POLÍTICA AMB CLASSE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que qui treballa per vocació és com si no treballés.

El problema és que molta gent no es pot guanyar la vida amb allò que l’hi agrada fer i altres no arriben a trobar mai el seu camí.

Ser polític en una professió que penso que hauria de ser catalogada d’alt nivell vocacional.

Jo sóc d’aquells que he hagut de ser president de la comunitat de veïns per sorteig, que he participat a les AMPES i els consells escolars per responsabilitat de pare i malgrat fer-ho tot el millor que he sabut, sempre m’he trobat amb aquells que tot ho critiquen i que res els hi va bé.

És per ells que he estat molt feliç el dia que he deixat el càrrec, i he pensat que, per dedicar-se a això s’ha de tenir una vena especial de la que estic totalment mancat.

I admiro la gent que és capaç de carregar-se a l’esquena les decisions que afecten a gent desconeguda de forma honesta i altruista, malgrat rebre critiques d’una part de la societat i corrent, fins i tot, riscos personals.

En els darrers anys ho hem viscut molt de prop, amb polítics empresonats per unes idees i amb una crisi inaudita per gestionar, que ha generat polèmiques, algunes injustes.

Confesso que vaig pensar que, després de tot això, els que es dediquen a la política sense cap altra intenció que viure de ella, fugirien i que es produiria una regeneració, amb joves talents que portarien idees fresques i que haurien après tot allò que no s’ha de fer.

I podríem tornar a confiar en els governants, que aplicarien les seves creences en la cerca del be comú, sense estratègies de partits ni a la caça d’objectius com si fossin una multinacional.

Però, no cal que expliqui com continua la història, només cal veure les dificultats absurdes per formar un govern a Catalunya, les picabaralles en altres comunitats, els trànsfugues o la ineficàcia i la manca d’autoritat dels dirigents europeus.

Fins i tot als “pobles grans” con Figueres som testimonis d’absurdes baralles dialectes, plasmades en els plens i en els articles que es publiquen en aquestes mateixes pagines.

Per tot plegat, penso que cal una gran renovació política, que demostri que la seva vocació és la gestió pública i la seva intenció, millorar les coses.

S’ha de canviar la “classe política” per una “política amb classe”

LES CRISIS DE LES COSES PETITES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sense dubtar de l’afirmació de que “en els pots petites hi ha la bona confitura”, estem descobrint que les petites coses, aparentment invisibles i fàcils de dominar, ens poden complicar la existència fins a límits, fins ara, insospitats.

Encara immersos en una crisi sanitària sense precedents i just quan, en plena vacunació, sembla que comencem a veure la llum, ens arriba una nova crisi, que tot just truca a la porta i que, ben mirat, sembla conseqüència de la primera.

La podríem anomenar “La crisi dels semiconductors”, que no són xofers a mitja jornada, sinó uns diminuts components electrònics.

Sembla ser que les aturades causades pel Covid han provocat el tancament d’alguns fabricants d’aquest tipus de components i entenc que, afegit a una manca de planificació en la fabricació, bàsicament en països asiàtics, ha fet que ara escassegin en tot el món.

Sense aprofundir gaire –i que em disculpin els entesos-, cal explicar que aquest diminuts xips són indispensables en els circuits electrònics, bàsics pel funcionament dels ordinadors, televisors, mòbils, videoconsoles, targetes gràfiques i que, degut a la digitalització de les nostres vides, sense ells no es poden fabricar cotxes, ni motors, càmeres o aparells de comunicació.

Per dir-ho curt i ras, sense els xips semiconductors la nostra actual manera de viure, no és possible.

Sembla ser que, al menys durant els propers mesos, hi haurà seriosos problemes per satisfer a tota la demanda, que tot sigui dit, s’ha disparat en els darrers temps.

Aquesta situació pot provocar una crisi que, malgrat no afecti directament a la salut de les persones, si que pot impactar en els aparells utilitats en sanitat i per suposat, dificultar el desenvolupament i el funcionament de les empreses, les seves vendes, les comunicacions i fins i tot els transports.

I això ens han de fer veure que, per molt que invertim en modernitat per cercar la llibertat, la realitat és que cada cop som més dependents de coses tan diminutes, com un virus o un semiconductor.

És com si els nous temps ens estiguessin passant factura, la rebel·lió dels menuts, de les coses petites.

 

JA ÉS PRIMAVERA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa justament un any, estàvem a punt d’entrar en els dies més foscos de la pandèmia, amb el tancament total i el dur confinament domiciliari.

Només gosàvem sortir al balcó per aplaudir els soferts sanitaris, ens feia angoixa, fins i tot, anar a llençar les escombraries i la ignorància ens feia protegir-nos exageradament quan havíem d’anar al supermercat a comprar el que ens dictava la por, més enllà de les necessitats reals.

