FER L’AMOR I NO LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El jovent del “Flower Power” dels seixanta va batejar aquesta expressió, cansats de la situació bèl·lica que es vivia llavors.

Eren temps en què el món encara feia pudor de la pólvora de la Segona Guerra Mundial i els esbornacs de les bombes a Europa eren ben visibles.

Els “hippies”, que lluny de ser uns arreplegats, venien majoritàriament de famílies acomodades i no compartien les idees americanes, imperialistes i invasores, que lluitaven a Vietnam, com poc abans ho havien fet a Corea.

El món de la música, en plena psicodèlia, els recolzava, i els grans artistes plàstics, cineastes i literaris se’n feien ressò en un món que estava fart de disputes absurdes.

Ells no ho reconeixeran, però bona part de la raó que els americans avortessin la guerra a Àsia la va tenir la pressió popular.

Potser sí que són els amos del món en molts aspectes; ningú els pot negar l’abnegació, la manera d’afrontar les situacions, l’orgull i com saben vendre’s.

Però, també, es creuen amb autoritat moral per moure els fils econòmics del planeta, utilitzant la força si cal, cosa que, al cap i a la fi, sempre acaben pagant els més dèbils.

El problema és que no saben valorar el mal que fan perquè, a part d’atacs puntuals, cap de les grans guerres mundials ha transcorregut en territori americà, i no han patit cap altre enfrontament bèl·lic dins del seu territori des de la fi de la seva pròpia Guerra Civil el 1865.

És fàcil donar ordres quan els nens morts no són els teus, quan el fred i la gana els passen els altres, quan els que dormen al ras perquè les seves quatre parets han desaparegut estan a milers de quilòmetres.

Però, el que més em sobta és que, a hores d’ara, no hi hagi més veus que, des de la societat civil i, particularment, des del món artístic i cultural, es manifestin, no només fora del país, sinó als mateixos carrers ianquis, demanant que s’acabi aquest degoteig de morts.

És cert que la humanitat, i particularment els seus dirigents, no aprenem d’històries recents, i alguns maltracten el seu poble; són avars de la seva riquesa, fanàtics del seu Déu, però no per això hem de condemnar els seus habitants a les penúries i misèries d’una guerra que, com ha quedat demostrat al llarg de la història, mai no guanya ningú.

Avui ja no calen flors als cabells, ni cotxes de colors, ni llargues melenes; només cal que, dempeus, amb la veu alçada i amb el mitjà més poderós del món, que és el vot, la gent, amb amor, digui no a totes les guerres.

RETRATATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi quan afirmo que, quan et toca un cotxe d’autoescola al davant, maleïm la nostra sort.

I és que el pobre alumne, ben assessorat pel seu monitor, compleix fil per randa tot el que està assenyalat, fet que alimenta la nostra desesperació, i anirà a 30 per hora si el senyal rodó així ho diu, s’aturarà a tots els «cediu el pas» per mirar a tots costats i farà les rotondes per fora.

Però, en realitat, és ell qui està complint el que seria perceptiu, i som nosaltres els que, com delinqüents reincidents, ens saltem les normes cada cinc minuts.

És cert que aquest incompliment, en alguns casos, porta conseqüències, fins i tot morts, i que, si tots ho féssim com ells, anar amb cotxe deixaria de ser una de les principals causes de mort i desapareixeria d’aquest fúnebre rànquing.

I com que som així de sapastres, no hi ha altre remei que posar paranys per fer-nos adonar que no ho fem bé i, si cal, castigar-nos, en forma de multes, com alumnes rebels.

Però, els humans som tramposos i, si hi ha quelcom que ens controla, ens les empesquem per buscar com evitar-lo i un dels controls que em semblen més vulnerables són els radars, aquells que estan estàtics en un punt de la via.

Com els que acaben de posar a l’entrada de Figueres per Vilatenim o el que aviat estarà en funcionament a l’accés i sortida de Roses.

Un cop localitzats, ja sigui per coneixement o perquè el navegador del cotxe o la practica aplicació “Waze” ens avisa, els vehicles frenen i es posen a la velocitat demanada només en aquell punt, i, cop hagin evitar que els retratin, l’accelerada farà que la prohibició se’n vagi en orris i el perill, si és que hi era, segueixi ben vigent.

Els radars de tram, pel contrari, obliguen el conductor a no superar el límit durant la distància concreta i són molt més efectius.

Excepte el de Fortià, que la majoria incompleixen, sabedors que el temps aturats al semàfor en vermell corre al seu favor.

De totes maneres, espero que ben aviat la tecnologia o la IA, que tan ràpidament avança, trobi un mètode, potser dins dels mateixos vehicles, per detectar l’alcohol consumit i, sobretot, les drogues, que són els elements que, segons les estadístiques, més influeixen en els accidents mortals a la carretera.

Mentrestant, quan passem per un radar, premerem el fre just al seu pas i prou, ja que, si no, quedarem ben retratats.

Però, un cop passat, oblidarem el motiu pel qual hi era i tornarem a ser els delinqüents habituals.

ESTEM AVISATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Com que no t’ho esperes, et fots un bon ensurt quan el mòbil, endreçat a la butxaca, emet aquella sirena tan desagradable, diferent de tots els avisos habituals i que, per la seva sonoritat i volum, ve a manifestar que res de bo no està passant.

Amb l’afegit que, si et trobes en un lloc públic o acompanyat, aquest soroll se suma al dels veïns i adquireix un ressò tridimensional que t’envolta i espanta encara més.

L’atenció queda desviada de qualsevol activitat que estiguis fent i s’aconsegueix l’objectiu del remitent, que no és cap altre que el de fer-te llegir amb celeritat el seu contingut.

Tot plegat, res que no sapiguem: que farà vent, que plou o plourà molt i que no hauríem de travessar rierols; que les onades són perilloses i que no cal anar a passeig vora el mar; que les rieres es poden desbordar, o fets similars.

Missatges lògics i evidents, plens de racionalitat, que entren al cap de qualsevol persona amb dos dits de front.

I, així les coses, la majoria dels receptors pensem que segurament hi ha gent que no té gaire feina i que es dedica a fer aquesta mena d’avisos, com si tothom fos idiota i mancat de sentit comú.

