ASSASSINS O MALALTS?

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estarem d’acord que qualsevol persona, de qualsevol país, nacionalitat, religió o raça, dins d’un comportament normal, no contempla en cap cas la possibilitat de matar un igual.

Bé, excepte si ets president d’un país i la teva ambició et porta a declarar guerres en què envies directament a la tomba molta gent, fins i tot els teus propis soldats i ciutadans.

Llavors, quins són els motius que porten una persona a matar?

A part de la cobdícia de poder que esmentava abans, podríem afegir-hi la gelosia, el fanatisme o la necessitat de domini, entre d’altres.

Sense haver de ser un expert en psicologia, és fàcil entendre que aquests comportaments s’escapen de la normalitat, que són propis de persones amb trastorns greus i que, en qualsevol cas, necessiten tractament.

Però el problema és que el nostre sistema judicial, en lloc de posar-los al costat dels malalts, els posa dins del sac dels delinqüents i els aplica les mateixes lleis que als lladres, estafadors o traficants.

I passen els anys, es compleixen condemnes de presó, s’obtenen permisos i aquest malalt-assassí queda en llibertat sense cap més limitació que, en alguns casos, una ordre d’allunyament de paper, virtual, que no li limita la mobilitat ni impedeix que la seva disfunció el porti a reincidir.

Així les coses, ens trobem amb casos com el que va passar dimarts a la plaça Tarradellas de Figueres, quan un assassí, encegat per la gelosia, no va tenir cap impediment per saltar-se la llei i matar —permeteu-me que obviï el terme “presumptament”— a plena llum del dia.

Aquest perfil de delinqüent no pot tenir les mateixes facilitats per sortir al carrer; hauria de passar molts més filtres que qualsevol altre detingut.

Aquí no valen paraules, papers, ordres o segones oportunitats, perquè la noia que va morir ja no en podrà tenir cap altra, d’oportunitat.

Com a societat, ens ho hem de fer mirar, no podem seguir amb lleis tant manifestament mal fetes.

Els assassins no han d’anar simplement a la presó, sinó a centres especialitzats; els maltractadors no han de complir condemnes, sinó tractaments, fins i tot indefinits, si cal.

Mentre això no sigui així, continuarà havent-hi persones innocents que moriran al carrer, davant dels ulls i dels mòbils de la gent, o a casa, indefenses.

I mentrestant, nosaltres, els que tenim el poder per canviar les coses, ens limitarem a lamentar-nos i a guardar un minut de silenci, fins a la propera.

 

EL P.R.U.G. CORRECTE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi de la Cambra de Comerç, la nàutica esportiva a la Costa Brava té un impacte econòmic de més de 500 milions d’euros i dona feina directa a més de 7.000 persones tot l’any.

A l’Alt Empordà podem presumir de drassanes que fabriquen i exporten a tot el món, empreses de reformes de vaixells de les més importants d’Europa, venedors de les millors marques i tècnics d’alt nivell que se situen, bàsicament, a la zona d’Empuriabrava, que esdevé, amb la fira anual del vaixells d’ocasió, un punt nàutic importantíssim.

Aquestes empreses, com totes, intenten sobreviure als impostos i a les normatives amb feina i abnegació i també, com passa en altres sectors, s’han d’enfrontar a elements externs que minen les seves perspectives de futur.

Com, per exemple, el PRUG del Cap de Creus, que ja s’està aplicant i del qual Castelló d’Empúries, amb el nombre més important de vaixells, en queda fora.

Per a qui no sàpiga de què va, és la regulació d’accessos per mar al parc natural, amb normes que limiten dràsticament la navegació per la zona, emparant-se amb l’afirmació de que aquesta activitat afecta l’ecosistema i el creixement de la posidònia.

Com passa sovint, ens trobem davant de dos bàndols situats antagònicament: els dels rics, que es creuen que tot ho poden comprar, i els dels ecologistes, que es pensen que encara hauríem de viure com fa dos segles.

El problema és que les administracions i els governs tenen la tendència a ser el que ells anomenen “políticament correctes”, que no és altra cosa que, sense aprofundir massa en els arguments, fer caure la balança del costat dels més dèbils, que són més vots, perquè els poderosos ja se’n sortiran.

Però, el que no valoren és que, de retruc, tothom hi surt perdent, perquè, si no volem el turista d’entrepà, el que molesta, enterra les burilles a la platja i no gasta gens, hem de saber cuidar els que, sense cap problema, omple els bons restaurants, compra cases i vaixells i vol poder anar a passar el dia a Cala Montjoi, al Canadell, a Jóncols, amb vaixells molt equipats i autosuficients, durant un curt període de l’any que no arriba ni als tres mesos.

És molt clar que no podem deixar que tothom faci el que vulgui, que ancorin on no es pot, que contaminin, que vagin a tota pastilla vora la costa, que malmetin el litoral. Només faltaria, és el nostre patrimoni natural, però tampoc podem ser tant radicals i espantar al bon turista, que ja ha començat a manifestar la seva intenció de canviar d’aires cap a costes italianes o croates, que no ens tenen res a envejar i on no els hi posen tants impediments.

A vegades no cal ser només políticament correcte, sinó prendre decisions correctes, valentes amb sensibilitat, però també amb sentit comú i estratègia.

LLIBRES ELECTRÒNICS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa un temps que a casa hi ha un “e-book” que conviu amb nosaltres.

Per als neòfits, com ho era jo fins fa poc, es tracta d’una andròmina més gran que un telèfon mòbil i més petita que una tauleta, on podem descarregar llibres sencers gairebé sense límit i que ens permet llegir-los molt fàcilment.

És una evidència més que la tecnologia es va apoderant de les nostres vides, posant-nos a l’abast, còmoda i ràpidament, tot allò que vulguem.

Abans que surtin els puristes que diguin que és un pas enrere i que estem matant la literatura, hem d’avaluar els aspectes bons i dolents que aquesta modernitat ens aporta.

Si posem en una balança l’impacte laboral, en nombre de persones, que ara poden viure del negoci possiblement no canviï gaire, però a nivell local ens perjudica, ja que aquestes webs de venda de llibres tenen les seus deslocalitzades, i el comerç de proximitat en surt perdent.

