BECARIS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

De vegades penso que la obsessió per guardar les formes, fa que sembli que ens haguem begut l’enteniment i el sentit comú.

Les declaracions d’un xef de cuina sobre el treball gratuït dels becaris/aprenents ha aixecat una polseguera que, a mi, em costa d’entendre.

L’altre dia em deia un professional del bricolatge que es veu incapaç de trobar un nano jove que vulgui començar de zero. Comentava com de lluny queda la figura de l’aprenent, que sembla maleïda.

Un aprenent que, dècades enrere, no gosava preguntar quin seria el seu sou i, encara menys, exigir un augment o negociar un contracte.

No confonguem el treball precari o la explotació, totalment denunciable, amb els aprenents o becaris en pràctiques, que, de fet, estan aprenent, com si anessin a l’escola, sense pagar als professors. No sembla just que, al cim, hagin de cobrar un bon sou. Com a màxim, un mínim per despeses bàsiques. Estan en formació. Tot arribarà.

Actualment, l’estudiant en pràctiques està tan protegit per la Llei que, en alguns oficis les normes de seguretat no el deixen ni agafar un tornavís, cosa que fa molt difícil adquirir el desenvolupament que necessita i si a tot, això afegim aquestes exigències econòmiques, mal aconsellats per pares i sindicats, fa que les empreses es replantegin agafar joves i conseqüentment, amb el pas dels anys, costi trobar un professional qualificat.

Paral·lelament, tot i que les taxes universitàries han pujar un 60% de mitjana, les matriculacions han baixat només un 0.2%.

Evidentment tots voldríem el millor pels nostres fills tinguessin la màxima formació, estem d’acord que la cultura i la educació són cabdals.

Però la veritat és que el mercat està ple de joves parats que han passat molts anys de la seva vida intentant adquirir coneixements, infeliçment, malgrat no tenir aptituds pels estudis, amb gran despesa econòmica, tant per a ells com per als contribuents.

La societat fa temps que ha entrat en una bogeria col·lectiva on sembla que qui té una sola carrera universitària ja no té gaire res, que cal afegir un màster o encara millor si són dos i en base a això, les empreses fan seleccions, i determinen que cal ser enginyer per canviar un endoll, advocat per omplir impresos, tenir belles arts per vendre roba o matemàtiques per quadrar la caixa del supermercat.

Sembla una deshonra familiar que un fill vulgui ser fuster, cuiner, cambrer, mecànic o lampista i que amb 16 anys vagi a una empresa a saber que es escombrar, netejar i obeir mentre observa, practica i adquireix l’experiència que dóna la realitat del dia a dia, sense pretensions econòmiques immediates, com varen fer la majoria dels nostres pares, avis i un 80% dels empresaris d’èxit del nostre país, que, al cap i a la fi, són el nostre pal de paller econòmic.

L'AVI DE LA VERRA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Els petards enlairats anuncien la fi de les festes de la Santa Creu, que és com dir que s’ha acabat la festa major de la comarca.

Particularment m’han semblat unes fires “de continuïtat” amb un esquema conegut, uns actes que aprofiten la sinergia dels altres anys i que segueixen amb una acceptació majoritària, tot i que cadascú ho valorarà depenent de com l’hi hagi aprofitat.

No obstant això, em dóna la sensació de que el contingut ha anat majoritàriament adreçat a gent de certa edat i no és cap retret, ans al contrari.

Aquest col·lectiu és el que posa més interès i un entusiasme admirable malgrat l’edat i la salut i que, a més, té temps per omplir els actes en hores lectives, perquè en aquesta ciutat, a diferència d’altres llocs, l’activitat no es paralitza durant les festes, sinó que, ben al contrari, hi ha establiments que s’esforcen encara més per aprofitar les visites forasteres.

Uns avis que, a més, són el pal de paller de la conservació de les nostres tradicions.

L’exemple el vàrem tenir aquest darrer el diumenge al matí quan, a la plaça de l’Ajuntament els nostres castellers varen fer una jornada més que brillant i ens varen emocionar amb una actuació d’alt nivell.

Una colla jove que garanteix continuïtat de futur i que denota la evolució positiva que estan duent a terme darrerament, ara que compleixen vint anys de bateig.

Al contrari de l’audició de sardanes que, paral·lelament, es va celebrar a la Rambla, i que va omplir el passeig de rotllanes, però que, com passa a la sortida dels oficis solemnes, la mitjana d’edat era tant alta que podríem afirmar que el percentatge de balladors no jubilats era tant ínfim que difícilment el podríem recomptar.

Mal presagi per a una dansa que hem de preservar i que, malgrat els esforços de la gent de la comarca, com el Foment de la Sardana o el fet d’haver aconseguit esser la capital sardanística del 2017, no acaba de fluir entre els joves.

Cal injectar il·lusió, com la que desprenien els castellers o com va fer un senyor d’avançada edat, que per un moment durant les sardanes de la Rambla, es va posar al tocar el contrabaix de la cobla Els Casanovas i que, en les peces en las que va participar, va mostrar tan entusiasme amb l’instrument que el seu “pizzicato” feia contagiar la resta de la cobla.

Aquesta actitud és la necessària per tirar endavant projectes i per arrossegar a la gent per dur-los a terme.

Tant de bo, alguns del joves l’adoptessin, no només per les sardanes, sinó també per ajudar a conservar tradicions que no s’haurien de perdre.

A partir d’ara, a cada audició de sardanes em fixaré si al contrabaix hi ha un jove, que encoratgi la cobla i atregui joventut a la rotllana, com ho feia aquest diumenge, “l’Avi de la Verra”.

LLETRAMICS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sóc dels que pensa que la Diada d’aquest país hauria de ser el 23 d’abril.

Sense oblidar els tristos records, deixar de llepar-nos les ferides i d’evocar derrotes per passar a celebrar una bonica llegenda on triomfa l’amor i heroïcitat.

Adoptar Sant Jordi ens aportaria un punt de qualitat com a poble, la barreja de natura i cultura, rosa i llibre, amor i passió.