Però quan veus que, en passar pel passeig marítim d’Empuriabrava, hi ha persones caminant per l’espigó mentre el mar les esquitxa; quan llegeixes a les xarxes que un vehicle ha estat arrossegat per l’aigua en voler travessar un pont inundat; i, sobretot, quan hi ha gent que ha tingut la desgràcia de veure’s afectada pels aiguats i que busca responsabilitats més enllà de qui de veritat en té —que som nosaltres mateixos, que durant dècades no hem cuidat el medi ambient—, llavors entens que, en realitat, la finalitat d’aquest odiat missatge no és altra que la d’eximir de responsabilitat gestors i governants, que s’empararan en allò de «Jo ja t’havia avisat».

Tot i que, com la setmana passada, afecta els serveis públics (escoles, hospitals, transports) i no els privats, per la qual cosa es genera un bon desgavell organitzatiu a nivell familiar.

Tinguem per segur que la natura ens tornarà a castigar una vegada i una altra, i que cada cop hi haurà gent que, malgrat estar avisada, per escrit i de manera molt sorollosa, gairebé com una escridassada, farà orelles sordes, posant-se en risc ells mateixos i els del seu entorn.

I també les sacrificades forces de seguretat, voluntaris i sanitaris, que, quan senten un avís, saben que el perill no vindrà només pel que pugui passar a nivell meteorològic, sinó també per les imprudències dels qui ja estaven avisats.

NECESSITEM MOURE’NS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D’un temps ençà, estem vivint molts casos de dificultats en la mobilitat de les persones.

Pagesos emprenyats que tallen autopistes, aiguats que deixen vies negades i malmeses, desgraciats accidents de tren que interrompen trajectes, àdhuc vagues de maquinistes, despreniments i avaries recurrents a Rodalies, etc.

I qui no diu que no en vindran més: potser aviat els pescadors tallaran carreteres, nevarà al febrer o passaran altres coses que encara no imaginem, i que, d’una manera o altra, faran que molta gent tingui problemes per arribar a la feina o per tornar a casa.

Però, en cap cas estem parlant de fets que, en major o menor mesura, no passessin anys enrere, i més tenint en compte que els vehicles, els trens i les carreteres no tenien els avenços d’avui i que les comunicacions eren molt més precàries.

Ens preguntem què és el que fa que avui tinguem coneixement que tanta gent, també del nostre entorn, es vegi afectada per aquests fets? Doncs la necessitat que hem creat de moure’ns.

En primer lloc, la descentralització de les ciutats, d’on la gent ha fugit del centre, fa que ara s’hagi de desplaçar si la feina és urbana.

I també el cas contrari: moltes empreses s’han instal·lat en polígons allunyats, en terrenys més assequibles, cosa que implica haver-se de moure cada matí per anar a fitxar.

I les oportunitats, aquelles que tothom somia: la feina ideal, aquella que ens fa pensar que ens forrarem sense fotre gaire brot, però que és a uns quants quilòmetres.

A tot això, s’afegeix la dificultat actual de trobar un habitatge assequible, fet que obliga molta gent a emigrar als extraradis.

No és que, dècades enrere els trens no s’espatllessin, anessin sempre a l’hora, o que les carreteres no es malmetessin; és que abans la gent no tenia tanta necessitat d’utilitzar els mitjans de transport diàriament per guanyar-se la vida.

Tot plegat és el preu dels nous temps, d’allò que ha creat aquest mal anomenat progrés, que no només afecta la manca de mobilitat, sinó que també ataca directament el medi ambient, ja que no hi ha cap mitjà de transport que no contamini, fins i tot, l’elèctric.

És cert que, actualment, el canvi climàtic és una realitat i que, per la inoperància de polítics i gestors, la xarxa viària i ferroviària està mal mantinguda, però el motiu de que la situació sigui tant viral és que avui hi ha molta més gent que necessita moure’s.

BLUE MONDAY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No sé si cada dia de la setmana té un fet associat -que s’expressa en anglès- però, es veu que, a part del “Black Friday”, que ja coneix tothom, també existeix el “Blue Monday”, que justament va ser ahir.

Aquesta expressió, traduïda a la nostra inclusiva llengua, ve a dir que és un dilluns trist, molt pesarós i que està catalogat com “el dia més trist de l’any”.

Es veu que ho va determinar un psicòleg gal·lès, que segurament no tenia gaire feina, fa uns vint anys.

La fórmula que va utilitzar, però, no va gaire desencaminada. Si ens hi fixem bé, estem en un moment de l’any que no promou gaire l’alegria.

Climàticament, no convida a la vida a l’aire lliure, a les terrasses ni a les xefles que als llatins mediterranis tant ens agraden.

Ni tampoc ens hi podem prodigar, ja que les despeses de les festes i dels Reis —cada cop més generosos— han deixat la targeta de crèdit fosa, amb uns terminis que cauran properament i que, a molts, els fan perdre el son.

Som, justament, en allò que, en català mal traduït, s’anomena “la pujada de gener”, o, en català més normatiu, “el gener costerut”.

I finalment, que després de tres setmanes, ens adonem que els propòsits dels dotze raïms i el brindis de la nit de Cap d’Any difícilment els complirem, fet que ens desmotiva i ens retorna a la vella coneguda rutina.

Però, em plantejo si realment aquests sentiments depressius es donen només el tercer dilluns de gener, ja que també es poden fer palesos altres dies, fins i tot en èpoques més càlides, atès que la situació personal de molta gent és complicada durant tot l’any.

L’accés a l’habitatge, la inseguretat, la inestabilitat econòmica i laboral —tant a nivell de treballador com d’empresa—, la manca de líders polítics creïbles, les pandèmies, les guerres o els desplaçaments migratoris no desitjats fan difícil, per a molts, mantenir l’optimisme.

És fàcil de dir, però cal cercar la part positiva de les situacions i, amb una gran dosi de resiliència, ens hem d’adaptar als temps que vivim.

La reclusió de l’hivern, rere els vidres entelats, amb menges fumejants i senzilles, la lectura d’un bon llibre, una sèrie interessant, una bona pel·lícula clàssica, una partida, una conversa i l’amor són antídots agradables i barats per als dies que vivim, i que no tenen, que jo sàpiga, ni els cal, cap anglicisme.

