QUATRE TRISTES BARRES

PUBLICAT SL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si preguntem a la gent què ha fet aquest cap de setmana, escoltarem un munt d’històries.

La majoria, aprofitant que fa bon temps, han fet de turistes a casa, ja que durant l’estiu ho tenim molt difícil, d’altres hauran aprofitat els tres dies de festa per anar a visitar llocs i racons o simplement per badar, descansar i gaudir de la tranquil·litat.

És a dir, tots els tòpics que solem fer quan disposem d’un dia festiu ben quadrat en el calendari.

Un calendari que divendres passat marcava l’11 de setembre i a algú li haurà vingut un buf d’enyorança de temps pretèrits, quan la festa girava al voltant de quatre barres i la història frustrada d’un país.

I, a molts,  ens costa entendre com ha canviat la tendència amb el pas dels anys.

Per un tema d’edat, soc dels que vaig viure, tot i que en època preadolescent, les primeres Diades, com la que va portar la gent a les portes de l’Ajuntament e Figueres a bramar contra l’alcalde Pere Giró i en què vam viure una de les darreres càrregues dels “grisos”.

I hem vist com el pas dels anys ha anat fent la festa més amable i participativa.

Les senyeres als balcons, les manifestacions pacífiques, festives, nombroses i reivindicatives feien d’aquest dia una jornada compartida, agradable i familiar.

La cosa va anar creixent i es va omplir el centre de Barcelona, es van fer cadenes humanes, la gran V i es va aconseguir una visibilitat portentosa arreu de la península i del món.

Però, sense saber trobar una explicació clara, aquesta il·lusió s’ha desinflat i no només s’ha perdut l’efecte reivindicatiu, sinó fins i tot el festiu.

Quatre tristes i comptades senyeres han onejat aquest divendres als balcons de les ciutats i les manifestacions han sigut més aviat una trobada d’amics.

Segur que algú ho ha analitzat i ha arribat a alguna conclusió que desconec, però potser la culpa la té la barreja cultural i ètnica de les darreres dècades, la pandèmia, que tot ho va aturar, que les noves generacions estan més preocupades per altres coses; la creixença de la dreta i la radicalització política, els fets de l’11-S als EUA, amb els quals compartim data, o simplement perquè ara han canviat els protagonistes de la “majoria silenciosa”.

Sigui com sigui, penso que, més enllà de les tendències polítiques de cadascú, el fet de sentir-te de la teva terra a casa teva, és quelcom que no hauríem de deixar de banda, ja que això ens fa perdre les arrels.

I qui perd les arrels, perd la identitat.

EL TURISTA ACCIDENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els turistes han començat a tocar el dos, per la qual cosa molts autòctons encetem la vida estiuenca i ens podem acostar a platges i pobles que fa mesos que evitem.

Pel que he pogut copsar, aquest estiu s’ha accentuat la tendència que ja fa uns anys que observem: molts turistes -potser menys, però tot i així molts- i poca caixa. I això és quelcom que ens hem de replantejar seriosament.

El turisme és totalment necessari: d’ell en viuen moltes famílies i és clau per a l’economia local. Però, els negocis estacionals estan veient, cada cop més, com ara que la temporada s’acaba, tot i pencar totes les hores i tots els dies, el calaix està força més eixut del que esperaven.

Es queixen d’estades curtes, de restaurants de certa categoria on la gent hi entra, sense la indumentària adequada, per fer-hi àpats minsos, compartint plats i sense fer massa despesa.

Entrepans a la platja, botellades, taules parades en descampats i gent vivint en autocaravanes als aparcaments.

Tenir masses visitants no és bo: la sobre-població dificulta la circulació viària, els aparcaments són impossibles, el clavegueram es col·lapsa, el senyal telemàtic s’alenteix, els supermercats —els únics que fan negoci, junt amb les cadenes de menjar ràpid, però que s’enduen els beneficis fora de la comarca— estan arrasats i els residus deixen de seleccionar-se correctament.

Deia el meu pare que les vacances les ha de fer qui pot i no qui vol, però avui es prioritza el lleure per damunt de la feina i cada cop ens trobem amb més visitants, però sense gaires possibles.

No crec que sigui fàcil canviar la tendència i aconseguir un turisme de qualitat, en menor nombre, però amb més butxaca.

La regulació —o directament la suspensió— dels pisos turístics podria ser un primer pas.

Hem de cuidar el turista que torna, el que te segona residència, el que vol navegar, el que es vol allotjar en establiments establerts i el que vol gaudir d’una bona gastronomia.

El paisatge i el clima ja el tenim, ara cal promocionar-nos i, sobretot, donar facilitats als negocis i als inversors, i així poder fer la selecció natural que caldria.

Ja hi ha veus que parlen de la qualitat de l’ambient que es viu al Gran Jonquera i de com això està frenant els clients autòctons.

Perquè no ens podem vendre per quatre duros a turistes que, més que accidentals —res a veure amb la novel·la d’Anne Tyler—, són turistes que per nosaltres són un accident.

 

LA BANDA SONORA DE L’ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No hi ha dubte que la música ens desperta els sentiments. La jazzista Júlia Valle, en el seu llibre “Cerebro en equipo”, diu que la música eleva la consciència, connecta cervell i cos i lliga les emocions, siguin tristes o alegres i festives.

D’aquestes últimes, les més presents, des de sempre, als balls de les festes majors d’estiu dels nostres pobles i barris.

Però, el pas del temps ens ha portat nous formats i, sobretot, afortunadament, ha fet que els concerts ja no es limitin a un dia concret.

Antigament, la festa major era la data més destacada de l’any, juntament amb Nadal. Aquell dia es deixava la feina al camp, a la fàbrica o a la granja; es tancava la botiga i tothom es posava el vestit de festa, per anar als actes.

Hi havia tres esdeveniments comuns arreu que eren imprescindibles: la missa, l’audició de sardanes i el ball de festa.

