CIUTATS EXEMPLARS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDA"

Haig de dir que em saben greu alguns comentaris que llegeixo a les xarxes sobre Figueres i el seu estat.

Em semblen gratuïts i en moltes ocasions carregats de mala baba, amb la clara intenció d’aixecar polseguera i de desprestigiar uns governants que, sense cap intenció de defensar-los, a voltes, no tenen la culpa de tot.

I ara no us penseu que estic dient que Figueres està neta, és segura i que em sembla un lloc magnífic per viure-hi. Res més lluny del meu pensament.

Figueres és bruta, l’hi manquen papereres i contenidors, però també personal que la mantingui neta i unes normes de reciclatge més fàcils i assumibles.

També és insegura, quan cau la nit a la vila florida hi broten males herbes i alguns indrets s’assemblen als pitjors barris novaiorquesos.

Per tot plegat no crec que Figueres, en moltes zones, reuneixi les condicions ideals per estar-s’hi o perquè la mainada hi creixi.

Però això no és un mal exclusiu de la capital de l’Alt Empordà.

Fora bo veure i passejar per altres ciutats semblants o més grans, parlar amb els seus habitants, experimentar com s’hi viu.

Poques s’escapen i les que ho fan, no crec que ho hagin d’agrair als seus edils.

Les ciutats, els barris, els fan les gents que hi viuen, el seu veïnatge.

Fins i tot pobles més reduïts i menys heterogenis, ja comencen a experimentar, en menor mesura, els mateixos problemes.

No ens confonem, quan al costat d’un contenidor hi trobem un matalàs la culpa és de qui l’ha deixat, quan es produeix un robatori, la culpa és del lladre.

És claríssim que una policia nombrosa, equipada i recolzada per unes lleis contundents, així com un bon equip de neteja i manteniment, són fonamentals.

Però, és una evidencia que la societat va perdent valors, que l’educació que es rep a casa ha canviat, que hi ha una clara manca d’informació, que les dificultats del mercat laboral i el diner fàcil no afavoreix ni tampoc és que els governants, del partit o color que siguin, ajudin amb algunes decisions.

La culpa ningú la vol al damunt, però en aquest cas és just repartir-la

Hem de mirar-nos al melic i evitar posar, amb comentaris frívols, més llenya al foc.

S’ha de picar pedra en l’educació i la formació, en l’adaptació i en la convivència, alimentar el sentit comú de la gent i posar les eines per a que això es pugui dur a terme.

Si volem ciutats exemplars, s’han d’omplir de ciutadans exemplars.

MÚSICA VIVA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

S'’ha parlat moltes vegades del dia que va morir la música, tal com ho va batejar Don McLean en la seva genial cançó “American Pie”.

Es referia als fets ocorreguts el dia 3 de febrer de 1959 a Clear Lake, als Estats Units, quan una avioneta es va estavellar, morint tots els seus ocupants, entre els que hi havia les joves promeses del Rock & Roll del moment: Richie Valens, Buddy Holly i The Big Bopper.

Tres anys més tard, un 5 d’octubre com avui, també ha estat anomenat per alguns com el dia que va néixer la música, ja que es commemora l’edició del primer senzill de quatre joves britànics, plens d’idees, talent i ambició que arribaven per canviar la forma de fer i entendre la música.

Però no ens deixem portar pels fets, els sentiments o els gustos de cadascú, la música, universal i immortal, ni va morir un 3 de febrer, ni va tornar a néixer tal dia com avui.

Des de l’antiga Grècia que alimenta els sentiments, ens remou per dins, és la gimnàstica de l’ànima (Plató) i ens estimula, complint una funció impagable en els desenvolupament humà.

Dotze notes amb combinacions inacabables, que construeixen acords seguint uns principis fonamentals perfectament regulats per la matemàtica de la harmonia.

Els majors donen alegria, els menors evoquen tristor i així anant construint rodes heterogènies; iguals però diferents, que configuren cançons i obres diverses, que no s’esgoten mai.

En temps de tancament domiciliari, era la única que podia entrar a casa, sense mascareta ni PCR, per fer-nos companyia, com ho fa a la feina, en els viatges, en l’esport o en la passejada diària.

És l’arma més poderosa en la guerra contra la infelicitat (Jason Mraz)

I ja posats, aquest passat estiu també el podríem catalogar con el que la música va ressuscitar, després dels confinaments.

La de la tornada del concerts en directe, de les festes de poble, de les havaneres vora mar, les sardanes de cobla i la dels grups aficionats a les terrasses dels bars.