ELS NOUS TORRONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passen els Reis i això vol dir que han acabat les festes i ara ens toca cremar els torrons, aquests postres tradicionals nadalencs, rics en calories, que solen dipositar-se en llocs estratègics del cos, sobretot a la part central davantera i la part baixa del darrera.

És dels pocs dolços que encara conserven la temporalitat, ja que, per regla general, es consumeixen només durant aquestes dues setmanes llargues, i potser per això, la gent els espera amb més fal·lera.

Fa més de mil anys que se’n fa, amb mel i ametlles, seguint receptes tradicionals que els àrabs varen introduir a casa nostra fa cinc segles.

Però —suposo que tots ho heu notat— fa temps que una sèrie de cuiners reconeguts i gurus dels postres li han fet una reforma integral, convertint-lo en un autèntic reguitzell de sabors i colors.

I no parlem dels ja coneguts de massapà, rovell d’ou, coco o xocolata, que fa anys que es comercialitzen. El catàleg de tendències augmenta exponencialment cada any, i aquest Nadal hem tingut la possibilitat de tastar sabors com pistatxo, maduixa, crema catalana, cítrics, mojito, cafè amb llet, pastís de pastanaga, coca de llardons, tòfona, plàncton, arròs, crispetes, rom Barceló, poma de fira... i encara podria continuar.

El debat que plantejo és si, posats a ser curosos amb els noms, aquests postres han de ser batejats amb el nom de “Torró”.

Els caves, vins, així com altres tipus d’aliments, per pertànyer a una denominació, han de complir uns requisits força estrictes, tant d’ingredients com de manipulació.

Fins on he pogut saber, per ser considerat “torró” ha de tenir uns percentatges d’ametlla que van del 30 al 60 %, i també uns altres de mel, àdhuc de textura i presentació; i, a més, per pertànyer a la Denominació d’Origen Protegida de Xixona, els requisits encara són més exigents.

I, pel que sembla, la molts d’aquests nous torrons tot això no ho compleixen, i, a més, alguns d’aquests sabors i aromes s’aconsegueixen artificialment.

Posats a ser creatius, també els podrien buscar una denominació nova que formés part dels anomenats postres de Nadal, que és el que realment són, com els tortells, les neules o els polvorons, perquè aquests no són els torrons que diu la cançó del Tió que ens han de cagar

Ara bé, com sigui que s’anomenin, benvingudes les menges que ens fan més dolça la vida.

No sé vosaltres, però jo ja friso per veure si l’any vinent en fan un de ceba tendra o de pebrots del Padrón.

POSTALS DE NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

És un fet que cada dia és més trist obrir la bústia de casa: hem perdut aquella sensació de misteri, curiositat o esperança que es produïa en rebre una carta de paper.

En els temps actuals, si mai rebem un sobre, ens en malfiem, ja que no sol ser res positiu i, a dins, el més probable és que contingui una factura, una multa o quelcom pitjor.

En el darrer llibre de Care Santos, “L’amor que passa”, l’autora ha novel·lat amb delicadesa la història del festeig dels seus pares, que es van enamorar a través de cartes gairebé diàries, malgrat la distància.

Aquelles cartes que, afinant la prosa, afegint-hi algun mos de poesia i fins i tot perfum, despertaven l’atenció del receptor que, en tenir el sobre a les mans, s’afanyava a obrir-lo, amb nervis i expectatives.

Però ja fa temps que això esta entrant a formar part del passat, i el primer pas l’ha fet Dinamarca, que ha anunciat que tancarà el servei públic de correus la setmana vinent, el 31 de desembre, després de quatre-cents anys.

Allà, com ben segur passarà tard o d’hora també aquí, ja no es veuran les bústies rodones i vistoses on els il·lusionats remitents dipositaven aquelles missives personals i intransferibles, plenes d’esperança, notícies, fotografies i secrets.

Tampoc no veurem més aquell senyor amb gorra de plat —avui ja transformats en homes i dones de groc— que, amb plena coneixença del barri i dels seus veïns, transportaven en grans bosses els sobres ben ordenats.

I faig aquesta reflexió justament ara, en el moment de l’any en què, amb les demandes al Pare Noel, que ens visitarà demà al vespre, i als nostrats Reis d’Orient, hauria d’haver-hi més afluència de correspondència física que mai.

Però fins i tot això està canviant, i ja es veuen missatges amb les il·lusionades llistes de desitjos gravades en plataformes digitals.

Perdem màgia i potser un punt de romanticisme, però suposa un bon estalvi de paper i es guanya en immediatesa i, al cap i a la fi, a través de la xarxa, també podem fer que el contingut sigui tan ampli i maco com abans.

Això sí, damunt la xemeneia o sota l’arbre de boles il·luminades, a ben segur que avui no hi teniu gaires postals de Nadal, aquelles que formaven part del decorat nadalenc i alegraven l’entorn: que abans es feien a mà i que, plenes de colors, ens enviaven bons desitjos.

El mitjà ha canviat, però el missatge és el mateix: que tots passem unes bones festes i que el proper any vingui net de crisis, pandèmies i guerres, i ple de salut i pau.

AMB LA MÚSICA AL DAMUNT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que amb una errada d'autor)

M’ha sorprès la notícia que ja fa vint anys que funciona Spotify, una aplicació magnífica que ens permet dur la música que volem al damunt, a tot arreu, sense haver d’arrossegar cap aparell més enllà del nostre telèfon intel·ligent i un parell de petits auriculars sense fils.

Vist així, podria semblar el paradigma dels melòmans, dels qui estimen la música i en gaudeixen arreu i a tota hora.

I tot i que potser no és realment així, el que és indubtable és que ha obert un món que abans era impensable.

Segurament, quan la música s’havia d’adquirir en format físic, molta gent jove, per mandra, desconeixement o limitació econòmica, no anava a comprar discos o cassets amb gaire assiduïtat.

Reconec haver estat un adolescent peculiar per la meva fal·lera d’esperar la “paga” setmanal per córrer a Can Caussa o a Disc Albert i més tard a Discos Quim i sentir la il·lusió de mirar, preguntar per aquella cançó que havia escoltat a la ràdio, per aquella portada que havia vist en alguna revista o que m’havia comentat un amic.

