PARLEM DEL TRÀNSIT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Internet i les xarxes socials són espais oberts on és fàcil opinar i generar debat sobre temes que ens afecten i, actualment, Figueres i el seu suposat caos circulatori és  tendència i tot s’hi val.

Tot l’embolic s’ha generat desprès del canvis produïts per la nova, i al meu parer encertada, rotonda de la plaça del Sol, però sobre tot pel canvi de sentit del carrer Lasauca, cosa que provoca, certament, un embús a la pujada del Castell, degut a la poca capacitat d’engolir que té el semàfor del carrer Cinto Verdaguer i el poc sentit que té haver d’anar cap al nord, si en realitat volem anar al sud o simplement cap a la Garrotxa.

N’hi ha que diuen que s’hauria de tancar el centre a la circulació, d’altres que calen més aparcaments públics, però segur que, degut a la nostra idiosincràsia innata, que tendeix a la disconformitat, faci el que es faci, sempre ens semblarà mal fet.

És per això que aquests xats, lluny de ser útils, serveixen bàsicament per criticar, sense aportar solucions.

En resum, Figueres, més que una ciutat petita, és un poble gran i els carrers del centre no estan dissenyats per canalitzar grans quantitats de vehicles.

Abans es podia aparcar a la plaça de l’Ajuntament, a la placeta baixa de la Rambla, també a l’alta i a la majoria dels carrers, però avui dia, que la quantitat de cotxes s’ha triplicat, la possibilitat de aparcar s’ha reduït dràstica i afortunadament .

El que cal és un canvi de mentalitat dels usuaris i que se’n adonin que no es pot anar amb cotxe fins a la porta de l’escola ni aparcar davant la botiga

Els que ni vivim ni treballem a Figueres i només hi anem de tant de tant, ens queixem que es circula lent, que tot és zona de pagament, que els pàrkings del centre son cars i que els altres queden lluny.

Som els mateixos que quan anem a Barcelona, aparquem a la primera “P” blava que veiem i ens no ens queixem ni del preu, ni de la distància, cosa que acabem esmenant prenent un transport públic que ens porti a destí, quan a casa nostre no tenim coneixement de línies ni parades.

Els debats públics haurien de tractar del que realment importa, com la neteja de voreres i parcs, de la seguretat, de la dinamització de la indústria, de la integració dels barris, de les ofertes culturals sense elitismes i obertes al carrer, de la regeneració del centre, més enllà de donar l’exclusiva als vianants al carrer Sant Pau, sense millorar-ne la imatge i, sobre tot, de fer atractiva una cuitat que en les darreres dècades no ha sabut adaptar-se als temps i ha deixat que l’atracció turística fes la feina.

Però, com sol passar en els debats estèrils, el comentari final passa per omplir de culpa als politics escollits que, més enllà de sortir al balcó per Fires i fer-se la fotografia en tots els esdeveniments, són professionals de les solucions i ja sabran el que cal fer i, sinó, ja els jutjarem a les eleccions del 2019.

Com quan s’opina del temps en un silenci incòmode: Parlar per no dir res.

CAL ARRODONIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Des de que l’home primitiu admirava embadalit la lluna en les nit clares, que ens hem sentits atrets per les formes arrodonides. I més encara quan varen tenir la evidència de que la terra que trepitjaven també ho era.

Com les rodes, el gran invent de la humanitat o la lletra “o”, que repetida demostra admiració o sorpresa.

El zero, rodó i enigmàtic, el número que no ho és, que no suma, que anul·la les multiplicacions, que no sap dividir, que a la ruleta no es casa amb colors.

I quan tot ens va bé i sovint surten les coses, no tenim dubtes en dir que en va tot rodó o que surten “rodones”.

Casals, Lennon, Grouxo, Jobs o Gandhi, entre molts altres, varen canviar el món mirant-lo a traves de les seves d’ulleres rodones.

Les corbes de l’arquitectura de Gaudí, les pintures d’en Miró.

Les pilotes que aixequen passions, tant a l’olla com sobre un terreny de joc.

El projecte acabat, en la seva darrera fórmula, que serveix per “tancat el cercle”.

Els rellotges analògics (els preuats), com els compte voltes dels autos, veuen les manetes girar per cercles numerats.

Les “esferificacions” dels que volen canviar les maneres de cuinar.

Cúpules rodones, que miren el cel l’Empordà o que guarden les obres del Geni.

Tot sota la presencia del déu Sol, que ens escalfa i ens guia, rodó com les fruites que ens alimenten, com les flors obertes, com els ulls de bou dels vaixells que solquen el mar nostre, que amara la arrodonida badia de Roses.

No hi ha millors àpats que aquells que s’allunyen de taules llargues e impersonals i es presenten de forma circular, on tots es veiem les cares.

A Camelot, els cavallers de la taula rodona i el rei Artur ja tenien clar que els temes importants s’havien de discutir de front i on les paraules fossin sentides per igual. Com haurien de fer els polítics actuals que tenen alguna cosa a dir sobre el destí del nostre país.

Una taula rodona on hi fossin presents tots els pensaments, on els protagonistes estiguessin disposats a perdre, on no hi haguessin cantonades que discriminessin, on ningú es sentis fora de lloc i on tothom es mirés als ulls.

I en el camí per assolir el cercle central de l’acord -també rodo- s’haguessin de deixar anar prejudicis i buidar feixucs i inútils bagatges, prevalent la llibertat d’idees i l’obertura de mires.

I que tothom acabes insatisfet, però content pel bé comú, que és la feina dels bons polítics i que, al voltant d’aquesta amplia taula rodona, acabessin trobant la solució a aquesta quadratura del cercle.

CAMBRERS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Som sis a taula, el cambrer, un home de mitjana edat, trempat i simpàtic és capaç de resoldre tots els nostres dubtes, detallar-nos el ingredients i els punts de cocció d’uns plats que, segurament, no ha tastat mai.

