GIR A LA DRETA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ja fa temps que estem veient com la dreta i el que és pitjor, l’extrema dreta, treu el cap en el panorama polític sense cap vergonya.

Però, sembla que el resultats d’aquests darrers comicis europeus han fet saltar les alarmes.

En les darreres setmanes, ens fem farts d’escoltar tertúlies radiofòniques i comentaris en premsa on s’analitzen les causes de tot plegat.

Els articles d’opinió, més o menys partidistes i discursos polítics, buits de contingut, no ajuden gaire formar-nos una opinió objectiva.

Tampoc ajuden les sobretaules i trobades de bars, però cert és que, amb una miscel·lània de tot plegat, om pot fer-se una idea de per on van els trets.

Podem estar d’acord en que tot plegat és degut a un canvi generacional, de costums i mentalitats, on la globalització i les barreges culturals hi tenen molt a veure.

Però, crec que, al revés del que llegeixo i escolto, el gir cap a la dreta arriba de la franja d’edat més alta, d’aquells varen passar de puntetes pels darrers temps del franquisme, sense arribar a copsar el seu terror.

Són els de la cultura de l’esforç i l’estalvi, els que varen voler ser millor que els pares i que ara es rebel·len contra les actuals polítiques, on les carregues impositives, directes o indirectes, son cada cop més pesades, al mateix temps que hi ha més gent que viu del sistema.

I, enyorats de temps anteriors, es creuen amenaçats per altres cultures i no entenen que els delinqüents es passegin immunes per davant de la Justícia.

Són els que pensen que abans les coses eren millors i potser no els falta raó, però obliden que els règims totalitaris són els que destrossen les llibertats.

Els joves, pel contrari, que ja han viscut les barreges culturals des de les escoles, valoren més el temps lliure, viure al dia i les influències de les xarxes socials fan que pensin que el seu model de vida i el seu futur no canviarà per decisions de quatre polítics que parlen més que fan i que estan molt allunyats dels seus models.

Per això prefereixen passar les jornades electorals mirant les pantalles que anant a una escola de mal record, amb unes arcaiques cortines i paperetes.

Això explica una l’abstenció tan alta i que, també, hi ha gran part de població que veu com els partits que potser votarien es passen el dia amb trifurques internes.

L’escenari actual, amb grans països en guerra, mentre les dretes guanyen força, no fa augurar un futur massa esperançador.

I això només ho aturarem si aconseguim acostar el jovent a les urnes.

El món té tendència a girar cap a la dreta i el pitjor de tot és que, com diu el codi de circulació viària, sembla que tinguin preferència.

LA NOSTRA MÚSICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sempre he pensat que som la música que ens ha tocat viure, allò que, invisiblement, ens traspassa la pell i ens impregna el sentiment de forma continuada, com una metàstasi anímica que cap medicina pot aturar.

A cada moment de la nostra vida ha sonat una melodia, una cançó, portada per la moda del moment o per influencia del nostres ancestres, que ens ha tocat de prop i que l’associem a un fet que ens ha marcat, per bé o per mal, que recordem i que ens transporta a temps pretèrits.

Parlava amb un conegut, força més jove que jo i d’una altra nacionalitat, sobre les músiques llatines, tropicals i càlides que ens envaeixen actualment i que a molts els costen de digerir.

Ell em comentava que, possiblement per venir de mons diferents, les sardanes, a ell, no l’inspiraven cap mena de sentiment.

Malauradament per a la nostre dansa, no és l’únic, ni cal ser d’ascendència forana per pensar el mateix.

Haig de dir que tinc la mala costum que, quan veig una rotllana, observo els ballarins i massa sovint veig una mitjana d’edat que considero elevada.

Potser vaig errat, però em dona la sensació de que la mainada que puja no s’interessa massa per la música de l’Enric Morera, Pep Ventura, Juli Garreta o Florenci Mauné.

No crec que sigui un tema de modes, les músiques folklòriques no han evolucionat i han quedat tancades en el cercles més íntims, i encara gràcies que els guardians de les tradicions, com el Foment de la Sardana de Figueres, que fan la impagable feina de preservar els records que ens identifiquen.

A mi, la sardana em transporta als divendres vespre de joventut, on era la música de fons, la banda sonora de les primeres aventures nocturnes quan la rambla figuerenca encara era nostra.

Tot i que no en soc seguidor empedreït, ni visc de prop els aplecs, el so de les tenores, acompanyades pel flabiol i les tíbies, em fan feliç, m’omplen el cor i m’aixequen l’ànim.

Llavors entenc aquells que, enyorats de la seva terra o alletats d’altre cultures, s’emocionin amb altres sons, com em passa a mi, si mai per sorpresa escolto un repic triple de tamborí i contrabaix, que em desperten la catalanitat i em fan fa saltar els peus, malgrat no saber ni contar ni repartir.

 

GLÒRIA APARCADA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Als unionistes d’antuvi, els que vàrem gaudir de temps memorables o que, fins i tot, vàrem trepitjar modestament la gespa del camp del Far, ens fa pessigolles a la panxa veure com el que havia estat la nostra catedral s’ha convertit en un aparcament mal girbat.

Fa dies va caure el darrer vestigi de la nostra seu, la grada de la carretera de Roses, la que donava al camp de les monges, allà on s’acumulaven les pilotes que els més maldestres enviaven lluny dels tres pals.

El mateix que passava al gol contrari, que si mai un remat sortia massa desviat, la pilota acabava lidiada pel “torero” de torn que, a la mateixa hora, estava fent la seva “faena”.

Val a dir que quan es va anunciar que el vell camp de futbol es convertiria en un aparcament dissuasiu del centre no en donava ni un duro.

Vaig pensar que, malgrat que era una bona idea, la seva situació, a l’altre costat de les vies i en un barri poc agraciat no seria del gust del visitant i que fins i tot suposaria un problema de seguretat pels vehicles aparcats.

Jo no l’he utilitzat mai, però pels inputs que m’arriben sembla ser que, malgrat tot, es usat pel visitant, fet que ha generat aquesta ampliació amb l’enderroc de la graderia nord.