Avui dia, amb poques botigues malvivint o directament tancades, trobo a faltar el tracte personal i, sobretot, la sensació de tenir entre els dits aquella funda de cartró de poc més de 30 × 30 cm: examinar-ne la portada, llegir les lletres que sovint venien al darrere i deixar sortir el vinil, rodó, negre i delicat, que —intentant no posar-hi els dits al damunt— col·locàvem suaument a l’aparell perquè l’agulla ens enviés la melodia.

Aquest exercici ens obligava a escoltar, a casa i amb calma, totes les cançons del disc, fins i tot les cares B o les menys conegudes.

Diuen, però, que el vinil no ha mort, que els grans noms encara l’editen per complaure els nostàlgics i col·leccionistes, però la veritat és que el gran gruix del negoci és a les descàrregues i a les plataformes.

De fet, amb l’aparició, als anys vuitanta, del Walkman, que ens permetia passejar amb un aparell a piles i uns auriculars connectats amb cables, i després dels MP3, la música gravada va començar a sortir de les llars.

Ara, a més, la podem seleccionar, compartir i escoltar sense límits, fet que, al meu parer, li ha fet perdre la màgia dels vinils i el missatge que amagaven. Però, malgrat això, benvinguda sigui la modernitat.

Ara que es compleixen 45 anys de l’assassinat de John Lennon, hem de celebrar que la música continuï viva i que aplicacions com Spotify i d’altres posin a l’abast del jovent una experiència tan cultural, bonica i inclusiva, i que, a més, ens la puguem endur allà on vulguem.

FA CINQUANTA ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els americans tenen un costum que sovint m’aplico a mi mateix, i que consisteix a pensar on érem o què fèiem en una data assenyalada.

Dijous passat va fer cinquanta anys de la mort de Francisco Franco.

Aquell dia jo anava a l’escola primària i esperàvem la notícia, ja que en els darrers dies, quan a l’hora de sopar miràvem l’únic “Telediario” que s’emetia, només sentíem parlar de l’“equipo médico habitual” i de l’estat de salut del “Generalísimo”.

Recordo que es van suspendre les classes uns dies, cosa que em va fer tan feliç com aquells que van obrir el xampany en conèixer la notícia.

Si algú de vosaltres recorda conscientment aquell moment, vol dir que ja té una edat i que és perfectament capaç de fer un cop d’ull enrere per valorar els canvis d’aquestes cinc dècades.

Vist amb la perspectiva que dona el pas del temps, en els mesos següents —o fins i tot en els primers anys— sorprèn com es van barrejar en un mateix hemicicle persones tan distants com aquelles que havien estat perseguides o fins i tot empresonades, amb d’altres que havien promogut o donat suport a aquelles situacions.

Tots plegats discutien lleis que, segurament, per a uns eren insuficients i per a altres impensables i, malgrat tot, es van signar amnisties, van tornar exiliats, es van alliberar presos polítics i es van promulgar noves lleis oberturistes.

I amb la mateixa perspectiva que ens dona el temps, ens adonem que ara, lluny de veure un progrés democràtic consolidat, estem vivint moments penosos, protagonitzats per una raça de polítics que, segurament, no varen viure o no recorden que feien en aquells moments.

La política s’ha convertit en un negoci, s’ha perdut l’esperit d’aquells que, tot i ser antagònics, fa cinquanta anys van saber rebaixar-se pel bé comú, per sentit d’estat.

Avui es rebutgen amnisties, hi ha poc respecte per les llengües, molta burocràcia i més delinqüència

Extrems radicalitzats, capaços de bloquejar, lleis i pressupostos només per posar entrebancs al governant, malgrat perjudicar-nos a tots.

I una extrema dreta emergent que em transporta als temps en què, per la mort del dictador, vaig estar uns dies sense anar a escola.

INVERTIR EN SALUT MENTAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segons un estudi del projecte Prosia Y, es veu que l’any 2025 un 32% dels joves catalans han tingut idees suïcides, un 11% ho han intentat i un 26% s’han autolesionat.

Un percentatge que augmenta si ens referim, només, a les noies.

Uns números demolidors que ens han de posar en alerta i fer-nos analitzar què està passant.

Enmig de tot plegat, la majoria dels membres del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya (CSMIJ) han signat un manifest d’advertència que posa sobre la taula les dificultats que tenen per atendre casos cada cop més nombrosos i complexos.

Reclamen al Departament de Salut més diàleg, més mitjans i menys burocràcia, així com l’augment de la plantilla de professionals per alleugerir unes agendes saturades i poder oferir un servei més regular, que permeti atendre els pacients més sovint i no haver d’espaiar tant les visites.

La situació sembla especialment greu, no només pel risc per a la salut que això comporta, sinó també perquè es tracta de nois i noies que es troben en fase de formació mental, amb un caràcter encara mig definit i que un bon tractament en pot determinar, en gran part, l’equilibri mental futur.

I ara sortiran aquells que tenen una certa edat dient que “això, en els meus temps, no passava”.

Potser sí que passava i la manca de flux informatiu feia que els casos quedessin en l’àmbit familiar; o potser no, i aquest mateix flux d’informació, que avui és molt més gran i immediat, fa que els inputs que ara reben els joves, per un internet poc regulat i perillós, causin un augment de casos.

No cal oblidar que, també, hi ha altres motius que potser abans es produïen amb menys assiduïtat, com els desplaçaments migratoris, la manca d’estabilitat familiar o la sobreprotecció, entre d’altres.

Així les coses, no només cal que el Departament de Salut hi posi els mitjans; també cal que la societat entengui que les informacions que avui rep la joventut i les situacions a les quals estan sotmesos han de millorar.

Tenim mala peça al teler: massa interessos i poca voluntat global per posar-hi mesures.

I això ens afecta greument com a societat, ja que aquests joves seran els adults del demà: els qui hauran d’estirar del carro del món, governar, decidir, fer negocis, cançons o llibres.

La salut mental no és només feina de metges i governants; és una inversió de futur que hem de fer tots a casa, posant més amor, disciplina, diàleg i menys pantalles a edats que no toca.