Amb amabilitat, ens pren nota i ens aconsella de mides i barreges

En acabat, amb molta sensibilitat ens ofereix un vi, i recull les cartes amb un somriure lleuger i la típica frase de “Els porto aigua sense gas també?”, malgrat que ningú l’hi ha demanat.

Al nostre costat, continua el ritual amb una taula de quatre comensals i més enllà amb una parella que no para de fer-se carantoines.

Pocs minuts més tard i amb un tempo cronometrat, ens porta els plats sense confondre les posicions, recordant el que havia demanat cadascú, amb un gest correcte i un altre somriure, potser un pel forçat.

Mes enllà n’hi ha que no l’han encertat, que protesten per ves a saber què i ell, tot i no haver cuinat mai, ha de donar la cara per escampar el temporal.

Estem immersors en un món on els “xefs” mediàtics prenen el protagonisme i són els que acaparen les portades de les revistes.

Poc sovint i en segon terme surten els “caps de sala”, -els antics “maîtres”- que no deixen de ser els controladors de l’entorn, amb molt mèrit, certament, però que, com els “xefs” -abans anomenats cuiners -, no serien res sense el seu equip.

Però, ningú parla dels cambrers - dels que ni tant sols els hi han actualitzat el nom - que són la primera imatge, els pals de paller, els que han d’aguantar l’imbècil de torn (que n’hi ha i molts) els que han de posar bona cara sense ganes, els que han de carregar amb les culpes dels ineptes, els que han de quedar-se fins que el darrer pesat ja ha fet prou sobretaula, els que han de preparar i netejar, els que no tenen hores.

No n’he fet mai, però dubto que la meva limitada memòria em permetés recordar tot el que em demanessin, ni que la meva esquena aguantés tantes hores en peus, traginant plats i copes, sense trencar-ne la meitat, ni que la meva paciència m’impedís engegar a fer punyetes a aquell que es pensa superior.

No tothom serveix per fer de cambrer, cosa que podrem comprovar ara que ve l’estiu, quan els bars i terrasses s’omplin d’empleats que fan la temporada, sense esma ni professió, per desgràcia d’hostalers i turistes.

Són aquells que et fan invisible als seus ulls, que et serveixen el que no has demanat fora de temps i que baixen el nivell de la dignitat d’aquest col·lectiu.

Com tot a la vida, per fer-ho bé s’han de tenir aptituds i actitud i per ser un bon cambrer, se n’ha de tenir molt de tot.

EL MAQUILLATGE DE FIRES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si hem d’opinar sobre les fires de la Santa Creu de la setmana passada, semblaria que la cosa no ha variat gaire en relació als darrers any i que, malgrat que tot és millorable, per il·lusió, per oferta i per participació, mereixen un aprovat alt.

Com cada any, s’ha fet la errada de no barrar el pas a la deessa Tramuntana ni a Tlaloc, déu la pluja. A veure si, l’any vinent, pensem a dir-los que no estan convidats, que les festes llueixen més amb sol i temps plàcid.

S’ha de reconèixer que la cuitat de Figueres és una bona organitzadora d’esdeveniments.

Ens rendim als èxits de públic i negoci que ens porta l’Acústica, la Fira del Vi, el mercat de Nadal o, abans, el festival del Circ, entre d’altres.

Però això no és més que una cortina de fum, un maquillatge que amaga les vergonyes d’una cuitat que, en l’esdevenir diari, només la salva l’estrebada turística de l’entorn dalinià, el museu del joguet i la riuada de francesos que els dissabtes volten pel delimitat “rovell de l’ou”.

Però quan s’apaguen els flaixos, es tanquen els negocis i s’encén l’enllumenat públic, Figueres fa por i es respira inseguretat.

Només cal badar la vista amunt i veure que els edificis dels estrets carrers del centre estan ruïnosos, buits o sobre ocupats, malgrat que en alguns baixos s’hi exposi la modernitat de les grans cadenes de roba.

Els barris, com Sant Joan o la Marca de l’Ham són guetos oblidats, l’estació vella i la seva plaça s’hi podrien rodar els primers episodis del “Cuéntame” o una pel·lícula del “Vaquilla” i el pas a nivell segueix tallant perillosament la cuitat en dos.

Paral·lelament, pleguen les botigues històriques, la brutícia omple els carrers i és un caos circulatori.

Els aparcaments del centre son caríssims i els gratuïts, com el dels jutjats, son un niu de deixalles.

I per si no en teníem prou, llegim que els índexs de pobresa de la població son superiors a la mitjana.

Això si, molts parlaran de les bones Fires, que realment ho han sigut, de que aviat Figueres s’omplirà de turistes atrets pel geni i que, a final d’estiu, tindrem la millor música al carrer per uns dies, sense pensar que la resta de l’any la oferta musical és ínfima.

Les festes són bones i fins i tot necessàries, però no han de servir per oblidar les mancances reals.

No ens embriaguem d’ego de cuitat i mirem-nos el melic, aixequem la catifa i toquem de peus a terra, que, malgrat els esforços, encara hi ha molta feina per fer.

Ja se sap que, en tornar de festa, abans d’anar a dormir, cal treure’ns el maquillatge.

LA NOSTRA FESTA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ahir hauria d’haver estat festa, festa grossa, festa nacional, vermella al calendari, com el color de les roses, la nostra festa.

No hi ha, al cap de l’any, cap dia més maco, més emotiu, ni més pacífic.

Ara sortiran els tradicionalistes i parlaran, amb raó, del Nadal, del Eid al-Adha dels musulmans o la Pasqua ortodoxa.

Però, ahir no parlàvem de Déus ni de comunions, ahir la nostra religió era l’amor i la cultura.

La rosa, sempre vermella, simbolitza aquelles que, segons la llegenda, brotaven cada mes d’abril en el roser que va néixer on va caure la sang del drac, mort a ferro pel guerrer Jordi, en defensa de la princesa.