Així les coses, ha afectat de ple les llibreries de tota la vida, aquelles que ens aconsellaven i que, a més de llibres, també ens venien el diari, l’estoig de llapis de colors i el paper d’embolicar.

Com va passar amb les botigues de música, que, amb l’èxit de Spotify, van haver de reinventar-se o, directament, abaixar la persiana.

D’altra banda, no hi ha cap dubte que la comoditat de llegir en un aparell que et permet augmentar la mida de la lletra si la presbícia es manifesta, que et recorda on ho vas deixar, que pot llegir en veu alta si tens greus dificultats de visió, i la seva facilitat d’emmagatzematge i transport són punts a favor.

Però, què voleu que us digui, el tacte del paper, la flaire d’impremta, que ens transporta al record dels primers dies de classe, la portada, sospesar, segons el gruix, quan em manca per acabar, el punt de llibre personalitzat i els prestatges plens de lloms lluint els títols, són magnifiques sensacions que perdem.

Però, si això ha de servir perquè les noves generacions llegeixin més i s’interessin per les novetats, endavant amb els llibres digitals.

Tant de bo tingui l’efecte que ha tingut en la música, que ha acabat consumint-se majoritàriament en línia i que, amb el pas del temps, ens permet afirmar que ara hi ha més persones que abans que, connectades a uns diminuts auriculars, viuen envoltades de compassos i corxeres.

Però, voldria acabar reflexionant sobre el fet negatiu més important d’aquests llibres electrònics, i no és altre que, si tots es compressin en línia, perillarien jornades tan maques com la que vam viure el dijous per Sant Jordi, quan els escriptors, novells o consolidats, professionals o amateurs, lluïen orgullosos les seves creacions, signaven dedicatòries amb el cor i copsaven de primera mà les sensacions de qui els llegeix.

APARCAR A FIGUERES, VERSIÓ 2.0

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa unes setmanes vaig escriure un esborrany d’article que després va quedar descartat i no vaig publicar.

Estava inspirat en una conversa amb un amic, que m’explicava que un dimecres qualsevol, havia d’anar a fer uns encàrrecs a Figueres.

Feia molt de temps que no anava al centre i el va sorprendre que durant gairebé una hora no trobés aparcament, per la manca d’oferta en uns carrers amb voreres massa amples per on no passa ningú, fins que va descobrir un petit aparcament vora la plaça Tarradellas, ample i ben situat.

Va anar a veure el seu perruquer, amb qui va lamentar la situació de la Unió Esportiva Figueres; va anar a fer un tallat amb un amic retrobat i va “ramblejar”, com quan era jove.

Es va reconciliar amb la ciutat que el va veure néixer i la va trobar maca, viva, lluminosa, neta i amb un batec que l’allunyava de les crítiques que havia sentit darrerament.

Però, l’idil·li es va acabar quan li van carregar 6 euros a la targeta en anar a retirar el cotxe. Més car que el tallat, una tercera part del que li havia cobrat el barber, i es va prometre que trigaria a tornar a trepitjar la ciutat.

Si vaig congelar l’article va ser perquè en aquell moment n’hi havia d’altres que, també en aquest mateix setmanari, anaven en el mateix sentit, fins i tot cartes al director, i em va semblar que no calia seguir posant el dit a la nafra.

Però, si he canviat d’opinió i ara en publico la versió modificada és perquè fa pocs dissabtes vaig anar a un dinar de celebració amb amics vinguts de fora, en un restaurant històric del centre de Figueres.

Un àpat magnífic i que, després del cava i la ratafia, em va venir de gust presumir de figuerenc, i vam passejar pel centre, on van fer compres; els vaig mostrar l’univers surrealista del geni i fins i tot vam passar pel rebedor del Museu del Joguet, on en Joan Tomàs, molt amablement, els va mostrar les seves nines.

Però, com li va passar al primer afectat, quan després d’una tarda magnífica vam anar a recollir els cotxes, el parquímetre de la plaça Catalunya ens va xuclar 19 euros a cadascú. La meitat del preu del dinar, el mateix que la samarreta de rebaixes que van comprar.

Vaig veure de reüll la cara dels meus convidats, que per educació no van comentar res, però que, igual que aquell home, jo i ells mateixos, trigarem a tornar.

Es parla molt del problema del tancament de botigues històriques, de les grans cadenes i dels preus dels lloguers, però cal aixecar la veu i dir que si Figueres vol ser un centre comercial a l’aire lliure ha de començar per fer com els que són tancats: tenir molt aparcament, molt a prop i molt barat.

ENSENYAR I EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que els docents han alçat la veu i han convocat vagues.

I no ho fan, només, per millores econòmiques, que també estarien justificades; ho fan per molts altres motius, però ja us dic ara que, al meu parer, se’n deixen un de pes.

Els professors demanen reduir la ràtio d’alumnes; en cap cas és el mateix atendre 15 adolescents que 25, i aquí encara jo afegiria que caldria tornar al nivell de classes per lletres, és a dir, els bons a l’“A” i els ganduls a la “C”, i ajuda personalitzada a qui l’hi calgui. Res de barrejar, que, per intentar ajudar a uns quants, es frena a tothom.

I si cal atenció als nouvinguts, cada cop més nombrosos, i als que tenen condicions especials, s’ha de tenir més personal i més preparat per a aquestes situacions i, de passada, destinar menys hores en paperassa.

També, cal treballar amb comoditat, com en totes les feines: l’Alt Empordà és una de les comarques amb més barracons, gairebé 70, que no es poden condierar equipaments en condicions, ni per ensenyar, ni per aprendre.

La feina dels educadors, com altres àrees de la funció pública, necessita recursos i atenció, ja que a les seves mans està el futur dels nostres fills, el seu camí a la vida, la seva capacitat crítica i cultural.

Nois i noies han s’han de convertir en els metges, els advocats, els enginyers i, si més no, en les bones persones del futur.

És per això que els pares que aquests dies de vaga s’han vist afectats, més enllà de protestar per no saber què fer amb la mainada, els haurien de recolzar.

I això ve a tomb que una de les reivindicacions que els mestres no han posat al full de ruta i que és la manca de recolzament dels pares envers la seva feina.

Hem oblidat la màxima de fa dècades i que deia que els mestres ensenyen i els pares eduquen.