ELS NOSTRES MORTS DE CADA DIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si s’hagués de destacar un dia d’aquesta setmana que encetem, hauria de ser diumenge, el dia en què, tradicionalment, les famílies rendeixen homenatge als seus difunts.

Però, tal com passa amb la castanyada, que malauradament cada cop està més desbancada entre les noves generacions, els cementiris van quedant més deserts.

La tendència al crematori, segurament més còmoda i econòmica a llarg termini, ha fet que els actuals camposants siguin més camps que sants.

Aquesta modernitat, cada cop més difosa en la nostra cultura, ens priva d’aquest dia de retrobament i meditació envers els nostres benvolguts absents.

La gent ho canvia pel passeig per l’indret on vàrem dipositar, clandestinament, les cendres impersonals que, dins d’una urna, la funerària ens va lliurar dies més tard del traspàs i que, a hores d’ara son més del paisatge que nostres.

Tor i això, encara es fan les visites guiades a molts cementiris durant aquests dies, com a Figueres, i que expliquen vides interessants de gent que allà hi descansa i que ens transporten a històries pretèrites i desconegudes.

I és que, realment, tot i que pugui semblar el contrari, és molt reconfortant fer un passeig pel jardí del repòs.

És un moment de recolliment que ens fa veure com en som de petits, de la poca importància de la majoria dels problemes que vivim, i que, enmig del silenci que ens acompanya, ens retrobem amb els records d’aquells que, en vida, es varen guanyar la glòria.

Aturar-se davant del lloc de descans etern d’aquell ésser estimat i sentir que el tens a l’altra banda de la làpida, molt a prop, i pots encetar una conversa cap endins, des del cor o acabar aquella que va quedar pendent.

Però, malgrat no tenir-hi ningú al cementiri, la visita també ens fa imaginar les vides dels finats, algunes curtes, altres segades en plena guerra, fotografies descolorides, flors pansides, espelmes gastades, al costat de sepulcres impecables, gairebé vius.

Però, el cert és que, tot i que aquest proper diumenge sigui el dia que el calendari tradicional ens hagi marcat com el dia dels difunts i que no ens acostem mai al ciutat dels morts, contínuament ens els retrobem; amb un gest, una dita, aquella cançó, un color, un menjar, les olors... i fan que, sense adonar-nos-en, cada dia sigui el dia dels morts, dels nostres morts.

D’aquells que viuran amb nosaltres fins que nosaltres passem a viure en els records dels que ens envolten.

ALTRES NEGOCIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em sorprèn la quantitat de perruqueries d’homes que hi ha obertes a tot arreu, no sé si us hi heu fixat.

A més, són establiments de nova obertura, molt ben decorats, ben situats, amb un únic empleat malgrat les dimensions i, el més curiós, sempre que hi passo no hi ha clients.

M’hi he fixat arran d’una tertúlia radiofònica on un comentarista parlava de la presumpta existència d’una xarxa que invertia en negocis similars, aprofitant la facilitat de simular facturacions inexistents i així posar en circulació diners de dubtosa procedència.

El meu perruquer de capçalera, totalment aliè al tema, em comentava que no entenia com podien mantenir-se obertes si ell, que fa molts anys que treballa sol i té la majoria d’hores reservades, després de descomptar materials, lloguer, despeses, impostos, consums i complir normatives, amb prou feines li quedava un sou digne.

Tot plegat encaixa amb la revolta que ja fa temps que es viu en algunes localitats com Tossa de Mar o Lloret de Mar i, ara també, Figueres, que volen vetar l’obertura de negocis que, segons han manifestat, no donen bona imatge.

No vull pas dir que el consistori no tingui raó, sobretot amb els de cannabis, però no em sembla adient que vetin els negocis segons la seva activitat, ja que tan honrós pot ser un centre d’estètica de manicura, com un dentista, o un venedor de fundes de mòbil com un d’electrodomèstics.

Crec que seria interessant saber com s’ho fan per mantenir-se vius quan la resta de botigues de tota la vida tanquen i les grans firmes marxen.

Més enllà de seleccionar el tipus de negoci, caldria que les autoritats fessin complir les lleis.

Tal com es comentava a la ràdio, fora bo inspeccionar si la facturació d’aquests negocis és adient, si es compleixen els horaris, si els empleats estan assegurats, si disposen de tots els permisos, assegurances i declaracions d’impostos.

Que els locals compleixin les normatives de seguretat, accessibilitat i higiene, i que paguin els lloguers puntualment i en la quantia corresponent.

En definitiva, que juguin a la mateixa lliga que aquells que, després de dècades i generacions, han de tancar perquè, precisament, no arriben a complir amb tot això i que, com el meu perruquer, no entenen com s’ho fan.

Més que prohibir tipologies de negocis, el que cal és equiparar les oportunitats i evitar que, a poc a poc, les ciutats quedin buides de negocis familiars.

TURISTES DE POCS QUARTOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan les notícies parlen dels percentatges d’ocupació de les places hoteleres, sovint se’m generen molts dubtes.

Fora de temporada, entenc que el percentatge es mesura només sobre els establiments oberts; per tant, com menys n’hi hagi en funcionament, més alt serà el percentatge, tot i rebre el mateix nombre de turistes.

En canvi, en plena temporada alta, se suposa que estan oberts tots els establiments possibles i, per això, sembla que aquest percentatge guanya credibilitat.

Aquest estiu, les notícies ens parlaven d’un índex altíssim, que feia entreveure que la campanya estiuenca estava sent un èxit absolut i que el turista venia a deixar-nos uns bons calerons per ajudar a alleugerir l’economia comarcal.

Però, de vegades els números no són tan amables i, malgrat que l’ocupació estigués disparada, potser el visitant no era tan rendible.

Ho dic perquè, durant les darreries del mes de juliol i bona part d’agost, el sector no ha estat tan content.

El propietari d’un conegut hotel de platja em comentava que, durant aquest període, les estades eren de molt pocs dies, cosa que els suposava una logística extra, i que també havia augmentat molt la feina de neteja, ja que els hostes pujaven d’amagat menjar a les habitacions.