Sigui com sigui, sabent els números del lloguer, sembla un mal negoci municipal ja que el seu estat és força precari i que l’ajuntament, llogater del solar, hauria de fer obres de millora que fan difícil la seva viabilitat econòmica.

De totes maneres, malgrat que el feu unionista sigui ara ple de vehicles a motor, els que encara conserven memòria i enyoren temps pretèrits, en prémer el comandament del vehicle per deixar-ho sobre la gespa de l’antic camp, els semblarà veure encara les aturades d’en Buscató, la feina d’en Pitu Duran, els malabars d’en Pere Vilarrodà o els gols de l’Antonio Cuevas.

I de tots aquells recordats jugadors que portaren tant dignament la samarreta blanc i blava i que varen fer el camp petit, obligant a construir un estadi nou, per enveja d’aquells que ara es venten, amb molt de mèrit, de jugar la Champions i que llavors aprofitaven les esllavissades de la Unió per fer-ne mofa.

Un aparcament que és un cementiri de records, on encara ressona l’himne del mestre Surrell i on hi dormen tardes de triomfs, de crits, puros i pipes, en grades de ciment.

Com la gloria del club, que paradoxalment, fa anys que està aparcada, per culpa d’un especulador que ens la va robar, a l’espera de temps millors, que segur que arribaran.

EL NOU PRESIDENT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Val a dir que ell ja tenia molt clar que seria l’escollit, que seria el cap pel proper mandat.

El seu sentit de la responsabilitat fa que la por a no donar la talla superi l’ego que comporta ser el centre d’atenció.

És  conscient que a partir d’ara mateix haurà de controlar moltes coses a les que potser mai s’ha hagut d’enfrontar, que els seus coneixement no seran suficients, que haurà de posar atenció a les normatives, moltes desconegudes, lleis i protocols que s’hauran de complir i que no serà gens fàcil.

També està cofoi de poder intentar millorar la vida dels altres, però ell ja sap, per anteriors experiències, que les crítiques són gratis i que sempre hi haurà mig món en contra de l’altre mig.

Les enveges són endimoniades i els somriures poden convertir-se en dards enverinats quan giri l’esquena i que les encaixades de mans d’ahir seran comentaris en veu baixa i que tot plegat l’afectarà emocionalment i potser també  a nivell familiar.

El seu cap ja treballa de fa temps en idees de com gestionar les energies, els serveis, com guardar les formes davant de les diferents cultures i religions que, avui dia, ens envolten, de parlar sense ofendre.

Sap que l’hi caldrà demanar, a contra-cor, el recolzament d’altres persones per tirar endavant algunes de les seves propostes i que, de ben segur, alguna reunió serà tensa.

Ell no voldria recorre al seu antecessor per demanar-li consell, però és conscient que el traspàs no es fa d’un dia per l’altre i que, malgrat que no tenen gaire bona relació, haurà d’estar un temps compartint decisions o fins i tot donant suport a propostes que ell mai no hagués encetat.

Serà cautelós en decisions a llarg termini, sap que el seu mandat és efímer i que tard o aviat, algú altre l’haurà de succeir i no voldria deixar feines a mitges.

Tot això és el que sent ara mateix el meu amic Antonio, que ahir es va estrenar com a president de la seva comunitat de veïns, un edifici molt poblat i ple d’elements compartits que l’hi portarà, a ben segur, molts maldecaps.

Per cert, abans d’ahir també es va estrenar presidència a la Generalitat, de la que se’n parlarà molt més que la del meu amic.

Hi ha hagut un guanyador o molts, tots eufòrics i exultants, molt més que el pobre Antonio, tot i que la seva feina i responsabilitat va molt més enllà que la d’un simple president d’escala.

Sort a tots dos.

EL DIA DELS TREBALLADORS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Demà, es celebra la festa del treball, una jornada reivindicativa que aprofiten els sindicats per exigir millores laborals, però, que amb els anys s’ha vist reduïda a crítiques en contra el sistema capitalista i la patronal en particular.

Tothom sap que l’origen de la diada són les manifestacions obreres als Estats Units, concretament a Chicago, el 1886, on varen morir 38 manifestants.

Cal recordar que, malgrat pagar un preu tant alt, no va ser en va i varen aconseguir el primer objectiu de les protestes, que era dividir el dia en 3 parts, concretament 8 hores de treball, 8 d’oci i 8 de descans.

Han passat gairebé 140 anys d’aquells fets i molts poden pensar que les coses no han canviat gaire, que seguim amb una jornada de 8 hores pencades.

Però, cal posar en valor que les condicions de les feines han canviat.

Hi ha més controls, molta consciencia en seguretat, vigilància mèdica, equips de seguretat i complements que no haguessin ni somniat aquells esforçats obrers que, a finals del segle XIX, treballaven en llocs insalubres, jugant-se la vida, sense proteccions i que sense prou feines festes ni vacances.

Ningú diu que no siguin lícites les protestes i les reivindicacions actuals, que tot ajuda a millorar, no s’ha de baixar la guàrdia, que sempre hi ha espavilats que es volen aprofitar, però, penso que hem arribat a un punt es que s’exigeix molt i s’ofereix menys.

No és, només, el greu problema que tenen les empreses en trobar treballadors especialitats, que tinguin ofici, que sàpiguen el que remenen, seny i sentit comú.

El problema va més enllà, ja que es generalitza a tots els nivells i no es troba ni tant sols personal de base que vulgui treballar i encara menys que sigui competent i amb ganes.

Pugen joves que prioritzen el temps lliure, més enllà de les 8 hores aconseguides pels vells americans, que els costa treballar en altres horaris o dies de festa, per desesperació d’empresaris que, apart de buscar el negoci propi, també generen un moviment financer que fa girar la roda econòmica que, ara, sembla alentida.

Em pregunto que, si la cosa no canvia, arribarà un moment en que tothom tindrà molt de temps lliure, però ningú tindrà ingressos suficients per mantenir el nivell de vida que les modernitats exigeixen i el sistema públic no podrà mantenir-nos.

