QUIN TEMPS !!!

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Tot i que pugui semblar un tema recurrent pel conversador mancat d’idees o per qui vol parlar per no dir res, el temps o la situació meteorològica que vivim mereix tot un article i fins i tot un estudi.

Els especialistes ens parlen de l’escalfament global, que els pols de la terra es fonen, d’un augment notable de la temperatura del globus en pocs anys però malgrat tot, ens neva al Març i glaça a l’hivern com mai no ho havia fet.

Els meteoròlegs varen vaticinar, fa mesos, un Juliol xafogós i ha resultat ser el més fred de les darreres èpoques, amb dies que fins i tot ens ha mancat màniga i aixopluc, amb ventades del mes de desembre, per desesperació dels turistes amb fam de sol, de les empreses nàutiques, del venedors de cervesa i gelats i de les guinguetes de platja, però com que a vegades plou (i mai mes ben dit) a gust d’uns quants, ha estat sort pels comerciants de l’interior i els museus.

A mig Juliol ens enfonsen més la moral i ens diuen que ens preparem, que l’Agost serà encara pitjor i, de moment (perquè mai se sap) tenim la calor ens ha mancat el mes passat, tot i que amb un retard ja irrecuperable.

A  vegades sembla que els meteoròlegs s’assemblin als economistes, que també pixin fora de test i que no es guanyarien la vida com a endevinaires, però és ben cert, que treballen amb temes de difícil pronòstic.

I és que ens ha tocat viure en un lloc complicat per situació i orografia, tenim un clima de difícil predicció i moltes vegades desesperant pel visitant amb ganes de torrar-se a la sorra, ja que, no ens enganyem, els turistes encara ens visiten pel nostre “sol i platja” i per la bellesa de la nostra costa, per això les queixes han estat sentides, com si els autòctons tinguéssim la culpa del temps.

Vaig sentir un cambrer ja fart, que rebent una altra queixa d’un turista nòrdic, blanc com un glop de llet, que no havia vist el sol en mesos, li va etzibar que era ell qui havia dut el mal temps del seu país.

Ara surt el sol, fa més calor que mai, s’activen els plans d’incendis (amb ensurt inclòs), de cops de calor i ens diuen que hem de veure aigua com les granotes i és que mai podem estar tranquils, ni mai estem contents.

Mirem el temps a la fresca i aprofitem de gaudir d’aquests dies d’estiu que ens queden, que això ja s’acaba.

NO HI ENTENC RES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa recança obrir el diari i veure només gràfiques que miren cap avall, és preferible posar una emissora musical que sentir les noticies que parlen de primes de risc que pugen i d’Ibex que baixa i fins i tot hi ha gent que prefereix veure les xafarderies de la tele, que ja són ganes.

Ens posen la por al cos, segurament amb raó, i quan sembla que uns diuen que ara ens en comencem a sortir, arriba una altra noticia que ens anuncia que encara tenim crisi per estona i no hi entenc res.

Vagi per endavant la meva ignorància en macro-economia però escoltant els membres ignars de la meva espècie sento coses que fan pensar.

Com que els governs es queixen que els ingressos per impostos s’han reduït degut a que la gent no compra i en canvi els membres del FMI pugen els tipus d’interès per encarir hipoteques i crèdits al consum, no ho entenc.

Algú potser tampoc entén perquè no es baixen dràsticament els impostos sobre els cotxes i els pisos per revifar la seva venda, cosa que potser farà recaptar el mateix però beneficiarà les empreses del sector i farà girar la roda. Empreses que se’ls podria obligar a reinvertir en millores estructurals una part de l’impost sobre els beneficis, per donar feina a altres empreses i, de retruc estalviar el cost econòmic i moral que suposa el col·lectiu d’aturats o sospesar que un funcionari acomiadat suposa un mal negoci, ja que seguirà costant-nos el 80%, però sense treballar.

I mirar-se el melic aplicant les retallades a un sistema polític que, des de Ajuntaments, Consells Comercials, Diputacions, Governs autonòmics, centrals i europeus, passem per 6 administracions solapades plenes de càrrecs polítics duplicats.

A ben segur que molts economistes, més informats i llegits, podran rebatre tots aquests aspectes i dir-nos que no hi entenem res, però, de moment, els anomenats analistes no son capaços de presentar alternatives populars i donen pals de cecs, segurament perquè cap catedràtic els hi ha ensenyat com combatre una crisi d’aquesta magnitud, simplement perquè mai s’hi havien trobat.

Dins la nostra ignorància, veiem el món passar, les empreses enfonsar-se, les famílies empobrir-se, la moral per terra i que ningú encén cap llum al final del túnel i llavors penso que, realment, no hi entenc res de res.