Segurament, la manca d’estabilitat familiar i els desplaçaments han contribuït al fet que, en els darrers anys, tot recaigui a les espatlles dels docents i que, a més a més, se’ls qüestioni quan, segurament amb raó, suspenguin o recriminin els nostres fills.

Una pandèmia ens va fer veure les precarietats dels sanitaris. Ara mateix, els informes PISA ens haurien de fer veure la importància que els mestres treballin lliures, amb directrius més realistes i amb més recursos.

FER L’AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El jovent del “Flower Power” dels seixanta va batejar aquesta expressió, cansats de la situació bèl·lica que es vivia llavors.

Eren temps en què el món encara feia pudor de la pólvora de la Segona Guerra Mundial i els esbornacs de les bombes a Europa eren ben visibles.

Els “hippies”, que lluny de ser uns arreplegats, venien majoritàriament de famílies acomodades i no compartien les idees americanes, imperialistes i invasores, que lluitaven a Vietnam, com poc abans ho havien fet a Corea.

El món de la música, en plena psicodèlia, els recolzava, i els grans artistes plàstics, cineastes i literaris se’n feien ressò en un món que estava fart de disputes absurdes.

Ells no ho reconeixeran, però bona part de la raó que els americans avortessin la guerra a Àsia la va tenir la pressió popular.

Potser sí que són els amos del món en molts aspectes; ningú els pot negar l’abnegació, la manera d’afrontar les situacions, l’orgull i com saben vendre’s.

Però, també, es creuen amb autoritat moral per moure els fils econòmics del planeta, utilitzant la força si cal, cosa que, al cap i a la fi, sempre acaben pagant els més dèbils.

El problema és que no saben valorar el mal que fan perquè, a part d’atacs puntuals, cap de les grans guerres mundials ha transcorregut en territori americà, i no han patit cap altre enfrontament bèl·lic dins del seu territori des de la fi de la seva pròpia Guerra Civil el 1865.

És fàcil donar ordres quan els nens morts no són els teus, quan el fred i la gana els passen els altres, quan els que dormen al ras perquè les seves quatre parets han desaparegut estan a milers de quilòmetres.

Però, el que més em sobta és que, a hores d’ara, no hi hagi més veus que, des de la societat civil i, particularment, des del món artístic i cultural, es manifestin, no només fora del país, sinó als mateixos carrers ianquis, demanant que s’acabi aquest degoteig de morts.

És cert que la humanitat, i particularment els seus dirigents, no aprenem d’històries recents, i alguns maltracten el seu poble; són avars de la seva riquesa, fanàtics del seu Déu, però no per això hem de condemnar els seus habitants a les penúries i misèries d’una guerra que, com ha quedat demostrat al llarg de la història, mai no guanya ningú.

Avui ja no calen flors als cabells, ni cotxes de colors, ni llargues melenes; només cal que, dempeus, amb la veu alçada i amb el mitjà més poderós del món, que és el vot, la gent, amb amor, digui no a totes les guerres.

RETRATATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi quan afirmo que, quan et toca un cotxe d’autoescola al davant, maleïm la nostra sort.

I és que el pobre alumne, ben assessorat pel seu monitor, compleix fil per randa tot el que està assenyalat, fet que alimenta la nostra desesperació, i anirà a 30 per hora si el senyal rodó així ho diu, s’aturarà a tots els «cediu el pas» per mirar a tots costats i farà les rotondes per fora.

Però, en realitat, és ell qui està complint el que seria perceptiu, i som nosaltres els que, com delinqüents reincidents, ens saltem les normes cada cinc minuts.

És cert que aquest incompliment, en alguns casos, porta conseqüències, fins i tot morts, i que, si tots ho féssim com ells, anar amb cotxe deixaria de ser una de les principals causes de mort i desapareixeria d’aquest fúnebre rànquing.

I com que som així de sapastres, no hi ha altre remei que posar paranys per fer-nos adonar que no ho fem bé i, si cal, castigar-nos, en forma de multes, com alumnes rebels.

Però, els humans som tramposos i, si hi ha quelcom que ens controla, ens les empesquem per buscar com evitar-lo i un dels controls que em semblen més vulnerables són els radars, aquells que estan estàtics en un punt de la via.

Com els que acaben de posar a l’entrada de Figueres per Vilatenim o el que aviat estarà en funcionament a l’accés i sortida de Roses.

Un cop localitzats, ja sigui per coneixement o perquè el navegador del cotxe o la practica aplicació “Waze” ens avisa, els vehicles frenen i es posen a la velocitat demanada només en aquell punt, i, cop hagin evitar que els retratin, l’accelerada farà que la prohibició se’n vagi en orris i el perill, si és que hi era, segueixi ben vigent.

Els radars de tram, pel contrari, obliguen el conductor a no superar el límit durant la distància concreta i són molt més efectius.

Excepte el de Fortià, que la majoria incompleixen, sabedors que el temps aturats al semàfor en vermell corre al seu favor.

De totes maneres, espero que ben aviat la tecnologia o la IA, que tan ràpidament avança, trobi un mètode, potser dins dels mateixos vehicles, per detectar l’alcohol consumit i, sobretot, les drogues, que són els elements que, segons les estadístiques, més influeixen en els accidents mortals a la carretera.

Mentrestant, quan passem per un radar, premerem el fre just al seu pas i prou, ja que, si no, quedarem ben retratats.

Però, un cop passat, oblidarem el motiu pel qual hi era i tornarem a ser els delinqüents habituals.

ESTEM AVISATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com que no t’ho esperes, et fots un bon ensurt quan el mòbil, endreçat a la butxaca, emet aquella sirena tan desagradable, diferent de tots els avisos habituals i que, per la seva sonoritat i volum, ve a manifestar que res de bo no està passant.

Amb l’afegit que, si et trobes en un lloc públic o acompanyat, aquest soroll se suma al dels veïns i adquireix un ressò tridimensional que t’envolta i espanta encara més.

L’atenció queda desviada de qualsevol activitat que estiguis fent i s’aconsegueix l’objectiu del remitent, que no és cap altre que el de fer-te llegir amb celeritat el seu contingut.

Tot plegat, res que no sapiguem: que farà vent, que plou o plourà molt i que no hauríem de travessar rierols; que les onades són perilloses i que no cal anar a passeig vora el mar; que les rieres es poden desbordar, o fets similars.