Com totes les llegendes, potser tingui la seva part de veracitat, però nosaltres ens quedem amb la seva part de tendresa.

Sigui com sigui, fa més de cinc segles que els enamorats d’aquest país les regalen a les seves estimades, sempre acompanyades de l’espiga, símbol de la fertilitat.

Mostres d’amor que, amb els anys, hem ampliat més enllà de mullers, parelles de fets o de núvies, incorporant les mares, les àvies i fins i tot sogres, germanes, cunyades i companyes de feines.

Un dia per simbolitzar els sentiments i obrir el cor

N’hi ha qui aprofiten per fer caixa o captar seguidors, d’altres per afegir-hi reivindicacions, lícites com totes, convertint la senyera que l’acompanya en estelada o, com aquest any, presentant roses grogues a joc amb els llaços.

Però la reivindicació més gran la fan els escriptors.

És el dia que posen el seu esforç sobre el taulell i ells tot darrera, cofois amb la seva creació i, malgrat els nervis i el cansament, feliços de signar exemplars i comentar paràgrafs.

El somni de qualsevol lletraferit, d’aquells que algun dia ens voldríem veure en aquesta situació, si la vida ens dona temps i capacitat i, a més, un editor.

I la foto del dia, la dels escriptors empordanesos que han publicat llibres durant l’any i que mostra com de viva està la cultura a la nostre comarca.

Som molts els que ens agrada endormiscar-nos amb un llibre als dits, els que ens agrada remenar prestatges a les llibreries, els que ens emociona quan veiem que un jove llegeix en un transport públic i que fins i tot som capaços d’acceptar la transició del paper, amb aquell tacte i olor, a la freda pantalla de e-book

Els mateixos que reivindiquem que la Diada de Sant Jordi sigui la festa nacional catalana, pel seu simbolisme d’amor, de pau i de cultura, que tanta falta fa en els temps que vivim.

LA PELL FINA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que en els darrers temps es dona un tractament diferent a les “suposades” ofenses o, si més no, sembla que la sensibilitat és més acusada.

És com si tot s’hagués magnificat, augmenten els ofesos sense tenir la certesa de que augmentin les ofenses, el món al revés.

Proliferen les denúncies per discussions que, temps enrere, s’haguessin solucionat amb una setmana de morros o, posats en el pitjor escenari, un trencament d’amistat.

El que abans es consideraven “diferències” o, com a molt, una manca de respecte, avui s’eleva a delicte d’odi i es busca un article del codi penal que s’hi adapti o bé se l’hi dona un nom anglosaxó i posa en mans de psicòlegs.

Molt abans que s’inventés el “mobbing”,  ja hi havia “trepas” i “pilotes” a la feina, que eren capaços de fer el que calgués per pujar d’estatus i que, normalment, un cop se’ls veia el llautó, acabaven caient pel mateix forat pel que havien pujat.

Com a l’escola, que abans de que tinguéssim a la mainada tant consentida, les situacions de “bullying” acabaven amb una estirada d’orelles per part del mestre, que era respectada i aprovada per tots els pares.

A tots se’ns ha escalfat la llengua en algun moment, la diferència és que abans les paraules se les enduia el vent i ara son publiques, cosa que facilita que tothom es vegi amb cor de denunciar.

Avui la tecnologia pot enregistrar converses, localitzar moviments i gravar xats per convertir-ho en probes irrefutables que poden ser utilitzades per exigir el restabliment de la dignitat d’aquells que es creuen ofesos i que, sovint, tenen molt per amagar.

Veiem autors literaris vetats per un relat, acudits sancionats o cantants condemnats per lletres ofensives, quan abans, en temps foscos de censures implacables, els Sirex cantaven que desitjaven la mort dels lletjos i no passava absolutament res.

La pell se’ns ha afinat massa darrerament.

La situació política actual tampoc no ajuda, i els interessos que molts tenen en provocar diferències, facilita situacions de conflicte, recollides per alguns jutges i fiscals partidistes i magnificades per periodistes mancats d’ètica professional

Amb tantes denúncies i processos, no és estrany que els jutjats estiguin col·lapsats i triguin anys en jutjar casos realment importants, com la violència de gènere o els assassins i violadors.

I no hi haurà tendència a millorar fins que la gent no entengui que hem de ser com els elefants, que tenen la pell gruixuda per suportar les punxades, els peus ben clavats a terra, les orelles grosses per escoltar millor, boca petita per no parlar massa i, això si, molta, molta memòria.

TOT EL QUE NECESSITEM ÉS AMOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Qui pensi que tot aquest enrenou és per una bandera va molt errat.

Fa temps que la guerra de les banderes ha passat a segon pla, que molta gent que tenia la senyera i després va passar a la estelada, ja la té descolorida, esfilagarsada per la Tramuntana i ha optat per treure-la.

També aquells que, després d’anys de no tenir esma, varen treure pit i varen penjar al balco la “roji-gualda” amb corona o sense i fins i tot algun agosarat amb una au de presa.

En tots els casos, l’atenció ja no es gira cap aquest gest simbòlic que denota el pensament de cadascuna de les persones que habiten darrera les cortines d’aquells balcons.

El color ara s’ha uniformat cap a un groc, en força de llaç que, per si algú encara no ho sap, representa la llibertat dels presos i es basa en una història americana, convertida en cançó famosa dels anys 70 i que parla d’una noia que va esperar la sortida de la presó del seu estimat i li va donar la benvinguda tot penjant-li llaços grocs als arbres del poble, el dia que va tornar a casa

La majoria del poble català, ja no va de banderes, ni de simbolismes, sinó de llibertats i d’estimació.

Ja no els importen tant les banderes, els països, les nacionalitats o les fronteres.

Ja no els importaria ser catalans, ni espanyols, ni francesos, ni islandesos.

