PAPERASSA

Fa setmanes que els pagesos estan revolucionats i malgrat els trasbalsos que porta qualsevol vaga, tothom ho entén.

Dècades enrere, un pagès era una persona que, malgrat treballar molt dur, sense hores, ni dies de festa, podia gaudir d’un reconeixement social i econòmic

“Aquests rai que són de pagès” deia la gent quan els veien reunits els dijous davant l’Astoria de Figueres.

Les parades feien goig i els productes frescos, a preus assolibles, eren venuts amb bon benefici per qui s’ho havia guanyat i per la butxaca del comprador. El que ara s’anomena un “win-win”.

Tot això s’ha perdut, les grans cadenes, la globalització, els productes de càmera frigorífica a baix cost omplen el supermercats en detriment d’un agricultor o ramader que ha hagut d’empassar-se el preu de la especulació.

Però, si repassen les reivindicacions d’aquests dies de la gent del camp, veiem que això no ho és tot, ja que dins dels seus punts d’exigències un dels que destaca en negreta es l’augment de la burocràcia.

Dins dels seus punts calents, també, hi ha referències a les exigències mediambientals, la dificultat per obtenir autoritzacions fitosanitàries, normatives complexes i en definitiva una entrellat de paperassa que, segons ells mateixos, els fa passar més entona davant l’escriptori que sobre el tractor.

I aquest no és, només, un problema dels que viuen del camp. La dificultat dels “papers” s’ha fet endèmica a tots els sectors i la majoria de les empreses han hagut d’augmentar la seva plantilla de administratius, fet que els suposa un “més cost” que redueix el compte de beneficis i al mateix tems que encareix el producte final.

Els que fa anys que ens guanyem la vida sabem que el que abans era un imprès i un cop de segell davant un funcionari malcarat, avui dia és una muntanya de tramitacions, que sovint es solapen i es contradiuen i que en els darrers temps estan transformant-se en complexes i a voltes, mal girbades, aplicacions web.

Indubtablement, n’hi ha que ens salven d’abusos, que ens han fet obrir els ulls, que ens ajuden, i que ha sorgit per les males experiències dels propis usuaris.

Però, el filar tant prim se’ns ha girat en contra i l’excés de permisos, tramitacions, normes, formacions i drets, alimenta la mandra per fer qualsevol projecte, emprendre una nova empresa, iniciar un procés de fabricació, obrir una botiga, llogar un empleat i fins i tot, treballar el camp.

I contra això és difícil protestar, perquè en realitat, estaríem protestant contra nosaltres mateixos.

 

CARNESTOLTES PASSAT DE VOLTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La veritat és que em va costar entendre la ubicació en el calendari de les festes de Carnaval.

Que si s’ha de contar quaranta dies enrere del Diumenge de Rams per trobar el darrer dia de la festa o que comença set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. Un embolic

Reconec que he hagut de tornar a repassar-ho per escriure-ho.

Així les coses, no és d’estranyar que la festa sigui, com el seu calendari, una disbauxa des del Dijous Gras al Dimecres de cendra.

Com passa amb la majoria de festes religioses o, si més no, reconegudes pel catolicisme com aquesta, l’envolten un seguit de tradicions arrelades i que el temps ha adaptat a les costums actuals, sense perdre l’essència

La coca de llardons, el Rei i la Reina, l’enterrament de la sardina i el que més coneixem avui dia, les carrosses, les colles i les disfresses.

“Carrus Navalis”, sembla l’origen de la etimologia de la paraula i que era una processó de màscares que es feia, en èpoques romanes, durant la avarada d’una nau.

El temps ha transformar els balls d’antifaços, en rues de carrosses que les colles porten mesos decorant, disfresses enginyoses i treballades, sovint fetes artesanalment i que donen color a unes desfilades simpàtiques i divertides tant pels que hi surten com pels que la contemplen.

I malgrat que tothom visualitzi Roses, a l’Alt Empordà hi ha molts pobles que organitzen festes i desfilades acolorides i amenes.

El problema de tot plegat és quan la festa es surt de mare, quan els participants es preocupen més pel consum que per la coreografia, quan la disfressa es va perden al final de la rua, quan a alguns els costa anar en línia recta.

No és estrany veure a un Mickey Mouse amb una cervesa a la mà, un Supeman amb un cubata o a un Charlot fumant, mentre intenten ballar al ritme d’una musica tropical que els deu retrunyir dins del cap.

És cert que la memòria es fa fonedissa quan ens convé i que molts dels que ara critiquem aquestes actituds en algun moment vàrem estar al mig de la festa i ens vam deixar endur pel moment.

Però, s’ha de reconèixer que, des de el punt de vista de l’espectador i sobre tot per la mainada, no és una bona imatge la que donen alguns participants que, emparats per la permissivitats de la festa, aprofiten per passar-se de voltes durant els Carnestoltes

GRIP-CAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segur que durant les darreres setmanes heu estat fotuts, heu passat la grip, sinó la Covid per enèsima vegada.

A hores d’ara, encara sentim gent tossint, que ens fa allunyar-nos-hi i tornem a veure rostres tapats, fet que ens porta records pretèrits. Tornen els fantasmes, salten les alarmes.

Costa de creure com de ràpid oblidem les coses. Encara no fa 4 anys que imploràvem als investigadors que trobessin una vacuna que ens protegís la nova i desconeguda Covid i ara ens fa mandra posar-nos la poció que ens ha de protegir d’aquesta tossuda grip hivernal.

Les notícies diuen que els hospitals comencen a estar saturats, tornen les lliteres als passadissos, a posposar intervencions, es donen baixes per tres dies només amb una trucada i ens obliguen a dur, altre cop, les mascaretes en segons quins espais.

