LA FOGUERA DE LES VANITATS MUNICIPALS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Mai m’havia agradat el bipartidisme americà, entenia que les coses no podien ser blanques o negre, que hi ha tonalitats i, sobre tot, em sobtaven les alternances de guanyadors entre republicans i demòcrates, perquè entenia que això volia dir que milions de persones canviaven de jaqueta d’un dia per l’altre, cosa que em semblava un acte deshonest i que demostrava manca de criteri.

Va haver un temps en que en el nostre país varem anar encaminats a una situació similar ja que, tant a nivell espanyol, com català, la majoria de vots es centraven en dues formacions que, a més a més, eren molt equidistants i els canvis de poder els podria atribuir als votants de partits minoritaris que, per un cop, es posicionaven.

Per sort, o això pensava, la situació va anar canviant i altres partits, tant de dretes com d’esquerres, anaven agafant força, cosa que semblaria dificultar els radicalismes i obrir un ventall de propostes moderades i atractives, però sobre tot, de fermesa en les conviccions ja que no dependrien de votant “jaqueteros”.

Però vist el que ha passat en les darreres eleccions, la meva opinió ha canviat.

Sento vergonya per com s’han desenvolupat moltes de les negociacions per accedir a les alcaldies de tot el país i, també en alguns indrets de la nostra comarca.

Hem pogut veure nous alcaldes que ho seran tot i haver estat la força menys votada, barreges antinaturals per impedir investir un batlle nomes per pertànyer a unes sigles que defensen unes idees legítimes, com totes.

No pot ser que aquesta gent, que es ven per un plat de llenties, sigui la que ha de procurar, pel cim de tot, el bé dels seus veïns.

No és això, alcaldes, no és això. Als municipis es guanya per proximitat, per eficàcia, per fets consumats, per amistat, per veïnatge, en definitiva, per confiança.

Aquí no si valen ordres de la central o estratègies de partit amb la finalitat de sortir a les fotografies, engreixar una estadística, guanyar punts cares a futurs ascensos o per tenir un sou.

A les municipals, no caldrien ni sigles ni partits, només persones, els més votats haurien de ser els escollits, i els altres, al costat per ajudar i no posar entrebancs, que a casa ens coneixem tots i ens hem de poder mirar als ulls.

Potser si que un bipartidisme evitaria aquests pactes amb diables.

Tant de bo aquest proper cap setmana, a les fogueres de Sant Joan de tots els pobles i barris, cremin les vanitats d’aquells que nomes volen notorietat, encara que sigui passant per sobre de les voluntats del poble.