera de treballar.

La població creix i, sobretot, és cada cop més diversa, cosa que, sens dubte, dificulta la feina a l’hora de tenir grups cohesionats que aprenguin de forma lineal i així obtenir els resultats que tots voldríem.

Cada cop hi ha més mainada amb dificultats, que necessita atenció especial, i nouvinguts que s’han de poder integrar de manera ràpida i eficient.

Tot això requereix recursos, no només econòmics, que és la legítima reivindicació, de fa molt de temps, del món de l’ensenyament.

Però, tal com s’ha escrit altres vegades en aquesta mateixa columna, l’opinió d’un servidor és que una de les passes enrere més importants que ha fet el món educatiu és la pèrdua d’autoritat del mestre, també per part d’alguns pares, que cada cop es desentenen més de l’educació dels seus fills, deixant tota la responsabilitat en mans dels docents, que, malgrat tot, són criticats.

M’expliquen històries de nois i noies, bàsicament de l’etapa d’educació secundària, que amenacen professors, roben els companys, contesten sense educació, fan assetjament i que, fins i tot, trafiquen amb substàncies prohibides.

No és cap secret que la delinqüència entre els menors ha crescut exponencialment en els darrers anys.

És per tot plegat que, per una vegada, no entenc la reacció contrària d’alguns instituts catalans davant la presència de policies que, vestits de carrer i sense armes, facin acte de presència als centres.

Fins i tot penso que fora bo que hi anessin d’uniforme i amb potestat per castigar els mals alumnes i advertir formalment o, fins i tot, denunciar els pares que ho mereixin.

Si tots plegats hem fet que els mestres hagin passat a un segon pla en termes d’autoritat, que algú assumeixi la responsabilitat de ser “el poli dolent”.

Això m’ha fet recordar la mediocre però distreta pel·lícula dels anys 90 “Poli de guarderia” (llavors no es va fer la versió en català), on Arnold Schwarzenegger interpretava un policia infiltrat en una escola bressol.

No és el mateix cas, però un “Poli a l’institut” podria ser un bon guió per ajudar a millorar el comportament dels mals alumnes, els que son llast per la resta i de retruc el funcionament d’alguns centres.