VOLEM SEGUIR VOTANT

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Gairebé a tot arreu el percentatge de participació ha estat més o menys igual que en els darrers comicis europeus. En canvi, a casa nostra, ha mostrat una revifada substancial que alguna cosa vol dir i que ha de fer veure a l’estranger el nostre anhel reivindicatiu.

Tot i això, si ho mirem fredament, encara hi ha una d’abstenció massa alta, però és que la campanya electoral tampoc ha ajudat gaire. Els mateixos tòpics de sempre, amb els candidats fent de jardiners, de cuiners, visitant col·lectius que han oblidat fins ara i que oblidaran fins a les properes eleccions, fent passejos en bicicleta, cantant o anant a comprar al mercat sense saber diferenciar un nap d’una col.

I el pitjor de tot, el baix nivell demostrat per alguns, ficant la pota gairebé tantes vegades com han parlat, alçant la veu en una demostració de teatre poc creïble i uns mals debats on han ressaltat més les maldats del contrincant que les propostes pròpies.

Però malgrat tot, hem sabut alçar la mirada i veure que aquesta mena de Santíssima Trinitat que governa durant 18 mesos la Unió Europea té més força de la que sembla, que malgrat el fet de no tenir un president fixe pot donar la sensació de manca de timó, al cap i a la fi, és allà on fan passar per la rega a tots els governs.

Ara ens volen fer creure que sortim de la crisi –tot i que pocs ho noten- i els governants locals es volen penjar la medalla, però en realitat només han fet el que han dictat des de Brussel·les, tot i que molts tenim la sensació de que, si realment algun dia ens en sortim, serà només gràcies al pas del temps.

Pot semblar que, a Europa, mana Alemanya, però també és cert que és el país que aporta més eurodiputats, gairebé el doble que l’estat espanyol en conjunt. Per això, els escollits hauran de demostrar tenir nivell per fer-se notar, ara els hi comença l’examen de veritat, el de les promeses per complir.

La celebració del referèndum d’autodeterminació serà possible només si la UE vol; és per això que aquesta bona dada de participació del passat diumenge pot donar als eurodiputats llunyans la imatge de que, en aquest país, la democràcia ens importa i que això del 9N no és només cosa de quatre arreplegats.

Aquest percentatge és gairebé tant important que el tarannà dels diputats escollits.

Nosaltres parlem i els números canten. Ara cal trobar a Europa qui ens escolti. La festa de la democràcia no s’ha acabat, volem seguir votant.

EL DELICTE DE GARRIGUELLA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Vagi per endavant que, a Garriguella, no tinc present conèixer ningú, ni tant sols sé qui és el seu batlle, ni quin color governa, per no saber, abans de fer aquest article ignorava si tenia equip de futbol, plaça major, campanar, bar o escola. La sola referencia que en tinc a la meva vida son les comptades vegades que, de nen, acompanyava a el meu pare a comprar vi de bota, d’aquell que només amb la fortor ja et ploràvem els ulls.

La noticia és que un jutge els ha considerats culpables d’haver malversat 75 Euros en la quota de la Associació de Municipis per a la Independència, segons denuncia presentada per la delegació del govern espanyol, i que això els hi pot suposar una despesa de vora 3.000 Euros en costes judicials.

Val a dir, com a puntualització, que el consistori encara no havia pagat la quota pel fet de no disposar líquid a les arques municipals.

D’entrada no semblaria un delicte el fet de pertànyer a una associació, sigui del tarannà que sigui, si és democràtica i un Ple ho ha legitimat, tot i que els ajuntaments haurien de governar de poble endins i limitar-se a fer política de proximitat, que prou feina tenen.

Per una altre costat, el govern espanyol, que com si no tingues res més a fer, es posa per 75 Euros, mentre segueix sense aclarir maniobres econòmiques, si més no dubtoses i emprèn  una iniciativa que ens ha costat (a tots) en temps, reunions i escrits, molt més que la quantitat que s’està discutint.

És evident que els cèntims a pagar no són el problema, que tot plegat és política, ganes de buscar pessigolles, de posar pals a les rodes, de marejar la perdiu.

Uns saben que aquesta sentència, d’acabar així, els portarà a aplicar el mateix als 691 municipis, 38 consells comarcals i dues diputacions i a més és una demostració de força, de fer veure com la Llei pot anul·lar el que han decidit unes urnes, la mateixa Llei intocable que no ens vol deixar votar quan ho demanem.

Els altres saben que poden treure’n profit d’aquesta sentència, tot i anar-los en contra, ja que els pot fer guanyar simpaties i adeptes a la causa.

I és que ara venen unes eleccions, vet aquí el perquè de tot plegat.

Ara tots s’han de fer notar per vendre’ns un “ego” inflat, -al que finalment, quan governin, afegiran un “isme”-, però seguiran incapaços fer-nos veure que Brussel·les no és tan lluny com ens sembla i que és allà on és pot coure el que aquí no volen ni posar a escalfar.

I al capdavall, com sempre, serem els ciutadans, com ara els de Garriguella, els que ens toca acabar pagant sentències com uns delinqüents, per unes maniobres que ens fan estar cada dia més decebuts d’aquesta forma de fer política.

LA PLAÇA DEL GRA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Torna el Maig amb la Santa Creu i sembla que ens porta les millors Fires dels darrers anys.

Començant per l’encert del cartell de presentació.

Ja sé sap que, en aquests dies, tots voldríem que el Sol ens visités, com nosaltres que ens avoquem a la ciutat com no ho fem la resta de l’any, i per això preguem a Tlaloc, el deu mític de la pluja, perquè ens deixi tranquils però, tossut ell, sempre vol complir la dita i enviar-nos cada dia un raig.

Sembla que enguany tot sigui diferent, les Fires han fet un pas endavant, al menys a priori sembla que els actes i els esdeveniments tenen més varietat, més modernitat i arribaran a més gent. Fins i tot el pregó, original i de casa. Tant de bo que, aquest cop si, el Sol s’hi afegeixi.

El que no està en el programa, però que també es presenta feliçment aquests dies, es la recuperació de la plaça del Gra.