FI DE FESTA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Ja va passar a la dècada dels 60, quan degut al èxode rural i la novetat de les discoteques, molts pobles es varen quedar sense el ball de la festa d’estiu.

Una festa que històricament venia a celebrar la collita, el final de la dura feina del pagès, que suposava la descarrega de tensions, la celebració per la tasca feta i una de les poques alegries de l’any.

Amb el temps es varen anar recuperant, potser ja no tant com a festa de final de campanya, sinó com a element festiu i atraient de cada poble, on enmig de mainada que corren i salten, ballen avis i alumnes avantatjats de les acadèmies de balls de saló, observats de prop per espectadors vergonyosos o pocs donats al ball, asseguts al voltant d’una taula amb cava barat.

Fins i tot en barris i urbanitzacions, on no saben que és el segar ni el batre, es varen apuntar al carro de la ballaruga estiuenca.

Ara la crisi torna a posar les festes dels nostres pobles en el sac de les retallades pressupostaries, per desgràcia dels aficionats a moure l’esquelet i sobre tot per retraïment de les magnifiques orquestres de les nostres terres que han hagut de reduir fins i tot un 40% del seves tarifes i esperar a cobrar fins que el darrer hit musical sigui un clàssic.

Alguns dels ajuntament i associacions veïnals han apostat per suprimir el ball de festa i altres per imitar els festivals estiuencs de la costa, adequant jardins en platees plenes de cadires de plàstic i un escenari.

La aposta no és criticable, és una evolució a un nou estil, on s’ofereixi musica temàtica i sovint de qualitat i on el gospel, el jazz, les òperes, el rock o els artistes més o menys coneguts, comparteixen amb la gent una agradable estona a la fresca, en un lloc preciós, això si, passant per taquilla, per no aprimar encara més les depauperades arques municipals.

Mals temps pels pas-dobles i els cha-cha-chas.

Sovint les mancances econòmiques fan esprémer el magí i a cercar noves idees que, com també sol passar, potser no satisfan a tothom.

GAVATXOS

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"

Per molta mala idea que tinguessin els que signaren el Tractat del Pirineus, no s’imaginaven que aquella frontera que es varen inventar arribés a ser més alta que les pròpies muntanyes i que, amb el pas dels segles, els bàndols estiguéssim tant diferenciats.

Al sud, potser per extensió i nombre, hem sabut resistir millor les trompades dels polítics centralistes, de les dictadures i de les prohibicions per, malgrat tot, encara conservar certa dignitat, llengua i cultura, tot i que per sota del que fora desitjable.

Al nord, només es senten quatre paraules en català afrancesat, dites per gent amb cognoms catalans, que majoritàriament superen la seixantena, segurament descendents  dels refugiats d’Argelers.

I tant que els hem criticat en el ultimes dècades, en que la única cosa que ens interessava d’ells era anar a l’ Auchan a carregar productes per nosaltres  desconeguts. Potser portats per l’enveja a la seva “Liberté” i “Elegalité” els anomenàvem despectivament gavatxos, sense conèixer el veritable significat de la paraula, els hi criticàvem les rotondes -que anys a venir ens envairien-, els acusàvem que no saber menjar, que ho amanien tot amb “fromage” i “beurre”, que dinaven a les dotze i sopaven a les set, que no s’esforçaven el mes mínim en fer-se entendre. Ens molestaven els fars grocs dels cotxes, les matrícules negres, i el Ricard per fer l’aperitiu.

Però els temps canvien i ens toca rectificar (excepte amb allò de la mantega i el Ricard) perquè, ja sigui per la tossudesa d’en Sarkozy, els encants de la Bruni o, més aviat per una política econòmica encertada, ara porten la saca plena i els que vivim dels turistes, -que en la zona, directe o indirectament som gairebé tots-, sort en tenim i ja no ens molesta sentir el “bonjour”, que ens atapeeixin el carrer Girona, els mercats, els passejos marítims o les terrasses dels bars, si ens omplen les butxaques.

Amb aquesta situació, han passat de ser gavatxos per ser els amics del nord, ni que sigui per interessos.

Benvinguts siguin i “Vive la France”.

EXÀMENS A LA FOGUERA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Un informe recent parla de que, un de cada quatre alumnes de primària no arriba el nivell exigible, que gairebé un 25% dels estudiants de secundària en escoles publiques no donen la talla. Un percentatge que, segons deien, havia crescut en els darrers anys degut a la crisi econòmica i no era broma.

Darrerament sembla que la crisi hagi de ser la culpable dels tots els mals. Influeix en que les gallines ponguin menys ous, que plogui més o que un equip de futbol la vegi quadrada.

La explicació era que, amb la bonança econòmica, sobre tot en la construcció, molts estudiants mediocres varen decidir desar els llibres i posar-se a pencar per guanyar quatre calerons amb la falsa expectativa de que el dia de demà es farien d’or amb la seva constructora pròpia.

