LA PROCESSÓ VA PER DINS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fa temps que mirar els telenotícies fa basarda, escoltar els titulars a les ràdios mentre conduïm es una tortura pels sentits, obrir un diari, o tant sols guaitar la seva portada és depressió assegurada (excepte la premsa comarcal, que quedi clar).

Es cert que la cosa està fotuda, que molts les estan passant magres, que els impostos ens mengen, que els parats no es mouen, que els joves no troben la primera feina.

Però tampoc cal que ens sotmetin a un calvari continu, recordant-nos les desgràcies a cada minut i fer-nos sentir culpables dels mals que no hem provocat.

Potser enlloc d’economistes desconcertats, presidents de bancs ineptes o polítics lladres, en calen psicòlegs que ens facin veure els gots mig plens i que ens dibuixin la ratlla del llavis amb les bores enlairades.

Segur que al cap del dia hi ha alguna empresa que ha fet negoci, un parat que fitxarà de nou cada mati, un malalt guarit, un nado nascut, una nova cançó maca, gent que s’enamora. Però els titulars res en diuen.

L’altre dia llegia una excel·lent redacció d’escola de la meva neboda Anna on parlava d’un vaixell que navegava, ple de gent, pel mar de la felicitat fugint de les males noticies i això es el que ens cal, cercar els inputs que ens alegrin la vida, que ens facin veure que potser estem a la darrera corba, que encara podem creure en el futur.

Prou que ens hem flagel·lat, ens han torturat, ens han venut per molt més que  trenta monedes, ens han fet dejunar, ens han fet carregar amb la creu dels altres i ens han desnonat injustament, mentre indultaven lladres. Ara hem de creure que encara ens queden més de dotze amics, que no volem que en rematin amb una llança al costat, que no volem fer el darrer sopar, sinó el primer esmorcar del nou dia, que volem ressuscitar.

Es primavera, comença a escalfar el sol, el ametllers es vesteixen de blanc, hem de sentir-nos vius com la morera que després de la severa poda torna a brotar.

Encara que la processó, -i no la de Setmana Santa-, ens vagi per dins.

ESPELMES I CIRIS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Dissabte al vespre es va fer una encesa d’espelmes a la plaça Catalunya que configuraven una estelada. Molt maco, se l’hi ha de reconèixer una bellesa plàstica enlluernadora. No sé si això ha de servir per res o haurà fet algun efecte, tenint en compte que no hi havia gaire públic.

Amb prou feines havíem sentit a parlar d’un acte similar a Girona i pels problemes que havien tingut pel lloc on s’havien d’ubicar.

Tampoc és que tinguéssim massa coneixença de l’acte que es va celebrar a mitja tarda a la Rambla per la hispanitat de Catalunya, on encara menys gent va fer publica la seva reivindicació espanyolista.

Han de ser els periodistes i els que fem quatre ratlles als mitjans, els que ara en fem ressò, en diferit, d’uns actes que de ser més publicitats haguessin aplegat més concurrència.

Es veu, pel que fa les espelmes, que era una prova pilot de cares a un acte futur i els espanyolistes, suposo, una presa de contacte o una contra programació.

Sigui com sigui, amb aquesta manca de publicitat, buscada o no, varen aconseguir que els malfactors que sempre solen afegir-se, amb més intenció d’esbudellar que de reivindicar, estiguessin per altres coses i es pogués respectar la puresa d’uns actes que, pel que hem sabut, es varen dur a terme amb total normalitat.

Quatre gats, és cert; els responsables, els organitzadors, els polítics locals, cadascú mullant-se amb les seves conviccions, com ha de ser i els que, tot tastant els bunyols de Sant Josep, badàvem a prop.

Pocs, però ben avinguts, respectats, fins i tot per calamarsades i ventades.

Que d’això es tracta, de que tothom pugui opinar amb llibertat i ordre, sense aparadors trencats, ni caixers siliconats.

I que quan arribi el dia, ens deixin dir la nostra, per alegria d’uns i desencís d’altres, però que siguem només nosaltres els que decidim el lloc on volem estar i que els demés ens ho respectin.

Haurem de tornar a encendre espelmes, més aviat ciris, per demanar que així sigui.

PAISATGE

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

És diumenge al matí, el sol s’ha llevat i malgrat la fred, el dia és clar i demana aprofitar-lo, l’escalfor del llit és el dimoni que s’alia amb la mandra i fa recular les bones intencions, però perd la partida.

Una excursió sense programar pot ser la formula de sentir-se viu, de veure els problemes passar, obrir la ment i, sobre tot, la gana, L’Empordà és un catàleg de paisatges, olors, colors i formes, on escollir el nostre moment de felicitat.

Pocs kilòmetres i arribem a Garriguella, allà enfilem fins a Vilamaniscle on hem de deixar l’asfalt, el camí no és propici per qualsevol vehicle i es fa dur, però s’ho val. Una estona de salts i xarboteig i arribem a la conclusió de que la drecera és massa feixuga, a vegades 4 x 4 no fan setze i és millor no malmenar els ni els vehicles, ni els camins; malgrat la temperatura, una caminada ens farà be.

Continuar a peu fins el destí, el vent és fluix però talla, entra de cares i t’omple els pulmons; els turmells pateixen, el cor batega amb marxa llarga.

Estem al Puig dels Esquers i només ens cal aixecar el cap i girar 360º graus per gaudir de l’espectacle: Rabós, Espolla, Colera, Llança...; mar blava i terra de pegats de verds diferents, paisatge bucòlic als nostres peus.