Com si res no hagués passat, com si el temps hagués anat enrere.

Segons les autoritats sanitàries, la baixada de l’índex de vacunacions és totalment proporcional a l’augment de contagis per grip.

Fa mesos que ens ho estaven advertint (tot i que, potser massa subtilment) que aquest hivern seria un caldo de cultiu pels virus, que el canvi climàtic ja te aquestes coses, que tot ha canviat i que la grip, acompanyada per un Covid residual, afeblit, però emprenyador, ens donarien problemes.

En aquest país, també, es fan algunes coses be i una d’elles son els protocols que s’activen quan els experts anuncien situacions que poden generar trasbalsament.

Quan es tracta de fort vent es posa en marxa el “Vent-Cat” amb les pluges l’anomenem “Inun-Cat” i la neu abundant o en llocs poc habituals és el “Neu-Cat”

Durant aquests dispositius especials s’activen professionals i mitjans per intentar que la situació generi el mínim impacte possible.

Proposaria un “Grip-Cat” per l’hivern vinent i que arribat el moment es conscienciï a la gent de la necessitat d’una vacunació, que es pugui administrar gratuïtament en horaris flexibles, al domicili de la gent gran o mancada de mobilitat, desplaçaments als centres de treball o que les farmàcies i centes de salut de proximitat les poguessin administrar-la sense cues.

La previsió és la clau de l’èxit i un “Grip-Cat” estalviaria molts problemes als sanitaris, cèntims a les empreses i milloraria la vida de la majoria de la gent durant els mesos d’hivern.

 

 

MÒBILS PER EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els reis han enfilat camí avall i la mainada torna a la rutina escolar, aquest any amb el debat encès per l’informe PISA i els mòbils a les aules. Dos problemes que en realitat són un mateix.

Un conegut em comentava que al seu net encara no l’hi ensenyaven les lletres, quan ell, a la seva mateixa edat, ja era capaç de formar síl·labes.

L’explicació del professor va ser que, segons les darreres directrius, la prioritat no era l’aprenentatge, sinó el benestar del nen, la seva felicitat i la convivència.

El pobre avi va quedar garratibat.

Però, no carreguem tota la culpa als educadors, un col·lectiu que, com va passar amb els sanitaris durant la pandèmia, ara veiem que estan confosos, pressionats, i havent de fer la feina que haurien de fer els pares.

I és que el comportament dels progenitors no ajuda, aquestes festes segur que heu vist a nens de curta d’edat, durant els àpats, jugant amb els mòbils, perquè estiguessin quiets.

Així les coses, no ens hem d’estranyar dels resultats i de que una part del jovent, desmotivat, pensi que ja no cal aprendre a escriure correctament, si existeixen els correctors, si tot està en la “Wikipèdia”, si qualsevol dubte t’ho resolt “Google”.

Tampoc, cal saber geografia si el “Maps” et situa, ni idiomes si el “Translàtor” és capaç de fer-nos entendre, ni multiplicar, si el mòbil ja té calculadora.

El problema de la manca de coneixements i l’ús del mòbil, van de la mà.

Deia un militar xinés que si no pots amb l’enemic, han d’unir-t’hi o si més no, utilitzar-lo en el teu propi benefici.

Prohibir els mòbils serà complicat, com qualsevol prohibició a un adolescent, però la seva utilització pera l’ensenyament secundari, penso que podria ser possible, sempre que la comunitat educativa i la tecnològica, es posessin d’acord.

Hem canviat la forma de comprar, de treballar, de viatjar, de comunicar-nos i l’educació també ho ha de fer, però amb una planificació molt meditada.

Desenganyem-nos, el net del meu amic ja no cantarà les taules multiplicar, ni tampoc aprendrà la llista dels reis visigots, ni recitarà de memòria les capitals del món, però segur que, amb una bona gestió de l’ensenyament, serà un bon advocat, mestre, metge o enginyer, com ho va ser el seu avi.

És important que tinguin tota la informació a l’abast de forma atraient, que hi hagi una nova manera d’aprendre-la, que estiguin motivats, que desenvolupin la curiositat, la capacitat de sacrifici i que sàpiguen obeir.

I de les conjugacions, que aprenguin el present de l’indicatiu del verb “respectar”.

 

NADAL MIRANT A DALT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que som una mica descreguts ens preguntem com és que això del Nadal ens transforma d’aquesta manera i que, a més a més, tot i saber-ho amb antelació, ens passi cada any.

Malgrat que practiquem un agnosticisme d’estar per casa, que no som de posar guirlandes, arbres o pessebres i que acceptaríem fer un viatge durant aquest període, irremeiablement acabem sucumbint a la voràgine nadalenca.

Deu ser cosa de les llums, les nadales, els dies de festa, les olors, els torrons, els mercats o la fred, però és ben cert que ens empaita.

També, val a dir que el consumisme ajuda, els anuncis, les músiques i els aparadors ens recorden a tota hora les dates en que vivim.

Desconec si això passa en celebracions d’altres religions, potser en el seus països també es així, però en aquest catolicisme que ens varen inculcar fa dècades, el Nadal ens sacseja l’ànima.

Segurament, perquè a diferència de la Setmana Santa que relata una mort, el Nadal celebra un naixement i puc certificar que quan hi ha nouvinguts, la felicitat es multiplica exponencialment.

Però, malgrat que els nens siguin els protagonistes de la festa, que gairebé tot giri el seu voltant, el moment en que els adults aixequem les copes, solem mirar a dalt i recordar aquells que ja no hi són i que, ara més que mai, trobem a faltar.

A cada taula de cada casa hi quedaran cadires buides, mancaran copes amb les que brindar, abraçades per fer, regals per obrir, històries per explicar, mans per agafar.

