ZONA DE PAS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Hi ha un espai, en mig de la jungla del trànsit urbà, on el vianant disposa d’absoluta prioritat, o això hauria de ser ja que, per molta pressa que tingui el conductor i per molts cavalls que tingui el vehicle, ha d’aturar-se per donar-li pas.

És cert que, de vegades, algú incompleix la norma i esperitat, o potser distret amb les noves tecnologies que ara equipen els cotxes, està a punt de provocar un atropellament.

Em fa l’efecte, però, que amb els anys, el respecte a les ratlles blanques al terra s’ha anat imposant i hem “europeïtzat” els modals al volant.

En altres llocs, la zona de pas de vianants és encara més inviolable i he arribat fins i tot a veure una ciutat on els conductors posaven l’intermitent esquerra en parar-se, per evitar que un altre vehicle es pensés que s’aturava en doble fila i tingués la temptació d’avançar-los.

De totes maneres, aquesta immunitat hauria de tenir límits i abans de posar els peus a l’asfalt fora convenient mostrar clarament les nostres intencions, estar segurs que el conductor ens ha vist i que la distància i velocitat el permetrà aturar-se sense corre cap risc.

Aquesta tendència és la que darrerament està canviant i, per aquest cop, em poso del costat del xofer que, tot i estar emetent, pot trobar-se de cop i volta, amb un vianant davant del capó que no sap d’on ha sortit.

El problema ve donat per les darreres tecnologies, m’explico:

Els mòbils actuals, de grans pantalles, amb vídeos i missatges inacabables, fa que alguns vianants, sobre tot de curta edat, caminin sense posar atenció a l’entorn patint, fins i tot, accidents amb les faroles.

I ja no diem si, a més a més, els auriculars a les orelles els priven de qualsevol avis sonor.

Així les coses, solen anar distrets i accedeixen al pas de zebra sobtadament, sovint davant del morro del cotxe.

I a tot això, hem d’afegir els patinets elèctrics que comencen a proliferar i que, orfes de normativa concreta pel moment, surten des de la vorera a una velocitat que fa difícil d’aturar el vehicle a temps.

Fins i tot, bicicletes, amb ciclista al damunt, s’atreveixen a envair la zona de pas reservada als caminants, quan el seu habitat natural hauria d’estar al costat dels autos.

A voltes, malgrat el que diguin les lleis, els culpables no sempre tenen tota la culpa

JA NO PLOU A GUST DE NINGÚ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

"Ploua i de fora bufa es vent, que em fa sentir petit com un granet d’arena” cantava en Tomeu Penya, amb el peculiar accent de “ses illes”.

I és que certament, sentir la pluja caure (com diuen que fan els de Riudaura), mentre estem aixoplugats, desperta bones sensacions, veure les gotes copejar els vidres albirant un paisatge gris, alimenta la melangia, convida a la lectura, al recolliment, la vida familiar, a estimar sota llençols i afavoreix el sentiment de pau interior.

Però darrerament, a la que sentim un tro i veiem que els cumulonimbus treuen el cap pel cim del Pení el cor se’ns encongeix i el sentiment passa a ser de por.

Només cal preguntar als veïns de Roses, Castelló, Llança, Palamós, Port de la Selva, Platja d’Aro i tants altres lloc de l’Empordà, per parlar de llocs de proximitat, que aquest cap de setmana han viscut un infern aquàtic, com ho varen fer a Vilatenim aviat farà un any.

Les pluges d’avui dia son sinònim de catàstrofes, de riuades desbocades, de garatges negats, de camps inundats, de carreteres tallades i de perill per a les persones i els animals.

I ens queixem de que tot esta canviant, que abans no era així, que els nous temps han portat un canvi climàtic del que tothom en parla, però ningú ens en sap donar la causa i encara menys la solució.

No crec que sigui cap bestiesa afirmar que l’origen de tot plegat és la curta durada dels mandats.

Qualsevol dirigent actual, ja sigui polític o d’empresa, té assumit que la seva feina és eventual, efímera i que difícilment repetirà un cicle.

Així les coses, les decisions tenen per objectiu l’èxit immediat i rarament preveuen un recorregut amb un resultat a llarg termini, no fos cas que els elogis se’ls emportessin uns altres.

Urbanitzacions en lleres de rius, carreteres alçades, vies de tren que tallen passos d’aigua, contaminació que escalfa l’ambient o abocaments que taponen desaigües.

Tot plegat fet amb la cultura de “els que vinguin tot darrera, ja s’ho faran”.

Abans dèiem allò de “Mai plou a gust de tothom” en clara referència als pagesos, que a voltes una bona pluja els salvava la collita  o els botiguers que feien seva la dita de “carrers mullats, calaixos eixuts”.

Però avui la natura s’ha rebel·lat en contra dels que fem les coses malament i ens castiga amb una pluja que ja no agrada a ningú.

ELS TOCAPILOTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els podríem considerar una varietat de la raça humana i es diferencien de la resta per ser els que sempre neden a contracorrent.

Són aquells que solen protestar per qualsevol cosa, sovint sense gaire criteri i es fan veure entre la multitud heterogènia.

Tocapilotes, emprenyadors, tocanassos, empipadors, tocacollons, enutjadors, busca-raons, corcons...

Es manifesten de formes diferents, però sempre dins d’un mateix patró.

Algunes de les conductes habituals consisteix en portar de corcoll a la junta de veïns, buscant enrenous.

També als camps de futbol, on es recorden sistemàticament de la família de l’àrbitre o de l’entrenador, ni que sigui en el futbol de mainada.

Són els que es fan notar a les reunions de l’AMPA i les fan passar magres als professors.

Els reconeixereu perquè son d’aquell tipus de clients que als que sempre els anirà tot malament i acabaran discutint la factura, els únics que troben el cabell a la sopa o el menjar fat i corren a publicar-ho al TripAdvisor.