Malgrat la temperatura la sang s’escalfa, és l’orgull d’haver nascut aquí, on els campanars és parlen, la plana s’amaga sota la muntanya, la mar balla amb les roques.

Podria ser a algun altre lloc, el camí ens podria haver dut més cap aquí o més cap allà, tant se val; Google Earth en directe i sense endollar.

Deixem el camí, tornem cap a casa amb marxa fina i planera, saludem els poblets que fa una estona eren punts diminuts i ens acostem a la capital.

Canvi de xip, ara toca carreteres plenes de cotxes, meuques a les rotondes, una macro-presó, línies d’alta tensió, trens d’alta velocitat amb ponts impossibles i la carena ennegrida que ens recorda temps de calor, foc i angoixa.

Tornem a la realitat, toquem de peus a un altre tipus de terra, menys agradable, més dura, ingrata al caminar.

Una parella d’adolescents enamorats es petoneja d’amagat en un banc de la Rambla, encara hi ha esperança.

Ens espera l’escalfor de la llar, quatre calçots amb unes xuixes, li posarem una flaona de postres, un xarrup de moscatell i una migdiada de records en forma de Power Point.

Cal poca cosa per acostar-se a la felicitat.

SOU DE MINISTRE

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Parlar dels polítics ja cansa, tot i que les situacions que generen ens donen joc i motiu de conversa. Estan aconseguint que, per greu que sigui la notícia, l’efecte que ens provoca sigui cada cop més neutre.

Quan ja ens pensàvem que ho havíem vist tot, ara descobrim que també juguen a les pel·lícules de James Bond, tot i que s’assemblen més a les historietes de l’Anacleto.

I, per acabar de rematar-ho, el darrer atemptat a les nostres intel·ligències es que facin públics els seus guanys com a prova irrefutable de la seva impol·luta gestió davant la temptació dels bitllets liles.

Qualsevol persona entén que si hom cobra diner negre no sortirà reflectit al full de nomina oficial, o que qui té una societat en un paradís fiscal o un compte a Suïssa, ho fa per evitar impostos, i lògicament no ho reflectirà a la seva declaració de la renda. Llavors no serveix per res, ni demostra cap innocència, Ni tampoc no s’ho creu ningú, ja que si realment el president del govern o el cap de la oposició guanyen el que diuen, és que encara son més babaus del que em pensava i fins i tot no m’estranya (sense defensar-ho) que caiguin en xarxes corruptes i de tràfic d’influències, si amb aquest sou han de poder estar a l’alçada de les persones amb les han de tractar i sobreviure un cop les urnes els facin fora.

Si analitzem la figura del polític incorrupte (que n’hi han), és el d’una persona que està al servei de tothom, que la seves decisions son cabdals pels nostres destins, que, a més, una part important de la societat està sistemàticament en contra seva, que està en l’ull mediàtic les 24 hores, ha de suportar la pressió dels sectors, no té vida privada i la seva feina té data de caducitat a curt termini.

Amb aquestes premisses, els polítics amb dedicació exclusiva potser haurien de tenir sous equiparables als dels grans directius de multinacionals, ja que ells també ho són de la empresa més gran del país i així, de passada, no tinguessin la temptació del diner fàcil que prové de la corruptela.

Si realment aquestes retribucions són certes, vist lo del Papa i que als mestres els volen retallar les festes, se’ns va a en orris aquella dita de que la ocupació ideal és la feina d’un capella, les vacances d’un mestre i el sou d’un ministre.

LLADRES I SERENOS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Acabat el dia, estava pesant figues davant el llibre de torn, amb la televisió engegada. Entre cops de cap, veia de reüll un episodi de qualsevol sèrie d’investigadors d’aquesta que ara ens omplen la programació i que es fan difícils de diferenciar.

L’escena anava que un dels policies perseguia àvidament un presumpte malfactor pels carrers de no sé quina ciutat americana.

Entre parades de fruita que varen caure -es veu que allà les posen a les voreres per fer entrebancar els fugitius-, el policia, que sempre és molt més ràpid, va enxampar el lladre i tot i que aquest últim no va posar massa resistència, l’agent li va ventar un parell de mastegots que el va deixar inconscient. Més tard a les dependències policials, el comissari de torn va amenaçar el sospitós de mala manera fins que va confessar i, ja entre somnis i ronquets, vaig poder percebre que el diuen a la presó de forma incondicional i tots es felicitaven.

Potser és que aquí vivim en un altre món o la televisió ens enganya o és que jo estava dormit feia estona i tot plegat ho he somniat, però si traslladem aquesta situació al nostre país, d’entrada el lladre costaria més d’atrapar, no s’ensopegaria amb cap parada sinó amb un esbornac de la vorera i denunciaria a l’Ajuntament, el policia miraria de no fer-li mal, perquè sap que si el toca li costarà una represàlia mediàtica, un cop a comissaria li donarien un entrepà i li demanarien si us plau que confessés, que les càmeres graven i després tot són problemes i finalment, tant si confessa com si no, el jutge, tot i que fos la cinquena vegada que el veu, el deixaria anar en “llibertat amb càrrecs”, que es el mateix que dir, “fins a la sisena”.

I mentrestant augmentaran els robatoris en violència, seguirem patint cada cop que passem per un carrer fosc, quan els nostres fills es desplacin de nit i mirarem a dreta i esquerra quan sortim de casa.