Són els nostres absents, amb els que hem compartit part de la nostre vida, els que portem al cor i que, en dies com aquests, se’ns fan presents i ens transporten a feliços temps antics.

La reflexió és que, tot i que vulguem buscar l’excuses, el fet és que el Nadal, ens agradi o no, ens remou per dins.

És per tot plegat, que en qualsevol de les reunions d’aquests dies, en xocar les copes, mirarem a dalt i buscarem aquell rostre, que només està en el nostre record i compartirem un somriuen d’enyorança.

I ens sortirà aquella estima que portem dins tot l’any i que, ara, per aquesta màgia incomprensible del Nadal, ens aflora.

Per ells, els que mai han marxat.

TANQUEU L'AIXETA COI !!

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En temps passats, els pares i els avis, gent bregada per una vida que no varen tenir fàcil, tenien impregnada la filosofia vital d’evitar el malbaratament.

No és que fossin temps gaire pitjors dels que molta gent està vivint ara, sinó que tenien el sentit de l’estalvi desenvolupat per les necessitats viscudes en una dura post-guerra.

Segur que molts del que esteu llegint aquestes lletres recordareu els avisos que, subtilment o no, ens enviaven els nostres ancestres quan sospitaven que estàvem cometent una despesa inútil.

Si l’estona de lectura a la cambra es perllongava massa rebíem un missatge de veu, sense mòbil ni WhatsApp, avisant-nos de que ja hora de tancar el llum.

Si el menjar quedava al plat sense un motiu de pes o el consum de begudes ensucrades era superior a la mitjana marcada pels tutors, també suposaven un comentari que, tot i l’amabilitat, ens venia a recordar que les coses no les regalaven.

Tor plegat ara se’ns fa present quan veiem el preu del combustible, el de l’oli d’oliva, del kilowatt i la vida en general

Però el que més recordo ara és aquell avis, més categòric, que rebia quan la dutxa o la raspallada de dents era més llarga de l’habitual: “Nen, tanca l’aixeta”.

A menys que, entre el període de temps entre que escric aquestes línies i es publiquin no hagi caigut un diluvi, seguirem immersos en una sequera molt preocupant que fa que els pantans ens ensenyin els budells en forma de campanars i lleres seques.

Però, és que, vist des de la ignorància, però comentat amb alguns entesos, sembla que les mesures adoptades no son suficientment dures.

Estic en condicions d’assegurar que el límit de 210 litres per persona i dia, adoptat per aquesta emergència, és molt superior al que es gastava a les llars de la classe mitjana quan jo era jovenet.

Molts dels consultats estan d’acord de que el límits hauria d’estar encara molt per sota del marcat i que la seva superació hauria de generar un càstig molt més sever que una simple baixada de pressió.

Sovint, tenim la sensació de que els legisladors emeten lleis i normes des de despatxos aïllats de realitats o mancats de sentit comú.

Si la meva mare aixeques el cap, segur que els deixaria anar aquella frase que encara recordo amb molta estima: “Tanqueu l’aixeta coi !!”

FUTBOL DE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa dies que les xarxes socials em recorden que fa 22 anys, la UE Figueres va eliminar al FC Barcelona en aquella copa de L’Emèrit memorable, on vàrem arribar fins a semifinals.

Encara, tinc present l’ambient que es va viure el vespre del 7 de novembre del 2001, amb el camp de Vilatenim ple i amb el cor del públic més compartit que dividit, ja que el sentiment no era que a la gent l’hi fos igual qui guanyés, sinó que la gran majoria volia que cap dels dos perdés.

Però, un gol a la prorroga del recordat Kali Garrido (res a veure amb mi) va fer caure l’eliminatòria del costat empordanès i va fer esclatar d’eufòria una comarca que es sentia orgullosa del club.

I que, de retruc, donava visibilitat a una ciutat que volia ser quelcom més que la tomba de Dalí i el bressol del surrealisme.

Gent d’arreu es desplaçava a cada partit, aprofitava el diumenge i omplia bars i restaurant, amb un impacte important en l’economia local.

Com passa actualment a Girona, la ciutat amb que sempre ens hem volgut emmirallar i amb la que, durant un temps, semblava que empaitàvem.

Ara, molts empordanesos es desplacen a Montilivi, fins i tot es veuen samarretes blanques i vermelles pel carrer ja que l’interès que desperta la gran temporada de l’equip de Michel i Delfí Geli, va més enllà de les muralles del barri vell.

I malgrat que no oblidem la mofa que vàrem patir per part dels gironins quan vàrem fracassar, davant el Cadis, en l’intent de pujar a primera al 1992, aplaudim el que ara estan fent, sense deixar de sentir enveja sana.

Potser, també ajuda el conveni de col·laboració amb el Peralada, equip estimat a la comarca, malgrat la rivalitat i que el City de l’admirat Pep Guardiola, en sigui el màxim accionista.

Mentrestant, els socis i simpatitzants de la Unió Esportiva Figueres aguantem el xàfec i esperem pacients que algun dia sortim del pou i deixem enrere aquesta lliga “Elit” que s’han inventat els que ja no saben com revifar el futbol regional.

Una nova junta enceta un camí que no serà fàcil, si no arriba un patrocinador potent, com aquest distribuïdor de pinso de gos, que posi allò que cal, per fer un equip guanyador.

I si de retruc, el nous governants municipals, encapçalat per un ex-jugador, miren cap a Vilatenim, ajudaria a revifar un club, que no pot desaparèixer per segon cop, i ajudaria a recuperar aquell “orgull de ciutat” que alguns diuen que l’hi manca als figuerencs.

PASSATGERS AL TREN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquesta frase, cridada en veu alta, era habitual a majoria de les estacions al finals del segle XIX.