Aquest col·lectiu de joves han quedat, de moment, sense aquesta opció i no els queda altre que continuar amb els estudis i al no estar gaire disposats escarrassar-s’hi, fa augmentar el percentatge de fracàs. Vet aquí.

La formació, en qualsevol cas, te una importància indubtable, però avui dia sembla que s’està duent a límits exagerats. Ja no n’hi ha prou amb una formació adient o una experiència contrastada, fins i tot sembla que amb una carrera universitària no ni hagi prou, millor si son dues, i a més s’han de guarnir amb “post-graus” i “màsters” i amb cura de quina universitat ho ha expedit, que aquí també hi ha diferencies. Sembla que esser només llicenciat ja no es gran cosa.

Tot plegat per seguir engrossint llistes d’atur, cobrar sous més que justos, fer les mateixes feines amb noves descripcions, i haver d’importar ma d’obra per les feines de base.

El mon gira i nosaltres amb ell i ara toca que tota la mainada ha de clavar colzes per no perdre el tren que l’ha de dur al futur, per estar a la “pole” en el moment de la sortida, que al calaix del triomfadors hi cap poca gent.

I aquesta exigència, aquesta pressió, es materialitza justament ara davant exàmens finals, selectivitats, notes de tall, assignatures penjades i futurs incerts.

S’acaba el mes, el curs, ha passat Sant Joan, avui revetlla de Sant Pere, hem d’abocar les cabòries a una foguera imaginaria i veure-les venir, comença l’estiu i, millor o pitjor, tota cuca viu.

LA INTEGRACIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

La senyora Concha, (posem per cas), es una dona gran, amable, que els anys i la feina dura han castigat físicament, però que encara manté al cap despert i du un somriure perenne sota la bossa dels ulls.

Parla amb enyorança mentre contempla de lluny el barri perifèric de Figueres on va viure varies dècades enrera, i que ara, ple de forasters extra-comunitaris, s’ha convertit gairebé en un gueto.

Es allà on va arribar fa més de cinquanta anys amb un fill a coll i una única maleta de cartró, plena més d’il·lusions que de pertinences, seguint al seu marit, ja traspassat, amb l’esperança de trobar una vida millor que la que tenien en el sud assolellat que la va veure néixer.

Amb el seu graciós accent diu: “Ez que no z’intregran”.

Es curiós que ho digui ella, que malgrat tots els anys passats encara no pronuncia un sol mot en català i el que és més preocupant, que cap dels seus quatres fills, tres dels qual són nascuts aquí o les seves netes, de les que te cura cada tarda quan surten de l’escola, facin servir la nostra llengua de forma habitual.

Altra sort va corre el seu germà Paco (posem per cas), que en la mateixa època va marxar a treballar a Alemanya on va haver d’aprendre la llengua dels teutons que li va servir, a la tornada, per muntar un xiringito a la nova Empuria-brava on va fer fortuna entabanant turistes.

Sempre hem tingut clar que ser emigrant no és un privilegi, que darrera de cada desplaçament forçat sol haver-hi un drama, que cada estranger té la seva enyorança.

Fa milers d’anys que els Indiquetes sabem el que és el flux de gent, per això ens diuen que som terra d’acollida, però alguna cosa falla quan acabem absorbint les costums del foraster en comptes d’integrar-lo a les nostres formes, quan enlloc de dirigir-nos-hi en la nostra llengua ens esforcem en fer-ho gesticulant, si cal, i lluny de portar-los al nostre terreny els desterrem en barris on no és possible integrar-se.

Per acabar, sense voler, alimentant l’odi en comptes de la convivència.

Alguna cosa no hem entès del manual d’acollida.

CICLES, CICLES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Fa uns anys escoltava una entrevista amb un d’aquells vailets especials que tenen un coeficient intel·lectual enorme, que treuen deus a dojo i que als quinze anys ja estan a punt de matricular-se a la universitat.

L’entrevistador li va preguntar què volia estudiar i el protagonista va respondre que història, cosa que el periodista va replicar observant que potser una persona com ell faria més profit posant la seva intel·ligència al servei de la ciència i així potser ajudar a la gent.

El xicot, amb gran calma, va dir que la historia, com tot a la vida, es cíclica i que si la gent, sobre tot els governats, l’estudiessin a fons evitarien caure, altre cop, en els mateixos errors i estalviaríem molts dels nostres mals.

Ben cert és que les grans guerres varen començar i varen acabar gairebé de la mateixa manera, que la moda torna i que, fins i tot en el futbol, els entrenadors parlen de cicles i que hi ha hagut dècades on a ha predominat el color blanc i altres, com l’actual, en que el blaugrana destaca indiscutiblement.