Són els que no et donen ni tres segons per arrencar quan el semàfor està en verd, els que més utilitzen el clàxon i que sempre gesticulen al volant.

Son fàcilment visibles als ulls de la resta de la humanitat i encara més actualment, perquè es solen posar en evidència amb els seus comentaris a les xarxes socials.

I el problema rau en que, lluny d’estar en fase d’extinció, com hauria de ser, sembla que darrerament s’estan multiplicant i el pitjor de tot, estan envaint la vida política, no només a nivell d’estat, ara també als municipis.

Aquest tipus de gent només esta còmoda mentre és a l’oposició on, lluny d’aportar idees, ho critiquen tot, que és la postura fàcil dels ignorants amb ganes de protagonisme.

Però quan els hi arriba l’hora de prendre decisions es veuen desbordats per les mateixes qüestions que abans criticaven.

Ara s’han vist atrapats per la seva pròpia actitud i no han sabut fer marxa enrere davant de la mel del poder, trobant-se, gairebé sense voler, en llocs de responsabilitat.

I tot plegat sense que puguem donar-nos la culpa perquè, amb acords i coalicions antinaturals, estan jugant amb els nostres vots, que son les nostres voluntats.

Parlar massa porta conseqüències, que ja ho deia Grouxo Marx, que més val callar i que es pensin que som tontos, que no parlar i que se’n adonin que de veritat en som.

COMENÇA L'ESTIU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest proper cap de setmana significarà la fi de les vacances per a desenes o potser centenars de milers de visitants, que tornaran a les seves terres a preparar-se pel cru hivern.

Els embussos a les carreteres seran de sortida, una caravana de pells vermelles, panxes cerveseres i mòbils plens de fotografies de platges idíl·liques i paelles indigestes.

Un canvi radical que també se’ns donarà als autòctons, que ens permetrà circular amb més fluïdesa, trobar taula als restaurants, un espai a la sorra o un aparcament a prop del nostre destí.

Una oportunitat única per gaudir de les mateixes atencions i serveis, però amb més calma i una climatologia gairebé similar.

Un gruix important de la nostra població viu del turisme i no tenen cap dia festiu durant la curta i dura temporada, per així intentar fer calaix suficient i poder subsistir la resta de l’any, cosa que avui dia, degut a la carrega impositiva, es fa cada cop més difícil.

Àdhuc dels sacrificats estudiants que ocupen força part de la mà d’obra temporal necessària i que els serveix per costejar les despeses acadèmiques del curs que començarà.

Certament també hi ha gent d’aquí que tornarà a la feina, però tot i així, la manca d’aglomeracions els permetrà agafar el ritme amb el punt de tranquil·litat que, potser, els va mancar durant les seves pròpies vacances.

És per a tots plegats que el mes de setembre és el nostre moment, com el fi de festa abans d’entrar en el fred i la foscor.

S’acaben les vagues als aeroports, les cues als museus, els programes de televisió sense contingut – bé, no, aquests continuen - i venen les estrenes de bones pel·lícules, el poder trobar lloc a les terrasses, cales solitàries i espais més nets.

És l’avantatge que tenim els empordanesos, que podem viure dos tipus de “istius”; el de les festes, el soroll i la massificació, que hem d’aguantar amb resignació i mig somriure en pro de la economia local i el de la qualitat, la placidesa, els dies de bonança i vespres encisadors, que ens permet sentir-nos turistes d’elit, a casa nostra.

Per a molta gent de les nostres contrades aquest cap de setmana comença l’estiu.

BONES NOTÍCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa molts anys, una cadena de ràdio d’àmbit estatal va emetre una secció a les 7 del mati, destinada a aquells que ens agrada despertar amb les ones hertzianes, que s’anomenava “Buenos días, buenas noticias” (o a la inversa, no estic segur) i, amb aquest títol, no crec que calgui que us expliqui de que anava.

Aquest programa va durar dos telediaris, millor dir, dos noticiaris de forma gairebé literal, perquè va perdre audiència en picat.

Es veu que, malgrat que tothom protesti perquè els informatius mostren masses penúries, en realitat les males notícies atrauen la curiositat i desperten el morbo, o potser és que saber que hi ha gent a la que la vida l’hi va bé, desperta una mena de rebuig, quelcom com una enveja inconscient.

De totes maneres és cert que, en els darrers temps, sembla que les coses hagin empitjorat i els titulars són cada cop més colpidors.

Emigrants a la deriva en busca de ports d’acollida, crims sexistes, maltractaments, violacions en manada, assassinats en moments d’oci o un canvi climàtic evident, afegit a una mala situació política, on els actors, amb la seva manca de sentit d’estat o impulsats per cobdícia de poder, no faciliten les coses.

La gent gran, plena de nostàlgia, diuen que abans això no passava, però només cal recordar una publicació anomenada “El Caso” que en temps franquistes i fins a finals del segle passat, s’editava en paper setmanalment i només explicava cròniques de successos, alguns força escabrosos.

Les males llengües deien que molts eren inventats, però potser és que, el que ara estem vivint també es produïa aleshores, però pocs ho explicaven

La tramesa de notícies ha canviat amb els temps, abans les anàvem a buscar, és a dir, havíem de escoltar la ràdio a les hores en punt, mirar els telenotícies que emetien les poques cadenes de televisió o anar expressament a comprar el diari.

Ara, pel contrari, les notícies ens arriben a través de les xarxes, els diaris els portem al mòbil i les podem consultar a tota hora i, hi ha un munt de cadenes, tant de ràdio com de televisió, que van repetint noticies cíclicament.

De totes maneres, pels inputs que ens arriben per tots els mitjans, em sembla que si ara fessin un programa només de bones notícies, segurament encara duraria menys que aquell que esmentava al inici, però no per manca d’audiència, sinó per manca de notícies.

