PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"
estem en un país on, històricament, molts han viscut del totxo, amb empreses constructores pròsperes, paletes autònoms amb feina i professionals d’altres oficis complementaris, com ara lampistes, guixaires o fusters, que s’han guanyat bé la vida.
També, venim d’un passat en què una família treballadora
podia estalviar per comprar un pis, això sí, amb molt d’esforç, superant molts
anys d’hipoteca amb tipus d’interès astronòmics.
I, si no es podia, o simplement no es volia, es llogava
un pis, sobretot en el cas de les parelles joves, cosa que també suposava un
esforç, però era assumible.
I, en canvi, ara tenim un greu problema perquè no es
poden pagar els lloguers ni comprar pisos i, a més, els professionals diuen que
la construcció ha deixat de ser un negoci.
La reflexió general es limita a dir que els salaris són
massa baixos i els habitatges, massa cars. I això és una evidència
indiscutible, però potser, per trobar-ne els motius, ens hem d’anar una mica
més enllà.
Estem d’acord que hi ha empreses rapinyaires, aprofitades
i especuladores que juguen amb la pobra gent, que col·lapsen el mercat i que
constitueixen un col·lectiu que cal tenir a ratlla.
Però grans tenidors sempre n’hi ha hagut. A Figueres,
sense anar més lluny, fa anys hi havia edificis grans d’un sol propietari que
els llogava a preus racionals, i no passava res. El pecat no és ser ric; el
delicte és aprofitar-se de la situació de manera desmesurada.
Plantegem-nos que, si els constructors actuals poguessin
tenir plantilles qualificades, estables i implicades, menys burocràcia,
impostos i normatives, potser podrien pagar millors sous, fer habitatges a
preus més ajustats i guanyar-se la vida.
Tampoc podem obviar que, si els llogadors estiguessin
protegits de les ocupacions il·legals i dels impagaments, potser no els caldria
apujar els preus per seleccionar els llogaters o deixar pisos tancats.
I restringir els pisos de lloguer turístic, que fan molt
mal al lloguer estable.
Però, al final, els nostres polítics només s’aprovaran
unes subvencions que paguem entre tots i unes normes febles de cares a la
galeria, que altres canviaran després de les eleccions i, amb tot plegat,
l’agonia continuarà i acabarà desembocant en una crisi que fa temps que
s’anuncia.
Les lleis mal aplicades i la manca de planificació és el
que fa anys que està matant el futur de l’accés a l’habitatge.