Estic segur que fins i tot els és igual que la llengua germana sigui l’espanyol, el francès o el suomi

El que volen la majoria dels que viuen a Catalunya és tenir pau, diàleg i llibertat d’expressió, no atemoriment, ni persecució, ni presons.

I, sobre tot el que volem tots, absolutament tots, és sentir-nos a casa, viure amb gent que ens estimi.

Estimar i ser estimat es la màxima de la raça humana, es on comença i acaba tot, es on es mou la vida i la existència.

Volem estar al costat de qui ens vol bé, de qui es preocupa per nosaltres, de qui fa tot el possible per fer-nos la vida millor, de qui ens dona llibertat i ens ajuda a ser millors persones.

I és per això i per res més, pel que es pengen llaços grocs, és per això que molts volen marxar, perquè la gent te tendència a estimar aquells que els estimen.

Vet aquí perquè aquest cap de setmana ens sentim orfes i tristos.

No és odi a una bandera, ni a un país, ni voler posar fronteres, ni renegar de les arrels de molts de nosaltres, ni voler ser millors que ningú.

El que vol la majoria del poble català és estimació.

John Lennon reviu de nou i l’encerta de ple, tot recuperant una màxima que resum la felicitat de les persones: “Tot el que necessites és amor”

SUPERSTICIONS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Avui és dimarts i tretze, el dia de les supersticions i semblaria que només per això, tot hauria de sortir malament en una part del món, mentre a la resta pensaran el mateix quan el tretze caigui ens divendres.

Per aquest motiu, aquesta superstició no sembla massa fiable.

Però hi ha futbolistes que toquen la gespa amb els dits i es fan la senyal de la Creu quan surten al camp, altres confessen que han d’entrar-hi, sempre amb el mateix peu.

Els porters, potser un pel més excèntrics, solen posar amulets vora els pals perquè els ajudin a guardar la porteria a cero.

Són supersticions que no només existeixen en el món del futbol, molta gent no vol passar per sota una escala, no vol brindar amb aigua, evita els gats negres, es fixa quin peu posa al terra al llevar-se o té algun objecte al cotxe o al cim del teclat.

Els actors eviten el color groc –i ara alguns politics també, però això és un altre tema -, hi ha joves que sempre porten la mateixa peça de roba el dia dels exàmens.

Són els que creuen que fent algun tipus de ritual la seva sort canviarà, com en els temps de les danses de la pluja dels indígenes o les romeries per evitar tempestes dels antics pagesos i pescadors.

Tot això, vist amb els ulls de algú que sigui més aviat escèptic i fins i tot tirant a agnòstic, costa de creure que, fins i tot, hi hagi qui consulti a un vident abans de fer un negoci o que cregui que tirant les cartes per telèfon, es pugui predir el futur o la mort.

O que l’horòscop dels diaris no passi de ser un entreteniment, ja que no és possible que a tantes persones, d’edats diferents, els puguin ocórrer les mateixes coses.

No obstant això, vaig tenir ocasió de conèixer un astròleg famós que defensava molt bé la seva tesi, això si, d’una manera més personalitzada.

Els que no tenim clar que hi ha després de la mort, de la mateixa manera que no recordem on érem abans de la vida, que no entenem que l’univers no tingui fi, ens es difícil de pensar que hi hagi elements externs que condicionin els nostres actes diaris i encara menys que fent algun ritus ho puguem canviar, tot i que, certament, aquest mateix desconeixement fa que res sigui descartable.

El que si tinc clar que, diguem-li sort, mala sort o que en Murphy té ganes de jugar, hi ha vegades que arriben ratxes en la vida en que tot ve de cares o d’esquenes, sense fer res diferent i sense explicació coherent.

Però segur que, malgrat el dia que estem avui i tot ser feiner, és possible que hi hagi algun casament arreu i potser seran ben feliços, i, amb més probabilitats, avui també hi haurà gent que sortirà al mar, si el temps ho permet, i tornaran a port amb bon peix.

Sigui com sigui, els humans, per molt que alguns diguem que només creiem en el que veiem, la veritat és que sempre hem buscat, en religions o supersticions, les explicacions o justificacions a aquelles coses que ens passen i que no entenem.

URGÈNCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una llum brillant i intermitent al cim d’un vehicle que es fa veure de lluny i, si cal, una sirena per advertir de que l’embús s’ha de desfer, ella té prioritat.

Passa una ambulància i els cotxes es fan a un costat, és un dels pocs moments en que la solidaritat de tothom es fa palesa.

Hom sap que a dins, potser, hi va una vida que s’escapoleix, que no pot esperar, els segons compten, una contrarellotge per sobreviure.

Observant la vida a les urgències de l’hospital de Figueres, te n’adones de com en som de petits. Aquí no si val ser ric o pobre, alt o baix, guapo o lleig.

Un ambient que poc té a veure amb les fictícies sèries televisives, que ens han donat una imatge, potser idíl·lica, potser exagerada, de la realitat del dia a dia i, sobre tot de la nit.

Tal com cau el sol, el caos i les cues s’esvaeixen, la sala d’espera es buida, el traginar d’ambulàncies perd carència, tot i que cada nit deu ser diferent.

Dins dels “box” de lliteres només queden, en observació constant, els que no han pujat a planta i els nouvinguts.

L’olor característica, que ja posa malalt només d’ensumar-la, no ajuda, però la llum suau de la penombra interior i la lluna exterior dona pau als que pateixen i als acompanyants preocupats, que els vetllen.

Les converses entre uns i altres es tornen pausades, malgrat tot, es respira tranquil·litat.

El plor d’un nen que acaba d’arribar en braços d’uns pares angoixats, trenca el silenci i ens esgarrifa, la queixa d’aquella àvia i el gemec d’aquell noi ens recorden on estem.

Asseguts en una incòmoda cadira volem vigilar el nostre malalt, però els ulls pesen figues i el cap marxa endavant. El mal d’esquena ajuda a mantenir els ulls obert i complir amb la guàrdia.