Així van les coses, uns reparteixen sobres i governen i altres que es troben una targeta de crèdit i l’utilitzen per comprar menjar de primera necessitat se’ls dicta presó de bones a primeres.

Val més acabar el dia amb un bon llibre, tancar la tele i dormir, això si, amb un ull obert, no fos cas.

EL SECRETARI DEL CONSELLER

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Abans d’ahir (Diumenge 20), llegia en un diari català d’àmbit estatal un reportatge sobre Lluís Pitarch, un jove que ha estat fitxat pel conseller de Territori i Sostenibilitat com a nou cap de Relacions Institucionals.

No passaria res si la noticia fos només que aquest noi, de 25 anys, amb carrera universitària, màster i una incipient però exitosa trajectòria laboral, ha entrat a formar part d’una Conselleria que necessita gent nova per millorar la tasca que ha fet en els darrers anys.

Però tot plegat era perquè el nou becari, per costejar-se part de les depeses estudiantils, va fer de model publicitari per algunes conegudes firmes de moda, de manera ocasional, aprofitant les seves innegables condicions físiques.

L’article venia a dir entre línies, o al menys es el que he pogut percebre i el que l’autora atribuïa a les xarxes socials, que Santi Vila, per la seva condició de homosexual, l’ha fitxat pel seu aspecte, en poques paraules, perquè és guapo.

No conec personalment al Santi Vila, al que m’imagino amb el cap en altres coses, ni al Lluís Pitarch, del que ignoro la seva condició sexual i, sincerament, m’importa molt poc, però em sap greu aquesta mena de comentaris sexistes, que disparen alarma, deixant de banda el que segurament és una decisió presa amb la millor de les intencions.

Des d’aquestes columnes hem sigut crítics amb els polítics i les seves decisions quan ha calgut, hem denunciat el continu traspàs de la línia vermella en matèria de decisions i corrupcions, però la gent i alguns periodistes també haurien de marcar-se el límit i no fer safareig de coses series, com aquesta, que ens fa retrocedir dècades, quan la llegenda diu que els caps, que sempre eren homes, escollien secretaries de corbes vertiginoses amb intencions poc honroses.

Al segle XXI els caps, siguin homes o dones, segueixen escollin col·laboradors ben formats, però no físicament.

Tindrem temps de saber si la decisió del conseller Vila ha estat encertada, i si no ho es, ja ens encarregarem entre tots de que rebi els cops de pal adients, però amb raons fonamentades.

 

RECICLATGE, ON VAS?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Com dèiem fa setmanes, és un fet que aquest any els Reis anaven més lleugers, que el Pare Noel va tornar d’hora a la seva casa de Rovaniemi i que el nostre Tió anava un pel més restret, però siguin grans o petits, cars o barats, la qüestió és que la quantitat de paquets ha estat, si fa o no fa, com altres anys.

I sense ànim de ser repetitiu ni rondinaire, cada any, tal dia com avui, torna la mateixa reflexió: Perquè és tant complicat reciclar?

Diumenge al vespre només calia donar-se una volta pels contenidors de qualsevol barri i veure que, en molts casos, la gent no s’havia pres ni la molèstia de posar les caixes o els papers a dins del color corresponen.

Aquest es un problema d’educació i les escoles ja fan mans per reparar i aconseguir que la mainada creixi amb més consciència ecològica, però a molts adults encara els costa, malgrat la bona voluntat. Tot plegat s’hauria de facilitar molt més.

Sense anar més lluny, aquest any, la única cosa que un servidor ha pogut extreure de la falca publicitària  “Envàs, on vas?”, amb una cançoneta enfadosa que recorda el “Tu, tot, tothom”, és que, si no ets un envàs has d’entrar a una web per preguntar on vas.

Imagineu si ja tenim problemes perquè la gent posi les coses a dins d’un contenidor, com per esperar que els nouvinguts, que potser no dominen l’idioma o la gent gran, que no estan avesats a internet, o els joves que tenen el cap en altres coses, perdin l’estona entrant a una web no gaire clara i esbrinar a quin color han de posar aquell paper plastificat i encara menys si han d’agafar el cotxe i dur-ho a la deixalleria.

El problema encara l’hauríem d’anar a buscar un esgraó abans, en el fabricant de la joguina, que abusa de les facilitats que li deuen deixar els buits legals.

Sinó, com s’entén que es puguin fer caixes on estiguin units (literalment enganxats) el plàstic i el cartró, com passa a la majoria de les nines, com es que ningú sap on llençar aquella mena de filferro plastificat que colla els cotxes i altres joguines (i la llista continuaria).

I finalment, perquè no s’utilitza una mena de embolcall o caixa de material reciclable, on es pugui encabir el paquet, -com fan en algunes botigues de roba-, que no calgui trencar-lo, que sigui reutilitzable, o  que estigui clarament assenyalat a on l’hem de llençar i oblidem els paper de regal -que de vegades ens fa dubtar de si es paper o plàstic-, la cinta adhesiva i els llaços?.

Posen normatives a qualsevol cosa, fins a punts surrealistes, Hisenda ens facilita la declaració de la renda de tal manera que gairebé un nen la podria fer i en canvi tot el que és mediambiental ho dificulten tant, que la gent finalment dona l’esquena a un tema que és cabdal pel futur de les properes generacions.

Els envasos potser ho arribarem a saber, però els legisladors de les normes mediambientals... fa temps que no sabem on van.