ESTIU I MÚSICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Que el dia de la música, el 21 de juny, coincideix gairebé amb l’arrencada de l’estiu, ja vol dir alguna cosa.

I és que, malgrat que la música ens acompanya tot l’any i sovint sense adornar-nos, és a l’estiu quan es fa més present, com si la llum i el bon temps ajudessin a que les notes es manifestin més alegres.

Certament, els dies foscos de les estacions més fredes sembla que alimentin la tristor i les cançons vinguin plenes d’acords menors i tonades lànguides de lletres profundes.

En canvi el bon temps porta ritmes senzills, que ja s’anomenen “calents” i lletres enganxoses que, durant anys, personatges com Georgie Dann o Rafaella Carra, han aprofitat per posar de moda amb les seves “cançons de l’estiu”.

Avui, aquesta tendència potser queda un pel arraconada, però no hi ha dubte que la música convida més a ser degustada en climes de bonança.

Per tot plegat es pot entendre l’èxit dels festivals d’estiu que, com ha passat amb les fires temàtiques al hivern, en que cada poble s’ha atribuït alguna menja especial (Fira de l’oli, de la cirera, del pa, etc), ara tots s’estan afanyant a presentar, més enllà de la seva festa major, algun esdeveniment musical, per acollir públic, potser fer calaix i, sobre tot, per gaudiment de veïns i visitants.

De la qualitat i quantitat del cartell dependrà del pressupost, dels anys d’experiència i les pretensions, cosa que ofereix un ventall meravellós, obert a tots els gustos i butxaques, per sort d’aquells que ens agrada gaudir de la música en directe i passar una bona estona de relaxament, quan la lluna presideix el cel i sol dorm per agafar forces.

Des d’una nit selecta als jardins del Castell de Peralada, amb espectacles i cantants de renom mundial a festes entranyables com la de dissabte passat a Navata, on els mateixos veïns, músics aficionats, varen fer passar un vetllada d’allò més agradable i divertida.

I malgrat que vivim en un tros de país que s’abasteix bàsicament del turisme i que molts dels autòctons no tenen vacances estivals, sempre hi ha un foradet per posar-se pantalons curts i xancletes i anar a gaudir de capvespres com els de Vilafant, Cap Roig, als Sons del Mon, Ruïnes d’Empúries, Vilabertran, l’Acústica, Cadaqués, Roses i molts més.

Bona estona, convivència i entreteniment amb un bri de frescor i gran dosi de cultura, el millor cocktail estival.

Gràcies per la música i que el show continuï.

LA DÈCADA REVOLUCIONÀRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Són d’aquells records d’infantesa, que no sabem si realment els tenim gravats a la retina per haver-los viscut, o bé els recordem per les vegades que els grans ens ho han explicat.

La qüestió és que, una nit d’estiu del 1969, tot estant al jardí mirant el cel, es veu que vaig dir al meu pare que, si en aquell moment hi havia homes a la lluna, com era que no els vèiem?

Un sentiment d’incredulitat que també tenia ell, com molta altra gent i que encara ara genera escepticismes, tot i les proves, aparentment irrefutables, que s’han presentat.

Diumenge vinent farà 50 anys d’aquella efemèride i els mitjans de comunicació se’n faran, a ben segur, un gran ressò.

Com varem fer, ara fa un any, amb les revoltes de maig del 68 a Praga, a Paris i molts altres llocs del món (excepte aquí per motius obvis), quan el jovent va sortir al carrer, farts de polítiques amb olor de naftalina.

I ara fa dos anys es parlava, també, del cinquantè aniversari de “Sgt. Pepper’s”, l’àlbum que va moure les bases de la música; i el mes vinent farà la mateixa edat la portada més improvisada i icònica de la historia del rock, amb la fotografia de quatre joves creuant un pas de zebra.

Mentre, els americans blancs protestaven contra la seva pròpia guerra i els negres reclamaven igualtat, envoltats d’un ambient guarnit de flors a les llargues cabelleres.

I Pelé transformava la forma de jugar amb una pilota als peus, mostrant-la a través de la pantalla sense color d’un nou aparell que tot just arribava a les llars acomodades i que reunia a la família per gaudir dels “Picapiedra” o “Perry Mason”.

Sembla que tot va passar a la dècada dels seixanta, que sempre hi haurà un abans i un desprès d’aquells anys.

El que hauríem de plantejar-nos és si ara no seria un bon moment per, enlloc de sentir nostàlgia i melangia pel que varen viure els nostres avantpassats, carregar-se una altra vegada el món a l’esquena i intentar millorar una situació que s’està tornant a viciar.

Canviar formes de fer política que estan traspassant línies vermelles, obrir tendències musicals, ara liderades per DJs que només remenen el que fan altres, regular moviment migratoris amb pitjors respostes que les lleis de Jim Crow d’aquella època.

Mitja centúria més tard ens cal un nou moviment social; els mitjans, amb internet i la globalització, ja els tenim.  Ara cal gent amb ganes de canviar les coses, que torni a iniciar una revolució plena de sentit comú, tot ressuscitant i actualitzant l’esperit del “Flower power”.

MAL DE PANXA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estareu d’acord amb mi que abans d’entrar a fer un examen, en moltes ocasions, el ventre us ho havia fet passar malament, un fet que poden corroborar els alumnes que fa poc varen fer la selectivitat.

Fins i tot els dies posteriors, a la espera de les notes, notàveu que la flora intestinal tenia un comportament diferent.

Recordem les àvies que, quan teníem aquests mals, ens deien: “això és dels nervis”.

Segur que heu sentit històries de gent que, abans de les proves per l’obtenció del permís de conduir, havien hagut de visitar l’excusat per tornar a la natura allò que havien ingerit hores abans.