I ara, sembla que el temps fugit ens menteixi per fer-nos creure que tot això va passar abans del que realment va ser, però de tot plegat fa, només, un any.

Llavors,  com ara, tot just entràvem a la primavera quan l’hivern es va tornar a instal·lar a les nostres vides.

Sort de la bonança que tinguérem aquells dies, del bon temps i el sol que ens va escalfar, de la llum i de les flors obertes, ni que fossin en els testos de casa.

Perquè la primavera, en el seu context habitual, no la varem gaudir, no varem poder sortir a olorar la natura, ni a passejar per les platges.

La majoria no varem veure créixer l’herba que pintava de verd els camps, ni els animalots sortint del cau.

Però ja deia el periodista i escriptor americà Hal Borland que cap hivern dura per sempre i no hi ha primavera que salti el seu torn.

Sense afirmar que hem assumit aquella “nova normalitat” tant esmentada als inicis, estem aprenent a viure la situació amb esperança i resignació a parts iguals, amb la justa protecció i amb una capacitat de adaptació admirable.

I així les coses, hem d’anar recuperant, ni que sigui de manera diferent, tot allò que, en el 2020, se’ns en va privar i no només festes i celebracions, sinó també el que ens fa sentir vius.

Com la primavera, quan els dies s’estiren, amb les seves alegries i les al·lèrgies, el sol i els ruixats, els amors primerencs, les maduixes i les prunes, els pèsols, les faves i els enciams.

Diu un antic proverbi que la primavera és l’època en que la natura esta prenyada, quan la vida és per tot arreu.

Avui és 23 de març, el dia mundial de la meteorologia i just fa tres dies que hem canviat d’estació, estrenant una primavera diferent, única, que ens ha de tornar a fer-nos sentir lliures i a mirar amb esperança els esdeveniments futurs.

La publicitat dirà que ja és primavera, i ho serà als nostres cors.

 

SOL I VENT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El que varen inventar Alessandro Volta i Thomas Edison i que va revolucionar la manera de viure, ara ho tenim tant assumit que no parem atenció a tot allò que ha de succeir per poder carregar el mòbil.

La majoria desconeix que no existeix un lloc on la electricitat estigui emmagatzemada de forma permanent, les bateries actuals són un mal embolcall, difícil de reciclar.

La corrent generada en cada moment s’ha de gastar immediatament, d’aquí les diferències de preu, segons els dies i els trams horaris.

La demanda actual fa que calguin cada cop més fonts d’energia i més properes, per evitar les maleïdes línies d’alta tensió que la transporten.

Històricament, el carbó, de producció limitada, difícil extracció i altament contaminant, en va ser el fabricant. Després es varen construir els pantans – de les poques coses bones de la dictadura – i amb la seva força hidràulica ha estat, durant dècades, la font més neta, però cara i limitada als caudals d’aigua.

El progrés ens va dur l’energia nuclear, la més eficient i constant, però que comporta uns perills que ja han tastat a llocs com Ucraïna o Japó.

La font d’energia ideal seria aquella que no s’esgotés, que no tingués gaire cost de producció, que no contaminés i que funcionés, localment, a tota hora.

Sembla que encara no s’ha trobat la que compleixi amb tots els requisits, però certament l’eòlica i la solar són, ara com ara, les que més s’hi acosten.

Darrerament, investigadors de tot el món hi aposten fermament però es troben amb els problemes de sempre.

Primer els governants, sobre tot els d’aquí, que pensen que les elèctriques perdrien ingressos i conseqüentment els fallaria “l’endoll” en aquell consell d’administració que els asseguri la jubilació.

Les dades diuen que hi ha països nòrdics que generen més energia solar que España, amb gairebé la meitat d’hores de sol i a l’Alt Empordà, palau del vent, amb prou eines extraiem energia eòlica.

La manca d’un pla directori consensuat fa que els projectes topin amb moviments contraris, com esta passant ara a Roses i abans, a altres llocs.

Volem potenciar la mobilitat elèctrica per netejar la contaminació, però posem en perill el medi ambient per generar corrent. Un cercle que cal obrir.

S’ha de cercar l’equilibri que impedeixi el desordre natural i que faciliti -fins i tot als que hi estan en contra- que se’ls hi faci la llum quan premin l’interruptor.

La natura ens ho posa a l’abast però som nosaltres els que ho hem de saber gestionar, amb criteri i sense fanatismes.

HOMENATGE UNIONISTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja ho diu una dita castellana que “De bien nacidos es ser agradecidos” i és que tant a nivell personal como professional, tots tenim persones, entitats o famílies a qui mostrar agraïment o reconeixement.

A nivell popular, més enllà de carrers, monuments o places, és en el terreny esportiu on es fan més notoris aquests homenatges, per la repercussió de les gestes aconseguides.