La música ni va morir mai, ni va tornar a néixer, és com la matèria, que només es transforma, s’adapta a l’entorn, als temps i als costums, amb un catàleg tan extens, que segur que cadascú troba la seva, la que ens far sentir vius.

 

PERDENT LES FORMES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Digueu-me antic, passat de moda, o d’un altre temps, però sóc dels que pensa que, d’entrada, s’ha de parlar de vostè, si més no, a la gent gran.

També, és cert que quan més anys em poso al damunt, més se’m dirigeix d’aquesta manera i no és que m’agradi, perquè em fa sentir massa vell, però negar-ho seria estar cec a l’evidència.

Val a dir, però, que cada cop hi ha menys joves que ho facin.

Potser la modernitat està fent canviar les relacions humanes, potser les barreges de costums o que avui dia aquestes formes ni s’estudien a l’escola, ni es parlen a casa.

Ni tant sols a nivell comercial, ja que rebem publicitat en xarxa que es dirigeix a nosaltres com si ens coneguessin de tota la vida.

Sense entrar en exageracions (com la dels fills que parlaven de vostè als pares o entre companys de feina), penso que una mostra de respecte, en un primer contacte, demostra educació i saber estar.

Ja es cuidarà el interlocutor, si ho creu escaient, de rectificar-nos per donar-nos peu a establir una conversa més propera.

És com la salutació pel carrer, l’ “Adéu-Siau” o “Passi-ho bé” que no costa i que pot omplir el silenci tens d’un encreuament solitari.

Per un moment vaig pensar, durant el confinament, quan les sortides al carrer eres escasses i solitàries, que recuperaríem la salutació espontània, tot i que no fóssim coneguts, com els motoristes que aixequen el polze quan es creuen.

Però sembla que no, que les noves generacions no estan per orgues i anem perdent un signe que per a mi, es sinònim de classe i respecte.

I en mig de tot plegat, llegeixo la notícia que un futbolista ex-blaugrana de gran renom, té una clàusula en el seu contracte per la qual cobra una milionada per ser amable.

És a dir que per saludar a la gent, per somriure, per mostrar-se proper és recompensat econòmicament.

Reflexionem que aquest xicot és un mirall per molts adolescents, que creixeran aprenent que per ser amable s’ha d’exigir un premi, quan la realitat hauria de ser a la inversa, que no ser-ho hauria de ser motiu de sanció.

Entenc, amb tot el que estic veient, que aquelles maneres que s’heretaven de pares a fills i que marcaven aquella línia de respecte, aniran desapareixent i acabarem parlant com escrivim els missatges, menjar-nos lletres, sense accents ni comes.

No se si es que les formes canvien o més aviat que es perden.

BON ANY NOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i que els empordanesos, en bon nombre, ens toca treballar els mesos de calor per atendre el turista que ens engreixa el PIB, la majoria de la gent, a l’estiu, desconnecta i, sobre tot a l’agost, desapareix o s’amaga fins que la fresca torna a l’ambient.

És com si hi hagués una aturada general, com si l’activitat (tret dels serveis turístics i els bàsics) baixés de voltes, anés adormida.

Però, arriba el setembre i tot es torna a engegar, com un motor que comença a fer pistonades, a agafar temperatura i a accelerar fins arribar al ritme desitjat.

Comença la vida quotidiana, torna la normalitat (la nova) i la rutina s’apodera del nostre dia a dia.

La societat actual esta muntada per temporades, per sessions, per projectes, per cursos i la majoria comencen just desprès del descans estiuenc.

Segur que quan el Papa Gregori XIII, al segle XVI va encarregar un calendari, la vida era molt diferent.

Potser caldria una actualització i fer que als anys comencessin al setembre.

Quan obren les escoles, tornen els esports, es desencalla l’Administració, comencen els col·leccionables per fascicles (que em pregunto si algú n’ha acabat mai cap), la ràdio recupera la programació habitual oblidant els refregits estiuencs, els trens tornen a arribar amb retard, els embussos ressusciten a les hores punta de les ciutats i els politics tornen a les bestieses habituals.

I aquest any, a més a més, arriba ple d’incerteses sanitàries que, de ben segur, ens condicionaran.

Un curs escolar pendent de confinaments, mascaretes i distàncies, llocs de treball incerts, empreses que els costaran quadrar balanços, equips de futbol minvats d’estrelles, preus dels consums bàsics disparats, inseguretat ciutadana i projectes complicats d’assolir.

Els reptes comencen ara, al setembre i per davant 11 mesos de lluita sota l’amenaça d’un virus que no vol marxar.