Encara ara, ja de grans, segons l’ofici, abans de presentar una feina, una factura, un informe, fer una presentació o entrar en una reunió, sentim el ventre comprimit i un nus a la gola.

Allò que es diu de tenir “l’estomac tancat” i que, fins i tot en moments d’oci, si tenim convidats importants o hem d’assistir a un acte compromès, tenim rebombori de budells.

D’això deu venir aquella expressió (i perdoneu-me el humor escatològic) de estar “cagats” i que és només una manifestació física del sentit de la responsabilitat.

Són aquestes coses que la saviesa ancestral ens ha dit sempre però que ningú ha tractat amb rigor, presentant-t’ho de forma entenedora.

I això és el que han fet, ja fa mesos, a l’hospital de Figueres -tal com va informar llavors aquest setmanari- amb una col·laboració de la Fundació Salut Empordà i la UOC i que darrerament, amb cert retard, ha adquirit un protagonisme merescut i necessari, a les notícies nacionals i a les xarxes.

Darrerament l’equip de l’hospital de Figueres surt sovint a les pagines d’actualitat i sempre per innovacions i nous projectes, com el nou Auto Test de Visió, cosa que ens fa sentir, a tots els empordanesos, orgullosos i protegits.

Val a dir que aquesta web no és nomes per infants, però que potser part del èxit, més enllà de la seva inqüestionable eficàcia, és per la tendència actual a sobre protegir la mainada i que aquest símptomes, que anys enrere es resumien amb “això son els nervis”, ara poden confondre els pares i fins i tot els metges, portant-los a pensar que es tracta de quelcom més greu.

Sovint, les coses que aparentment són evidents necessiten qui les expliqui i d’això tracta la web sobre el DAR (Dolor Abdominal Recurrent) i que posa en pantalla allò que les nostres àvies ja sabien però no podien documentar, ajudant d’aquesta manera a detectar-ho i, de passada, tranquil·litzar uns pares als que també els entra mal de panxa quan veuen els seus fills patir.

LA FOGUERA DE LES VANITATS MUNICIPALS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Mai m’havia agradat el bipartidisme americà, entenia que les coses no podien ser blanques o negre, que hi ha tonalitats i, sobre tot, em sobtaven les alternances de guanyadors entre republicans i demòcrates, perquè entenia que això volia dir que milions de persones canviaven de jaqueta d’un dia per l’altre, cosa que em semblava un acte deshonest i que demostrava manca de criteri.

Va haver un temps en que en el nostre país varem anar encaminats a una situació similar ja que, tant a nivell espanyol, com català, la majoria de vots es centraven en dues formacions que, a més a més, eren molt equidistants i els canvis de poder els podria atribuir als votants de partits minoritaris que, per un cop, es posicionaven.

Per sort, o això pensava, la situació va anar canviant i altres partits, tant de dretes com d’esquerres, anaven agafant força, cosa que semblaria dificultar els radicalismes i obrir un ventall de propostes moderades i atractives, però sobre tot, de fermesa en les conviccions ja que no dependrien de votant “jaqueteros”.

Però vist el que ha passat en les darreres eleccions, la meva opinió ha canviat.

Sento vergonya per com s’han desenvolupat moltes de les negociacions per accedir a les alcaldies de tot el país i, també en alguns indrets de la nostra comarca.

Hem pogut veure nous alcaldes que ho seran tot i haver estat la força menys votada, barreges antinaturals per impedir investir un batlle nomes per pertànyer a unes sigles que defensen unes idees legítimes, com totes.

No pot ser que aquesta gent, que es ven per un plat de llenties, sigui la que ha de procurar, pel cim de tot, el bé dels seus veïns.

No és això, alcaldes, no és això. Als municipis es guanya per proximitat, per eficàcia, per fets consumats, per amistat, per veïnatge, en definitiva, per confiança.

Aquí no si valen ordres de la central o estratègies de partit amb la finalitat de sortir a les fotografies, engreixar una estadística, guanyar punts cares a futurs ascensos o per tenir un sou.

A les municipals, no caldrien ni sigles ni partits, només persones, els més votats haurien de ser els escollits, i els altres, al costat per ajudar i no posar entrebancs, que a casa ens coneixem tots i ens hem de poder mirar als ulls.

Potser si que un bipartidisme evitaria aquests pactes amb diables.

Tant de bo aquest proper cap setmana, a les fogueres de Sant Joan de tots els pobles i barris, cremin les vanitats d’aquells que nomes volen notorietat, encara que sigui passant per sobre de les voluntats del poble.

MAR NETA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de temps ancestrals els humans han buscat la proximitat al mar per establir els seus poblats, fascinats per la seva bellesa i coneixedors del seus beneficis per la salut, àdhuc de la facilitat per transportar mercaderies i persones a llarga distància, quan les comunicacions terrestres encara estaven per desenvolupar.

Els efectes curatius de les seves aigües consten en tractats mèdics antiquíssims i la pesca ha estat un suport important per la economia regional, des de sempre.

Així les coses, no és d’estranyar que els antics grecs triessin Empúries per fundar una pròspera ciutat.

La pau i tranquil·litat que les vistes al mar generen, tan a l’estiu com al hivern, així com els efectes positius per algunes patologies de la pell, han fet acostar cada cop més gent a la costa.

No és fins a la segona meitat del segle passat quan els banys de mar deixen de ser només d’us terapèutic i comença l’oci de les platges, el turisme, els xiringuitos i la massificació que han portat, malauradament, a una degradació de l’entorn de la que ara paguem les conseqüències.

El mar és un, el podem anomenar de moltes maneres, però és únic i està malalt per tot arreu, sense distinció de zones i ens afecta a tots per igual.