En altres països retiren dorsals o samarretes, aquí bategen indrets

I no parlo dels estadis, que sovint porten el nom del president del moment, sinó dels que han donat nom a tornejos o instal·lacions, per clamor popular.

Com l’estadi Johan Cruyff i el camp d’entrenament Tito Vilanona del FC. Barcelona o el Pavelló Joel González de Vilafant

L’estàtua de Kubala als accessos del Camp Nou, la porta 21 de Dani Jarque al Estadi del RCD Espanyol o el trofeu Antonio Puerta del Sevilla FC.

A Figueres també tenim alguns casos, com l’estadi Albert Gurt, o el pavellons Roser Llop i Rafel Mora.

Però a nivell futbolístic pocs homenatges podem trobar a la nostra ciutat.

La trajectòria de la Unió Esportiva Figueres, durant 102 anys, ha estat plena de persones que, tot i que encara segueixin vives –i per molts anys- ben podrien batejar portes, espais, vestidors, sales o trofeus.

No cal ser mitòmans, només agraïts.

Amb el risc d’oblidar noms imprescindibles, ara mateix em venen al cap futbolistes que varen dur el nom del club fins a la elit, com l’Antoni Carbonell, en Pere Vilarrodà o Damià Abella.

Jugadors molt estimats com en Buscató o en Pep Pagès, els que ens varen fer gaudir en els anys de glòria, com Echegoyen, Martínez o Gratacós amb en Pitu Duran al davant de tots.

Nissagues familiars com els Coto, directius esplèndids com Emili Bach o Carles Lloveras, empleats com en Met o Falcó, els que varen ressuscitar el club, amb José Antonio Revilla al capdavant, els que han dedicat la seva vida al futbol base com en Josep Buixò o afeccionats com en Paco Ullastre o en Jep Coma.

I fora de justícia afegir el recentment traspassat Sergi Murga, capità blanc i blau durant anys.

Si afegim els que m’he deixat, segur que podem fer una bona llista de candidats a ser símbol i exemple de les noves generacions blanc-i-blaves.

MAS-CARETES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Torna Carnestoltes, però sense rues ni reis, sense sardina ni enterrament, no hi haurà dijous gras ni caretes, només mascaretes.

Fa dotze mesos començàvem a flairar que quelcom dolent ens venia al damunt, però, ni els més pessimistes pensaven que, a hores d’ara, estaríem encara pitjor i que el calendari hauria de fer aquest salt.

Així les coses, no hi haurà desfilada a Roses, ni a tants altres lloc de la nostra comarca, trencant una tradició mil·lenària, que en aquest país es va reimplantar fa 44 anys, un cop mort el dictador.

Certament, els temps que vivim no aconsellen aglomeracions ni disbauxes, ja que és fàcil que, entre gintònics i eufòries, el virus aprofiti per saltar entre cossos desprotegits.

Però el mon és ple de contradiccions i, lluny d’aplicar el sentit comú, aquest cap de setmana les trobades no seran als carrers, ni als envelats, sinó als col·legis electorals.

Aquest diumenge d’enamorats, celebrarem la festa de la democràcia, aquesta que aprova lleis que son obertament absurdes, però que tot i la obvietat, ens obliga a obeir-les.

És difícil d’entendre que, sabent-nos espiats per internet, que ens enquesten contínuament i que opinem a les xarxes socials per qualsevol xorrada, no puguin aplicar-se altres formules per votar i que no calgui fer cua, tancar-nos en un espai reduït i interactuar amb una pobre gent, que la mala sort els ha posat en un taula electoral.

Malgrat tot plegat, els vots són necessaris i encara que després d’aquesta absurda campanya electoral ens envaeixi el desencís i la mandra, és convenient que diumenge fem via, ben protegits, en el moment de menys afluència i, sense dilatació, exercir el nostre dret.

I posats a fer bestieses i ja que hem perdut una de les festes més esperades de l’any, penso que estaria be reivindicar-nos i anar-hi disfressats, que segur que algú amb enginy i temps de confinament, ja ha ideat vestimentes i guarniments en forma de virus, de vacuna, de polític desorientat o de portaveu governamental.

La paradoxa és que el diumenge de Carnaval ens haurem de posar mascareta per anar a triar aquells que porten careta (política, la que no té goma) i que es canvia fàcilment, segons els hi convé.

MICRO-PAGAMENTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La gran majoria dels mortals, fins i tot molts dels que tenen la vida econòmicament solucionada, fem quatre números abans de fer una despesa.

Demanem pressupostos per a les obres o reparacions i comparem preus a diferents indrets a l’hora de fer compres.

Passem estones davant la pantalla cercant els millors preus per coses similars o a quin lloc podem estalviar-nos alguns calés.

Tot plegat entra dins de la lògica, els diners costen de guanyar i no estan els temps per llençar-los.