L'ESSÈNCIA DEL NADAL

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fa quatre dies preníem banys a mar i ja tornem a tenir el Nadal aquí, amb els tòpics característics i l’obligació de ser feliços.

Ja podem dir que no ens van les festes religioses però segur que acabarem posant les boles a l’arbre amb pessebre i caganer; podem proclamar el nostre ateisme però segur que hem enviat felicitacions, ni que siguin digitals; podem vestir-nos d’agnòstics però ens trobarem esperant els Reis.

Fins i tot els nous vinguts de països freds, on dubten de la virginitat de Maria o els procedents de països més càlids que només consideren a Jesús un profeta, acaben compartint festa amb els cristians.

Ara hauríem de comprendre que aquells musulmans que en ple estiu no mengen ni beuen a la llum del sol, només ho fan per celebrar les seves festes particulars, com nosaltres, en la majoria del casos allunyats de fanatismes.

En el nostre cas la cosa s’havia sortit de mare i el que hauria de ser una festivitat religiosa, s’havia convertir en una parafernàlia on només contava el consumisme i els bons sentiments de plastilina.

Però la crisi també fa canviar la fisonomia de l’esdeveniment. Des de la pobre lluminària d’alguns carrers, els pocs sopars d’empresa -les que encara estan obertes-, els escassos aguinaldos, -pels que encara tenen feina-, la revocació de la dita de que “Per Nadal, qui res estrena, res no val”, la loteria que no s’ha venut, fora gambes i ben retrobats els canalons i la carn d’olla, que per culpa d’uns quants “frescos” pararem taula amb més congelats.

Tornem a la essència primitiva del Nadal, que és la celebració i la família

Lamentablement, els que més ho notaran serà la mainada que, allunyats de la realitat com ho estàvem nosaltres a la seva edat, veuran que aquest any el Tió cagarà lilaines de poc import, que els Reis portaran les alforges mig buides, i més d’un pensarà que no s’ha portat tant malament.

Però una cosa se l’hi ha de reconèixer al Nadal i es el esperit que ens posa en la obligació de fer bona cara, de creure’ns millors persones del que realment som i pujar-nos la moral, esperançant-nos de que l’any vinent serà molt millor.

Tant de bo que aquesta essència durés tot l’any.

Així que, ens agradi o no, bon Nadal a tothom i gaudim el que puguem, que sense adonar-nos tornarem a l’estiu.

CÀNCER MARATONIÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

La realitat demana fotre canya, parlar de ministres amb el “cap Wert”, fatxes i retrògrads, de polítics partidistes que es varen posar la pell de xai per poder tenir majoria, d’altres insolidaris que ara no volen entrar al govern per no haver d’assumir responsabilitats, dels corruptes. Tots plegats son el càncer que ens mata econòmicament, però no és el pitjor.

Encara ens ve present el sotrac que ens va tenir el dia que vàrem saber que la malaltia s’havia allotjat en el seu petit cos.

Els que teníem fills que compartien pupitre amb ella, berenars a la sortida de l’escola, tardes de jocs o les festes d’aniversari, ens vàrem posar a la pell d’aquells pares desesperats, no ens podíem treure de cap el seu tràngol i patíem pel futur d’aquella nena de poc més de 3 anys.

Aquells temps viscuts ens varen fer adonar que el seu cas no era únic, que el nombre de gent afectada era molt superior al que haguéssim pensat mai.

Sortosament avui la Sònia és una noia feliç, que fa una vida normal, com qualsevol altre persona de la seva edat i això ens fa feliços, tot i que el record d’aquell patiment ens fa estar alerta, i no oblidar-nos de la espasa de Damocles que en qualsevol moment pot caure als nostres caps.

La Sònia estudia medicina per poder algun dia emular els herois que varen fer fora el mal del seu cos menut, ella va ser més forta, ells varen ser més llestos i ara voldria ser més sàvia, per poder donar a altra gent el que ella va rebre.

Demà, com ahir, no ho podrà fer sola, li caldran noves eines i nous coneixements, que vol dir més investigació. Una despesa que avui les administracions no poden/volen afrontar.

Ella va tenir sort dins la seva desgràcia, la que no varen tenir molts altres que han deixat famílies destrossades, records humils i penes infinites amb el dubte de si es podria haver fet més, amb altres mitjans.

En mig de la situació que vivim arriba La Marató de TV3 amb una bafarada que ens fa veure que la vida és millor que tot això i que per viure-la cal estar-hi, que la salut no entén de misèries ni riqueses, que el patiment no distingeix nacionalitats ni d’idiomes, que la vida és vida, aquí o allà.

El proper diumenge un munt de pobles i associacions empordaneses organitzaran actes per recaptar, d’altres farem aportacions i entre tot ajudarem a posar els mitjans per superar quelcom pitjor que la crisi i procurar que el percentatge de Sònies segueixi creixent.

I això no s’aconsegueix en quatres gambades, es una carrera de fons, és una Marató, en la que no podem caminar mai sols.

ESMOLEM LES EINES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"
 

La gent ha guanyat, l’índex de participació ha pujat, la ocasió s’ho valia, les propostes eren cabdals, tot i que la campanya ha estat marcada més pels pals a les rodes, la crítica destructiva, la fal·làcia i el teatre del dolent, que no pas per les propostes.

Seguim sense progressar, no sabem fer política, hi ha massa barruers, però la gent cada cop te més maduresa electoral i això ens fa ser més participatius i millor jutges.