Missatges lògics i evidents, plens de racionalitat, que entren al cap de qualsevol persona amb dos dits de front.

I, així les coses, la majoria dels receptors pensem que segurament hi ha gent que no té gaire feina i que es dedica a fer aquesta mena d’avisos, com si tothom fos idiota i mancat de sentit comú.

Però quan veus que, en passar pel passeig marítim d’Empuriabrava, hi ha persones caminant per l’espigó mentre el mar les esquitxa; quan llegeixes a les xarxes que un vehicle ha estat arrossegat per l’aigua en voler travessar un pont inundat; i, sobretot, quan hi ha gent que ha tingut la desgràcia de veure’s afectada pels aiguats i que busca responsabilitats més enllà de qui de veritat en té —que som nosaltres mateixos, que durant dècades no hem cuidat el medi ambient—, llavors entens que, en realitat, la finalitat d’aquest odiat missatge no és altra que la d’eximir de responsabilitat gestors i governants, que s’empararan en allò de «Jo ja t’havia avisat».

Tot i que, com la setmana passada, afecta els serveis públics (escoles, hospitals, transports) i no els privats, per la qual cosa es genera un bon desgavell organitzatiu a nivell familiar.

Tinguem per segur que la natura ens tornarà a castigar una vegada i una altra, i que cada cop hi haurà gent que, malgrat estar avisada, per escrit i de manera molt sorollosa, gairebé com una escridassada, farà orelles sordes, posant-se en risc ells mateixos i els del seu entorn.

I també les sacrificades forces de seguretat, voluntaris i sanitaris, que, quan senten un avís, saben que el perill no vindrà només pel que pugui passar a nivell meteorològic, sinó també per les imprudències dels qui ja estaven avisats.

NECESSITEM MOURE’NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D’un temps ençà, estem vivint molts casos de dificultats en la mobilitat de les persones.

Pagesos emprenyats que tallen autopistes, aiguats que deixen vies negades i malmeses, desgraciats accidents de tren que interrompen trajectes, àdhuc vagues de maquinistes, despreniments i avaries recurrents a Rodalies, etc.

I qui no diu que no en vindran més: potser aviat els pescadors tallaran carreteres, nevarà al febrer o passaran altres coses que encara no imaginem, i que, d’una manera o altra, faran que molta gent tingui problemes per arribar a la feina o per tornar a casa.

Però, en cap cas estem parlant de fets que, en major o menor mesura, no passessin anys enrere, i més tenint en compte que els vehicles, els trens i les carreteres no tenien els avenços d’avui i que les comunicacions eren molt més precàries.

Ens preguntem què és el que fa que avui tinguem coneixement que tanta gent, també del nostre entorn, es vegi afectada per aquests fets? Doncs la necessitat que hem creat de moure’ns.

En primer lloc, la descentralització de les ciutats, d’on la gent ha fugit del centre, fa que ara s’hagi de desplaçar si la feina és urbana.

I també el cas contrari: moltes empreses s’han instal·lat en polígons allunyats, en terrenys més assequibles, cosa que implica haver-se de moure cada matí per anar a fitxar.

I les oportunitats, aquelles que tothom somia: la feina ideal, aquella que ens fa pensar que ens forrarem sense fotre gaire brot, però que és a uns quants quilòmetres.

A tot això, s’afegeix la dificultat actual de trobar un habitatge assequible, fet que obliga molta gent a emigrar als extraradis.

No és que, dècades enrere els trens no s’espatllessin, anessin sempre a l’hora, o que les carreteres no es malmetessin; és que abans la gent no tenia tanta necessitat d’utilitzar els mitjans de transport diàriament per guanyar-se la vida.

Tot plegat és el preu dels nous temps, d’allò que ha creat aquest mal anomenat progrés, que no només afecta la manca de mobilitat, sinó que també ataca directament el medi ambient, ja que no hi ha cap mitjà de transport que no contamini, fins i tot, l’elèctric.

És cert que, actualment, el canvi climàtic és una realitat i que, per la inoperància de polítics i gestors, la xarxa viària i ferroviària està mal mantinguda, però el motiu de que la situació sigui tant viral és que avui hi ha molta més gent que necessita moure’s.

BLUE MONDAY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si cada dia de la setmana té un fet associat -que s’expressa en anglès- però, es veu que, a part del “Black Friday”, que ja coneix tothom, també existeix el “Blue Monday”, que justament va ser ahir.

Aquesta expressió, traduïda a la nostra inclusiva llengua, ve a dir que és un dilluns trist, molt pesarós i que està catalogat com “el dia més trist de l’any”.

Es veu que ho va determinar un psicòleg gal·lès, que segurament no tenia gaire feina, fa uns vint anys.

La fórmula que va utilitzar, però, no va gaire desencaminada. Si ens hi fixem bé, estem en un moment de l’any que no promou gaire l’alegria.

Climàticament, no convida a la vida a l’aire lliure, a les terrasses ni a les xefles que als llatins mediterranis tant ens agraden.

Ni tampoc ens hi podem prodigar, ja que les despeses de les festes i dels Reis —cada cop més generosos— han deixat la targeta de crèdit fosa, amb uns terminis que cauran properament i que, a molts, els fan perdre el son.

Som, justament, en allò que, en català mal traduït, s’anomena “la pujada de gener”, o, en català més normatiu, “el gener costerut”.

I finalment, que després de tres setmanes, ens adonem que els propòsits dels dotze raïms i el brindis de la nit de Cap d’Any difícilment els complirem, fet que ens desmotiva i ens retorna a la vella coneguda rutina.

Però, em plantejo si realment aquests sentiments depressius es donen només el tercer dilluns de gener, ja que també es poden fer palesos altres dies, fins i tot en èpoques més càlides, atès que la situació personal de molta gent és complicada durant tot l’any.

L’accés a l’habitatge, la inseguretat, la inestabilitat econòmica i laboral —tant a nivell de treballador com d’empresa—, la manca de líders polítics creïbles, les pandèmies, les guerres o els desplaçaments migratoris no desitjats fan difícil, per a molts, mantenir l’optimisme.

És fàcil de dir, però cal cercar la part positiva de les situacions i, amb una gran dosi de resiliència, ens hem d’adaptar als temps que vivim.