En el mateix sentit es manifestava un restaurador de la zona que, tot i no ser un restaurant d’alt nivell, constatava que molta gent s’aixecava de taula en comprovar que no feia entrepans, o bé que hi havia comensals que compartien un sol menú.

La cirera del pastís va ser la conversa amb l’alcalde d’una important població costanera, que explicava com els serveis de neteja tenien feina extra recollint restes de menjar a les platges, als parcs i en altres espais públics.

Amb això, entenc les imatges que he vist sovint de turistes cremats pel sol, en ple passeig marítim, consumint un entrepà embolicat en paper d’alumini mentre miraven el mar.

Enmig de tot plegat, els que hi han sortit guanyant són els supermercats, amb l’adversitat que, en la gran majoria dels casos, els beneficis marxen cap a les seus centrals, lluny de la nostra comarca.

El problema és que el turisme ha deixat de ser exclusiu i que tothom frisa per sortir de casa i visitar llocs, encara que la seva economia només els permeti fer el viatge, sovint amb cotxe o amb vols econòmics.

Afortunadament, les mateixes converses també afirmaven que el mes de juny i el de setembre han estat molt diferents, perquè, si no, ens hauríem de plantejar seriosament si ens interessa aquest turisme de pocs quartos.

ELS SECRETS REVELATS PEL GPS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que, en les darrers dècades, la xarxa viària de la nostra comarca s’ha millorat notablement, amb autovies i carreteres més amples, el cert és que, a l’estiu, en dies d’afluència de turistes i passejadors, tot queda col·lapsat.

Sobretot els dies de tramuntana, núvols o pluja, que no conviden al bany de platja i que porten als visitants a descobrir museus, botigues i pobles.

Anys enrere, arribat el cas, els autòctons sabíem com sortir dels embussos i, coneixedors de les carreteres alternatives, deixàvem els turistes encallats mentre nosaltres, tot i  fer més volta, arribàvem a lloc sense massa complicacions.

Era la drecera que ens evitava les caravanes, el nostre preuat secret que no explicàvem a ningú, ni quan ens demanaven indicacions.

Però, de fa uns anys ençà, la cosa ha canviat i, des que la majoria dels vehicles venen equipats amb GPS o, si no, amb estris per penjar el mòbil, aquestes rutes han deixat de ser patrimoni exclusiu dels habitants del territori.

Així les coses, podem anar per una carretera estreta vora els Aiguamolls i trobar-nos amb quatre autocaravanes de matrícula holandesa que van en processó. O que Fortià quedi col·lapsat, malgrat el radar de tram, per vehicles amb plaques de països diferents.

Cal reconèixer, però, que aquest invent americà, que ja s’utilitzava per a temes militars als anys setanta i que als noranta varen començar a compartir amb els civils, ens ha portat també aspectes molt positius, sobretot a aquells que tenim capacitat per perdre’ns fins i tot al rebedor de casa.

Aquesta mena de sapastres de l’orientació, dels quals jo podria ser un bon exemple, hem vist la llum al cel —o més aviat al satèl·lit— i se’ns han esfumat les pors a l’hora d’agafar el cotxe i el mapa de paper per anar a qualsevol lloc.

Fins i tot, podem treure pit i trobar l’aparcament amagat al centre de la gran ciutat quan, anys enrere, per trobar-lo havíem de donar voltes veient el mateix edifici quatre vegades.

És una evidencia que aquest Global Positioning System ha vingut per fer-nos, en general, la vida més fàcil.

Tot i això, si no està actualitzat o no el sabem programar, és fàcil que ens faci passar per camins inhòspits i conèixer indrets nous, abans d’arribar al nostre destí.

Així les coses, no és estrany trobar-nos un camió de gran tonatge amb matricula búlgara passant amb dificultats pel nostre poble o que circulin cotxes forans per les nostres rutes alternatives, que ja han deixat de ser secretes

EL TREN DEL DEBAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L’objectiu de qualsevol dels que posem les nostres cabòries en un mitjà no és altre que promoure un pensament crític que generi debat.

Així ha passat amb l’interessant article que va publicar aquest setmanari, on el senyor Xavier Ludevid, com a antic gerent d’urbanisme de la ciutat, exposava la seva idea sobre el que seria convenient per al futur ferroviari de Figueres.

Al voltant d’una taula de terrassa estiuenca, un vespre càlid, ens vam trobar uns amics que, sense cap intencionalitat, vam encetar un debat sobre el tema.

Com sol passar, tot i el nostre desconeixement en arquitectura, en estructures ferroviàries o en economia política, ens vam atrevir a dir-hi la nostra.

Val a dir que va ser un debat força desequilibrat, ja que la majoria dels reunits opinàvem que l’opció presentada era un pel rocambolesca.

El traçat exposat comportaria que, a nivell de rodalies, l’estació de Vilafant fos un “cul de sac” i que els trens haguessin de desfer el camí de tornada, cosa que implicaria uns canvis de tracció que retardarien encara més el lent caminar d’aquests trens.

Fer que un tren s’aturi a les dues estacions suposaria un embolic i un retard que s’afegiria als actuals problemes de rodalies.

El projecte exigiria doblar l’actual línia de connexió entre rodalies i AVE, que passa pel pont del Príncep i, paral·lelament, ampliar i adequar l’abaixador de Vilamalla.

A tot això, caldria sumar-hi el soterrament de la vella estació i de les seves vies, una obra desitjada però, en múltiples ocasions, rebutjada per les institucions que l’haurien de finançar.

A més, si fem cas dels nostres avis i prenem la Rambla com a centre de la ciutat —que ja no ho és—, la distància entre ella i les dues estacions actuals es diferencia en poc més d’un quilòmetre, segons Google Maps.

El resultat del debat va ser que a una ciutat de menys de 50.000 habitants no li calen dues estacions, i que el que de veritat necessita és reorganitzar les dues zones: una, per donar pas a un nou barri que no trenqui la ciutat; i l’altra, amb una ampliació que dignifiqui el veïnat.

De nen, vaig passar moltes hores a la vella estació, amb la qual m’uneix un vincle emocional important. Però hem de ser realistes i no aturar l’evolució i —com bé deia l’autor— potenciar l’eficiència d’un mitjà ecològic.

Ara tenim qui ho vol pagar, dons ho hem d’aprofitar.