A la política americana alternen republicans i demòcrates cíclicament i aquí des de el “vayase señor Gonzalez” passant pel càstig anti-bèlic a Aznar fins a la desfeta, mes que segura, dels socialisme en les properes eleccions generals, ens avisen que no som diferents.

Tot plegat fins que d’aquí a 4 o 8 anys, els dretaires o els convergents tornin a sortir per la porta de darrera.

Com molt bé deia la Maria Crehuet, a la que felicito pel seu èxit electoral, quan l’ordinador es penja i premem el boto de “reset” només solventment el problema momentàniament perquè quan es torna a engegar segueix tenint el mateix sistema operatiu.

Potser l’error del sistema polític es que cada canvi cíclic es només un reset,

Els polítics posen les idees, el rumb a seguir en grans trets, però la feina la fan els tècnics funcionaris no-politics, que fan i desfan, que despatxen el dia a dia. i que segueixen sent el mateixos.

Però ja n’hi ha prou de parlar de política, deixem que els nostres batlles nous o renovats facin la seva feina.

Els hi demanem dedicació, sentit comú i sobre tot honradesa, que facin tot el que puguin, que, com tal com diu la meva mare, el que fa tot el que pot no esta obligat a més. I els que no han guanyat que no es facin dir oposició, sinó idees i recolzament perquè tot vagi be, que es del que es tracta.

I parlem d’una altra cosa, fem un reset.

QUI HEM DE VOTAR ?

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"

Els que vivim la política a nivell d’usuari i volem servir-nos d’ella perquè uns escollits adrecin els destins dels nostres pobles, hem d’esperar a escoltar les propostes dels voluntaris que volen governar, per decidir-nos.

Pensant en la lògica del que he exposat es varen inventar les campanyes electorals.

Però el que veiem i escoltem ens fa desinflar i, malauradament repercuteix en un índex de participació més que preocupant.

Tot comença amb la penjada de cartells, fotos de candidats amb somriures congelats, cares artificials de photoshop que no sabem si volen demanar-nos el vot per semblar bona gent o per fer-nos llàstima.

Continua amb la tendència general d’intentar dubtar de la nostra capacitat de decisió pensant que potser els votarem pel fet que ens regalin un globus, ens convidin a una costellada o organitzin un concert.

Aspirants ben guarnits fent visites a escoles, geriàtrics, mercats i altres llocs als que, possiblement, no hi tornaran durant la propera legislatura.

El lamentable espectacle de veure’ls intentant fer de super-homes/dones, a l’hora de sortir a la fotografia fent de cuiner, de paleta o ballant danses que ni tant sols coneixen.

Mítings que confonen la raó amb el volum de l’orador i les seves mostres d’indignació.

I un cop escollit l’alcalde/sa del poble, - no oblidem que estem en unes eleccions municipals i triem més al candidat que al partit - un parell o tres d’arreplegats tot i l’antagonisme de les seves idees, pacten un acord “per estratègia de partits” i deixen amb un pam de nas al pobre que ha tingut més vots.

La nit electoral: uns que salten i s’abracen, com si haguessin guanyat la Champions i altres que ploren per dins, però donen la culpa de la seva derrota a qualsevol excusa, com si es tractés d’un derby futbolero.

En resum, una desviació malentesa del que hauria de ser un període en el que el postulant exposés els seus programes, viables, possibles, entenedors i sempre d’acord amb les seves idees, tot esperant convèncer als vilatans perquè li dipositem, temporalment, la nostra confiança, i no que el seguim hipnotitzats com ratolins al so de la flauta d’Hamelin.

El càrrec de batlle, és poc agraït, dur, difícil i malentès, ja que mai plou a gust de tothom i massa important per prendre-s’ho amb tantes frivolitats.

Tots plegats hauríem de tenir clar que les campanyes, com les tenim enteses, causen mes desencís que trempera i que el dia 22 començarà la veritable campanya electoral per decidir a qui votarem a la properes eleccions.

CALVARI, PASSIÓ I RESURRECCIÓ

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Història, llegenda o barreja de les dues coses, depenent del grau de creença o agnosticisme de cadascú.

Textos bíblics, conservats i modificats amb els segles que ens expliquen que Jesús, en els seus darrers dies a la terra, va viure un calvari, va passar fam, va patir tortura, va ser rebutjat dels seus amics, i després del patiment va abraçar la mort, per acabar la historia amb joia, alegria i triomf.

Aquests dies ens toca reviure aquesta part de la tradició, que no deixa de ser un fet que es pot extrapolar a algunes de les situacions que ara estem vivint, com passa en molts aspectes de les religions, que s’escarrassen en trobar un sentit a tot allò que ens passa, fins i tot la mort.