Diumenge passat, les places i passejos dels nostres pobles feien patxoca, amb floristes improvisats; els uns reivindicatius, altres altruistes i alguns aprofitats furtius.

Un vellet de pas lent duia una rosa a la mà tot camí, suposo, de casa seva, per oferir-li a la seva muller, que potser no havia pogut sortit, tot creuant-se amb un adolescent que, com el primer petó, vivia el seu primer Sant Jordi amb aquell amor acabat de descobrir.

Roses que brillaven amb la claror d’una primavera que, entre al·lèrgies i festes majors, passa massa ràpid.

A Figueres, la Rambla recuperà el seu antic esplendor, ara reservat a fets puntals, on una colla d’escriptors de les nostres contrades presentaven els seus llibres dedicats; enguany més de 60 autors empordanesos han publicat, fet que demostra el feliç augment de “lletraferits” que tenim a casa nostre.

A tots ells l’agraïment, en nom dels que cada vespre agafem el son amb un llibre obert, ens agrada la olor del paper d’impremta, hem llegit contes als fills i ens agrada perdre’ns en les històries que altres escriuen, fer-nos viure moltes vides en una.

I, canviant de bàndol, modestament, aprofitar per mostrar l’agraïment a aquells que ens donen la oportunitat de posar sobre blanc allò que ens passa per cap i, sobre tot, a aquells que ens llegeixen, siguin pocs o molts, però que els sentim tant propers com si ara estiguessin darrera, mirant la pantalla de l’ordinador, i que es manifesten amb frases a les xarxes, comentaris a peu de carrer, somriures còmplices a la cua de la fleca, o, com diumenge, visitant i tafanejant pels estands.

Ja deia Mercè Rodoreda que escrivim per agradar-nos a nosaltres i, de retop, si agrada als altres, millor.

Algú també va dir que llegir ens fa lliures, per això no és estrany que els llibres hagin despertat, al llarg de la història, la desconfiança, el recel i fins i tot, la por del enemics de la llibertat.

Així les coses, el món aniria molt millor si fos governat per “lletraferits” de ments obertes.

Tot i que aquesta paraula, que segons diccionari descriu al “amant de conrear les lletres”, no m’acaba de fer el pes, ja que el mot “ferit” em torna a evocar sang i batalla, amb connotacions negatives.

Modestament, proposaria la de “lletramics” per confederar a tots aquells que cultiven l’esperit i l’enginy, per fer-nos gaudir als àvids lectors, de mil històries i coneixences, alimentant-nos els sentiments, durant tot l’any.

MATAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estic segur que molts teniu incrustada a la retina, des de fa un parell d’anys, la imatge del nen Aylan, mort bocaterrosa a la vora d’una platja a Turquia, que reflectia el drama dels refugiats.

Aquests dies, les imatges del morts i ferits, molts també infants, en l’atac amb armes químiques a Síria, engreixa, encara més, els malsons de la gent pacífica.

Imatges cruels que, vistes des de la llunyania, provoquen gola seca, suor freda i humitat als ulls, que no és altra cosa que la impotència davant la injustícia.

La mort és inevitable i, com deia el meu pare, l’únic requisit que demana és estar vius, i acceptem que ens sobrevingui pels pas dels anys, per una malaltia, un accident o un infortuni, però no perquè ens llevem la vida els uns als altres.

No és només la violència de gènere, les conspiracions o les guerres que, per centenars, estan vigents arreu del món.

També morim per culpa de la mobilitat forçada dels pobles pobres o reprimits i pels atemptats que, setmana rere setmana, obren les portades del telenotícies, junt amb d’altres, que no són tant notícia perquè no passen en el primer món, però que provoquen encara més morts, anònims, però víctimes al cap i a la fi.

L’afluència de notícies tràgiques fa que la consciència col·lectiva s’estovi i el que subconscient ens digui, erròniament, que això no va amb nosaltres.

Però, en lloc estem exempts del risc de patir l’horror de qui mata per un pensament, la globalització ens apropa a Londres, Sant Petersburg, Estocolm o Niça i també a Síria o Palestina.

Però optem per posar-nos una bena els ulls i gaudir de la primavera, la verdor dels camps, la blancor del pobles, les olors de les plantes i els colors de la llum, abrigats per l’escalfor d’un sol que crida a l’estiu ixent.

Mentre floreixen les moreres, arriben les bones fruites i els animals surten del cau, creiem viure una pau, del tot irreal.

Comença la Setmana Santa, que rememora el fet de que un home, fos el fill de Déu o no, va esser torturat i matat per ser diferent, cosa que ens deixa clar que el pas dels segles no ha fet canviar l’esser humà.

La primavera ens hauria de dur el fruit d’una revolució pacifica de grans dimensions.

Hi ha molta docència per impartir, molta feina per fer.

Ho diu la cançó bandera del pacifisme i la vídua de l’autor ho va repetir just després del seu assassinat “No existeix motiu suficient per morir, ni per matar”.

FETS DE BOCINS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En els darrers temps, Figueres és motiu de debat, ja sigui pel enrenous del seu equip de govern, pel futur del museu del circ, la brutícia als carrers, l’activitat comercial que s’hi genera, pels espectables de teatre, circ i música, pel barri de Sant Joan i per molts altres motius que fan que, malgrat tot, sigui una vila viva i oberta.

Aquesta obertura, precisament, és que la ha fet que en els darrers anys tinguem la percepció de que hi han molts nous figuerencs que s’hi ha establert, que van ocupant llocs de treball, van obrin els seus negocis i es van introduint en el paisatge quotidià de la ciutat, cosa que, em consta, incomoda a una part de la població.

Són aquells que grinyolen quan els negocis antics són traspassats i en el seu lloc s’obren d’altres regentats per grans cadenes o ètnies diferents, els mateixos que remuguen quan, acabada la jornada, el centre s’omple de diversitat, són els que els sap greu que, segons ells, desapareguin els figuerencs “de tota la vida”.