Les urnes han parlat, en Mas es líder però menys de l’esperat, això ens farà mal com a poble, serà un titular fàcil pels retractors tot i duplicar al segon. Èxit de l’Oriol i la seva “gauche” que ha estat “divine” i ens farà forts, l’Alicia es manté, ICV i Ciutadans pugen i els socialistes cauen, es el joc dels vots, els petits han crescut i s’han de fer escoltar.

La majoria està pel dret a decidir, però no serà fàcil posar-se d’acord.

Ara ja hi som pel tros. Els economistes, el mateixos que no saben tallar el cost de la crisi, es veuen amb cor de comptabilitzar el “cost de oportunitats”, el que els mortals anomenem “el que hagués estat si...” i que ara no val la pena ni tenir en compte, el present és el que toca viure. Tot es possible, però tot està per fer.

Que ningú esperi que la propera setmana tot serà diferent, el camí es llarg i mentre la vida continua. Tenim un país per tirar endavant, unes famílies necessitades, una economia enfonsada i un futur incert, però, això si, una il·lusió renovada i un marc diferent.

Queda molt pel que lluitar perquè no s’ha guanyat res, això es l’inici, el primer partir de la lligueta, ens falten moltes tornades.

Els poder fàctics son potes de pop que abracen mortalment, que xuclen i manipulen, això ja ho hem vist durant la campanya, cal estar alerta, els esculls ompliran el rumb de ziga-zagues i ens cal tocar de peus a terra.

Estem escrivint la historia, el mon dels nens i nenes que ara aprenen a caminar i que demà faran seu aquest país. Hem de saber posar les bases. El temps ens pot jugar a favor, o no, la paciència pot ser la nostra millor arma, o el nostre suïcidi, potser no cal córrer o ens hem d’afanyar, la manca d’experiència no ajuda.

Hem de tenir memòria històrica i no cometre errors del passat. No hi ni guanyadors ni vençuts, sinó una aposta constructiva per establir la nostra pròpia identitat.

Que ningú s’atabali, la feina de cada dia, les ganes de sumar, de treballar, de no discriminar, d’estimar, de gaudir, de confiar, són les eines que hem d’esmolar els segadors del segle vint-i-u, si volem que se’ns tingui en compte com a país.

 

VOLEM UNA BONA CAMPANYA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Ja comencem malament la nova campanya electoral, amb els típics cartells i els mateixos somriures congelats. Els tòpics de sempre fan mandra.

Vull pensar que aquesta campanya serà diferent, per la importància del moment, per la repercussió del resultat final, perquè vivim el moment electoral català més important de les darreres dècades o fins i tot segles.

Vull creure que els candidats, els caps de campanya i la patuleia que els envolta son conscients de tot això.

Volem que no menystinguin la nostra intel·ligència creient que els votarem perquè cridin més o perquè es passegin per un mercat que no tornaran a trepitjar mai més.

Volem pensar que no seran tant passerells per disfressar-se de castanyers, de fer de jardiners o de jugar a bitlles davant les càmeres pensant que amb això es guanyaran el nostre vot.

Volem que utilitzin discursos fonamentats, on exposin les seves idees, respectables com totes, sense criticar les dels altres.

Volem que no parlin només del fet cabdal de decidir el nostre futur com a país i que també ens diguin com pensen afrontar el problema de la feina, el futur i la vida en general.

Volem creure que seran prou honestos per no fer volar coloms amb promeses impossibles o amb pors infundades.

Volem que quan guanyin no saltin d’alegria com si haguessin guanyat la Champions i mostrin la seriositat d’algú a que li esperen unes responsabilitats que acollonarien al estadista més fred.

Volem pensar que quan manin es recordaran que cobren per trobar solucions i que el sou els hi paguem entre tots, els haguem votat o no, gent que en la majoria dels casos tenim menys recursos econòmics que ells.

Volem creure que són conscients que fins ara, ni uns ni altres, no estan aconseguint l’objectiu pel que han estat escollits i que si fossin en una empresa privada ja formarien part de les estadístiques d’aturats.

Volem sentir-nos recolzats en les nostres idees, sentir-nos identificats, volem confiar.

Vull que tots els que érem a la manifestació i els que hi estaven en contra vagin a votar i que el resultat sigui un reflex tant gran de la realitat que ningú tingui armes per rebatre’l.

Volem el joc de la democràcia, i per això calen polítics d’alçada. Ara tenen la oportunitat de demostrar-ho. Volem unes bones eleccions i per això ens cal una bona campanya.

VEREMA I VI - MEMÒRIA I NATURA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

La memòria és selectiva i amb els anys ens porta records antics com si fossin actuals i ara em ve al cap la gent que, dècades enrere, omplien vells trens desgavellats, amb seients de fusta, per anar a treballar, en males condicions, a la verema francesa.

Gent que, com ara, ho passaven malament i que unes setmanes de feina els hi servia per mal sobreviure uns mesos.

Eren temps en que el vi era cosa dels de fora, el poc raïm o el most del Priorat, de l’Empordà o de l’Alella, marxava en part allà on sabien donar-li vida, el record de la Fil·loxera encara era present.

Però gent saberuda de la seva importància i de la qualitat de les nostres vinyes va donar empenta a les nostres DO i varen recuperar la cultura vinícola, varen aprendre a jugar amb el clima, el vent, la pendent, la orientació i després a barrejar aquestes varietats de noms gàl·lics per aconseguir vins de qualitat reconeguda.