Fins que torni la calor i tornem a fer recompte.

Així que alcem les copes, que el cava fresquet entra molt be tot l’any i si cal, endrapem els 12 raïms, que ara mateix el muscat està carnós i dolç.

Vagin des d’aquí, els millor desitjos d’any nou, sort i salut.

PROHIBIR O EDUCAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui toca un article complicat, d’aquells que surten d’un pensament una mica enrevessat i no son fàcils de plasmar sobre blanc per a que s’arribi a entendre.

El punt de partida és la sensació de que, potser, estem vivim darrerament una situació una mica paradoxal, que comporta un creixement a parts iguals de les llibertats i les obligacions.

Fa dècades, fins i tot algun segle, que la humanitat ha anat acceptant i assumint una sèrie de llibertats que ens fan més racionals i coherents.

Parlem del respecte als animals, la convivència entre races, l’abolició de l’esclavisme, la igualtat entre sexes, la llibertat de desplaçament, l’acceptació social dels homosexuals, el lliure pensament, la llibertat d’expressió, els drets laborals o les democràcies politiques.

Sense oblidar els drets universals a la sanitat i la educació.

Avenços que, innegablement fan un món millor, més tolerant, comprensiu i format.

Però justament ara, que estem vivint moments complicats, es fan sentir veus que denuncien passes enrere per una sèrie de normes que ens venen imposades.

Parlen de les obligacions horàries, el toc de queda, l’ús de la mascaretes, les distàncies personals, els horaris forçats, el tancament de l’oci nocturn, les restriccions dels accessos als parcs naturals, la prohibició de fumar, el preu de l’electricitat, el carnet de vacunació, el control fiscal, el rastreig informàtic, la vacunació.

És necessari tot plegat?

Doncs el pensament que origina aquetes línies és que no.

Però no pas perquè no siguin normes necessàries, sinó que no haurien de ser una imposició.

No ens estan retallant llibertats, ens estan apel·lant al civisme.

Aquesta injecció de racionalitat i educació que hem guanyat durant anys, haurien de ser suficients perquè obréssim amb prou seny com per preservar la nostra salut, els nostres boscos, la convivència o la natura, sense que ens ho hagin de dir.

I així no caldria dictar retallades ni imposicions sinó simplement utilitzar el sentit comú.

Però, on està el parany? És més fàcil prohibir que educar? O potser es que no hem assolit els aprenentatges?

No sé si m’he explicat

FORTIÀ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si demanéssim a un nen empordanès que pintés un poble, potser dibuixaria quelcom semblant a Fortià.

O a Garriguella o a Vilamaniscle o a Vilanant.

Unes casetes baixes, camins d’entrada i sortida, camps arrenglerats, l’escola, arbres, un campanar, xemeneies, un mas allunyat i potser un rierol que el travessés.

No aniria gens desencaminat perquè tot això forma part de l’estètica general de la nostra comarca.

I si els visités també podria afegir la olor a pa recent fet, una farmàcia, la carnisseria que s’abasteix dels propis productes, un restaurant d’àpats casolans i un local social on als vespres es fan timbes de dòmino o de botifarra.

Us preguntareu que, si tot això és més o menys comú a tots els nostres pobles de menys de 1000 habitants, com és que aquest article es titula “Fortià”

Doncs, perquè aquest poble té trets característics que a altres llocs no tenen, començant per un edifici renaixentista del segle XIV, a mig restaurar, Can Borrassana o casa gran de Ferrer, també mal anomenat de la reina Sibil·la, filla del poble i que fou consort de la corona d’Aragó en el mateix segle o la Casa del Delme de l’Edat Mitjana i d’altres que, segurament, desconec.

Però, el fet diferencial que te Fortià actualment, conegut arreu, és una carretera molt concorreguda que parteix el poble en dues meitats.

Des de fa uns anys, el coll d’ampolla de la entrada i sortida de Figueres venint de Roses ha fet que, cada cop més, usuaris es desviïn de la C-260 per agafar la GIV-6213 que permet entrar a Figueres per la carretera de l’Escala, sense gairebé embussos.

Algun quilòmetre de més, uns quants minuts menys, sobretot pels habitants de la part sud i la massificació està servida.

Un carrer estret on justegen dos carrils, sense amb prou feines voreres, on no hi pot haver nens en bicicleta, ni cadires a la porta per fer-la petar a la fresca, on no ha testos ni plantes, només finestres tancades.

Un malson pels fortianencs, manca de seguretat, trencament estètic, semàfors, esquenes d’ase i obstacles que regulen el trànsit, soroll, fum i la tranquil·litat d’un idíl·lic poble de la plana, en orris.