Estem caminant per temps de mancances, d’ingressos esmorteïts, de mesos llargs com una processó, de pesos a l’esquena en forma de carregues familiars i retallades pressupostaries, d’empreses crucificades per ofegament econòmic, genolls a terra dels governants desesperats per trobar les solucions que cap Esperit Sant els hi envia, gent aturada que es rebutjada per la societat i pels amics, directors de banc amb corones d’espines.

Un calvari que, quan va viure el seu divendres de Dolors, ningú se’n va adonar i vàrem creure que sempre era diumenge de Rams, per acabar amb nafres a les mans i als peus.

Però, com ens ve a dir aquesta moralitat, no perdem la fe, gaudim d’aquest dies, dels espectacles, com l’escenificació de Sant Climent, la dansa de la mort de Verges, de la processó de Sanch, dels Via Crucis de Roses, Castelló o l’Escala.

Enmig el dissabte, dia de princeses, dracs i herois, que no ens deixi la passió, roses i llibres, pau i amor.

I per fi el dilluns de xocolata i pastis, mona en formes diverses, ous pintats i festa gran per entendre que després del patiment arriba la llum, que es pot ressorgir, que no hi ha mal de cent anys duri, que vindran temps millors i que la economia acabarà ressuscitant

Aquesta es la lectura que hem d’extreure de la actual Setmana Santa.

RAMBLA I FACEBOOK

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Temps era temps, quan la Rambla de Figueres era un lloc on no feia por passejar quan fosquejava.

Que s’omplia de gent de totes les edats, que varen crear un costum que ens va fer coneguts abans que existís el museu Dalí: un “rambleig” que vist amb el pas del temps ens pot semblar absurd i que consistia en caminar parsimoniosament amunt i avall sense fi, mentre altres més cansats o mandrosos s’ho miraven des de les cadiretes de lloguer, amb permís dels estornells.

Uns giraven fent una volta llarga com si de un velòdrom es tractés, altres feien mitja volta militar com els nedadors quan se’ls acaba la piscina i tot plegat sense altre fi que veure qui feia al cap més gros.

Els nostres descendents “al·lucinen” quan senten parlar d’aquest costum tant desenraonat i nosaltres ens queixem que ells no surten del facebook i que només parlen en xarxa.

Els que vàrem viure l’adolescència entre la segona meitat dels setanta i la primera dels vuitanta, la Rambla era el centre dels nostres caps de setmana.

Ja començàvem els divendres als vespres de bon temps, amb l’excusa d’anar a escoltar sardanes, tot i que no sabéssim contar ni llargs ni curts; els dissabtes després de la pel·lícula de “la primera” combinació de partida al San Antonio o glop al Dynamic i passeig per la Rambla. Els diumenges al matí, partit de futbol o de bàsquet i en acabat, bossa a l’esquena, cabells molls, volta a ramblejar i aperitiu l’ Express o l’Astoria i per acabar, a la tarda: sessió doble a Las Vegas o al Juncària, berenar al Duran Bar, baixar al Charly i més ramblada.

En realitat Ramba i Facebook no són tant diferents.

El que nosaltres fèiem era “agregar” a qualsevol que entrés per les escales de la placeta baixa que ens fos desconegut, exposàvem la nostra imatge amb passades amunt i avall i mirades plenes de missatges, esbrinàvem subtilment qui era aquella noia tan bufona, de que feia el pare d’aquell noi tant “pijo” o a quin col·legi anaven aquella colla de més enllà.

En Narcís Monturiol ha sigut tan testimoni de xafarderies, festeigs i odis a la nostra ciutat, com en Mark Zuckerberg a la xarxa.

Canvien els temps, canvien les formes, però la finalitat no deixa de ser exactament la mateixa: la exposició i l’intercanvi d’imatges i de informació.

RENOVAR LES ENERGIES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDÀ"

Darrerament sembla que el nom s’hagi trastocat, en pocs anys hem sigut testimonis de catàstrofes tant importants com les de Tailàndia, Haití, Xile, Turquia, etc., però fixeu-vos que la desgracia del país del sol naixent ens ha colpit tant que fins i tot ens en hem fem ressò en un setmanari d’informació comarcal.

I no es que sigui només pel que deia Hemingway, que la mort de qualsevol persona ens disminueix perquè formem part de la humanitat o pel fet que la globalització fa el món petit i el Japó ja no és tant lluny.

És perquè la informació que ara mateix està per davant de les penúries que estan vivint els pobres nipons, són les fuites a la central nuclear de Fukushima.

I ara tothom posa en dubte la seguretat i predica els perills d’aquesta font d’energia.