Aquest darrer era el que, al vespre, adornava la plaça de llums i banderetes, on parelles, joves i grans, en caure la nit, s’arrambaven al ritme del pasdoble, el bolero o el vals.

I aquest fet no ha canviat gaire. Segur que aquest cap de setmana, a Roses, Darnius, Agullana, Riumors, Garriguella o Vilabertran, no hi ha faltat el ball.

La diferència és que, amb la proliferació dels grups de versions, han canviat el ritme i el format musical, tot i que, al cap i a la fi, com abans, també interpreten cançons antigues que agraden a tothom i fan moure el cos.

Però, el fet destacable actualment de la música estival és que ja no es limita a la Mare de Déu d’Agost o al dia que correspongui a la festa major.

Molts pobles de la nostra comarca organitzen concerts que, lluny dels grans formats com Portalblau, Sons del Món o l’Acústica, ofereixen una alternativa més propera, en un format local, reduït i adaptat al seu pressupost.

A Borrassà fan els Sons de Nit; a Vilafant, els Vespres Musicals; a Maçanet de Cabrenys, els Divendres Musicals; a Darnius, les Vesprades d’Estiu, o a Roses, el Cicle Entre Muralles. I així, fins a gairebé una vintena de pobles de l’Alt Empordà que, buscant la fresca —que aquest any no trobem—, presenten una programació musical estiuenca variada i de qualitat.

Com dèiem a l’inici, són moments que el nostre cervell associa al benestar, que ens emocionen i ens relaxen i que, a més, fan veïnatge i serveixen d’aparador per a grups desconeguts.

Perquè, mentre hi hagi una plaça, ni que sigui modesta, amb un escenari, l’estiu seguirà tenint la seva banda sonora.

QUI ANYS PASSA, VIDES ACOMIADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Naixem amb el disc dur buit, amb el sistema operatiu verge, i les experiències ens van fent persones, com si fossin algoritmes que van modelant la nostra consciència.

I això ens afecta directament en la perspectiva que tenim de la mort.

A la preadolescència és quan prenem coneixement del que és quan vivim el traspàs de persones properes: bàsicament els avis, parents i potser algun amic caigut en desgràcia.

La joventut ens aporta aquella inconsciència que ens acosta a jugar amb ella, a fer bestieses, a posar-nos en risc, a no veure el perill, malgrat els consells, tot pensant que la nostra hora sembla quedar molt lluny en el temps.

Però, tal com la vida ens fa rics en anys, la mort guanya protagonisme en el nostre imaginari i quan els dígits de l'edat passen sobradament de la mitja centena que t'adones se't fa més present.

És quan llegeixes la pàgina de necrològiques d'aquest setmanari i hi trobes gent de la teva edat i noms coneguts.

Quan fas una trobada d'excompanys d'estudis i t'expliquen que alguns dels qui havies compartit exàmens, pupitre i malifetes ja no hi són.

Quan vius el comiat dels pares, amics o de familiars propers, gent que no és gaire més gran que un mateix.

En realitat, no és que es mori més gent, sinó que aquestes morts ens són més properes, perquè hem compartit amb elles una part important del nostre camí vital.

Llavors és quan prens consciència que tots tenim data de caducitat i que cada cop som més a prop del final del joc.

Com més anys passen, més vides acomiadem.

I això ens porta a plantejar-nos molts aspectes: com el que ens ha mancat per fer, el que hauríem pogut fer millor, l’estona que no hem compartit amb la gent estimada, emprenyades absurdes que podíem haver-nos estalviat o tot allò que no hem dit.

Però també és moment de ser agraïts amb el món, amb la vida i amb els qui ens han acompanyat fins aquí.

D'altra banda, també hi ha qui es planteja qüestions teològiques i dubta del seu agnosticisme o de les seves creences per intentar entendre el misteri del que ens passarà quan arribi la foscor.

Naixem i morim despullats. Tot el que ha passat i hem fet entre un moment i un altre és transitori, però construeix el nostre llegat.

La glòria, més enllà del que ens esperi després, no és cap altra que el record que deixem en les persones amb qui hem compartit la vida.

PIRO-DELINQÜENTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan hi ha foc a l'estiu, no només s'encén el bosc; també se'ns encenen l'ànima, la ràbia i la impotència.

És una sensació que, per desgràcia, estem experimentant cada cop més sovint i a la qual atribuïm la culpa al canvi climàtic, a l'escalfament global o a la calor, que ha augmentat de manera molt preocupant.

Però no hi ha foc sense combustible ni guspira, i, sobre això, hi ha molta culpa per repartir.

Pel que fa al material que crema, tot i que és molt difícil arribar al risc zero, la neteja dels boscos i de les finques ha de ser prioritària. La responsabilitat, en aquest apartat, es reparteix entre els propietaris i l'Administració, que destinen pocs recursos a mantenir-los nets i lliures de sotabosc.

Però el més important és la guspira, i aquí és on hauríem de diferenciar entre el babau i el delinqüent.

Poso com a exemple el greu incendi de les Gavarres, a l'Empordà, que, encara que sigui del Baix, també és nostre.

Estem convertint en un monstre un home que, mentre feia la seva feina, va prendre una mala decisió, sense pensar.

Tot i que la negligència o, en aquest cas, una badada greu, s'ha de perseguir, no és el mateix que actuar amb la voluntat de fer mal.

I en aquest punt em pregunto de quina manera les administracions han fet arribar aquesta informació a les empreses, de forma específica, sobre quins treballs concrets no es poden fer.

Els legisladors es protegeixen de qualsevol responsabilitat amb publicacions de textos enrevessats, en diaris oficials o en canals que sovint no arriben a tothom.

Tots sabem, per repetició, que no es poden fer barbacoes a l'aire lliure ni llençar burilles.

En canvi, tinc la sensació que la prohibició d'algunes activitats no s'ha comunicat amb el mateix ressò i detall que altres restriccions.