Feia basarda veure l’estat en que estava quedant un lloc tant emblemàtic, el centre neuràlgic on els dimarts, dijous i dissabtes s’ha celebrat el mercat des de fa vora dos segles, quan els pagesos, amb carros i mules venien a vendre, primer gra i més tard fruites i verdures, molt abans de que Mercabarna els hi donés unes formes, sabors i uns colors idèntics, quan els productes eren totalment autòctons i ningú tenia de tot.

I les “taules” on les “tripaires” venien viandes a l’aire lliure, cosa que tant estrany trobem ara quan viatgem a algun un país diferent.

El primer edifici que es trobava el turista que, venint de marina, entrava a la ciutat i que, per la seva forma poc habitual, ja mostrava el tarannà atramuntanat dels seus habitants.

I, a més a més, amb l’afegit d’haver trobat un refugi de la guerra al soterrani, on els nostres avantpassats corrien a passar por quan sonaven les sirenes i Figueres era sota les bombes, ara fa just 75 anys, el lloc on dormen els records de molts dels que ara la miren a través de les finestres de l’Asil.

Fins i tot els 25 anys de l’Embarraca’t tenen el seu origen aquí, quan es tancava amb fustes per fer-hi el “Certamen” i algun vespre s’hi feia ball amb els conjunts de moda.

Es com si un xarrup de la nostra historia estigués impregnada a la seva teulada, com si el nostre passat immediat com a ciutat fes cercles al voltant de les seves columnes.

Aquestes Fires sembla que volen començar a canviar la cara a la ciutat, com s’ha fet amb la Plaça del Gra, a veure si quan s’acabin, la trempera continua.

FER ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

La vida passa molt de pressa i quan arriba el moment en que ens en adonem que el temps ens fa cada cop més rics en records i més pobres en futurs, ens veiem grans.

El nostre cos viu noves transformacions, com ens va passar a l’adolescència, però amb la diferencia que aleshores no ens en vàrem adonar.

Alguna part del cos ens grinyola, ja no ens podem moure com abans, ni memoritzar el mateix, ni tenim idèntica capacitat de concentració.

Però també és cert que la experiència ens ajuda a que les nostres decisions siguin les encertades o que les difícils situacions que ens barren el camí, per ja viscudes, ens siguin menys traumàtiques.

Que important és la capacitat d’entendre que el pas del temps no té aturador i que és maco estar a dalt de la carrossa dels dies, els mesos i els anys per recórrer la vida com una processó de realitats.

Saber portar les arrugues amb naturalitat i adequar-se al pas del temps sense perdre l’essència, aprendre de les novetats sense oblidar els orígens i sobre tot no canviar les formes ni els costums per intentar semblar allò que ja no som.

Si res no hi podem fer, que tot flueixi amb naturalitat; les limitacions només ens alentiran.

Ni els cabells blancs, ni les clarianes al front, ni les dioptres han de ser obstacles.

El temps ens regala situacions, algunes de les quals se les podia estalviar, però moltes altres que ens fan veure que les passes fetes no han estat en va, ni s’han esborrat i que les llavors sembrades, han arrelat.

Aquesta serà la nostra glòria o el nostre infern quan ens manqui el batec, l’essència del que haguem deixat enrere, el record dels que ens han conegut, la bona feina  feta, tots els que haguem estimat.

I quan la memòria, traïdora i mala companya, en saber-se plena, esborri el més immediat i, aliada amb la nostàlgia, ens recordin coses viscudes fa anys i ens facin repetidors d’històries, segur que algú ens entendrà i les escoltarà com el primer cop.

Hem d’aprendre de la vida i les seves etapes, com s’aprèn dels viatges que ens omplen de coneixences, paisatges, colors, olors i sabors.

Aquest cap de setmana algú ha bufat moltes espelmes i està content perquè entén que la existència és com una escala i els anys són esgraons que, malgrat ens costin cada cop més pujar-los, sap que ens duen a les millors vistes de la vida, gaudint de cada replà.

PARLEM DE PORTBOU

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Els temps canvien i a Portbou sembla que el destí se’ls han girat en contra, o potser no.

La frontera i el tren els va situar en el mapa fa un segle, els va donar vida i una riquesa que, amb la percepció que dona el pas del temps, sembla que no varen saber aprofitar prou.

Es com si no haguessin volgut mai explotar el turisme, si més no el massiu que les comunicacions i el paratge els podia donar. Això si, s’han estalviat els maldecaps que la macro-ocupació ha dut a molt indrets.

Les mercaderies tampoc varen arribar a fer de les seves zones industrials paradisos del comerç, l’orografia tampoc ajudava a fer grans polígons o potser es que varen preferir els arbres a les naus.

La gent del poble va triar l’estraperlo com mitjà de sobre sou, va funcionar mentre va durar, però es cert que avui Portbou no viu un bon moment, les duanes han desaparegut, el comerç transfronterer no existeix, el turisme és escàs, els nous túnels, que han millorat els accessos, han fet tard. La pesca tampoc ha ancorat amb força al seu nou port. La gent no hi té massa tirada.

I per acabar d’adobar-ho, han passat de la modernitat del canvi de via internacional del Talgo i de la unió ferroviària entre dos països en una estació única i emblemàtica, a ser oblidats per la alta velocitat que ha preferit perforar túnels a l’albera i vorejar una autopista que en el seu moment tampoc els va triar.

L’últim tren ha passat i ara, amb la modificació dels nous traçats de rodalies, Figueres ha estat la triada per ser fi de camí, i d’aquesta manera Portbou, com Llança, Vilajuïga o Colera, es converteix només en un destí esporàdic, puntual, la connexió internacional ha canviat de via.

S’hi ha d’anar per força o per plaer i si no s’hi posa remei, aviat serà un indret oblidat en el racó més septentrional del país.

Potser el que els hi cal es explotar la opció de viure amb tranquil·litat, el seu encant de poble de mar, vell i tranquil, sense enyorar els temps passats i abraçar la pau que dona la manca d’aglomeracions, l’aïllament, el toc de tramuntana d’hivern i el sol d’estiu, enclotats en una vall entre muntanya i aigua neta, cales poc conegudes, en la costa més brava i verge del litoral, connectada amb una carretera preciosa plena d’espadats i amb el enllaços ferroviaris mínims necessaris per la mobilitat.

Portbou és el cas on el pas del temps ha transformat la seva activitat, sense haver transformat mai el seu entorn.