Ja fa molts anys que els americans han patit fuites radioactives i que ens han d’explicar als europeus amb el regal de Txernòbil que, a hores d’ara, encara ens afecta en forma de càncers sospitosos i inexplicables que pateixen dia a dia gent propera, nens o esportistes d’elit?

La culpa no la té la mala astrugança de la lluna en posició de perigeu, sinó que, com sol passar amb els que manen, aquells que a la dècada dels vuitanta duien l’enganxina del sol somrient amb el “Nuclear, no gràcies” varen prendre les decisions ens ara han abocat a un sistema ple de perills i el que és pitjor, encara avui castiguen alternatives tant netes com la solar, baixant a la meitat el pagament del preu del kilowatt provinent de les plaques, fent que empreses que s’han especialitzat estiguin a la corda fluixa o que inversors que han apostat estalvis i crèdits, ara estiguin perdent “energia” econòmica.

Permeten que una xemeneia expulsi fum nociu i diuen que en el país del vent els molins fan malbé el paisatge.

Sempre sol passar que un estropell fa veure els perills i prendre mesures, tot i que hagi passat a l’altra banda de món.

Tant de bo que, al menys, la desgràcia que pateixen les persones amb els ulls rasgats ens faci obrir els nostres.

LA CARETA

PUBLICAT AL SETMANARI L'EMPORDÀ

Molts aspectes de la vida quotidiana fan que el món es divideixi en dos, això és el que cada cap de setmana ens recorda la Tatiana Sisquella, i un d’aquests és el Carnaval.

I, com diu ella mateixa, aquí us hi volem a tots.

Mentre un bon gruix de gent es limita a viure la festa com a espectador, durant una setmana, una bona part de la comarca ha viscut a les catacumbes, sense voler sentir-ne a parlar.

Son gent a qui li entren esgarrifances només de pensar en veure el seu banquer vestit de ballarina, que sent vergonya aliena quan veu el seu empleat o cap transformat en Hello Kitty ballant samba en ple mes de Març, que ha sentit un calfred en trobar-se la flequera passant fred vestida de dona de cabaret o al seu metge de cowboy.

Tanmateix molta altra adora al rei Carnestoltes, se sent orgullosa de mostrar al seu poble (malgrat la pluja) aquesta obra d’art, en forma de carrossa, que és fruit de moltes hores de feina i de son amb una bona aportació enginy, i que frisa bescanviant la seva personalitat per ballar pels carrers plens de gent imitant ser un altre, suplantant, vivint altres vides, en definitiva essent qui no és, que d’això es tracta.

Per a uns i per als altres avui s’acaba la festa, s’han menjat els llardons (en això potser també el món es divideix en dos), i, per fi, els uns poden tornar a veure la llum i els altres es treuen les disfresses i desen la careta.

Però quanta gent, tant d’un bàndol com l’altre, no fa el mateix durant tot l’any? Suplanta personalitats, es mostra diferent de com és, fingeix ser un bon amic i desapareix quan el necessites, presumeix de bon pagador i va deixant deutes, viu per sobre de les seves possibilitats, porta disfresses de roba cara per amagar un cor barat, farda de bon marit i maltracta la parella.

I ara que venen comicis, quants dirigents polítics no disfressen les seves promeses, porten la cara pintada d’uns color que no comparteixen, es disfressen d’incorruptes, però paren la mà quan no deurien?

Carnaval tot l’any, nassos de Pinotxo, de bola vermella, caretes perennes que ens rodegen en la nostra vida quotidiana on, malauradament, sempre és dijous gras i mai s’enterra la sardina.

LA GLÒRIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
En diferent grau, tots hem pensat en el dia que haurem de traspassar la porta del més enllà i ens preguntem que hi trobarem al darrera.

Encara que molts ho neguin, la majoria tenen por del que hi pugui haver i també molts en tenen pel que succeirà quan ja no siguin aquí.

Tot plegat, temors que l’home ha tingut des de temps immemorials i que han servit per alimentar les religions, tot prometent una vida eterna després de la mort.

Crec, efectivament, que la glòria o l’infern ens els fabriquem durant la nostra estada a la terra, amb el nostre comportament vers els altres, però no pel que puguem “viure” després de la mort, sinó per la petjada que puguem deixar aquí.

Podem ser recordats com aquella persona que de tant en tant tenia cura de nosaltres quan érem petits, com l’Alfonsa, o la que ens va ensenyar a treballar com en Lluís, o el que, tot i l’adversitat, sabia trobar el costat positiu de la vida, com en Pere, o el que ens va fer veure que amb l’amistat s’arriba a tothom, com en Francisco o el cambrer amable, com en Miquel o el que ens va demostrar que es pot sobreviure essent bona persona, com en Jaume o el que era capaç de fer-nos riure tot i no tenir-ne ganes, com l’Antonio i d’altres que irremeiablement aniran engrossint la llista.

