dimarts, 28 d’abril del 2026

LLIBRES ELECTRÒNICS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa un temps que a casa hi ha un “e-book” que conviu amb nosaltres.

Per als neòfits, com ho era jo fins fa poc, es tracta d’una andròmina més gran que un telèfon mòbil i més petita que una tauleta, on podem descarregar llibres sencers gairebé sense límit i que ens permet llegir-los molt fàcilment.

És una evidència més que la tecnologia es va apoderant de les nostres vides, posant-nos a l’abast, còmoda i ràpidament, tot allò que vulguem.

Abans que surtin els puristes que diguin que és un pas enrere i que estem matant la literatura, hem d’avaluar els aspectes bons i dolents que aquesta modernitat ens aporta.

Si posem en una balança l’impacte laboral, en nombre de persones, que ara poden viure del negoci possiblement no canviï gaire, però a nivell local ens perjudica, ja que aquestes webs de venda de llibres tenen les seus deslocalitzades, i el comerç de proximitat en surt perdent.

Així les coses, ha afectat de ple les llibreries de tota la vida, aquelles que ens aconsellaven i que, a més de llibres, també ens venien el diari, l’estoig de llapis de colors i el paper d’embolicar.

Com va passar amb les botigues de música, que, amb l’èxit de Spotify, van haver de reinventar-se o, directament, abaixar la persiana.

D’altra banda, no hi ha cap dubte que la comoditat de llegir en un aparell que et permet augmentar la mida de la lletra si la presbícia es manifesta, que et recorda on ho vas deixar, que pot llegir en veu alta si tens greus dificultats de visió, i la seva facilitat d’emmagatzematge i transport són punts a favor.

Però, què voleu que us digui, el tacte del paper, la flaire d’impremta, que ens transporta al record dels primers dies de classe, la portada, sospesar, segons el gruix, quan em manca per acabar, el punt de llibre personalitzat i els prestatges plens de lloms lluint els títols, són magnifiques sensacions que perdem.

Però, si això ha de servir perquè les noves generacions llegeixin més i s’interessin per les novetats, endavant amb els llibres digitals.

Tant de bo tingui l’efecte que ha tingut en la música, que ha acabat consumint-se majoritàriament en línia i que, amb el pas del temps, ens permet afirmar que ara hi ha més persones que abans que, connectades a uns diminuts auriculars, viuen envoltades de compassos i corxeres.

Però, voldria acabar reflexionant sobre el fet negatiu més important d’aquests llibres electrònics, i no és altre que, si tots es compressin en línia, perillarien jornades tan maques com la que vam viure el dijous per Sant Jordi, quan els escriptors, novells o consolidats, professionals o amateurs, lluïen orgullosos les seves creacions, signaven dedicatòries amb el cor i copsaven de primera mà les sensacions de qui els llegeix.

dimarts, 14 d’abril del 2026

APARCAR A FIGUERES, VERSIÓ 2.0

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes vaig escriure un esborrany d’article que després va quedar descartat i no vaig publicar.

Estava inspirat en una conversa amb un amic, que m’explicava que un dimecres qualsevol, havia d’anar a fer uns encàrrecs a Figueres.

Feia molt de temps que no anava al centre i el va sorprendre que durant gairebé una hora no trobés aparcament, per la manca d’oferta en uns carrers amb voreres massa amples per on no passa ningú, fins que va descobrir un petit aparcament vora la plaça Tarradellas, ample i ben situat.

Va anar a veure el seu perruquer, amb qui va lamentar la situació de la Unió Esportiva Figueres; va anar a fer un tallat amb un amic retrobat i va “ramblejar”, com quan era jove.

Es va reconciliar amb la ciutat que el va veure néixer i la va trobar maca, viva, lluminosa, neta i amb un batec que l’allunyava de les crítiques que havia sentit darrerament.

Però, l’idil·li es va acabar quan li van carregar 6 euros a la targeta en anar a retirar el cotxe. Més car que el tallat, una tercera part del que li havia cobrat el barber, i es va prometre que trigaria a tornar a trepitjar la ciutat.

Si vaig congelar l’article va ser perquè en aquell moment n’hi havia d’altres que, també en aquest mateix setmanari, anaven en el mateix sentit, fins i tot cartes al director, i em va semblar que no calia seguir posant el dit a la nafra.

Però, si he canviat d’opinió i ara en publico la versió modificada és perquè fa pocs dissabtes vaig anar a un dinar de celebració amb amics vinguts de fora, en un restaurant històric del centre de Figueres.

Un àpat magnífic i que, després del cava i la ratafia, em va venir de gust presumir de figuerenc, i vam passejar pel centre, on van fer compres; els vaig mostrar l’univers surrealista del geni i fins i tot vam passar pel rebedor del Museu del Joguet, on en Joan Tomàs, molt amablement, els va mostrar les seves nines.

Però, com li va passar al primer afectat, quan després d’una tarda magnífica vam anar a recollir els cotxes, el parquímetre de la plaça Catalunya ens va xuclar 19 euros a cadascú. La meitat del preu del dinar, el mateix que la samarreta de rebaixes que van comprar.

Vaig veure de reüll la cara dels meus convidats, que per educació no van comentar res, però que, igual que aquell home, jo i ells mateixos, trigarem a tornar.

Es parla molt del problema del tancament de botigues històriques, de les grans cadenes i dels preus dels lloguers, però cal aixecar la veu i dir que si Figueres vol ser un centre comercial a l’aire lliure ha de començar per fer com els que són tancats: tenir molt aparcament, molt a prop i molt barat.