Això potser serà, a partir d’ara, la seva fortalesa i el seu encant.

POBRESA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Segons els estàndards de mesura, es veu que es considera pobre la persona que no pot arribar al nivell mínim de vida de la zona on habita.

La definició no és massa explícita i semblaria que ha de variar segons el nivell de cada país: un pobre d’aquí pot tenir més que un ric d’allà. Tot i que de poc li serveix.

Basant-nos en aquest mateix baròmetre, considerant que vivim en un país força desenvolupat i on hi ha gent que pot tenir milions (encara que sigui a l’estranger), o directius bancaris amb sous desmesurats, el fet que cada dia el nombre de nous pobres augmenti exponencialment, ens ha de fer pensar.

Segon el darrer informe de la Taula d’Entitats, diàriament, 88 persones a casa nostre deixen de tenir una vida digna dins dels paràmetres establerts.

Però el que no acaba de dir aquest informe, o al menys no es diu en veu alta, és que hi ha un nombre prou important d’aquestes persones que no tenen el mínim ni dins d’aquests estàndards. Altrament dit, que no tenen sostre, no tenen plat, ni possibilitats de tenir-ho.

La setmana passada el Govern va fer un Ple dedicat a la pobresa, amb els seus vestits cars i els seus xofers, i potser varen continuar la reunió amb un àpat, no sé.

Però el pitjor és que de la reunió no es va treure cap acord, cap idea, cap proposta, només el mateix de sempre: no hi ha cèntims, la culpa és dels altres, dels anterior, dels de fora.

Les mesures a emprendre no passen per donar pa i aigua a qui ho necessita, ni tant sols passen per ajudar a aquestes entitats socials que tanta feina se’ls ha girat i que tant heroicament estan lluitant en aquesta crisi.

La feina d’aquest i de qualsevol govern és la d’emprendre polítiques que facilitin que les empreses contractin gent; els joves i també els grans, als que la crisi els hi ha matat la feina i la autoestima i dels que depenen famílies senceres.

La lluita contra la pobresa no és posar menjadors socials, ni tant sols posar un plat a taula a les escoles, és crear la mesura justa d’impostos perquè la riquesa que d’uns serveixi per la estabilitat laboral i conseqüentment econòmica, dels altres.

Cercar el punt d’igualtat dins les lògiques diferencies d’una societat capitalista.

I això no és comunisme, ni tant sols és política d’esquerres, és política de lògica.

No hem de donar caritat, hem de donar oportunitat.

Si els impostos pugen, però les polítiques socials es retallen, és que la bola gira al revés. Parlem de “risc d’exclusió social” i som nosaltres, la societat, qui els està excloent.

Ja no és només una cosa de països llunyans, mirem-nos el melic, i assumim que no pot ser que un país que genera opinió, té industria, turisme, sector primari i que vol emprendre un projecte de futur, vegi com cada dia augmenta el seu cens de pobres.

I segur que quedaríem esgarrifats si mai es fa un estudi sobre els pobres d’alegria, de bondat, de tendresa, de companyia o d’il·lusió.

Contra tota la pobresa, cada dia hem de votar #NO, #NO.

LLIBERTAT AMB CÀRRECS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Ja sé que avui tocaria parlar del carnestoltes o de l’enterrament de la sardina, que són fets que mouen molta gent, tot i que el fred sempre sol deslluir una celebració que sembla feta per a la caloreta.

Amb la voluntat de parlar de quelcom que tingui a veure amb el dia a dia de la comarca, aquesta setmana m’ha sobtat la noticia de que, a Castelló d’Empúries, tenen localitzada una colla de joves que han robat  a mig poble, fins i tot a l’Ajuntament i que algun d’ells acumula més de 15 detencions policials sense que mai hagi anat a parar a la garjola.

M’imagino la frustració del policia que després de jugar-se el bigoti per detenir-lo, se’l troba de nou pel carrer.

 “Llibertat amb càrrecs”, dos anys pel judici i no s’hi presenten, però mentrestant tenen temps per tornar-hi.

I no és un cas aïllat, també aquesta setmana una dona gran apallissada i lligada a Cabanes.

No ho tenim mal entès?. Tanquem a la presó a qui no caldria i deixem al carrer d’altres que, si estiguessin tancats, tots estaríem més tranquils.

Els que tenim una edat recordem la duresa dels càstigs escolars quan encara no estaven vetats per les associacions de pares.

Tot això ha desaparegut amb el temps, per fortuna, tot i que a alguns pares haurien d’entendre que, fins i tot pel seu fill, un càstig, si merescut, pots ser positiu.

Si en la vida escolar els correctius han canviat, en la vida adulta no han tingut massa evolució.

Fa segles que apliquem la pena de presó com a penitencia universal, i no sentim a parlar gaire de les mesures alternatives.

S’entén la presó pel cas dels violadors, mal tractadors, assassins, quan hi ha risc de fuga o lladres reincidents com els de Castelló. Tancats no hi poden tornar i se’ls pots controlar per re-educar-los.

Però aquests els deixem lliures i en canvi enviem a presó gent que, tot i ser mereixedors de punició, son condemnats per una estafa feta fa anys, delictes econòmics o (alguns) polítics malversadors. Gent que dins la presó poden comprar comoditat i que, si volen, poden seguir delinquint des de dins.

A aquests darrers, tal vegada potser fora bo imposar-los altres mesures, ja inventades, com treballs per a la comunitat, obres socials, desterraments, embargaments o dificultats per obtenir crèdits.

Qui efecte faria veure aquell defraudador escombrant els carrers del seu pobre cada dia durant anys.

No sé si serien mesures més efectives, però si que serien més econòmiques per les arques publiques i deixarien garjoles lliures pels que realment hi han d’estar, a fi de que tots poguéssim dormir més tranquils.

Mentrestant tenim una presó buida, que s’ha convertit en la única del mon en la que es més difícil entrar-ne, que sortir-ne.

Com va passar amb els infants, potser ens cal un replantejament dels càstig als adults.

Ja ho diuen els sentinelles de torn quan tanquen les portes cada dia, que en deixen més a fora que a dins.

L'ESPECTACLE MÉS GRAN DEL MON

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Temps era temps quan el circ era una de les poques distracció en èpoques difícils, quan la televisió havia d’arribar o en tot cas només tenia un parell de colors i es veia segons a on.