La reclusió de l’hivern, rere els vidres entelats, amb menges fumejants i senzilles, la lectura d’un bon llibre, una sèrie interessant, una bona pel·lícula clàssica, una partida, una conversa i l’amor són antídots agradables i barats per als dies que vivim, i que no tenen, que jo sàpiga, ni els cal, cap anglicisme.

ELS NOUS TORRONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passen els Reis i això vol dir que han acabat les festes i ara ens toca cremar els torrons, aquests postres tradicionals nadalencs, rics en calories, que solen dipositar-se en llocs estratègics del cos, sobretot a la part central davantera i la part baixa del darrera.

És dels pocs dolços que encara conserven la temporalitat, ja que, per regla general, es consumeixen només durant aquestes dues setmanes llargues, i potser per això, la gent els espera amb més fal·lera.

Fa més de mil anys que se’n fa, amb mel i ametlles, seguint receptes tradicionals que els àrabs varen introduir a casa nostra fa cinc segles.

Però —suposo que tots ho heu notat— fa temps que una sèrie de cuiners reconeguts i gurus dels postres li han fet una reforma integral, convertint-lo en un autèntic reguitzell de sabors i colors.

I no parlem dels ja coneguts de massapà, rovell d’ou, coco o xocolata, que fa anys que es comercialitzen. El catàleg de tendències augmenta exponencialment cada any, i aquest Nadal hem tingut la possibilitat de tastar sabors com pistatxo, maduixa, crema catalana, cítrics, mojito, cafè amb llet, pastís de pastanaga, coca de llardons, tòfona, plàncton, arròs, crispetes, rom Barceló, poma de fira... i encara podria continuar.

El debat que plantejo és si, posats a ser curosos amb els noms, aquests postres han de ser batejats amb el nom de “Torró”.

Els caves, vins, així com altres tipus d’aliments, per pertànyer a una denominació, han de complir uns requisits força estrictes, tant d’ingredients com de manipulació.

Fins on he pogut saber, per ser considerat “torró” ha de tenir uns percentatges d’ametlla que van del 30 al 60 %, i també uns altres de mel, àdhuc de textura i presentació; i, a més, per pertànyer a la Denominació d’Origen Protegida de Xixona, els requisits encara són més exigents.

I, pel que sembla, la molts d’aquests nous torrons tot això no ho compleixen, i, a més, alguns d’aquests sabors i aromes s’aconsegueixen artificialment.

Posats a ser creatius, també els podrien buscar una denominació nova que formés part dels anomenats postres de Nadal, que és el que realment són, com els tortells, les neules o els polvorons, perquè aquests no són els torrons que diu la cançó del Tió que ens han de cagar

Ara bé, com sigui que s’anomenin, benvingudes les menges que ens fan més dolça la vida.

No sé vosaltres, però jo ja friso per veure si l’any vinent en fan un de ceba tendra o de pebrots del Padrón.

POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És un fet que cada dia és més trist obrir la bústia de casa: hem perdut aquella sensació de misteri, curiositat o esperança que es produïa en rebre una carta de paper.

En els temps actuals, si mai rebem un sobre, ens en malfiem, ja que no sol ser res positiu i, a dins, el més probable és que contingui una factura, una multa o quelcom pitjor.

En el darrer llibre de Care Santos, “L’amor que passa”, l’autora ha novel·lat amb delicadesa la història del festeig dels seus pares, que es van enamorar a través de cartes gairebé diàries, malgrat la distància.

Aquelles cartes que, afinant la prosa, afegint-hi algun mos de poesia i fins i tot perfum, despertaven l’atenció del receptor que, en tenir el sobre a les mans, s’afanyava a obrir-lo, amb nervis i expectatives.

Però ja fa temps que això esta entrant a formar part del passat, i el primer pas l’ha fet Dinamarca, que ha anunciat que tancarà el servei públic de correus la setmana vinent, el 31 de desembre, després de quatre-cents anys.

Allà, com ben segur passarà tard o d’hora també aquí, ja no es veuran les bústies rodones i vistoses on els il·lusionats remitents dipositaven aquelles missives personals i intransferibles, plenes d’esperança, notícies, fotografies i secrets.

Tampoc no veurem més aquell senyor amb gorra de plat —avui ja transformats en homes i dones de groc— que, amb plena coneixença del barri i dels seus veïns, transportaven en grans bosses els sobres ben ordenats.

I faig aquesta reflexió justament ara, en el moment de l’any en què, amb les demandes al Pare Noel, que ens visitarà demà al vespre, i als nostrats Reis d’Orient, hauria d’haver-hi més afluència de correspondència física que mai.

Però fins i tot això està canviant, i ja es veuen missatges amb les il·lusionades llistes de desitjos gravades en plataformes digitals.

Perdem màgia i potser un punt de romanticisme, però suposa un bon estalvi de paper i es guanya en immediatesa i, al cap i a la fi, a través de la xarxa, també podem fer que el contingut sigui tan ampli i maco com abans.

Això sí, damunt la xemeneia o sota l’arbre de boles il·luminades, a ben segur que avui no hi teniu gaires postals de Nadal, aquelles que formaven part del decorat nadalenc i alegraven l’entorn: que abans es feien a mà i que, plenes de colors, ens enviaven bons desitjos.

El mitjà ha canviat, però el missatge és el mateix: que tots passem unes bones festes i que el proper any vingui net de crisis, pandèmies i guerres, i ple de salut i pau.

AMB LA MÚSICA AL DAMUNT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que amb una errada d'autor)

M’ha sorprès la notícia que ja fa vint anys que funciona Spotify, una aplicació magnífica que ens permet dur la música que volem al damunt, a tot arreu, sense haver d’arrossegar cap aparell més enllà del nostre telèfon intel·ligent i un parell de petits auriculars sense fils.

Vist així, podria semblar el paradigma dels melòmans, dels qui estimen la música i en gaudeixen arreu i a tota hora.

I tot i que potser no és realment així, el que és indubtable és que ha obert un món que abans era impensable.

Segurament, quan la música s’havia d’adquirir en format físic, molta gent jove, per mandra, desconeixement o limitació econòmica, no anava a comprar discos o cassets amb gaire assiduïtat.

Reconec haver estat un adolescent peculiar per la meva fal·lera d’esperar la “paga” setmanal per córrer a Can Caussa o a Disc Albert i més tard a Discos Quim i sentir la il·lusió de mirar, preguntar per aquella cançó que havia escoltat a la ràdio, per aquella portada que havia vist en alguna revista o que m’havia comentat un amic.