Ara passa una llitera, ara a fer unes probes, una injecció, una pastilla, tot sembla controlat, però res és fàcil.

La remor recorda un tren nocturn, les respiracions fan el ritme de les travesses.

Sona un mòbil, algú esta preocupat, les notícies no es volen fer esperar.

La vida avança entre penombres en una nit d’urgències, hores per pensar.

Surt el sol, torna l’estrès, les sirenes i les corredisses, els llits s’omplen, fins i tot els passadissos, la vida continua.

Uns marxaran i tornaran la rutina diària, d’altres canviaran de planta i altres potser no tindran tanta sort i la vida se’ls escaparà de les mans.

Ningú hi vol anar, però el destí ens hi porta, potser per atzar, potser per edat, de vegades la por.

El servei d’urgències de l’hospital de Figueres, criticat per uns i lloat per altres, però ple de professionals vocacionals, disposats a salvar vides.

Quan el visites te n’adones que, sovint, no apreciem tot el que tenim.

BAGATGE

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sembla que la vida passa molt ràpid ja que, sense gairebé adonar-nos, acumulem anys i mals, al mateix temps que perdem cabells i paciència.

Tot i això, si el camí vital no es veu interromput quan no toca, al final te n’adones que has tingut prou temps per acumular un bagatge pesat i feixuc.

I no parlo de bens econòmics, com immobles, negocis, riqueses o cèntims.

Es tracta d’objectes que en un moment determinat ens han fet il·lusió, potser regals de familiars o companys, records dels que han marxat abans que nosaltres, d’altres que no sabem d’on han sortit

Són coses apreciades i personals, que potser ens han omplert de música, ens han fet passat bones estones de lectura, vestimentes, col·leccions, trofeus de joventut, àlbums de fotografies (avui dia potser ja menys), andròmines que ens varen marcar en una època feliçment viscuda i mil coses més.

Amb el pas dels anys, també acumulem un altre tipus de bagatge, aquell que no es veu, el que resta a la nostra memòria.

Són fets que ens han alegrat la vida o ens han posat a prova, records bons i dolents que amb els anys es filtren, com una depuradora que elimina els micro-residus, i deixa només el realment important.

En aquest cas, l’edat i les neurones ens poden fer una mala jugada i avocar-nos al abisme d’una trista vellesa sense records.

Però, sigui com sigui, arribada l’hora, quan el camí arriba a la fi i la vida s’escapoleix, els bagatges es reparteixen i cadascú recull la seva part del botí.

La memòria s’esvairà i volarà cap allà on ningú sap que passa.

Els records físics d’aquella vida viscuda es quedaran, tot i que, generalment, poc aprofitats.

Un cop fet recompte, els hereus guardaran quatre “lilaines” que, amb sort, ompliran un parell de caixes que viuran cobertes de pols i només s’obriran en moments de melangia o en dates assenyalades, per explicar anècdotes de l’absent amb un somriure als llavis i una llàgrima al cor.

Però el bagatge més important és l’immaterial, aquell que viu en el cor de la gent, el record de les bondats d’aquella persona, que ens acompanyarà fins al dia en que seran els nostres records els que siguin traspassats als successors.

El bagatge del record positiu que deixem en la memòria dels vius, és la veritable Glòria dels morts.

PUNTUALITAT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Tinc un amic, fidel lector d’aquesta columna, que segur que es sentirà al·ludit, amb el que ara explicaré.

És una d’aquelles amistats que, amb el pas dels anys, te n’adones que t’ha acompanyat tota la vida, ja què, sense proposar-nos-ho, hem compartit molts moments, des de l’Institut, la “mili”, viatges, esports o aficions, sense que hagi estat fet exprés, ni de forma continuada.

No tindria lloc aquí per relacionar les seves virtuts, però si un defecte li puc trobar és la seva manca de puntualitat, de vegades amb motius justificats, però sovint per una contrastada manca de gestió del seu temps.

Quan en la nostre joventut, quedàvem per anar de festa, rarament apareixia a l’hora acordada i, degut a la meva malaltissa puntualitat, m’havia fet farts d’esperar, al carrer amb fred o calor o, en el millor del casos, en bars o a casa, sense saber si la cita s’havia anul·lat, si hi havia algun problema o el retard es perllongaria gaire estona.

Els més joves, si és algun llegeix aquest article, l’hi costarà d’entendre el que explico, però es que, abans, els amics quedàvem d’una setmana per l’altra ja que l’única manera de poder comunicar-nos era una trucada al telèfon fixe, -aquests que avui dia ja no sonen mai-, si és que érem a casa, per la qual cosa la possibilitat d’avís d’última hora era molt minsa i no teníem gaire capacitat d’improvisació.

Imagineu-vos si, a més a més, la trobada era de tota una colla.

Fins i tot amants i parelles s’acomiadaven el diumenge al vespre i posaven cita, sense agenda electrònica, pel següent cap de setmana.

Lloc i hora sense que cap missatge emergent ens ho recordés.

Aquesta manca de capacitat de maniobra, que en aquell moment veiem com normal perquè no havíem tastat res més, ens obligava a tenir una serietat que avui dia potser s’està perdent.

Actualment, és rar que es faci una cita amb antelació; la gran capacitat de comunicació i els grups de WhatsApp faciliten que puguem fer, immediatament, una convocatòria multitudinària i que es pugui modificar lloc i hora amb mínima antelació.

Avui podem viure, per un costat més despreocupats, ja que sempre podem avisar d’un retard o fins i tot enviar la localització, però per un altre, ens fa perdre aquella capacitat de compromís que les mancances de la època ens obligava.

Els temps han canviat i, afortunadament, ho seguiran fent, amb els seus inconvenients i avantatges, però el que puc certificar és que la gent no canvia, ja que trenta i molts anys més tard, segueixo esperant-lo, això si, ara li puc preguntar on carai és i per quanta estona en té.

REGENERACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem immersors en les “minves de gener”, que no són només les baixades de nivell del mar en la nostra costa, motivades per la pressió atmosfèrica i altres aspectes meteorològics, sinó que també són les “minves” que pateixen les butxaques de la majoria dels mortals en aquest mes, després dels excessos de les festes.

Una qüestió inversament proporcional als centímetres de cintura que hem acumulat.

Ara toca fer exercici, moure el cos.

Però, arribat a una edat, potser no calen bestieses només a l’abast dels més joves i amb les que podem prendre mal.

Un cop descartat el gimnàs que, malgrat la bona voluntat inicial, la fal·lera no arriba ni a Setmana Santa, una de les formules per ajudar a recuperar la figura i el pes és anar a córrer o caminar, però no per aquelles cintes avorrides que no et mouen del lloc, amb l’aire carregat i el paisatge estàtic.

Parlo de sortir a fora, enfrontar-se al elements i anar per llocs inaudits o coneguts, asfaltats o feréstecs, solitaris o concorreguts.

No obstant això, posats a triar, si hi ha temps, la natura i l’aire lliure sempre ens faran més servei i, sobre tot, ens acostaran a un entorn que durant les darreres setmanes hem maltractat.

Perquè hem generat més residus que mai, hem malbaratat, poc o molt, aliments sobrants que han anat a parar al contenidor que no tocava, hem fet regals que han estat fabricats amb materials poc reciclables i transportats en bosses de nanses a 50 cèntims que trigaran 50 lustres a desaparèixer.

Llavors, una activitat conciliadora amb el medi és fer alguna de les rutes dissenyades pels camins de ronda, senders o els aiguamolls, entre d’altres.

En aquest cas, no només regenerem el cos en fer un exercici, assumible i reparador, sinó que, a més, ens reconciliem amb el món, acostem l’esperit a la puresa i ens casen amb la mare natura, que mostra les seves entranyes sense vergonya.

I tot gràcies a gent compromesa amb l’entorn, que ha sabut guardar llocs paradisíacs, no només perquè en gaudim els humans, sinó perquè els animals, de diferents formes i races, voladors o nedadors, grans i petits, autòctons o visitants temporals, estiguin en el seu entorn, sense gàbies ni menjars artificials.

Veritables “resorts” on els únics que porten la “polsera del tot inclòs” són les bestioles que gaudeixen d’un entorn cuida’t on troben tot el que els hi cal i, de passada, els que hi anem a caminar o córrer, ens retrobem amb la pau i fem salut.

Una regeneració, no només física, sinó també espiritual

ELS MILLORS REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Les festes ja són gairebé coll-avall i, malgrat que, des dels sectors més alarmistes donaven per fet que la suposada “ruptura social” arribaria a les llars de tota Catalunya i que els àpats de Nadal i Cap d’any, serien batalles campals, amb discussions i emprenyades que farien baixar tots els Sants, la sensació ha estat, -tant parlant per la experiència pròpia, com pels inputs rebuts entre amics i coneguts-, que les coses han fregat la normalitat, més enllà del típic toca-pebrots descerebrat que, a la tercera copa de cava, busca la gresca per qualsevol motiu, com els altres anys.

Malgrat la excepcionalitat de la situació -sobre tot pels que han passat les festes forçosament fora de casa-, ho vivim amb més seny del que ens volen fer creure i que la divisió política que realment existeix, afecta més als que s’hi guanyen la vida i a aquells que no veuen més enllà dels seus nassos.

Així les coses, un cop havent brindat amb totes les ideologies, el que cal és complir els desitjos d’any nou que, pels assenyats que toquen de peus a terra, són que el destí ens porti a primera fila polítics d’alçada, no com els que tenim ara, i que, de cadascun dels grans de raïm que ens vàrem empassar a les campanades de cap d’any, hi surti un diputat que sàpiga donar el punt de justícia i així tornar a dur la situació allà on no hauria d’haver marxat, és a dir, cap al diàleg, canviant repressió per acords i prenent decisions arriscades.

Això si, la divisió d’opinions que cada any veig més accentuada és la dels bàndols que adoren el Nadal, les pel·lícules de portada blanca, els barrets de Pare Noel, els arbres de llumetes i els missatges de pau ensucrats i els que descreuen de tota aquesta parafernàlia i rebutgen la hipocresia d’una pau que s’oblida en dues setmanes i una solidaritat fugissera que deixarà seguir morint milers de persones al Mediterrani durant l’any que ha començat.

Per això, crec que la millor diada és la de Reis, quan gent de totes les condicions es conjura per conservar una tradició i protegir els infants, sense fissures.

Divendres al vespre tornarem a veurem els rostres il·luminats d’una mainada amarada d’una il·lusió que, en créixer, no s’hauria de perdre mai.

Que els Reis Mags siguin generosos amb ells i, de passada amb tots nosaltres, deixant-nos dins les sabates la dosi justa de sentit comú.

EL 21-D GUANYARAN

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

No és que servidor sàpiga que passarà dema-passat, ni tinc contactes amb el més-enllà, ni tant sols crec en les intencions de vot de les enquestes.

El que si tinc clar és que el dia 21 al vespre tots els líders polítics, a les seves seus, es posaran davant les càmeres, obriran el micròfon i diran que els resultats els hi han estat favorables i que estan molt contents.

Uns de veritat, altres potser a mitges, altres perquè tenien pitjors perspectives, altres perquè han guanyat els seus socis ideològics, etc

Sigui com sigui, cadascú veurà el recompte a la seva manera, interpretarà els resultats com li convingui i farà servir les xifres i els percentatges per maquillar el seu fracàs, o exaltar la seva victòria.

Perquè amb això de les xifres, tot és manipulable i interpretable, sobre tot en aquest país de picaresca.

Fins i tot el sistema d’atorgar diputats fa que, segons com, els que no tenen majoria de vots, acabin tenint majoria absoluta.