La natura és sabia i ens permet participar en aquest procés de fermentacions i d’accions metabòliques, en el que la mà de l’home ajuda a convertir en elixir el suc del raïm, en una metamorfosi màgica on el temps és aliat i on la cura, la meticulositat i la paciència juguen a favor.

El sucre és converteix en alcohol, la pell en color i la pau del repòs dona vida a la beguda dels Deus, la sang de Crist, l’adoració de Bacus, que ens embriaga lentament, exalta els cors, aixeca l’ànim, ens treu el caràcter més gallard, ens fa sortir els colors, les rialles i la generositat, allarga les sobretaules, flueix les converses, ennuvola la vista però ens hi fa veure clar.

Els presumptes entesos diuen que te color de cirera, olor a fum, gust de marro o notes de fruits secs, també diuen que son amples, poderosos, parlen de la longitud i del retrogust. Els ignars, que no menys agraïts, només sabem distingir la mesura en que ens agrada. Cadascú gaudeix al seu nivell.

La memòria ens recorda que, malgrat que les coses han canviat, encara hi ha gent que necessita feinejar a la recollida, que ajup l’esquena per tallar el brot, que carrega cossis, que tria grans. També gent de lluny.

De l’Empordà a la Terra Alta s’ha recollit el raïm, acaba la verema, el país fa olor de fusta de bota. Regal de la natura que la memòria no oblida..

Busquem bon un motiu, segur que en trobarem i obrim un vi.

EDUCACIÓ

 

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

No sé si tot això de l’estat propi a Europa, la independència o com es vulgui plantejar, arribarà fins el final, però és cert que estem vivint moments històrics, que haurien d’assentar les bases d’un futur que encara està per aclarir.

Mentrestant els focs creuats dels polítics ens volen engrescar als uns, emprenyar als altres i tenir-nos a tots distrets, mentre la crisi menja terreny, la maleïda prima de risc segueix allà mateix, la borsa en vermell, les vendes aturades i les empreses tancant. Però tot això queda en segona plana, ara el que compte és ser independents o espanyols, caixa o faixa, ser o no ser, blanc o negre.

I com en la guerra, ni que sigui verbal, tot s’hi val, el ministre i el conseller de torn s’afanyen a deixar anar la frase del dia, que revifi el caliu i distregui el personal.

Ara l’hi ha tocat al ministre Wert i la consellera Rigau, que ja fa temps que s’estan dedicant més a collonades que no pas al que han estat designats, quelcom tant important i cabdal com l’educació de la nostra mainada.

A uns i altres els hi hauria de preocupar mínimament si es parla castellà al pati o català a l’aula, i haurien proposar reformes perquè que els nois i noies que acaben l’ESO tinguin més cultura i coneixements.

Malgrat que ens vulguin vendre que superen les probes de competències, una part important no progressa adequadament, de fet, ni progressa.

Esta molt bé això de la convivència i els valors socials, però no aconseguim que la majoria dels alumnes siguin capaços de llegir un llibre voluntàriament. Quantes sortides i excursions i també quanta dificultat en parlar anglès malgrat estudiar-lo durant molts anys. Tècniques innovadores d’aprenentatge i treball d’equip, però costa escriure sense faltes. Canons i ordinadors portàtils a les aules, però no llegeixen un diari, ni que sigui a la xarxa. Relació fraternal amb els mestres i molts no saben parlar de vostè a la gent gran. Interculturalitat, però incapaços de ubicar països al mapa. Sumen experiències, però amb calculadora.

I pobre mestre que els renyi per capsigranys, que els pares tampoc no ajudem gaire.

El que hauríem d’aconseguir tots plegats és que tinguin una educació que els faci anar amb el cap ben alt quan vagin a demanar feina i que desprenguin cultura i coneixements, perquè així tinguin menys problemes per trobar-ne, sigui a Catalunya, a Espanya o arreu.

 

CANVI D'ARMARI

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

L’estiu fot al camp i comença a caure aigua, el sol s’amaga i malgrat que la temperatura és prou suau, la màniga curta ja s’ha quedat massa curta i ens ve de gust sentir-nos el cos arrapat i que l’aire no se’ns coli pel ronyons. És la tardor.

I en aquesta època arriba la litúrgia semestral del mal anomenat canvi d’armari, ja que en realitat el que canviem és el que hi ha a dins, per fer més accessible la roba que utilitzarem properament.

No conec cap humà que gaudeixi amb aquesta feina, ni crec que la roba, si tingués coneixement, estigues massa còmoda amb aquesta situació d’estrès permanent.

El ritual de treure-la al cim del llit i repassar-ne cadascuna de les peces per decidir si la samarreta que vàrem comprar en aquelles vacances, la camisa tant horrible que ens varen regalar o el polo que ens va fer tanta il·lusió, seguiran entre nosaltres o aniran a dins d’un d’aquests contenidor de roba que ara estan sota sospita de frau.

Un comiat de vegades dolorós, per aquella peça que ens porta tants bons records, però que ara ens va petita i no perquè ens haguem engreixat, la culpa es sempre dels detergents i l’aigua calenta que la fan encongir. Hi han estudis americans que ho demostren.

I mentrestant, a l’altre cantonada del quadrilàter, les camises de màniga llarga, els jerseis i les dessuadores supervivents de la darrera tria esperen torn per passar un nou examen, com un estudiant que es juga el curs o com un imputat esperant sentència, sabent que ara les mirarem amb altres ulls, que les modes canvien, que els colors, formes i textures poden haver donat un tomb durant el mig any que han estat dormint.