En aquella època, al 1877, una petita caseta era l’estació de Figueres, en la incipient línia ferroviària entre Figueres i Girona i que pretenia unir Barcelona amb la frontera.

Amb prou feines tenia 12.000 habitants, la recent inaugurada Rambla era el centre de la ciutat i pocs cotxes hi circulaven.

Així les coses, la població acostumava a desplaçar-se a peu i, potser, en bicicleta per anar a agafar aquell cuc metàl·lic que corria, estirat per una màquina que vomitava vapor i cendra, per un camí de ferro que els transportava als pobles del voltant en incomodes seients de fusta.

Gairebé un segle més tard, es va aixecar una nova estació al costat, segurament suficient per l’època i des de llavors el seu enorme rellotge de l’andana ha sigut testimoni de milions d’històries d’amor, comiats forçosos, exiliats i perseguits, esperes eternes, veremadors, estudiants o nuvis de viatge.

Com a fill i net de ferroviari, sóc un enamorat de les vies de tren, pocs llocs em porten tants records com la vella estació de Figueres, on he passat moltes hores, però, també considero que de romanticisme no es viu, que hem de ser pràctics, els temps canvien i cal fer un pas endavant.

No podem continuar amb una cicatriu que trenca la ciutat, una estació que en 58 anys ha quedat obsoleta, en un barri degradat.

Ja no hi ha mercaderies, ni descarrega en els seus molls, la majoria de les vies son mortes, deixades i tapades de vegetació, els que van a Barcelona solen triar l’alta velocitat, el rellotge s’avorreix.

És el moment de fer via cap a Vilafant, poble amb el que es comparteix nom i una frontera cada cop més estreta, fins a formar gairebé un sol nucli.

Ho tenim en safata, aprofitem l’oportunitat, millorem els accessos i apostem pel futur, regenerem els dos barris, alliberem la ciutat, això sí, sense perdre les vies de rodalies que ens segueixin connectant amb el nord.

En 146 anys la ciutat ha quadruplicat la població, els autobusos urbans i els vehicles particulars fan que la gent ja no vagi majoritàriament a peu i ja voldrien la majoria de ciutadans del país poder gaudir d’una moderna estació a només 1.200 metres del centre urbà, que avui ja no és la Rambla.

No perdem el tren de la modernitat, canviem de via. Passatgers al tren!!

ELS COLORS DE LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El quadre representa a una dona d’ulls tristos, amb un mig somriure amoïnat, que du un colom de la pau entre les mans.

Com la majoria de les obres pictòriques, representa el sentir del seu autor, el que l’envolta, el seus somnis, les seves frustracions, introspeccions i esperances.

“Sempre estem buscant seguretat a les nostres vides” va dir l’autora “Potser la trobarem en l’amor, però, si més no, continuarem buscant”

Heba Zagout, pintora palestina de 39 anys, feia poc que havia presentat l’exposició “Arrelats com les oliveres” en cooperació amb la fundació “Rawasi”.

La seva obra combina les traces senzilles i infantils, amb colors vius i sol representar a dones palestines, amb somnis d’una vida millor

Però, aquesta professora d’art de l’escola de Gaza no ha tingut l’oportunitat de complir el seus somnis de pau en una terra que, de ben petita, la va fer patir.

Una bomba malintencionada, s’ha endut el seu colom de la pau, ha trencat la seva paleta de colors i ha segat de cop la seva vida i la de dos dels seus fills petits.

No cal cercar culpables, ni qui va llençar aquesta bomba, ni totes les que esclaten, ara mateix també a Ucraïna, al Sudan, Birmània, Somàlia, Iemen i les altres 52 guerres que actualment estan actives al món.

No mirem més enllà de nosaltres mateixos, en un món global anomenat humanitat, que en ple Segle XXI segueix permeten que es matin innocents per ambicions, per terres, per creences, per ètnies o per riqueses, la culpa tant és de qui la fa com de qui la permet.

La nostre història és una amplia i fosca exposició d’aquarel·les i olis amb marcs tètrics, que seguim alimentant amb pintures que representen morts, mutilats, desplaçats i vides trencades.

Un museu on hi podem trobar, des de l’expressionisme que no passa desapercebut, a un surrealisme que ningú entén i un realisme cruel, que ens hauria de fer actuar.

El colors de la guerra no són vius, ni de traços senzills com els quadres de l’Heba Zagout, ni hi surten dones que assoleixen vides millors.

Hi predomina el negre, el color de la màxima foscor, el que rebutja la llum, el que barreja els tres colors primaris sense mostrar-ne cap, el dels núvols de tempesta, el del dol que sentim per la gent que, com ella i els seus fills, moren cada dia sense culpa ni raó.

MANCA PERSONAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El Sr. Escudero, destacat empresari empordanès, declarava en aquest mateix Setmanari que no podia entendre com es publicaven xifres d’atur superiors al 8% a la nostra comanda i pel contrari, els empresaris no trobaven empleats.

Mirant la conjuntura actual i amb l’experiència dels anys, sembla que l’explicació ve donada pels nous temps, tant laborals com educatius, que vivim.

Fa quatre o cinc dècades, la mainada pujava educada en la mal anomenada “cultura de l’esforç”.

Es vivia una mala situació, motivada per les necessitats de l’època, les famílies necessitàvem ingressos, l’oferta educativa era inferior i calia ajudar a l’entorn familiar; no s’hi valia a triar.

Avui dia prima la formació, a ser possible universitària i els cicles formatius, que tenen una oferta clarament millorable, solen abastir-se més de joves que no han pogut accedir a estudis superiors, que no pas de nois i noies vocacionals.

El sistema educatiu actual, basat en la teoria, però amb poca pràctica, ja que les lleis que no permeten a un menor gairebé ni agafar un tornavís, fa que els joves surtin al mercat laboral mancats d’una experiència que, dècades enrere, a la mateixa edat, ja era manifesta.