Estic segur que altres debats hauran girat a l’inrevés; en qualsevol cas, el que podem extreure de tot plegat és que encara hi ha articles que generen conversa, gràcies a setmanaris com aquest i a persones com el Sr. Ludevid.

BECARIS D'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Encara que a la nostra zona hi hagi molta gent que aprofita les vacances dels altres per treballar de valent, el cert és que, en els mesos estivals, molts prenen un descans.

I això es nota molt pel fet que, tot i quedar-nos a la zona, percebem que canvien les cares de les persones amb qui tenim un contacte quotidià, ja sigui als comerços, oficines o entitats.

La major part de la resta del país descansa: les escoles, els banquers, els advocats, els metges i, els que més notem la seva absència, els periodistes.

Desapareixen molts programes de la graella, aquells que mirem o escoltem cada dia, i n’apareixen de nous, sovint intentant mantenir una continuïtat que no és tal.

Generalment són formats que es prenen la informació d’una forma més banal, que no exageren les males notícies i que ofereixen temes més lleugers i empàtics, com si, a l’estiu, tot hagués de ser amable.

Perquè això és el que demana aquell que, lluny de la feina, vol sentir que la vida és diferent, tot i que sigui només per unes setmanes.

Es parla de cuina —bàsicament de productes freds—, excursions, viatges, concerts, anècdotes i, sobretot, molt de bon humor.

Desapareixen els programes i els presentadors estrella i sorgeixen veus i plomes noves, que potser s’estrenen en els mitjans.

I es nota en les paraules dubitatives, en frases que s’emboliquen, en falques publicitàries que entren fora de temps, en titulars a peu d’imatge equivocats o en articles fora de lloc.

Però aquest és el peatge de la formació: sense errades ni dubtes no s’engreixa l’experiència.

Tots nosaltres, en qualsevol dels àmbits laborals, hem passat pel moment en què hem de posar a prova els nostres coneixements per primera vegada, sense un paraigua que ens protegeixi.

Es diu agafar responsabilitat, créixer laboralment i aprendre dels errors.

I és per això que hem de tenir paciència i ajudar aquell dependent que no troba el que demanem, aquella telefonista que no ens entén, aquella infermera que dubta i aquell presentador o presentadora a qui el vestit li va balder i no li surten les paraules.

Entre ells hi ha els grans professionals del futur: els que, d’aquí a uns anys, ens serviran i ajudaran amb diligència, els que ens faran gaudir i ompliran titulars.

Bon estiu als becaris que no fan vacances; aprofiteu les oportunitats!

ENTRE TOTS ELS FEM PETITS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Jo no dic que em sembli malament, però de vegades em sembla que la societat s’està extralimitant amb aquesta exagerada sensibilitat per qualsevol fet i la controvèrsia que es munta al seu voltant.

L’última que he observat és la, per a mi, poc convenient celebració de la majoria d’edat del futbolista Lamine Yamal, on es van contractar persones amb acondroplàsia.

A mi no m’hi van convidar, per la qual cosa no puc saber quin tracte se’ls va dispensar, però entenc que formaven part d’un espectacle reglat.

Sense entrar en els gustos de cadascú o en si es pot considerar adient l’exhibició de persones amb malformacions físiques, entenc que es tractava d’un espectacle on els actors estaven degudament remunerats.

És per això que no entenc el rebombori d’algunes associacions que han criticat la contractació.

Els que tenim una edat recordem que, al segle passat, hi havia un espectacle, el dels “enanos toreros”, que, afegit a la tauromàquia, feien un xou que sempre vaig considerar grotesc, però que avui encara es fa.

Fins i tot han guanyat una sentència en un jutjat de Màlaga que el volia prohibir, al·legant que ells preferien treballar en aquests espectacles abans que en altres, per exemple de caire eròtic, on la degradació i la humiliació encara són més palpables.

Històricament, les persones amb particularitats físiques sempre han estat injustament ridiculitzades: eren els bufons del rei i fins i tot els còmics, com Jerry Lewis o Jim Carrey, feien el personatge de grillat, amb veu distorsionada i ulls travats, fins i tot els acudits dels anys vuitanta sobre gangosos o tartamuts.

No hi ha gaires persones amb nanisme que ocupin llocs importants o que siguin reconegudes, més enllà de Peter Dinklage, actor a Joc de Trons, o Warwick Davis a Star Wars o Harry Potter.

Tampoc l’art els ha tractat massa bé: només cal recordar Mari i Nicolás en un racó del quadre Las Meninas de Velázquez, o els set nans de la Blancaneus, que se’ls reconeixia per les seves característiques –grunyó, dormilega, queixalós...– en lloc de posar-los noms de pila.

De fet, hi ha altres col·lectius amb discapacitats, com els cecs, que, ben organitzats, tenen feines dignes que els poden fer sentir part de la societat.

Potser això és el que els manca a aquestes petites persones: una associació potent que els faci grans, que els ajudi i els faci visibles perquè la societat les valori pel que poden fer i no pel que són.

Potser així evitaríem, en ple segle XXI, aquests debats tan fora de lloc, que encara els fan més petits.

NITS DE MAL DORMIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

L'onada de calor, que el canvi climàtic ens ha enviat aquest passat juny i que ha omplert les notícies, m’ha permès descobrir adjectius per a les nits caloroses que fins ara no havia relacionat.

Ja fa temps que es parla de les “nits tropicals”, quan costa aclucar l’ull, però aquest any he descobert, a través de les cròniques meteorològiques, que segons la temperatura que s’assoleixi, les nits poden ser “tòrrides” (que jo associava a un altre tipus de nit) si no baixen de 25 graus, o “roents” si la cosa encara es dispara més.

No sé si hi ha algun altre nom amagat, com podria ser “nit de foc” o “nit infernal”, si la natura ens envia nits encara més xafogoses.

Però el que és cert, és que en el que portem d’estiu, ni amb les finestres esbatanades es pot dormir de forma agradable i seguida.

I no només per la calor, ja que el fet d’estar al llit amb el balcó obert s’ha convertit en un malson, precisament per no poder conciliar el son.