La notícia esperançadora és que la malaltia encara no és terminal i estem a temps de fer alguna cosa, només adoptant el civisme com a comportament.

La setmana passada un grup voluntaris varen per pinya per netejar la platja de Sant Marti d’Empúries, precisament la que els grecs varen triar, i una de les més emblemàtiques de l’Empordà.

Ells, com moltes altres colles arreu del litoral, extreuen quilos de brossa i deixalles, per deixar l’entorn a punt de poder-ne gaudir.

Per a que el magnífic passeig de Sant Marti a l’Escala segueixi essent un goig pels sentits, per a que els banys d’estiu vora el vell moll ens permetin traslladar-nos fins aquella època, fa més dos mil cinc-cents anys quan la costa presentava, de ben segur, un estat molt millor.

Ara ens toca als usuaris conservar-ho, amb responsabilitat i sentit comú.

Els humans i el seu afany de colonització som el bacteri del litoral, però al mateix temps podem ser l’antibiòtic necessari per guarir el més gran patrimoni de la humanitat.

IMPOSTOS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem en el període de fer la Declaració de la Renda, els gestors van de bòlid i la seu de la Agencia Tributaria s’omple de cites.

Preparant la paperassa fem el pitjor dels exercicis i ens adonem que, malgrat que alguns tinguin la falsa satisdació de que l’estat els ha de pagar, la realitat que, sigui ara o abans, tots plegats, empreses o treballadors, rics o pobres, tots hem de passar per l’espremedora implacable de la Hisenda pública i que no es limita a aquest acte, sinó que es fa extensible a cada una de les compres i operacions que fem en la vida quotidiana.

I entre sumes i multiplicacions fem les nostres càbales i ens preguntem on van a parar aquestes quantitats tant desorbitades.

Un plantejament lògic seria que, un cop descomptades les despeses generals de funcionament, que haurien de ser les mínimes necessàries, hi ha quatre apartats on haurien d’anar la majoria del gruix dels emoluments recaptats: infraestructures, sanitat, seguretat i educació.

Si fem un repàs a tot plegat, veiem que potser caldria una millora de carreteres, que falten autovies, que els ferrocarrils de rodalies són desastrosos i que encara queden alguns passos a nivell que tallen ciutats pel mig.

Les llistes d’espera d’hospitals són massa llargues, el material és millorable i que les urgències es col·lapsen sovint per manca de personal i espai.

La delinqüència i el tràfic de substàncies i persones són una pandèmia contra la que cal lluitar amb més agents i mitjans.

I la educació, la base del futur de la societat, cada cop més necessària fins i tot per feines menors i que sovint exigeix esforços als pares, deixa les aules obsoletes i escoles en barracons des de fa anys, com passa, a casa nostra, a la escola Carme Guasch, al Institut de Vilafant i en aules suplementàries de molts altres centres educatius.

I així les coses, hom arriba a la conclusió que si totes aquestes àrees funcionen és gràcies als equips humans, als funcionaris, als metges, als policies i als mestres, que es multipliquen en condicions sovint difícils, per donar el millor de cadascú i tirar endavant.

Estem en temps electorals, els uns tot just estan prenent possessió, els altres els triarem aquest diumenge.

A tots els hem de dir que, per davant de les lluites nacionalistes i de banderes, totes lícites, cal posar la prioritat en allò que ens ha de facilitar la vida i fent-nos sentir que tota aquesta quantitat indecent de cèntims que paguem, serveixen per alguna cosa.

CELEBRAR ELS NÚMEROS RODONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Encara amb la fortor de pólvora del final d’unes Fires tacades de dol, ràbia i tristor, però que han complert amb un programa que comença a ser l’habitual.

Auster però variat i que, lluny de tirar la casa per la finestra, opta per un equilibri que sembla que acontenta la majoria, sobre tot si la meteorologia, sempre amb ganes de protagonisme, hi ajuda.

I és que les ànsies d’innovació, molt presents actualment en algunes empreses, la restauració o els partits polítics, sovint fa perdre l’essència i porta, al cap o a la fi, al fracàs final; és sabut que si una cosa funciona, només cal ajustar-la i millorarà.

De la mateixa manera que si quelcom comença a punxar, cal arremangar-nos les mànigues, com esta passant en la ciutat que, en mig d’un declivi que veu tothom menys els il·lusos que pensen que les coses s’arreglen amb enardiment moral, ha començat a posar, sortosament, remei, tot i que costarà.

Si alguna cosa puc atrevir-me, modestament, a criticar sobre les Fires finalitzades és que s’hauria d’haver fet més esment al número rodó que es celebrava.

Sis-cents anys són molts i malgrat que vivim sempre el dia a dia i el temps ens passa volant, sis segles són motiu suficient com per esbombar-ho als quatre vents.

M’agradaria viatjar en el temps per reviure com va ser aquella festa de 1419, que Alfons el Magnànim va concedir, amb clar caire mercantil i religiós.

Un any de transició de president de la Generalitat, del 14é al 15é, mentre França i Anglaterra lluitaven en la guerra dels 100 anys, tot i que, de ben segur, en cap dels prop de 100 focs o nuclis familiars que tenia llavors la ciutat, amb vora 400 habitants, no en tenien ni idea.

Com tampoc dels episodis lamentables que els deparava el futur, amb guerres cruels que varen estar a punt de destruir-la varies vegades.

I malgrat tot segueix dempeus i viva, sis segles més tard i per això penso que havia motius per fer-ne més rebombori.

Dubto que, malgrat els avenços que ens esperen, cap dels presents visquem un nou número rodó de dues xifres.

Com la Unió Esportiva, que n’ha fet 100 també amb molta discreció i que ha estat merescuda pregonera, amb un discurs amable, participatiu i ple d’efectes.