Tot això, amb una discreció continguda, per evitar el risc que els titllem de racistes.

Crec que això ens ha passat a tots pel cap, sobre tot a la gent de més edat i és un sentir que, si no va més enllà, es podria considerar com a nostàlgia mal interpretada o manca d’adaptació als canvis.

A tots ells els aconsellaria una dosi de realitat, i els receptaria llegir els articles que el Sr. Martí Carreras, col·laborador d’aquest setmanari, publica a internet, on fa un resum, en forma de capítol diari, d’informacions estretes de llibres que parlen de la història de la nostra ciutat.

Allà ens ensenya que, per exemple, al segle XI el Rei, per fomentar la vila, va fer venir a Figueres famílies amb cognoms de vàries nacions i que, com que no va ser suficient, al 1294, l’Infant Pere va eximir, durant cinc anys, del pagament de tributs als jueus per que s’hi establissin, i contribuir a que formaren una comunitat influent, amb els seus rituals i costums o també que al 1348 la pesta anomenada “la Granula” va ser tant virulenta que va deixar la població sota mínims, però que a l’any 1361, eren tantes les famílies que havien arribat a la ciutat que es varen haver de fer construccions extramurs de les muralles de la època.

En molts exemples arribem a la conclusió que no sabrien on trobar aquests “figuerencs de tota la vida”, ja que, des del inicis, totes les comunitats, inclosa la figuerenca, s’han transformat i renovat constantment.

Espero que algun dia, la magnifica feina d’aquest avi lúcid i inquiet, vegi la llum en paper i arribi a tothom, a fi de que perdem els nostres prejudicis i obrim els ulls a la globalització i els canvis, ja que, ens agradi o no, tots estem fets de bocins i no per això hem perdut mai la nostra identitat.

APAGAR FOCS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Una vegada, vaig ser testimoni d’un accident amb un ferit lleu i vaig trucar al 112. Immediatament va arribar un camió de bombers i, sorprès, li vaig dir al conductor que no calia, que jo havia demanat una ambulància.

El bomber, amablement, em va dir que ells no només estaven per apagar focs i varen començar a prestar ajuda fins l’arribada dels assistents mèdics.

Fa pocs anys, també vaig viure un incendi, d’aquells llargs, que, sense perill per les persones, calia una feina lenta per sufocar-lo.

Vaig estar palplantat veient com els xicots de blau entraven i sortien per torns, durant hores, per anar ruixant les brases dins del recinte.

Em va sorprendre varies coses del que veia, com per exemple, la extraordinària cura que tenien els uns amb els altres, les abraçades al entrar de qui sap que es juga la pell, l’alegria en sortir, la fraternitat, la revisió minuciosa del protocol de seguretat, la professionalitat dels membres el quals, en cap moment, es varen arronsar, malgrat saber el perill que corrien.

Però, per una altra banda, també em varen sorprendre la precarietat dels equips, la vellesa de la indumentària, el mal estat de les mànegues, com d’atrotinats estaven els cascs, guants i botes reutilitzades, camions d’avançada edat, màscares de tercera mà.

Veia que estaven posant en perill la seva integritat, no només per la situació que comporta la seva professió, sinó, a més per la manca de bon material per desenvolupar la seva tasca.

Els bombers, que divendres passat, el seu dia, varen tenyir de blau la platea del Teatre Jardí, reivindiquen i amb raó, davant polítics que proclamaven necessitat de modernitat i preparació, però que, durant els anys de crisi, han utilitzat els cossos de seguretat com estalvi en els pressupostos, com la darrera necessitat, els que poden esperar, els que ja s’ho faran, que són prou valents.

En un país on el foc ens ha fet històricament tant de mal, no podem deixar de banda un col·lectiu del que rebem tanta ajuda.

Professionals àmpliament preparats que han fet de la seva vocació professió, que han sigut els únics nens de la classe que quan deien que de grans volien ser bombers, ho han complert.

A casa, al bosc, a la muntanya, arreu, sempre a punt i no només per apagar foc, com deia aquell amable bomber.

Quan a la carretera sentim la sirena i veiem les llums, sabem que alguna cosa greu passa, i no n’hi ha prou d’arraconar-nos, hem de reivindicar per ells, que són la nostra seguretat.

Es mereixerien, si existís, una creu permanent marcada a la nostra declaració de la renda.

Però, com sol passar en aquest país, quan surten els problemes es busquen les solucions. Altrament dit: apagar el foc a darrera hora.

MARXEM

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Sovint, veient l’esdevenir d’alguns fets, a tots en han vingut ganes de marxar, de deixar de pertànyer a un col·lectiu, fugir d’un grup de WhatsApp, marxar d’una reunió inútil, d’un cinema o d’un sopar ensopit, n’hi ha que volen marxar de casa o fins i tot del país.

Aquests últims, amb el tema del “procés”, han fet viral la etiqueta “#marxem”

I és que tenim motius suficients per sortir corrent, de tot arreu.

Si repassem l’actitud de la Unió Europea durant el seu, relativament curt, periple de vida com a “pseudo-país”, ens adonem que potser no és tan bona idea pertànyer a un col·lectiu d’estats on uns quants marquen les tendències econòmiques, però que en deu anys no ha sabut superar una crisi i que tampoc és capaç de gestionar, amb un mínim de dignitat, la vida de centenars de milers de persones que necessiten ajuda, malgrat el clam popular.

Però, és que si escurcem el punt de mira, estem administrativament en un país que ha demostrat darrerament, sense cap mena de vergonya, com la justícia té nom i cognoms i està totalment manipulada pel poder polític; que no es mesura igual un lladregot sense padrins que governants i família de reis; que casos d’espionatge tan greus com el que var fer saltar un president americà, s’amaguen sota la catifa sense cap pudor i que, paradoxalment, persegueix aquells que posen les urnes.

I si encara volem reduir més l’àmbit fronterer, a casa nostra passen els dies i expresidents i polítics amb indicis de corrupció no són ni jutjats, al mateix temps que gestors d’organismes públics, com el Palau de música, potser millor apadrinats, campen lliures.