I quan finalment hem fet l’elecció, les que continuen a casa han de patir el procés de neteja i planxat, les unes per dormir planeres i les altres per estar a to i rebre les noves incorporacions que han d’arribar i amb les compartiran espai i faran coneixença en els propers mesos.

Però la butxaca està tocada i això potser farà que hi hagi reciclatge de costures i més indults, o que estiguin més amples, ja que les substitucions no seran proporcionals. Metàfora de l’actual mercat laboral.

Comencen les nits llargues i fredes amb els dies curts i poc amables, abriguem-nos, que, com deia un senyor que vaig conèixer, aquest hivern “passaran baixos” i no només meteorològicament.

VOTANTS DE L'ONZE DE SETEMBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Els americans tenen tendència a preguntar-se on eren el dia que va succeir un fet important, com quan varen matar Kennedy o varen caure les torres bessones. Com si nosaltres volguéssim recordar on érem el dia del gol de Koeman o quan Samaranch va dir allò de “a la ville de Barcelone”. No obstant això, molts de nosaltres sempre recordarem que el passat onze de setembre érem en mig d’una concentració asfixiant i angoixant, però molt emocionant, amb joves que duien la cara pintada amb les quatre barres, canalla que s’estrenava en una “mani”, colles de festa, parelles agafadetes de la mà, cotxets de mainada abanderats, nouvinguts mostrant senyeres independentistes, gent gran recordant temps pretèrits quan corrien davant els grisos, algun turista amb cara de sorpresa.

Tot plegat ambient de festa, rius de gent, càntics i colors, que em recordava els dies viscuts a Figueres amb les celebracions de la Unió per la pujada a segona divisió o els èxits de la copa del Rei, quan s’omplia el centre de la ciutat de gent i banderes, però el diumenge l’estadi era mig buit i només hi anaven els mateixos de sempre.

La reflexió es que trobem a faltar aquests dos milions de persones (més els que no hi varen poder anar i els que hi eren d’ “esperit”), el dia de les eleccions. A qui voten?.

El PP té majoria a Espanya amb 10 milions de vots i CIU va guanyar les catalanes amb poc més d’un milió. Imagineu quina força tindria una formació política catalana amb més de 3 milions de votants?.

El que cal és que sorgeixi una colla de gent diferent, que ens porti allà on creiem que hem d’estar i que puguem anar a les urnes a donar-los suport sabent que defensaran honestament els nostres interessos.

Però els socialistes s’amaguen, els convergents no sé sap exactament a que juguen, els republicans i els peperos son massa radicals i excloents, als verds no els hi va bé res i els demés gairebé no compten. I si a això hi afegim que després venen els pactes, les promeses no complides, les estratègies de partit (que consisteix en criticar tot el que fan els altres) i algun xoriço aprofitat, no ens hem d’estranyar que la gent no sàpiga a qui demanar les coses i aprofiti diades com aquesta per demostrar el seu descontent amb el sistema, amb la política i amb el món en general.

Hi havia un paio que deia que estàvem en situació “pre-bèl·lica”, però el que crec és que ja fa temps que estem en una mena de guerra, “La Guerra de Sensació”, sense bales, sense bombes, però amb víctimes, amb gent que ho passa molt malament, que perd la feina, la seva llar, els impostos que volen, la cultura oprimida, la informació manipulada.

Aquest onze de setembre canviarà moltes coses, però no hauria de ser cap mena de Pearl Harbour, sinó un tractat de pau, que serveixi perquè això s’acabi i triomfi la raó.

I per això no ens cal saber on érem tal dia, si no on volem estar, a qui volem seguir i cap on volem anar, el dia que això passi.

MUSICA, SI US PLAU

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Aquesta setmana l’Acústica ha perfumat de notes amables l’ambient, omplint d’enveja la Tramuntana, que volia reivindicar que ella també va ser intèrpret musical, a la ment d’en Dalí, en el gran òrgan de Quermançó.

Versos cantats, cançons recitades, ritmes ballables, intèrprets desendollats, musica en estat pur, respirable a cada cantonada.

Un combat, tot i que amb espases de cartró, contra un govern que vol acabar de matar al sector, ja prou castigat per pirates i cànons.

L’Empordà és terra de musics. Aquí han vist la llum mestres tant importants com en Cristau, en Surrell, en Carles Coll o en Pere Puig, altres d’adoptius com en Pep Ventura. Tenim cobles reconegudes arreu con els Montgrins o l’Empordanesa entre d’altres, grans orquestres que animen revetlles estiuenques i balls de tarda de diumenge. També hem estat bressol de molts grups, des de els pioners “Hunos” fins als darrers “Banana Beach”. Hem viscut l’èxit dels “Sangtraït”, la universalitat d’en Lluis Llach, el reconeixement a la Coral del Sant Pau i la llista continuaria.

Fins fa uns anys les escoles de musica de la comarca s’omplien de mainada que, fora d’hores escolars, aprenien a llegir pentagrames, picaven tecles, grataven cordes, pentinaven violins o bufaven saxos, per preparar els concerts del Nadal o Juny davant la família.

Però també la crisi ha fet que els pares hagin de destriar les activitats dels menuts i molts hagin hagut de deixar de banda la solfa.

I en mig de tot plegat arriba l’Acustiqueta i ens torna la fe, ens meravella, amb actuacions com la dels baix-empordanesos “Di-versiones” el dissabte a la tarda a la Rambla, on feia goig veure els més menuts ballant les clàssiques cançons de la època dels seus pares i avis.