La jove celebració alternativa també és fa gran i l’Embarraca’t n’ha fet ja 30, un altre número rodó que, sumat als anteriors, feia d’aquestes Festes les més importants de les darreres dècades.

L’any vinent la Fira del Dibuix i la Pintura, una de les més importants del país, en fa 60, un altre número rodó. Ens queda un any per preparar una bona celebració.

VOTEM CULTURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Puc afirmar que la major part de la gent més culta que conec no té estudis universitaris, de fet, alguns d’ells, en prou feines tenen acabada la fase d’ensenyament secundari.

Perquè no és quelcom que s’estudiï, sinó que més aviat que s’adquireix voluntàriament amb una gran dosi de sentit comú i molta inquietud.

Entenc que la paraula cultura té alguna cosa a veure amb cultiu, de la mateixa manera que els camps en conreen per poder obtenir d’ells els millors fruits, el pensament cal cultivar-lo per donar-li el màxim rendiment i capacitat.

Així com un culturista (paraula que també te “cult” a l’arrel), cultiva el cos, el cervell és un muscle que cal exercitar.

L’esser humà, tafaner per naturalesa, té la necessitat innata de saber; el secret rau en dirigir l’acció cap a assumptes que l’omplin en totes les seves vessants, li permeti formar una opinió i comprendre la dels altres.

No ens excusem en que la vida no ens ha donat oportunitats, que ens costava estudiar o que la família no ens va poder ajudar.

Només cal estar atent al que passa el nostre voltant, escoltar els que més en saben, els que ens poden aportar coses.

Veure la televisió constructiva, l’internet que val la pena, que també n’hi ha.

Cultura no és dominar un tema, és estar ben informat de molts.

Llegir les opinions, diaris i llibres, tant se val el format, en paper o en pantalla, visitar pagines de coneixements diversos, no només aquelles que ens son afins.

Una societat culturitzada és una societat crítica i rica, amb valors positius i obertura mires, on és més fàcil entendre’ns, on es pot viure en pau.

I d’això anem mancats darrerament, de cultura i de ments obertes, de polítics que enlloc de prometre prohibicions, prometin convivència.

Avui és, per a mi, el dia mundial de la cultura, el millor dia de l’any, el dia en que la gent de bé, al nostre país, passeja pels estants on hi ha les lletres que ens faran lliures, on hi ha les flors que ens faran estimar.

El dia que demostra que la comunió de cultura i amor, ens fa millors persones.

Obrim els llibres, obrim les ments i els cors, tanquem les diferències

És Sant Jordi, la nostra Festa, el dia que hauria de ser cada dia.

Votem massivament, fem-nos sentir, això si, ben informats i sobre tot, votem cultura, és la única manera de sortir d’aquest atzucac.

L'EFECTE "PITU"

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Per segona vegada en la seva historia, la Unió Esportiva Figueres ha triat democràticament un president, just en l’any del centenari.

Dues opcions molt catalanes; el seny i la rauxa, que barrejades amb la tramuntana empordanesa es multipliquen exponencialment.

De totes maneres, malgrat tenir dues fulles de ruta molt diferenciades, l’objectiu final era mateix: tornar la Unió el lloc que li correspon, però cap de les dues candidatures ens ha sabut dir on creuen que és aquest lloc.

Particularment, crec que la UEF ha d’estar al capdavant dels clubs empordanesos, per entitat i per població, però també entendre, amb un glop de realisme, que no hi ha prou habitants com per tornar a alguns llocs on havia estat.

El nostre club ha de recuperar la trempera, ha de poder fabricar l’efecte “crida” als aficionats que, com un servidor, tenen el cor unionista, per haver-hi format part, per tradició o per influència familiar, però que els fa mandra anar a l’estadi.

Feina feixuga, perquè la circumstàncies viscudes fa dècades no es tornaran a donar.

Llavors les televisions influenciaven menys i els clubs es gestionaven diferent.

Un president com Emili Bach, amb solvència empresarial i fama de seriositat era una garantia pels nous fitxatges, que el veien com una assegurança.

I pel camí es trobaren amb jugadors que la vida els va fer aterrar a la nostra comarca, per signar un epíleg de carrera meravellós, com en Paco Martínez.

Així les coses, els entrenadors mediàtics i amb ganes de superar-se, varen encendre la metxa d’aquell equip que va fer petit el camp del Far.

Però cal tenir en compte que tot plegat va tenir un origen i un final, protagonitzat per una figura poc recordada avui: en Pitu Duran.

Un jugador de la casa untat d’un talen innat, però també carregat de valors, compromès, amable, discret i treballador.

Tal vegada no tenia la genialitat de l’altre protagonista, en Pere Vilarrodà, però el seu tarannà ha de ser el que ha d’inspirar la nova junta i als joves d’avui, abrigats per entrenadors i educadors, impensables fa anys.

Que ningú esperi miracles, les condicions no es repetiran, cal trobar-ne de noves.

Club i ciutat de la mà: nou president, nou alcalde, dos reptes diferents però ambdós complicats i amb un mateix objectiu: recuperar glòries passades.

VILAFANTENCS DE LLUNY

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ" - Edició Especial VILAFANT

A Vilafant som vora 5.500 habitants segons una Wikipedia que encara el bateja com “Vilafan” en la seva edició espanyola.

Tot i això, malgrat aquest nombre important de veïns, en Quim Masferrer es podria confondre i presentar-se un dia a fer “El Foraster”, ja que, el nucli antic en prou feines supera els 1.000 habitants.

Això vol dir que els barris de perifèria són els que han fet gran el municipi, gràcies a la seva extensió de terreny i a la facilitat que, ens anys passats, es va poder construir en terrenys no edificats.

Tot i això,  malgrat l’augment de població en la segona meitat del segle passat, el criteri urbanístic seguit no ha pertorbat ni la imatge ni la tranquil·litat de d’indret, com ha passat en altres llocs.