Demà, s’ha de celebrar el dia dels treballadors, i tant! Els que, dins les seves possibilitats es fan necessaris a les empreses, els compromesos, els trempats, que n’hi ha, els que, en definitiva, són el pal de paller de la nostra societat.

A tots ells, feliç i merescuda diada.

FLAIRE DE LECTURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segur que si us demanen quines olors us porten bons records d’infantesa i que encara perduren, en el pòdium que la llista estarà la flaire de les pàgines d’un llibre nou.

Potser generada per la química de la tinta, la pasta de paper o la suavitat dels fulls i que es manté malgrat els anys i es repeteix cada cop que n’encetem un.

En el meu cas, just després de llegir el títol i l’autor, el meu nas s’acosta al ventall de pagines que, passant a tota velocitat, m’envien els inputs de plaer que tant enyoro.

A més, es barreja amb la curiositat de llegir allò que algú, amb molt de mèrit, ha escrit i que em permetrà endinsar-me en una història, viure altres vides, de posar-me en la pell del protagonista, viatjar a altres llocs o altres temps.

Em dol quan m’assabento del tancament d’una llibreria, i saber que algú perdrà aquella felicitat que em produïa entrar a can Lara o a can Masdevall, amb la seva olor característica, passejar entre prestatges, tafanejar i, si no tenia una idea clara, deixar-me convèncer per les explicacions de la coberta posterior.

Malauradament, aquests establiments no passen per bon moment, el nivell de lectura entre els joves sembla més aviat escàs i afegit a la proliferació dels estris electrònics, més freds i sense aquella olor de paper imprès, fa que als pobres llibreters se’ls faci difícil sobreviure.

Caldrien més iniciatives com la del poble de Calonge, que ha ajudat a obrir vuit llibreries en els darrers anys, amb força èxit de visitants encuriosits, atrets per un projecte cultural únic.

De totes maneres, dimarts vinent, com cada Sant Jordi, viurem un somni, un miratge, amb les places, rambles, i racons dels pobles i ciutats plenes de parades de llibres, de gent tafanejant les portades, d’escriptors orgullosos, de llibreters fent calaix i de converses interesants, que ens faran gaudir d’un dia, com hauria de ser cada dia.

I en arribant a casa, olorarem les pàgines i experimentarem el plaer de la lectura, serena i pausada, per salut mental i per ajudar fer-nos millors persones.

 

LA I.A. OPINA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els “Boomers” hem tingut la sort de viure el naixement de la tecnologia informàtica i si la vida ens dona camí, esperem veure coses que, a hores d’ara, creiem impensables.

El darrer descobriment és l’anomenada “I.A.” (Intel·ligència Artificial) la qual, segons m’expliquen, és capaç d’arribar a conclusions precises, processant dades senzilles.

No vull dir allò de “No sé on anirem a parar” que deien els avis, però certament, estem arribant a extrems que comencen a assimilar-se als guions de les pel·lícules futuristes des 80 on les màquines, creades pels humans, ens superaven.

Sobretot, veient com la “intel·ligència natural” cada dia està més absent entre l’espècie humana.

El darrer que he sabut de la “I.A.”, a l’Instagram d’aquest mateix setmanari, és que ha gosat valorar alguns aspectes de la nostra comarca i aquí és on ha començat a fer-me pensar.

Segons ella, les cinc ciutats menys atractives son: Figueres, Roses, Llançà, Empuriabrava i Port de la Selva, curiosament les més visitades pels turistes, però també de les més poblades i que han patit més desequilibris urbanístics.

També ha valorat les millors platges, on la classificació ha estat encapçalada pel Port de la Selva, seguida de Roses, Cadaqués, Sant Pere Pescador i la Gola de Llançà.

Tenim una costa tant maca que qualsevol opció hagués valgut però, a la meva llista hi hauria variacions.

I per acabar d’arrodonir-ho també opina sobre els millors monuments, on el pòdium està format pel castell de Peralada, Sant Pere de Rodes i les ruïnes d’Empúries, seguides del far de Roses i el cap de Creus.

La meva conclusió personal és que no cal ser la “I.A.”, ni tan sols massa llest, per triar aquestes opcions.

No podem negar que l’evolució informàtica ens ha millorat molts aspectes de la nostra vida i estic a favor de que l’evolució continuï de forma controlada.

Però, a jutjar pel que he vist fins ara, malgrat la seva gran capacitat per l’anàlisi, em pregunto si la “I.A.”, una cosa apàtrida, sense pares, fills ni amics i sense un desenvolupament emocional, podrà algun dia expressar sentiments, com ho faria una persona o fins i tot alguns animals.

Si mai arriba a poder fer-ho, potser aquestes llistes les farà diferents.

AMB L’AIGUA AL COLL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquest racó de país, reconegut arreu del món, té un gran atractiu turístic, ja que oferim paisatge, platja, muntanya, sol, bona gastronomia i llocs d’interès cultural de primer nivell i aquest equilibri fa que sigui interesant pel visitant, que ens deixa un pessic dels seus estalvis.

Estem d’acord que cal regular-ho i controlar-ho i que no tot s’hi val, però, és cert que si el turisme ens falla, la comarca se’n ressentiria, tant de manera econòmica, com laboral.

Si donem una volta pels fòrums i webs de viatges a nivell europeu, es comenta que la sequera que vivim afectarà al turista, que no podrà gaudir de les comoditats habituals.

I ja sabeu que les coses tenen tendència a exagerar-se, sobre tot si els rumors són malintencionats i venen de llocs de competència directe, com el sud espanyol, la França, Itàlia o Grècia, que pinten la nostre Costa Brava com un lloc desèrtic, inhabitable i amb restriccions encara pitjor de les que realment tenim.

Així les coses, no és estrany que grups d’empresaris hotelers vulguin suavitzar la imatge donant la notícia de que, en els seus hotels i càmpings, siguin de mar o de muntanya, les piscines estaran plenes i l’aigua sortirà de les dutxes, amb seny, però, de manera adequada.