“Al poble pa i circ”, deien els mals governants. Quan el populatxo feia més badalls que rots, l’arribada del circ al poble era l’esdeveniment de l’any.

Malgrat l’esclat d’alegria que ha dut històricament associat, la realitat interior estava impregnada per la infelicitat que portava una vida dura, pobre, sense comoditats, plena de mancances, gent amb poques oportunitats de cultivar-se, mainada poc instruïda. El nòmada que, com els cargols, duia la petita casa al cim, on poca cosa hi podia encabir.

El pallasso llest i el babau que s’entrebancava amb els seus propis sabatots, treia aigua de la flor de la solapa i reia per fora mentre plorava per dins, l’equilibrista sense xarxa, el trapezista que volava, el malabarista de moviments impossibles, la contorsionista de goma i els animals que seguien les ordres l’amo abans que les lleis posessin en qüestió la seva felicitat i les seves condicions de vida.

Les desgracies es vivien carpa endins, l’espectacle sempre ha de continuar.

Ja fa anys que la imatge del circ ha començat a canviar, va haver un moment que vàrem arribar a pensar que la televisió podia acaba matant-lo, però la realitat ha estat una altra.

Tal com va passar amb aquella cançó que pronosticava que el vídeo mataria a l’estrella de la radio i avui el vídeo és mort mentre la radio viu un moment gloriós.

Aquests dies ho podem comprovant a casa nostre, que mentre la televisió ens cansa mostrant-nos cada dia als mateixos pallassos, el circ de debò es reivindica.

I segurament va ser la mateixa televisió qui va evitar que l’espectacle caigués en l’oblit, amb els meravellosos germans Aragon i els seu famós “¿Como estan ustedes?” i més tard el Circ de Soleil va donar un gir a la imatge pobre i deixada que teníem del mon de la carpa per donar-li el que els mancava: dignitat. Perquè l’esperit artístics l’han tingut sempre, la vocació al llargs dels anys ha estat innegable, la capacitat de sacrifici impressionant.

Aquesta setmana podrem veure que ara, a més, es un espectable net i l’alçada de les arts més lloables.

I Figueres respondrà, no només amb un remarcable mecenatge de moltes i variades empreses, sinó també al carrer, ja que nosaltres, com en molts indrets d’aquest país, de circ hi entenem molt, perquè en veiem cada dia al nostres parlaments i ajuntaments, tot i que del dolent.

Que soni les musica, que la banda, amb seus acordions, saxos, platets i tambors ens ompli l’esperit  a ritme de marxa.

Senyores i senyors, nens i nenes, passin i vegin. Benvinguts a l’espectable més gran del mon.!!

NOMÉS FA 75 ANYS

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Dimarts passat llegia en aquest setmanari uns magnífics reportatges d’en Marc Testart i la Cristina Vilà sobre els bombardejos a la comarca, a les acaballes de la guerra civil.

No he vist en la premsa diària catalana, ni a les televisions, gaires referències a aquests fets. Potser m’ha passat per alt o potser que, com que encara no és la data oficial de la fi de la guerra, ho tenen pendent.

Però tinc la sensació que no és un tema de conversa habitual al carrer o a les tertúlies.

Aquest any sembla que tot gira al voltant dels 300 anys de la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons i la pèrdua de les llibertats catalanes de l’època.

Llibres, monogràfics, fins i tot el relat dels fets diaris en emissores de gran audiència, mentre passem per alt que al 1939 ens varen trepitjar, si fa o no fa, com llavors.

Ara fa 75 anys els francesos varen obrir la frontera, i, durant mesos, els camins arbrats del nostre Empordà varen veure passar desenes de milers d’ànimes en pena, a les que el conflicte d’uns quants els va trencat la vida per sempre

Tot passejant per la Vajol, pel coll de la Manrella i tants altres indrets, encara ens sembla sentir la remor de les rues lentes de carros carregats amb les pobres pertinences de persones que deixaven enrere un país i una vida, posseïts per la por, mainada sense infantesa, gent gran i dones de dol, convertides en pare i mare, tots fugint de l’espant sense saber que molts anaven directes a la gola del llop.

Mentrestant aquí es produïen execucions, bombardejos a civils, sirenes i refugis. Invasions i massacres amb els dèbils com objectiu. Genocidi a casa nostra.

Els fets de 1714 ens queden lluny, els hem paït i ens atrevim, fins i tot, a convertir-los en festa nacional, no en queden testimonis.

De les repressions en ple segle XX, en fa quatre dies i les tenim arraconades mentre encara son vives moltes persones com l’Antonio i l’Esperança que poden explicar de primera mà uns esdeveniments pels quals mai ningú no ha demanat perdó i que alguns s’afanyen a “passar full” -com deia Enric Pujol-, mentre molts altres procurem no oblidar-los.

Només fa 75 anys que unes altres tropes ens varen sotmetre per la força, com fa 3 segles, per prendre’ns la llibertat i en conseqüència identitat, llengua i cultura, per acabar, com llavors, a mans dels Borbons.

No ens hauríem d’oblidar d’aquests fets, que la història es repeteix i els seus cicles ens han d’ensenyar a estar alerta per no tornar a caure en els mateixos paranys.

En els dos casos ens varen restar llibertats, ara el que hem der fer és mantenir viu el record per sumar les experiències.

 

DICTADURA DEMOCRÀTICA

PUBLICAT AL SETMANARI "EMPORDÀ"

 

Conversava, temps enrere, en una d’aquelles sobretaules llargues i agradables, amb una persona força influent dins de l’àmbit cultural català i que té les idees molt clares. Tot analitzant el panorama polític del moment li vaig etzibar que perquè no es posava en política i la seva negativa va ser contundent “Per no haver-me de sotmetre a les directius d’un partit”. Sàvies paraules.

La setmana passada vàrem veure un exemple molt clar en el parlament català, on tres diputats socialistes no han volgut seguir l’estratègia que marcava la direcció del partit, han preferit votar el que els hi dictava la seva consciencia i ara, per exercir la llibertat poden rebre represàlies. Això ens ha de fer reflexionar.