El que ha de quedar clar és que no podem comptar amb el sentit comú de la gent.

La prova és que encara continuem sentint petards, sobretot al final d'alguns partits mundialistes.

Llavors, potser el problema no és només la norma, sinó també la manera com s'explica.

Comunicació clara i concisa i, sobretot, càstig sever als piro-delinqüents de veritat, els que actuen de manera intencionada.

L’ALEGRIA DELS FRACASSATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara que els equips de la majoria d’esports han acabat les competicions oficials, entenc que, a qualsevol nivell, faran balanç de com els ha anat la temporada i planificaran i prepararan la propera, sempre amb un objectiu clar, que no és altre que l’èxit. I tot el que no sigui això es pot considerar un fracàs.

És per això que no acabo d’entendre les alegries dels clubs, dels jugadors i fins i tot dels seguidors quan, en el darrer moment, se salven d’un descens de categoria, sobretot en clubs que no haurien d’estar en aquestes tessitures.

Si prenem com a exemple el que, per població i per història, hauria de ser el principal equip de la comarca, és a dir, la nostra UE Figueres, en la seva secció masculina sènior (ja que la femenina, lamentablement, ha estat finiquitada), ja el sol fet de jugar a Primera Catalana, que és la setena categoria nacional d’un total de deu, no es pot considerar un èxit institucional.

Però si, a sobre, acaba en la dotzena posició d’entre setze equips i no es veu salvada fins a la darrera jornada, això no justifica l’alegria d’aquell dia.

I això és el que veig any rere any en moltes competicions, de qualsevol nivell: equips que salven la categoria en el darrer minut i que esclaten d’eufòria, com si haguessin quedat campions.

Fixeu-vos en la paradoxa que suposa veure les imatges de tristesa dels equips finalistes de competicions que no han aconseguit el títol, o d’aquells que, en la darrera jornada, no assoleixen l’ascens, comparades amb les dels que, en el darrer sospir, aconsegueixen mantenir la categoria.

Penso que no és comparable i que els subcampions haurien de mostrar satisfacció pel seu èxit, mentre que els altres haurien d’ajupir el cap i fer autocrítica.

I a tot això s’hi ha d’afegir l’alegria pels fracassos dels veïns, perquè ja sabem que, en aquest país, molts donarien un ull sempre que l’enemic perdés els dos.

De fet, això és el que van fer els aficionats del Girona quan, l’any 1993, la nostra UEF va baixar a Segona B.

I ara també ho han fet alguns empordanesos en saber que els de Montilivi han perdut la categoria, tot i que amb menys soroll, ja que molts dels que es van ofendre fa trenta-tres anys han fet de giracamises i s’han canviat de colors en els darrers temps.

El que dèiem abans: un club que hauria d’estar orgullós d’estar molt per sobre d’on li correspondria viu moments de tristor, mentre que un altre, que està molt per sota d’on hauria d’estar, celebra amb alegria no haver perdut la categoria.

Contradiccions del món de l’esport.

EL DARRER FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La nit de Sant Joan, ja se sap, és una festa d'origen pagà que, en realitat, celebrava el solstici d'estiu. Es feien fogueres per “donar força al sol”, ja que, a partir d'aquell dia, anava perdent hores de llum.

Com ha passat amb altres celebracions, el cristianisme se la va fer seva i la va associar amb el naixement de Sant Joan Baptista, tot i que no és una dada demostrada.

Com el Nadal, que s'associa al naixement de Crist, tot i que tampoc no és clar que fos aquell dia en concret.

En els temps actuals, ni tan sols podem afirmar que aquesta nit sigui la més curta de l'any, ja que, segons els experts, això va ocórrer dissabte passat.

La revetlla dels temps moderns és, en realitat, la celebració d'un canvi de cicle que podria ser perfectament un canvi d'any, perquè al juny acaben i comencen més coses que al desembre.

Acaben els cursos escolars i els polítics, els projectes de moltes empreses; comencen les vacances per a una gran majoria i les feines d'estiu per a moltes persones de la nostra comarca.

És com si tot es ralentís. És el tret de sortida de les terrasses de vespre, dels xiringuitos —o guinguetes—, de les begudes refrescants, dels gelats, la platja i de les calces curtes.

Aquest vespre abocarem a la foguera moltes neures, malpensaments i desenganys i, com passarà d'aquí a sis mesos, farem promeses i propòsits d'esmena per fer millor la nostra vida i la dels qui ens envolten.

Temps d'estimar i de gaudir vora el foc que tot ho purifica. O que tot ho crema.

És per això que, mirant les flames, no hem d'oblidar el malson de cada estiu, en forma de foc arrasador.

Recordem els estius de 1986, 2000 o 2012; el soroll dels espurnes, de les sirenes, dels avions i dels helicòpters, la flaire de fusta cremada i la negror del fum.

I les vides segades: de natura i de persones, de projectes i d'habitatges, de paisatge i de vida animal.

És per tot plegat que el nostre desig d'aquesta nit, en alçar les copes, també ha de ser que el foc d'aquesta nit sigui el darrer foc de l'estiu.

I això, en realitat, depèn de nosaltres.

EL “POLI” D’INSTITUT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Encara cuegen les vagues, reivindicacions i negociacions dels docents i no ens hauria d’estranyar, ja que és un col·lectiu que, en les darreres dècades, ha sofert un canvi substancial en la seva manera de treballar.

La població creix i, sobretot, és cada cop més diversa, cosa que, sens dubte, dificulta la feina a l’hora de tenir grups cohesionats que aprenguin de forma lineal i així obtenir els resultats que tots voldríem.

Cada cop hi ha més mainada amb dificultats, que necessita atenció especial, i nouvinguts que s’han de poder integrar de manera ràpida i eficient.

Tot això requereix recursos, no només econòmics, que és la legítima reivindicació, de fa molt de temps, del món de l’ensenyament.