Allò que mai dibuixaria un nen quan imaginés un poble de l’Alt Empordà en ple segle XXI

ANAR AL BANC

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

D'’unes dècades ençà les relacions personals amb les entitats bancàries han sofert un canvi radical.

Si la primera intenció dels banc, segles enrere, era la de guardar els cèntims que la gent no volia tenir a casa per perill de robament i que, posteriorment va esdevenir en el negoci de “jo jugo amb els teus cèntims i tot hi guanyem”, ara sembla allò de “jo jugo amb les teves necessitats i només hi guanyo jo”.

Les activitats dels banc estan arribant a punt d’odiositat manifesta, posant unes normés i comissions abusives i fent activitats que traspassen la línea de la competència amb altres sectors, com les immobiliàries o els concessionaris de cotxes.

I el pitjor de tot, és la sensació d’impotència que genera la manca de relacions personals.

Tot passa per anar a un caixer, interactuar amb una màquina o tramitar peticions a través d’una pagina web.

Si ens cal la necessitat imperiosa d’una visita personal, ha de ser amb cita prèvia com el dentista i amb limitació horària

En els darrers anys, la banca ha estat en l’ull del huracà per comportaments financerament reprovables que han derivat en rescats i escàndols de grans dimensions que, al cap i a la fi, hem acabat pagant entre tots

Fora bo que no juguessin amb la nostra dignitat, que ens fessin sentir ben cuidats, que recuperessin l’empatia.

Que, sobre tot la gent gran, tingués facilitats pels seus tràmits, per anar a ingressar i treure cèntims veient la cara agradable dels empleats, els pobres interlocutors que entenc que ara passen molta vergonya laboral.

Que tots plegats tinguéssim la sensació de que la seva feina ens comporta un benefici i ens genera facilitats.

La banca està arribant a punt de degeneració corporativa i d’impersonalitat que difícilment es podrà recuperar i s’esdevé un lloc virtual, on tenim els nostres cèntims o deutes, que no son més que números de mentida, que viuen en un mon irreal.

Potser és que la vida s’està convertint en això

 

EL BANY ESTIUENC

 

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Banyar-se al mar és un plaer però, deixant de banda els que són capaços d’entrar a  l’aigua de cop o els espècimens estranys que es banyen tot l’any, crec que la majoria dels mortals podem afirmar que, a casa nostra, l’aigua del mar sempre és freda.

Observem el ritual del bany de molta gent, en un dia de platja.

La primera acció és posar els peus en remull, a l’alçada dels turmells (en empordanès: clivilles). És el primer contacte amb l’element líquid, que serveix per prendre posicions i trencar el gel.

Mai més ben dit, ja que la sensació que ens produeix s’assembla a la d’haver-los posat en un cova ple de glaçons d’aquells que s’utilitzen per refredar les begudes.

És important posar bona cara, les mans a la cintura i mirar a l’horitzó (malgrat que interiorment baixin tots els sants) amagar la panxa i fer veure que tot està controlat.

Tot seguit, caldrà entrar unes passes més, fins que el nivell arribi al genolls.

En aquest moment la part baixa de les cames té la sensació de rebre ganivetades i els bessons queden durs com les roques que fingim mirar.

La propera avançada ens porta al límit de la línea de la panxa i serveix per a que el cor s’aturi, els pèls del cos semblin un raspall de dents, els mugrons posin les llargues i els membres virils masculins s’arronsin.

I els peus, que acaben de recuperar les funcions, es posen de puntetes, com una ballarina de ballet clàssic, per ajudar a que les maleïdes onades no superin el límit crític de la cintura.

I arriba el moment en que decidim fer un saltiró endavant o ajupir-nos bruscament aguantant la respiració i sentint que ens passen 220V per l’espinada, fins que ens amarem amb l’aigua, el cos s’atempera, s’acaba el patiment i aconseguim, un quart d’hora més tard, la desitjada comunió amb el mar.

Llavors, pensem que no n’hi havia per tant, que està bona, que quina sort tenir una mar tant neta a prop de casa, que ho hauríem de fer més sovint i ens atrevim a fer uns llargs i unes capbussades fins a sortir airosos, sabent-nos vencedors de les nostres pors, tot prenent, novament, el lloc a la tovallola.

Fins que el sol ens eixuga, ens escalfa la pell i quan decidim tornar a l’aigua comprovem que la amplitud tèrmica torna a ser important i que, irremeiablement, el ritual s’haurà de repetir.