I amb un diploma sota el braç, esperen rebre unes nòmines que no poden defensar.

Si a tot plegat afegim que la filosofia laboral actual es basa en l’objectiu de gaudir del lleure i la conciliació que, tot i que és perfectament lícit, fa que l’afany de superació quedi minvat.

Les ajudes socials, totalment justificades quan és el cas, estan mancades de filtres de control i en alguns casos incentiven les feines “subterrànies”.

Les empreses, que tampoc queden exemptes de culpa, afogades per impostos i normatives, no s’estiren el que caldria i voldrien tornar a la figura de l’aprenent, el que no protestava si calia escombrar i que durant els primers anys, aprenia ajudant sota la faldilla de l’oficial de torn i que, en mols casos, eren explotats per quatre duros.

Però, això ja està perdut i amb aquest context, pocs paletes, fusters, mecànics, electricistes o cambrers, tindrem en el futur.

Així les coses, les noves generacions creixen desmotivades i al contrari de fa anys, acaben aprofitar-se dels pares fins arribava la trentena.

Mala peça tenim al teler i si les coses no canvien, cada dia veurem més joves pel carrer a hores lectives i més empreses mancades de mà d’obra qualificada,  motivada i compromesa.

I encara que sembli paradoxal i que molts no ho entenguin, les xifres d’atur augmentaran, però seguirà mancant personal.

LA FESTA DE L’1 D’OCTUBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÁ"

Mirant el calendari, me n’adono que abans d’ahir era 1 d’octubre i que ja han passat 6 anys

És significatiu que, amb el pas del temps, aquesta “festa” hagi quedat amagada en un racó de la memòria col·lectiva.

I m’hi refereixo com a “festa”, perquè molts ens ho vàrem prendre així, com un dia de joia, d’alegria, de germanor.

Dinars populars, trobades de veïns, cues amb somriures, cava, ratafia i galetes del forn de la Barceloneta, complicitat i bon rotllo.

Com si fos una festa major però amb una vesant reivindicativa, evidentment, el motiu hi era, però al cap i la fi, una festa.

Com s’han batejat sempre els dies de les votacions, que les anomenen “la festa de la democràcia”.

Però, de tots es conegut que la diada es va tòrcer el mateix dia i tot el que ha vingut després.

i a dia d’avui amb prou feines se’n parla, han quedat en el calaix dels records les cadenes humanes, les tractorades, les cuitats bloquejades i les samarretes grogues.

Fins i tot s’ha passat de puntetes, informativament. pel darrer onze de setembre.

La manca d’un camí unificat ha fet que, lluny de suposar un avançament, ens trobem en mig d’unes negociacions per a la investidura on es discuteix quelcom que no hauria de suposar un problema, com es la cooficialitat de les llengües, la lliure educació en cada territori o el just finançament.

Com si s’hagés desfet el camí recorregut.

Hi haurà gent que potser no estarà d’acord, però el que em sembla un pas enrere és que els polítics actuals, nascuts en democràcia, posin més pals a les rodes a un possible amnistia que no pas aquells que, havent participat de la llarga dictadura, en plena transició, varen apostar per reconciliar polítics exiliats i contraris al franquisme i modernitzar les lleis ràncies de l’època.

Veient i escoltant els debats sembla clar que aquesta classe política acabarà aigualir-nos les festes.

 

LA BATA DEL "COL.LE"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara que ha començat el curs, ens posen en la pell dels petits i recordem els nostres primers dies d’escola amb tot el que l’envoltava; els pupitres, la senyoreta, la pissarra, uns amiguets que ja fa molts anys que no en sabem res, les olors, els llapis, la bossa.

I plens de nostàlgia, alguns fem l’exercici de treure la pols a l’àlbum de fotografies dels pares, de quan hi havia carrets i, entre pàgines separades per papers fins, hi trobem aquella foto, potser en blanc i negre, on sortíem somrients, en el pati de l’escola, tots de costat i amb la bata idèntica.

Els que ja tenim una edat recordem que les bates tenien poca varietat cromàtica, bàsicament eren de ratlles verticals estretes blanques i blaves pels nois o roses les nenes, amb coll, un cinturó blau cordat per un boto i una butxaca superior, potser amb el nostre cognom brodat.

Tenien poques possibilitats de sobreviure tot un curs i en calien més d’una per poder acabar la temporada dignament a causa les taques de tinta, cola, restes de l’entrepà i sorra del pati.

De totes maneres, ara com abans, a la que l’edat augmenta, l’obligatorietat de l’uniforme disminueix i a curta edat, la bata queda oblidada.

Amb l’excepció d’alguns col·legis privats, on la bata és substituïda per un uniforme complert, amb faldilles per les nenes, polos i jerseis, serigrafiats amb el nom i logotip del centre educatiu.

Tot això està, ara mateix, d’actualitat al país francès on es plantegen seriosament obligar a dur uniforme sencer a totes les escoles del país i a totes les edats.

El debat està servit, ja n’hi ha que opinen que suposarà una despesa afegida que alguns no es podran permetre, que hi ha religions que no voldran renunciar als seus abillaments particulars o els que, fanàtics de la imatge, no voldran que els obliguin a vestir una moda que no han triat.

Però, tant mateix hi ha una part important que pensen que els uniformes, apart d’un estalvi en la vestimenta diària, són una protecció, igualen allò que les marques separen i apropen a mainades de famílies socialment diferenciades.

No en va, la situació s’ha iniciat en el país de la “égalité” i la “fraternité”, però que en la realitat presenta un gran esgraó entre classes.