Qui no diu que algun diputat del PP, si el vot fos secret, no s’hagués decidit pel sí o, perquè no, potser algun diputat esquerrar ara té un problema de consciencia.

Ens hem de preguntar si es democràtic que, en política uns, mal anomenats, barons dictin el que la seva moral els mana i obliguin a tota una massa de militants heterogènia, a seguir unes estratègies amb les que alguns no combreguen de forma puntual, tot i estar al mateix bàndol.

I no son els únics, a l’estat espanyol la diferència de criteris dins del PP sobre la Llei de l’avortament i la de l’ensenyament és més que manifesta i no parlem de la relació Duran-Mas, que més que una aliança sembla un matrimoni de conveniència.

És per això que conductes com les de Geli, Elena i Ventura, han de fer obrir els ulls als dirigent dels partits, no només els socialistes, i que entenguin que un polític ha d’escoltar i exercir el seu vot per defensar les seves idees, però en cap cas seguir estrictament un camí marcat pels altres. Això es la llibertat.

Llistes obertes, vots directes, votacions secretes. Hi ha altres alternatives que funcionen arreu i que han estat pensades, suposo, per evitar el que ara està passant.

No podem dependre de polítics que preguin decisions només perquè no sigui dit que estan d’acord amb l’adversari, que busquin el que més els convé perquè el seu partit guanyi i ells s’assegurin un escó. El futur que han de gestionar és el nostre.

Temps enrere podien tenir l’excusa de que sortíem d’un temps fosc i que no en sabien, que la nostra democràcia era jove.

Però ja han passat 35 anys i l’aprenentatge s’ha acabat, i si ara el parlament espanyol rebutja les demandes del català, serà la més gran demostració de que aquest aprenentatge no ha estat gaire profitós.

Que votar lliurement és, com diuen a Omnium Cultural, el més normal, dins d’un país normal.

Dictadura dins la democràcia, quina contradicció.!!!.

REGALS DE REIS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

La diada de Reis és, juntament amb el Tió, el dia més maco de les festes per a la mainada, el dia en que la il·lusió pot més que qualsevol cosa.

L’hora màgica per als nens que, entre lleganyes i badalls, amb els cabells de punta i el pijama sense manegar, corren a comprovar si la carta va arribar a les mans adients, si la lletra va ser prou clara, repassen si s’han portat prou bé per merèixer ser complaguts, si les notes podrien haver estat millors i trenquen el paper de l’embolcall amb nerviosisme, amb un ull posat al regal següent, sempre entre alegries i decepcions, que per molt màgics que siguin, els tres Reis no poden arribar a tot arreu i darrerament encara menys.

I anar a cals avis i els tiets, que els Reis són capriciosos i en lloc de deixar-ho tot allà mateix, es busquen feina i posen una mica aquí i una mica allà.

Mentre els grans, per als que el Tió ja va cagar prou amb un llibre i uns mitjons, ens mirem la canalla recordant temps antics, quan, com ells, no sempre hi havia sota l’arbre el que volíem, però ara, passats els anys, sabem valorar l’esforç d’aquells Mags que, tot i les dificultats sempre varen procurar el millor.

I els mirem amb aquell mig somriure que dona la feina feta i el cor encongit.

Estranya sensació, entre orgull i melangia, mentre ells, aliens a la situació, salten i criden, amb l’agraïment innat que porta la seva innocència.

Moments així ens fa replantejar les coses i fer plans de futur per mirar d’esborrar-hi el carbó i que l’any que neix ens porti el que Reis no han pogut.

Com l’aturat, que vol que li portin aquella feina que cada any li prometen i no li arriba, el malalt que ha demanat guarir-se d’aquella malaltia que el tortura a ell i la seva família, els amenaçats per les hipoteques, perquè la situació canviï i el sostre no deixi d’aixoplugar-los, les maltractades que demanen als Reis que portin cordura i els pobres, cada dia més nombrosos tant d’aquí com d’arreu, que supliquen una oportunitat a la vida.

I també voldríem que els Mags repartissin seny a la vida política, que els defraudadors paguin i pleguin, que els negats obrin els ulls i entrin en raó, que els extremistes entenguin l’altre part i que tots plegats vegin que la seva missió es complaure la majoria i que això només ho poden fer si ens escolten.

Hem de començar a fer la carta ara i l’hem de continuar quan torni la caloreta i les flors s’obrin, quan anem a la platja i quan les fulles tornin a caure i arribi l’hora de tornar a repassar el que, com passa cada any, podria haver estat millor si tots haguéssim fet el que calia.

I mentre, no perdem la il·lusió, com el nen en pijama que espera trobar que a dins aquella caixa allò que porta dotze mesos desitjant.

ESPERIT NADALENC

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Ja hi tornem a ser, per molt que repetim que això no va amb nosaltres, arriba la nit de Nadal i tornem als mateixos tòpics de sempre.

Un cop a l’any molts ens fem creients de pega, ens afegim als que de veritat tenen el sentiment catòlic arrapat al cor i tots plegats ens assentem vora una taula, endrapem torró, cantem nadales i caguem el Tió.

Com si d’una abducció es tractés, sembla com si, per uns dies, tot s’entendrís, com si realment aquell esperit nadalenc que els americans ens volen fer creure a les seves pel·lícules roses existís de veritat i ens intentés fer millor persones, però ja se sap que aquests bons propòsit, com diu la dita, duren fins a Sant Esteve.

I ben mirat tampoc ens hem d’atabalar, no és res dolen, al cap i a la fi, el que ens intercanviem son bons sentiments i això no pot fer cap mal.

Tot ajuda, els llums al carrer, l’ambient, les felicitacions –ara convertides en missatges-, la mainada -sempre protagonistes-, la il·lusió, la tendresa, la calor de la llar, el somriure d’un nen.

Més aviat penso que tot plegat ve perquè l’any s’acaba i com tot exercici, ni que sigui econòmic o esportiu, quan toca a la fi cal fer balanç, com deia la cançó, veure el bo i el dolen, girar la ment i mirar cap endins. Llavors recordem les persones perdudes, no nomes les traspassades, sinó també aquelles que, estant ben vives, les hem perdut per manca d’atenció, aquell amic no trucat, aquell sopar pendent, aquell t’estimo estalviat, aquella mala acció evitable, aquell comentari malcarat que sobrava i llavors se’ns omple el cor de melangia.