Però, tal com s’ha escrit altres vegades en aquesta mateixa columna, l’opinió d’un servidor és que una de les passes enrere més importants que ha fet el món educatiu és la pèrdua d’autoritat del mestre, també per part d’alguns pares, que cada cop es desentenen més de l’educació dels seus fills, deixant tota la responsabilitat en mans dels docents, que, malgrat tot, són criticats.

M’expliquen històries de nois i noies, bàsicament de l’etapa d’educació secundària, que amenacen professors, roben els companys, contesten sense educació, fan assetjament i que, fins i tot, trafiquen amb substàncies prohibides.

No és cap secret que la delinqüència entre els menors ha crescut exponencialment en els darrers anys.

És per tot plegat que, per una vegada, no entenc la reacció contrària d’alguns instituts catalans davant la presència de policies que, vestits de carrer i sense armes, facin acte de presència als centres.

Fins i tot penso que fora bo que hi anessin d’uniforme i amb potestat per castigar els mals alumnes i advertir formalment o, fins i tot, denunciar els pares que ho mereixin.

Si tots plegats hem fet que els mestres hagin passat a un segon pla en termes d’autoritat, que algú assumeixi la responsabilitat de ser “el poli dolent”.

Això m’ha fet recordar la mediocre però distreta pel·lícula dels anys 90 “Poli de guarderia” (llavors no es va fer la versió en català), on Arnold Schwarzenegger interpretava un policia infiltrat en una escola bressol.

No és el mateix cas, però un “Poli a l’institut” podria ser un bon guió per ajudar a millorar el comportament dels mals alumnes, els que son llast per la resta i de retruc el funcionament d’alguns centres.

ASSASSINS O MALALTS?

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estarem d’acord que qualsevol persona, de qualsevol país, nacionalitat, religió o raça, dins d’un comportament normal, no contempla en cap cas la possibilitat de matar un igual.

Bé, excepte si ets president d’un país i la teva ambició et porta a declarar guerres en què envies directament a la tomba molta gent, fins i tot els teus propis soldats i ciutadans.

Llavors, quins són els motius que porten una persona a matar?

A part de la cobdícia de poder que esmentava abans, podríem afegir-hi la gelosia, el fanatisme o la necessitat de domini, entre d’altres.

Sense haver de ser un expert en psicologia, és fàcil entendre que aquests comportaments s’escapen de la normalitat, que són propis de persones amb trastorns greus i que, en qualsevol cas, necessiten tractament.

Però el problema és que el nostre sistema judicial, en lloc de posar-los al costat dels malalts, els posa dins del sac dels delinqüents i els aplica les mateixes lleis que als lladres, estafadors o traficants.

I passen els anys, es compleixen condemnes de presó, s’obtenen permisos i aquest malalt-assassí queda en llibertat sense cap més limitació que, en alguns casos, una ordre d’allunyament de paper, virtual, que no li limita la mobilitat ni impedeix que la seva disfunció el porti a reincidir.

Així les coses, ens trobem amb casos com el que va passar dimarts a la plaça Tarradellas de Figueres, quan un assassí, encegat per la gelosia, no va tenir cap impediment per saltar-se la llei i matar —permeteu-me que obviï el terme “presumptament”— a plena llum del dia.

Aquest perfil de delinqüent no pot tenir les mateixes facilitats per sortir al carrer; hauria de passar molts més filtres que qualsevol altre detingut.

Aquí no valen paraules, papers, ordres o segones oportunitats, perquè la noia que va morir ja no en podrà tenir cap altra, d’oportunitat.

Com a societat, ens ho hem de fer mirar, no podem seguir amb lleis tant manifestament mal fetes.

Els assassins no han d’anar simplement a la presó, sinó a centres especialitzats; els maltractadors no han de complir condemnes, sinó tractaments, fins i tot indefinits, si cal.

Mentre això no sigui així, continuarà havent-hi persones innocents que moriran al carrer, davant dels ulls i dels mòbils de la gent, o a casa, indefenses.

I mentrestant, nosaltres, els que tenim el poder per canviar les coses, ens limitarem a lamentar-nos i a guardar un minut de silenci, fins a la propera.

 

EL P.R.U.G. CORRECTE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi de la Cambra de Comerç, la nàutica esportiva a la Costa Brava té un impacte econòmic de més de 500 milions d’euros i dona feina directa a més de 7.000 persones tot l’any.

A l’Alt Empordà podem presumir de drassanes que fabriquen i exporten a tot el món, empreses de reformes de vaixells de les més importants d’Europa, venedors de les millors marques i tècnics d’alt nivell que se situen, bàsicament, a la zona d’Empuriabrava, que esdevé, amb la fira anual del vaixells d’ocasió, un punt nàutic importantíssim.

Aquestes empreses, com totes, intenten sobreviure als impostos i a les normatives amb feina i abnegació i també, com passa en altres sectors, s’han d’enfrontar a elements externs que minen les seves perspectives de futur.

Com, per exemple, el PRUG del Cap de Creus, que ja s’està aplicant i del qual Castelló d’Empúries, amb el nombre més important de vaixells, en queda fora.

Per a qui no sàpiga de què va, és la regulació d’accessos per mar al parc natural, amb normes que limiten dràsticament la navegació per la zona, emparant-se amb l’afirmació de que aquesta activitat afecta l’ecosistema i el creixement de la posidònia.

Com passa sovint, ens trobem davant de dos bàndols situats antagònicament: els dels rics, que es creuen que tot ho poden comprar, i els dels ecologistes, que es pensen que encara hauríem de viure com fa dos segles.

El problema és que les administracions i els governs tenen la tendència a ser el que ells anomenen “políticament correctes”, que no és altra cosa que, sense aprofundir massa en els arguments, fer caure la balança del costat dels més dèbils, que són més vots, perquè els poderosos ja se’n sortiran.