Avui dia, amb poques botigues malvivint o directament tancades, trobo a faltar el tracte personal i, sobretot, la sensació de tenir entre els dits aquella funda de cartró de poc més de 30 × 30 cm: examinar-ne la portada, llegir les lletres que sovint venien al darrere i deixar sortir el vinil, rodó, negre i delicat, que —intentant no posar-hi els dits al damunt— col·locàvem suaument a l’aparell perquè l’agulla ens enviés la melodia.

Aquest exercici ens obligava a escoltar, a casa i amb calma, totes les cançons del disc, fins i tot les cares B o les menys conegudes.

Diuen, però, que el vinil no ha mort, que els grans noms encara l’editen per complaure els nostàlgics i col·leccionistes, però la veritat és que el gran gruix del negoci és a les descàrregues i a les plataformes.

De fet, amb l’aparició, als anys vuitanta, del Walkman, que ens permetia passejar amb un aparell a piles i uns auriculars connectats amb cables, i després dels MP3, la música gravada va començar a sortir de les llars.

Ara, a més, la podem seleccionar, compartir i escoltar sense límits, fet que, al meu parer, li ha fet perdre la màgia dels vinils i el missatge que amagaven. Però, malgrat això, benvinguda sigui la modernitat.

Ara que es compleixen 45 anys de l’assassinat de John Lennon, hem de celebrar que la música continuï viva i que aplicacions com Spotify i d’altres posin a l’abast del jovent una experiència tan cultural, bonica i inclusiva, i que, a més, ens la puguem endur allà on vulguem.

FA CINQUANTA ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els americans tenen un costum que sovint m’aplico a mi mateix, i que consisteix a pensar on érem o què fèiem en una data assenyalada.

Dijous passat va fer cinquanta anys de la mort de Francisco Franco.

Aquell dia jo anava a l’escola primària i esperàvem la notícia, ja que en els darrers dies, quan a l’hora de sopar miràvem l’únic “Telediario” que s’emetia, només sentíem parlar de l’“equipo médico habitual” i de l’estat de salut del “Generalísimo”.

Recordo que es van suspendre les classes uns dies, cosa que em va fer tan feliç com aquells que van obrir el xampany en conèixer la notícia.

Si algú de vosaltres recorda conscientment aquell moment, vol dir que ja té una edat i que és perfectament capaç de fer un cop d’ull enrere per valorar els canvis d’aquestes cinc dècades.

Vist amb la perspectiva que dona el pas del temps, en els mesos següents —o fins i tot en els primers anys— sorprèn com es van barrejar en un mateix hemicicle persones tan distants com aquelles que havien estat perseguides o fins i tot empresonades, amb d’altres que havien promogut o donat suport a aquelles situacions.

Tots plegats discutien lleis que, segurament, per a uns eren insuficients i per a altres impensables i, malgrat tot, es van signar amnisties, van tornar exiliats, es van alliberar presos polítics i es van promulgar noves lleis oberturistes.

I amb la mateixa perspectiva que ens dona el temps, ens adonem que ara, lluny de veure un progrés democràtic consolidat, estem vivint moments penosos, protagonitzats per una raça de polítics que, segurament, no varen viure o no recorden que feien en aquells moments.

La política s’ha convertit en un negoci, s’ha perdut l’esperit d’aquells que, tot i ser antagònics, fa cinquanta anys van saber rebaixar-se pel bé comú, per sentit d’estat.

Avui es rebutgen amnisties, hi ha poc respecte per les llengües, molta burocràcia i més delinqüència

Extrems radicalitzats, capaços de bloquejar, lleis i pressupostos només per posar entrebancs al governant, malgrat perjudicar-nos a tots.

I una extrema dreta emergent que em transporta als temps en què, per la mort del dictador, vaig estar uns dies sense anar a escola.

INVERTIR EN SALUT MENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi del projecte Prosia Y, es veu que l’any 2025 un 32% dels joves catalans han tingut idees suïcides, un 11% ho han intentat i un 26% s’han autolesionat.

Un percentatge que augmenta si ens referim, només, a les noies.

Uns números demolidors que ens han de posar en alerta i fer-nos analitzar què està passant.

Enmig de tot plegat, la majoria dels membres del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya (CSMIJ) han signat un manifest d’advertència que posa sobre la taula les dificultats que tenen per atendre casos cada cop més nombrosos i complexos.

Reclamen al Departament de Salut més diàleg, més mitjans i menys burocràcia, així com l’augment de la plantilla de professionals per alleugerir unes agendes saturades i poder oferir un servei més regular, que permeti atendre els pacients més sovint i no haver d’espaiar tant les visites.

La situació sembla especialment greu, no només pel risc per a la salut que això comporta, sinó també perquè es tracta de nois i noies que es troben en fase de formació mental, amb un caràcter encara mig definit i que un bon tractament en pot determinar, en gran part, l’equilibri mental futur.

I ara sortiran aquells que tenen una certa edat dient que “això, en els meus temps, no passava”.

Potser sí que passava i la manca de flux informatiu feia que els casos quedessin en l’àmbit familiar; o potser no, i aquest mateix flux d’informació, que avui és molt més gran i immediat, fa que els inputs que ara reben els joves, per un internet poc regulat i perillós, causin un augment de casos.

No cal oblidar que, també, hi ha altres motius que potser abans es produïen amb menys assiduïtat, com els desplaçaments migratoris, la manca d’estabilitat familiar o la sobreprotecció, entre d’altres.

Així les coses, no només cal que el Departament de Salut hi posi els mitjans; també cal que la societat entengui que les informacions que avui rep la joventut i les situacions a les quals estan sotmesos han de millorar.

Tenim mala peça al teler: massa interessos i poca voluntat global per posar-hi mesures.

I això ens afecta greument com a societat, ja que aquests joves seran els adults del demà: els qui hauran d’estirar del carro del món, governar, decidir, fer negocis, cançons o llibres.

La salut mental no és només feina de metges i governants; és una inversió de futur que hem de fer tots a casa, posant més amor, disciplina, diàleg i menys pantalles a edats que no toca.