Potser llavors, és el moment d’agafar el drapaus i anar al xiringuito, que una cerveseta i unes olives, també fan “istiu”.

PROTAGONISTES DE LA VIDA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Passant dies anem empenyent els anys i sense gairebé ni adonar-nos, la vida ens passa per davant, com una successió d’imatges.

Com una obra de teatre per actes, com un llibre per capítols, com una sèrie de televisió, on som el protagonista principal.

I dins d’aquesta trama entren i surten personatges clau que ens acompanyen, comparteixen algunes escenes, i ens ajuden a seguir el guió.

Són la gent que, durant la nostre vida, ha tingut un paper fonamental i que, més per bé que per mal, han sigut partícips i sovint responsables, de les nostres decisions i ens han guiat, sovint sense adonar-se’n.

I quan més avança la trama, quan més anys acumulem, aquests personatges, que semblen secundaris, prenen protagonisme en créixer amb nosaltres.

Però arriba el moment que, irremeiablement, van desapareixent.

No sé si és una sensació personal, però penso que quan més grans ens fem, més sovint ens hem d’acomiadar de persones importants de les nostres vides.

Si seguim un itinerari vital més o menys estàndard i respectat per malalties, epidèmies o accidents, veiem que de petits i joves acomiadàvem els avis i algun amic familiar, més o menys proper.

Però que, en anys a venir, traspassen els pares, els tiets, amics més grans, companys veterans, ex-professors, clients o caps, en una quantitat que anirà creixen exponencialment.

Per això, defenso la teoria de que la quantitat de pèrdues de persones estimades, és proporcional als anys acumulats.

I quan comencin a faltar els més pròxims en edat i condicions serà llavors, quan ens adonarem que, potser, la línea de meta ja està en l’horitzó i que a nosaltres, també, se’ns està acostant el nostre comiat del paper que hem interpretat en la vida dels altres.

És llei de vida i així seguirà essent mentre la terra rodi.

La riquesa en anys ens transporta a records pretèrits i moments feliços que varem compartir amb persones que ara ja no hi són.

Són la nostre gent, els veritables protagonistes, els que han escrit les pàgines daurades de la nostre vida i que, malgrat l’absència, seguiran estan a la nostra llista de crèdits.

 

 

INDULTS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tot i ser una efemèride que caldria recordar sovint, dubto que cap noticiari en faci un esment, ni que cap diari hi dediqui la seva editorial.

Tal dia com avui, fa 44 anys, es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques a España després de la mort del dictador i encara que no sigui una data rodona, crec que caldria no oblidar-la.

I també, recordar que, en aquell comicis, s’hi varen poder presentar persones que poc abans havien estat exiliades, perseguides o empresonades per les seves idees, contràries a les lleis vigents en aquell moment i que havien gaudit d’un indult que fou fonamental per a la normalització del país.

Tot i que era evident que cap d’ells n’estava penedit, un grup de polítics amb obertura de mires, malgrat venir d’un període fosc i mancat de llibertats, varen acceptar, amb discreció i sentit d’estat, que aquells “rojos” i “separatistas”, tinguessin opcions a les urnes.

Passaren anys fins que els governants de torn permetessin que un general colpista fos també indultat sense mostrar penediment, malgrat haver tret els tancs al carrer durant el 23-F.

I ara, ens trobem davant d’un escenari polèmic per un possible indult a favor d’unes persones que porten anys a la presó per haver posat unes urnes a disposició dels ciutadans.

Alguna cosa deu fallar quan avui, els polítics i juristes tenen menys sentit d’estat que els seus avantpassats, que eren hereus de dictadors feixistes, abocant al patiment persones i famílies per pensar diferent i provocant la separació i el desordre allà on s’haurien de tancar ferides per arribar a un acord de convivència.

Quan tothom creu tenir la seva raó és quan la diplomàcia i el sentit comú s’han d’imposar.

Però, sembla que en aquest país quanta més experiència democràtica tenim, menys sabem aplicar-la.

Crec que aquells candidats il·lusionats, participants de les eleccions del 15 de juny de 1977, mai haguessin imaginat que tindrien uns successors tan mediocres.

 

Nota:  Aquest article ha estat elucubrat tot veient acostar-se una tempesta a la platja gran de Pals, allà on durant dècades hi va haver una de les poques portes a la llibertat, en forma d’antenes i que avui és un sorral sense massa encant. Una curiosa metàfora.

ANAR A FUTBOL

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa mesos que els camps de futbol són buits de públic i de càntics, on ningú fa l’onada, ni entona l’himne.