De totes maneres, prosperi o no la obligatorietat dels uniformes entre els estudiants adolescents, que mai els treguin la bata del parvulari ni aquella foto que guardaran tota la vida i que miraran cada setembre, quan els seus fills o nets tornin al col·legi.

 

MÚSICA A L'AIRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dilluns matí i el rellotge de la Rambla, que torna a funcionar, no ha deixat de tremolar i, a les parets dels edificis històrics que l’envolten, encara hi reboten les melodies dels artistes que en els darrers dies, han omplert aquests espais de musica i festa.

Les brigades de neteja tenen feina, les màquines escombren, els empleats recullen i endrecen.

El que no saben és que, enmig dels papers, les bosses, els gots i les restes de les aglomeracions del dia anterior, també s’emporten un munt de sons i cants.

La plaça de l’Ajuntament estava plena de claus de Sol, la plaça Catalunya de negres amb punt, a la plaça de la Palmera s’amuntegaven les fuses, la Plaça Josep Pla era un recull de semi corxeres, per la Rambla passejaven codes i armadures, pel carrer Nou baixaven tablatures guixades i rebregades i, a la porta del teatre Jardí, s’amuntegaven les partitures i les lletres en vers.

Cordes de guitarra, pues i alguna selleta es passejaven despistades.

Fins i tot, aquest matí de dimarts, encara es flairaven notes escapades d’acords, els majors alegres i festius, els menors melancòlics o fins i tots tristos, els de sèptimes tensos i amatents, resum dels sentiment musical del cap de setmana.

Tots ells amuntegats i barrejats allà on, dies abans, havien estan composicions alineades i sorprenents que havien sacsejat a milers de persones, fent-los gaudir, plorar, ballar i cridat.

El miracle de la musica, la màgia de l’Acústica.

Vint anys, amb l’únic parèntesi de la pandèmia, és una majoria d’edat consolidada, la maduresa d’un esdeveniment, la consagració d’un idil·li entre una ciutat i la seva música

Figueres es reivindica en dies com aquests, combrega amb la gent i deixa de banda les acusacions d’insegura i bruta, per a convertir-se en la capital musical del país.

Això demostra que no només és surrealisme i botigues de dissabte. S’ha d’extrapolar la imatge de que també s’hi poden trobar alternatives, com altres museus de primera línia, racons interesants, una església mil·lenària, una fortalesa immensa, una bona programació teatral, parcs i jardins, una rica història i tot plegat impregnat de música viva, que romandrà a l’aire fins la propera edició.

 

COVID-23

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dissabte a la tarda, al rovell de l’ou de Figueres, els carrers feien goig i els visitants, majoritàriament del país del nord, remenament i miraven.

En una botiga, de les poques que queden d’antuvi, em topo amb una persona que portava mascareta al rostre, blanca i sanitària.

Val a dir que em va sobtar i el meu subconscient es va posar en guàrdia, tot recordant temps preterits, que em varen semblar molt llunyans.

Sembla mentida amb quina rapidesa oblidem, ja que tot plegat fa poc més de dos anys, el que ens sorprenia veure algú que no portés la cara tapada.

La casualitat, capriciosa, va fer que de tornada sonés a la radio el “Resistiré”, per acaba d’adobar-ho.

Precisament, fa uns dies, tot remenant per casa vaig retrobar-me les mascaretes endreçades.

Les de l’empresa, que tant ens va costar decidir, les blaves quirúrgiques rebutjables, les FFP, que eren les bones i que varen millorar amb les FFP2 i FFP3, i fins i tot les de dissenys i de colors que, al final de l’emergència, servien més per vestir que per protegir. Tot em va semblar antic.

I al costat, uns tests d’antígens, d’aquells que calia posar-se el pal pel nas i esperar 10 minuts anguniosos fins a que les ratlletes ens donaven el veredicte final.

Doncs, aquell noi que vaig trobar en aquella sabateria figuerenca no ha estat l’únic, i darrerament, estic veien cada cop més gent que es deuen haver fet la prova i que les dues fatídiques ratlles vermelles l’ha obligat a buscar, en el fons dels calaixos, aquelles mascaretes que ja ni recordaven.

Sembla que el virus ha tornat, llegeixo en l’edició digital d’aquest setmanari que hi ha una nova variant, l’ “Eris” i que les estadístiques diuen que estem em ple repunt.

De totes maneres, sembla que ja no és el que era, potser serà per les vacunes o perquè el cos s’adapta a les circumstàncies, però ara mateix, veure algú que es delati, tot tapant-se la cara, ja no ens posa la por al cos, malgrat que ens sobti.

No sé si el temps passa tant ràpidament com sembla, però em vaig sorprendre a mi mateix, quan en ple centre comercial, una mascareta hem va dur records d’un aplaudiments als sanitaris, que ja tenia oblidats.

Val més que tinguem memòria, que estiguem amatents a aquest nou Covid de l’any 23 que, tal com va quedar demostrat al 2020, res és impossible.

QUINA CALOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quina calor!!. És el que hem estat dient i escoltant tot el que portem d’estiu.

Una calor infernal, insuportable, que ens fa tenir basarda de sortir al carrer, que costa treballar, sobre tot els que ho han de fer a intempèrie, que no convida ni al bany de platja del migdia.

Ni tant sols quan cau el sol aquesta xafogor desapareix, a poble no ve de gust treure la cadira a la porta i les nits es fan llargues i suades.

Fins i tot, la ciutat de Figueres ha deixat de ser comentada només pels surrealisme dalinià sent noticia per arribar a temperatures extremes i Darnius va assolir el nefast record de 45,1 graus centígrads

Els avis d’abans explicaven que de calor n’ha fet tot la vida i que, depenent dels anys, la canícula, que tècnicament són temperatures superiors a 37 graus, ha estat present cada estiu.