ELS NOSTRES MORTS DE CADA DIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si s’hagués de destacar un dia d’aquesta setmana que encetem, hauria de ser diumenge, el dia en què, tradicionalment, les famílies rendeixen homenatge als seus difunts.

Però, tal com passa amb la castanyada, que malauradament cada cop està més desbancada entre les noves generacions, els cementiris van quedant més deserts.

La tendència al crematori, segurament més còmoda i econòmica a llarg termini, ha fet que els actuals camposants siguin més camps que sants.

Aquesta modernitat, cada cop més difosa en la nostra cultura, ens priva d’aquest dia de retrobament i meditació envers els nostres benvolguts absents.

La gent ho canvia pel passeig per l’indret on vàrem dipositar, clandestinament, les cendres impersonals que, dins d’una urna, la funerària ens va lliurar dies més tard del traspàs i que, a hores d’ara son més del paisatge que nostres.

Tor i això, encara es fan les visites guiades a molts cementiris durant aquests dies, com a Figueres, i que expliquen vides interessants de gent que allà hi descansa i que ens transporten a històries pretèrites i desconegudes.

I és que, realment, tot i que pugui semblar el contrari, és molt reconfortant fer un passeig pel jardí del repòs.

És un moment de recolliment que ens fa veure com en som de petits, de la poca importància de la majoria dels problemes que vivim, i que, enmig del silenci que ens acompanya, ens retrobem amb els records d’aquells que, en vida, es varen guanyar la glòria.

Aturar-se davant del lloc de descans etern d’aquell ésser estimat i sentir que el tens a l’altra banda de la làpida, molt a prop, i pots encetar una conversa cap endins, des del cor o acabar aquella que va quedar pendent.

Però, malgrat no tenir-hi ningú al cementiri, la visita també ens fa imaginar les vides dels finats, algunes curtes, altres segades en plena guerra, fotografies descolorides, flors pansides, espelmes gastades, al costat de sepulcres impecables, gairebé vius.

Però, el cert és que, tot i que aquest proper diumenge sigui el dia que el calendari tradicional ens hagi marcat com el dia dels difunts i que no ens acostem mai al ciutat dels morts, contínuament ens els retrobem; amb un gest, una dita, aquella cançó, un color, un menjar, les olors... i fan que, sense adonar-nos-en, cada dia sigui el dia dels morts, dels nostres morts.

D’aquells que viuran amb nosaltres fins que nosaltres passem a viure en els records dels que ens envolten.

ALTRES NEGOCIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em sorprèn la quantitat de perruqueries d’homes que hi ha obertes a tot arreu, no sé si us hi heu fixat.

A més, són establiments de nova obertura, molt ben decorats, ben situats, amb un únic empleat malgrat les dimensions i, el més curiós, sempre que hi passo no hi ha clients.

M’hi he fixat arran d’una tertúlia radiofònica on un comentarista parlava de la presumpta existència d’una xarxa que invertia en negocis similars, aprofitant la facilitat de simular facturacions inexistents i així posar en circulació diners de dubtosa procedència.

El meu perruquer de capçalera, totalment aliè al tema, em comentava que no entenia com podien mantenir-se obertes si ell, que fa molts anys que treballa sol i té la majoria d’hores reservades, després de descomptar materials, lloguer, despeses, impostos, consums i complir normatives, amb prou feines li quedava un sou digne.

Tot plegat encaixa amb la revolta que ja fa temps que es viu en algunes localitats com Tossa de Mar o Lloret de Mar i, ara també, Figueres, que volen vetar l’obertura de negocis que, segons han manifestat, no donen bona imatge.

No vull pas dir que el consistori no tingui raó, sobretot amb els de cannabis, però no em sembla adient que vetin els negocis segons la seva activitat, ja que tan honrós pot ser un centre d’estètica de manicura, com un dentista, o un venedor de fundes de mòbil com un d’electrodomèstics.

Crec que seria interessant saber com s’ho fan per mantenir-se vius quan la resta de botigues de tota la vida tanquen i les grans firmes marxen.

Més enllà de seleccionar el tipus de negoci, caldria que les autoritats fessin complir les lleis.

Tal com es comentava a la ràdio, fora bo inspeccionar si la facturació d’aquests negocis és adient, si es compleixen els horaris, si els empleats estan assegurats, si disposen de tots els permisos, assegurances i declaracions d’impostos.

Que els locals compleixin les normatives de seguretat, accessibilitat i higiene, i que paguin els lloguers puntualment i en la quantia corresponent.

En definitiva, que juguin a la mateixa lliga que aquells que, després de dècades i generacions, han de tancar perquè, precisament, no arriben a complir amb tot això i que, com el meu perruquer, no entenen com s’ho fan.

Més que prohibir tipologies de negocis, el que cal és equiparar les oportunitats i evitar que, a poc a poc, les ciutats quedin buides de negocis familiars.

TURISTES DE POCS QUARTOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan les notícies parlen dels percentatges d’ocupació de les places hoteleres, sovint se’m generen molts dubtes.

Fora de temporada, entenc que el percentatge es mesura només sobre els establiments oberts; per tant, com menys n’hi hagi en funcionament, més alt serà el percentatge, tot i rebre el mateix nombre de turistes.

En canvi, en plena temporada alta, se suposa que estan oberts tots els establiments possibles i, per això, sembla que aquest percentatge guanya credibilitat.

Aquest estiu, les notícies ens parlaven d’un índex altíssim, que feia entreveure que la campanya estiuenca estava sent un èxit absolut i que el turista venia a deixar-nos uns bons calerons per ajudar a alleugerir l’economia comarcal.

Però, de vegades els números no són tan amables i, malgrat que l’ocupació estigués disparada, potser el visitant no era tan rendible.

Ho dic perquè, durant les darreries del mes de juliol i bona part d’agost, el sector no ha estat tan content.

El propietari d’un conegut hotel de platja em comentava que, durant aquest període, les estades eren de molt pocs dies, cosa que els suposava una logística extra, i que també havia augmentat molt la feina de neteja, ja que els hostes pujaven d’amagat menjar a les habitacions.

En el mateix sentit es manifestava un restaurador de la zona que, tot i no ser un restaurant d’alt nivell, constatava que molta gent s’aixecava de taula en comprovar que no feia entrepans, o bé que hi havia comensals que compartien un sol menú.