Radiografiar l’any que es mor, desitjar que hagi estat el pitjor de les nostres vides i creure que el millor està per arribar. Ves quin remei.

Però sobre tot agrair, com ho intento fer jo aquí, als que ens envolten: als companys de feina, als seguidors, als amics de lletres, veïns de cabòries posades sobre blanc i sobre tot a la família, el més preuat que hom pot tenir.

I demanar a l’any que neix que ens allunyi de malalties, ens desveli misteris, ens identifiqui i ens posi al nostre lloc, ja sigui com a persones, aconseguint millorar-nos; econòmicament, saben el que ens espera i com a país, deixant-nos anar pel camí que escollim.

Potser si que hi ha esperit de Nadal, aprofitem-lo i gaudim-lo, que es molt efímer.

COMPRAR A CASA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

És difícil fer la carta als Reis per als altres, escollir quelcom que sorprengui, que no ho tingui, sigui útil, i que, a més no suposi una despesa massa exagerada als tres Mags.

La mainada ho tenen clar a l’hora de fer la missiva, l’omplen d’aparells electrònics, són els nous temps.

Avui sembla que la diversió passa per l’endoll, sense corrent, pantalla, memòria i targeta gràfica, la joguina no és vàlida.

Mòbil i tauletes per marrecs que no aixequen un pam de terra i uns Reis que cada any tenen la bossa més buida.

Els grans tampoc ho posem fàcil, la majoria ens queixem, però tenim de tot, tampoc es fàcil triar per nosaltres.

Recordo temps pretèrits que, malgrat la limitació de productes, en una tarda de passeig a Figueres sortia amb la llista feta. Triar i remenar, veure aparadors, preguntar, entrar a tocar allò em feia el pes.

Avui dia internet ens ha posat el món als peus, mirem de refrescar idees amb llargues navegacions per la xarxa a fi de cercar allò que, fabricat a ultramar, pugui ser diferent, com si només a través de l’ordinador poguéssim ser més originals.

El diner de plàstic i la banda ampla fan la resta.

I estem perden els orígens, estem donant de menjar als de fora i els impostos volen.

Mentre, les nostres botigues les passen magres, ara ja no tenen ni Nadal que els equilibri el mal any, ens manca clarament una educació de país, d’escombrar, el poc que queda, cap a casa.

Fixeu-vos a l’estiu en els cotxes dels turistes que ens venen a visitar i veureu que els francesos i els alemanys porten majoritàriament marques originaries dels seus països. Fins i tot propietaris de cases, parcel·les i embarcacions, opten per dur-se materials de casa seva.

Els americans, japonesos i xinesos, amos del màrqueting i de internet, en lloc de comprar fora, han aconseguit un posicionament òptim per vendre’ns a distància.

Per festes és un bon moment per plantejar-nos la situació.

Ningú dubta que navegar per tafanejar i ajudar-nos a saber el que volem està be, fins i tot per trobar preus i localitzacions, però a l’hora d’encarregar-ho és millor aixecar el cul, posar-nos la trenca i baixar al carrer, on segur que, a quatre passes trobarem aquella botiga que ens ho vendrà amb tota garantia, on el personal ens mirarà als ulls, ens donarà les gràcies amb un somriure i evitarem que aquest veí hagi de tancar el negoci per culpa d’una globalització que afavoreix sempre els mateixos.

Com a casa no hi ha res.

 

DALÍ NOSTRE DE CADA DIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Fer d’amfitrió a la nostra terra és buscar i escollir quelcom que sorprengui el visitant, que li doni una visió, si cal exagerada, de les bonances, però, a voltes, pot ser complicat per la visió distorsionada que alguna gent porta pre-enregistrada.

No obstant això, a l’Empordà juguem amb l’avantatge de que mostrar la casa sempre és agradable si està neta i ben endreçada, però tot, si és original i el nouvingut no ho espera.

Un lloc on la plana uneix el mar amb la muntanya, l’aire és pur, el mar net i el menjar exquisit, facilita molt coses.

De totes maneres, tot i que fa temps que insistim amb el paisatge com a eina d’atractiu turístic, la oferta daliniana, per la seva universalitat, és un dels millors recursos.

La mirada viva i pertorbadora del mestre, els bigotis empinats i les seves declaracions polèmiques han creat una imatge, potser irreal, al visitant que es mou més per la curiositat que per l’art en si mateix.

La casa de Port Lligat, tant enlluernadora com tètrica, mística i original, banyada per la llum inspiradora de la cala mes bucòlica de cap de Creus, refugi de pescadors i de idees, fa conservar al visitant encara la idea de que era un boig, però sorprenent, comença a notar les espurnes de les genialitats.

Si la visita normal al Teatre-Museu ja sorprèn, encara ho fa més si és guiada i ens expliquen, sense magnificar el mite, sense posar mes pa que formatge, el desordre organitzat que recorre les sales i la cúpula, el perquè d’allò inexplicable, el motiu d’una bogeria potser fingida, la seva visió de la pintura, l’art i el món.

El feedback del convidat és un canvi d’opinió, ara ja pensa que esta vivint un moment inoblidable, capta el missatge que durà de tornada, potser era un boig, però el geni guanya.

I així, americans, europeus, japonesos i gent d’arreu seguiran fent hores d’espera, per descobrir la transformació, la màgia i el contrapunt ben calculat.

I també s’enduran la resta, el paisatge, el menjar, el vent, la llum i l’encant d’una terra que sembla feta a mida.

A tots aquells que els molesten les cues, sobre tot d’estiu, els recomano que entrin més sovint al Teatre-Museu, s’infiltrin en un grup foraster i segueixin les seves reaccions.

Un pintor genial i una Fundació que endevinem molt ben gestionada, ens han fet als empordanesos el favor més gran.

I com el pa nostre, que Dalí no ens falti mai en el dia a dia.

PODAR

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

A Figueres hem guanyat una estació de tren, però vista la climatologia dels darrers anys, hem perdut dues estacions meteorològiques, les més agradables, les més suaus, la primavera que fa brullar els brots, i la tardor que els fa caure.