Però, per un altre costat, no ens adonem que tenim moltes petites despeses que ens passen desapercebudes.

Micro-pagaments que fem sense parar atenció, degut a que ho percebem com un import menor.

Podríem posar els exemples del tabac pels fumadors, els jugadors de loteria, la quota de mòbil, la cervesa al bar (quan es podia) o els cafès a la màquina.

Avui s’hi afegeixen les plataformes de televisió per internet que ens posen, a l’abast del sofà, sèries i pel·lícules per una mòdica quota, que sol ser de d’una sola xifra acompanyada de 99 cèntims, tot i que, a voltes, si volem estar al dia de la darrera novetat, hi hem d’afegir un lloguer de pocs euros.

Darrerament van proliferant i es reparteixen el pastis de les novetats, aconseguint que ens haguem de subscriure a casi totes.

Tampoc oblidem aquells servidors de música que ens permeten fer les nostres pròpies seleccions gairebé sense límits o que ens posen a l’abast canals dividits per estils, a un preu que, en la majoria dels casos, no arriba a les dues xifres.

I també, podríem afegir a la llista les poques monedes que posem als parquímetres, o ni tants sols això, ja que les aplicacions de mòbil que els ajuntaments ens han posat a l’abast, ens permeten pagar sense obrir el moneder aquests minuts a les zones blaves, tant presents a tot arreu.

Potser fora bo (o no), ara que fa poc que ha acabat l’any, fer l’exercici de sumar tots aquest minsos i insignificants micro-pagaments, que ens han carregat a la targeta de crèdit associada i als que no hem donat importància.

Quedaríem estorats pels import finals, segurament superiors a algunes d’aquelles compres en les que tant ens hi havíem mirat.

El “micro-pagaments” son els “macro-ingressos” de moltes empreses i un bon sagnat per les nostres economies.

LA MALALTIA DEL 2020

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa menys d’un any vivíem un dels episodis més incerts de les darreres dècades.

Enmig de l’enuig que ens provocava una pandèmia desconeguda, l’únic anhel d’esperança per sortir del malson era una vacuna miraculosa que ens fes immunes.

Sóc de la generació de les punxades al braç, aquelles que, a segons qui, feia reacció i l’hi deixava una marca de per vida.

Però, com molta altra gent, mai m’havia parat a pensar en el temps necessari per disposar-ne d’una, degut a proves i processos de fabricació, àdhuc de trobar la fòrmula.

És per això, que quan varem saber que el vaccí trigaria més d’un any en estar apte per a una infiltració amb garanties, varem patir un soterrament moral majúscul.

Però, aquest cop ha estat diferent i en un temps record, ja hi ha varis laboratoris que afirmen haver trobat la poció màgica que, amb un parell de punxades, espantarà el bitxo.

És, indubtablement, un èxit aclaparador, una meravella de la ciència, una lliçó de la comunitat científica a la que mai podrem agrair prou la seva aportació al nostre benestar.

En comparació a altres descobriments similars, mai s’havia donat tanta celeritat a un projecte.

Ara bé, posats a comparar, cal fer un petit incís per informar que la Còvid s’ha endut, a hores d’ara, prop de 1,8 milions de persones en aquests deu mesos a tot el món, la qual cosa és molt greu, però que confirma que no ha estat, ni de bon tros, la malaltia més mortal del 2020.

El càncer encara conserva aquest macabre pòdium, ja que l’any passat va matar vora 10 millors de persones, segons la IARC de l’OMS.

És a dir, gairebé vint vegades més, durant el mateix període

No vull pas dir que no es facin passes gegants, ni que els científics no hi dediquin temps i coneixements, sovint amb èxit.

Però no percebo les presses, ni la pressió, ni la competitivitat que hem constatat amb aquesta vacuna.

No vull ser malpensat però, potser és que no hi ha més de 100 governs que pagarien una fortuna a qui doni la solució.

Ens hauríem de preguntar, enmig de la alegria pels darrers avenços, quan arribarà el dia en que els poders s’involucrin de la mateixa manera per ajudar a eradicar, amb una rapidesa similar, la malaltia més mortal de la humanitat.

NOU ANY VELL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Quan s’acaben els cicles cal mirar enrere, com passa ara que s’acaba l’any gregorià, per fer repàs i creu i ratlla.

No només en l’àmbit empresarial, també personalment, cal recopilar tot el que de bo i dolent ens ha passat i aprofitar per cercar millores i marcar objectius abastables, tot i que molts dels que formulem quan prenem els raïms, sovint no arriben ni al mes de febrer.

Però hom pot suposar que aquest cop serà especial, que el maleït any que morirà aquest divendres s’endurà el pitjor de nosaltres, que ens han passat tantes coses dolentes, que la nostra condició d’ “animals racionals” ens farà reaccionar per anar a millor.