Però, el que no valoren és que, de retruc, tothom hi surt perdent, perquè, si no volem el turista d’entrepà, el que molesta, enterra les burilles a la platja i no gasta gens, hem de saber cuidar els que, sense cap problema, omple els bons restaurants, compra cases i vaixells i vol poder anar a passar el dia a Cala Montjoi, al Canadell, a Jóncols, amb vaixells molt equipats i autosuficients, durant un curt període de l’any que no arriba ni als tres mesos.

És molt clar que no podem deixar que tothom faci el que vulgui, que ancorin on no es pot, que contaminin, que vagin a tota pastilla vora la costa, que malmetin el litoral. Només faltaria, és el nostre patrimoni natural, però tampoc podem ser tant radicals i espantar al bon turista, que ja ha començat a manifestar la seva intenció de canviar d’aires cap a costes italianes o croates, que no ens tenen res a envejar i on no els hi posen tants impediments.

A vegades no cal ser només políticament correcte, sinó prendre decisions correctes, valentes amb sensibilitat, però també amb sentit comú i estratègia.

LLIBRES ELECTRÒNICS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa un temps que a casa hi ha un “e-book” que conviu amb nosaltres.

Per als neòfits, com ho era jo fins fa poc, es tracta d’una andròmina més gran que un telèfon mòbil i més petita que una tauleta, on podem descarregar llibres sencers gairebé sense límit i que ens permet llegir-los molt fàcilment.

És una evidència més que la tecnologia es va apoderant de les nostres vides, posant-nos a l’abast, còmoda i ràpidament, tot allò que vulguem.

Abans que surtin els puristes que diguin que és un pas enrere i que estem matant la literatura, hem d’avaluar els aspectes bons i dolents que aquesta modernitat ens aporta.

Si posem en una balança l’impacte laboral, en nombre de persones, que ara poden viure del negoci possiblement no canviï gaire, però a nivell local ens perjudica, ja que aquestes webs de venda de llibres tenen les seus deslocalitzades, i el comerç de proximitat en surt perdent.

Així les coses, ha afectat de ple les llibreries de tota la vida, aquelles que ens aconsellaven i que, a més de llibres, també ens venien el diari, l’estoig de llapis de colors i el paper d’embolicar.

Com va passar amb les botigues de música, que, amb l’èxit de Spotify, van haver de reinventar-se o, directament, abaixar la persiana.

D’altra banda, no hi ha cap dubte que la comoditat de llegir en un aparell que et permet augmentar la mida de la lletra si la presbícia es manifesta, que et recorda on ho vas deixar, que pot llegir en veu alta si tens greus dificultats de visió, i la seva facilitat d’emmagatzematge i transport són punts a favor.

Però, què voleu que us digui, el tacte del paper, la flaire d’impremta, que ens transporta al record dels primers dies de classe, la portada, sospesar, segons el gruix, quan em manca per acabar, el punt de llibre personalitzat i els prestatges plens de lloms lluint els títols, són magnifiques sensacions que perdem.

Però, si això ha de servir perquè les noves generacions llegeixin més i s’interessin per les novetats, endavant amb els llibres digitals.

Tant de bo tingui l’efecte que ha tingut en la música, que ha acabat consumint-se majoritàriament en línia i que, amb el pas del temps, ens permet afirmar que ara hi ha més persones que abans que, connectades a uns diminuts auriculars, viuen envoltades de compassos i corxeres.

Però, voldria acabar reflexionant sobre el fet negatiu més important d’aquests llibres electrònics, i no és altre que, si tots es compressin en línia, perillarien jornades tan maques com la que vam viure el dijous per Sant Jordi, quan els escriptors, novells o consolidats, professionals o amateurs, lluïen orgullosos les seves creacions, signaven dedicatòries amb el cor i copsaven de primera mà les sensacions de qui els llegeix.

APARCAR A FIGUERES, VERSIÓ 2.0

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes vaig escriure un esborrany d’article que després va quedar descartat i no vaig publicar.

Estava inspirat en una conversa amb un amic, que m’explicava que un dimecres qualsevol, havia d’anar a fer uns encàrrecs a Figueres.

Feia molt de temps que no anava al centre i el va sorprendre que durant gairebé una hora no trobés aparcament, per la manca d’oferta en uns carrers amb voreres massa amples per on no passa ningú, fins que va descobrir un petit aparcament vora la plaça Tarradellas, ample i ben situat.

Va anar a veure el seu perruquer, amb qui va lamentar la situació de la Unió Esportiva Figueres; va anar a fer un tallat amb un amic retrobat i va “ramblejar”, com quan era jove.

Es va reconciliar amb la ciutat que el va veure néixer i la va trobar maca, viva, lluminosa, neta i amb un batec que l’allunyava de les crítiques que havia sentit darrerament.

Però, l’idil·li es va acabar quan li van carregar 6 euros a la targeta en anar a retirar el cotxe. Més car que el tallat, una tercera part del que li havia cobrat el barber, i es va prometre que trigaria a tornar a trepitjar la ciutat.

Si vaig congelar l’article va ser perquè en aquell moment n’hi havia d’altres que, també en aquest mateix setmanari, anaven en el mateix sentit, fins i tot cartes al director, i em va semblar que no calia seguir posant el dit a la nafra.

Però, si he canviat d’opinió i ara en publico la versió modificada és perquè fa pocs dissabtes vaig anar a un dinar de celebració amb amics vinguts de fora, en un restaurant històric del centre de Figueres.

Un àpat magnífic i que, després del cava i la ratafia, em va venir de gust presumir de figuerenc, i vam passejar pel centre, on van fer compres; els vaig mostrar l’univers surrealista del geni i fins i tot vam passar pel rebedor del Museu del Joguet, on en Joan Tomàs, molt amablement, els va mostrar les seves nines.

Però, com li va passar al primer afectat, quan després d’una tarda magnífica vam anar a recollir els cotxes, el parquímetre de la plaça Catalunya ens va xuclar 19 euros a cadascú. La meitat del preu del dinar, el mateix que la samarreta de rebaixes que van comprar.