Res més que crits enllaunats i, potser, seients de colors. Tot plegat, una pena.

I ara que comencen a permetre d’omplir l’aforament, em pregunto si mai tornaren a la normalitat, si mai els estadis retrobaran la comunió entre els aficionats i el jugadors.

Els futbol ha canviat, com tot en els darrers anys i sembla que el jovent que puja no està massa per la feina d’omplir les grades.

Exceptuant els de primer nivell, els que juguen les grans competicions i que tenen la seva figura mediàtica que arrossega els fans, als clubs modestos els costarà tornar a fer pinya.

Hem de reconèixer que la tecnologia ens ha facilitat les coses, però també que ha canviat radicalment els costums i les formes de viure.

Així les coses, ens estem acostumant a una immediatesa informativa i a uns filtres per temes que fan que els mòbils treballin per nosaltres.

No ens cal anar al camp per saber com va el partit, ni qui a marcat, en temps real i veure el resum just en acabat.

Que lluny queden els temps del camp del Far o fins i tot els primers de Vilatenim on s’havia d’anar a guardar lloc amb antelació, que esperàvem l’arribada del veí de seient per la salutació quinzenal i gaudíem de 90 minuts de pipes, olor a Fària i crits a l’àrbitre.

I el vespre de diumenge, sortir del cinema amb presses per passar pel carrer Sant Pau a cercar el senyor Poloni per comprar el “Marcador” i saber que havien fet els rivals i en quin lloc de la taula estava el nostre equip favorit.

No podem evitar els canvis i per això, penso que ens haurem de acostumar a veure estadis buits, com fa anys que passa a Figueres i altres clubs comarcals.

Si no fem res, sembla que els streamings, la televisió temàtica i les aplicacions mataran l’assistència de l’aficionat habitual per relegar-lo a l’ocasional, com aquell que va al Camp Nou un cop a l’any a fer-se la foto.

La partida pressupostària per la venda d’entrades s’haurà de substituir per altres recursos, com ja s’està començant a fer, si volen salvar econòmicament les temporades.

I si a tot això afegim l’ambició dels magnats de la comunicació i d’alguns grans clubs, que encara pretenen tancar més el cercle amb competicions exclusives, ja cal que els ajuntaments dels petit pobles comencin a cercar usos alternatius als actuals terrenys municipals dels camps de futbol.

LA NIT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Potser és l’anonimat de la foscor, el misteri del silenci, les penombres o l’embruix.

Quan la llum del sol cau el cos demana descans, però alguna cosa ens ha portat, des de l’inici dels temps, a voler viure la nit.

Fins i tot, la natura es transforma i la lluna imantada atrau la mar, mou les marees, tanca les flors i obre les pupiles dels felins.

Alimenta el misticisme i inspira els poetes: 

L’energia viva
de la nit brollava

la lluna serena

abstreta brillava

i un esperit tendre

com jonc revinclant-se

em feia renéixer” 

(“Miralls d’aigua” – Carme Cabús).

I el músics: 

“Perquè la nit pertany als amants” (“Because the night”, Patty Smith) 

“Desconeguts a la nit, intercanvi de mirades” (“Strangers in the night”, Frank Sinatra) 
“Mai seré feliç com ho he estat aquesta nit” (“Quan tot s’enlaira”, Txarango)

Josep Pla, en el seu “Quadern gris” confessa la seva nocturnitat i detalla llargues passejades pels carrers foscos de Barcelona, Girona o Palafrugell de principis del segle XX.

I la fal·lera adolescent de viure la nit, de córrer locals i tancar bars, per acabar la festa amb la màgia de l’albada vora el mar o dalt un puig.

“Quan tinc necessitat de religió, pinto les estrelles” (Van Gogh).

I amb l’aixecament de l’estat d’alarma i del anomenat “confinament nocturn”, s’esvaeix el silenci i la tranquil·litat que fins ara l’envoltava.

Canvia la vida dels pares, que han passat, sense adonar-se’n, de xiuxiuejar cançons de bressol a haver d’anar a buscar els fills a la sortida de la discoteca o esperar preocupats fins a sentir el pany de la porta.

I també els més grans deixaran de costat els vespres mandrosos contemplant la lluna des del balcó i tornaran a gaudir de sopars relaxants, de sobretaules llargues i converses en la penombra d’una terrassa, amb la copa als dits i la sensació que el temps s’atura.

Però, que la nit no ens confongui que, malgrat la seva bellesa, ens pot embriagar amb el seu perfum enverinat de delictiva nocturnitat.