Però, jo tinc la sensació que aquest any l’astre rei ofega més que mai i que l’ambient crema la pell.

I en mig de tot plegat, l’ONU ha fet un advertiment sobre l’escalfament global, afirmant en el darrer informe que la temperatura global ha pujat vora 1,5 graus des de la revolució industrial i que preveu que en el període de 2030 i 2050, la temperatura pujarà un altre 1,5 C.

Aquestes afirmacions, que han sigut comentades abastament, em semblen minses i sense posar en dubte els coneixements dels científics, poc alarmants.

Els negacionistes, que n’hi ha, diran que aquest grau i esquaix no és gaire i que, posats a tenir calor, tant se val 38º com 39º.

Potser si que només és un 1,5º, però cal afegir-hi la manca de pluja, la radiació solar, la humitat i el canvi en el comportament de les plantes i els animals.

Només cal tastar les fruites de quilòmetre cero, les que els nostres esforçats i mai prou reconeguts pagesos autòctons, han recollir aquest estiu.

Albercocs sense gust, préssecs i nectarines que no fan la seva olor característica, prunes poc sucoses, peres llimoneres petites i les síndries i melons gairebé inexistents

El vent reescalfat i fora de lloc, apareix quan no toca i amb seva malèfica aliança amb el foc, ens fa reviure malsons, com aquest cap de setmana a Portbou, Colera i Llança, cremant paisatges secs que hem d’apagar amb l’aigua que escasseja

Vist amb perspectiva i tenint en compte el comportament humà al llarg de la historia, em fa ser pessimista.

I és que aquests informes, tot i que siguin realistes, no fan gaire favor per la conscienciació que cal a tothom per adonar-nos que anem cap a una catàstrofe climàtica que, si no fem res, serà irreversible.

NITS A LA FRESCA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Vivim en un indret turístic on cal acontentar el visitant, que ens dona vida i feina. Això fa que, lluny de fugir de casa, quan arriba l’estiu un percentatge molt alt dels autòctons aprofiten la situació per treballar més que mai.

Prop de la costa, les feines de temporada sovintegen i malgrat les queixes, totalment certes, dels hostalers per la manca de cambrers professionals, els aturats i estudiants aprofiten els mesos de calors per sanejar, ni que sigui mínimament, l’economia de l’any.

Molts d’ells, acabada la jornada, poques ganes els queda per l’oci i encara menys pes sortides nocturnes, àpats en restaurants plens o llargues reunions d’amics.

Com a molt, una escapada a la platja propera en el moment de descans o un passeig de vespre, quan la fresca fa que s’estigui millor a la intempèrie que a dins de casa.

És per això que trobo que els festivals rurals que organitzen els ajuntaments de molts pobles son una bona via d’escapament, tant per aquells que l’endemà han de treballar, com pels que prefereixen passar les vacances a casa per no veure’s engolits per les multituds.

“Les nits a la fresca” que s’anuncien i que es porten a terme a moltes places i racons dels nostres pobles i ciutats son aquell oasi en mig de l’estiu, amb un format amè i barat.

Projeccions de cinema, sardanes, petites obres teatrals i músiques de tots  tipus, a l’aire lliure, mentre la mainada remena lliurament pels voltants.

Una exemple sense anar més lluny, aquest passat divendres, a Navata, uns veïns musiquers i un ajuntament col·laborador, varen reunir una colla de músics i cantants aficionats, gent del poble o rodalies, que havien preparat cadascun, des de feia setmanes, un parell de cançons conegudes.

Les varen interpretar amb els instruments més preuats, que son el cor i la il·lusió i que, barrejats amb talents amagats, varen distreure a un públic que omplí la placa amb cadires plegables arrenglerades i vanos a la ma.

Fins i tot, es varen atrevir, tots plegats, a una interpretació conjunta com a fi de festa, com es fa en les grans trobades de músics famosos.

Un “mojito”, una mica de tertúlia amb els veïns i cap a casa, amb la satisfacció, tant dels participants, com del públic, d’haver gaudit d’un bon vespre.

Nomes calen ganes i predisposició, perquè tothom gaudeixi de l’estiu, tant aquells que treballen, com la gent gran, com els que prefereixen quedar-se a casa per evitar els turistes passats de voltes.

I podem ventar-nos que, a la nostra comarca, això ho sabem fer molt be.

ESPECTACLES SENSE MÒBILS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÁ"

En Robert Zimmerman, altrament conegut com a Bob Dylan, va actuar, fa unes setmanes, a Barcelona.

La majoria de la gent que va assistir al Gran teatre del Liceu es va quedar amb un pam de nas, ja que el controvertit músic de Minnessota no va entonar cap dels seus himnes eterns, que ens han acompanyat durant dècades.

Però, si alguna cosa cal destacar d’aquest estrany concert va ser la decisió del divo de que el públic no pogués utilitzar el mòbil durant l’actuació.

Així les coses, al entrar al recinte, els telèfons quedaven tancats en una bossa, totalment inutilitzats.

Aquest fet va provocar als assistents una sensació de buidor, com si els hi faltés alguna cosa, com si quedessin aïllats del mon exterior.

Tot i que ja majoria tenien edat suficient per afirmar que la seva l’adolescència i joventut era anteriors a l’invent dels mòbils, en aquell moment el trobaven a faltar com el cec el bastó.

Però, passat els minuts, tothom estava relaxat, passejava per les majestuoses escalinates, tafanejava per les llotges i compartia una copa de cava en Saló dels Miralls, tot conversant, sense selfies, ni trucades.

Un cop a platea, la gent es saludava, parlava, fins i tot amb el veí desconegut, compartia experiències i debatia sobre l’obra del mite que estaven a punt de veure.