Vaig veure de reüll la cara dels meus convidats, que per educació no van comentar res, però que, igual que aquell home, jo i ells mateixos, trigarem a tornar.

Es parla molt del problema del tancament de botigues històriques, de les grans cadenes i dels preus dels lloguers, però cal aixecar la veu i dir que si Figueres vol ser un centre comercial a l’aire lliure ha de començar per fer com els que són tancats: tenir molt aparcament, molt a prop i molt barat.

ENSENYAR I EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que els docents han alçat la veu i han convocat vagues.

I no ho fan, només, per millores econòmiques, que també estarien justificades; ho fan per molts altres motius, però ja us dic ara que, al meu parer, se’n deixen un de pes.

Els professors demanen reduir la ràtio d’alumnes; en cap cas és el mateix atendre 15 adolescents que 25, i aquí encara jo afegiria que caldria tornar al nivell de classes per lletres, és a dir, els bons a l’“A” i els ganduls a la “C”, i ajuda personalitzada a qui l’hi calgui. Res de barrejar, que, per intentar ajudar a uns quants, es frena a tothom.

I si cal atenció als nouvinguts, cada cop més nombrosos, i als que tenen condicions especials, s’ha de tenir més personal i més preparat per a aquestes situacions i, de passada, destinar menys hores en paperassa.

També, cal treballar amb comoditat, com en totes les feines: l’Alt Empordà és una de les comarques amb més barracons, gairebé 70, que no es poden condierar equipaments en condicions, ni per ensenyar, ni per aprendre.

La feina dels educadors, com altres àrees de la funció pública, necessita recursos i atenció, ja que a les seves mans està el futur dels nostres fills, el seu camí a la vida, la seva capacitat crítica i cultural.

Nois i noies han s’han de convertir en els metges, els advocats, els enginyers i, si més no, en les bones persones del futur.

És per això que els pares que aquests dies de vaga s’han vist afectats, més enllà de protestar per no saber què fer amb la mainada, els haurien de recolzar.

I això ve a tomb que una de les reivindicacions que els mestres no han posat al full de ruta i que és la manca de recolzament dels pares envers la seva feina.

Hem oblidat la màxima de fa dècades i que deia que els mestres ensenyen i els pares eduquen.

Segurament, la manca d’estabilitat familiar i els desplaçaments han contribuït al fet que, en els darrers anys, tot recaigui a les espatlles dels docents i que, a més a més, se’ls qüestioni quan, segurament amb raó, suspenguin o recriminin els nostres fills.

Una pandèmia ens va fer veure les precarietats dels sanitaris. Ara mateix, els informes PISA ens haurien de fer veure la importància que els mestres treballin lliures, amb directrius més realistes i amb més recursos.

FER L’AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El jovent del “Flower Power” dels seixanta va batejar aquesta expressió, cansats de la situació bèl·lica que es vivia llavors.

Eren temps en què el món encara feia pudor de la pólvora de la Segona Guerra Mundial i els esbornacs de les bombes a Europa eren ben visibles.

Els “hippies”, que lluny de ser uns arreplegats, venien majoritàriament de famílies acomodades i no compartien les idees americanes, imperialistes i invasores, que lluitaven a Vietnam, com poc abans ho havien fet a Corea.

El món de la música, en plena psicodèlia, els recolzava, i els grans artistes plàstics, cineastes i literaris se’n feien ressò en un món que estava fart de disputes absurdes.

Ells no ho reconeixeran, però bona part de la raó que els americans avortessin la guerra a Àsia la va tenir la pressió popular.

Potser sí que són els amos del món en molts aspectes; ningú els pot negar l’abnegació, la manera d’afrontar les situacions, l’orgull i com saben vendre’s.

Però, també, es creuen amb autoritat moral per moure els fils econòmics del planeta, utilitzant la força si cal, cosa que, al cap i a la fi, sempre acaben pagant els més dèbils.

El problema és que no saben valorar el mal que fan perquè, a part d’atacs puntuals, cap de les grans guerres mundials ha transcorregut en territori americà, i no han patit cap altre enfrontament bèl·lic dins del seu territori des de la fi de la seva pròpia Guerra Civil el 1865.

És fàcil donar ordres quan els nens morts no són els teus, quan el fred i la gana els passen els altres, quan els que dormen al ras perquè les seves quatre parets han desaparegut estan a milers de quilòmetres.

Però, el que més em sobta és que, a hores d’ara, no hi hagi més veus que, des de la societat civil i, particularment, des del món artístic i cultural, es manifestin, no només fora del país, sinó als mateixos carrers ianquis, demanant que s’acabi aquest degoteig de morts.

És cert que la humanitat, i particularment els seus dirigents, no aprenem d’històries recents, i alguns maltracten el seu poble; són avars de la seva riquesa, fanàtics del seu Déu, però no per això hem de condemnar els seus habitants a les penúries i misèries d’una guerra que, com ha quedat demostrat al llarg de la història, mai no guanya ningú.

Avui ja no calen flors als cabells, ni cotxes de colors, ni llargues melenes; només cal que, dempeus, amb la veu alçada i amb el mitjà més poderós del món, que és el vot, la gent, amb amor, digui no a totes les guerres.

RETRATATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi quan afirmo que, quan et toca un cotxe d’autoescola al davant, maleïm la nostra sort.

I és que el pobre alumne, ben assessorat pel seu monitor, compleix fil per randa tot el que està assenyalat, fet que alimenta la nostra desesperació, i anirà a 30 per hora si el senyal rodó així ho diu, s’aturarà a tots els «cediu el pas» per mirar a tots costats i farà les rotondes per fora.

Però, en realitat, és ell qui està complint el que seria perceptiu, i som nosaltres els que, com delinqüents reincidents, ens saltem les normes cada cinc minuts.