La il·lusió i la nostàlgia separades pels extrems més durs, el clima ideal

Al novembre estant i encara amb poca màniga i tot d’un cop un fred que pela, i d’això la floresta se’n ressent. Encara hi ha fagedes verdes i ja fem la poda.

Les fulles tot just comencen a fer catifes que la tramuntana amb prou feines ha fet ballar i els ajuntaments, gratant-se la butxaca, han de mobilitzar treballadors i empreses per tallar les branques sobrants i deixar el paisatge net, sense color, ple de melangia, les clavegueres netes de riscos d’embussos, ocells sense lloc on abrigar-se.

Es el preludi de nits llargues, gebrades, persianes avall, begudes calentes, a casa a cap hora, calius, caldos i manta al sofà.

I tot a fi de be, passar els mesos magres i esperar que tot revifi amb més força.

Un pas enrere per agafar embranzida.

I això seria aplicable als temps que estem vivint des de fa anys, podes i retallades, tant econòmiques, com culturals i socials.

Com la poda del govern valencià al seu mitja de comunicació públic, tallant d’arrel un dels poc vehicles de transmissió de la llengua o la poda que estem fent a la dignitat del col·lectiu dels Mossos d’Esquadra, un cos que, malgrat tot, no oblidem que vetlla per la nostra seguretat i es juga la pell davant de lladres i traficants, que omplirien la presó nova si no fos per lleis absurdes i jutges incompetents o la poda d’imatge que estan donant els governants catalans al no posar-se d’acord ni amb la formulació d’una simple pregunta, tallant des dels baixos el desig de milions de persones que ens vàrem donar la mà per un somni o la situació a la ciutat després d’uns fets lamentables que deixen al descobert la brutícia sota la catifa i un mirar cap un altre costat davant un problema que calia podar abans de brotar o la desnaturalització del centre de la vila, que s’omple de por quan la nit es tanca.

Vist tot això es fa difícil aplicar la metàfora fàcil i desitjable que diria que després de tota poda i d’un període d’espera, el verd esperança torna a revifar i les coses tornen al seu lloc.

Però el mon gira i, malgrat que potser tampoc tindrem primavera, segur que el sol tornarà, els arbres es vestiran i ho veurem tot diferent.

NO VULL COMPRAR RES, GRÀCIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

I si em cal alguna cosa, ja em cuidaré prou de demanar-ho, no cal que insisteixin.

Ara ja no n’hi ha prou amb la enfadosa publicitat a la bústia o aquell que ens toca el timbre, interrompent la nostra intimitat, per intentar encaixar-nos allò tant bo i exclusiu que no trobarem enlloc; ara també són les trucades a deshores de companyies telefòniques prometent-nos descomptes i tarifes planeres, correus electrònics a dojo, fins i tot personalitzats –a saber d’on treuen els noms i les adreces-, o missatges emergents al mòbil.

L’agressivitat publicitària a les que estem sotmesos ha de tenir un aturador.

Cert és que en temps difícils surten les millors idees, que la gana fa espavilar el magí, que la necessitat fa moure i que qui no s’espavila no empaita.

Però tot plegat s’ha convertit en un bombardeig informatiu no desitjat, que ens destorba de coses més importants.

Suposo que a un llicenciat en màrqueting, il·luminat, i segurament amb un parell de màsters va pensar que la publicitat agressiva era la solució a les pobres vendes.

No va entendre que el problema no es la falta d’informació, es la manca de cèntims.

I el pitjor de tot plegat l’he pogut viure la setmana passada visitant tres ciutats diferents, tot passejant per davant de les terrasses dels restaurants.

Ara es veu que la darrera moda es posar un pobre cambrer, ajudant o camàlic a la porta per oferir al passejador taula i àpat, arribant fins i tot a mostrar-li la carta tot passejant al seu costat.

El pobre noi/noia s’esforça per mostrar les bondats dels local, lo econòmic del seu menú i la frescor dels aliments, quan la nostra única intenció era fer una volta amb tranquil·litat.

Fins i tot vaig poder observar com tres restaurant veïns, amb tres captadors, em varen venir a escometre un darrera l’altre.

Suposo que hi havia una mena de competició entre ells i potser pensaven que amb la insistència aconseguirien endur-se el client.

D’opinions n’hi ha de tots colors, però la meva és que per molt que em persegueixi un venedor, ja sigui per entrar a un restaurant o vendre’m un lilaina, que m’enviïn trenta e-mails de grans ofertes, es presentin a casa per fer-me una assegurança o em truquin per canviar de companyia de gas, no ho faré, perquè em sento molestat i coaccionat en el meu espai íntim.

I aquell que va tenir la pensada, que s’ho faci mirar, que la publicitat subliminar potser és més efectiva o, si més no, més agradable.

No insisteixin, que si vull comprar i el seu producte és bo, bonic i barat, ja el trobaré.

LLUIS LLACH, MEMÒRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Lluis Llach rebrà, demà dimecres, a Figueres, el premi Maria Àngels Anglada per la seva novel·la “Memòria d’uns ulls pintats”, un magnífic relat d’amor ambientat en el període pre i post guerra civil, vist des de la perspectiva del temps.

Una lectura molt recomanable, parida per un autor avesat al relats curts com són les lletres de cançons, que ens ha sorprès amb una novel·la nascuda del temps que proporciona una retirada meditada.

Fa pensar el fet que una persona que ens ha posat al mapa amb la seva música durant prop de quaranta anys, que ha sigut l’artista en solitari que ha fet el concert més multitudinari i recordat, que ha venut més discs que ningú, sempre en la nostra llengua i que ha escrit les lletres més commovedores i compromeses de la nostra història, l’haguem de reconèixer abans per una novel·la primerenca.

Sempre m’ha semblat que els empordanesos no hem fet prou per distingir la seva aportació a la nostra terra.

Em fa l’efecte que no és persona que li agradin els coneixements, ni els actes públics, que la discreció està en el seu ADN, però com qui no espera una trucada el dia de l’aniversari, una felicitació sempre és ben rebuda.

En Lluís Llach és tal com el veiem, gent normal, de casa, proper, no té carcassa, és planer, no és un personatge.

Aquí no hi ha mites, està quan i allà on cal, la seva fama no l’ha fer levitar i “no li sap cap greu dur la boca tancada”.