Hem après de primera mà que és l’aïllament, la solitud i el patiment, ens ha ensenyat a valorar les amistats, la salut i la feina, ens en hem adonat de la importància de l’escalfor dels avis, a recordar els que ens han deixat sense comiat i a respectar una natura que ens ha donat un bon clatellot.

I així les coses, farem esmena a la totalitat i ens proposarem canviar d’hàbits  per aconseguir que els nostres infants tornin a ser ells mateixos, que les vídeo trucades s’utilitzin només quan la distància ho requereixi, per poder moure’ns lliurement, visitar la família, per que l’esport, la cultura i les tradicions tornin a les nostres vides, viatjar o abraçar-nos.

Però, de tots és sabut que, dins la nostre condició d’ “animals racionals”, sempre han prevalgut més les animalades que la coherència, per la qual cosa, res no em fa pensar que ara serà diferent.

És per això que estic convençut que al 2021, ajudats per les vacunes i pocions, superarem mascaretes i barreres, però també que, lamentablement, no farem fora la majoria dels mals antics, aquells que arrosseguem de fa dècades.

Els politics seguiran treballant manats per interessos, la contaminació no deixarà d’embrutar el paisatge, els immigrants seguiran morint als mars, el vandalisme i la cobdícia no s’esvairan, els animals seran maltractats i ens continuaran etiquetant segons les tendències sexuals o el color de la pell.

Un nou món és possible, la sostenibilitat i la humanitat haurien de ser la nostres prioritats de canvi. Però, l’experiència i les hemeroteques fan que la meva confiança en l’esser humà estigui sota mínims.

I que, assumint la meva part de culpa, auguri un nou any similar al 2019, 2018 o 2017.

Si us plau, ajudeu-me a equivocar-me.

QUE NO ENS TOQUI LA LOTERIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Dimarts que ve sentirem de nou la cantarella que dona el tret de sortida a les festes de Nadal.

Sembla ser que els nens de San Ildefonso seguiran la normalitat i aniran traient números i premis dels dos enormes bombos, complint amb un ritual que acapara l’atenció de tothom, any rere any.

Un sorteig que omple de paperetes les nostres vides, tot i ser una mica enganyós ja que, tot i que el “gordo” es fixi en aquella participació que hem comprat en el col·legi del nen, a la botiga o hem compartit a la feina, difícilment en canviarà la vida.

Així les coses, un cop fem recompte i comprovem els números guanyadors, ens en adonem que, tot i tenir bona sort, sovint els imports a rebre no superen la despesa invertida.

D’aquí la típica frase del dia següent: “el més important és la salut” que no és més que una expressió molt gràfica que ve a dir que ens hem de conformar amb el que tenim, perquè sempre podria ser pitjor.

Un pensament molt utilitzat durant aquest any que, per fi, s’acaba.

Encara no sabem com seran aquestes festes, si podrem gaudir dels cunyats per la nit de Nadal, si els Reis d’Orient s’exhibiran en “streaming” o si després dels raïms només ens podrem fer “tele-abraçades”.

Però, el que sembla clar és que, per primer cop en més de 200 anys de la loteria nacional, la majoria de nosaltres tindrem un anhel diferent al del sortejos anteriors i en el fons desitjarem que, aquest any, ens toqui la salut, abans que un premi en metàl·lic.

I és que aquest nefast 2020, que s’emporta tant de patiment, ens ha alimentat el pensament de que hi ha coses més importants que les materials.

Participacions de vida, de benestar, que no es compren, sinó que les hem de guanyar, dia a dia, amb la nostra actitud, molta paciència i compliment de les normes.

Aquest serà el nostre premi “gordo” -o la “grossa”- d’aquest Nadal.

Sortir d’aquest malson i que la salut, aquesta companya invisible que passa desapercebuda mentre la tenim, i que tant trobem a faltar quan ens es fugissera, no ens torni a deixar.

I és que cada cop més gent es fa seva la màxima de que els cèntims no ho poden comprar tot.

Així dons, sort per dimarts i que no ens toqui ni la “pedrea”.

PAS A PAS

 PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Si alguna cosa bona en podem treure d’aquesta situació, és que durant el confinament local de cap de setmana del mes de novembre i el primer de desembre, la meteorologia  ens ha respectat.

Majoritàriament, hem tingut matins de dissabte i diumenge amb més sol que núvols, amb més calma que vent, amb més sequera que pluja.

Temps agradable per sortir a esbargir l’esperit més enllà dels murs de casa.

Un cop despatxades les feines de bricolatge, cuina i ordre domèstic, una estona per prendre l’aire i fer-nos sentir aquella llibertat que les normes semblen haver-nos tret.

I així les coses, sortir a estirar les cames, a nodrir-nos de vitamina C i moure les cames, es converteix en un exercici de supervivència davant les males notícies sanitàries.