La cirera del pastís va ser la conversa amb l’alcalde d’una important població costanera, que explicava com els serveis de neteja tenien feina extra recollint restes de menjar a les platges, als parcs i en altres espais públics.

Amb això, entenc les imatges que he vist sovint de turistes cremats pel sol, en ple passeig marítim, consumint un entrepà embolicat en paper d’alumini mentre miraven el mar.

Enmig de tot plegat, els que hi han sortit guanyant són els supermercats, amb l’adversitat que, en la gran majoria dels casos, els beneficis marxen cap a les seus centrals, lluny de la nostra comarca.

El problema és que el turisme ha deixat de ser exclusiu i que tothom frisa per sortir de casa i visitar llocs, encara que la seva economia només els permeti fer el viatge, sovint amb cotxe o amb vols econòmics.

Afortunadament, les mateixes converses també afirmaven que el mes de juny i el de setembre han estat molt diferents, perquè, si no, ens hauríem de plantejar seriosament si ens interessa aquest turisme de pocs quartos.

ELS SECRETS REVELATS PEL GPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que, en les darrers dècades, la xarxa viària de la nostra comarca s’ha millorat notablement, amb autovies i carreteres més amples, el cert és que, a l’estiu, en dies d’afluència de turistes i passejadors, tot queda col·lapsat.

Sobretot els dies de tramuntana, núvols o pluja, que no conviden al bany de platja i que porten als visitants a descobrir museus, botigues i pobles.

Anys enrere, arribat el cas, els autòctons sabíem com sortir dels embussos i, coneixedors de les carreteres alternatives, deixàvem els turistes encallats mentre nosaltres, tot i  fer més volta, arribàvem a lloc sense massa complicacions.

Era la drecera que ens evitava les caravanes, el nostre preuat secret que no explicàvem a ningú, ni quan ens demanaven indicacions.

Però, de fa uns anys ençà, la cosa ha canviat i, des que la majoria dels vehicles venen equipats amb GPS o, si no, amb estris per penjar el mòbil, aquestes rutes han deixat de ser patrimoni exclusiu dels habitants del territori.

Així les coses, podem anar per una carretera estreta vora els Aiguamolls i trobar-nos amb quatre autocaravanes de matrícula holandesa que van en processó. O que Fortià quedi col·lapsat, malgrat el radar de tram, per vehicles amb plaques de països diferents.

Cal reconèixer, però, que aquest invent americà, que ja s’utilitzava per a temes militars als anys setanta i que als noranta varen començar a compartir amb els civils, ens ha portat també aspectes molt positius, sobretot a aquells que tenim capacitat per perdre’ns fins i tot al rebedor de casa.

Aquesta mena de sapastres de l’orientació, dels quals jo podria ser un bon exemple, hem vist la llum al cel —o més aviat al satèl·lit— i se’ns han esfumat les pors a l’hora d’agafar el cotxe i el mapa de paper per anar a qualsevol lloc.

Fins i tot, podem treure pit i trobar l’aparcament amagat al centre de la gran ciutat quan, anys enrere, per trobar-lo havíem de donar voltes veient el mateix edifici quatre vegades.

És una evidencia que aquest Global Positioning System ha vingut per fer-nos, en general, la vida més fàcil.

Tot i això, si no està actualitzat o no el sabem programar, és fàcil que ens faci passar per camins inhòspits i conèixer indrets nous, abans d’arribar al nostre destí.

Així les coses, no és estrany trobar-nos un camió de gran tonatge amb matricula búlgara passant amb dificultats pel nostre poble o que circulin cotxes forans per les nostres rutes alternatives, que ja han deixat de ser secretes

EL TREN DEL DEBAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’objectiu de qualsevol dels que posem les nostres cabòries en un mitjà no és altre que promoure un pensament crític que generi debat.

Així ha passat amb l’interessant article que va publicar aquest setmanari, on el senyor Xavier Ludevid, com a antic gerent d’urbanisme de la ciutat, exposava la seva idea sobre el que seria convenient per al futur ferroviari de Figueres.

Al voltant d’una taula de terrassa estiuenca, un vespre càlid, ens vam trobar uns amics que, sense cap intencionalitat, vam encetar un debat sobre el tema.

Com sol passar, tot i el nostre desconeixement en arquitectura, en estructures ferroviàries o en economia política, ens vam atrevir a dir-hi la nostra.

Val a dir que va ser un debat força desequilibrat, ja que la majoria dels reunits opinàvem que l’opció presentada era un pel rocambolesca.

El traçat exposat comportaria que, a nivell de rodalies, l’estació de Vilafant fos un “cul de sac” i que els trens haguessin de desfer el camí de tornada, cosa que implicaria uns canvis de tracció que retardarien encara més el lent caminar d’aquests trens.

Fer que un tren s’aturi a les dues estacions suposaria un embolic i un retard que s’afegiria als actuals problemes de rodalies.

El projecte exigiria doblar l’actual línia de connexió entre rodalies i AVE, que passa pel pont del Príncep i, paral·lelament, ampliar i adequar l’abaixador de Vilamalla.

A tot això, caldria sumar-hi el soterrament de la vella estació i de les seves vies, una obra desitjada però, en múltiples ocasions, rebutjada per les institucions que l’haurien de finançar.

A més, si fem cas dels nostres avis i prenem la Rambla com a centre de la ciutat —que ja no ho és—, la distància entre ella i les dues estacions actuals es diferencia en poc més d’un quilòmetre, segons Google Maps.

El resultat del debat va ser que a una ciutat de menys de 50.000 habitants no li calen dues estacions, i que el que de veritat necessita és reorganitzar les dues zones: una, per donar pas a un nou barri que no trenqui la ciutat; i l’altra, amb una ampliació que dignifiqui el veïnat.

De nen, vaig passar moltes hores a la vella estació, amb la qual m’uneix un vincle emocional important. Però hem de ser realistes i no aturar l’evolució i —com bé deia l’autor— potenciar l’eficiència d’un mitjà ecològic.

Ara tenim qui ho vol pagar, dons ho hem d’aprofitar.

Estic segur que altres debats hauran girat a l’inrevés; en qualsevol cas, el que podem extreure de tot plegat és que encara hi ha articles que generen conversa, gràcies a setmanaris com aquest i a persones com el Sr. Ludevid.