Si, finalment, farts de tot, decidim tancar-nos a casa, ens trobem amb un govern de ciutat dividit i trencat, culpant-se mútuament, cosa que afectarà els propers pressupostos, mentre distreuen l’atenció amb debats com el museu del circ o el nou pavelló, deixant que la brutícia se’ns mengi, el centre ciutat caigui a trossos i que quan es posa el sol, faci por anar pel carrer.

I si, vist tot plegat, el que vull és anar-me’n al poble i no sortir d’allà, em trobo que algú s’ha begut l’enteniment i ha sigut capaç de pintar un carril bici, davant de l’acera de casa, obligant al veïns a aparcar el cotxe al mig del carrer i fer que les bicicletes travessin les rotondes pel centreom

.

Així les coses, al final només ens queda aquella frase que, durant anys va estar escrita amb esprai en una paret d’un carrer de Figueres, que deia “Pareu el món, que jo baixo”.

“Marxem”, sí, com a gran “hashtag”, però, la veritat, no sabria pas dir cap a on....

MENTIDES SENSE CENSURA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Els censors són uns funcionaris que, en els governs totalitaris, cuiden de que les informacions siguin convenientment filtrades perquè res no pugui criticar als que manen i, si cal, manipular-les per fer passar per veritat allò que els convé.

En aquest país, durant la dictadura franquista, n’hi havia una bona colla i estaven sempre amatents a qualsevol notícia que pogués anar en contra del militar.

Afortunadament, a casa nostre aquesta figura ha desaparegut i, amb la llibertat de premsa actual, semblaria que hauríem d’estar ben informats, però, lamentablement, no és així.

Només cal posar una mica d’atenció als repassos de les portades que fan els diferents informatius matinals, tant en radio com en televisió, per comprovar que una mateixa notícia, publicada en un mitjà o en un altre, és completament diferent.

Podríem pensar que és lògic que les ideologies estiguin presents en cada editorial i que, igual com nosaltres pensem diferent, també els mitjans poden interpretar els fets amb un punt de vista lleugerament dispar i afí a la seves tendències.

Però la realitat és que, potser pressionats pels poders o per finançaments obscurs, molts diaris de gran tirada, emissores de ràdio i cadenes de televisió, traspassen diàriament la ratlla vermella que separa la pròpia interpretació de les coses, de la fal·làcia i no només manipulen la realitat sinó que, directament, publiquen mentides.

No són opinions anònimes que corren per les xarxes, són periodistes, professionals de la notícia, amb noms i cognoms.

I el pitjor és que no passa res, ens ho prenem com quelcom natural, i rarament algun afectat protesta i aconsegueix una minsa rectificació.

La perillositat de tot plegat rau en que hi ha gent que s’ho creu i fan seu el fals titular, sense aprofundir, ni contrastar.

Actualment es donen exemples molt clars quan parlen del procés català o dels grans equips de futbol, que de vegades sembla que hagin jugats partits diferents.

Això fa pensar que, malgrat que els antics censors hagin desaparegut, altres figures han vingut a suplir-los i, tot i gaudir d’una suposada democràcia, els poders segueixen manipulant l’opinió de la gent.

Però que podem esperar? Si els mateixos polítics no tenen cap inconvenient en incorporar la mentida en els seus discursos i tampoc els passa res.

Malament ho tenen els pares i els mestres d’adolescents, quan hagin de parlar als joves sobre la conveniència d’anar per la vida amb la veritat per endavant i no siguin capaços d’explicar com és que alguns fets evidents sembla que puguin tenir dues realitats o dues mentides.

METEOROLOGIA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En dies freds, com els que hem passat darrerament, la meteorologia condiciona el nostre tarannà diari, suposa una dificultat afegida per a les feines d’exterior i, en els casos més extrems, la ruïna de mesos de feina, com els pot passar als soferts pagesos. Els cossos necessiten més energia i la gent, sobre tot la més gran, se’n ressent, l’ànim s’enfosqueix i els esternuts afloren.

Així les coses no és d’estranyar que passem mitja vida mirant el cel i que la informació meteorològica prengui cada cop més protagonisme amb espais propis fora dels noticiaris en totes les cadenes i que sempre estiguem a l’aguait de les darreres novetats, també a través de les aplicacions que ara proliferen per a mòbils i tauletes.

Molts es queixen, sense gaire raó, de les errades dels especialistes en les seves prediccions, malgrat les eines de que disposen i els més exagerats diuen que es refien més de la vareta del frare.

Per ser justos, val a dir que l’encerten molt  i que no és fàcil preveure el comportament climàtic en una zona com la nostra, amb una orografia tant variada, influenciada per mars i rius, planes extenses i muntanyes que embalen un vent, pel que no ens cal cap predicció perquè els “atramuntanats” ja el sentim abans, quan el nostre cos s’accelera i anem per la vida esperitats.

En els darrers dies hem pogut accedir a tot el catàleg complert, amb episodis de pluja forta, estones de sol, vent del nord, del sud, oratges i fins i tot volves de neu, que han enfarinat alguns paisatges.

Hem d’entendre que la variabilitat és tant gran que podem passar-nos més de vint anys (d’inicis dels seixanta fins a mitjans dels vuitanta) sense nevar a Figueres i un dia, de cop i volta, la neu col·lapsa la comarca, en ple mes de març com va passar a l’any 2010.

Per això, en aquest racó de país vivim fascinats pels fenòmens meteorològics com els llamps, trons, onades i, malgrat que sabem amb quatre centímetres de neu quallada es col·lapsa tot, la majoria desitja veure-la caure, trepitjar-la i, posats a demanar, fer un ninot amb nas de pastanaga.

N’hi ha qui diuen que prefereixen la fred, més plàstica i variada, que poden combatre amb capes de roba i recolliment, que no la xafogor, ara gran oblidada, que es cola per tot arreu.