Noms propis que es recorden amb afecte i amb respecte.

Àngels de la guarda. Records i situacions, que cada lector pot re-batejar amb els noms dels seus benvolguts absents i que em reforcen en la teoria que, tot i ignorant el que ens trobarem al traspassar la llum blanca, en realitat la fina frontera entre el cel i el purgatori del nostre record es fa en vida i quedarà amb els vius, i que ells són els que han d’alimentar les llavors que hem deixat plantades.

El cos es efímer, temporal, transitori, però la memòria pot ser duradora i perenne si el record és bo i es pot transmetre.

Aquesta és la glòria després de la mort

LA CUINA DE L'AVIA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
Fa poc va morir en Santi Santamaría, un dels empresaris hostalers més importants del món i un cuiner d’èxit, destacat a més, per la seva honestedat i la seva defensa de la cuina tradicional, clarament contraposada a les innovacions més químiques que gastronòmiques.

Déu ens guardi de criticar el geni, a les persones que des de que varen ancorar a Cala Montjoi varen posar Roses al mapa i ens han dut més turisme de qualitat que qualsevol altra empresa, amb els seves sessions màgiques d’olors i sabors.

Potser algú va errar quan va anomenar a tot aquest timbal de sensacions: Cuina. Posats a crear, l’hi haurien d’haver inventat també una nova definició que l’hi hagués servit de nom.

I cuiners d’arreu, fins i tot de la nostra comarca, varen voler imitar al mestre i varen canviar els peus de porc per les esferificacions, la vedella amb bolets pel fum de pètals de roses, el platillo de pollastre per empanadilles transparents d’eucaliptus o la samfaina per escuma de pebrot escalivat.

Però sol passar que els genis ho són perquè son únics, irrepetibles, en rebutgem les imitacions, sobre tot si ens toquen molt la butxaca i quan les modes s’escampen la gent se’n cansa.

I amb els temps aquestes fondes s’han afanyat a recuperar a les seves cartes la frase “de l’àvia” per acompanyar els seus plats, tot i que el cuiner no passi de la trentena, perquè han vist, con deia el malaurat Santamaria, que la gent el que vol és veure i saber el que menja.

No cal patir per la proliferació de woks, pizzeries barates, menús econòmics o restaurants ètnics, tot ens dóna vida, hi ha públic per tothom, ocasions diferents, economies variades, gustos diversos. La gent es sàvia i quan s’ajunta amb el temps, posen a cadascú al seu lloc.

Afortunadament, a l’Empordà no només tenim nits de cels estrellats, també uns restaurants meravellosos, plens d’aquests estels que tant agraden als xefs (i més que hi hauran), que fan cuina innovadora, però amb tall al plat i per sucar-hi pa.

EL VALOR DE LA PARAULA

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"
“Quan un arbre creix recte i difícilment el vent el torcerà”, aquesta frase que sembla un proverbi que un monjo calb amb túnica taronja li recepti al seu “petit saltamarges” de torn, no es mes que la moralina estreta de una conversa amb un professor de la nostra ciutat.

I, lògicament, feia referència a la educació dels fills.

Vinguin de famílies monoparentals, separats, homosexuals o de qualsevol mena, el contacte es essencial.

Ja se sap que els testos s’assemblen a les olles, i que de un bon pal també pot sortir una mala esquella, llavors es quan el valor de la paraula pot ser la llima que faci que aquesta esquella no punxi a ningú.

Una conversa a veu baixa te mes efecte que una discussió a crits, la televisió apagada durant els àpats, l’hàbit de la lectura, les confidències al mateix nivell, els problemes compartits, la confiança, els valors senzills.

Tot i que a l’Empordà podem presumir o patir els forts vents, hem de fer que els nostres arbres siguin forts i creixin amunt, rectes i ferms, resistents als tempestes que segur intentaran donar-li mala forma.

Sàvies paraules, de gran valor, que els pares hem de aprendre, enterrant mètodes del passat, per aconseguir una societat mes neta, ferma i valorada.

Feina de tots, però amb un missatge clar: que els mestres ensenyin i els pares eduquin, tenint sempre present que el valor que puja mes en les accions de la vida es el valor de les paraules.

PER LA DIGNITAT...SOM-HI

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"Els que fa uns anys predicaven allò de “Catalunya cara neta” ens l’han deixat ben empastifada.

Ara som carn de presa pels nostres depredadors naturals.

Titulars fàcils pels d’Intereconomia, somriure sota el nas pels seguidors de Losantos.

És cert que potser som un país un pèl estrany, que mullem el pa amb el tomàquet, que li ventem cops de pal a un tronc per a que ens cagui regals, que fem pastissets amb pasta de trumfa i pinyons, que celebrem una derrota com a Diada Nacional i que no ens amaguem del fort vent perquè ens omple l’esperit.