I és que posats a reivindicar, s’hauria d’implantar a les escoles l’assignatura de cultura musical, per explicar als adolescents que hi ha quelcom més enllà dels “xumba-xumba” d’algunes emissores o discoteques. Ensenyar-los a gaudir de la musica que han fet els altres, dels clàssics, que no són només Mozart o Beethoven, que també ho son els compositors de les darreres 6 dècades, que han creat cançons increïbles, que ens animen, ens fan estimar, ballar, sentir-nos nostàlgics, optimistes i retrobar records que ens traslladen a estats que ara enyorem, lluny de les penúries actuals.

El govern ens puja l’IVA de la música, de la cultura en general, oblidant, incultes d’ells, que la musica amansa les feres i això els hi convindria.

SENSACIONS DESPRÉS DEL FOC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

De totes les desgràcies se’n treu un missatge, un aprenentatge, un descobriment, una sorpresa, una moralina.

Veure com la plana que està vora els serrats i arran del mar deixa de ser riallera fa sortir dels porus de la pell un seguit de sensacions.

Pena: En fer un passeig i veure com el color gris de la cendra guanya al verd estiuenc per allà on la vista arriba.

Preocupació: Pel futur de la gent que ha perdut propietats, camps, collites, ramats i l’esforç d’una vida, gent que mai tornarà a ser la mateixa.

Tristor: Pels mal ferits i els traspassats.

Fortuna: La d’algunes cases i masos gairebé intactes vorejats per les marques del foc

Esperança: En veure les copes verdes de molts arbres, que el foc esperitat va oblidar de cremar i que donen fe que tot reviurà.

Agraïment: A la feina dels bombers, policies, voluntaris, forestals, militars i a tots aquells que jugant-se la vida no es varen arronsar davant les flames.

Sorpresa: Pel comportament de molts polítics, alguns desafortunats, però la majoria en el seu lloc, fent tot el que la desconeixença de la situació els permetia i donant, si més no, la sensació d’actuar de bona fe.

Unió: La que han de tenir els alcaldes dels pobles afectats a l’hora de reclamar i gestionar les ajudes.

Ràbia: Pels delinqüents anònims, que quedaran immunes i sobre els que esperem que els somnis de nit se’ls tornin flames de remordiments.

Solidaritat: Que ens ofereixen els més coneguts i mediàtics, els esportistes, músics, artistes, escriptors, periodistes i xarxes socials, divulgant i multiplicant-se per promoure ajudes

Orgull: De ser empordanesos, de la força de nostre esperit, de l’amor que professem per la nostra terra, de la imatge donada al món sencer, de saber-nos valents.

Seguretat: De que ens en sortirem, que despertarem lentament del malson, de que la Tramuntana, per curar la seva part de culpa, pels aires s’alçarà i pels cors penetrarà per fer realitat literalment allò de ressorgir de les cendres.

Però el que no hem d’oblidar mai es la sensació de mirar a la llunyania, quan les flames devoraven el noble Empordà, amb els punys tancats, les dents ferrades, la barbeta arrugada i tremolosa, els llavis prims i els ulls negats. Es diu impotència i ens ha de quedar gravada fins i tot quan el pas del temps hagi fet que el verd torni a guanyar al gris.

INDEPENDÈNCIA ECONÒMICA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els independentistes del canvi de segle, amb la posada en marxa de l’ Europa unida i la entrada de l’euro, varen tenir sentiments contraposats. Per un cantó tenien la il·lusió de veure el mot “Europa” en el seu DNI, però per un altre també la por de que les estrelles sobre fons blau taparien les estimades quatres barres.

Però el temps ha demostrat que res d’això era cert i que aquell projecte de gran país que havia de ser la primera potencia mundial, tenir a ratlla els capritxos americans, fer-nos sentir orgullosos i governar el món, no ha estat capaç ni de governar-se a si mateix.

Un país que alterna la presidència cada sis mesos no pot tenir mai un projecte de futur, i ara, que tots les estem passant magres, no hi ha un cap visible, un president que ens il·lumini el camí. Només manen els cèntims i aquells que financen en marquen les pautes.

El govern espanyol, davant la injecció de calers d’altres més poderosos, ajup el cap i acata normes que només serveixen per garantir que es pugui tornar el préstec, tot i  que vagin en contra de la economia de la gent.

I nosaltres, els catalans, que històricament hem estat el pal de paller de les finances espanyoles, no hem sabut mai treure’n profit com ells i encara hem hagut de patir sempre per la nostra cultura, idioma i ensenyança.

L’independentisme creix, cada dia s’hi afegeixen més municipis, però es diferent al de fa un parell de dècades. Ara no respon només a una qüestió d’història, llengua, cultura i terra, sinó també a una raó econòmica.

Quan hem tingut les oportunitats d’agafar el mànec no ho hem fet i ho volen fer ara, just en el pitjor moment econòmic, que és quan ens posarem a tothom encara més en contra, que argumentaran la nostra poca solidaritat, que sabem que ens acusaran de garrepes i aprofitats, que serà fàcil sentir-nos dir que plorem per esmenar els nostres errors passats, i tot plegat sabent que, vista la situació, no en traurem res.

Temps hem tingut per canviar les coses, per reivindicar, per reclamar el que és nostre, però ara, com deia l’ex-president, “no toca”, tot i que estiguem carregats de raó.