Personalment no hi estic d’acord i segur que ho confirmarien els sense-sostre i els pobres energètics, que veuen com la electricitat puja de preu just quan més la necessitem, per culpa d’unes lleis vetades, que no deixen que aprofitem allò que la meteorologia ens dona de forma gratuïta i abundant, com son el sol i el vent.

No desesperem, que qualsevol nit pot sortir el sol.

FUTBOL I POLÍTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Haig de reconèixer que, amb els anys, he anat perdent l’interès pel futbol i em limito a ser un “unionista” no practicant ja que, malgrat tenir el carnet de soci, poques vegades em deixo caure per l’estadi.

No obstant això, segueixo amb interès els partits de l’equip i estic al dia de les seves novetats, amb l’ajuda impagable de les xarxes socials.

Si haig d’augmentar de mires i posicionar-me sobre un equip de primera línia, el Barça és l’equip que més m’alegren les seves victòries, tot i que no els compadeixo en les derrotes, perquè considero que, amb els emoluments dels seus integrants, no haurien de perdre mai.

El motiu pel qual, de petit, em vaig decantar pels colors blaugranes va ser pel sentiment catalanista que desprenia el club i la plantilla, tota de casa, d’aquella època, i que era de les poques vies per poder professar la identitat catalana i plantar cara a un règim que, en els estadis de futbol, ho volia tot de color blanc.

Però entenc que en el segle XXI tenim altres mitjans per manifestar-nos i malgrat que la relació amb Espanya no passi per un bon moment, la mescla de futbol i política ja no hauria de donar-se.

És lògic, però, que el club, com entitat, mostri la seva històrica catalanitat, posi senyeres a les samarretes i facin bandera del seu país d’origen.

Però el FC Barcelona s’ha convertit en un club immens i global, que té seguidors a tots els països del mon. Per això no em sento còmode quan un jugador, sovint estranger i que desconeix la realitat històrica del nostre país, se l’obligui a brandar, al final dels seu absurd discurs, uns visques al Barça i a Catalunya com si fossin tot una peça.

Tot plegat ve per la polseguera que s’ha aixecat amb la campanya de la Generalitat “Si estimes el Barça, estimes Catalunya” per promocionar el país, cosa que ha ofès els seguidors de l’Espanyol i a alguns polítics, oportunistes, que no veuen més enllà dels seus nassos.

S’ha reconèixer que, si la intenció era la promoció, els dos clubs no són comparables, tot i reconèixer la historia i solvència dels “periquitos”, en termes de publicitat mundial, poc poden competir amb els seus veïns “culés”.

No obstant això, penso que la campanya no està ben plantejada ja que sembla que torni a barrejar pomes amb peres i que segurament trobaríem frases més encertades per poder vincular la influència del club sobre els seus seguidors arreu del mon, amb les excel·lències del país i de la ciutat que l’acull.

Per desgràcia a casa nostre no passa el mateix, ja que em sembla evident que la majoria de gent i dels negocis de la ciutat, que tant es varen aprofitar de la fama de la Unió en els temps de glòria, ara no donen gaire suport als seus esforçats directius.

NOU ANY NOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Ara se suposa que aquest article hauria de parlar de les previsions per al nou any que ha començat, de treure suc al seu futur, dir que el nostre equip ho guanyarà tot o pujarà de categoria, examinar els canvis polítics mundials, el futur del país, fer càbales amb les tendències econòmiquesi mil coses més.

També semblaria que hauria d’escriure sobre tot el que de bo i dolent ens ha deixat el 2016, i exposar la reflexió del que hem après per poder millorar.

I per acabar, les propostes personals pel canvi d’any, parlar dels que volen deixar de fumar, anar al gimnàs, escriure unllibre, cancel·lar la hipoteca o ser millor persona.

Tot plegat, el que porta un canvi de cicle, un punt d’inflexió que serveix de fi i d’inici de totes les coses.

I tot això passa justament ara perquè algú va decidir adoptar el calendari gregorià en aquestes terres, fruit de les idees d’un Papa, no fa ni cinc-cents anys.

Vull dir, que aquest canvi d’any sigui ara no té cap base científica, que jo sàpiga, i que es va produït dissabte passat, com podria haver passat qualsevol altre dia de qualsevol altre mes.

És per tot plegat que, en una elucubració un pel particular i per no regir-me per la norma, em ve de gust canviar el sentit d’aquest article, que podria semblar obvi i, posat a escriure bestieses, proposar a la comunitat internacional de canviar el dia del nou any per una altra data que, desprésdel que exposaré, potser hagi algú que estigui d’acord amb mi.

Entenc que un dia en que la gent fa balanç i noves propostes, hauria de coincidir en una data més adient pels canvis.

Hauria de ser el moment en el que molta gent comenci o estigui a punt de marxar de vacances, un dia en que les escoles i universitats hagin acabat i que les noves propostes comencin amb el nou curs, fi de temporada en els esports d’equip i fins i tot a les acaballes del anomenat “curs polític” i l’inici d’una època de relaxació i meditació, de preparació pel que ens ha de venir.

Per això, el moment en que el dia és més llarg i la nit més curta, crec que seria la data ideal per fer el canvi d’any, abocar a les flames purificadores de les fogueres de Sant Joan les nostres penes, sense barrejar-ho amb el Nadal, que tantes celebracions seguides passen factura.

De totes maneres, aquesta càbala absurda indubtablement no arribarà enlloc i només aconseguirà arrancar algun comentari i, sobre tot, algun somriure i amb això compleixo el meu desig per aquest any nou, que la alegria ens ompli els cors.

Només amb això segur que aconseguiríem un món millor.

EL DIA DE LA SALUT

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Demà passat es sorteja el “Gordo” de Nadal, la loteria més participativa, no tant pels premis, sinó pel tot el que mou tot darrera.

La història ve de fa una mica més de dos-cents anys i sobre tot, es mitifica en l’època fosca de dictadura on el joc estava prohibit i aquest sorteig, juntament amb el del “Niño” de Reis i l’ajuda dels “cupons del cecs” era la única manera de somniar en una millora econòmica de forma ràpida o, si més no, una ajuda per passar les festes.