Diuen que Vilafant és la ciutat dormitori de Figueres. Potser sí, que molts dels nouvinguts hi hem anat per trobar la calma que la ciutat no ens podia oferir, sense saber-ne res del municipi, de la seva història ni del seu entorn.

Els “xaves” empordanesos, els “quemacos” de prop.

I en dies com aquests ens en adonem de la sort de compartir un territori tan extens i ple d’indrets magnífics.

Sabates esportives, mitjons gruixuts, roba còmoda, aigua i mòbil, passes a ritme, esquivar pedres i seguir el camí cap a llocs que ens són desconeguts ja que el dia a dia, atrafegat i distant, ens els ha mantingut amagats.

Alzines centenàries, el riu Manol, Palol Sabaldòria amb el seu llegat patrimonial, la bòbila d’en Solé, la gorga Blava, la d’en Baqué i aquella on solia anar la meva mare i tants figuerencs de postguerra, Can Puig Massanet, la Torre Solé, el nucli antic, el camp de Polo, els masos. Aire pur, camps conreats, hortes i oliveres arrenglerades.

El passeig de cap de setmana es va fent popular, cada cop més gent als camins, autòctons i forasters amb el salconduit de l’excusa de fer esport.

Creuaments solidaris amb el gest de pujar la mascareta per respecte, el “bon dia” amable, la cara de satisfacció.

Una sensació agradable enmig de l’enuig diari, una vàlvula d’escapament dels problemes, un pas endavant.

I pas a pas, el camí de la pandèmia es va fent ample.

LENNON-DALÍ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El americans, no podrien ser altres, tenen el costum de recordar el que estaven fent quan va passar un esdeveniment important.

Jo recordo que, aquell matí fred, el meu cos adolescent feia el mandrós, quan va trucar el telèfon de casa.

I en aquella època, que sonés a deshora era mala senyal.

En Miquel, un veí i amic, m’explicava la notícia que acabava d’escoltar mentre es preparava per anar a l’escola.

Com que encara no hi havia televisió matinal, ni internet, vaig córrer a posar la radio.

En la primera emissora sonava la cançó “In my Life”, en la segona “Across the Universe” i en la darrera “Imagine”. La notícia es confirmava.

La setmana vinent farà 40 anys d’aquella trucada que m’anunciava que feia unes hores, John Lennon havia estat assassinat.

Just uns dies abans m’havia comprat, a Can Caussa, el seu darrer àlbum: “Double Fantasy” i estava entusiasmat amb una música que anava descobrint, tot i no ser de la meva generació.

Aquest fet em va impressionar i em va empènyer a l’estudi sobre els quatre de Liverpool, que avui encara dura.

Més enllà de l’obra musical, el significat de les cançons, els acords o el col·leccionisme, m’ha interessat conèixer la història i les circumstàncies que varen empènyer aquests joves a, potser involuntàriament, canviar la forma musical i el pensament d’una generació.

I entre webs, llibres i articles, descobreixo històries molt interessants.

Com a empordanès, una de les que més m’ha sorprès i que està pendent d’una investigació més profunda, és l’amistat del mateix Lennon amb Salvador Dalí.

Semblen provades les trobades i converses dels dos genis a París a finals dels seixanta, a Nova York en els anys setanta i que la relació es va mantenir fins a la mort del cantant.

Però, el que no queda confirmat és una hipotètica visita del músic a Port Lligat.

No costa imaginar el beatle assegut a la Sala Oval o al sofà labial, en la seva època d’olleres rodones i vestimenta desmanegada, al costat d’un Dalí amb bigotis enlairats i barretina, acompanyats de les seves musses, parlant de pintura, l’assignatura preferida pels dos personatges, quan anaven a escola.

Si “Lennon-McCartney” varen marcar l’estil musical del segle XX, qui sap que hagués pogut significar el binomi “Lennon-Dalí” per l’art si, ara fa 40 anys, el els telèfons de tot el mon, no haguessin sonat.

DIÀLEG AMB ELS PESCADORS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que qui treballa amb allò que l’hi agrada és com si no treballés.

Certament, hi ha pocs afortunats que puguin ventar-se de fer-ho, perquè penso que la majoria de la població treballem, si tenim feina, per viure.

Hi ha col·lectius que semblen més vocacionals que d’altres i segur que ara, amic lector, l’hi han vingut al cap els metges, infermeres, periodistes, actors, mestres, cuidadors de persones amb capacitats reduïdes o esportistes professionals.

Hi ha un sector, però, en que no hi hauríeu pensat sin no fos pel títol i que, tot i la duresa i els mals moments que viuen, segueixen estimant la seva feina.

Recomano el documental “Diàlegs amb el mar” de Maria Velasco que s’ha visionat recentment, amb molt èxit, al Festival de Medi Ambient “Suncine” de Barcelona.