Però també cantem les cançons d’en Llach, ballem amb la orquestra d’en Surrell, sentim la musica d’en Cristau o d’en Coll, el piano d’en Puig, les sardanes d’en Ventura o els cors del Sant Pau.

Que mengem de les cassoles de l’Adrià, en Sagristà, en Mercader o els Jordà.

Que tenim esportistes com en Vilanova, els Coto, en Bosma o l’Abella.

Que llegim en Pla, en Puigverd, en Gironell, o els articles d’en Cruanyes.

Que ens emocionem amb els quadres d’en Dali o d’en Roure

Que encara bevem de la saviesa d’en Monturiol, la Vayreda o en Pous i Pagès

Que sabem riure amb en Soler o en Luismi.

Que tant ens banyem al Mediterrani com esquiem a Vallter.

Que ens embadalim amb els aiguamolls, el Cap de Creus, el castell de Recasens o Sant Quirze de Colera

Que, en definitiva, tenim la terra més ufana sota la capa Sol, que no és la millor ni la pitjor, és només la nostra i la volem neta de xoriços i polítics mal destres.

Hem de tenir fe en els nostres valors, la nostra gent i ser els homes i dones del cap dret que veia en Patufet.

Canviem l’eslògan, per adequar-lo als actuals i diguem-nos a nosaltres mateixos:

Per la dignitat... som-hi.!!!

LA VELLA ESTACIO DE FIGUERES

PUBLICAT AL SETMANARI "L'EMPORDA"Ignoro com s’arriba a qualificar un edifici com a històric. Suposo que hi té molt  a veure el tipus de construcció, els materials, la seva època, qui hi ha viure, l’arquitecte que el va dissenyar, els fet que van succeir entre les seves parets.

A la nostra comarca en tenim, i també d’emblemàtics, que són edificis que, possiblement, no compleixen tots aquests requisits, però que, per una raó o un altre han arribat al cor de la gent.

L’estació de Figueres viu les darreries de la seva existència, les noves tecnologies faran que un edifici odiat i estimat a parts iguals, ens deixi.

Tots hi hem passat algun cop i l’hem vist envellir.

El seu gran rellotge ha sigut testimoni de primera mà de tristos exilis, fins a emocionats retrobaments i ha estat la porta d’entrada per un munt d’immigrants que, amb els anys, han fet seva la nostra comarca.

Era el lloc on els diumenges acomiadàvem els estudiants comtals o als militars forçats, que pujaven a un “Costa Brava” lent i nocturn.

Allà mateix on la verema francesa feia de l’explanada de càrrega, on molts vàrem aprendre a anar en bicicleta, un camp de refugiats amb maletes de cartró, en la època que no es parlava de crisi perquè la teníem assumida.

I els estrangers, delatats per la vermelló de les seves galtes i la claredat del seu cabell, que en baixar del tren ens feien somniar amb contrades transfrontereres que només eren a l’abats de la nostra imaginació.

Allà on vàrem coneixen en “Chilín”, el gos guardià, - que poca cosa guardava – i on la “Virgen del Rosario” estirava amb fúria un “Talgo” que anava fins a llocs tant remots com Ginebra, mentre nosaltres no passàvem de Garbet, els dies de calor, acompanyats d’un Trina tret d’un cova de glaçons.

On no enteníem perquè la via 2 no volia estar entre la 1 i la 3 i havia abandonat l’ordre natural per acostar-se a l’edifici.

Qui no recorda la veu esquerdada de “Atención... unidad tranvía prodecente de...” que precedia al banderí vermell enlairat, cop de xiulet de comiat i un “adéu” de botzina, just abans de que les rodes fessin el primer grinyol.

Canvis de via que feien serpentejar aquests enormes cucs metàl·lics, que els nens volien imitar amb seu “electrotren”.

I el pas nivell, motiu de desesperació de conductors i de divisió ciutadana.

La llegenda, segurament més urbana que real, del cotxe que, copejat pel tren va volar fins el pati del Fossos o la mort d’en “Cadiretes”.

133 anys després de que arribés la primera columna de fum de vapor pel “camí de ferro” fins als moderns trens actuals, s’han viscut milions d’històries personals, que han quedat per sempre incrustades al formigó de les seves andanes.

I ara una nova i fantàstica estació, que no parteix la ciutat, però que ha destrossat el paisatge de mots pobles, haurà d’estar més amunt dels 29.7 m  sobre el nivell del mar, per estar a l’alçada.

Però segur que aconseguirà, per bé o per mal, que els empordanesos que la viurem i que hi creixeran, la considerin, amb el pas del temps, un edifici emblemàtic i present en el record, com ho és la vella estació.