Això si, malgrat el que posi el DNI dels habitants de les urbanitzacions, molts d’ells es senten poc vilatans i rarament visiten el nucli antic, més enllà del dia de la Fira de Conill o algun altre esdeveniment puntual, com la compra de pa o fruita, ja que la assistència sanitària esta descentralitzada i no hi ha al poble alguns serveis basics, com una entitat bancària.

Cada barri te el seu local social, sovint poc aprofitat, i potser mancaria un gran local social aglutinador al nucli vell, com passa en altres pobles, on s’organitzin activitats i poder-hi fer un mos, fent-la petar amb els veïns.

Així les coses, la majoria dels habitants del Camp del Enginyes, l’Arengada o les Forques, ja subdividits en zones com les Closes d’en Clara, els Camps d’en Mario, La Solana o els Aspres, estan empadronats a Vilafant però segueixen sent habitants de la ciutat gran, que s’han fet la casa en un lloc a prop –més a prop que el mateix poble- i més assequible.

Malgrat tot, sempre surt aquell punt d’orgull vilatà quan, lluny de casa, han d’explicar de on són originaris i descriuen un poble de l’Alt Empordà, maco, net i que fins i tot té una estació de l’AVE, pavelló d’esports i piscina, donant una imatge rural inexistent, cosa que darrerament vesteix molt.

Feina feixuga pels governant i pels soferts voluntaris, la d’aconseguir que aquests “urbanites” vinguts girin el cap i mirin al poble, es creguin vilafanencs de debò, participin de les festes, coneguin la seva història, el seu patrimoni cultural, i el seu meravellós entorn natural que és, realment, un orgull per tots els que som de qualsevol lloc de Vilafant.

PATRIMONI

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem de pas en un món que ja hi era molt abans de la nostra arribada, trepitgem una terra que ja havia estat poblada per altres persones i animals.

I tot darrera nostre, d’altres faran seu aquest espai, tot i que ara pensem que ens pertany.

Malgrat tot, en moltes cultures, inclosa la nostra, hi ha fal·lera per comprar, ni que sigui un tros de terreny on fer-nos la caseta o simplement un lloc penjat a l’aire en la verticalitat d’un edifici.

Sovint, aquest esforç en fa renunciar a d’altres coses i ens condiciona l’existència mitjançant hipoteques a terminis, que duren mitja vida.

Tot i això, aquest sentit de la propietat ens dona seguretat i prenem aquesta opció per la creença de que un lloguer representa una despesa sense retorn.

Aquest pensament no es comparteix en molts altres països, alguns dels quals molt avançats en drets, punters econòmicament i d’alt nivell cultural.

Allà valoren més el be comú i l’espai públic, i opinen que, un cop a l’altre barri, de poc ens servirà allò material que tant ens ha costat obtenir.

No sabria definir-me de quina opció és la bona, i és en aquest punt quan aquesta columna pren sentit, per ajudar a remoure el pensament i l’opinió del lector.

Però, segur que estarem d’acord en la importància del patrimoni públic, el que és de tots, malgrat que el veiem com quelcom que no ens pertany, perquè en podem gaudir, però no disposar, el podem utilitzar, però no especular.

Sovint, tot mirant les liquidacions d’impostos, joves i grans, rics o pobres, tenim la percepció de que els nostres cèntims els malbaratem i que, de no pagar-ne tants, viuríem millor.

Potser si que, a voltes, algun governant deshonest ens dona arguments i és segur que amb menys càrrega impositiva tindríem més possibles per comprar allò que, a la fi dels nostres dies, tampoc ens enduríem.

Però ens mancaria aquell espai verd, no gaire ben cuidat, però a l’abast de tots o aquella plaça, tant criticada i mal acabada, però que ens fa sentir lliures.

Imagineu-vos un Empordà sense parcs naturals, sense camins de ronda o platges on banyar-nos.

La seva conservació farà que els nostres descendents heretin, sense pagar impostos de transmissions, un munt d’espais bonics on conviure.

Podem estar escurats, però amb un bon patrimoni comú, mai serem pobres del tot.

NOVES VOTACIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les actuals tendències dels consultors empresarials venen a dir que és molt important conèixer l’opinió de clients, empleats i caps, per poder treure conclusions i millorar.

Haureu notat en els últims temps que, tot just recolliu el cotxe del concessionari us truca una veu anònima que pregunta si heu estat ben servits.

També, un cop rebut el paquet comprat per internet, entra un e-mail amb un qüestionari de satisfacció o que, en acabar una consulta a la companyia de telefonia, us demanen romandre en línia per valorar l’atenció rebuda.

Tot i que potser en fan un gra massa i la saturació pot condicionar les nostres respostes, fent-les planeres i falsejant els resultats.

En política però, per una vegada que es decideixen a preguntar-nos per quelcom que és realment important pel nostre futur, resulta que ho consideren delicte. Paradoxes de la vida (política).

Dons potser fora bo que s’apliquessin la norma i copsessin la nostra opinió en alguns aspectes concrets i així no haver de repetir eleccions contínuament a voluntat d’aquells que només busquen poder i notorietat.

Una altra saturació que fa que els índex de participació amb prou feines superin la meitat del cens, fent qüestionar la veracitat dels resultats.

Ara bé, no sempre és així i a mi em ve molt de gust participar en les properes votacions a les que m’han convocat.

No recordo la darrera vegada i ja era hora que puguem dir la nostra després de tant de temps.

Potser algú ja ha encertat que em refereixo a que el proper dia 31, si no hi ha canvis de darrera hora, la Unió Esportiva Figueres escollirà un president i deixarem enrere una colla d’anys en que les juntes han estat d’urgència i només han servit, sortosament, per ressuscitar la entitat i encarrilar-la en el camí del que no hauria d’haver sortit mai.