Més enllà de la bellesa plàstica de les imatges de Roses, mostra la dura realitat dels pescadors, bàsics per la economia del primer sector.

Un fidel reflex d’una gent que passa la vida al mar, però mirant el cel, a mercè de les inclemències i amb una feina tant inestable com els seus vaixells en els moments de tempesta.

Un col·lectiu que fa temps que ho passa malament i al que aquesta pandèmia l’està acabant de matar.

Les llicències són escasses i cares, les reparacions constants, les subvencions minses, les exigències exagerades i els beneficis inexistents.

Ha de ser dur que desprès d’una llarga i dura jornada (sovint en plural) lluny de casa i en males condicions, la recompensa passi per una subhasta a la baixa, on res puguin fer, havent d’acceptar preus irrisoris en comparació al que després marca el tiquet de compra de la peixateria.

Com es posa de manifest en el mateix documental: una manca de respecte.

Un sector amb una competència exterior brutal, com passa amb la pagesia o la ramaderia.

La globalització, sumada a la rapidesa dels transports actuals, fa que trobem peixos de mars australs i llunyans, a bon preu.

Però nosaltres hauríem de triar el peix de “milla zero”, recolzar els de casa i pagar allò que és just, però al primer esgraó, al que cada dia se la juga i pagar-ho de gust perquè, al cap i a la fi, el que ens ofereixen és plaer, és sabor, és salut, és vida.

I així asseguraríem el seu futur, que vinguessin noves generacions que estimin, com ells, la mar i la seva feina, com ha estat tota la vida i es facin càrrec d’un sector imprescindible per la economia local.

Un diàleg amb els pescadors que caldria reforçar.

RESPONSABILITATS INDIVIDUALS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em vindria de gust parlar de la bellesa del paisatge, dels camins de ronda, de les castanyes i els panellets, del record al nostres difunts i de tot el que comporta les dates que vivim.

Però estic emprenyat perquè, en el moment que escric això, no he pogut anar a sopar a fora, ja que els pobres restauradors segueixen condemnats, sense judici ni defensa, com a culpables de quelcom que no han fet i m’he de quedar tancat a casa perquè si, aquesta nit, goso posar el peu a carrer m’arrisco a ser multat.

Si fins ara, havíem sentit a dir que aquesta pandèmia era com una guerra sense trets, que hi havia qui comparava, erròniament, el nostre confinament als temps bèl·lics viscuts pels avis, ara només faltava aquest “toc de queda”, una expressió militaritzada, lletja i poc agradable, que ens recorda histories de temps preterits.

I, com no podria ser d’una altra manera, salten veus que parlen de drets fonamentals, de manca de llibertats individuals i de dictadures.

A tots aquests caldria explicar-los que aquestes “llibertats individuals” que reclamen venen condicionades per l’incompliment de les “responsabilitats individuals” M’explicaré:

Abans de caure el sol, per esbargir-me, he sortit a passejar pel barri. En sentir una remor en un parc públic veig com, en una pista poliesportiva, una nombrosa colla de adolescents corren darrera una pilota.

Són tants, que fins i tot superen el límit de participants reglamentaris per un partit de futbol pista i no tenen cap mena de problema en celebrar amb abraçades els gols que es van succeint, per la manca de destresa dels porters.

A les vores, una colla de noietes els animen, tot compartint les fotos fetes amb els mòbils, sense distància i amb les mascaretes a la barbeta. I no és un fet puntual.

No tot són drets, la “responsabilitat individual” hauria de ser assignatura a impartir als joves en algunes d’aquestes classes “online” que avui es duen a terme per culpa dels contagis que proliferen a les escoles i no m’estranya.

Tots hem sigut joves i descreguts, però davant d’una situació excepcional, recordem, ara sí, els nostres avis i la adolescència que ells varen passar.

Inculcar la capacitat de sacrifici hauria de engendrar-se a casa, amb l’exemple dels pares i entendre que tots hem de complir les normes bàsiques, esser responsables i aplicar el sentit comú.

Només així aconseguirem no haver de patir les conseqüències d’unes decisions, sovint absurdes, que perjudiquen aquestes “llibertats individuals”.

I jo, ara, arribaria a casa amb la panxa i l’esperit plens de joia i podria escriure alguna altra cosa més agradable.

LA BREU TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Mentre copejo el teclat sento el soroll de la pluja, tímida, però tossuda, que xoca contra el vidre, tot regantellant.

Preludi d’una matinada de vent que netejarà els núvols i assecarà les basses del vespre i farà córrer, carrer avall, les fulles caigudes de les moreres, que jugaran amb les faroles, fent remolins inexplicables.

És la tardor, trista i melancòlica i alhora inestable, amb fred i calor, sol i pluja, pujades i baixades, però plena de llums de colors matisats.

Però, per desgracia és una estació cada cop més curta i amagada, com fugida.