És cert que aquest incompliment, en alguns casos, porta conseqüències, fins i tot morts, i que, si tots ho féssim com ells, anar amb cotxe deixaria de ser una de les principals causes de mort i desapareixeria d’aquest fúnebre rànquing.

I com que som així de sapastres, no hi ha altre remei que posar paranys per fer-nos adonar que no ho fem bé i, si cal, castigar-nos, en forma de multes, com alumnes rebels.

Però, els humans som tramposos i, si hi ha quelcom que ens controla, ens les empesquem per buscar com evitar-lo i un dels controls que em semblen més vulnerables són els radars, aquells que estan estàtics en un punt de la via.

Com els que acaben de posar a l’entrada de Figueres per Vilatenim o el que aviat estarà en funcionament a l’accés i sortida de Roses.

Un cop localitzats, ja sigui per coneixement o perquè el navegador del cotxe o la practica aplicació “Waze” ens avisa, els vehicles frenen i es posen a la velocitat demanada només en aquell punt, i, cop hagin evitar que els retratin, l’accelerada farà que la prohibició se’n vagi en orris i el perill, si és que hi era, segueixi ben vigent.

Els radars de tram, pel contrari, obliguen el conductor a no superar el límit durant la distància concreta i són molt més efectius.

Excepte el de Fortià, que la majoria incompleixen, sabedors que el temps aturats al semàfor en vermell corre al seu favor.

De totes maneres, espero que ben aviat la tecnologia o la IA, que tan ràpidament avança, trobi un mètode, potser dins dels mateixos vehicles, per detectar l’alcohol consumit i, sobretot, les drogues, que són els elements que, segons les estadístiques, més influeixen en els accidents mortals a la carretera.

Mentrestant, quan passem per un radar, premerem el fre just al seu pas i prou, ja que, si no, quedarem ben retratats.

Però, un cop passat, oblidarem el motiu pel qual hi era i tornarem a ser els delinqüents habituals.

ESTEM AVISATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com que no t’ho esperes, et fots un bon ensurt quan el mòbil, endreçat a la butxaca, emet aquella sirena tan desagradable, diferent de tots els avisos habituals i que, per la seva sonoritat i volum, ve a manifestar que res de bo no està passant.

Amb l’afegit que, si et trobes en un lloc públic o acompanyat, aquest soroll se suma al dels veïns i adquireix un ressò tridimensional que t’envolta i espanta encara més.

L’atenció queda desviada de qualsevol activitat que estiguis fent i s’aconsegueix l’objectiu del remitent, que no és cap altre que el de fer-te llegir amb celeritat el seu contingut.

Tot plegat, res que no sapiguem: que farà vent, que plou o plourà molt i que no hauríem de travessar rierols; que les onades són perilloses i que no cal anar a passeig vora el mar; que les rieres es poden desbordar, o fets similars.

Missatges lògics i evidents, plens de racionalitat, que entren al cap de qualsevol persona amb dos dits de front.

I, així les coses, la majoria dels receptors pensem que segurament hi ha gent que no té gaire feina i que es dedica a fer aquesta mena d’avisos, com si tothom fos idiota i mancat de sentit comú.

Però quan veus que, en passar pel passeig marítim d’Empuriabrava, hi ha persones caminant per l’espigó mentre el mar les esquitxa; quan llegeixes a les xarxes que un vehicle ha estat arrossegat per l’aigua en voler travessar un pont inundat; i, sobretot, quan hi ha gent que ha tingut la desgràcia de veure’s afectada pels aiguats i que busca responsabilitats més enllà de qui de veritat en té —que som nosaltres mateixos, que durant dècades no hem cuidat el medi ambient—, llavors entens que, en realitat, la finalitat d’aquest odiat missatge no és altra que la d’eximir de responsabilitat gestors i governants, que s’empararan en allò de «Jo ja t’havia avisat».

Tot i que, com la setmana passada, afecta els serveis públics (escoles, hospitals, transports) i no els privats, per la qual cosa es genera un bon desgavell organitzatiu a nivell familiar.

Tinguem per segur que la natura ens tornarà a castigar una vegada i una altra, i que cada cop hi haurà gent que, malgrat estar avisada, per escrit i de manera molt sorollosa, gairebé com una escridassada, farà orelles sordes, posant-se en risc ells mateixos i els del seu entorn.

I també les sacrificades forces de seguretat, voluntaris i sanitaris, que, quan senten un avís, saben que el perill no vindrà només pel que pugui passar a nivell meteorològic, sinó també per les imprudències dels qui ja estaven avisats.

NECESSITEM MOURE’NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D’un temps ençà, estem vivint molts casos de dificultats en la mobilitat de les persones.

Pagesos emprenyats que tallen autopistes, aiguats que deixen vies negades i malmeses, desgraciats accidents de tren que interrompen trajectes, àdhuc vagues de maquinistes, despreniments i avaries recurrents a Rodalies, etc.

I qui no diu que no en vindran més: potser aviat els pescadors tallaran carreteres, nevarà al febrer o passaran altres coses que encara no imaginem, i que, d’una manera o altra, faran que molta gent tingui problemes per arribar a la feina o per tornar a casa.

Però, en cap cas estem parlant de fets que, en major o menor mesura, no passessin anys enrere, i més tenint en compte que els vehicles, els trens i les carreteres no tenien els avenços d’avui i que les comunicacions eren molt més precàries.

Ens preguntem què és el que fa que avui tinguem coneixement que tanta gent, també del nostre entorn, es vegi afectada per aquests fets? Doncs la necessitat que hem creat de moure’ns.

En primer lloc, la descentralització de les ciutats, d’on la gent ha fugit del centre, fa que ara s’hagi de desplaçar si la feina és urbana.

I també el cas contrari: moltes empreses s’han instal·lat en polígons allunyats, en terrenys més assequibles, cosa que implica haver-se de moure cada matí per anar a fitxar.

I les oportunitats, aquelles que tothom somia: la feina ideal, aquella que ens fa pensar que ens forrarem sense fotre gaire brot, però que és a uns quants quilòmetres.