Ja diuen que les coses depenent del color del vidre a través del qual es mirin, que no hi ha veritats absolutes i que per gustos, tenim els colors.

Amb això i l’ajuda de la demagògia, podem transformar situacions iguals en coses ben diferents, sobre tot, si de números es tracta.

Quan es publiquen les xifres d’audiència de ràdios i televisions, totes les cadenes anuncien el seu augment o lideratge, tal com els convé.

Les empreses i bancs, per disfressar gestions errònies, sovint quadren balanços amb partides col·locades en lloc estratègics per amagar als socis les seves mancances.

El mateix passa amb els ajuntaments i ministeris, que sempre que tanquen números tenen la habilitat per mostrar la grandesa de la seva gestió, malgrat arrossegar deutes milionaris.

Com els dèficits dels països o els milions de la balança econòmica entre España i Catalunya, que varia ostensiblement segons qui i com presenta els comptes.

I no parlem dels recomptes de les manifestacions que, segons la visió dels organitzadors o de la policia, les xifres son extraordinàriament diferents i molt exagerades en més o en menys, malgrat tenir un espai concret delimitat.

El meu germà sempre diu que tenia un vell professor que l’hi explicà que els números son com els presoners ja que “torturats adequadament, acaben dient el que volem escoltar”

Darrerament n’hem tingut massa d’això, tant de números manipulats, com de presoners i tot plegat fa pensar que, potser, demà passat, en realitat no guanyarà ningú.

FESTES DE GUARDAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poc, llegia sobre les festes populars que es celebraven a inicis del segle passat a molts pobles i ciutats de l’entorn.

No les podria pas anomenar, ara, totes, però n’hi havia per a gairebé tots els oficis que, un dia a l’any, honoraven el seu Sant Patró.

A pagès també era motiu de festa l’agraïment al bon Déu per l’èxit de les collites, que els garantia la subsistència la resta de l’any.

En tots els casos, les diades es celebraven amb clara devoció religiosa, malgrat altres actes relacionats, portaven una preparació prèvia important, i eren esperades amb fal·lera d’un any per l’altre.

Tot plegat pot sonar a ciència ficció, ja que avui dia, tret de les festes del poble, organitzades per l’ajuntament de torn, o els carnavals, que encara s’aguanten gràcies a les engrescades colles, la resta de festes han perdut part de la seva essència i serveixen, bàsicament, per no anar a treballar i aprofitar el dia per marxar, organitzar un dinar o fer el badoc, sense saber que carai es celebra.

Àdhuc de festes nacionals vàries, que commemoren victòries, descobertes o derrotes antigues que poca cosa ens han aportat i que avui dia ja no tenen vigència

Aquesta setmana, per exemple, en tenint un parell, que, a més cauen de manera estratègica per agafar-se el dia del mig i fer un pont llarg que aprofitarem per fer tot el que hem dit abans i més.

Sense que ningú s’ofengui, penso que divendres seran minoritaris que honorin a la Immaculada Concepció que, dit sigui de passada, no és una Santa, sinó un dogma i que es celebra el dia 8 de desembre per una batalla guanyada aquell dia de 1585 per l’exercit espanyol a la guerra dels vuitanta anys, gràcies -segons varen creure-, a la seva ajuda.

I demà 6 de desembre és festa perquè va ser el dia que, al 1978, es va aprovar una constitució que ara és criticada i rebutjada per una part important de la població, sobre tot al nostre país.

No crec que sigui l’únic, sobre tot després de llegir això, que pensi que la majoria de les festes han perdut la seva essència i que el que hauríem de fer es proposar que cadascú les encabís el dia que volgués, per celebrar allò que, de veritat, li demana l’esperit.

Jo em quedo amb els dies de la música, tants com n’hi hagin, per poder gaudir sempre de tonades que m’omplin l’esperit de pau i alegria.

I que em perdoni Santa Cecília de Roma si el 22 de novembre no penso en ella.

LES PROFESSIONS DEL PROCÈS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Jo voldria parlar del temps, de com de bons són els rovellons, -si és que es poden pagar-, de la importància de participar en el Gran Recapte del propers dies 1 i 2 de desembre o de l’èxit de la Cursa de la Dona del passat dia 12.

Però sigui per l’angoixa, la incertesa o el malestar per la situació, el pensament acaba anant sempre més allà, i és llavors quan surten els menys convencionals, els que queden en segon terme en el dia a dia però que, potser, val la pena analitzar.

I arribat aquest punt, veig que hi ha una sèrie de professions que tenen un abans i un després en les nostres percepcions, perquè en les darreres setmanes s’han vist molt afectades pels esdeveniments.

Els més evidents són els cossos de seguretat i els bombers, que segons de amb quin ull amb que es mirin, han passat d’àngels a dimonis i al revés.

També la dels jutges i fiscals, que, sense voler entrar en valoracions, sobta el canvi de comportament i la celeritat amb la que han actuat, quan estem acostumats que estafadors, lladres reincidents o fins i tot agressors confessos quedin en “llibertat amb càrrecs” fins que, al cap de del anys, es celebra el judici, si és que els troben.

La que més em colpeja, per afinitat, és la de periodista, sobre tot la dels cap de les editorials de les grans cadenes i diaris, que han manipulat les informacions sense cap mena de remordiment, prenent partit enlloc d’informar objectivament, essent uns dels màxims responsables de la divisió d’opinions i que han obligat a molts bons professionals a seguir-los el joc, havent-se d’empassar la dignitat i el codi ètic per conservar la feina, posant cara de circumstancies davant una càmera o un micròfon mentre llegeixen les fal·làcies dictades.

La més evident és la de polític, que en lloc d’escoltar i posar-se al servei dels ciutadans amb eficiència i honradesa, com seria el seu deure, han sembrar la incertesa i la por, amb decisions irracionals, demostrant la seva manca d’alçada.