Però, tal com estan les coses, només tenen l’alternativa de tractar l’aigua del mar, cosa que fa posar el crit al cel a l’ACA, als ajuntaments i als ecologistes.

Els números són cruels i sovint injustos, i és cert que moltes poblacions multipliquen per deu els habitants i això farà que el límit de consum per persona dispari les estadístiques.

Però, hem de fer l’esforç per entendre la posició dels empresaris, preocupats pel seu negoci, que a l’hora dona feina a molta gent i repercuteix tant directe com indirectament, a la economia de la comarca.

Per sort, sembla que l’ajuntament de Roses te bones intencions i mirarà de posar-hi remei, cosa que hauria de ser un mirall per la resta de consistoris costaners.

Hem de fer de les crisis, oportunitats, buscar solucions i fins que l’aigua no caigui del cel, hem de procurar que no se’ns tanqui l’aixeta del nostre gran negoci, sinó tots acabarem amb l’aigua al coll.

 

SENSE ESPÀRGOLS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Qui ens havia de dir que veure ploure en ple de cap de setmana fos motiu d’alegria entre la gent, quatre trons que ja no ens espanten i malgrat que havíem d’obrir el paraigües a estones i saltar les petites basses, a ningú importava si els dies de festa els havíem de passar tancats a casa.

Com era d’esperar, la pluja no ha cobert les carències i ens caldrien molts dies així per recuperar-nos.

Encara, seguim rodejats de gespa morta, arbres famolencs, flors per obrir, fruita poc sucosa.

El verd a la natura influeix directament sobre la roda climàtica, és el pulmó que mai ens hauria de faltar i que, ara, adopta altres colors de espectre.

I és que la manca d’aigua, més enllà de l’evident problema alimentari i d’higiene, també provoca altres afectacions que sembla que queden en segon terme.

Una d’elles és no poder gaudir del plaer que aporta la pluja als caminaires diumengers quan arriba la època dels espàrrecs.

Poques costums tant empordaneses com la que de quedar de bon matí per anar a “caçar”, (no cap buscar), espàrgols (no pas espàrrecs), amb la família o els amics

Anar a fer camí, bossa a la mà, per anar observant la base de les vores dels corriols, allà on creixent les esparregueres, fines i espinades que envolten el bé més apreciat

Aquest monument fàl·lic, verd i allargat, amb el prepuci granat, de color verd indefinit, amagat i discret, com qui vol passar desapercebut.

Tallar-lo pel punt precís, on es trenca sense arrancar-lo, un cop d’ull per comprovar si té germans, cosins o família propera i si és el cas, augmentar l’alegria i ser l’enveja de la colla.

O maleir els ossos a qui, més matiner, ha deixat els brocs que ens provoquen decepció i que potser ens obliguen a canviar de zona.

Un cop a casa, la darrera selecció i si n’hi masses, farem feliç a un veí, tot alimentant també, les relaciones socials.

Neteja i tallat a mà, bocí a bocí, ni gros ni petit, un cop de paella i amb els ous ben batuts a fer una truita, sucosa i aromàtica, guanyada amb l’esforç.

Un regal de la natura que, difícilment, tindrem aquesta primavera, a menys que Tlaloc i Zeus ballin la dansa dels indígenes americans o facin la romeria del Viko lavi a Mèxic, per conjurar-se i fer-nos arribar els núvols negres que tant enyorem, això sí, amb mesura, si us plau.

I és que la sequera es molt més que la manca d’aigua, també ens afecta l’oci i la gastronomia.

PAPERASSA

Fa setmanes que els pagesos estan revolucionats i malgrat els trasbalsos que porta qualsevol vaga, tothom ho entén.

Dècades enrere, un pagès era una persona que, malgrat treballar molt dur, sense hores, ni dies de festa, podia gaudir d’un reconeixement social i econòmic

“Aquests rai que són de pagès” deia la gent quan els veien reunits els dijous davant l’Astoria de Figueres.

Les parades feien goig i els productes frescos, a preus assolibles, eren venuts amb bon benefici per qui s’ho havia guanyat i per la butxaca del comprador. El que ara s’anomena un “win-win”.

Tot això s’ha perdut, les grans cadenes, la globalització, els productes de càmera frigorífica a baix cost omplen el supermercats en detriment d’un agricultor o ramader que ha hagut d’empassar-se el preu de la especulació.

Però, si repassen les reivindicacions d’aquests dies de la gent del camp, veiem que això no ho és tot, ja que dins dels seus punts d’exigències un dels que destaca en negreta es l’augment de la burocràcia.

Dins dels seus punts calents, també, hi ha referències a les exigències mediambientals, la dificultat per obtenir autoritzacions fitosanitàries, normatives complexes i en definitiva una entrellat de paperassa que, segons ells mateixos, els fa passar més entona davant l’escriptori que sobre el tractor.

I aquest no és, només, un problema dels que viuen del camp. La dificultat dels “papers” s’ha fet endèmica a tots els sectors i la majoria de les empreses han hagut d’augmentar la seva plantilla de administratius, fet que els suposa un “més cost” que redueix el compte de beneficis i al mateix tems que encareix el producte final.

Els que fa anys que ens guanyem la vida sabem que el que abans era un imprès i un cop de segell davant un funcionari malcarat, avui dia és una muntanya de tramitacions, que sovint es solapen i es contradiuen i que en els darrers temps estan transformant-se en complexes i a voltes, mal girbades, aplicacions web.

Indubtablement, n’hi ha que ens salven d’abusos, que ens han fet obrir els ulls, que ens ajuden, i que ha sorgit per les males experiències dels propis usuaris.

Però, el filar tant prim se’ns ha girat en contra i l’excés de permisos, tramitacions, normes, formacions i drets, alimenta la mandra per fer qualsevol projecte, emprendre una nova empresa, iniciar un procés de fabricació, obrir una botiga, llogar un empleat i fins i tot, treballar el camp.