Tal vegada és el canvi climàtic o la natura que s’ha enfurismat, però hom diria que ja no tenim quatre estacions a l’any, tot plegat tres; dues de  senceres i dues meitats.

La natura es transforma o potser nosaltres l’hem transformada.

La primavera i la tardor, les més belles estacions, les més discretes, les menys radicals, les que no aclaparen, les que et desperten els sentiments, les que ens il·lusionen o entristeixen, es van escorçant cada any i els canvis entre “l’istiu” i el hivern, son ràpids i sobtats

Això fa perillar els plaers que porten associades i que en gaudim gairebé sense adonar-nos.

Com ara, que és temps de muntanya i bolets com els rovellons, pinetells, ous de reg, cogomelles o llaneges tant nostrats i posem-hi també camagrocs, trompetes de la mort i gírgoles

Fongs que fan feliços als “caçadors” que els coneixen, tot gaudint de l’aire lliure i que, ben tractats a la cuina, faran cantar els paladars de la resta de mortals.

I també els espàrgols tot i que més tardans, els cargols que surten a passeig quan el terra es moll, els fruits secs, verdures d’arrel, les figues, les carbasses que fan bona crema, les pomes que ens regulen per dins.

La tardor també és temps de reflexió i tranquil·litat, d’estimar i compartir, de les primerenques menges fumejant i vins novells, llençols calents i mànigues llargues, catifes de fulles i arbres despullats, mar planera i cel gris, vespres de llibre i caliu.

La tardor ens posa a l’abast els gustos, els plaers que, malgrat la seva tristor, ens omplen els sentits.

Ara, que veiem la vida pel cim d’una mascareta, amb somriures amagats i distancies imposades, de grups reduïts i espais buits, de gels hidroalcohòlics i cops de colze, la tardor passa, seria i serena, tot i que breument, per fer-nos sentir vius. Aprofitem, que dura poc.

ACCIÓ, REACCIÓ

 PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" (Tot i que, per tema d'espai, l'article publicat en paper és més curt)

Al meu parer, l’ex batlle de Girona no va escriure res que no fos evident i que no pensin la majoria dels habitants de la cuitat.

Però, ell obvia que abans d’engegar una campanya de “Marketing” cal veure “El mal que tinc” (Perdó, l’acudit no és meu), és a dir, posar sobre blanc les mancances i programar les accions concretes que cal dur a terme.

Repassant les propostes del grups, tant de governants com de candidats a l’ajuntament, en els darrers temps, trobo una clara manca de concreció.

Tots venen a dir que “cal fer un pla de xoc”, “crear una comissió de seguiment”, “elaborar un pla de lluita”, “implantar millores”, “un full de ruta” i coses així.

Tot plegat, parlar per no dir res, fum sense consistència, que s’emporta la Tramuntana.

Vist des de fora, Figueres no està pas més bruta que altres llocs – i, si ho està, té molt a veure amb els seus habitants -, l’aparcament cèntric a bon preu no existeix enlloc i els carrers i les aceres no estan pas pitjor que a la majoria de les capitals.

Darrerament, la inseguretat és evident, però no pas més que arreu, tot i que això no és consol per qui la pateix i excusa per no combatre-la.

Tampoc no és cert que estigui morta, abans de la pandèmia es feien més activitats lúdiques, exposicions i fires que a la majoria de ciutats del país i la oferta museística, hotelera i gastronòmica supera el notable alt.

Hem de reconèixer l’autoritat del Sr. Nadal en aquest tema, ell va fer que Girona s’enlairés quan semblava que Figueres li bufava el clatell, però també s’ha de posar en context que eren temps de bonança, de pressuposts grassos i sobre tot que Girona encara no havia perdut allò que a Figueres ara l’hi manca: el centre de la vila.

La gran errada històrica de la nostra ciutat ha sigut deixar que marxessin els propietaris del nucli antic, fer un “rovell de l’ou” estrictament comercial i poc humanitzat, pensant que el “geni” ja ens trauria les castanyes del foc.

Es va descentralitzar l’oci, s’han deixat escapat oportunitats i no es van facilitar les rehabilitacions dels habitatges, provocant que les vivendes es degradessin i els habitants de tota la vida, marxessin.

A Figueres l’hi manca l’ambient de vespre, quan cau el sol i les botigues tanquen, quan els dies de festa ve de gust fer un vol i un vermut, ramblejar, que els seus habitants hi estiguin a gust.

Certament, a Figueres l’hi cal un revulsiu, una injecció de moral, però per això cal escoltar accions de veritat, amb dates i xifres reals.

Com ha fet Vilafant, que ha redactat un pla per lluitar contra els habitatges buits del centre vila, amb unes normés plenes de coherència, detallades i concretes, que animen a la participació. I ja sé sap que les accions provoquen reaccions.