Ara cal triar, amb criteri, a qui tingui uns anhels que vagin mes enllà de la supervivència i que ens retorni a la actualitat mediàtica, recuperant el protagonisme perdut.

Llàstima que només puguem votar els socis, cal recordar que una bona gestió pot influenciar molt en la ciutat, atraure públic, negoci i visibilitat.

Per cert properament també hi ha noves votacions a l’estat espanyol, a les municipals i les europees i com que ningú ens enviarà una enquesta, malgrat les saturacions, caldrà fer-nos sentir a les urnes.

ESCRIURE A MÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La metodologia per aprendre a escriure a mà sembla que no entengui de temps.

Encara ara, en els primer anys, un cop superades les lletres de pal, es treballen les lligades, amb la intenció d’adquirir un bon nivell cal·ligràfic que permeti, en el futur, fer “bona lletra”.

És un fet que en els primers anys, al menys abans, definia l’escriptura futura de la mainada.

Els uns la farien inclinada cap a la dreta, la més comuna, d’altres, segurament esquerrans, més cap a l’esquerra, altres rodoneta, allargada, etc.

Deien fins i tot, que la cosa anava de sexes i que hi havia lletra de nen i de nena diferenciades.

Paral·lelament, els mestres s’han escarrassat històricament a transmetre els valor de l’ortografia, escriure correctament en el idioma que sigui, posar els accents on toquen, les hacs, i adquirir un vocabulari, tant oral com escrit, ric i variat.

Tot plegat, amb la esperança d’assolir la utopia d’un món idíl·lic on la correcció gramatical fos perfectament transmesa al paper amb lletra entenedora a tothom, cosa cada cop més difícil.

El problema rau en els avanços tecnològics de les darreres dècades, que han fet que tots plegats acabem fent lletra de metge, tot i no haver trepitjat mai la facultat de medecina.

Avui dia, poca cosa s’escriu a mà.

Tot passa per posar-se davant d’un teclat o una pantalla i vomitar les frases, com estic fent jo ara mateix, sense pensar en regles gramaticals, ni tant sols seguint els mètodes de la mecanografia antiga, on cada dit estava adscrit a unes lletres concretes i que no permetia un error sense que quedes plasmat al paper.

Així les coses, un cop hem escrit de qualsevol manera, un petit subratllat vermell ens indicarà que aquella paraula està incorrectament escrita i ens permetrà, tot clicant el botó dret, rectificar-la sense cap possibilitat d’errada.

Si mai una paraula no ens acaba de fer el pes, repetirem la operació i demanarem un sinònim que ens proposarà el mateix programa i, si encara no en fem prou, sempre podem anar a Internet, que allà es troba tot.

I aquesta despreocupació, unida a l’habilitat amb les tecles, fa que la velocitat amb la que escrivim adquireixi, gairebé, la velocitat pel pensament o de la persona que ens dicta i per això, si mai hem de tornar a agafar el bolígraf, la manca de practica i l’ànsia de celeritat farà que plasmem al paper una sèrie de gargots, gairebé inintel·ligibles, que farien esgarrifar al nostre primitiu mestre de cal·ligrafia.

Que lluny queda el tecleig rítmic de les “Hispano Olivetti” o el plaer de l’estil personal que ens donava la lenta escriptura amb estilogràfica.

Be, ja ho he dit, ara vaig a repassar aquest article, veure els subratllats vermells i blaus i que el programa em digui que cal corregir.

CIUTAT MALALTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

A aquestes alçades, per molt que vulguem ser positius, tots tenim assumit que la ciutat de Figueres està molt malalta.

Malgrat tot, sembla que ara estem carregats de bones intencions i que s’intenta buscar un tractament a la pandèmia.

El primer problema és la pèrdua de defenses que suposa el tancament de botigues que podria provocar un descens de visitants en el rovell de l’ou els caps de setmana, un pels pocs actius econòmics que té.

Malgrat que aquest punt no presenta millora, és cert que altres símptomes estan en procés de curació, com son les obres públiques i la intenció de la rehabilitació dels habitacles del centre.

Després d’haver rebutjat el medicament d’alguns museus que s’han perdut, potser ens caldria un pel més de dosi daliniana i de presència mediàtica de la resta dels museus.

També té problemes de circulació, el virus del aparcament és un del més agressius i la medicació no em sembla que sigui habilitar un aparcament a l’antic camp de futbol.

No sóc metge, però opino que ni tant sols és una bona opció, perquè la gent vol aparcar al nucli i la imatge que s’endurà el visitant que hagi de fer el camí fins al centre, dista molt de ser idíl·lica.

Com a visitant, em conformaria amb que els preus dels aparcaments, tant en zona blava com en lloc tancat, fossin raonables o fins i tot, barats.

Que la gent de la ciutat perdés la recança i que el visitant disposés dels aparcaments que ja estan fets, ben situats i que rarament s’omplen.

Però sembla que la malaltia que en els darrers dies s’està emportant la atenció mediàtica és la neteja.

Però no la neteja dels carrers, que també és una patologia greu, però que ja te recepta, sinó la neteja de la delinqüència i sobre tot del tràfic, consum i emmagatzematge de drogues.

Una operació que ha entrat per “urgències” i a la que el Dr. Masquef ha aplicat bisturí i cirurgia, tot començant per una posada en escena que ha estat criticada pels opositors, com sol passar.

Però a voltes, la teràpia de xoc és efectiva, i potser es bo que la gent sàpiga que fins ara Figueres era un “supermercat de la droga” i que s’hi està posant solució i així que els bacteris no es pensin que hi podien campar lliurament.

Figueres ha de passar la fase d’assumir la malaltia i concentrar els esforços en guarir-se.

A veure si, amb l’ajuda de tots els metges i infermers, la capital surt de la UVI