I contra això és difícil protestar, perquè en realitat, estaríem protestant contra nosaltres mateixos.

 

CARNESTOLTES PASSAT DE VOLTES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La veritat és que em va costar entendre la ubicació en el calendari de les festes de Carnaval.

Que si s’ha de contar quaranta dies enrere del Diumenge de Rams per trobar el darrer dia de la festa o que comença set setmanes després de la primera lluna plena després del solstici d’hivern. Un embolic

Reconec que he hagut de tornar a repassar-ho per escriure-ho.

Així les coses, no és d’estranyar que la festa sigui, com el seu calendari, una disbauxa des del Dijous Gras al Dimecres de cendra.

Com passa amb la majoria de festes religioses o, si més no, reconegudes pel catolicisme com aquesta, l’envolten un seguit de tradicions arrelades i que el temps ha adaptat a les costums actuals, sense perdre l’essència

La coca de llardons, el Rei i la Reina, l’enterrament de la sardina i el que més coneixem avui dia, les carrosses, les colles i les disfresses.

“Carrus Navalis”, sembla l’origen de la etimologia de la paraula i que era una processó de màscares que es feia, en èpoques romanes, durant la avarada d’una nau.

El temps ha transformar els balls d’antifaços, en rues de carrosses que les colles porten mesos decorant, disfresses enginyoses i treballades, sovint fetes artesanalment i que donen color a unes desfilades simpàtiques i divertides tant pels que hi surten com pels que la contemplen.

I malgrat que tothom visualitzi Roses, a l’Alt Empordà hi ha molts pobles que organitzen festes i desfilades acolorides i amenes.

El problema de tot plegat és quan la festa es surt de mare, quan els participants es preocupen més pel consum que per la coreografia, quan la disfressa es va perden al final de la rua, quan a alguns els costa anar en línia recta.

No és estrany veure a un Mickey Mouse amb una cervesa a la mà, un Supeman amb un cubata o a un Charlot fumant, mentre intenten ballar al ritme d’una musica tropical que els deu retrunyir dins del cap.

És cert que la memòria es fa fonedissa quan ens convé i que molts dels que ara critiquem aquestes actituds en algun moment vàrem estar al mig de la festa i ens vam deixar endur pel moment.

Però, s’ha de reconèixer que, des de el punt de vista de l’espectador i sobre tot per la mainada, no és una bona imatge la que donen alguns participants que, emparats per la permissivitats de la festa, aprofiten per passar-se de voltes durant els Carnestoltes

GRIP-CAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Segur que durant les darreres setmanes heu estat fotuts, heu passat la grip, sinó la Covid per enèsima vegada.

A hores d’ara, encara sentim gent tossint, que ens fa allunyar-nos-hi i tornem a veure rostres tapats, fet que ens porta records pretèrits. Tornen els fantasmes, salten les alarmes.

Costa de creure com de ràpid oblidem les coses. Encara no fa 4 anys que imploràvem als investigadors que trobessin una vacuna que ens protegís la nova i desconeguda Covid i ara ens fa mandra posar-nos la poció que ens ha de protegir d’aquesta tossuda grip hivernal.

Les notícies diuen que els hospitals comencen a estar saturats, tornen les lliteres als passadissos, a posposar intervencions, es donen baixes per tres dies només amb una trucada i ens obliguen a dur, altre cop, les mascaretes en segons quins espais.

Com si res no hagués passat, com si el temps hagués anat enrere.

Segons les autoritats sanitàries, la baixada de l’índex de vacunacions és totalment proporcional a l’augment de contagis per grip.

Fa mesos que ens ho estaven advertint (tot i que, potser massa subtilment) que aquest hivern seria un caldo de cultiu pels virus, que el canvi climàtic ja te aquestes coses, que tot ha canviat i que la grip, acompanyada per un Covid residual, afeblit, però emprenyador, ens donarien problemes.

En aquest país, també, es fan algunes coses be i una d’elles son els protocols que s’activen quan els experts anuncien situacions que poden generar trasbalsament.

Quan es tracta de fort vent es posa en marxa el “Vent-Cat” amb les pluges l’anomenem “Inun-Cat” i la neu abundant o en llocs poc habituals és el “Neu-Cat”

Durant aquests dispositius especials s’activen professionals i mitjans per intentar que la situació generi el mínim impacte possible.

Proposaria un “Grip-Cat” per l’hivern vinent i que arribat el moment es conscienciï a la gent de la necessitat d’una vacunació, que es pugui administrar gratuïtament en horaris flexibles, al domicili de la gent gran o mancada de mobilitat, desplaçaments als centres de treball o que les farmàcies i centes de salut de proximitat les poguessin administrar-la sense cues.

La previsió és la clau de l’èxit i un “Grip-Cat” estalviaria molts problemes als sanitaris, cèntims a les empreses i milloraria la vida de la majoria de la gent durant els mesos d’hivern.

 

 

MÒBILS PER EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els reis han enfilat camí avall i la mainada torna a la rutina escolar, aquest any amb el debat encès per l’informe PISA i els mòbils a les aules. Dos problemes que en realitat són un mateix.

Un conegut em comentava que al seu net encara no l’hi ensenyaven les lletres, quan ell, a la seva mateixa edat, ja era capaç de formar síl·labes.

L’explicació del professor va ser que, segons les darreres directrius, la prioritat no era l’aprenentatge, sinó el benestar del nen, la seva felicitat i la convivència.

El pobre avi va quedar garratibat.

Però, no carreguem tota la culpa als educadors, un col·lectiu que, com va passar amb els sanitaris durant la pandèmia, ara veiem que estan confosos, pressionats, i havent de fer la feina que haurien de fer els pares.

I és que el comportament dels progenitors no ajuda, aquestes festes segur que heu vist a nens de curta d’edat, durant els àpats, jugant amb els mòbils, perquè estiguessin quiets.