La màgia d’aquest sorteig ve envoltada també per la cantarella repetitiva i un pèl repel·lent dels nens uniformats, la llarga durada i la llista interminable de números premiats, altrament anomenats “pedrea”, que omplen històricament un parell de pàgines dels diaris, al dia següent.

I les imatges dels agraciats, bevent cava calent de bon mati en gots de plàstic o directament de la ampolla, desbordants d’alegria com si haguessin rebut la solució econòmica de les seves vides, quan sovint no és així, ni de bon tros.

Avui dia proliferen les loteries, com a nostra “Grossa”, les europees, setmanals o diàries, els “rasca-rasca” i un munt, que ara mateix son incapaç de relacionar i que aporten, segons sembla, premis molt més importants que la que es celebra aquest dijous.

Però ja sigui pel sentit participatiu, per la tradició heretada o per la proximitat de les dates nadalenques, el “Gordo” segueix essent el Rei.

Com a regal, per compartir amb la colla d’amics, els del gimnàs, la feina, els clients, o la família i, sobre tot, pel que suposa en les entitats que emeten participacions.

Els que no som gaire avesats al joc i en prou feines coneixem els sortejos, quan arriba Nadal, ens omplim les butxaques de butlletes, tot i que sigui de petites quantitats, per ajudar les entitats.

A aquestes associacions i clubs, els suposa una fons d’ingressos, sovint directes per la petita part que es guarden de cada participació, però sobre tot, el que desitgen és que els tornin els cèntims o que el premi sigui tan minso que els que hi hem jugat no gosem anar a recollir-lo per la poca quantitat que ens correspondria i que, d’aquesta manera, l’import íntegre del premi quedi a les seves arques.

Així que aquest any, com els anteriors, el meu desig és que em toqui la loteria, però, a ser possible, un premi menor.

No obstant això, per molt llarga que sigui la llista de números agraciats i per molt que hi juguem, difícilment sortirem de pobres i en acabat el sorteig entonarem la frase més repetida històricament els dies 22 de desembre i que no és altra que “el més important és tenir salut”. Ben cert.

RAMBLEJAR

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Em sorprèn que al escriure el verb “ramblejar” en aquest document, no quedi subratllat en vermell advertint-me que estic escrivint un barbarisme i que l’acció que descriu no existeix.

Per això, obro l’antiga Enciclopèdia Catalana, que dorm tranquil·la, des de fa anys, en un prestatge de casa i entre la pols de les seves pàgines groguenques veig que efectivament, fa referencia a “passejar per la Rambla”, aquesta acció tant nostrada i que els figuerencs vàrem conjugar en la primera persona del plural del present de l’indicatiu fins que el nou segle i sobre tot les noves costums, ens ha fet canviar el temps verbal pel pretèrit que, com passa de vegades, sol ser imperfecte.

Als més joves i als nous vinguts explicaré, -tot i que dubto que cap dels dos col·lectius llegeixin massa aquestes lletres-, que ramblejar a Figueres, no consistia només en l’acció que descriu la vella enciclopèdia i que pot donar a entendre que el passeig era efímer i esporàdic, sinó que era una activitat massiva i en bucle, que podria durar hores i tant absurda com anar pujant i baixant sense fi, amb l’objectiu bàsic d’observar i deixar-se veure, de tafanejar.

Uns feien la volta, en arribar al final, sobre si mateixos, altres amb volta llarga com si fos un circuit i els més mandrosos, preferien llogar una cadira i veure’ls passar.

Res diferent a les actuals xarxes socials, criticar en veu baixa, acostar-nos a aquella noia tant bufona, saber qui és aquell noi que no havíem vist mai, assabentar-se que aquells han començat a festejar, i preguntar-nos com s’ho ha fet aquella per comprar-se un abric tant car.

Llavors no es publicaven les fotos, sinó que es mostraven al natural, no es posaven “likes” però les cares ho deien tot.

En poques paraules i com diu la meva mare: “Veure qui fa el cap més gros”.

Però, fos pels nous temps o pel nou paviment, el rambleig autòcton gairebé s’ha acabat i s’ha convertit en el que expressa el diccionari, un passeig esporàdic o qui hi passa per força.

Aquest proper diumenge dia 11, un grup de nostàlgics ha convocat per internet, a les 12 del migdia, la tercera “Ramblejada” general.

Volen recordar, ni que sigui durant una hora i escaig, aquella passejada surrealista i tramuntanada, per acabar fent el típic vermut en algun cafè de la mateixa Rambla.

No obstant això, val a dir que justament ara, vora Nadal, amb el mercat instal·lat, les casetes de fusta, els productes exposats, les llums, els guarniments i el bon ambient, la Rambla recupera patxoca i protagonisme, tornant-se a exhibir com la reina de ciutat que, en realitat, mai ha deixat de ser.

PUJAR EL TELÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Diuen que el teatre representa una part important de la reflexió emocional de la nostra societat i que per mesurar les inquietuds culturals d’una cuitat cal observar varietat de la seva programació en els àmbits de teatre, dansa i música.

No només en obres o concerts puntuals, de festa major, o organitzats per entitats privades, que també compten, sinó aquells que, amb ajuda pública, ofereixen espectables de forma estable, gairebé tot l’any

I el nivell dels seus habitants rau en la resposta que donen amb la seva assistència als actes, en les vegades que cal penjar el cartell de “complert”.

Però per aconseguir això, el primer pas és que la programació estigui a la alçada de les expectatives.

“Figueres a Escena” ja fa temps que se’n surt i aconsegueix que els diferents espais gaudeixin de bona salut, amb programacions equilibrades i òptimes pel públic empordanès, que respon molt positivament.

La recuperació dels Caputxins com auditori i la resurrecció de “La Cate” han sigut valors fonamentals per a la diversificació i per a la programació d’actes més íntims, que no menys interesants, i així deixar el teatre Jardí per als grans esdeveniments.

Un recinte que, a més a més, aquest any està d’aniversari rodó, arrossegant un segle de vivències, que han quedat impregnades a les seves parets.