Celebrem el nou estat, si realment arriba provocat per una millora de la salut comuna, però anem amb cura, no repetim les escenes dels darrers caps de setmana, no vulguem recuperar el temps confinat, que els excessos es paguen i les vacunes o les proteccions només ens aïllen parcialment d’un virus que encara no hem matat.

La nit tornarà cada dia.

 

EMPURIA-BLAVA, UN ALTRE COP

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em consta que hi ha gent que considera els meus articles com a massa crítics, que solen cercar la part negativa del que està passant.

Jo crec que no és sempre així, però certament, quan ho és, sol tenir un motiu, que “el sap tothom” i que en la majoria del casos és confirmat, amb lletra petita i en veu baixa, per la gent anònima del carrer que, al cap i a la fi, és la que més m’interessa.

Per posar un exemple, al Juliol del 2013 vaig publicar un article en aquesta mateixa columna titulat “Empuria-blava”, que podeu recuperar tant al bloc d’aquest mateix setmanari com en el meu personal.

En aquell escrit, força comentat en aquell moment, mostrava el meu rebuig a la decisió del consistori de Castelló d’Empúries de posar en marxa una zona blava de pagament a l’aparcament que hi ha just davant de la platja gran d’Empuria-brava.

Gairebé 8 anys més tard, els responsables han fet marxa enrere i aquest tipus d’aparcament regulat deixarà d’existir en tot el municipi.

Així com llavors vaig esser crític amb la decisió, ara haig de felicitar-los per aquesta, que repara allò que no hagués calgut mai posar en marxa, si més no, en aquella zona.

Un front de mar com el de la marina castellonina, ample i ben estructurat i que dona pas a una platja immensa i més aviat desangelada, no necessitava que hi hagués una regulació que obligués als usuaris a haver d’interrompre el matí de platja i recórrer una gran distància, en plena canícula per anar a canviar el ticket.

Cal aplaudir la decisió i instar a tots els municipis costaners a facilitar l’accés dels forasters durant tot l’any, que la seva presencia fa créixer els negocis i de retruc, els consistoris tindran un major retorn, en forma impositiva, que no pas les monedes que poden deixar els visitants en el parquímetre.

Malgrat que les línees de l’asfalt tornin a ser blanques, Empuria-brava seguirà sent blava, però aquest cop gràcies al color net del mar de la Badia de Roses i del cel de l’Empordà, un matrimoni infalible que fa que el món sencer ens vegi amb enveja i frisin per venir a visitar-nos.

 

 

POLÍTICA AMB CLASSE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que qui treballa per vocació és com si no treballés.

El problema és que molta gent no es pot guanyar la vida amb allò que l’hi agrada fer i altres no arriben a trobar mai el seu camí.

Ser polític en una professió que penso que hauria de ser catalogada d’alt nivell vocacional.

Jo sóc d’aquells que he hagut de ser president de la comunitat de veïns per sorteig, que he participat a les AMPES i els consells escolars per responsabilitat de pare i malgrat fer-ho tot el millor que he sabut, sempre m’he trobat amb aquells que tot ho critiquen i que res els hi va bé.

És per ells que he estat molt feliç el dia que he deixat el càrrec, i he pensat que, per dedicar-se a això s’ha de tenir una vena especial de la que estic totalment mancat.

I admiro la gent que és capaç de carregar-se a l’esquena les decisions que afecten a gent desconeguda de forma honesta i altruista, malgrat rebre critiques d’una part de la societat i corrent, fins i tot, riscos personals.

En els darrers anys ho hem viscut molt de prop, amb polítics empresonats per unes idees i amb una crisi inaudita per gestionar, que ha generat polèmiques, algunes injustes.

Confesso que vaig pensar que, després de tot això, els que es dediquen a la política sense cap altra intenció que viure de ella, fugirien i que es produiria una regeneració, amb joves talents que portarien idees fresques i que haurien après tot allò que no s’ha de fer.

I podríem tornar a confiar en els governants, que aplicarien les seves creences en la cerca del be comú, sense estratègies de partits ni a la caça d’objectius com si fossin una multinacional.

Però, no cal que expliqui com continua la història, només cal veure les dificultats absurdes per formar un govern a Catalunya, les picabaralles en altres comunitats, els trànsfugues o la ineficàcia i la manca d’autoritat dels dirigents europeus.

Fins i tot als “pobles grans” con Figueres som testimonis d’absurdes baralles dialectes, plasmades en els plens i en els articles que es publiquen en aquestes mateixes pagines.

Per tot plegat, penso que cal una gran renovació política, que demostri que la seva vocació és la gestió pública i la seva intenció, millorar les coses.