Així les coses, no ens hem d’estranyar dels resultats i de que una part del jovent, desmotivat, pensi que ja no cal aprendre a escriure correctament, si existeixen els correctors, si tot està en la “Wikipèdia”, si qualsevol dubte t’ho resolt “Google”.

Tampoc, cal saber geografia si el “Maps” et situa, ni idiomes si el “Translàtor” és capaç de fer-nos entendre, ni multiplicar, si el mòbil ja té calculadora.

El problema de la manca de coneixements i l’ús del mòbil, van de la mà.

Deia un militar xinés que si no pots amb l’enemic, han d’unir-t’hi o si més no, utilitzar-lo en el teu propi benefici.

Prohibir els mòbils serà complicat, com qualsevol prohibició a un adolescent, però la seva utilització pera l’ensenyament secundari, penso que podria ser possible, sempre que la comunitat educativa i la tecnològica, es posessin d’acord.

Hem canviat la forma de comprar, de treballar, de viatjar, de comunicar-nos i l’educació també ho ha de fer, però amb una planificació molt meditada.

Desenganyem-nos, el net del meu amic ja no cantarà les taules multiplicar, ni tampoc aprendrà la llista dels reis visigots, ni recitarà de memòria les capitals del món, però segur que, amb una bona gestió de l’ensenyament, serà un bon advocat, mestre, metge o enginyer, com ho va ser el seu avi.

És important que tinguin tota la informació a l’abast de forma atraient, que hi hagi una nova manera d’aprendre-la, que estiguin motivats, que desenvolupin la curiositat, la capacitat de sacrifici i que sàpiguen obeir.

I de les conjugacions, que aprenguin el present de l’indicatiu del verb “respectar”.

 

NADAL MIRANT A DALT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els que som una mica descreguts ens preguntem com és que això del Nadal ens transforma d’aquesta manera i que, a més a més, tot i saber-ho amb antelació, ens passi cada any.

Malgrat que practiquem un agnosticisme d’estar per casa, que no som de posar guirlandes, arbres o pessebres i que acceptaríem fer un viatge durant aquest període, irremeiablement acabem sucumbint a la voràgine nadalenca.

Deu ser cosa de les llums, les nadales, els dies de festa, les olors, els torrons, els mercats o la fred, però és ben cert que ens empaita.

També, val a dir que el consumisme ajuda, els anuncis, les músiques i els aparadors ens recorden a tota hora les dates en que vivim.

Desconec si això passa en celebracions d’altres religions, potser en el seus països també es així, però en aquest catolicisme que ens varen inculcar fa dècades, el Nadal ens sacseja l’ànima.

Segurament, perquè a diferència de la Setmana Santa que relata una mort, el Nadal celebra un naixement i puc certificar que quan hi ha nouvinguts, la felicitat es multiplica exponencialment.

Però, malgrat que els nens siguin els protagonistes de la festa, que gairebé tot giri el seu voltant, el moment en que els adults aixequem les copes, solem mirar a dalt i recordar aquells que ja no hi són i que, ara més que mai, trobem a faltar.

A cada taula de cada casa hi quedaran cadires buides, mancaran copes amb les que brindar, abraçades per fer, regals per obrir, històries per explicar, mans per agafar.

Són els nostres absents, amb els que hem compartit part de la nostre vida, els que portem al cor i que, en dies com aquests, se’ns fan presents i ens transporten a feliços temps antics.

La reflexió és que, tot i que vulguem buscar l’excuses, el fet és que el Nadal, ens agradi o no, ens remou per dins.

És per tot plegat, que en qualsevol de les reunions d’aquests dies, en xocar les copes, mirarem a dalt i buscarem aquell rostre, que només està en el nostre record i compartirem un somriuen d’enyorança.

I ens sortirà aquella estima que portem dins tot l’any i que, ara, per aquesta màgia incomprensible del Nadal, ens aflora.

Per ells, els que mai han marxat.

TANQUEU L'AIXETA COI !!

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En temps passats, els pares i els avis, gent bregada per una vida que no varen tenir fàcil, tenien impregnada la filosofia vital d’evitar el malbaratament.

No és que fossin temps gaire pitjors dels que molta gent està vivint ara, sinó que tenien el sentit de l’estalvi desenvolupat per les necessitats viscudes en una dura post-guerra.

Segur que molts del que esteu llegint aquestes lletres recordareu els avisos que, subtilment o no, ens enviaven els nostres ancestres quan sospitaven que estàvem cometent una despesa inútil.

Si l’estona de lectura a la cambra es perllongava massa rebíem un missatge de veu, sense mòbil ni WhatsApp, avisant-nos de que ja hora de tancar el llum.

Si el menjar quedava al plat sense un motiu de pes o el consum de begudes ensucrades era superior a la mitjana marcada pels tutors, també suposaven un comentari que, tot i l’amabilitat, ens venia a recordar que les coses no les regalaven.

Tor plegat ara se’ns fa present quan veiem el preu del combustible, el de l’oli d’oliva, del kilowatt i la vida en general

Però el que més recordo ara és aquell avis, més categòric, que rebia quan la dutxa o la raspallada de dents era més llarga de l’habitual: “Nen, tanca l’aixeta”.

A menys que, entre el període de temps entre que escric aquestes línies i es publiquin no hagi caigut un diluvi, seguirem immersos en una sequera molt preocupant que fa que els pantans ens ensenyin els budells en forma de campanars i lleres seques.

Però, és que, vist des de la ignorància, però comentat amb alguns entesos, sembla que les mesures adoptades no son suficientment dures.

Estic en condicions d’assegurar que el límit de 210 litres per persona i dia, adoptat per aquesta emergència, és molt superior al que es gastava a les llars de la classe mitjana quan jo era jovenet.

Molts dels consultats estan d’acord de que el límits hauria d’estar encara molt per sota del marcat i que la seva superació hauria de generar un càstig molt més sever que una simple baixada de pressió.

Sovint, tenim la sensació de que els legisladors emeten lleis i normes des de despatxos aïllats de realitats o mancats de sentit comú.