Històries amargues i glorioses, de pau i de por, de riures i de plors, fins als nostres dies quan, possiblement, estigui passant per un dels seus millors moments.

A molts figuerencs ens agrada anar al teatre, principalment per gaudir de la obra, però també, no ho hem de negar, per la litúrgia de l’esdeveniment, per les cares amigues, per la tafaneria, per l’afany de notorietat d’alguns i sovint per les relacions socials, tot plegar res dolent.

Aquest cap de setmana he viscut la situació dues vegades, amb dos espectacles magnífics que venen a resumir la grandesa de tot plegat.

Per un costat l’actor més sagrat de les escenes catalanes, en Joan Pera i una companyia d’actors professionals i cares conegudes de les longeves sèries televisives del país, amb la obra “L’Avar” i un dia després, la “La gàbia de les Locas” amb en Joan Tomàs i en Ricard Sedó, acompanyats de tota una colla d’actors amateurs que ens varen demostrar que no calen grans pressupostos, n’hi prou amb ganes i il·lusió per fer-nos vibrar.

I mentre els polítics segueixen fent teatre del dolent, aquí aixequem el teló tot l’any i omplim platees, llotges i galliners, per gaudir de bons artistes sense filtres ni pantalles, per deixar-nos de penúries i carregar-nos d’emocions.

BALL A FIGUERES

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

La ciutat ha recuperat l’Erato i entenc que un dels seus usos serà obrir la sala de ball els diumenges tarda i festes de guardar.

No voldria semblar un nostàlgic, però crec que molta gent, fins i tot més joves que jo, estaran d’acord que el centre de Figueres ha anat a pitjor amb els pas del anys, especialment l’ambient dels diumenges.

No obstant això, els festius al matí actuals, malgrat que el ramblejar hagi desaparegut, encara podem copsat un cert batec, si el sol acompanya, omplint-se els cafès cèntrics de “vermuteros” que comparteixen escopinyes i olives, amb tertúlia amistosa i familiar.

Però a la tarda la ciutat es tanca, els carrers es buiden i només queden en el record aquells diumenges de fa 3 o 4 dècades, quan, amb varis cinemes oferint sessió continua, el centre s’omplia de gent, els bars i frankfurts feien caixa a la sortida, mentre el Sr. Poloni ens venia el “Marcador”.

I si el setè art no era de la nostra preferència, sempre ens quedaven els recreatius o les discoteques del centre on els pares, més tranquils que ara, sabien que la mainada més jove no havia d’exposar-se als perills del transit per anar a remenar l’esquelet.

I els més grans, els que volien ballar ben agafats melodies de tota la vida, tenien un parell de locals, que, amb música en directe, competien per la clientela.

Avui, els cinemes són a les afores, les discoteques a la costa, els bars tancats i la gent gran han d’agafar el cotxe, amb el patiment ara dels fills, per anar als pocs pobles que encara organitzen ballaruga amb orquestra i mitja part amb berenar i copa de cava.

La re-inauguració del Erato, més enllà del tema econòmic, sembla una bona decisió, tot i que, com sol passar sovint, ve amb retard.

Veurem si compleix les expectatives, que són altes, i aconsegueixen fidelitzar els balladors i balladores jubilats que, com una segona joventut, esperen amb candeletes la tarda del diumenge per fer quelcom tant bo per la salut i per les relacions personals com és compartir tangos, valsos i passos dobles amb alegria, omplint la soledat que, sovint, pateixen durant la setmana.

I em pregunto si, quan aquesta generació, per llei de vida, deixi d’anar-hi i els que anem tot darrera no tinguem aquestes preferències musicals, han previst tornar a convertir l’Erato en el “Quixot’s”, com fa 30 anys, per al·legar-nos la nostra jubilació amb una bola de miralls al centre i a ritme de Donna Summer

NO SÉ QUÈ POSAR-ME

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Estem immersos en aquella època de l’any en que, tan aviat fa caloreta quan surt el sol, com fredor, quan s’amaga.

Quan sortim de casa no sabem que posar-nos i no és estrany sentir esternuts al voltant, mentre els virus volen per l’ambient, empaitant els més dèbils.

Hi ha una tendència, clarament contrastada, de que quan arriba la tardor, malgrat que encara faci calor, si les temperatures baixen una mica, ens ve de gust sentir el toc de la màniga llarga i posar-nos peces d’abric, tot i que potser encara no caldria.

El mateix passa a la primavera que, amb els primers raigs de sol, tot i que refresqui, afloren les mànigues curtes i els vestits escotats, malgrat que, tant en un cas com en l’altre, segurament, la sensació tèrmica és la mateixa.

Com si tinguéssim pressa pels canvis.

Aquest dies, veure les diferents i variades formes de vestir de la gent pel carrer, és tot un espectacle.

Fàcilment podem distingir qui ja ha fet el “canvi d’armari”, per accedir més fàcilment a la roba de la temporada, i qui no, ja que tant aviat ens creuem amb fredelucs tapats amb bufandes i jerseis, com amb valents acalorats que conserven els polos i les sandàlies.

Tots barrejats amb els turistes, bàsicament despistats, que, malgrat la Tramuntana o la pluja, segueixen amb les seves bermudes i les xancles amb mitjons.

I és que aquest passat diumenge, sense anar més lluny, s’ha alternat l’ambient gris i plujos, amb l’escalfor del sol de migdia, amb una diferencia tèrmica de més de 10 graus.

No obstant això, la propera setmana el canvi d’hora ens posarà a lloc i farà que la nit ens abraci ben aviat, per pena d’aquells que busquen l’aire lliure, els passejos cap al tard i les terrasses de bar i per joia d’aquells que prefereixen les mengues fumejant, la manta al sofà i la calmada lectura de llibres gruixuts.

Però sabem que en pocs mesos tornarem a tenir la mateixa conversa a l’inrevés, perquè afortunadament vivim en una zona on la climatologia és cíclica, i ens aparta de la monotonia d’altres països.