Quan sonaven les notes dels músics, cap llum ni flaix interrompia la màgia i els assistents varen gaudir, cadascun a la seva manera, d’un concert que la majoria no oblidarà.

Al final, tothom va entendre que havia estat una bona iniciativa que calia implantar a altres espectacles

Fa poc va actuar Coldplay i el seu líder, Chris Martin, va manifestar que hi havia moments que tenia la sensació que cantava a les llumetes i no al públic, que en lloc de gaudir del moment, el veia a la seva pròpia pantalla.

Una llàstima per ambdues parts.

“Figueres a escena” té una bona programació de teatre i música i jo no veuria amb mals ulls que en algun dels seus programes s’obligués a deixar els mòbils inhabilitats. Segur que l’experiència guanyaria en qualitat i els actors o músics es sentirien més a prop de la gent.

Això si, val a dir que un cop el públic va traspassar les portes del emblemàtic teatre barceloní, els mòbils varen tornar a sonar i la vida va continuar, però ningú va poder penjar cap foto a les xarxes socials ni fer enveja als membres del grup de WhatApp i varen marxar amb la sensació d’haver assaborit el concert, malgrat no haver escoltat el “Blower in the wind” ni cap dels èxits del rei del folk.

PETARDS OFF

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan es juguen finals de competicions esportives on participen equips rivals, en acabat, solem sentir l’esclat de petards.

Els que no hem seguit l’esdeveniment no sabem mai si han estat llançats pels seguidors de l’equip guanyador o pels detractors del perdedor, encara que el seu club no hi hagi participat.

D’una manera o un altra, els estrèpits es fan palesos i trenquen el silenci, sovint als vespres.

Però, d’un temps ençà, als habitants de Figueres i extraradi no ens cal que hi hagin competicions, ni guanyadors, ni perdedors, ja que cada vespre escoltem coets sense cap motiu aparent.

És cert que estem en època d’esclats, que Sant Joan és la festa del foc, fogueres i petards i que n’hi ha que fan cua per comprar cebes, trons, piules, xiuladors, bombetes, volcans, sortidors, bengales, correcames, etc.

També, que Sant Pere, patró major dels figuerencs, ha heretat aquesta tradició petardera i que aquesta setmana ens fem un fart de sentir explosions i traques a totes hores

Però, penso que fora convenient que, malgrat que les tradicions s’hagin de respectar i conservar, s’hauria de regular l’ús d’aquest artefactes pirotècnics la resta de l’any.

De tothom és conegut que aquestes explosions espanten els animals, sobretot els gossos i gats, provocant-los tremolors i estrès i que, també, afecten les persones més sensibles, els autistes, nadons i molta gent gran.

Tornem a entrar en contradiccions legislatives, ja que les lleis be que regulen els nivells de decibels que una indústria pot emetre, a fi de no provocar trastorn auditius als veïns que l’envolten i preservar la tranquil·litat, àdhuc de protegit contra el maltractament als animals, especialment els domèstics.

És per tot plegat, que a Figueres, quatre veïnes han engegat una campanya, anomenada “Soroll Off” per sensibilitzar la població i reclamar una regulació que freni l’ús dels petards.

Cal ser coherents i conscienciar els ajuntaments amb la finalitat d’aconseguir una convivència cívica sense aquests trastorns innecessaris.

Podem entendre que el foc és màgia i misteri, que els explosius han estat sempre una expressió de festa i tradició, però no cal que cada vespre, durant tot l’any, ens facin creure que s’ha jugat la final de Champions.

PROMESES PER COMPLIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja han passat un parell de setmanes després dels comicis municipals, i la majoria dels elegits ja tenen les idees clares i els pactes acordats, sobre tot en els llocs on els resultats han estat molt repartits.

En moltes poblacions veiem que han negociat amb els vots de forma matussera, donant-li un gaire que, potser, no era el que volíem, fent coalicions antinaturals per apartar als incomodes, la mateixa història de sempre.

És el que passa quan a les eleccions no hi ha segones voltes, com passa en altres països.

Per això penso que és important recordar a tots els que pactin i els que, finalment, obtinguin o renovin la possessió de la vareta de batlle, que tot just fa uns dies, parlaven de projectes futurs que ara han de començar a complir.

Parlo en present, perquè hi ha la mala costum de guardar-los en calaixos foscos fins el tram final del mandat, amb la finalitat de que els fets recents influeixin en el vot immediat.

Però aquí estem nosaltres, per reclamar allò que, en plena eufòria electoral, ens varen presentar amb bombo i platerets i que a nosaltres ens va sembla interessant.

També em pregunto com quedaran temes aprovats per governs que ara ja no hi són i parlo, evidentment, de Figueres.

El anteriors administradors varen enlluernar a tots els empordanesos amb dos temes cabdals per la mobilitat de la comarca, com son l’eliminació del pas a nivell i la unificació de les estacions de tren.

A ells no els ha servit per renovar càrrecs, però penso que això no hauria d’influir a l’hora de acabar de tancar acords previs entre les institucions.

Com també podria passar amb el projecte, altament publicitat, de la conversió de la sala Edison en un hotel de luxe i un centre comercial, que serviria per intentar començar a regenerar el centre de la ciutat.

Els nous equips de governs tenen, ara, l’obligació d’actuar segons varen manifestar durant la campanya, però sobretot, procurar pel nostre benestar, encara que això comporti empassar-se l’orgull.

I en mig de tot plegat, ens tornen a convocar a les urnes i, malgrat que no siguin municipals, els acords entre partits, amb els nostres vots com a moneda de canvi, també ens afectaran.

Quina mandra fa tornar a passar per una altra campanya electoral, visites de candidats, discursos buits, fotografies oportunes i sobre tot, engrandir, encara més, el sac de les promeses per complir.