Si la meva mare aixeques el cap, segur que els deixaria anar aquella frase que encara recordo amb molta estima: “Tanqueu l’aixeta coi !!”

FUTBOL DE CIUTAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa dies que les xarxes socials em recorden que fa 22 anys, la UE Figueres va eliminar al FC Barcelona en aquella copa de L’Emèrit memorable, on vàrem arribar fins a semifinals.

Encara, tinc present l’ambient que es va viure el vespre del 7 de novembre del 2001, amb el camp de Vilatenim ple i amb el cor del públic més compartit que dividit, ja que el sentiment no era que a la gent l’hi fos igual qui guanyés, sinó que la gran majoria volia que cap dels dos perdés.

Però, un gol a la prorroga del recordat Kali Garrido (res a veure amb mi) va fer caure l’eliminatòria del costat empordanès i va fer esclatar d’eufòria una comarca que es sentia orgullosa del club.

I que, de retruc, donava visibilitat a una ciutat que volia ser quelcom més que la tomba de Dalí i el bressol del surrealisme.

Gent d’arreu es desplaçava a cada partit, aprofitava el diumenge i omplia bars i restaurant, amb un impacte important en l’economia local.

Com passa actualment a Girona, la ciutat amb que sempre ens hem volgut emmirallar i amb la que, durant un temps, semblava que empaitàvem.

Ara, molts empordanesos es desplacen a Montilivi, fins i tot es veuen samarretes blanques i vermelles pel carrer ja que l’interès que desperta la gran temporada de l’equip de Michel i Delfí Geli, va més enllà de les muralles del barri vell.

I malgrat que no oblidem la mofa que vàrem patir per part dels gironins quan vàrem fracassar, davant el Cadis, en l’intent de pujar a primera al 1992, aplaudim el que ara estan fent, sense deixar de sentir enveja sana.

Potser, també ajuda el conveni de col·laboració amb el Peralada, equip estimat a la comarca, malgrat la rivalitat i que el City de l’admirat Pep Guardiola, en sigui el màxim accionista.

Mentrestant, els socis i simpatitzants de la Unió Esportiva Figueres aguantem el xàfec i esperem pacients que algun dia sortim del pou i deixem enrere aquesta lliga “Elit” que s’han inventat els que ja no saben com revifar el futbol regional.

Una nova junta enceta un camí que no serà fàcil, si no arriba un patrocinador potent, com aquest distribuïdor de pinso de gos, que posi allò que cal, per fer un equip guanyador.

I si de retruc, el nous governants municipals, encapçalat per un ex-jugador, miren cap a Vilatenim, ajudaria a revifar un club, que no pot desaparèixer per segon cop, i ajudaria a recuperar aquell “orgull de ciutat” que alguns diuen que l’hi manca als figuerencs.

PASSATGERS AL TREN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Aquesta frase, cridada en veu alta, era habitual a majoria de les estacions al finals del segle XIX.

En aquella època, al 1877, una petita caseta era l’estació de Figueres, en la incipient línia ferroviària entre Figueres i Girona i que pretenia unir Barcelona amb la frontera.

Amb prou feines tenia 12.000 habitants, la recent inaugurada Rambla era el centre de la ciutat i pocs cotxes hi circulaven.

Així les coses, la població acostumava a desplaçar-se a peu i, potser, en bicicleta per anar a agafar aquell cuc metàl·lic que corria, estirat per una màquina que vomitava vapor i cendra, per un camí de ferro que els transportava als pobles del voltant en incomodes seients de fusta.

Gairebé un segle més tard, es va aixecar una nova estació al costat, segurament suficient per l’època i des de llavors el seu enorme rellotge de l’andana ha sigut testimoni de milions d’històries d’amor, comiats forçosos, exiliats i perseguits, esperes eternes, veremadors, estudiants o nuvis de viatge.

Com a fill i net de ferroviari, sóc un enamorat de les vies de tren, pocs llocs em porten tants records com la vella estació de Figueres, on he passat moltes hores, però, també considero que de romanticisme no es viu, que hem de ser pràctics, els temps canvien i cal fer un pas endavant.

No podem continuar amb una cicatriu que trenca la ciutat, una estació que en 58 anys ha quedat obsoleta, en un barri degradat.

Ja no hi ha mercaderies, ni descarrega en els seus molls, la majoria de les vies son mortes, deixades i tapades de vegetació, els que van a Barcelona solen triar l’alta velocitat, el rellotge s’avorreix.

És el moment de fer via cap a Vilafant, poble amb el que es comparteix nom i una frontera cada cop més estreta, fins a formar gairebé un sol nucli.

Ho tenim en safata, aprofitem l’oportunitat, millorem els accessos i apostem pel futur, regenerem els dos barris, alliberem la ciutat, això sí, sense perdre les vies de rodalies que ens segueixin connectant amb el nord.

En 146 anys la ciutat ha quadruplicat la població, els autobusos urbans i els vehicles particulars fan que la gent ja no vagi majoritàriament a peu i ja voldrien la majoria de ciutadans del país poder gaudir d’una moderna estació a només 1.200 metres del centre urbà, que avui ja no és la Rambla.

No perdem el tren de la modernitat, canviem de via. Passatgers al tren!!

ELS COLORS DE LA GUERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El quadre representa a una dona d’ulls tristos, amb un mig somriure amoïnat, que du un colom de la pau entre les mans.

Com la majoria de les obres pictòriques, representa el sentir del seu autor, el que l’envolta, el seus somnis, les seves frustracions, introspeccions i esperances.

“Sempre estem buscant seguretat a les nostres vides” va dir l’autora “Potser la trobarem en l’amor, però, si més no, continuarem buscant”

Heba Zagout, pintora palestina de 39 anys, feia poc que havia presentat l’exposició “Arrelats com les oliveres” en cooperació amb la fundació “Rawasi”.

La seva obra combina les traces senzilles i infantils, amb colors vius i sol representar a dones palestines, amb somnis d’una vida millor

Però, aquesta professora d’art de l’escola de Gaza no ha tingut l’oportunitat de complir el seus somnis de pau en una terra que, de ben petita, la va fer patir.