I mentre no arribin les gebrades, els vidres glaçats i ens surti fum per la boca, toca vestir-nos amb el primer que ens digui la intuïció al mirar per la finestra, tot i que, al cap d’una estona, a ben segur, ens n’estarem penedim.

Per això, en aquests dies, una de les frases més repetides a les llars és “Amb aquest  temps, no sé què posar-me”.

ENDOLLATS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

En la darrera edició d’aquest setmanari podíem llegir, en portada, la magnífica notícia de que l’ajuntament de Figueres volia fomentar l’ús dels vehicles elèctrics posant dos punts públics de recàrrega.

També es feia esment de la possibilitat d’adquirir dos vehicles elèctrics per a la brigada municipal que vindrien a acompanyar les dues motocicletes que ja disposen els tècnics i als autobusos, també elèctrics, que ja circulen.

La notícia venia associada, com no podia ser d’una altra manera, d’una reflexió de la alcaldessa ventant-se de la decisió i d’un article d’en Francesc Cruanyes, brillant com sempre, exaltant les magnificències i l’estalvi que això significa, no només en carburant sinó, sobre tot, en contaminació, tant atmosfèrica com acústica.

Algunes veus malintencionades l’han criticat, com sempre sol passar, catalogant aquesta mesura de populista i de que només busca l’acostament del vot verd.

A mi, la veritat, m’és igual si és així, crec que es tracta d’una bona decisió, que milloraria la qualitat de vida i que, de portes en fora, es veu com un gran avantatge per al medi ambient.

No voldria, però, ser un esgarriacries, ni xafar la guitarra a cap conseller ben intencionat, però aquesta practica necessita un recolzament al darrera que depèn del govern central i aquest, com sol passar, no està per la feina.

La explicació és que l’energia elèctrica que aquests vehicles necessiten per funcionar ve donada per unes companyies que no escolten el clam popular i que segueixen fabricant-la, majoritàriament, amb processos contaminants i fins i tot perillosos.

Amb l’ajuda dels ecologistes radicals, que no volen parcs eòlics al país del vent, ni hortes solar per no espatllar el paisatge, el govern d’un dels països amb més sol d’Europa no facilita que ens fabriquem la nostra pròpia energia mitjançant plaques.

Així les coses, les empreses o, en aquest cas els ajuntaments, que voldrien invertir en energies del Sol es troben en que no la poden acumular, cosa que es pot entendre per la gran carrega contaminant de les bateries –que, tot sigui dit, també porten els vehicles elèctrics-,  però el pitjor de tot és que tampoc els deixen fer un “cap mas” a final de mes i pagar el diferencial entre el sobrant de la energia auto generada i la energia consumida.

Per tot plegat és absurd que algú inverteixi quadre quartos en posar una placa solar, fins i tot a casa seva, si al vespre, quan necessita corrent, el sol ja s’ha amagat.

I, a més a més, sembla que estan estudiant seriosament la possibilitat de que les empreses subministradores, puguin gravar un impost pel Sol, no fos cas que el compte de beneficis els sortís malparat.

La senzilla explicació és que, tal com es pot comprovar fàcilment, els consells d’administració d’aquestes empreses estan plens de ex governants que, aquests sí, son els únics que estan, realment “endollats”.

COMPARTIR UBICACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

Fa poc, el meu mòbil va actualitzar el seu sistema operatiu, incorporant novetats que calia descobrir.

Efectivament, vaig veure que hi havia una nova icona que deia “cotxe” i que si la clicava em deia on el tenia aparcat i em marcava la ruta per trobar-lo, molt útil per si mai em perdo per la cuitat. També n’hi havia una altra que deia “casa” que si la premia em deia per on passar per arribar al meu domicili, cosa que potser seria de profit si mai el meu estat etílic em desorientés, cosa, per altre banda, poc probable.

En acabar de dinar m’indicà per on havia de passar per tornar a treballar; sortint de la feina, em va recordar la ruta per tornar a casa, no fos que me’n oblidés i el dissabte, de bon matí, no sé com, però sabia que havia de canviar la ruta, com sempre, per anar a esmorzar amb un amic.

Arribat el cap de setmana, em va voler guiar per anar a dinar, com fem sovint, a casa de la sogra, cosa que tampoc calia, perquè difícilment deixo passar la oportunitat de gaudir de les seves extraordinàries menges.

I així, vaig anar descobrint que, per exemple, en obrir una fotografia d’un excel·lent arròs, que un amic m’havia enviat des de l’estranger, venia acompanyada de la seva ubicació, de manera que vaig poder comprovar que no l’havia fet en un restaurant, sinó que realment estava a casa seva i em mostrava la ubicació en el mapa, per si mai el vull anar a visitar.

És indubtable que les noves tecnologies ens ajuden en el dia a dia, que difícilment podríem tornar enrere i viure sense elles, però potser hi ha aspectes que s’estan exagerant.

Segurament molts trobaran interessant saber quantes passes fem al dia, els kilòmetres caminats, els pisos pujats, que ens avisi que ens hem d’aixecar de la cadira o respirar i també és cert que els cossos policials o els jutges ho poden aprofitar per investigacions, desaparicions, robaments o terrorisme.

Però els que normalment sabem on tenim el cotxe, on vivim i on treballem no ens fa gaire gracia que un cervell, que diuen que esta en un núvol i desconeixem qui el gestiona, sàpiga com organitzem les nostres vides o quines son els nostres costums i hàbits.

És incongruent que inspeccionin i sancionin en nom d’una Llei de Protecció de Dades pensada per emparar la nostra intimitat i, pel contrari  que la majoria d’aplicacions ens obliguin a  “compartir ubicació” i conseqüentment obrir la nostre vida a un món virtual, ple de “hackers” i pirates carregats de males intencions.

Més enllà de la mala sensació de sentir-nos controlats, ens preguntem si tantes facilitats no ens van restant capacitat de decisió i, sobre tot, si no ens acabaran limitant quelcom tant enriquidor en la vida, com és la incertesa i la improvisació.