A tot això, s’afegeix la dificultat actual de trobar un habitatge assequible, fet que obliga molta gent a emigrar als extraradis.

No és que, dècades enrere els trens no s’espatllessin, anessin sempre a l’hora, o que les carreteres no es malmetessin; és que abans la gent no tenia tanta necessitat d’utilitzar els mitjans de transport diàriament per guanyar-se la vida.

Tot plegat és el preu dels nous temps, d’allò que ha creat aquest mal anomenat progrés, que no només afecta la manca de mobilitat, sinó que també ataca directament el medi ambient, ja que no hi ha cap mitjà de transport que no contamini, fins i tot, l’elèctric.

És cert que, actualment, el canvi climàtic és una realitat i que, per la inoperància de polítics i gestors, la xarxa viària i ferroviària està mal mantinguda, però el motiu de que la situació sigui tant viral és que avui hi ha molta més gent que necessita moure’s.

BLUE MONDAY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si cada dia de la setmana té un fet associat -que s’expressa en anglès- però, es veu que, a part del “Black Friday”, que ja coneix tothom, també existeix el “Blue Monday”, que justament va ser ahir.

Aquesta expressió, traduïda a la nostra inclusiva llengua, ve a dir que és un dilluns trist, molt pesarós i que està catalogat com “el dia més trist de l’any”.

Es veu que ho va determinar un psicòleg gal·lès, que segurament no tenia gaire feina, fa uns vint anys.

La fórmula que va utilitzar, però, no va gaire desencaminada. Si ens hi fixem bé, estem en un moment de l’any que no promou gaire l’alegria.

Climàticament, no convida a la vida a l’aire lliure, a les terrasses ni a les xefles que als llatins mediterranis tant ens agraden.

Ni tampoc ens hi podem prodigar, ja que les despeses de les festes i dels Reis —cada cop més generosos— han deixat la targeta de crèdit fosa, amb uns terminis que cauran properament i que, a molts, els fan perdre el son.

Som, justament, en allò que, en català mal traduït, s’anomena “la pujada de gener”, o, en català més normatiu, “el gener costerut”.

I finalment, que després de tres setmanes, ens adonem que els propòsits dels dotze raïms i el brindis de la nit de Cap d’Any difícilment els complirem, fet que ens desmotiva i ens retorna a la vella coneguda rutina.

Però, em plantejo si realment aquests sentiments depressius es donen només el tercer dilluns de gener, ja que també es poden fer palesos altres dies, fins i tot en èpoques més càlides, atès que la situació personal de molta gent és complicada durant tot l’any.

L’accés a l’habitatge, la inseguretat, la inestabilitat econòmica i laboral —tant a nivell de treballador com d’empresa—, la manca de líders polítics creïbles, les pandèmies, les guerres o els desplaçaments migratoris no desitjats fan difícil, per a molts, mantenir l’optimisme.

És fàcil de dir, però cal cercar la part positiva de les situacions i, amb una gran dosi de resiliència, ens hem d’adaptar als temps que vivim.

La reclusió de l’hivern, rere els vidres entelats, amb menges fumejants i senzilles, la lectura d’un bon llibre, una sèrie interessant, una bona pel·lícula clàssica, una partida, una conversa i l’amor són antídots agradables i barats per als dies que vivim, i que no tenen, que jo sàpiga, ni els cal, cap anglicisme.

ELS NOUS TORRONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passen els Reis i això vol dir que han acabat les festes i ara ens toca cremar els torrons, aquests postres tradicionals nadalencs, rics en calories, que solen dipositar-se en llocs estratègics del cos, sobretot a la part central davantera i la part baixa del darrera.

És dels pocs dolços que encara conserven la temporalitat, ja que, per regla general, es consumeixen només durant aquestes dues setmanes llargues, i potser per això, la gent els espera amb més fal·lera.

Fa més de mil anys que se’n fa, amb mel i ametlles, seguint receptes tradicionals que els àrabs varen introduir a casa nostra fa cinc segles.

Però —suposo que tots ho heu notat— fa temps que una sèrie de cuiners reconeguts i gurus dels postres li han fet una reforma integral, convertint-lo en un autèntic reguitzell de sabors i colors.

I no parlem dels ja coneguts de massapà, rovell d’ou, coco o xocolata, que fa anys que es comercialitzen. El catàleg de tendències augmenta exponencialment cada any, i aquest Nadal hem tingut la possibilitat de tastar sabors com pistatxo, maduixa, crema catalana, cítrics, mojito, cafè amb llet, pastís de pastanaga, coca de llardons, tòfona, plàncton, arròs, crispetes, rom Barceló, poma de fira... i encara podria continuar.

El debat que plantejo és si, posats a ser curosos amb els noms, aquests postres han de ser batejats amb el nom de “Torró”.

Els caves, vins, així com altres tipus d’aliments, per pertànyer a una denominació, han de complir uns requisits força estrictes, tant d’ingredients com de manipulació.

Fins on he pogut saber, per ser considerat “torró” ha de tenir uns percentatges d’ametlla que van del 30 al 60 %, i també uns altres de mel, àdhuc de textura i presentació; i, a més, per pertànyer a la Denominació d’Origen Protegida de Xixona, els requisits encara són més exigents.

I, pel que sembla, la molts d’aquests nous torrons tot això no ho compleixen, i, a més, alguns d’aquests sabors i aromes s’aconsegueixen artificialment.

Posats a ser creatius, també els podrien buscar una denominació nova que formés part dels anomenats postres de Nadal, que és el que realment són, com els tortells, les neules o els polvorons, perquè aquests no són els torrons que diu la cançó del Tió que ens han de cagar

Ara bé, com sigui que s’anomenin, benvingudes les menges que ens fan més dolça la vida.

No sé vosaltres, però jo ja friso per veure si l’any vinent en fan un de ceba tendra o de pebrots del Padrón.