El motiu és l’excés de vida exterior de la gent que, omplint carrers i terrasses sense hora de recollida, alcen la veu de manera directament proporcional al nivell d’alcohol, i sembla que els tinguem dins de casa.

I a més a més, quelcom que em sembla encara més greu: les places, els parcs infantils i les pistes d’esport de molts barris i pobles s’omplen de mainada juganera en un horari que està més enllà del que seria recomanable per als menors.

I així les coses, els veïns comencen a estar emprenyats amb els pares irresponsables que deixen que nois i noies de curta edat estiguin fins a altres hores fora de casa.

Aquests fets han posat en peu de guerra una urbanització de Vilafant, que està farta que la pista pública estigui sempre plena de gent forana, fet que associen a un augment de la inseguretat i als danys als vehicles.

També, s’hi celebren partits de futbol-pista de matinada, on el rebombori i els cops de pilota trenquen el silenci nocturn i, a més, segurament per la ineficàcia dels porters, es celebren gols cada dos minuts, amb crits i visques, mentre els veïns que s’han de llevar d’hora per aixecar el país mosseguen el coixí amb els ulls com plats.

No sé si aquestes nits es podrien batejar com a “nits molestes”, però el que està clar és que molta gent, aquest estiu, està tenint nits de mal dormir, i no només per la calor.

TERRASSES DE BARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa setmanes que, degut a la desaparició de les estacions suaus, estem immersos en una canícula que ens fa suar a totes hores.

Molta gent ho passa malament, sobretot els pobres esforçats que, arribat aquest temps, els toca atendre el turista, que, ens agradi o no, continua essent un dels pals de paller de la nostra economia local.

I no només els de fora. Malgrat la desmillorada situació econòmica que manifesten la majoria de persones, el cert és que, arribat el vespre, les terrasses dels bars i restaurants s’omplen de paisans.

Una activitat que abans es feia a casa, amb cadires a les voreres, als balcons o, els més afortunats, als jardins.

Però, que ara, a les ciutats i pobles, s’ha traslladat a aquesta mena d’àgores a la fresca, d’escenaris de vida, abanderant aquesta convivència tan mediterrània, com són les converses darrere una copa, potser fent un mos, amb la família o els amics i deixar que el temps llisqui lentament mentre el sol s’amaga, la lluna pren el relleu i els mosquits busquen víctimes.

“Bares, que lugares, tan gratos para conversar” cantaven els Gabinete Caligari.

Un actiu per als restauradors, que veuen que no cal posar tots els ous al cistell del turisme, i que tenen, en el públic local, clients fidels que els poden fer salvar la temporada.

És per tot plegat que caldria que els ajuntaments no posessin entrebancs a l’ocupació de l’espai públic, sempre dins d’uns límits raonables.

És sabut que, aquest mateix caràcter ibèric, amic de la picaresca, fa que siguin necessàries les normes i les vigilàncies, sense oblidar la seguretat i fugint del “tot s’hi val” tan nostrat.

Però es que hi ha hagut pobles costaners on s’ha obligat a enderrocar marquesines fixes que feia dècades que hi eren, còmodes i ben condicionades, amb l’únic objectiu que, a l’hivern, quedi lliure el pas, justament quan menys gent s’hi passeja.

Penso que, arribats aquests temps, facilitar el desenvolupament d’aquest tipus d’espais, que generen ocupació i ens fan gaudir, hauria de ser una prioritat.

Hem d’aprofitar el nostre clima, perquè no ens n’adonarem i, de cop i volta, sense avís previ, ens trobarem amb el fred fosc i gris que ens obligarà a portar mànigues llargues i tancar-nos a l’interior fet que, definitivament, no és el mateix que veure la vida passar des la terrassa d’un bar.

LA "UNIÓ" FA LA FORÇA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre m’ha fet pena veure partits de futbol, o de qualsevol altre esport de masses, amb les grades buides.

És evident que, per al competidor, sobre tot el local, és decebedor i que ha de fer un esforç mental suplementari per aconseguir rendir al màxim.

Vaig escoltar una vegada un entrenador reconegut i amb aires de filòsof que, en un debat sobre l’assistència de públic als estadis, venia a dir que és com un lluç que es mossega la cua: si no es guanya, no hi ha públic, però si no hi ha públic, costa de guanyar.

Però, opinava que el primer pas l’ha de fer l’equip, que són els jugadors els qui han de fer venir el públic, i després la roda ja girarà a l’inrevés.

Un clar exemple d’això han estat els darrers anys de la nostra Unió Esportiva Figueres, jugant en un estadi gran i preciós on només hi van els pocs seguidors de veritat.

Tampoc no ajuda que, a les televisions, es doni futbol d’elit cada dia i a totes hores.

Però, és cert que, des que en Flix ens va enredar, el club no acaba d’aixecar cap, tot i els esforços dels presidents, directius i sponsors.

Ara, acaba de perdre la categoria i, la temporada vinent, s’haurà de veure les cares amb equips com el Banyoles, el Bescanó o el Lloret, que tampoc no ajuden a engrescar.

La UEF ha de reiniciar-se i encetar, un altre cop, el camí de pujada.

Fora important conservar l’esponsorització actual, una empresa que ja ha acompanyat l’èxit del futbol gironí i que pot ser el pal de paller que, en altres èpoques, van ser les famílies Bach o Miquel.

El paper de l’equip juvenil en el darrer MIC ens omple d’esperança, i, si saben conservar aquesta fornada, poden crear els ídols locals necessaris per engrescar la gent i el vestidor, com ho van ser, fa anys, Vilarrodà o Pitu Duran.

També s’hauria de valorar la incorporació d’una figura en declivi que ens posi al mapa periodístic.

I tot això ho ha d’amanir amb un entrenador bregat, murri, motivador i espavilat.

El problema és que tot això és difícil de trobar, i l’èxit, que es va assolir antuvi, no és garantia de repetició.

Però, com deia aquell famós entrenador, si els resultats no arriben i l’equip no engresca, el ciment seguirà essent el color de la grada.

El futbol, com tots els esports, passa per cicles. Tant de bo que la UEF, la propera temporada, comenci n’enceti un cap on li pertoca, per ciutat i per història i que la gent torni a Vilatenim, perquè, en aquest cas, mai més ben dit, la “Unió” la fa la força.