Ell ens va estimar amb un “amor particular”, únic i poc entès. I “serenament, com la onada” que ell també cantava, se’n va anar dels escenaris, sense fresses.

Compromès com ho ha estat sempre amb els moviments ecologistes, amb la defensa de la terra i embarcat en una Fundació a la que no li donem el recolzament econòmic que hauríem.

Tot plegat fer les coses amb coherència, al servei d’un país i unes idees fins al final, sense influències partidistes.

La meva percepció personal és que aquesta terra li deu molt, i un dels pocs reconeixements que li donem ho serà per una obra literària incipient i no per una trajectòria musical i personal impressionant.

És una de les persones més universals de l’Empordà i la seva ombra sempre passa per la nostra memòria com un fantasma transparent.

Demà, com sempre, segur que no canviarà la indumentària, ni la imatge, abaixarà el cap, somriurà i donarà la gràcies amb el posat d’humilitat que porta impregnat, com tantes vegades va fer damunt dels escenaris, creient-se que no ho mereix.

Demà, si més no, el tindrem a la memòria, ni que sigui gràcies alls ulls pintats d’en Germinal, protagonista de la novel.la.

Però no es això, companys, no és només això.

CRÈDITS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

Si parlem del mot “crèdit”, molts pensareu que és allò que molts voldrien i que uns quants no ens volen donar.

Als que ens agrada, de tant en tant, lligar quatre paraules per formar una frase i que aquesta tingui un mínim d’originalitat, xalem de valent amb les que, com aquesta, ens donen molt de joc.

Possiblement hi vaig pensar mentre veia o escoltava en Mario Draghi, el president del Banc Central Europeu amb cara de restret, que deia que això del crèdit és el que li manca a la economia per poder sortir definitivament de la crisi i tornar a fer girar la roda al revés.

Els que realment ja no tenen crèdit (de credibilitat) són els mateixos economistes, que porten sis anys intentant reconduir la situació i no se’n surten, ni els polítics, que estan perdent el poc crèdit que els quedava amb debats, com el d’aquesta setmana al Parlament, enquistats, amb el guió escrit, sense que ningú es mogui del pensament inicial.

I potser es pensen que ens empassem les seves emprenyades mútues, els retrets i les indignacions de plastilina, mentre miren l’hora d’anar a fer un glop plegats i riure’s de tots nosaltres.

Una interpretació de tercera i no com la dels actors Bosch i Boixaderas que representen “Crèdit” al teatre amb èxit de critica, però que, com tots, segur que els costarà omplir la platea per culpa d’un IVA desmesurat.

Tot d’un plegat recordo que a la universitat de la meva filla, com a totes, no es mouen tant per assignatures com abans, sinó per “crèdits”, com uns valors donats a l’aprenentatge i que, com passa en economia, quan més te’n donen és que més en saps.

I és precisament en l’ensenyament on els polítics no haurien de tenir ni un duro de crèdit, l’educació és tan sagrada que no hauria de sotmetre’s a ideologies, ni ser manipulada per Ministres i Conselleres.

El pensament se’l fa cadascú, però l’ensenyança ha de ser universal i en cap cas ningú pot re-escriure la historia a la seva manera i encara menys al servei d’uns interessos (de partit) que, com en tot crèdit, ens volen cobrar.

Haurien de deixar que els mestres, un col·lectiu involucrat, vocacional i amb esperit de servei fossin neutres com els arbitres o els jutges i no rendir-se a les imposicions d’uns polítics, que l’única cosa que haurien de procurar és de que disposessin de tot el crèdit possible per poder donar un ensenyament de qualitat i que ningú hi quedés fora.

Ja veieu, amb una paraula repetida 9 cops repassem la situació actual, el proper cop en triaré un altre més optimista.

ARA ÉS L'HORA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

 

No cal parlar més de l’èxit de la Via Catalana, ja han passat dies i no descobrirem res nou. I ara que?.

El govern espanyol no pot mirar a un altre costat, no poden ignorar el clam popular. Se’ls gira feina i no saben com fer content a tothom.

Igual ho tenen els governants catalans, que s’han deixat endur, en alguns casos a contracor, i ara han de donar sortida a promeses que no saben com complir.

Cartes i notetes per munt i per avall, bla, bla, i qui bones paraules passa, temps empeny.

Els polítics ens fan por, però el temor més gran som nosaltres mateixos, acostumats a la submissió i a ajupir-nos, com ho hem fet històricament, incapaços de fer passar la nostra.

Fa segles que cantem a una Catalunya triomfant, que algun dia tornarà a ser rica i plena, però aquest dia no arriba, i que donem cops de falç però només per cultivar la terra.

Fa més de 300 anys que la única cosa que hem fet ha estat plànyer-nos, llepar-nos les ferides i convertir en una festa la data d’una desfeta, insòlit. Això si, molt ufana i molt superba.

Tot això de les senyeres al balcó esta molt be, els fets dels darrers 11 de setembre ens han obert al món, però el que cal ara es posar-nos la pell de l’os i, amb seny i pau, -que d’això ens en sobra- i dir-los que es deixin de bajanades, que si al 2014 o al 2016, que si eleccions, que si referèndum, plebiscit o consulta. Que en facin una pregunta clara i no triguin.

Hem d’aprofitar el moment més favorable dels darrers segles, i posar-hi pebrots. Ara si és l’hora, segadors.

Es cert que no tots els que ens vàrem donar la ma som independentistes i que molta gent no hi va voler participar, tant se val, en unes eleccions també hi ha un gran percentatge de gent que no va a votar i no es parla de “absentisme silenciós”. Ningú de dretes o d’esquerres, independentista o espanyolista, ha de tenir por a una pregunta i encara menys d’acceptar el resultar de la resposta.

La vida ens obliga a prendre camins i en el nostre cas, hem pres una via groga que demana a crits el dret a decidir i no es farà res que no vulgui la majoria, és la democràcia i com diu el títol d’aquesta columna “Això ho sap tothom”, mal que a alguns els pesi.

Ara no maregem la perdiu, ni deixem passar el temps per trobar-nos d’aquí a uns anys llegint el “Victus II” pel que podria haver estat i no va ser.

Ara és l’hora d’estar alerta i amb les eines ben esmolades, abans que vingui un altre Juny, que ja no trenquem cadenes, ara quan convé, les fem.