S’ha de canviar la “classe política” per una “política amb classe”

LES CRISIS DE LES COSES PETITES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sense dubtar de l’afirmació de que “en els pots petites hi ha la bona confitura”, estem descobrint que les petites coses, aparentment invisibles i fàcils de dominar, ens poden complicar la existència fins a límits, fins ara, insospitats.

Encara immersos en una crisi sanitària sense precedents i just quan, en plena vacunació, sembla que comencem a veure la llum, ens arriba una nova crisi, que tot just truca a la porta i que, ben mirat, sembla conseqüència de la primera.

La podríem anomenar “La crisi dels semiconductors”, que no són xofers a mitja jornada, sinó uns diminuts components electrònics.

Sembla ser que les aturades causades pel Covid han provocat el tancament d’alguns fabricants d’aquest tipus de components i entenc que, afegit a una manca de planificació en la fabricació, bàsicament en països asiàtics, ha fet que ara escassegin en tot el món.

Sense aprofundir gaire –i que em disculpin els entesos-, cal explicar que aquest diminuts xips són indispensables en els circuits electrònics, bàsics pel funcionament dels ordinadors, televisors, mòbils, videoconsoles, targetes gràfiques i que, degut a la digitalització de les nostres vides, sense ells no es poden fabricar cotxes, ni motors, càmeres o aparells de comunicació.

Per dir-ho curt i ras, sense els xips semiconductors la nostra actual manera de viure, no és possible.

Sembla ser que, al menys durant els propers mesos, hi haurà seriosos problemes per satisfer a tota la demanda, que tot sigui dit, s’ha disparat en els darrers temps.

Aquesta situació pot provocar una crisi que, malgrat no afecti directament a la salut de les persones, si que pot impactar en els aparells utilitats en sanitat i per suposat, dificultar el desenvolupament i el funcionament de les empreses, les seves vendes, les comunicacions i fins i tot els transports.

I això ens han de fer veure que, per molt que invertim en modernitat per cercar la llibertat, la realitat és que cada cop som més dependents de coses tan diminutes, com un virus o un semiconductor.

És com si els nous temps ens estiguessin passant factura, la rebel·lió dels menuts, de les coses petites.

 

JA ÉS PRIMAVERA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa justament un any, estàvem a punt d’entrar en els dies més foscos de la pandèmia, amb el tancament total i el dur confinament domiciliari.

Només gosàvem sortir al balcó per aplaudir els soferts sanitaris, ens feia angoixa, fins i tot, anar a llençar les escombraries i la ignorància ens feia protegir-nos exageradament quan havíem d’anar al supermercat a comprar el que ens dictava la por, més enllà de les necessitats reals.

I ara, sembla que el temps fugit ens menteixi per fer-nos creure que tot això va passar abans del que realment va ser, però de tot plegat fa, només, un any.

Llavors,  com ara, tot just entràvem a la primavera quan l’hivern es va tornar a instal·lar a les nostres vides.

Sort de la bonança que tinguérem aquells dies, del bon temps i el sol que ens va escalfar, de la llum i de les flors obertes, ni que fossin en els testos de casa.

Perquè la primavera, en el seu context habitual, no la varem gaudir, no varem poder sortir a olorar la natura, ni a passejar per les platges.

La majoria no varem veure créixer l’herba que pintava de verd els camps, ni els animalots sortint del cau.

Però ja deia el periodista i escriptor americà Hal Borland que cap hivern dura per sempre i no hi ha primavera que salti el seu torn.

Sense afirmar que hem assumit aquella “nova normalitat” tant esmentada als inicis, estem aprenent a viure la situació amb esperança i resignació a parts iguals, amb la justa protecció i amb una capacitat de adaptació admirable.

I així les coses, hem d’anar recuperant, ni que sigui de manera diferent, tot allò que, en el 2020, se’ns en va privar i no només festes i celebracions, sinó també el que ens fa sentir vius.

Com la primavera, quan els dies s’estiren, amb les seves alegries i les al·lèrgies, el sol i els ruixats, els amors primerencs, les maduixes i les prunes, els pèsols, les faves i els enciams.

Diu un antic proverbi que la primavera és l’època en que la natura esta prenyada, quan la vida és per tot arreu.

Avui és 23 de març, el dia mundial de la meteorologia i just fa tres dies que hem canviat d’estació, estrenant una primavera diferent, única, que ens ha de tornar a fer-nos sentir lliures i a mirar amb esperança els esdeveniments futurs.

La publicitat dirà que ja és primavera, i ho serà als nostres cors.