I la que més greu sap, la de mestre, aquests vocacionals del ensenyament que alguns polítics ara volen posar en l’ull de huracà, acusant-los injustament del que ells mateixos estan fent.

Una col·lectiu que hauria de tenir un monument a cada plaça de cada poble per fer que els nostres fills siguin millor persones.

Sempre amatents, responsables i disposats a extralimitar-se de les seves funcions per arribar a on la educació d’alguns pares no arriba, i que durant dècades han seguit un manual modèlic, alimentant la diversitat i la convivència.

Les coses estan canviant, fins i tot la percepcions d’alguns professionals i que, vistos els exemples exposats, lluny de tranquil·litzar-nos, ens omplen encara més de basarda i incertesa

EL DEURE DE DECIDIR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Si a alguna cosa ens obliga la convivència pacifica és a complir uns drets i uns deures amb els que ens envolten i amb la feina.

Tothom sol tenir clars els drets, i, si no, només cal adreçar-se a les lleis vigents -justes o injustes- o, per una modesta aportació, un lletrat marcarà el camí per poder esbrinar fins a on podem arribar en les nostres accions o reclamacions.

Els deures costen més, de vegades cal un recordatori i, sovint, n’hi ha que es fan fonedissos per evitar-los.

Precisament els que els compleixen són els que, al cap i a la fi, reben la recompensa del just reconeixement.

Per acabar de lligar l’article, parlaré de les decisions, aquestes accions preses amb consciència i responsabilitat, que la vida ens depara i que ens obliga a triar, com una proba vital, entre dos camins, sense saber mai el que hagués passat d’haver fet el contrari.

Segur que si repassem la nostra existència ens serà fàcil, tot cercant en la memòria, trobar situacions que, malgrat que en aquell moment no n’érem tant conscients, ens han encaminat en la vida.

Bàsicament seran qüestions de parelles desfetes o canviades, de feines acceptades o rebutjades, de destinacions de treball que potser ens han dur a un indret desconegut o emigracions involuntàries a altres ciutats o països diferents.

En tots els casos sempre és allò de “Que hagués passat si...”, que mai sabrem i que ens han marcat per sempre.

Dons ara fixem-nos, per un moment, la importància que aquest fet adquireix si les decisions afecten, no només a nosaltres o a la nostre família, sinó a tot un poble, a tot un país i que, amb elles, podem canviar el decurs de la història.

Parlem sovint del nostre “dret a decidir” i poques vegades del “deure de decidir” que tenen els polítics i governants, que són cabdals per les vides de milions de persones.

De vegades, em pregunto si realment en son conscients de tot això, si mai s’han parat a pensar que els seus actes, més enllà de sortir en les portades del noticiaris o de ser “trending tòpic”, influeixen en la vida i el futur de la població.

Les decisions polítiques que s’han pres en les darreres setmanes semblen pensades més des de la fal·lera i l’adrenalina, o des de l’odi, la rancúnia, els interessos partidaris o els anhels, que pas des del rigor que comporta la importància dels moments que estem vivint.

Els escollits ho haurien de tenir clar d’inici, però vist el que estem passant no em dóna la sensació de que en siguin conscients.

Algú ens hi hauria d’explicar que tenen el deure de decidir, però amb racionalitat i que les seves decisions, després d’escoltar els clams populars, han de servir per construir i no per destruir.

RECORDATORI, ÉS TARDOR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Portem setmanes, potser mesos, on sembla que les opinions, els comentaris i els missatges s’hagin de centrar només en el mateix tema.

En els grups de WhatsApp, que ja son feixucs per si sols, sempre hi ha el pesat de torn, que lluny de l’objectiu del grup, es dedica a pujar articles i comentaris, sense massa sensibilitat ni ma esquerra.

I no parlem dels amics del Facebook, on la monotonia temàtica s’ha fet viral i, sempre que l’obres et trobes amb el mateix fil de conversa.

Lògicament, amb dos pensaments tant distants i essentgrups nombrosos, amb persones heterogènies, sempre hi ha qui, veient-se en minoria, s’ho pren com quelcompersonal i, al sentir-se incòmode opta per abandonar el grup i d’aquesta manera delatar-se al fer-se l’emprenyat o qui, encara pitjor, replica i obra un enfrontament que, sense remei, acabarà amb l’amistat.

Una amitat que, si és verdadera, hauria d’estar sempre per sobre dels pensaments i les creences.

Els millors són els que callen pesant que ja vindran temps millors que, com deia Groucho Marx, “es preferible callari que es pensin que som babaus, que no pas parlar i que tinguin la certesa de que realment ho som”.

L’única cosa positiva que extrec de tot això són les bromes iròniques i enginyoses que s’han publicat, sempre de forma anònima i que deuen estar fetes per gent que témolta habilitat i talent (segur que desaprofitat), però també molt de temps i poca feina.

Ja començo enyorar els temps en que quan sonava l’arribada d’un missatge em feia il·lusió veure allò que en deia la colla, si havíem de quedar, si el sopar es fa com estava previst o el darrer acudit.

I quan obria el Facebook, saber de qui era l’aniversari, que havia dinat el veí, on estava de vacances el meu dentista o quina oferta em feia l’amic informàtic.

Faig una crida a la reflexió, un avís als navegants de la vida, per informar que passen coses més enllà, que la gent segueix tenint necessitats, que el món segueix girant, on hi passen altres coses, com per exemple que estem a la tardor, que és quan els dies es fan més curts, l’anima entra en melangia, l’activitat te tendència a alentir-se, els vidres es glacen, i és quan podem sentir l’agradable pes de les mantes, el frec del vent a l’aixopluc de la llar amb un llibre obert, passejar sobre un coixí de fulles amb paisatges emboirats, les castanyes i els panellets, el fum de la sopacalenta, recordar als absents, estimar amb calma.

És a dir, tot allò que de veritat val la pena.

I que ningú ens negui la independència de la nostra vida, ni el dret a gaudir-la.