Una bomba malintencionada, s’ha endut el seu colom de la pau, ha trencat la seva paleta de colors i ha segat de cop la seva vida i la de dos dels seus fills petits.

No cal cercar culpables, ni qui va llençar aquesta bomba, ni totes les que esclaten, ara mateix també a Ucraïna, al Sudan, Birmània, Somàlia, Iemen i les altres 52 guerres que actualment estan actives al món.

No mirem més enllà de nosaltres mateixos, en un món global anomenat humanitat, que en ple Segle XXI segueix permeten que es matin innocents per ambicions, per terres, per creences, per ètnies o per riqueses, la culpa tant és de qui la fa com de qui la permet.

La nostre història és una amplia i fosca exposició d’aquarel·les i olis amb marcs tètrics, que seguim alimentant amb pintures que representen morts, mutilats, desplaçats i vides trencades.

Un museu on hi podem trobar, des de l’expressionisme que no passa desapercebut, a un surrealisme que ningú entén i un realisme cruel, que ens hauria de fer actuar.

El colors de la guerra no són vius, ni de traços senzills com els quadres de l’Heba Zagout, ni hi surten dones que assoleixen vides millors.

Hi predomina el negre, el color de la màxima foscor, el que rebutja la llum, el que barreja els tres colors primaris sense mostrar-ne cap, el dels núvols de tempesta, el del dol que sentim per la gent que, com ella i els seus fills, moren cada dia sense culpa ni raó.

MANCA PERSONAL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

El Sr. Escudero, destacat empresari empordanès, declarava en aquest mateix Setmanari que no podia entendre com es publicaven xifres d’atur superiors al 8% a la nostra comanda i pel contrari, els empresaris no trobaven empleats.

Mirant la conjuntura actual i amb l’experiència dels anys, sembla que l’explicació ve donada pels nous temps, tant laborals com educatius, que vivim.

Fa quatre o cinc dècades, la mainada pujava educada en la mal anomenada “cultura de l’esforç”.

Es vivia una mala situació, motivada per les necessitats de l’època, les famílies necessitàvem ingressos, l’oferta educativa era inferior i calia ajudar a l’entorn familiar; no s’hi valia a triar.

Avui dia prima la formació, a ser possible universitària i els cicles formatius, que tenen una oferta clarament millorable, solen abastir-se més de joves que no han pogut accedir a estudis superiors, que no pas de nois i noies vocacionals.

El sistema educatiu actual, basat en la teoria, però amb poca pràctica, ja que les lleis que no permeten a un menor gairebé ni agafar un tornavís, fa que els joves surtin al mercat laboral mancats d’una experiència que, dècades enrere, a la mateixa edat, ja era manifesta.

I amb un diploma sota el braç, esperen rebre unes nòmines que no poden defensar.

Si a tot plegat afegim que la filosofia laboral actual es basa en l’objectiu de gaudir del lleure i la conciliació que, tot i que és perfectament lícit, fa que l’afany de superació quedi minvat.

Les ajudes socials, totalment justificades quan és el cas, estan mancades de filtres de control i en alguns casos incentiven les feines “subterrànies”.

Les empreses, que tampoc queden exemptes de culpa, afogades per impostos i normatives, no s’estiren el que caldria i voldrien tornar a la figura de l’aprenent, el que no protestava si calia escombrar i que durant els primers anys, aprenia ajudant sota la faldilla de l’oficial de torn i que, en mols casos, eren explotats per quatre duros.

Però, això ja està perdut i amb aquest context, pocs paletes, fusters, mecànics, electricistes o cambrers, tindrem en el futur.

Així les coses, les noves generacions creixen desmotivades i al contrari de fa anys, acaben aprofitar-se dels pares fins arribava la trentena.

Mala peça tenim al teler i si les coses no canvien, cada dia veurem més joves pel carrer a hores lectives i més empreses mancades de mà d’obra qualificada,  motivada i compromesa.

I encara que sembli paradoxal i que molts no ho entenguin, les xifres d’atur augmentaran, però seguirà mancant personal.

LA FESTA DE L’1 D’OCTUBRE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÁ"

Mirant el calendari, me n’adono que abans d’ahir era 1 d’octubre i que ja han passat 6 anys

És significatiu que, amb el pas del temps, aquesta “festa” hagi quedat amagada en un racó de la memòria col·lectiva.

I m’hi refereixo com a “festa”, perquè molts ens ho vàrem prendre així, com un dia de joia, d’alegria, de germanor.

Dinars populars, trobades de veïns, cues amb somriures, cava, ratafia i galetes del forn de la Barceloneta, complicitat i bon rotllo.

Com si fos una festa major però amb una vesant reivindicativa, evidentment, el motiu hi era, però al cap i la fi, una festa.

Com s’han batejat sempre els dies de les votacions, que les anomenen “la festa de la democràcia”.

Però, de tots es conegut que la diada es va tòrcer el mateix dia i tot el que ha vingut després.

i a dia d’avui amb prou feines se’n parla, han quedat en el calaix dels records les cadenes humanes, les tractorades, les cuitats bloquejades i les samarretes grogues.

Fins i tot s’ha passat de puntetes, informativament. pel darrer onze de setembre.

La manca d’un camí unificat ha fet que, lluny de suposar un avançament, ens trobem en mig d’unes negociacions per a la investidura on es discuteix quelcom que no hauria de suposar un problema, com es la cooficialitat de les llengües, la lliure educació en cada territori o el just finançament.

Com si s’hagés desfet el camí recorregut.

Hi haurà gent que potser no estarà d’acord, però el que em sembla un pas enrere és que els polítics actuals, nascuts en democràcia, posin més pals a les rodes a un possible amnistia que no pas aquells que, havent participat de la llarga dictadura, en plena transició, varen apostar per reconciliar polítics exiliats i contraris al franquisme i modernitzar les lleis ràncies de l’època.

Veient i escoltant els debats sembla clar que aquesta classe política acabarà aigualir-nos les festes.